Repensar l'anàlisi dels salaris

Publicat originalment a Dario de Mallorca (17-12-2024)

Els sous de la població treballadora continuen sent la principal font d’ingressos de la majoria social. Per consegüent, els ingressos salarials de les persones no estrictament riques o molt riques són determinants per a les seves condicions de vida (fer front a les despeses de l’habitatge; poder destinar part de la nòmina a despeses d’àmbits tan essencials per a una vida digna com ara els de salut, dependència, educació, esbarjo o cultura; tenir uns hàbits d’alimentació més o menys saludables, etc.). És a dir, els salaris són molt més que un indicador econòmic, o, fins i tot, macroeconòmic. Per a la majoria de la població, el salari rebut pel treball remunerat és clau per determinar el grau de precarietat vital. No ho és en exclusiva, car la precarietat en el capitalisme actual és polièdrica i intrínseca al sistema, però, certament, els salaris són un component cabdal.

És per això que crec pertinent interrogar-se sobre el com s'analitza l’evolució dels salaris? Es fa en funció de la seva capacitat adquisitiva? En relació amb la magnitud del fenomen de la pobresa laboral en el nostrat -malgrat les lloances neoliberals- imperfecte mercat laboral? Tant se val analitzar l’evolució dels salaris sense lligar l’anàlisi al seu grau d’integració social? Inclús, en aquest punt de segle XXI, és socialment, econòmicament i políticament adequat analitzar els salaris sense tenir en compte que, en paraules de la sociòloga del treball Aurélie Jeantet, estam a “l'era de les emocions en el treball”, i, per tant, dels salaris depèn sobre manera que no hi hagi fenòmens de “dimissió a continuar en el mercat de treball” perquè aquest no ofereix a tothom ofertes incloses en el concepte anglosaxó de “making work pay” (que, amb certa dificultat, podríem traduir com “fer que el treball compensi”).

El cas és que continuam analitzant, a casa nostra i a l’Estat espanyol, el tarannà dels salaris amb indicadors macroeconòmics sense, si se'm permet l’expressió, “rostre humà”, sense empatitzar amb el polièdric fenomen de la precarietat vital. És el cas de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes de les rendes salarials en el PIB o en la Renda Nacional. Són indicadors verdaderament útils per a les anàlisis macroeconòmiques. Però, insistesc, absolutament insuficients per copsar el grau de benestar material de les persones i de les llars dependents de la renda que els atorga l’ingrés salarial.

Alguna literatura advoca per emprar instruments demoscòpics, és a dir, fer enquestes sobre els ingressos salarials de les poblacions. És una proposta amb moltes dificultats de robustesa estadística. De fet, en els no pocs Estats d’Europa on es fan aquests tipus d’enquestes -o en l’àmbit del conjunt de la UE amb l’Enquesta Social Europea- és força significatiu el percentatge de persones enquestades que, per raons culturals, religioses, de relació amb la fiscalitat, etc., no contesta. I, per una altra banda, entre les que responen, és bastant freqüent confondre ingressos individuals amb els de la llar, els nets amb els bruts, i, fins i tot, els salaris amb els ingressos totals, etc. Inclús la introducció d’algunes preguntes sobre benestar material en la llar a enquestes pluritemàtiques, com ara algunes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de Catalunya, no acaba de funcionar.

Sigui com sigui, sembla imprescindible innovar en les anàlisis del factor salarial. Fa massa temps que hi ha símptomes molt evidents que la metamorfosi del treball remunerat i de la relació salarial en el llarg cicle neoliberal, i, del consegüent afebliment del moviment sindical (segons l'OCDE la taxa de sindicació a Espanya era el 2019 -darrera dada disponible- del 13% sobre el total de persones assalariades), ha consolidat el fet que tenir un treball remunerat no és, ni molt manco, símptoma d’integracions social. Serveixin d'exemple de tot plegat les dades de “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries” que cada mes de novembre publica l’Agència Tributària: A les Illes Balears en el 2023, l’últim any fiscal, el salari mitjà anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Però les mitjanes a vegades amaguen veritats incòmodes que en aquest cas és la gran polarització salarial: mentre el 35% d’aquestes gairebé sis-centes mil persones assalariades (204.034 en termes absoluts) van tenir un salari anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €. A l’altre extrem un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior a deu SMIs, amb una mitjana salarial de 254.414 €!

Si la “Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears” no fos un monumental paripé, els “experts anònims” no haurien de tenir massa problemes per treure a rotlle aquest assumpte. No ho faran, car tinc per segur que una anàlisi holística de la qüestió salarial a casa nostra desdiria el mite del “vivim del turisme”, i el focus giraria envers la crua realitat: el turisme viu de bona part del nosaltres amb salaris de pobresa.

 

Igualar la pensió mínima al salari mínim

Publicat originalment a dBalears (08-12-2024)

Aviat farà dos anys que el govern espanyol i els sindicats CCOO i UGT signaren el darrer acord per reformar el sistema de pensions. Aquest acord de març de 2023 va ser presentat a so de bombo i platerets pels signants del pacte. Certament, aquesta reforma va significar un canvi de lògica de les reformes de pensions precedents. Per primera vegada s’actuava sobre els ingressos del sistema de pensions públiques amb una pujada de les cotitzacions. Ara bé, no va ser una reforma que revertís l’acumulat de retallades dels últims anys, ni els dèficits en matèria de justícia, suficiència i transparència. Transparència que, dit sigui de passada, només serà real quan es faci l’auditoria de la Seguretat Social que reclama el moviment social en defensa del sistema de pensions públiques i estableix la llei.

El fet és que, en l’acte de presentació en societat de l’acord, els protagonistes se'n van venir a dalt, i no es van estar de posar en relleu que, amb el citat acord, s’aconseguien dues reivindicacions capitals del moviment estatal de pensionistes del que en forma part la Coordinadora Balear per a la Defensa de les Pensions Públiques: la disminució de la bretxa de gènere, i igualar la pensió mínima al salari mínim. En paraules del secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, “la pujada de la pensió mínima és una fita. L'any 2027, la pensió mínima estarà al voltant del salari mínim interprofessional”.  No digueren res de la seva aposta pels plans privats de pensions.

Silencis i paraules que no han anat acompanyades de fets. En els darrers mesos d'allò que se n’ha xerrat molt és de l’impuls dels plans de pensions privats (per exemple en el sector de l’hoteleria), i, per contra, res se sap dels fets i no de les paraules per reduir la bretxa de gènere en el sistema de pensions públiques, i per posar-hi fil a l'agulla amb l’objectiu d’igualar la pensió mínima al salari mínim. I fer-ho una realitat ja!

Precisament, sobre bretxa de gènere i pensionistes amb pensions per sota del salari mínim interprofessional, fa unes setmanes que l’Agència Tributària ha publicat -com fa cada novembre- l’estadística de “Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries” amb les dades de 2023, el darrer any fiscal. Tot i que la peculiaritat de la metodologia d’aquesta estadística no ens permet afirmar que són dades exactes, sí que són una aproximació molt acurada a la realitat.

Dit això, atenció a les dades de les Illes Balears: a) La pensió mitjana anual dels homes va ser de 20.596 € i la de les dones de 15.908 €. Tenim, idò, una bretxa de gènere del 22,8%! b) Del total de pensionistes (204.743), 51.373 -un 25% i escaig - cobren una pensió per sota del salari mínim interprofessional. D’aquesta població amb pensions de pobresa el 62% són dones.

La prioritat en matèria de pensions públiques no són els tripijocs entorn dels plans privats. Més aviat, la prioritat és combatre qualsevol intent de privatització de les pensions.  Allò que si ho és prioritari és igualar la pensió mínima al salari mínim que, de retruc, reduirà la bretxa de gènere. En qualsevol cas, l'organització, potenciació, i mobilització del moviment de pensionistes ha esdevingut en una prioritat màxima. Deixem-nos de coverbos: La disputa d’interessos és tan acarnissada que, sense mobilització, les pensions públiques no es defensen. 

 

Enyor de primaveres lliures

Publicat originalment a dBalears (01-12-2024)

Entrats en la recta final de l’any 2024, no em puc estar de fer referència a dues commemoracions de l’any que es va acabant: El cinquantè aniversari de la “Revolução dos Cravos” -la “Revolució dels Clavells”- del 25 d’abril de 1974 a Portugal, i l’ “Any Estellés” en commemoració dels 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés el 4 setembre 1924 al valencià municipi de Burjassot. Certament, enguany, com cada any, n’hi ha hagut d’altres de commemoracions, per exemple, començarem 2024 amb la remembrança del centenari de la mort de Lenin. Per què, idò, he associat el record del mig segle del fi, al crit de “el poble és qui mana”, de la dictadura portuguesa i l’ “Any Estellés”?

Té a veure amb la mort, a mitjans d'aquest novembre, de Celeste Caeiro. La cambrera que treballava en un restaurant a Lisboa anomenat Franjinhas, i que el 25 d’abril de fa cinquanta anys celebrava el primer aniversari de la seva obertura. El propietari havia comprat flors per decorar les taules en un dia tan assenyalat per a el  negoci, però, a la vista dels esdeveniments, va decidir no obrir. Celeste Caeiro va agafar algunes flors i va sortir als carrers lisboetes. En trobar-se amb un milicià li va preguntar si necessitaven alguna cosa i ell li va demanar una cigarreta. Celeste li va dir que no fumava, va mirar al voltant car hi havia un estanc, però era molt d’hora i estava encara tancat. Li va dir que no tenia tabac, però, per no deixar-lo sense un present, li va dir que tenia un clavell. El soldat el va agafar i el va col·locar en la boca del seu fusell. Amb aquest gest de pacifisme, allò que havia començat amb la cançó Grândola, Vila Morena, de José Alfonso, es va convertir, per sempre més, en la Revolució dels Clavells.

La mort de la que va ser militant del Partit Comunista Portuguès, sense gaire reconeixement de les institucions portugueses pel seu gest, m’ha portat a una certa nostàlgia d’alguns esdeveniments del segle passat. Dels que feien que el món girés a millor! I d’aquesta nostàlgia,  als versos del gran Vicent Andrés Estellés: “Hi ha en els versos que he escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills. / Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim…”.

Ara bé, el cert i segur és que a Portugal la fi de la dictadura militar i de la guerra colonial contra els pobles africans que reivindicaven el seu dret a l'autodeterminació i a la independència van anar del bracet. La Revolució dels Clavells va ser l'inici dels processos de descolonització d'Angola, Cap Verd, Moçambic, Guinea Bissau, Sao Tomé i Príncipe, i Timor-Leste. I això lliga amb una qüestió d’actualitat i d’alt valor simbòlic:

Aquest cap de setmana passat -29 i 30 de novembre- s’ha celebrat a Lisboa, sota el lema “Fi del Colonialisme, Referèndum per a la Independència”, la quarantena vuitena Conferència Europea de Suport al Poble Sahrauí (EUCOCO), és a dir, la cimera més important del moviment solidari (institucional i ciutadà) amb la causa sahrauí d'Europa, i que, en les últimes edicions, ha esdevingut en una cimera internacional per la participació d'actors de tots els actors. El simbolisme és evident, no debades els organitzadors de l'esdeveniment han volgut posar en relleu que “celebrar aquest aniversari [el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells i de l'inici de descolonització de les colònies africanes portugueses] representa una oportunitat per exigir a les Nacions Unides, al Consell de Seguretat, a la comunitat internacional, i, especialment, a l'Estat espanyol, potència administradora del Sàhara Occidental, la creació de les condicions perquè el poble sahrauí pugui exercir per fi el seu dret inalienable a l'autodeterminació i a la independència”.

 

Malauradament, en el final de la dictadura espanyola no va haver-hi cap Celeste Caeiro que posés clavells en el canó del fusell d'un soldat revoltat contra la dictadura, sinó més aviat el contrari: Després de la mort de Franco els clavells vermells es van continuar emprant per acompanyar els acomiadaments als demòcrates assassinats. La suposadament modèlica transició del franquisme a la restauració borbònica va ser de tot menys modèlica i pacífica. Entre les malifetes i renúncies es troba la no descolonització del Sàhara Occidental. Si algun dia es posa fi a l'anomalia democràtica de la perpètua classificació dels secrets oficials, no descarteu que sigui poc allò de “vergonya, cavallers, vergonya!”. Mentrestant seguirem cantant amb Lluís Llach “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, / amb vosaltres vull anar, / que per poder-les viure / jo me n’he fet soldat”.