Veritats incòmodes

Publicat originalment a dBalears (10-12-2023)

En llegir, la setmana passada, la notícia titulada "República Dominicana, un edén para los hoteleros mallorquines", de sobte vaig recordar una peça, signada per Ernest Cañada, publicada el passat març al portal web d'Alba Sud sota el títol d' "Estampes de precarietat en el paradís turístic". Veritablement, és molt il·lustratiu llegir tot el que ha publicat Giselle Cedeño a Alba Sud sobre República Dominicana per poder veure l'altra cara de l'esmentada notícia: L'edèn per als hotelers és, més aviat, un cert infern de precarietats per als treballadors. La "solidesa i creixement ordenat" del destí turístic dominicà és la disbauxa neoliberal del tot per a les elits capitalistes i engrunes per a les classes subalternes.

La notícia suscita, en qualsevol cas, una reflexió sobre dues veritats incòmodes del nostrat monocultiu turístic:

El gran capital turístic opera en un règim l’extractivisme de manual. Sobre aquesta irrefutable veritat potser no és sobrer recordar que l'extractivisme és un procés d'extracció doble que consisteix en apropiar-se d'uns recursos, i exportar allò mateix fora de l'àmbit productor. Aquí ja ha acumulat ingent plusvàlua mitjançant l'apropiació d'un seguit de béns comuns (clima, natura, qualitat de vida de les persones residents), i ara –millor dit, des de fa temps- exporta la mateixa apropiació a altres indrets. És cert que l'extractivisme és molt antic. Per dir-ho en poques paraules, l'Imperi Romà ja ho era un gran sistema extractivista. Ara bé, entorn a l'extractivisme de l'antiguitat es pot discutir si l'exportació era "prosperitat" per a la majoria. En el cas de l'extractivisme capitalisme neoliberal no hi ha discussió possible: exporta "prosperitats" per a una minoria, i precarietats per a la majoria social.

Segona veritat incòmoda: Mallorca ha esdevingut -en bona part per l’extractivisme practicat a casa nostra- en una autèntica "zona de sacrifici". És a dir, el model de societat realment existent és la d'un territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius a conseqüència d'una activitat industrial –el monocultiu turístic- altament contaminant, i injusta de valent en el repartiment de la riquesa generada. Afegim-hi que en la definició canònica de zones o àrees de sacrifici s'especifica que, originalment, van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals. Algun dubte que aquesta és la situació de Mallorca?

La incomoditat de la veritat sobre el nostrat extractivisme turístic i la Mallorca esdevinguda en "zona de sacrifici" és conseqüència d'una veritat incòmoda més gran per a les elits: "La relació entre el capitalisme i el desastre ecològic no és ni casual ni accidental: «la necessitat constant d'expansió de mercat» que té el capital, el «fetitxe del creixement», significa que el capitalisme és contrari, per naturalesa, a qualsevol noció de sostenibilitat". Mark Fisher, dixit.

 

Renda Bàsica: Sí que es pot!

Una de les frases més cèlebres del jurista i membre del Tribunal Suprem dels EUA entre 1916 i 1939 (1856-1941), Louis D. Brandeis, és aquella que diu: "La majoria de les coses que valen la pena en el món han estat declarades impossibles abans de fer-les".

Els economistes Jordi Arcarons, Julen Bollain, Daniel Raventós, i Lluis Torrens, en el llibre recentment publicat sota el títol "En defensa de la renta básica. Por qué es justa y cómo financiarla", expliquen amb ets i uts perquè la renda bàsica (RB) és una cosa que val la pena.

I tant que ho val! Una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com Estat del Benestar (els serveis públics d'educació, sanitat, pensions, dependència ...) és part imprescindible per a la solució d'alguns dels grans problemes del nostre temps, com ara, la pandèmia de risc de pobresa i d'exclusió social i de les grandíssimes desigualtats. La RB és, alhora, imprescindible per fer socialment justa la transició cap a uns models econòmics ecològicament possibles.

Els autors del llibre no van de coverbos: Només començar el primer capítol adverteixen que, per a ells, la renda bàsica té a veure amb la llibertat, la igualtat, la democràcia, la felicitat, i, també, la justícia. A explicar això, amb sòlids arguments, dediquen els primers capítols. També és força interessant l'anàlisi de l'avanç de l'acceptació social de la RB en les últimes dècades, el fracàs inmisericordi dels sistemes de rendes condicionals, o alguns dels principals resultats –i entrebancs- dels distints i heterogenis programes pilot per a la implantació de RB.

Ara bé, allò que és especialment sucós i substancial del volum que coment és, per una banda, l'extensa i minuciosa anàlisi de la renda, patrimoni, i desigualtats al Regne d'Espanya amb algunes dades de les comunitats autònomes força interessants. Però, això –i especialment les informacions referides a les Illes Balears- són figures d'un altre paner, és a dir, per a un altre article. Per fer aquesta anàlisi, els autors bussegen per les entranyes de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i de la Comptabilitat Nacional (CN) que, dit sigui de passada, són dues fonts estadístiques habituals en aquests tipus d'anàlisis. La novetat és l'explotació de les microdades fiscals del Panel de Llars. La conjuminació de les tres estadístiques fa que la robustesa de l'anàlisi sigui extraordinària.

La segona qüestió absolutament rellevant és que, les dades exposades permeten als quatre economistes sostenir dues coses fonamentals en la defensa de la RB: 1. La proposta és, tant al Regne d'Espanya com a la UE, econòmicament possible. És finançable mitjançant una reforma de l'IRPF, la creació d'un impost sobre la riquesa, i gravant fiscalment les emissions de CO₂. És a dir, amb una fiscalitat estructuralment justa. 2. A conseqüència d'aquest model de finançament de la RB, s'esvaeix qualsevol dubte o polèmica sobre si és justa la RB. Resumint al màxim: Si què és justa, si què es pot instaurar la RB!

El que és terriblement injust i democràticament insuportable són els costos de la no RB. També són de Louis D. Brandeis aquestes paraules: "Podem tenir democràcia o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir ambdues coses alhora".

Publicat originalment a dBalears (03-12-2023)

Mobilitzacions obreres que mereixen més que una nota a peu de pàgina

Oublicat originalment a dBalears (26-11-2023)

Tot just havia enviat a dBalears l'article d'opinió de diumenge passat, quan vaig reparar amb una peça a Última Hora intitulada "¿Cuándo toman la calle los mallorquines? Un repaso por las protestas más multitudinarias en la isla". Vaig pensar que l'hauria d'haver comentat aquell diumenge, però ja no tenia temps. Tanmateix, com el tema s'ho paga, i no és cosa d'actualitat, faig avui el comentari.

A la peça periodística, signada per Kike Oñate, s'afirma: "La sociedad isleña se ha movilizado masivamente en numerosas ocasiones, especialmente por causas ecologistas, pero también lo ha hecho por la educación, la autonomía de Balears, contra la guerra de Irak y por el Día Internacional de la Mujer". És a dir, al relat periodístic -tot i que se cita la tesi doctoral de l'historiador Gabriel Mayol titulada "Mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l'etapa autonòmica (1983- 2007): en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l'autogovern"- no hi ha cap referència a les mobilitzacions obreres.

No voldria que se m'interpretés malament. En aquestes ratlles no hi ha cap intenció de crítica al text del periodista. El relat és el majoritari, fins i tot en àmbits, diguem-ho així, progressistes. Val a dir que no he tingut l'oportunitat de llegir la tesi doctoral esmentada. D'haver-ho fet, pot ser, matisaria el que segueix:

No es poden explicar les darreres dècades de la història de Mallorca sense contemplar la identitat cultural, la consciència històrica i de pertinença geogràfica que la gent de Mallorca ha adquirit participant en les grans mobilitzacions obreres, com per exemple, les primeres manifestacions de l'actual etapa democràtica de commemoració del Primer de Maig, o les vinculades a les distintes vagues generals (20 de juny de 1985, 14 de desembre de 1988, 28 de maig de 1992, 27 de febrer de 1994, 20 de febrer de 2002, 29 de març de 2010, 14 de novembre de 2012). D'aquestes vagues generals, convocades arreu del Regne d'Espanya, n'hi ha dues molt destacables pel seu significant: la del 14 de desembre -el mític 14-D-, i la de novembre de 2012 com a resposta a la intensificació de les mesures d'austeritat per als no rics per part del govern del PP. Unes mesures concretades en la Reforma Laboral més ultra neoliberal en tota l'etapa post-dictadura franquista. En qualsevol cas, totes elles tenen dos denominadors comuns: Un seguiment vaguístic molt important, i massives manifestacions pel centre de Palma com a cloenda de la jornada de vaga. Els mallorquins i mallorquines també hem sortit massivament als carrers aquests dies de vaga general.

No s'hi val al·legar –per a devaluar la seua importància- que aquestes mobilitzacions fossin convocatòries estatals ¿I què no ho és una mobilització estatal, i fins i tot mundial, la del 8-M per commemorar el Dia Internacional de les Dones? ¿Tal vegada no varen tenir un impuls estatal –en una mobilització impugnatòria global de la gestió austericida de la crisi de 2008- les mobilitzacions del 15-M, com ara l'acampada a la palmesana Plaça Espanya i les manifestacions dels indignats com la del 19 de juny de 2011 que va mobilitzar prop de 15.000 persones?

Endemés, els relats hegemònics sobre les mobilitzacions mallorquines de caràcter progressista, obliden un fet clau i, a parer meu, gens anecdòtic: El 22 de setembre de 1983 es va dur a terme a Mallorca una vaga general pròpia, és a dir, sense una convocatòria d'àmbit estatal. La mobilització va tenir tanta participació que, informativament, va transcendir l'àmbit insular. El diari El País titulà: "Amplia respuesta a la huelga general en Baleares por la jornada de 40 horas". No m'entretindré en descriure el context sociopolític, la taula reivindicativa, i el significant d'aquesta mobilització. Només repetiré una cosa que, quan es complien 35 anys d'aquella vaga general, escrivírem algunes persones que quelcom vam tenir a veure amb la seva convocatòria i desenvolupament. Escrivíem que una mobilització com aquella mereixia, per part dels que hagin d'escriure la història del moviment sindical de Mallorca en les últimes dècades del segle XX,  una mica més que una nota a peu de pàgina. 

Tot aquest rotllo és per justificar la següent afirmació: a la història de les mobilitzacions a la Mallorca de les darreres quatre dècades no es pot menystenir les organitzades pel sindicalisme i protagonitzades pels treballadors i treballadores. D'elles hi ha molt après, i encara més per aprendre. Si més no perquè, en temps de tergiversació i banalització del mot "llibertat", és molt oportú reivindicar els mots de Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general".