Pensar en les futures generacions, qüestió d'ambició

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2024)

A l'assemblea general de Nacions Unides, celebrada a les acaballes de l'any passat, per raonar sobre l'emergència climàtica accelerada, el secretari genera l'ONU va deixar un rotund advertiment: "La humanitat ha obert les portes de l'infern". Antonio Guterres va afegir que no es pot salvar a un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils, i, a tall de resum, va rematar la seva reflexió afirmant que no ha de construir-se un futur per als nostres nets amb un sistema creat per als nostres padrins.

Efectivament, l'última Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, és a dir, la COP28, celebrada entre el 30 de novembre i el 12 de desembre de 2023, sense ser –almenys formalment- un rotund fracàs, requeriria més, molta més, ambició per revertir l'evolució climàtica allà diagnosticada. Per a això, era, i continua sent imprescindible, almenys, moderar, en paraules d'Antonio Guterres, l'avarícia desmesurada de la indústria dels combustibles fòssils.

D'altra banda, el recent i molt interessant, informe d'Ecologistes en Acció intitulat "Tancar la bretxa de l'ambició política" (disponible a https://www.ecologistasenaccion.org/306850/informe-cerrar-la-brecha-de-la-ambicion-politica/) analitza la Llei estatal de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC), i, alhora, fa propostes en la direcció de fer més ambiciosos tots dos instruments.

En fi, el terme "ambició" s'ha normalitzat en, diguem-ho així, l'argot climàtic, és a dir, en els debats sobre la necessitat de canvis sistèmics –i el seu mesurament- per a, citant a Yayo Herrero, "reaprendre a habitar la terra". Estem, doncs, en presència d’una nova accepció del mot "ambició" que res té a veure amb la definició tradicional de "desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi. Ergo, pensar en les futures generacions és, certament, qüestió d'ambició. D'una ambició que, òbviament, té un significant polític. Potser res com el fet de tenir o no ambició en la desacceleració, l'adaptació, i la mitigació de l'accelerada crisi climàtica no hi ha tingut mai un objectiu tan genuïnament polític en el sentit clàssic de "polis", de fita col·lectiva pel futur gens llunyà dels i de les habitants del planeta.

No és balder recordar que, després de l'aprovació de l'Acord de París (el tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant que va ser adoptat a la COP21 celebrada a París el desembre de 2015, i que va entrar en vigor el novembre de 2016), l'objectiu és limitar l'escalfament mundial a molt per sota de 2, preferiblement a 1,5 graus centígrads. Per avançar en aquest objectiu de temperatura, perquè en 2030 hàgim avançat en l'assoliment d'un planeta amb clima neutre per a mitjan segle, cal més ambició. En cas contrari, l'escenari que albira la comunitat científica internacional és que els objectius de l'Acord de París no es compliran, ja que l'actual tendència és d'augment, com a poc, de 3 °C.

Hi ha, doncs, dèficits d'ambició internacional i estatal, però, malgrat tot, reconeguem que una mica d'ambició sí que hi ha. Ara bé, en l'àmbit autonòmic el panorama és de zero ambició. Tot apunta que la nova via d'inserció de Mallorca i del conjunt de les illes Balears a un món que globalitza inseguretats i incerteses en general, però, especialment, per a les futures generacions, és, de la mà de PPVox, el populisme d'extrema dreta. És a dir, un mix de negacionisme i relativisme de la crisi climàtica que explica, a tall d'exemple, l'activació d'una autèntica coalició del cotxe, l'impuls descarat de l'hipercontaminant monocultiu turístic -regat per la gran mànega de combustibles fòssils de la indústria aeronàutica-, el retorn del consum de territori i el culte a la trinitat de ciment-totxo-especulació, el menyspreu les propostes de l'Assemblea Ciutadana pel Clima, i, és clar, el nul desenvolupament –com a avantsala a la seva derogació fàctica en el seu contingut substancial- de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears.

Manuel Sacristán advertia que la política sense ètica és politiqueria; i l'ètica sense política, narcisisme. Doncs bé, pensar en les futures generacions és, en el context de crisi climàtica accelerada, l'únic programa polític ètic. Per tant, no té res de narcisista. Ans al contrari, el que és politiqueria barata és el bàrbar i insensat projecte de PPVox.

 

Llegir Lenin amb ulleres del segle XXI

Publicat originalment a dBalears (28-01-2024)

El proppassat 21 de gener va fer cent anys que va morir Vladímir Uliànov, més conegut com a Lenin. Per tant, aquest 2024 ben bé podria organitzar-se una mena "d'any Lenin". Tanmateix, no es preocupin, això no passarà. Lenin no és, des de fa temps, popular en els àmbits majoritaris de l'esquerra política, social, i intel·lectual. És una de tantes derrotes (del que ara en diuen "guerra cultural") d'aquesta esquerra davant la tergiversació i demonització de la dreta universal envers el personatge. Si s'organitza alguna cosa per recordar l'efemèride, serà una "commemoració de baixa intensitat", o, i això sí que té possibilitats de tenir més volada, serà per aprofundir en la demonització del personatge, de la seva obra teòrica, i de la seva pràctica política revolucionària.

No obstant això, fóra bo aprofitar l'avinentesa per fer una relectura dels textos del dirigent bolxevic de la Revolució d'Octubre de 1917 amb ulleres del segle XXI. Seria, a parer meu, útil  –i gens sobrer- incorporar aquesta nova lectura  a la caixa d'eines per afrontar els reptes actuals des d'una perspectiva de transformació emancipatòria.

Sortosament, a diferència dels temps de la meva joventut que el que hi havia a l'abast eren les publicacions d'Editorial Progreso o d'Akal Editor (1976), ara es pot trobar a les llibreries bastant de l'obra de Lenin en català. De fet, Tigre de Paper acaba de publicar el volum intitulat "Tot el poder per als soviets!". Ara bé, en aquestes ratlles em referiré a una edició que, coincidint amb el centenari de la Revolució d'Octubre, el 2017 va publicar Edicions 3i4, a la que li tinc una especial estima per dues raons: Fins llavors no havia llegit en català aquests títols claus en el pensament teòric leninista. La segona raó d'estima és el magnífic pòquer d'autors i autora que fan les corresponents presentacions. L'activista David Fernández, l'historiador Pelai Pagès i Blanch, i la historiadora Anna Sallés, presenten i contextualitzen respectivament "Què fer. Problemes candents del nostre moviment", "El dret d'autodeterminació de les nacions", i "Marx i Engels". El quartet el completa el també historiador i gran mestre, Josep Fontana que ens introdueix a "L'imperialisme, fase superior del capitalisme" i "L'Estat i la Revolució. La doctrina marxista de l'estat".

Pelai Pagès acaba la seva introducció amb una reflexió força assenyada i actual: "Eren moments, eren anys [El dret d'autodeterminació de les nacions es va publicar l'any 1914] en què el tema –les problemàtiques i els conflictes nacionals- estava centrat bàsicament en la vella Europa i encara eren pocs els qui pensaven en la seva aplicació a les colònies. La història del segle XX, però, va acabar evolucionant molt de pressa i no havia de passar gaire temps perquè les reivindicacions nacionals, les ànsies de llibertats, es manifestessin en altres continents i en altres terres, i el dret a l'autodeterminació s'acabés convertint en un dret universal, veritablement planetari. Per bé que encara avui, avançat el segle XXI, estigui lluny d'haver-se aplicat i acceptat arreu". Per la seva banda, Anna Sallés ens recorda que vitalment "en ell, l'elaboració teòrica anirà sempre lligada a l'acció -la praxi- política", i subratlla que "a Lenin, a part dels problemes teòrics i d'estratègia, el preocupaven els problemes de la tàctica revolucionària". És una idea que comparteix amb Fontana que sosté que "Lenin estava acostumat a enriquir les consideracions teòriques amb l'anàlisi de la realitat", tot remarcant "l'interès que segueixen tenint avui els plantejaments de Lenin en la seva anàlisi de la naturalesa i les conseqüències del desenvolupament del capital monopolista. Del que està parlant [a L'imperialisme, fase superior del capitalisme] no és altra cosa que del debat sobre la globalització, que acostuma a plantejar-se avui com si es tractés d'un problema recent". Referint-se a "L'estat i la Revolució" continua reivindicant l'actualitat de Lenin tot afirmant que aquest llibre "...encara té una sorprenent actualitat. El pas de temps ha demostrat l'encert de la predicció que la via socialdemòcrata que pretenia transformar la societat a partir de la conquesta parlamentària de l'estat burgès era inviable. La situació actual de les nostres societats [és conseqüència] d'un capitalisme depredador que impulsa un procés constant d'augment de la desigualtat...". I que "s'han complert també les previsions sobre l'evolució de l'estat. Lenin havia denunciat que les circumstàncies de la guerra havien facilitat que 'les associacions omnipotents dels capitalistes' s'apoderessin dels estats i els transformessin en 'monstres guerrers' que devoraven milions d'homes per decidir el litigi de qui havia de dominar el món...". Talment el consorci dels estats que impulsen el militarisme dels nostres dies!

Amb tot, em sembla especialment escaient que Josep Fontana recordi que la societat socialista anhelada "prometia eliminar l'estat i els seus elements de coerció -la policia, l'exercit, la burocràcia...- i atenció! "alliberar la humanitat de 'l'esclavitud assalariada'". Eduardo Galeano afirmava "... la utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar". La mare dels ous és, certament, tenir un horitzó vital i de lluita en què, com afirma David Fernàndez a la seva introducció al Què fer?, "no es tracta de fer més còmode la gàbia sinó de sortir-ne".

Per acabar, diria que la construcció del mausoleu moscovita per posar-hi la mòmia de Lenin és el més potent significant del principi d'un desastre per a les idees i les pràctiques emancipatòries. El Lenin no momificat hauria tombat amb força ràbia totes les estàtues aixecades per a teòricament honrar-lo.

 

"Emancipa't de l'esclavitud mental"

Publicat originalment a dBalears (21-01-2024)

Si Ghana fos un país esclau de la turistificació, ja haurien ideat per a la indústria turística internacional un "paquet vacacional" anomenat quelcom semblant a "la ruta dels esclaus". Ara bé, aquesta ruta de la memòria d'un dels episodis més execrables de la història de la humanitat, de fet, existeix, tot i que, afortunadament, és, fonamentalment, respectuosament memorialista, conservacionista de les evidències físiques enfront de les teories negacionistes, transmissora de la història (certament un poc esbiaixada en què els col·laboradors africans amb els grans mercaders europeus d'esclaus i esclaves no existeixen). En qualsevol cas, he pogut constatar que no està afectada per la pandèmia de la desculturització de la cultura de l'autofoto (o selfi).

Des del nord, concretament des de la ciutat de Tamale, i havent passat pel centre de Ghana (per Kumasi), vaig començar la ruta de la memòria de l'immund mercadeig ghanès d'éssers humans per Assin Manso (Riu dels esclaus). En aquest riu els esclavistes banyaven als presoners i presoneres per última vegada abans de ser comprats per colons europeus, i marcaven la pell dels captius amb ferros incandescents per establir de qui eren propietat. En deixar enrere el riu –i dirigir-se cap als forts de la costa, on “s’emmagatzemaven" els esclaus i les esclaves mentre esperaven el vaixell que, com a mercaderia, els havia de transportar al seu destí- et topes amb la següent inscripció: "Emancipate yourself from mental slavery", és a dir "Emancipa't de l'esclavitud mental".

Aquestes paraules, de sobte, em transportaren mentalment a l'estada, uns dies abans, en el Red Clay Studio, és a dir, a l'estudi on treballa Ibrahim Mahama de qui, per cert, vaig conèixer la seva obra artística a Es Baluard Museu on fins fa pocs dies s'exposava l'obra "Amd. Product Of Ghana". Val a dir que el Red Clay és molt més que un estudi del artista ghanès . És una mena d'institució comunitària on la ciutadania, espacialment de Tamale, però també d'arreu, participa en tota mena d'activitats, sobretot educatives i artístiques, i alhora és un museu amb una col·lecció permanent en què, com sempre i arreu, Ibrahim Mahama -utilitzant la transformació de materials recollits d'entorns urbans, com a restes de fusta, sacs de jute que es cusen i es col·loquen sobre estructures arquitectòniques, o maquinària ferroviària i d'aviació que l'artista resignifica- explora artísticament temes com ara, migració, globalització i intercanvi econòmic, crisis i injustícies del capitalisme, o els grans reptes actuals de la humanitat. Per exemple, al Red Clay s'exposa una instal·lació feta amb centenars  de lliteres de la Segona Guerra Mundial que Ibrahim Mahama va comprar a Grècia. L'obra em va suggerir un angoixant clam contra les guerres, i una desesperant crida a l'emancipació de l'esclavitud mental del bel·licisme d'aquests temps. Un missatge malauradament molt actual!

L'experiència del Red Clay confirma que sí que es pot practicar un llenguatge artístic per a crear esperança, i fer-ho en la lògica d'una pràctica vital anticapitalista. En aquest sentit, cal insistir que el tràfic d’esclaus del segle XVI fins al XIX no va ser un fet accidental en la història econòmica moderna. Ans al contrari, va ser una peça crucial en els primers moments de la formació del capitalisme mundial. I, per un l'altre costat, tal com fa uns anys ens ensenyà Ngũgĩ wa Thiong'o "el triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts". En fi, només l'esclavitud mental ens impedeix imaginar una alternativa al capitalisme.