Demetrio Peña, bastant més que empresari

Publicat originalment a Dario de Mallorca ( 20-11-2024)

Sempre que consult o rellegesc el llibre “15 empresaris mallorquins” de Llorenç Capellà (Editorial Moll, 1975) em top amb una frase subratllada en diverses ocasions. Són unes paraules de la introducció datada l’agost de 1974 en les que l’autor escriu: “Voldria que el llibre aportàs una mica de claror sobre un estament, l’empresarial, que quasi sempre sol mantenir-se a l’ombra de les discussions ...”.  Ve a tomb recordar la frase en aquests dies que acomiadam a Demetrio J. Peña, si més no, per dues raons: Demetrio mai es va considerar part del que es coneix com a “estament”. Si se’m permet dir-ho, va ser, a parer meu, abans ciutadà compromès que no empresari. Tot i que ho va ser un exemple d’empresari, precisament perquè la condició d’empresari (gran, mitjà, o petit), i la defensa dels seus interessos com a tal, no és necessàriament incompatible amb el compromís amb la societat, amb les generacions presents i futures, amb valors profundament democràtics.

El segon motiu pel qual ve al cas citar la frase abans esmentada és que, clarament a diferència d’aquell petit grup d’empresaris protagonistes del llibre citat, que varen sortir, com un cas excepcional, de l’angle mort de les discussions de l’època, Demetrio Peña no hi va estar mai a l’ombra de molts debats cabdals  en cada període de la seva vida. Pot semblar una anècdota, o una fútil coincidència, però,  el fet que, si fa no fa, la data de publicació d’aquell llibre coincidís amb l’inici de la campanya “Volem un parc, no un pàrquing” -en referència al Parc de la Mar de Palma-, i que el petit grup de ciutadans que l'encetaren fossin encapçalats per Demetrio J. Peña és tot un símbol.

Mentre lamentam el traspàs de Demetrio, s’ha xerrat a bastament del seu paper d’impulsor de l’associacionisme empresarial, especialment del petit  comerç. Sent absolutament rellevant aquest rol, car no degué ser cosa fàcil nadar a contracorrent en el món de l’associacionisme post Sindicat Vertical, al marge de l'atorgament gratia et amore de la representativitat empresarial a la CEOE, i, a casa nostra, a la seva delegació, és a dir, la CAEB, no insistiré en aquest assumpte per dedicar les ratlles que segueixen a alguns dels altres vessants del personatge.

A rajaploma, diria que és icònica aquella fotografia de Demetrio Peña a dalt d’una excavadora, protestant contra la construcció del Corte Inglés de les Avingudes de Palma. En aquella època, principis dels anys noranta del segle passat, els petits comerciants es mobilitzaren per a reclamar una llei de comerç de les Illes Balears. Record una conversació amb Demetrio en la que m’explicà amb vehemència aquella reivindicació, i em recordà que, per això, des de l’incipient associacionisme del petit comerç local, havia contribuït a l’èxit de la manifestació “Per l’autonomia” del 29 d’octubre de 1977. Val a dir que aquesta reivindicació de la Llei de Comerç autonòmica es va fer realitat durant el primer Govern del Pacte de Progrés. El cas és que la trajectòria vital de Demetrio Peña és indissociable de la lluita per un model comercial amb personalitat pròpia, de proximitat, de mallorquinitat moderna. Aquest va ser el sentit de tantes lluites contra la “ianquificació” del comerç (contra els favors de les institucions per a la instal·lació d’Alcampo, de l'anomenat en el seu dia Festival Parc, dels projectes grans superfícies comercials a Ses Fontanelles, etc.).

L’entusiasme de Demetrio en tot allò que feia era una de les seves senyes d’identitat. Record vagament, devia ser en 1979,  a unes oficines del palmesà carrer Reina Esclaramunda, com ens va mostrar un dels primers exemplars de la publicació “Informatiu PIMEM”. Demetrio estava exultant amb la nova “criatura”. De la meva trajectòria sindical recordaré sempre dos moments d’entusiasme compartit amb el gran home que aquests dies acomiadam: El de la  vaga general del comerç que convocarem l’any 2000 els sindicats i les patronals del petit i mitjà comerç contra la liberalització dels horaris comercials, i en 2001 el de la grandíssima manifestació (més de 10.000 persones) a Manacor contra del desmantellament de Perles Majorica. Certament, l’entusiasme va ser compartit, però el d’en Demetrio superava amb escreix el meu! No seria sincer si no fes menció de les discrepàncies i la confrontació d’interessos: Demetrio va ser un dur i intel·ligent negociador dels Convenis Col·lectius del Comerç de les Illes Balears en els que vaig participar. Val a dir que sempre em vaig sentir còmode amb interlocutors com Demetrio Peña, que en defensa dels interessos que representaven, miraven a la contrapart als ulls, argumentaven intel·ligentment, i, alhora, tenien capacitat i voluntat d’acordar.

Demetrio Peña en va perdre de batalles -tots i totes n’hem perdut-, però crec que no m’equivoc si dic que no va perdre la batalla de la coherència. En qualsevol cas, les seves lluites van contribuir força a una certa resistència i contenció a un model comercial de neoliberalisme voraç. De retruc, sense la seva petjada, el parc temàtic franquiciat en què han  convertit Palma seria encara més cutre.  Gràcies per tant, Demetrio. Que la terra et sigui lleu!

Vaga de llogateres

Publicat originalment a dBalears (10-11-2024)

No hi ha dubte: L’habitatge és el principal problema social, i és un problema gravíssim. L’absència de polítiques públiques radicals d’habitatge -sí, cal radicalitat en aquest assumpte- a favor dels sectors no expressament rics o molts rics és un factor determinant d’augment de les desigualtats, de descohesió social, de marginalització de cada cop més amplis sectors de la nostra societat, i, de retruc, d’empobriment (de renda disponible, estalvis, expectatives de millora vital...) d’una bona part de la població.

Les causes de tot plegat són, certament, múltiples. Ara bé, n’hi ha una de fonamental i que el mainstream polític, econòmic, i acadèmic s’entossudeix en no reconèixer: La crisi del 2008 (amb un fortíssim component especulatiu immobiliari en el seu origen) tingué una sortida brutalment injusta, i, tornam-hi, torna-hi, especulativa. És a dir, amb una part de la societat empobrida per la usura bancària (estafa de les hipoteques) i per les mesures d’austeritat, i una altra part enriquida a conseqüència de la turistificació que es va impulsar i de l’auge de l’economia digital, qualificada inicialment “d’economia col·laborativa” com a excusa per a la seva no regulació. Aquesta sortida de l’anomenada “Gran Recessió” va tenir dos efectes directíssimament relacionats amb l’habitatge: i) Moltes famílies van ser, per mor de l’estafa de les hipoteques, desnonades de les seves cases (el sistema en lloc d’oferir una “segona oportunitat” per fer efectiu un dret fonamental, allò que fa és oferir una segona estafa), i ara no els basta el salari per pagar un lloguer. ii) La suposada economia col·laborativa ha esdevingut en peça imprescindible per a l'expansió del lloguer turístic. Aquesta bulímia d’airbnbficació té provades conseqüències sobre els preus dels lloguers per a residents (vegeu a tall d’exemple aquest article).

Altres causes especialment rellevants -i que han convertit en un impossible la compra d’una casa a la majoria de la gent, a la  que no viu en el luxe o el luxe superlatiu- són: que l'habitatge ha pujat molt més que els salaris (a les Illes Balears en el període 2015 -2023 els salaris s’han incrementat un 27% i el preu de l’habitatge un 63%); que les compres d’habitatges per part d'estrangers no residents representen gairebé el triple que abans de la bombolla immobiliària  prèvia a la Gran Recessió (a casa nostra el 2007 aquestes adquisicions representaven a tot estirar un 7% del total, ara ja són gairebé el 25%); o l’escandalós percentatge d’habitatges buits sobre el total del parc d’infraestructures d'habitatge (el 16,2% pel que fa a les Illes Balears). 

N'hi ha més de causes d’aquesta conversió del dret a un habitatge digne en un autèntic xuclador de renda de les classes subalternes precaritzades a favor del “sindicat dels grans rendistes especulatius”, i, alhora, en un dissolvent de quelcom semblant a una certa cohesió de l’anomenada classe mitjana  a causa de l’efecte divisiu entre qui ha gaudit d'herència i qui no, entre rendistes i llogateres. Però, en qualsevol cas, ni les subjectives inseguretats de les persones propietàries, ni les sensacions d’ocupacions ho són causes rellevants del problema. L'existència d’impagaments, retards, i preocupacions per les propietats llogades tenen la mateixa antiguitat que l’origen del lloguer, és a dir, que l’antiga Roma. Per tant, ni el programa “Lloguer segur”, ni molt manco les ideològiques oficines antiocupació de PPVox no solucionaran res.

Sense autoorganització i mobilització de la classe llogatera precària no hi ha res a fer.  Podem esperar asseguts si pensam que la solució vindrà únicament per la via institucional o caritativa. Cal, idò, pensar seriosament en l'organització d’una vaga de llogateres. Que les persones llogateres facin vaga no vol dir que no paguin lloguer. Sense entrar ara en tecnicismes ni legalismes, del que es tracta és de fer col·lectivament una autoreducció del preu del lloguer. Altrament dit, pagar una quantitat justa que permeti a la persona llogatera viure i no que la dictadura del mercat especulatiu sigui un no viure.

De precedents de vagues de lloguers n’hi ha molts. A tall d’exemple, les d’Argentina (1927), Escòcia (1915), Gran Bretanya (1970), Canadà (2017 i 2018), o la que fan ara centenars de llogateres a alguns barris madrilenys. Tanmateix, a parer meu, de la que més aprenentatges podem adquirir per incorporar a la “caixa d'eines” per fer front a la situació actual és de la Vaga de Lloguers de Barcelona de 1931. Clar que és possible desafiar al sistema tot recordant que “el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los”. Marcelino Camacho, dixi.

El negacionisme climàtic mata

 Publicat originalment a dBalears (03-11-2024)

No se m'ocorren altres paraules per començar: Una immensa abraçada de condol al poble valencià. Tota la solidaritat i afecte amb les persones que han perdut éssers estimats. La meva fraternal condolença a la classe obrera del País Valencià... Ho sé, són frases gastades. Però soc incapaç de trobar un altre llenguatge que reflecteixi millor els sentiments que m'han provocat els efectes devastadors de la llevantada per terres valencianes. En el moment d'escriure aquestes ratlles segueix la catàstrofe en la gestió del desastre, s’enfila la politiqueta i la picabaralla partidista. Mentrestant, el macabre comptador oficial de persones mortes s’alenteix artificialment per interessos de comunicació de necropolítica. Però el  comptador real no deixarà de créixer. S’albira una greu crisi epidemiològica. L'escreix de dolor sembla no tenir aturador.

Dit això, i aquí sí que a dretcient empro un llenguatge dur, però  crec que ben trobat: Podria haver estat diferent. Podrien haver-se salvat vides! Perquè el negacionisme climàtic -o, si voleu, el relativisme climàtic- mata. Com va dir Yeb Saño, que en el passat va ser negociador de les Filipines pel canvi climàtic, "El canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són al centre de la qüestió". Vet aquí el sentit profund del negacionisme climàtic radical de Vox (i la seva  fanàtica l'oposició a l'Agenda 2030), i el relativisme climàtic, i poc entusiasme amb l'Agenda 2030 del PP. Això té conseqüències. A tall d'exemple:

Que PP-Vox al País Valencià eliminés la Unitat Valenciana d'Emergències (UVE) no és altra cosa que negar la necessitat de mesures d'adaptació a la crisi climàtica. Val a dir que la norma legal que la creava afirmava: "La creació de la UVE és una oportunitat per a, aprofitant estructures existents, millorar el suport a la ciutadania en situació de catàstrofes. El canvi climàtic, entre altres factors, condueix cap a un futur en què cada vegada seran més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, les emergències sanitàries, i serà més necessari donar una resposta davant una varietat major de situacions crítiques". Va ser una derogació ideològica de PPVOX.

L'absència d'actuació immediata i preventiva sobre la base de "GeoRiscs" prèviament detectats; la no emissió d'alarmes en el moment adequat de la crisi ja que -el diumenge abans d'arribar la llevantada, ja hi havia avisos de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), i és sabut que, tècnicament, en aquests casos millor passar-se en excés de zel; la no utilització de les competències autonòmiques de la Generalitat Valenciana per a decretar el tancament preventiu de les escoles i fer una crida al cessament de l'activitat laboral per risc generalitzat d'accidents laborals greus i mortals; o la nefasta política comunicativa i la manca de transparència (el vídeo de la compareixença del dimarts on el president Mazón afirmà que la DANA escapava en direcció a Conca, ha estat esborrat de tots els registres de la Generalitat Valenciana) són només alguns exemples de la nefasta gestió per part del Govern del Sr. Carlos Mazón.

En un context de crisi climàtica, tot plegat només es pot qualificar de relativització climàtica criminal. I, tanmateix, n’hi ha un altre de context: el de la turistificació. És sabut que la indústria turística prioritza el negoci a les alarmes de la ciència meteorològica que solen qualificar d’alarmistes i d’excés de zel. A qui va escoltar el govern valencià, als meteoròlegs i meteoròlogues o als homes dels dobles  que tenien unes previsions turístiques excel·lents durant la setmana de Tots Sants?

Sobre relativització en l'adopció de mesures d'adaptació a l'escalfament global, a casa nostra en tenim experiència. S'escau recordar l'afer del primer director general d'emergències del Govern de Marga Prohens, Sebastià Sureda, que s'estava prenent un cafè a les 11 del matí a sa Ràpita mentre el 112 comunicava que, entre les deu i les onze hores d'aquell diumenge, Mallorca quedaria, com així va ser, sumida en el caos per un intensíssim temporal que va provocar una de les cada vegada més freqüents i intenses DANES. Evidentment, el cas de Sebastià Sureda és gairebé un no-res en comparació al cas del secretari autonòmic de seguretat i emergències de la Generalitat Valenciana. Just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, encara tenia fixat a X el següent missatge: "Para los que no sabían dónde estaba, pues desde el miércoles a las 11 hasta que sea necesario en el PMA con mi equipo, coordinando ...". On era el dimarts?

Ara bé, el negacionisme climàtic és especialment preocupant en la no adopció de mesures de mitigació. És a dir, en l'absència d'impulsos de processos de transició ecosocial. Altrament dit, el gran problema del negacionisme climàtic és la submissió a la dictadura fòssil, al creixement sense límits, i al desaforat consum especulatiu de territori.

Acab anotant tres qüestions que em semblen fonamentals: 1. En l'àmbit local, el govern de Marga Prohens ha decretat, de fet, la desaparició de la crisi climàtica en el debat públic. 2. Al País Valencià la mobilització social només acaba de començar. Tot indica que la reivindicació de veritat sobre la gestió del Sr. Carlos Mazón, les responsabilitats polítiques, i, potser, penals del govern valencià serà una lluita llarga, i de segur que constant. 3. Al govern espanyol se li gira feina. Cal impregnar la normativa de prevenció de riscos laborals de lògica d'adaptació a la crisi climàtica. No és una qüestió fàcil com s'indica en aquest encertat article dels companys de "Contra el diluvio", però és urgent i té molt a veure amb el que s'ha definit com a "transició ecosocial justa".

PS: Aquest ha estat uns dels articles que m'ha costat més escriu. No ha sigut bo de fer contenir la ràbia i indignació.