La coherència de Raül Romeva

Publicat originalment a dBalears,  21 setembre 2015

Com no estic censat al Principat, i la situació allà és tan diferent de la de Mallorca i de la de les Illes Balears, no ve al cas explicitar les meves simpaties de vot en la molt decisiva cita electoral del 27-S. Però si és el cas de deixar per escrit la meva discrepància amb els improperis –alguns de ben gruixuts- que alguns amics i amigues d’antiga militància sindical i partidista dirigeixen a Raül Romeva. Pot ser que en campanya electoral els excessos verbals estiguin més o menys justificats, però, des del rigor, és mal de fer parlar d’ incoherència d’una persona que, sense renunciar a les seves conviccions ecosocialistes, encapçala la llista de Junts pel Si per la circumscripció electoral de Barcelona.

El cas és que fa just un any, Romeva publicava “Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)”. Aquest llibre, editat per Rosa dels Vents, és, al meu entendre, un exercici exemplar, i poc habitual, de rendició de comptes del treball fet pel llavors eurodiputat al Parlament Europeu. Però, sobretot, és un text amb un gran de compromís social i una proposta política feta des d'una no menys habitual lucidesa de l'esquerra europea d'avui dia. En llegir les poc menys de dues-centes pàgines del llibre, em van quedar poques dubtes que Raül Romeva és sobiranista en la mesura que s’enfronta democràticament als “nacionalismes recentralitzadors”, com ara, el nacionalisme espanyol que sofrim des de fa tres-cents anys.

En el citat text, i a tall d'exemple, es pot llegir: “ Mentre la màxima preocupació d’alguna gent rau a impedir que Europa es fragmenti encara més amb l’aparició de nous estats, la veritat és que aquesta ja està en procés de fragmentació social des de fa temps. I val a dir que les demandes de més sobirania de Catalunya no hi tenen cap culpa. La té la nefasta gestió de l’economia global, i en particular de l’Europa, que han fet els actuals estats i, per extensió, les institucions europees que depenen” (Pàgina 177) .

Aquest tarannà em sembla totalment coherent amb què ara Romeva es mulli per aconseguir un estat propi per defensar un projecte de país amb una constitució republicana que, entre altres coses, constitucionalitzi l'existència d'un banc públic, un model avançat de benestar, unes relacions laborals que garanteixin empreses de qualitat i treball digne, unes pensions i una protecció social garantides, i a més, avançar cap a una renda garantida de ciutadania, una escola catalana inclusiva i d’èxit educatiu. Es a dir un nou contracte social que faci possible i viable un nou estat del benestar per a tothom...

És cert que el programa electoral de Junts pel Sí no especifica el grau d’exigibilitat que tindrà la nova constitució de la República Catalana, tanmateix, per això estan els processos constituents i, és clar, això dependrà de les correlacions de forces (parlamentària, social i d’hegemonia). Esperem que, en el cas català, tots i totes siguin, almenys, tan coherentment rupturistes com Raül Romeva ho ha estat fins ara.  Rupturistes en què?  Idò amb qüestions tant de l’ establishment com ara la banca que, pel que sembla, estaria d’acord amb el que Manuel Castells considerava en un recent article (La Vanguardia 5.9.15) com a fonamental  per l’espanyolisme polític, econòmic i financer: “l'existència d'Espanya, com l'existència de Déu, no se sotmet a votació”.

Govern Balear: Llegeixin (o rellegeixin) Lakoff !

Encara no hem arribat als 100 primers dies del primer govern autonòmic de les esquerres. Ha passat molt poc temps de la fi de la legislatura de la dreta més horrorosa. I, tanmateix, cada dia que passa, sembla més evident l'absència d'un relat més o menys comú de la majoria parlamentària que forma i, suposadament, dóna suport al Govern de Francina Armengol. La percepció ciutadana majoritària, després de l'enterrament del TIL i de la Llei de Símbols i de l'aprovació de la devolució de la Targeta Sanitària a tothom (quantes se n’han retornat?), és de manca de pla estratègic. Altrament dit, quin és el rumb i la meta que es vol per a aquesta legislatura? No és suficient remetre's burocràticament a l'Acord de Governabilitat de les Illes Balears. En termes del que George Lakoff defineix com a marc cognitiu (no està de més rellegir-se de tant en tant el llibret “No Pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”), l'executiu balear hauria de preguntar-se per què s'ha passat, amb tanta rapidesa, de l'eufòria i entusiasme del “poble d'esquerres i de les samarretes verdes” a un evident desànim i certa decepció.

M'expliquen que en els àmbits de la cultura hi ha molta decepció per uns anuncis de tebiesa en matèria lingüística, que en els dels moviments socials no s'entén com es pot tenir un missatge tan tou  i esquivo en relació al TTIP com el que manifesta el cap de la representació de la Comissió Europa per a Catalunya i Balears, Ferran Tarradellas, en afirmar: “... en el cas del TIPP que em comenta, efectivament, hi ha una gran mobilització perquè hi ha dubtes sobre si afavorirà o no les grans corporacions. En qualsevol cas, del que ens hem d’alegrar és que hi hagi debat, perquè només amb una participació i implicació real de tots aconseguirem que la UE respongui als desafiaments que tenim com a societat.”

En altres ambients, no s'entén com es pot consentir que una alt càrrec,  en la seva condició de tal, afirmi que: "A nadie le gustan los impuestos, pero ...”. Seguint amb els ensenyaments del professor de Ciència Cognitiva i Lingüística de la Universitat de Califòrnia, hom podria dir que afirmacions com aquesta pertanyen a un marc cognitiu conservador, molt a l'estil de la castissa Esperanza Aguirre. A més de ser una afirmació que, segons les més recents recerques sociològiques sobre fiscalitat, és falsa; els progressistes haurien de dir que “ens agraden els impostos justs ”, i parlar de la necessitat que tots paguin uns impostos progressius i suficients. L'horitzó no és una societat sense, o amb pocs impostos, és una societat amb major igualtat.

En fi, s’hauria d’evitar, si o si, qualsevol altra votació parlamentaria pinça PP-Podem, i el Govern, a més de fer un poc d’autocrítica per la política de nomenaments (la percepció social és la que és, independentment de la vàlua i idoneïtat de les persones), hauria d’optar, seguint amb Lakoff, per un llenguatge molt afirmatiu d'un sistema conceptual unificat que doni coherència a les seves posicions i realitzacions polítiques i que, alhora, siguin coherents amb valors i sentiments ètics que mobilitzi emocions progressistes i sobiranistes. Si canviem emocions per neguits, no hi haurà canvi de debò.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23.09-15) 

Empresariat o Precariat?

Segons les dades de 2015 que ens proporciona el Directori Central d'Empreses (DIRCE), publicat per l'INE el passat dia 31 de juliol, en el teixit empresarials de Balears es mantenen els principals dèficits estructurals que, per una altra banda, són històrics: Petita mida de les empreses, manca de diversificació, desindustrialització, i poca iniciativa empresarial privada en recerca i desenvolupament. Entorn d'aquest tema gira el número 27 de Temes socioeconòmics Gadeso que, com sempre, teniu a la vostra disposició aquí. Abans de comentar breument el seu contingut, deixau-me que expliqui molt succintament què és això del DIRCE.

El Directori Central d'Empreses és una estadística que, amb una periodicitat anual i presentant les dades a data 1 de gener de cada any, desenvolupa l'INE des de 1989 amb l'aval de l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat). És a dir, estam parlant d'unes informacions estadístiques que són de referència per als organismes internacionals en relació a la demografia d'empreses i als locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Personalment, per observar l'evolució del teixit empresarial, em fio més del DIRCE que no pas de les dades més freqüentment emprades de la Tresoreria General de la Seguretat Social que, no ho oblidin, provenen d'un registre administratiu que no està pensat amb criteris estadístics, ans al contrari, és un instrument per a desenvolupar les tasques de recaptació de la Seguretat Social i, per tant, obeeix a aquesta lògica i no a criteris d'excel·lència estadística.

Dit això, els trets més rellevants de la foto a 1/1/2015, que es pot visualitzar en el Temes socioeconòmics Gadeso que coment, són els següents: La xifra total d'empreses és de 87.111 i, d'aquest total, el 54% no tenen cap persona assalariada, el 42% en tenen d'una fins a nou, i el 4% tenen una plantilla assalariada de més de 10 persones. Pel que fa a la distribució sectorial, l'hegemonia de les empreses que es dediquen a activitats de serveis és abrumadora (més del 78% del total), mentre que el grup d'empreses industrials tot just arriba al 5% del conjunt del teixit empresarial balear. Paga la pena ressaltar que el nombre d'empreses dedicades a la recerca i desenvolupament és força baixa i la seva evolució descendent: D'un total de 497 empreses que es dedicaven a l'activitat d'R+D l'any 2010, hem passat a 137 l'any 2015, és a dir, en pocs anys hem registrat un descens de més d'un 72%.

I, tanmateix, per sobre d'altres qüestions, allò que em sembla més destacable és que la tendència a la baixa en el nombre total d'empreses, que s'ha mantingut any rere any d'ençà de l'inici de la crisi, s'interromp en 2015 i canvia cap a una tendència a l'alça amb un +3,4%. Però aquesta aparent millora cal contextualitzar-la en el marc d'un estirabot del 6,6% de les empreses sense persones assalariades. És a dir, un nombre més gran d'empreses que sembla molt més associat a l'augment dels Autònoms Econòmicament Depenents (TRADE) i els "falsos autònoms" que, alhora, s'ha d'associar a un element de precarietat laboral, econòmica i social i com fórmula de supervivència en un mercat laboral extraordinàriament precari que no pas a una dinàmica pròpiament creixent de projectes empresarials.

Per tant, el DIRCE 2015, a més d'oferir-nos la informació de la, diguem-ho així, cronificació dels dèficits estructurals del teixit empresarial illenc, ens dóna sòlides pistes sobre l'extensió de la precarietat sociolaboral. Tot indica que cada pic hi ha més casos en què la constitució d'una empresa no és una opció desitjada, sinó imposada per la manca d'alternatives ocupacionals i que, com indica Guy Standing, aquestes persones involuntàriament empresàries van configurant, amb altres grups socials afectats per les diverses precarietats, el que s'ha anomenat el precariat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-09-2015)