1 de maig: dignament, cal obligar-los a fer-ho!

Hi ha molts motius per sortir al carrer avui 1 de maig... però,  ara mateix,  se m’acudeixen tres:

Primer: El cinisme envers les dades que l’EPA acaba de posar de manifest. Parlen de creació d’ocupació quan volen dir creació de precarietat laboral i social. Parlen de recuperació econòmica quan volen dir que revifen les desigualtats. Parlen de reformes quan volen dir retallades. Una de les dades de la darrera EPA de la qual s’ha parlat poc és que a les Illes Balears la taxa de protecció per desocupació és del 38,7%, per tant, només una de cada tres persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis) i que les persones aturades majors de 45 anys han perdut gairebé dotze punts de protecció en un any a causa de les retallades realitzades pel PP. Cal recordar, una vegada més, que el govern de Rajoy l’any passat eliminà el subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys i retallà l’ ordinari per a persones majors de 52 anys (Ha passat a ser per a majors de 55 anys; es té en compte, per accedir-hi, els ingressos de tota la unitat familiar (no sols la de la persona aturada) i s’obliga a accedir a la jubilació a la primera edat possible, eliminant la possibilitat d’esperar fins a complir el 65 anys.

Segon: Reivindicar, cada pic amb més força, la Renda Bàsica. Basta de subsidis condicionats! Basta de nyaps! Siguem realistes i acceptem que totes les polítiques de rendes mínimes han col·lapsat. Cal una Renda Bàsica quegaranteixi la llibertat de debò a tothom. Malgrat que no agradi als poderosos i als molt rics!

Tercer: La periodista Olga Rodríguez em proporciona el motiu definitiu. Llegiu aquíl’’article titulat amb una frase de Franklin D. Roosevelt que diu: ““Salid ahí fuera y obligadme a hacerlo” i l’acaba citant a Naomi Klein que ve a dir que si volem polítiques que facin d'aquest planeta un món més sa, just i pacífic, haurem de sortir al carrer. I obligar-los a fer-ho.

Idò si, dignament contra el model asocial, contra un quadre macroeconòmic de més austericidi cal obligar-los a fer lo contrari!

(El meu comentari a El Periscopi el dia 1 de mag de 2014)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Amsterdam). Detall del quadre”Barricade” (1949) Obre de  CONSTANT

EPA: Persones i xifres

L’únic efecte positiu de la crisi que em ve al cap són les darreres novel·les de Petros Márkaris. Potser sense les polítiques d’austericidi aplicades arreu del sud d’Europa, i amb especial acarnissament a Grècia, no hauríem conegut les aventures i desventures del comissari Kostas Jaritos. Però aquest no pretén ser un comentari literari, sinó un comentari d’urgència sobre les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que l’INE va fer públiques ahir. Tanmateix, l’associació d’idees entre els comentaris que han suscitat en el Govern (tant de JR Bauzá i com de Rajoy), les dades sobre el deteriorament del mercat laboral illenc i el novel·lista grec és senzilla: va ser ell qui digué “Se segueixen mirant les xifres, però no a les persones i, no obstant això, els qui sofreixen són les persones”. Idò, això és exactament el que passa amb les anàlisis que, intencionadament, obliden quina és -o hauria de ser- la funció del mercat laboral. A parer meu, l’activitat laboral hauria de ser un mecanisme de l’Estat Social i de Dret per a distribuir la renda generada, per assegurar que les persones amb treball tinguin garanties de no caure en situació d’exclusió social.

Les dades conegudes ahir ens mostren una dinàmica laboral contraria a aquesta idea de mercat laboral inclusiu. Sens dubte, la més cridanera és la taxa d’ocupació de les Illes Balears, és a dir, el percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre, que es situa en el 45,21% (un 1,43% menys que ara fa un any). De fet, aquesta taxa d’ocupació és la més baixa dels últims anys i és conseqüència d’una pèrdua anual del -2,55% de població ocupada (10.900 persones en termes absoluts). Per la seva part, una taxa d’atur del 26,7% (152.500 persones) no es pot interpretar més que com un absolut fracàs després de tants trimestres de sacrificis per als no rics amb l’excusa d’una suposada recuperació econòmica i generació d’ocupació. Val a dir que aquest fracàs és  de major  en tres dimensions: 1.- la taxa d’atur del col·lectiu de persones menors de 25 anys és del 53,17% (19.600 persones). 2.- El descens interanual del -11,17% de la població aturada illenca té molt a veure amb el descens de població activa (-30.100 persones en un any) i de la població ocupada estrangera que segueix migrat i el jovent se se’n va. 3.- Només  una de cada tres persones illenques aturades parades percep prestacions, un 38,7%.

Si les dades quantitatives anteriors són dolentes, els aspectes qualitatius del mercat laboral illenc són encara pitjors. L’atur de llarga durada és força preocupant (14,9% de més d’un any i 26,3% de més de dos anys), i, en els mesos d’hivern -el període de menys activitat laboral- el 23,7% de la població assalariada és temporal i el 14% de la població ocupada ho és a jornada parcial. Amb tot, d’aquest conjunt de dades la que em sembla més reveladora de la situació és la següent: El nombre de persones assalariades (333.200) és el més baix dels últims anys, mentre que el percentatge de persones ocupades amb la categoria de treballadors per compte propi assoleix, amb un 20,4%, un dels valors més elevats de la història de l’EPA. Sembla, idò, que la conversió de treball assalariat en treball autònom depenent -i amb tota seguretat precari- avança.

Amb tant d’atur de llarga durada cada pic es genera més pobresa, i amb tanta precarietat laboral cada pic hi ha més treballadors i treballadores pobres, gent que treballa i viu en situació d’exclusió social, que no arriba a fi de mes, que no pot pagar totes les factures i, en bastants de casos, que sofreix desnonaments o pobresa energètica. Aquesta és la situació d’un mercat laboral que es correspon a una economia d’ escombraries, és a dir, a un model econòmic que en castellà es denomina “de baratillo”, o, més exactament, a alguna cosa semblant al model alemany anomenat “ramschökonomie”; un model que, cal no oblidar-lo, aconsegueix que algunes regions alemanyes tinguin una situació de plena ocupació a base de MiniJobs, aprenents fent treballs especialitzats, i altres precarietats pròpies de l´ “Alemanya en la gran desigualtat” que magistralment expliquen Rafael Poch, Àngel Ferrero i Carmela Negrete en “La quinta Alemania. Un modelo hacia el fracaso europeo”. Un llibre que no em cansaré de recomanar.

En resum: Ells parlen de les xifres, nosaltres seguirem parlant de les persones.

Publicat a El Periscopi  (30.04.14)

28 d’abril: Treball decent i salut

L'Organització Internacional del Treball (OIT) impulsa, des de fa alguns anys, la celebració del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut en el Treball el 28 d'abril. L’objectiu d’aquesta jornada és promoure la prevenció d'accidents de treball i de les malalties professionals. Val a dir que va ser a la Conferència Internacional del Treball de l’ ONU -celebrada en el mes de juny de 2003- que va aprovar l'estratègia global de l’OIT en matèria de seguretat i salut en el treball. Precisament un dels pilars d'aquesta estratègia són les activitats de mobilització amb l’objecte de sensibilitzar a la població sobre com fer que el treball sigui segur i saludable i sobre la necessitat de donar-li arreu un major pes polític a la seguretat i la salut en el treball. Aquest és l’origen del 28 d’abril com a data reivindicativa d’un treball segur i saludable.

Pot ser que la població illenca tingui una certa sensibilització sobre aquest tema. No debades durant les etapes dels governs autonòmics progressistes, es va fer una ingent tasca en la direcció d’allò que indica l’OIT i que, endemés, contà amb un alt grau d’acord i col·laboració dels agents socials i econòmics de les Illes Balears. Encara ara em trob amb gent molt jove que recorda algunes activitats escolars sobre Prevenció de Riscos Laborals a les quals vaig participar. També record aquella preocupació de la Direcció General de Salut Laboral per als Riscos Psicosocials.

El cert i segur és que, amb el Govern de JR Bauzá, el pes polític de la seguretat i la salut en el treball s'ha reduït al no-res. A aquestes alçades de legislatura a les Illes Balears encara no hi ha un pla per combatre els accidents laborals i les malalties professionals. Mentrestant, l’índex d’incidència d’accidents laborals en jornada laboral de l’any 2013, amb 4.025 accidents per cada 100.000 treballadors/es- s’ha enfilat a la primera posició en el rànquing de comunitats autònomes. Amb tot, el més preocupant són declaracions com les del Director General de Treball i Seguretat Socials del Govern de JR Bauzá, Onofre Riera, que no s’està de reconèixer que la precarietat laboral és la principal causa dels accidents laborals.

Tanmateix els accidents de treball no deixen de ser la punta de l’iceberg que amaga dues epidèmies: La d’infermetats professionals i la dels danys psicosocials. La turbo-flexibilitat laboral ha provocat que la por per la pèrdua de la feina o del salari sigui molt generalitzada. De fet, hi ha evidències que la inseguretat en el treball i les males condicions de treball, són els factors d’estrès més estesos a les Illes Balears, i que aquesta insaludable situació mental, s’estén a la salut física. És a dir, la precarietat va més enllà del contracte laboral i precaritza la salut mental i física.

En qualsevol cas hi ha una evidència internacionalment acceptada: Les conseqüències de la inseguretat laboral no són exclusivament individuals, ans al contrari, afecten l'organització social amb més o amb menys igualtat, amb més o menys democràcia Aquesta és la responsabilitat dels poders públics. És clar que, en el cas del Govern de JR Bauzá, s’ha de parlar d'irresponsabilitat.

(Publicat a El Periscopi de 28-01-14)