Drets humans emergents: Entre d'altres, la Renda Bàsica

Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-12-2023)

Acabam de commemorar el setanta-cinc aniversari de l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. És un bon moment per reivindicar els valors del document que el 10 de desembre de 1948 aprovà i proclamà l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París. Ho és, de forma especial, per a les persones que no hem deixat d'indignar-nos per les massa freqüents violacions (hipòcritament justificades per una suposada realpolitik) i relativitzacions (a favor del valor suprem del mercat) d'aquests DDHH. Sí, amb Stéphane Hessel, ens indignem perquè sembla que la humanitat ha oblidat allò que ell -al text de referència del 15-M, "Indigneu-vos!"- ens recordava: "La Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència".

Malgrat que setanta-cinc anys no passen debades, el cert i segur és que no s'ha universalitzat l'aplicació efectiva de la declaració de 1948 ni del conjunt d'instruments que conformen el sistema de DDHH, entre d'altres, la Convenció sobre la Preservació i Sanció del Delicte de Genocidi (09-12-1948) que, per l'indignant genocidi del poble palestí per part d'Israel televisat a temps real, s'escau citar expressament. Ara bé, malgrat tot, la humanitat té nous problemes, reptes inimaginables fa set dècades i mitja, noves possibilitats d'avançar, i riscos de retrocedir en la lògica de la dignitat, la democràcia de debò, l’impuls igualitari... que van representar els trenta drets i llibertats universalment coneguts com a DDHH. Tanmateix, continuen sent útils moltes ensenyances de la Resistència al nazisme, al feixisme, i al totalitarisme dels anys 30-40 del segle passat. Per exemple, aquell esperit que els avantpassats resistents i insubmisos van resumir genialment afirmant que "Crear és resistir. Resistir és crear", i que ara ens pot ajudar –i tant que ens pot ajudar!- per a la imprescindible cerca d'altres formes i continguts de resistència. És en aquest marc que té tot el sentit la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) que, avancem-ho, és un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la concreció dels drets humans en el nou mil·lenni.

Malauradament, la DUDHE és, a parer meu, poc coneguda, i menys tinguda en compte per a imaginar horitzons diferents i mobilitzar energies socials per vèncer la resignació condensada en la frase "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". Per exemple, l'article 1.3 de la Declaració de Monterey advoca pel "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil, o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques".

En paraules Julie Wark (autora, entre altres, de "Manifiesto de Derechos Humanos") la importància de la inclusió de la RB en el frontispici dels drets humans emergents és que "revoluciona la manera habitual d'abordar el dret humà més bàsic quan el transforma d'una cosa efímera i distant en un mecanisme específicament dissenyat per a garantir la llibertat necessària per a la realització de tots els altres drets humans".

Va ser el 3 de novembre de 2007, en el marc del fòrum sobre els drets humans emergents del Fòrum Universal de les Cultures de Monterrey, que la societat civil global va aprovar la Declaració Universal de Drets Humans Emergents. A tocar de complir la seva majoria d'edat formal l'imminent 2024, ben bé podria ser l'any d'una gran difusió i debat del seu contingut. Un any de practicar el "Crear és resistir. Resistir és crear" per revitalitzar força la mobilització de la ciutadania global i local, i així anar creant els fonaments de - cito una altra vegada Julie Wark- la república dels drets humans.

 

Veritats incòmodes

Publicat originalment a dBalears (10-12-2023)

En llegir, la setmana passada, la notícia titulada "República Dominicana, un edén para los hoteleros mallorquines", de sobte vaig recordar una peça, signada per Ernest Cañada, publicada el passat març al portal web d'Alba Sud sota el títol d' "Estampes de precarietat en el paradís turístic". Veritablement, és molt il·lustratiu llegir tot el que ha publicat Giselle Cedeño a Alba Sud sobre República Dominicana per poder veure l'altra cara de l'esmentada notícia: L'edèn per als hotelers és, més aviat, un cert infern de precarietats per als treballadors. La "solidesa i creixement ordenat" del destí turístic dominicà és la disbauxa neoliberal del tot per a les elits capitalistes i engrunes per a les classes subalternes.

La notícia suscita, en qualsevol cas, una reflexió sobre dues veritats incòmodes del nostrat monocultiu turístic:

El gran capital turístic opera en un règim l’extractivisme de manual. Sobre aquesta irrefutable veritat potser no és sobrer recordar que l'extractivisme és un procés d'extracció doble que consisteix en apropiar-se d'uns recursos, i exportar allò mateix fora de l'àmbit productor. Aquí ja ha acumulat ingent plusvàlua mitjançant l'apropiació d'un seguit de béns comuns (clima, natura, qualitat de vida de les persones residents), i ara –millor dit, des de fa temps- exporta la mateixa apropiació a altres indrets. És cert que l'extractivisme és molt antic. Per dir-ho en poques paraules, l'Imperi Romà ja ho era un gran sistema extractivista. Ara bé, entorn a l'extractivisme de l'antiguitat es pot discutir si l'exportació era "prosperitat" per a la majoria. En el cas de l'extractivisme capitalisme neoliberal no hi ha discussió possible: exporta "prosperitats" per a una minoria, i precarietats per a la majoria social.

Segona veritat incòmoda: Mallorca ha esdevingut -en bona part per l’extractivisme practicat a casa nostra- en una autèntica "zona de sacrifici". És a dir, el model de societat realment existent és la d'un territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius a conseqüència d'una activitat industrial –el monocultiu turístic- altament contaminant, i injusta de valent en el repartiment de la riquesa generada. Afegim-hi que en la definició canònica de zones o àrees de sacrifici s'especifica que, originalment, van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals. Algun dubte que aquesta és la situació de Mallorca?

La incomoditat de la veritat sobre el nostrat extractivisme turístic i la Mallorca esdevinguda en "zona de sacrifici" és conseqüència d'una veritat incòmoda més gran per a les elits: "La relació entre el capitalisme i el desastre ecològic no és ni casual ni accidental: «la necessitat constant d'expansió de mercat» que té el capital, el «fetitxe del creixement», significa que el capitalisme és contrari, per naturalesa, a qualsevol noció de sostenibilitat". Mark Fisher, dixit.

 

Renda Bàsica: Sí que es pot!

Una de les frases més cèlebres del jurista i membre del Tribunal Suprem dels EUA entre 1916 i 1939 (1856-1941), Louis D. Brandeis, és aquella que diu: "La majoria de les coses que valen la pena en el món han estat declarades impossibles abans de fer-les".

Els economistes Jordi Arcarons, Julen Bollain, Daniel Raventós, i Lluis Torrens, en el llibre recentment publicat sota el títol "En defensa de la renta básica. Por qué es justa y cómo financiarla", expliquen amb ets i uts perquè la renda bàsica (RB) és una cosa que val la pena.

I tant que ho val! Una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com Estat del Benestar (els serveis públics d'educació, sanitat, pensions, dependència ...) és part imprescindible per a la solució d'alguns dels grans problemes del nostre temps, com ara, la pandèmia de risc de pobresa i d'exclusió social i de les grandíssimes desigualtats. La RB és, alhora, imprescindible per fer socialment justa la transició cap a uns models econòmics ecològicament possibles.

Els autors del llibre no van de coverbos: Només començar el primer capítol adverteixen que, per a ells, la renda bàsica té a veure amb la llibertat, la igualtat, la democràcia, la felicitat, i, també, la justícia. A explicar això, amb sòlids arguments, dediquen els primers capítols. També és força interessant l'anàlisi de l'avanç de l'acceptació social de la RB en les últimes dècades, el fracàs inmisericordi dels sistemes de rendes condicionals, o alguns dels principals resultats –i entrebancs- dels distints i heterogenis programes pilot per a la implantació de RB.

Ara bé, allò que és especialment sucós i substancial del volum que coment és, per una banda, l'extensa i minuciosa anàlisi de la renda, patrimoni, i desigualtats al Regne d'Espanya amb algunes dades de les comunitats autònomes força interessants. Però, això –i especialment les informacions referides a les Illes Balears- són figures d'un altre paner, és a dir, per a un altre article. Per fer aquesta anàlisi, els autors bussegen per les entranyes de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i de la Comptabilitat Nacional (CN) que, dit sigui de passada, són dues fonts estadístiques habituals en aquests tipus d'anàlisis. La novetat és l'explotació de les microdades fiscals del Panel de Llars. La conjuminació de les tres estadístiques fa que la robustesa de l'anàlisi sigui extraordinària.

La segona qüestió absolutament rellevant és que, les dades exposades permeten als quatre economistes sostenir dues coses fonamentals en la defensa de la RB: 1. La proposta és, tant al Regne d'Espanya com a la UE, econòmicament possible. És finançable mitjançant una reforma de l'IRPF, la creació d'un impost sobre la riquesa, i gravant fiscalment les emissions de CO₂. És a dir, amb una fiscalitat estructuralment justa. 2. A conseqüència d'aquest model de finançament de la RB, s'esvaeix qualsevol dubte o polèmica sobre si és justa la RB. Resumint al màxim: Si què és justa, si què es pot instaurar la RB!

El que és terriblement injust i democràticament insuportable són els costos de la no RB. També són de Louis D. Brandeis aquestes paraules: "Podem tenir democràcia o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir ambdues coses alhora".

Publicat originalment a dBalears (03-12-2023)