Població Ocupada Empobrida

Publicat originalment a dBalears  (27-10-2024)

El proppassat divendres, 25 d'octubre, es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) que, com és sabut, és -malgrat la més que millorable i modernitzable metodologia- l'estadística més robusta i, sobretot, més homologable amb les de la UE per copsar el tarannà de la situació laboral. Pel que fa a les Illes Balears, les principals dades corresponents al tercer trimestre d'enguany són les següents: La població ocupada és de 661.200 persones (un +0,9% amb relació al mateix trimestre de l'any anterior). La taxa d'ocupació [percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar] s'ha situat en el 63,0%. La població aturada és de 43.500 persones, un +6,8% en termes interanuals.

Amb aquestes dades a la mà, el titular de la Nota Informativa del Govern va ser el següent: "Les Balears arriben a 661.200 persones ocupades, el nombre més gran de tota la sèrie històrica d'acord amb l'EPA del tercer trimestre". Certament, és un fet apreciable, però, ni molt manco, és la dada veritablement cabdal de la informació de l'EPA. Sí que ho és l'abans esmentada pujada de l'atur en un molt important 6,8%. Tanmateix, n'hi ha una dada molt més essencial que, sigui dit de passada, el Govern ni tan sols cita: Del total de 552.000 persones assalariades, 185.700, és a dir, un 34%, tenen una antiguitat de menys d'un any en el seu contracte. Les preguntes claus són: Què opinen Govern, "agents socials", i tuti cuanti, del fet que, gairebé permanentment, tinguem un terç de persones assalariades amb aquestes curtes antiguitats en el contracte que, de fet, les converteix en temporals precàries? Què tenen a dir sobre l'abús en la no superació del període de prova dels contractes suposadament fixos o en relació amb els mecanismes facilitadors de l'acomiadament a baix cost?

En qualsevol cas, com explicava la setmana passada aquí mateix, tenir feina retribuïda ha deixat de ser un factor d'inclusió social. En aquest sentit, en el marc del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa, la Xarxa per la Inclusió. EAPN-Illes Balears, va posar fa uns dies de relleu que "actualment, la figura del treballador pobre s'ha consolidat a les nostres illes a causa dels preus de l'habitatge, la inflació, les condicions de precarietat, la temporalitat, la curta durada dels contractes o, directament, l'explotació". Per cert, sobre pobresa laboral i altres qüestions relacionades amb l'estat de la pobresa en temps de disbauxa turistificadora, convé llegir aquesta entrevista al director tècnic de EAPN-Illes, Andreu Grimalt. El titular de la dita entrevista és prou eloqüent: "Sense un canvi de model no hi ha res a fer".

Al final, siguin quines siguin les dades d'ocupació, serà veritat que el turisme ens empobreix. Entre altres coses perquè hi ha massa gent que, en acabar el sou, encara li queden molts dies al mes.

 

Parlem de pobresa laboral

Publicat originalment a dBalears (20-10-2024)

La publicació, aquesta setmana passada, de l'informe d'Oxfam Intermón intitulat "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" ha tingut una modesta repercussió mediàtica. Si més no, no ha suscitat, a parer meu, un debat públic proporcional a la importància que té l'assumpte. A veure, si resulta que el treball remunerat (assalariat i autònom) continua sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada, i, a sobre, és el mecanisme per excel·lència en el que el sistema delega la garantia de l'existència material de la ciutadania no estrictament rica o molt rica, és una qüestió de gran importància. L'existència de pobresa laboral no només evidencia un mal funcionament de l'anomenat mercat de treball, sinó que palesa una falla del sistema.

L'informe d'Oxfam Intermón esmentat té, entre d'altres, el valor d'intentar posar en el debat públic aquesta qüestió dels treballadors i treballadores pobres. Ja m'agradaria que no fossin tan excepcionals aquests estudis. De fet, per al coneixement de la realitat i dels malestars socials fora bo canviar de marc d'anàlisi de la situació i de les tendències de la qüestió laboral. Ara per ara, pot tenir tant interès polític i sociològic conèixer, cada mes, el nombre de treballadors i treballadores pobres, com el nombre de persones aturades o d'alta a la seguretat social, o conèixer trimestralment les taxes de pobresa laboral al mateix temps que es publiquen les taxes d'activitat, ocupació, i atur.

Per què no es fa? Supòs que el sistema té molt interioritzada la dita segons la qual "hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques". Els agrada l'estadística que informa de reducció de temporalitat, de plena ocupació, etc. que, veritablement, no deixen de ser realitats laborals incompletes. En amagar la progressió de la pobresa laboral, són mentides disfressades d'estadístiques.

Ara bé, l'informe "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" té algunes mancances metodològiques no menyspreables. La més important és la que fa referència als resultats per comunitats autònomes. Expliquem-ho succintament: La metodologia que empra Oxfam Intermón és la de la UE que defineix la pobresa laboral com aquella que sofreixen les persones (amb uns ajusts en funció del nombre de membres de la unitat familiar de convivència) amb treball remunerat els ingressos del qual se situen per sota del llindar de la pobresa. Aquest llindar -això és un punt important- és un indicador estatal (el de referència per a l'informe que comentam és el de 2022, que es va fixar en 10.989,5 € anuals per a una llar d'una sola persona). Afegim-hi que l'esmentat llindar és l'equivalent al 60% de la mitjana dels ingressos anuals per unitat de consum (o renda equivalent) de totes les llars de l'estat. I, per acabar d'arrodonir-ho, sumem-hi que no es tenen en absolut en compte els ingressos mínims imprescindibles per viure dignament.

Amb tot plegat, és, estadísticament, correcta la conclusió de l'informe d'Oxfam Intermón segons la qual l'any 2022 la pobresa laboral a Espanya afectava el 13,7% de la població ocupada? Crec que és una conclusió que es correspon amb la tercera de les mentides de la dita abans citada, és a dir, una mentida estadística. Ara bé, el resultat d'acord amb aquesta metodologia té un valor important: Aproximar-nos a una quantificació de la pobresa laboral extrema espanyola.

I, pel que fa a les Illes Balears? La conclusió del dit informe quantifica la nostra taxa de pobresa laboral en un 9,6%. En aquest cas, sense un llindar de la pobresa i un indicador de necessitat monetària per a una existència material digna ajustats a la realitat autonòmica, és poca cosa més que la constatació de l'existència de treballadors i treballadores pobres i molt pobres. No és poca cosa! Però, la magnitud de la tragèdia, amb seguretat, és bastant més gran.

La pobresa laboral és un fracàs social. És la cara més punyent de la pèrdua estructural i permanent de la capacitat adquisitiva dels salaris. Les conseqüències, mesurades en patiments personals i familiars, frustracions, malestars, malviures..., són greus. No ho hauríem de normalitzar! Tampoc hauríem de fer normal la inexistència d'instruments estadístics que ens permetin conèixer amb cert rigor la realitat de casa nostra. En fi, ens cal una aposta seriosa a favor de l'estadística regional!

 

La promesa trencada de la UE

Publicar originalment a dBalears (13-10-2024)

La promesa "no se sotmet a l'imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjables". Aquesta frase del llibre "El temps de la promesa", de Marina Garcés, resumeix a la perfecció allò que durant molts anys he pensat sobre el projecte de la Unió Europea.

Malgrat l'ultra lliberal Tractat de Maastricht, els foscos anys del mandat i la imposició de la política d'austeritat per als no rics de l'anomenada "Troika comunitària" (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional), les polítiques migratòries comunitàries (cal recordar la fotografia de 2013 d'aquell infant de tres anyets anomenat Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum (Turquia) quan intentava arribar a Europa?, o d'aquella sistemàtica vulneració dels Drets Humans dels migrants a Europa a l'illa  grega de Lesbos?), o del furor militarista de les autoritats de la UE, malgrat tantes coses decebedores, el projecte europeu -a millor dir, el projecte de la UE- em semblava una promesa que, certament, prefigurava un futur desitjable. Un futur sustentat en l'orgull d'hereus conseqüents de la Il·lustració, d'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans en la perspectiva avançar en els Drets Humans Emergents, de democràcies amb pulsió igualitària. Una promesa de futur desitjable on el clam de "feixisme mai més" fos una realitat... Aquesta és una promesa que s'ha anat a norris.

Un bon exemple de tot plegat és la recentment pactada Comissió Europea: Els neofeixistes de Fratelli d'Italia en són membres de la citada CE. Ha desaparegut el comissari o comissària encarregat d'Afers Socials que, convé recordar-lo, existia des de 1967 i que en el passat mandat va ser ocupat pel socialdemòcrata luxemburguès Nicolas Schmit que, per cert, es va destacar per les seves campanyes a favor dels drets dels treballadors de les plataformes tecnològiques i la defensa d'un salari mínim europeu. El fet més fastigós és que el comissariat encarregat dels assumptes socials i d'ocupació s'ha substituït pel batejat com de "Persones, Habilitats i Preparació" (sic) que alhora, i dit sigui de passada, comparteix algunes competències amb altres dos comissaris, encarregats, un de la Mediterrània (competència alhora compartida, òbviament, amb l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) i l'altre de Gestió de Crisi i Igualtat (doble sic). Sembla que les condicions materials de vida de la població europea els importa un rave!

Afegim-li que la nova alt representant de la política exterior de la UE, la molt bel·licista Kaja Kallas, és la garantia d'inserció amb ets i uts i sense complexos al règim global de guerra, i que la nova política europea en matèria mediambiental serà passar del lamentable greenwashing (rentat verd) europeu a la militarització climàtica. Per acabar d'arrodonir-ho la senyora Ursula von der Leyen ha sigut incapaç de verbalitzar el socorregut "respectem les decisions judicials" referint-se a la històrica sentència del Tribunal de Justícia de la UE que confirma la il·legalitat dels acords d'agricultura i pesca UE-Marroc que, sent un gran triomf del poble sahrauí i del Front Polisario, desestima definitivament els recursos presentats pel Consell i la Comissió de la UE.

No és ociós recordar aquell cèlebre discurs del president dels EUA Franklin D. Roosevelt que, en plena Segona Guerra Mundial, va definir les quatre llibertats que són inalienables a tot ésser humà: la llibertat d'expressió, la llibertat de creences, la llibertat per a viure sense misèria, i la llibertat de viure sense temor. En el fons de tot plegat, la promesa trencada de la UE és el seu biaix a la preparació de la Tercera Guerra Mundial en lloc de, encara que només fos amb la promoció de l'aplicació efectiva de les quatre llibertats d'extrem centre proclamades en el seu moment pel president Roosevelt, ser un actor de construcció d’una pau justa.