El valor democràtic de la veritat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-03-2024)

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre "La importancia de la verdad" del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, "tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política". Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l'argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d'estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l'Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L'enorme mobilització social entorn del "No a la guerra" d'aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l'absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l'efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l'absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d'aquella invasió. Lynch explica que "la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo". En fi, hom encara se'n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d'estat, d'ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l'autoria de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s'acabaren d'instal·lar en l'opinió pública, però es va posar en qüestió l'essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n'oblidaré mai l'acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l'hora d'un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: "Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas".

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d'estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d'aquí que s'escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d'estat entorn de l'anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d'amiguets o de no amiguets. Però, "Es el mercado, amigo!", Rodrigo Rato, dixi; és el "capitalisme caníbal", Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d'odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d'algunes idees manifestament falses que s'acaben instal·lant en l'opinió pública, és a dir, d'un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d'estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem  d’una comissió d'investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d'auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l'àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és "La importancia de la verdad para una cultura pública decente". Queda dit.

 

Autoritarisme il·liberal

Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)

Fulvia Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia e Critica Sociale", i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat, la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà a Il Manifessto un article intitulat "Luoghi non più comuni: "liberalismo" (Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article, l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos (polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes, malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits econòmics.

Ara bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra, articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin, els fa a ells tot el que vol".

Aquesta definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de contemplar-la".

No em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics; autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent que estava acusat d'agressió sexual i segueixi  de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria democràtica...

Mentrestant, en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada perquè "Protestar no és terrorisme".

 

La perversió de la desestacionalització

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-03-2024)

Va haver-hi un temps què a Mallorca la necessitat de desestacionalitzar l'activitat turística suscitava una mena de "consens de país", si més no, retòric. El fet constitutiu i de desenvolupament del nostrat model turístic -el fort component estacional- va ser un dels assumptes centrals del debat públic (polític, econòmic, social, econòmic, cultural) durant molts anys, i fins fa relativament poc temps. Només tres exemples: la iniciativa de finals dels anys 90 del segle passat, liderada institucionalment per José María González Ortea aleshores conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears, d'un detallat –i ambiciós fins on es podia- "pla de desestacionalització"; a principis de segle XXI, l'evolució de l'estacionalitat n'és part de la bateria d'indicadors inclosos en la publicació "La mesura de la sostenibilitat del turisme a les Illes Balears" (GOIB i UIB, 2003); en el Llibre Blanc del Turisme (2009) la desestacionalització de l'activitat turística és present en el proposat camí cap a una, pomposament anomenada, "nova cultura turística". Òbviament, l'estacionalitat va ser medul·lar en la disputa social: Convenis col·lectius focalitzats en la consecució de certes garanties d'estabilitat per a les persones fixes discontínues (FFDD) i la millora de la seva regulació en la legislació laboral i de Seguretat Social espanyola. En qualsevol cas, el fet fàctic –i gens retòric-  és que l'estacionalitat va ser durant molts anys extraordinàriament rendible per a tota la indústria turística, molt especialment per al sector hoteler.

Aquest va ser, exposat brevíssimament, el tarannà majoritari dels debats i disputes entorn de l'estacionalitat. Era un context de temporades extraordinàriament curtes, de ximpleries com ara la definició "d'indústria sense xemeneies" per referir-se al turisme, de les "Agendes Locals 21", d'ocurrències com la de qui va ser rector de la UB, Antonio Caparrós, de proposar a la classe política balear "crear, recrear un modelo identitario basado en un modelo de turismo sostenible" (sic). Ho va ser fins a la Gran Recessió que, endemés d'endur-se en orris molts projectes de vida de les classes subalternes, ensorrar drets socials i laborals, i agreujar les desigualtats, va afavorir una intensa expansió turística que va esdevenir en una molt important sortida de la crisi d'acumulació del capitalisme neoliberal. Hi ha, a parer meu, un paral·lelisme simbòlic entre la pel·lícula "Danseu, danseu, maleïts!" –l'obra mestra de Sydney Pollack, i impecable radiografia de la Gran Depressió i de la societat estatunidenca en el crack del 29-, i els efectes de la crisi financera 2008-2012 i les actuals societats de la turistificació: És el "Creixeu, creixeu, maleïts", “Desestacionalitzau, desestacionalitzau, maleïts” del turisme dels nostres dies.

Aquest sembla ser el nou tarannà del debat sobre la desestacionalització del turisme mallorquí. En l'àmbit empresarial tothom vol desestacionalitzar –ja no arrufen el nas-, és a dir, més creixement turístic. Els grans i institucionalitzats sindicats reivindiquen més i més desestacionalització. Esborrona el menyspreu a la ciència pel que fa als límits i als efectes de la triple crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat i de contaminació); impressiona el desdeny a la teoria econòmica sobre la plena ocupació, com ara allò que afirmava el 1943 Michal Kalecki en el celebèrrim article intitulat Aspectes polítics de la plena ocupació: "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten". En l'àmbit politicoinstitucional, quan es tenen responsabilitats de govern, el dissens rau entre desestacionalitzar sense complexos, fer-ho amb dissimul progre, i la desestacionalització ecosobiranista "d'aplanar la corba". Malauradament, en aquest nou consens desestacionalitzador no apareix la sensata condicional de "fins a on ecològicament sigui sustentable". I no apareix perquè seria un "fins aquí hem arribat!", un reconeixement que a Mallorca ja no podem desestacionalitzar més, que ja s'han superat amb escreix els límits biofísics, de pressió humana, i de malestar de les persones residents.

Com el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans inclou entre les accepcions del mot "pervers" la del que fa el mal a gratcient, em permetran qualificar de perversitat continuar perseguint l'objectiu de desestacionalitzar el monocultiu turístic. El decreixement és d'antuvi inevitablement essencial en la nova cultura turística d'època!

Guillem Frontera, un dels pocs intel·lectuals que, fins i tot avançant-se als malestars de la turistificació, advertí dels riscs de la desestacionalització, en un article de premsa publicat el 2013 escrivia: "Una altra cosa és si aquesta desestacionalització és tan desitjable com prediquen els seus missatgers. Quan el turisme cau de bon de veres, les Illes es descongestionen, recuperen tímidament un silenci semblant al d'antany, i és quan les persones podem tornar a sentir la terra com batega, convalescent i agraïda". Altrament dit: Qui estima Mallorca, no desestacionalitza!