Mobilitzacions obreres que mereixen més que una nota a peu de pàgina

Oublicat originalment a dBalears (26-11-2023)

Tot just havia enviat a dBalears l'article d'opinió de diumenge passat, quan vaig reparar amb una peça a Última Hora intitulada "¿Cuándo toman la calle los mallorquines? Un repaso por las protestas más multitudinarias en la isla". Vaig pensar que l'hauria d'haver comentat aquell diumenge, però ja no tenia temps. Tanmateix, com el tema s'ho paga, i no és cosa d'actualitat, faig avui el comentari.

A la peça periodística, signada per Kike Oñate, s'afirma: "La sociedad isleña se ha movilizado masivamente en numerosas ocasiones, especialmente por causas ecologistas, pero también lo ha hecho por la educación, la autonomía de Balears, contra la guerra de Irak y por el Día Internacional de la Mujer". És a dir, al relat periodístic -tot i que se cita la tesi doctoral de l'historiador Gabriel Mayol titulada "Mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l'etapa autonòmica (1983- 2007): en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l'autogovern"- no hi ha cap referència a les mobilitzacions obreres.

No voldria que se m'interpretés malament. En aquestes ratlles no hi ha cap intenció de crítica al text del periodista. El relat és el majoritari, fins i tot en àmbits, diguem-ho així, progressistes. Val a dir que no he tingut l'oportunitat de llegir la tesi doctoral esmentada. D'haver-ho fet, pot ser, matisaria el que segueix:

No es poden explicar les darreres dècades de la història de Mallorca sense contemplar la identitat cultural, la consciència històrica i de pertinença geogràfica que la gent de Mallorca ha adquirit participant en les grans mobilitzacions obreres, com per exemple, les primeres manifestacions de l'actual etapa democràtica de commemoració del Primer de Maig, o les vinculades a les distintes vagues generals (20 de juny de 1985, 14 de desembre de 1988, 28 de maig de 1992, 27 de febrer de 1994, 20 de febrer de 2002, 29 de març de 2010, 14 de novembre de 2012). D'aquestes vagues generals, convocades arreu del Regne d'Espanya, n'hi ha dues molt destacables pel seu significant: la del 14 de desembre -el mític 14-D-, i la de novembre de 2012 com a resposta a la intensificació de les mesures d'austeritat per als no rics per part del govern del PP. Unes mesures concretades en la Reforma Laboral més ultra neoliberal en tota l'etapa post-dictadura franquista. En qualsevol cas, totes elles tenen dos denominadors comuns: Un seguiment vaguístic molt important, i massives manifestacions pel centre de Palma com a cloenda de la jornada de vaga. Els mallorquins i mallorquines també hem sortit massivament als carrers aquests dies de vaga general.

No s'hi val al·legar –per a devaluar la seua importància- que aquestes mobilitzacions fossin convocatòries estatals ¿I què no ho és una mobilització estatal, i fins i tot mundial, la del 8-M per commemorar el Dia Internacional de les Dones? ¿Tal vegada no varen tenir un impuls estatal –en una mobilització impugnatòria global de la gestió austericida de la crisi de 2008- les mobilitzacions del 15-M, com ara l'acampada a la palmesana Plaça Espanya i les manifestacions dels indignats com la del 19 de juny de 2011 que va mobilitzar prop de 15.000 persones?

Endemés, els relats hegemònics sobre les mobilitzacions mallorquines de caràcter progressista, obliden un fet clau i, a parer meu, gens anecdòtic: El 22 de setembre de 1983 es va dur a terme a Mallorca una vaga general pròpia, és a dir, sense una convocatòria d'àmbit estatal. La mobilització va tenir tanta participació que, informativament, va transcendir l'àmbit insular. El diari El País titulà: "Amplia respuesta a la huelga general en Baleares por la jornada de 40 horas". No m'entretindré en descriure el context sociopolític, la taula reivindicativa, i el significant d'aquesta mobilització. Només repetiré una cosa que, quan es complien 35 anys d'aquella vaga general, escrivírem algunes persones que quelcom vam tenir a veure amb la seva convocatòria i desenvolupament. Escrivíem que una mobilització com aquella mereixia, per part dels que hagin d'escriure la història del moviment sindical de Mallorca en les últimes dècades del segle XX,  una mica més que una nota a peu de pàgina. 

Tot aquest rotllo és per justificar la següent afirmació: a la història de les mobilitzacions a la Mallorca de les darreres quatre dècades no es pot menystenir les organitzades pel sindicalisme i protagonitzades pels treballadors i treballadores. D'elles hi ha molt après, i encara més per aprendre. Si més no perquè, en temps de tergiversació i banalització del mot "llibertat", és molt oportú reivindicar els mots de Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general".

 

Explotació laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-11-2023)

En el llenguatge col·loquial se sol identificar "explotació laboral" amb pràctiques empresarials extremadament greus contra els drets dels treballadors i les treballadores. S'identifica així el que tipifica el Codi Penal com a "delictes contra els drets dels treballadors", és a dir, la imposició de condicions il·legals en el treball, el tràfic il·legal de mà d'obra, l'afavoriment a la migració il·legal, la discriminació laboral, les practiques contra el dret de vaga i la llibertat sindical, les que ho són contra la seguretat i salut dels treballadors, o les que impedeixin la protecció –per manca d'alta- de la Seguretat Social.

De fet, no és agosarat sostenir que el sentit comú hegemònic identifica fonamentalment dues pràctiques d'explotació laboral: les que provoquen –per mor de jornades laborals o càrregues laborals excessives, per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, etc.- riscos físics i/o psíquics molt evidents per als treballadors i les treballadores, i les situacions relacionades amb màfies d'immigració i per frau organitzat la Seguretat Social. Per exemple, ningú va dubtar que aquella sèrie de detencions d'empresaris de la restauració esdevinguda el setembre de 2017 a Mallorca obeís a casos d'explotació laboral. Recordi's que Diario de Mallorca va titular "Detenidos los dueños de siete restaurantes cuyos empleados no libraron en años", alhora que subtitulava el 15 de setembre d'aquell any que "Durante los últimos años más de 200 personas han sido contratadas por los arrestados para trabajar en sus locales. Eran sometidos a jornadas de más de 12 horas, sin posibilidad de librar ningún día". No és sobrer recordar que un dels restaurants tancats a col·lació d'aquella batuda policial va ser el "Diplomatic", situat just enfront de la seu del Parlament de les Illes Balears. Les pràctiques empresarials d'esborronadora explotació laboral convivien amb la classe política autonòmica de l'època que freqüentava aquell local de restauració (sic).

Ara bé, és necessari ampliar el focus sobre allò que s'entén com a explotació laboral. En aquest sentit, s'escau recordar que l’Organització Internacional del Treball (OIT), en una de les seves accepcions defineix el fenomen com l'acte o sèrie d'actes comesos per grups o individus que abusen de la vulnerabilitat d'uns altres amb finalitats de lucre. Per tant, moltíssims dels abundosos casos d'infraccions de la normativa laboral, tan freqüents en les nostrades relacions laboral estiuenques, poden qualificar-se com a casos d'explotació laboral.

Convé, doncs, contextualitzar el concepte en l'època de les precarietats laborals múltiples en un model de monocultiu turístic com el de casa nostra que no ha superat –ni prop fer-hi- les dinàmiques estructurals que reforcen la precarietat laboral i accentuen la devaluació del treball en el turisme (unes dinàmiques perfectament identificades per Ernest Canyada al llibre "Turistificación Global"), i que molt tenen a veure amb les correlacions extraordinàriament desiguals de poder en les relacions laborals en els contextos turistificats.

Per això, en l'actual fase neoliberal en què el treball remunerat gaudeix d'una baixa protecció institucional conseqüència de l'afebliment de la tutela sindical i del reforçament del poder empresarial, com a resultat d'una pluralitat de factors entre els quals, a parer meu, destaquen la facilitat i baix cost de l'acomiadament individual i col·lectiu, i la prerrogativa empresarial gairebé omnímoda d'imposar canvis substancials en les condicions de treball; en l'època en què, per tant, el treball remunerat no garanteix, ni de bon tros, la inclusió social, ni, per descomptat, el dret a un habitatge digne; en definitiva, en aquests temps en què tenir un treball remunerat no és sinònim de garantia de no viure una vida angoixada per l'amenaça del risc de pobresa, fer ploure sobre mullat és una autèntica aposta a favor de les elits, dels poderosos, i d'una major descohesió social.

Això és el que ha fet el govern autonòmic de Marga Prohens en anunciar la retallada dels controls laborals els mesos de major activitat turística. Amb l'anunciada supressió de la campanya especial de controls contra el frau laboral durant els mesos de juliol i agost, independentment dels seus resultats –que en qualsevol cas sempre han estat positius, encara que probablement no òptims- el missatge que es transmet és demolidor per a la ciutadania laboralment precària, i que gaudeix, en el millor dels casos, d'un estatus de ciutadania social d'inseguretat. El missatge no és un altre que el següent: L’estiu vinent es treballarà amb menys protecció laboral, amb més inseguretat vital, amb més risc d'explotació laboral, sigui quina sigui la seva intensitat. És un missatge negacionista de l’existència de l’explotació laboral, i que, alhora, ens recorda que els bàrbars ja són aquí! 

 

#FreePabloGonzález

 

Publicat originalment a dBalears (19-11-2023)

El nom de Pablo González –si no em vaig despistar- no va ser citat en el debat d'investidura del president Pedro Sánchez de la setmana passada. El cas d'aquest periodista, retingut des de fa dos anys i escaig a Polònia, sembla que -malgrat coincidir amb la setena prolongació de la presó preventiva- no va interessar a cap dels portaveus dels distints grups parlamentaris. Sorprenentment (o no), hi ha molt poca atenció dels grans mitjans de comunicació sobre la situació de Pablo González, que ja fa dos anys que està empresonat a un estat de la UE, sense judici, sense gairebé cap contacte amb la seva família, i sense que s'hagin sustentat les acusacions contra ell. En fi, una situació intolerable. Un imperdonable oblit de l'alta política institucional i del món mediàtic mainstream.

Per això, crec que paga la pena comentar aquest assumpte. De fet, fa temps que volia dir la meva sobre aquest despropòsit que l'agenda política i mediàtica situa a la perifèria del debat públic. A parer meu, hauria d'estar en el centre d'aquest debat, ja que tot allò que envolta el cas del periodista Pablo González és conseqüència del decreixement democràtic, de l'ambient bèl·lic, i de l'escreix militarista estructural (força associat al negoci del ChatGPT i d’altres artefactes de la Intel·ligència Artificial) que ho emmetzina tot. Drets humans, principis democràtics, dignitats de les persones i dels pobles resten subjugats als mercats armamentistes.

Que un periodista espanyol pel fet d'informar sobre el que ocorria en les primeres setmanes de la guerra conseqüència de la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin, estigui tancat des de fa més de mil dies en una presó de Polònia, en aïllament, sense proves, ni garanties processals, per una inconcreta i vaga acusació de ser un espia que treballa per a Rússia, és un escàndol. Però el fet més escandalós és la poca acció del "govern més progressista de la història" sobre aquest assumpte.

I encara més escandalosa és la falta de mobilització de la majoria de col·legues de professió de Pablo González. En aquest sentit, s'escau citar unes paraules de Kapuściński: "El veritable periodisme és intencional, això és: aquell que fixa un objectiu i que intenta algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes –les obres de Mark Twain, d'Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez-, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional. Estan lluitant per alguna cosa. Narren per aconseguir, per obtenir alguna cosa. Això és molt important en la nostra professió. Ser bons i desenvolupar en nosaltres mateixos la categoria de l'empatia". Veritablement, el periodisme que calla sobre el cas de Pablo González també en fa de periodisme intencional. És un periodisme deliberadament contrari als drets humans, en el millor dels casos, de molt baixa intensitat democràtica, empàtic amb el capital armamentista d'avui en dia.

La fotoperiodista de la Revista 5W Anna Surinyach va dir en una ocasió: "no sé si una imatge val més que mil paraules, però sí que sé que les imatges han de generar més de mil preguntes". Parafrasejant-la diria que no sé si la llibertat de Pablo González val més que mil sospites, però si sé que la continuació del seu insuportablement llarg empresonament i la indecent manca de garanties generen mil preguntes sobre la salut de la democràcia a la UE. Més que mai, #FreePabloGonzález.