La flama d'Hiroshima

Publicat originalment a dBalears (14-04-2024)

Només posar peu a terra d'Hiroshima t'adones que arribes a una ciutat marcada per la història. La ciutat d'Hiroshima recorda al món que, un fatídic 6 d'agost de 1945, va ser la primera ciutat víctima d'un bombardeig nuclear (tres dies després qui patí la bestiesa nuclear va ser la ciutadania de Nagasaki). El cas és que l'urbanisme d'Hiroshima és un udol a favor de la pau, un reiterat "Armes Nuclears: Mai més!". El Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima clama als quatre vents aquest missatge a tot el centre de la ciutat. A tall d'exemple, als carrers hi ha moltes tapes (de clavegueram, de connexions elèctriques i informàtiques, etc.) amb imatges de plecs de l'art de l'origami que simbolitzen la pau, memorials a tocar dels edificis en record de les víctimes de la bomba que habitaven aquell lloc concret, i és molt mal de fer sortir de l'estació de tren sense seguir el "Passeig de la Pau".

El Parc és una gran àrea de 122.100 metres quadrats amb molts llocs a visitar. En citaré tres que  em van semblar particularment significatius: El més emblemàtic, sens dubte, és l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu); el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima és, amb una factura expositiva fantàstica, indubtablement el més pedagògic; i el centre de tot plegat és la Flama de la Pau.

Va ser  emocionant -el lloc es venia plenament al cas- trobar-se davant el Genbaku Domu amb un grup d'activistes que alçaven banderes palestines i cartells informatius clamant per la fi del genocidi a Gaza i per una Palestina plenament lliure. La visita al museu, endemés de l'impacte emocional, serví per reafirmar la convicció que la narrativa segons la qual la bomba va ser decisiva en la rendició de l'Imperi Japonès és una gran faula. Una enganyifa que permet justificar encara ara l'ús de l'armament nuclear i limitar la causa de la rendició del feixisme japonès als bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki. En aquest interessant article dels amics de "Descifrando la Guerra" s'exposen els ets i uts per desfer aquesta interessada simplificació. L'article acaba amb aquestes paraules: "Per totes aquestes raons és important comprendre els motius que porten tant als Estats Units com al Japó a promocionar aquesta idea. A més, en les circumstàncies actuals, aquest tipus de mites vénen a crear un clima d'opinió pública favorable a l'ús de l'arma nuclear. Pretenen instal·lar la idea que l'ús de les bombes al Japó realment va salvar vides i que, per tant, era el menor de dos mals, consagrant una visió del món que informa que la massacre instantània de centenars de milers de persones està, almenys a vegades, moralment justificada. En altres paraules, aquesta visió assumeix que els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki estaven justificats".

Val a dir de passada que de mites sobre el Japó n'hi ha a balquena. Un dels més estesos és el que sosté que els japonesos són per tradició i essència políticament conservadors i socialment harmoniosos. Ferran de Vargas, a l'imprescindible llibre "Japó Roig", desmunta de dalt a baix aquesta mitologia. Vet aquí un tast d'aquest desmuntatge: "[...] es pot concloure que l'aparença harmoniosa de la societat japonesa actual no és fruit d'unes característiques culturals naturals, sinó que prové en bona part d'un conjunt de mesures de l'estat com a reacció a la conflictivitat experimentada al Japó en determinats punts de la seva història, en aquest cas durant les dècades de 1960 i 1979...".

Però tornem al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima per dir que, davant la Flama de la Pau, tot just després d'haver llegit una inscripció que hi ha al complex monumental que l'acull i que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món", no em vaig poder estar de recordar que l'amenaça d'ús d'armes nuclears torna a ser ben vigent i que després de tres anys i escaig d'estar en vigor el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), és intolerable que el Gobierno de España -"el más progresista de la historia", diuen- no l'hagi firmat.

Amb tot plegat, tant de bo que la reunió del dijous vinent, 18 d'abril, per a constituir a Mallorca una àmplia Plataforma per la Pau sigui un èxit. Una iniciativa més necessària avui que ahir davant l’escalada bèl·lica a l’Orient Pròxim i/o Orient Mitjà. En qualsevol cas, fóra bo que la dita plataforma incorporés l'exigència al govern espanyol perquè rubriqui aviat el TPAN. Altrament dit, cal posar Mallorca en el mapa de la lluita pel desarmament nuclear.

Tinc per segur que la Flama d'Hiroshima no s'apagarà si no posam en peu un amplíssim moviment de mobilització social pacifista i per l'abolició de les armes nuclears.

PS: Pos el punt final a aquestes ratlles, les envii a la redacció de dBalears, i m'après a marxar cap a la plaça de Cort. És 14 d'abril! Visca la República!

Cap sorpresa i ...

Publicat originalment a dBalears 17-03-2024

La definició de "notícia" que fa la Viquipèdia és la següent: "En periodisme, es considera una notícia o nova qualsevol fet o succés que representi una alteració innovadora en l'ordre de les coses i susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat determinada". Modestament, crec que la cosa és més complexa. Basta llegir a, posem pel cas, Albert Camús o Ryszard Kapuscinski per dubtar d'una definició tan simple. En qualsevol cas, la dita definició permet comentar algunes notícies que no només res tenen a veure amb el que diu la Viquipèdia, sinó que posen el focus en el lloc equivocat. Vet aquí tres exemples:

L'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d'Espanya ha publicat un demolidor balanç de 2023 de la situació del Servei d'atenció a les persones en situació de dependència. Tot i que convé analitzar-lo amb cura, avanço les dues dades referides a les Illes Balears que em semblen més cridaneres: El nombre de persones desateses va augmentar en 824 persones (+25,02%), i el total de persones en el "llimbs de la desatenció" s'enfilà a 4.117. La segona dada és que entre desembre de 2022 i novembre de 2023 van morir 1.072 persones en llista d'espera sense poder ser ateses. Que, tal com s'aplica, la "Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència", en lloc de ser un enfortiment del feble "estat del benestar autonòmic" sigui un veritable generador "d'estats socials de malestars", no és cap notícia, no hi ha res de nou. Tampoc és cap sorpresa el silenci de la Conselleria de Famílies Afers Socials. PPVOX no està per a coverbos no associats al "business friendly" desfermat. El focus s'hauria d'haver dirigit precisament als silencis governamentals.

Xerrant de "govern business friendly sense complexos", una notícia que ha passat bastant desapercebuda és la presentació del programa "Empreses saludables de les Illes Balears". Segons el discurs governamental, es tracta d'un model per millorar la salut i el benestar en els llocs de treball, però tot indica que és una mena de "posi un coach en la seva empresa". Recordin que la definició, més o menys canònica, de coach diu que és un o una professional amb formació específica en coaching, que, a través d'un procés d'acompanyament reflexiu i creatiu amb els seus clients, els inspira a maximitzar el seu potencial personal i/o professional. Per tant, cap sorpresa pel que fa a la proposta "woke-dretana". El fet noticiós –allà on s'hauria de posar el focus- seria en qui gosés explicar que cal menys coaching i més sindicalisme en els centres de treball.

I tercer exemple de notícia sense sorpresa: Primer es denuncia que el Govern PPVOX del Consell de Mallorca ha censurat el còmic de les Kellys, després es confirma que, certament, hi ha hagut censura. Una acció menyspreable del govern dels bàrbars en la institució insular, però no sorprenent. Tant de bo el focus s'hagués enfocat a l'animadversió de la nostrada dreta assilvestrada envers Les Kellys que, per cert, és gairebé una tradició. És un còctel de classisme, masclisme, i odi a l'obrerisme força singular. Hi ha elements a balquena que justifiquen aquesta darrera afirmació. Ara bé, la següent seqüència d'afirmacions és el top-tem: 1. Pablo Casado compara el treball de les cambreres de pis amb el del seu germà metge; 2.  Miquel Vidal afirma (sent president del PP balear) que una cambrera de pis cobra més que ell per dedicar les 24 hores al partit; i 3. La presidenta Prohens, considera que els llits elevables és "la ximpleria més gran en política turística dels últims anys".

En fi, cap sorpresa... i molta emprenyamenta!

Republicanisme plebeu

Publicat originalment a dBalears (10-03-2024)

Xavi Domènech Sampere acaba el pròleg del llibre "L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans" afirmant, amb raó, que "la matriu del republicanisme és sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat com les del nostre present". Ara bé, per imaginar futurs d'emancipació a Mallorca potser convindria –per evitar despistes-  adjectivar de plebeu el republicanisme a practicar en el nostre present. Les branques han de florir!

Incorporar el republicanisme plebeu, és a dir, una forma d'identitat política que mobilitzi, en paraules de Rousseau, "emocions comunes" per capgirar l'actual deriva de "capitalisme caníbal" és, en l'actual disputa, contra els bàrbars fonamental. A Mallorca es practica un veritable canibalisme de drets dels residents a força de turistificar-ho tot -fins i tot les ments- i negar-nos identitat; del territori amb el tsunami de xaleterisme, piscines, edificacions d'esbarjo, mega parcs fotovoltaiques  que, silenciosament, devasten el sòl urbà i rústic; de drets laborals per la via d'ocultar realitats poc mostradores, per exemple, ¿Quantes de les noves ocupacions ja existien, però estaven en l'explotació laboral oculta?, ¿Quin és el nostre percentatge de pobresa laboral?

El canibalisme del nostrat capitalisme de monocultiu turístic no té aturador. En altres fases del esdevenir capitalista turístic, el model incorporava algunes dosis de compassió. Altrament dit, procurava repartir molles –assegurant una amplíssima i estratificada classe mitjana- per a què ningú, ni tan sols, no imaginés demanar el pa sencer. Ara es neguen, sense complexos, drets humans elementals, com ara, el dret a un habitatge digne, la garantia d'emancipació del jovent, o a combatre de debò la pobresa infantil. Fins i tot, neguen l'elemental dret democràtic a la transparència: ¿Per què no volen que sapiguem quina és la distribució de la renda?

Per acabar d'arrodonir-ho, entorn del recent 8 de març -Dia Internacional de les Dones- les institucions governades pel PPVOX posaren en marxa un programa d'activitats que sota el títol "Per les dones grans, per les grans dones" du implícit un missatge ideològic ultraconservador: els avanços en igualtat entre dones i homes són conseqüència del pas del temps. Un pas del temps absent de conflicte, de confrontació, de lluites, de lluitadores. Una ideologia que, ben segur, voldran estendre  més enllà dels àmbits de la lluita feminista.

Per fer front a aquest canibalesc procés, el republicanisme plebeu proporciona, almanco, tres eines importants: Una discursiva emancipadora, al voltant dels conceptes de sobirania i democràcia amb voluntat igualitària, una ètica política de defensa del bé comú, i una potentíssima tríada de valors: llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, les resistències al capitalisme caníbal illenc, i, alhora, imaginar-ne l'alternativa –en el marc de la proposada Agenda Mallorca 2029, per exemple- passen per l'impuls d'una nova identitat popular entorn del republicanisme plebeu.