Con Venezuela, con la Revolución Bolivariana

A principis de setmana vàrem escriure aquest article i l'enviarem per a la seva publicació a Diario de Mallorca, a Última Hora, i a Diario de Menorca. De moment només aquest últim l'ha publicat parcialment. Àdhuc en el cas que en els dies vinents ho publiquin haurà perdut molt "sentit de l'oportunitat". Per aquesta raó el públic en aquest bloc.

La República Bolivariana de Venezuela está en una encrucijada. La disputa es mantener, profundizar y perfeccionar la Revolución Bolivariana o, por el contrario, retroceder y renunciar a los avances en los aspectos socializantes de los medios de producción, la diversificación productiva, la participación popular en las decisiones económicas, y la dignificación a los trabajadores y las trabajadoras.

Más allá de lo que los grandes aparatos propagandísticos del neoliberalismo internacional nos cuentan, lo que verdaderamente está en juego en Venezuela es si las instituciones legitimadas para ello consiguen un blindaje jurídico-político constitucional que imposibilite la pérdida de derechos conquistados y dificulte la vuelta al modelo rentista y extractivista previo a la revolución que  lideró el presidente Hugo Chávez. 

  

Aun siendo conscientes de los errores cometidos en los últimos años que pueden haber contribuido a hacer peligrar en parte los objetivos democratizadores y populares de la Revolución Bolivariana, lo fundamente ahora mismo es tener presente el hecho de que el presidente  Nicolás Maduro está haciendo frente a una poderosísima oposición interna (que ha rechazado cualquier mediación incluida la del Papa Francisco) e internacional. EL objetivo de esta implacable oposición lejos de -como proclaman- democratizar Venezuela, no es otro que derrotar a la revolución, apropiarse de los bienes naturales estratégicos, crear una discurso  justificativo ante la ciudadanía mundial de una intervención militar que instaure una violenta contrarrevolución, y enterrar la posibilidad a corto plazo que los pueblos del mundo, especialmente de Latinoamérica, puedan avanzar por el camino de la liberación y autodeterminación. El “golpe de estado institucional” que, con la destitución de la presidenta Dilma Rousseff, se produjo en Brasil forma parte de esta misma estrategia.

Siendo conscientes de la gravedad  y complejidad de la situación por la que atraviesa el pueblo venezolano (la ola de asesinatos perpetrados por  grupos paramilitares no hace más que añadir dramatismo a la grave situación), no podemos dejar de apoyar la decisión, del presidente de la República Bolivariana de Venezuela de impulsar una nueva Asamblea Nacional Constituyente que permitirá profundizar el proceso revolucionario, potenciar el poder popular, frenar los intentos golpistas de la derecha, y parar los pies a los intereses extractivistes del capital transnacional.

Al tiempo que reiteramos nuestra solidaridad con los logros de la Revolución Bolivariana, manifestamos que el pueblo de Venezuela tiene todo el derechos a autodeterminarse y, por tanto, a ejercer el derecho al voto para la constitución de la nueva Asamblea Nacional Constituyente. Igualmente el pueblo venezolano tiene derecho a que todos los actores políticos y sociales internos y externos de Venezuela respeten los resultados de tal votación.

Este es, a nuestro entender, la única forma de solventar de forma pacífica y verdaderamente democrática la encrucijada actual en Venezuela. En  definitiva cabe apostar por una salida no golpista, que profundice en los avances democráticos de la Revolución Bolivariana, que garantice que los recursos estratégicos de Venezuela  queden bajo la titularidad pública, y no en manos de empresas trasnacionales.

Mallorca y Menorca, 27 julio 2017

Gerardo Moyá (Presidente de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba y militante del PSIB-PSOE), Rafael  Borràs (activista social), Bartolomé Sancho (Presidente honor de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba), Laura Camargo (diputada autonómica de PODEM), Lorenzo Bravo (ex secretario general de UGT-Balears), Sara Casero (activista social), David Abril (educador y diputado autonómico de MÉS per Mallorca), Alberto Jarabo (diputado autonómico de PODEM), Antonio Casero (jubilado y activista social),   Juanjo Martínez (geógrafo y coordinador general de Esquerra Unida de les Illes Balears) y Carlos Saura (diputado autonómico de PODEM). 

Són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!

Més enllà d’anàlisis conjunturals de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2017, interessa posar el focus en els canvis estructurals de l’anomenat mercat laboral en general i, molt en particular, en l’illenc. Sens dubte, seria un desenfocament analític emfatitzar únicament que a les Illes Balears, en el trimestre que es va iniciar amb les vacances de Pasqua –que, alhora, van donar el sus a una altra temporada turística de rècord en nombre de turistes–, la població aturada (amb una xifra de 72.000 persones) descendeix un 12,12% en termes interanuals, o que la taxa d’atur passa del 13,02% a l’11,49% en un any. Fins i tot, seria una mirada desenfocada posar acríticament excessiva atenció al moderat increment en relació amb l’any anterior (un 1,35%) de la població ocupada, que, situant-se en la xifra de 554.500 persones, només millora la taxa d’ocupació unes centèsimes, ja que passa del 58,03% en el segon trimestre de 2016 al 58,13% en aquest últim lliurament de l’EPA.

Per no desenfocar del tot l’anàlisi, no es pot negligir que aquestes millores quantitatives en desocupació i ocupació es produeixen en un context en què la població activa, és a dir, la que té edat i condicions de fer una feina retribuïda, no revifa (de fet, la taxa d’activitat baixa gairebé un punt, atès que passa del 66,72% al 65,68 en comparació interanual). Mala peça al teler per al dinamisme econòmic i social que la població activa no creixi, mentre que sí que ho fa, més d’un 4%, la inactiva. Però, sobretot, el punt que és molt rellevant és que això succeeix en un context en què la competitivitat de les empreses es basa en els baixos salaris i la precarietat laboral.

A hores d’ara, una vegada hem superat la recessió econòmica –si és que per a alguns va existir més enllà de les estadístiques–, però no la crisi social i laboral, el focus d’atenció ha canviat en un doble sentit: d’una banda, el prioritari ja no és el nombre de persones a l’atur, encara que sigui un indicador sempre important i preocupant, sinó les condicions en què aquestes persones desocupades estan. A tall d’exemple, el fet rellevant és si és població aturada de llarga durada o no, amb prestació de desocupació o sense ella, vivint en llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur o, posem per cas, si és ‘capital humà’ que ha transitat cap als serveis socials i els de caritat. En aquest sentit, i a l’espera de poder analitzar les microdades d’aquesta última EPA, no sembla que hi hagi millores substancials, ja que l’atur de llarga durada supera el 33% del total de la població aturada.

En segon lloc, la perspectiva està ara centrada en l’evolució del que es denomina “primera distribució de la renda”, que té com a principal referent la qualitat (fonamentalment, encara que no exclusivament, estabilitat laboral i salari suficient) de l’ocupació. Val a dir que una prova fefaent d’aquest canvi d’enfocament són la Declaració del grup laboral L20 a la reunió de ministres de Treball i Ocupació del G-20 (Bad Neuenahr, Alemanya, 18-19 de maig de 2017), o la Resolució del Parlament Europeu de 4 de juliol de 2017 sobre les condicions laborals i l’ocupació precària.

Aquesta resolució de l’Eurocambra, després d’un cert poti-poti conceptual entre ocupació atípica i precària, conclou que, en la pràctica, no hi ha tanta diferència entre l’un i l’altre, ja que les “formes d’ocupació atípica [les relacions de treball no conformes amb el model estàndard o típic d’ocupació a temps complet, regular i de durada indeterminada amb un únic ocupador al llarg d’un període llarg de temps] comporten majors riscos de precarietat o inseguretat”, per exemple, el treball no voluntari a temps parcial o amb contracte de durada determinada, i el treball autònom fictici.

Anotem, doncs, encara que sigui breument, les dades de l’EPA d’abril, maig i juny passats sobre l’evolució de l’ocupació atípica i precària realment existent a casa nostra: 1.- Almenys des de 2008, mai hi havia hagut en un segon trimestre tantes persones assalariades (127.700) amb contracte temporal. És més, hi ha una dada sobre temporalitat demolidora: el percentatge de persones assalariades que tenen un contracte amb una antiguitat inferior a un any és del 36,5%. Per trobar un percentatge similar de temporalitat, cal anar a les dades laborals d’abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan la presència en el mercat laboral illenc del contracte per obra era aclaparadora. 2.- Amb 61.300 persones assalariades a temps parcial –recordem que molt majoritàriament no desitjat–, continuem en una posició de rècord (tan sols superada en el segon trimestre de 2015) de parcialitat. 3.- Amb 65.700 persones ocupades amb la categoria de ‘treballadors independents o empresaris sense assalariats’, també ocupem una posició de rècord (encara que una mica inferior a la del segon trimestre de l’any passat) pel que fa al risc d’ocupacions com a “falsos autònoms” o, en feliç definició del Parlament Europeu, de “treball autònom fictici”.

Per tant, i parafrasejant la cèlebre frase de l’assessor electoral de Bill Clinton “és l’economia, estúpid!”, es podria dir que allò fonamental en les anàlisis dels mercats laborals “són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!”. Avís per a navegants: James Carville va encertar en el diagnòstic i va fer que la campanya de Bil Clinton el 1999 fos una campanya d’èxit. Dubt que els nostrats polítics –i assessors– encertin el tarannà de la situació laboral, i, amb això, és possible que, per molt de vídeo del PP celebrant –tot cofois d’haver batut rècords de pobresa laboral– les dades de l’última EPA i d’anàlisis excessivament optimistes per part del Govern de les Illes Balears, les seves siguin reeixides campanyes.

Publicat a l’Ara Balears (28-VII-2017)

Treballs de cures i “sòl enganxós”

La Plataforma per a Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA) fa anys que exigeix igualtat real de tots dos progenitors en els permisos per naixement i/o adopció de fills i filles. Com el nom de la dita plataforma indica, la proposta de PPIINA és que la vigent normativa legal que regula el sistema de permisos per naixement de fill/a, adopció, guarda amb finalitats d'adopció i acolliment canviï cap a un sistema en el qual aquests permisos siguin iguals, intransferibles i remunerats al 100% de la base reguladora per a cada progenitor/a, independentment del seu sexe i tipus de família.

Ara mateix, la desigualtat és la següent: en termes generals, la mare té dret a 16 setmanes de descans per maternitat, adopció o acolliment, sis de les quals obligatòriament després del part. A aquest període, poden sumar-s'hi dues setmanes més per cada fill (a partir del segon) si el part ha estat múltiple, i també en cas de discapacitat del nadó. Aquest període de permís maternal pot gaudir-se en règim de jornada completa o a temps parcial (si hi ha acord amb l'empresa), a excepció de les sis setmanes que segueixen el part. D'aquesta forma, les 10 setmanes restants es poden convertir en 20 a mitja jornada. A més, la mare pot cedir part o la totalitat d'aquestes 10 setmanes al pare, que pot gaudir-les de manera successiva o simultàniament amb ella (per exemple, 5 cadascun). D'altra banda, els pares només tenen dret a quatre setmanes ininterrompudes, ampliables amb 2 dies més per cada fill a partir del segon en els casos de part múltiple. Val a dir que aquesta durada del permís paternal opera des de l'1 de gener d'enguany, ja que, fins llavors, es limitava a dues setmanes.

A hores d'ara és, a parer meu, intolerable que es mantingui aquesta diferència de tracte i de drets. Per ventura es pensa que els homes no poden i no han de cuidar els seus fills i filles igual que les dones? El que és cert i segur és que, mentre es mantingui aquesta diferència, a més de mantenir estereotips de gènere, resulta que totes les dones en edat de procrear porten una mena d'etiqueta de "menys disponible per a l'ocupació", és a dir, encara que il·legalment, sofreixen una discriminació real a l'hora d'entrar al mercat laboral (recordin el cas Iberia) i dificultats afegides per a desenvolupar la seva carrera professional.

A la informació que avui (27-07-2017) ha publicat el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social relativa a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i excedències per a la cura de fills i filles i familiars que s'han tramitat durant el primer semestre de 2017, queda palesada la situació de desigualtat abans esmentada. Vegem les dades més rellevants de les Illes Balears: els primers sis mesos d'enguany s'han tramitat un total de 3.506 prestacions per a permisos de maternitat; aquesta xifra reflecteix una variació interanual del -2,88%. Tanmateix, el punt més interessant és que, del total de permisos per maternitat (descomptats els que són per adopció i acolliment), només un 0,66% són compartits, és a dir, la participació del pare és extraordinàriament minoritària. Pel que fa als permisos de paternitat, se n'han tramitats 2.947, xifra que representa un increment del 4,36% interanual. És una bona notícia que el compromís dels pares envers la cura dels nadons vagi en augment, però és molt insuficient. Si comparam el total de permisos per maternitat, sense tenir en compte els d'adopció i acolliment, amb el total de permisos de paternitat, ens adonem que més d'un de cada deu pares no fan ús d'aquest dret i, potser caldrà dir, obligació amb els seus fills acabats de néixer.

Sens dubte, uns permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles formen part del que podríem anomenar "una bona escola d'igualtat", però com, de moment, allò que tenim és un aprenentatge de desigualtat en les cures de les persones nounades que s'incorporen a la família, els rols es perpetuen. La dada sobre excedències per cures de familiars, que forma part de la informació ministerial d'ahir, afegeix més arguments al que acab de dir: del total de 593 prestacions tramitades a les Illes Balears el primer semestre de 2017 per aquestes excedències, el 86,5% són per a dones!

Tot plegat permet concloure que la feminització –en molts casos reforçada per una norma legal que dificulta el canvi de rols– dels treballs de cura són causa important, encara que no única, de l'anomenat “sòl enganxós”, és a dir, de les estructures del sistema patriarcal que mantenen tantes dones atrapades a la base de la piràmide laboral, econòmica, social i política.

Publicat originalment a l’Ara Balears (27/07/2017)