Indicis de profunda precarietat salarial

Publicat originalment a dBalears (15-12-2024)

L'estadística "mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", que cada novembre publica l’Agència Tributària espanyola, és un cabal d’informació de la situació sociolaboral. Aquesta estadística és una recerca de caràcter censal i registral basada en la Relació de Perceptors de Salaris, Pensions i Prestacions per Desocupació que presenten, mitjançant la Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball, els empresaris i empresàries a hisenda. Malgrat les “imperfeccions” de qualsevol estadística sustentada en dades d’un registre, permet deduir aspectes de la situació salarial, de les pensions, i de les prestacions per desocupació com cap altra estadística. Altrament dit, permet deduir la renda que rep la ciutadania per aquests conceptes. En definitiva, permet tenir indicis del grau de precarietat i injustícia salarial. I aquests indicis són sòlids.

La setmana passada vaig dedicar aquest espai a, entre altres coses,  comentar succintament les dades de l’Agència Tributària del darrer exercici fiscal (el de 2023) sobre les pensions. Tot seguit em propòs fer-ne cinc cèntims pel que fa a les dades dels salaris a les Illes Balears:

I. La mitjana salarial anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Ara bé, aquí és molt convenient recordar l'anomenada “teoria del pollastre”, aquella que diu que si una persona es menja un pollastre i l'altra no, la mitjana ens diu que cadascun s’ha menjat mig pollastre. En aquest sentit, és molt rellevant que el 35% d’aquestes persones (204.034 en termes absoluts) van tenir una mitjana salarial anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €, i, a l’altre extrem, un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior al SMI multiplicat per deu, amb una mitjana salarial de 254.414 €.

II. La mitjana salarial dels homes va ser de 24.812 € i la de les dones de 21.305 €, és a dir, hi ha una bretxa de gènere del 14%. Però, en aquest cas, cal filar més prim: Del total de persones que van tenir un salari anual inferior al SMI, un 53% eren dones, mentre que del grup de persones de la banda salarial alta (més del SMI multiplicat per 10), tot just un 20% eren dones.

III. La mitjana salarial de les persones amb nacionalitat espanyola va ser de 24.429 €, i la de les que tenen nacionalitat estrangera de 18.207 €. Per tant, les persones estrangeres tingueren uns ingressos salarials un 25% inferior als de les espanyoles.

IV. Les mitjanes salarials dels i les menors de divuit anys i la dels i de les entre 18 a 25 anys, van ser, respectivament, de 3.008 € i 10.483 €.

Conclusions de tot plegat? Doncs que, en el mercat laboral illenc, hi ha indicis de l’existència d’un ventall salarial d’una brutal desigualtat; d’una -tenint en compte el cost de la vida en general, i, especialment, els preus de l’habitatge- important precarietat salarial; d’una bretxa salarial de gènere més greu que la simple mitjana aritmètica, car el sostre de cristall salarial és bestial; d’una, directa o indirecta, discriminació salarial de les persones estrangeres; i d’una impossible emancipació del jovent assalariat.

Indicis, en definitiva, de precarietat salarial. Té molt mala peça al teler una societat en què el seu model econòmic és incapaç de retribuir amb equitat i justícia el treball. Perquè, agradi o no agradi, encara ara, les societats capitalistes funcionen amb la servitud més antiga, la que Hannah Arendt va definir com “la servitud del treball, l'esclavitud de la necessitat”.

 

Repensar l'anàlisi dels salaris

Publicat originalment a Dario de Mallorca (17-12-2024)

Els sous de la població treballadora continuen sent la principal font d’ingressos de la majoria social. Per consegüent, els ingressos salarials de les persones no estrictament riques o molt riques són determinants per a les seves condicions de vida (fer front a les despeses de l’habitatge; poder destinar part de la nòmina a despeses d’àmbits tan essencials per a una vida digna com ara els de salut, dependència, educació, esbarjo o cultura; tenir uns hàbits d’alimentació més o menys saludables, etc.). És a dir, els salaris són molt més que un indicador econòmic, o, fins i tot, macroeconòmic. Per a la majoria de la població, el salari rebut pel treball remunerat és clau per determinar el grau de precarietat vital. No ho és en exclusiva, car la precarietat en el capitalisme actual és polièdrica i intrínseca al sistema, però, certament, els salaris són un component cabdal.

És per això que crec pertinent interrogar-se sobre el com s'analitza l’evolució dels salaris? Es fa en funció de la seva capacitat adquisitiva? En relació amb la magnitud del fenomen de la pobresa laboral en el nostrat -malgrat les lloances neoliberals- imperfecte mercat laboral? Tant se val analitzar l’evolució dels salaris sense lligar l’anàlisi al seu grau d’integració social? Inclús, en aquest punt de segle XXI, és socialment, econòmicament i políticament adequat analitzar els salaris sense tenir en compte que, en paraules de la sociòloga del treball Aurélie Jeantet, estam a “l'era de les emocions en el treball”, i, per tant, dels salaris depèn sobre manera que no hi hagi fenòmens de “dimissió a continuar en el mercat de treball” perquè aquest no ofereix a tothom ofertes incloses en el concepte anglosaxó de “making work pay” (que, amb certa dificultat, podríem traduir com “fer que el treball compensi”).

El cas és que continuam analitzant, a casa nostra i a l’Estat espanyol, el tarannà dels salaris amb indicadors macroeconòmics sense, si se'm permet l’expressió, “rostre humà”, sense empatitzar amb el polièdric fenomen de la precarietat vital. És el cas de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes de les rendes salarials en el PIB o en la Renda Nacional. Són indicadors verdaderament útils per a les anàlisis macroeconòmiques. Però, insistesc, absolutament insuficients per copsar el grau de benestar material de les persones i de les llars dependents de la renda que els atorga l’ingrés salarial.

Alguna literatura advoca per emprar instruments demoscòpics, és a dir, fer enquestes sobre els ingressos salarials de les poblacions. És una proposta amb moltes dificultats de robustesa estadística. De fet, en els no pocs Estats d’Europa on es fan aquests tipus d’enquestes -o en l’àmbit del conjunt de la UE amb l’Enquesta Social Europea- és força significatiu el percentatge de persones enquestades que, per raons culturals, religioses, de relació amb la fiscalitat, etc., no contesta. I, per una altra banda, entre les que responen, és bastant freqüent confondre ingressos individuals amb els de la llar, els nets amb els bruts, i, fins i tot, els salaris amb els ingressos totals, etc. Inclús la introducció d’algunes preguntes sobre benestar material en la llar a enquestes pluritemàtiques, com ara algunes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de Catalunya, no acaba de funcionar.

Sigui com sigui, sembla imprescindible innovar en les anàlisis del factor salarial. Fa massa temps que hi ha símptomes molt evidents que la metamorfosi del treball remunerat i de la relació salarial en el llarg cicle neoliberal, i, del consegüent afebliment del moviment sindical (segons l'OCDE la taxa de sindicació a Espanya era el 2019 -darrera dada disponible- del 13% sobre el total de persones assalariades), ha consolidat el fet que tenir un treball remunerat no és, ni molt manco, símptoma d’integracions social. Serveixin d'exemple de tot plegat les dades de “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries” que cada mes de novembre publica l’Agència Tributària: A les Illes Balears en el 2023, l’últim any fiscal, el salari mitjà anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Però les mitjanes a vegades amaguen veritats incòmodes que en aquest cas és la gran polarització salarial: mentre el 35% d’aquestes gairebé sis-centes mil persones assalariades (204.034 en termes absoluts) van tenir un salari anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €. A l’altre extrem un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior a deu SMIs, amb una mitjana salarial de 254.414 €!

Si la “Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears” no fos un monumental paripé, els “experts anònims” no haurien de tenir massa problemes per treure a rotlle aquest assumpte. No ho faran, car tinc per segur que una anàlisi holística de la qüestió salarial a casa nostra desdiria el mite del “vivim del turisme”, i el focus giraria envers la crua realitat: el turisme viu de bona part del nosaltres amb salaris de pobresa.

 

Igualar la pensió mínima al salari mínim

Publicat originalment a dBalears (08-12-2024)

Aviat farà dos anys que el govern espanyol i els sindicats CCOO i UGT signaren el darrer acord per reformar el sistema de pensions. Aquest acord de març de 2023 va ser presentat a so de bombo i platerets pels signants del pacte. Certament, aquesta reforma va significar un canvi de lògica de les reformes de pensions precedents. Per primera vegada s’actuava sobre els ingressos del sistema de pensions públiques amb una pujada de les cotitzacions. Ara bé, no va ser una reforma que revertís l’acumulat de retallades dels últims anys, ni els dèficits en matèria de justícia, suficiència i transparència. Transparència que, dit sigui de passada, només serà real quan es faci l’auditoria de la Seguretat Social que reclama el moviment social en defensa del sistema de pensions públiques i estableix la llei.

El fet és que, en l’acte de presentació en societat de l’acord, els protagonistes se'n van venir a dalt, i no es van estar de posar en relleu que, amb el citat acord, s’aconseguien dues reivindicacions capitals del moviment estatal de pensionistes del que en forma part la Coordinadora Balear per a la Defensa de les Pensions Públiques: la disminució de la bretxa de gènere, i igualar la pensió mínima al salari mínim. En paraules del secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, “la pujada de la pensió mínima és una fita. L'any 2027, la pensió mínima estarà al voltant del salari mínim interprofessional”.  No digueren res de la seva aposta pels plans privats de pensions.

Silencis i paraules que no han anat acompanyades de fets. En els darrers mesos d'allò que se n’ha xerrat molt és de l’impuls dels plans de pensions privats (per exemple en el sector de l’hoteleria), i, per contra, res se sap dels fets i no de les paraules per reduir la bretxa de gènere en el sistema de pensions públiques, i per posar-hi fil a l'agulla amb l’objectiu d’igualar la pensió mínima al salari mínim. I fer-ho una realitat ja!

Precisament, sobre bretxa de gènere i pensionistes amb pensions per sota del salari mínim interprofessional, fa unes setmanes que l’Agència Tributària ha publicat -com fa cada novembre- l’estadística de “Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries” amb les dades de 2023, el darrer any fiscal. Tot i que la peculiaritat de la metodologia d’aquesta estadística no ens permet afirmar que són dades exactes, sí que són una aproximació molt acurada a la realitat.

Dit això, atenció a les dades de les Illes Balears: a) La pensió mitjana anual dels homes va ser de 20.596 € i la de les dones de 15.908 €. Tenim, idò, una bretxa de gènere del 22,8%! b) Del total de pensionistes (204.743), 51.373 -un 25% i escaig - cobren una pensió per sota del salari mínim interprofessional. D’aquesta població amb pensions de pobresa el 62% són dones.

La prioritat en matèria de pensions públiques no són els tripijocs entorn dels plans privats. Més aviat, la prioritat és combatre qualsevol intent de privatització de les pensions.  Allò que si ho és prioritari és igualar la pensió mínima al salari mínim que, de retruc, reduirà la bretxa de gènere. En qualsevol cas, l'organització, potenciació, i mobilització del moviment de pensionistes ha esdevingut en una prioritat màxima. Deixem-nos de coverbos: La disputa d’interessos és tan acarnissada que, sense mobilització, les pensions públiques no es defensen.