Res no serà (o no hauria de ser) igual

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (31-07-2020)

I.- L'Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2020 comença a reflectir la magnitud de la tragèdia sociolaboral provocada per la gran aturada del nostrat sistema de creixement de monocultiu turístic que fou necessària per apaivagar la crisi sanitària de la covid-19.

Les dades són força impactants: Feia nou anys que no es registrava un valor tan baix de població activa en un segon trimestre en què, tradicionalment, es deixondeixen tot un seguit d'activitats estacionals. Una població activa –és a dir, que té una ocupació retribuïda o la cerca activament- de 609.300 persones representa un descens de 49.300 (un -7,5%). Pel que fa a la població ocupada -que, recordem-ho, segons la metodologia EPA són les persones que durant la setmana que se les enquesta han treballat amb retribució durant, almenys, una hora- és de 512.200 persones. La comparació amb el trimestre de primavera-estiu de l'any passat reflecteix un descens de 66.500 persones en termes absoluts, i percentualment d'un -11,5%. Es tracta de la xifra més baixa d'ocupats en un segon trimestre des de, al menys, 2014. L'estimació de població aturada s'enfila a les 97.100 persones, això és un increment de 17.200 persones aturades (+21,5%) en relació amb el mateix període de dotze mesos enrere.

I, tanmateix, són unes xifres que precisen una "profunditat de camp" per a fer una anàlisi acurat. Com és sabut, en fotografia la PDC té a veure amb la nitidesa de la imatge. Doncs, per a una imatge amb certa nitidesa de la situació laboral que dibuixa l'EPA del segon trímetre de 2020 no es pot negligir que l'ocupació hauria caigut en picat –molt més del -7,5% abans comentat- si les persones afectades per un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) amb suspensió d'ocupació no es consideressin, a efectes estadístics, persones ocupades. Tres cèntims del mateix succeiria amb la població aturada, si no fos perquè, en ple confinament i amb les empreses tancades, moltes persones aturades no han pogut complir totes les condicions de "cerca activa d'ocupació" que la metodologia intencional, en general, i, en particular, de l'EPA, exigeix per a ser classificades com aturades, i, per tant, han quedat classificats com inactives. En aquest sentit, convé deixar dit que una xifra de població inactiva que supera amb escreix les quatre-centes mil persones és un fet del tot insòlit.

II.- En qualsevol cas, amb més o menys nitidesa d'aquestes dades, entre rebot i rebot del coronavirus, mentre païm una mala i una pitjor notícia entorn de les expectatives turístiques potscovid-19 (pot ser les mamballetes institucionals-empresarials al pla pilot de turisme eren balderes), no és agosarat afirmar d'antuvi que, a casa nostra, res no serà igual. Mala peça al taler si no s'assumeix que ara ja no queda més remei que repensar i posar en marxa un model econòmic més desturistitzat, diversificat, i veritablement compromès amb l'emergència climàtica en què vivim.

I, no obstant això, tot indica que els plans governamentals d'aquí i d'allà, els acords de "diàleg social" (que dit sia de passada, cada pic em recorden més a aquell neologisme i, alhora, oxímoron tan preuat pel neoliberalisme de la "governança publicoprivada de l’economia"), l'establishment que "unido jamás será vencido", i el mainstream econòmic, social, polític, i acadèmic, tossudament persisteixen a incentivar i estimular la salvació d'un model econòmic que, com s'ha comprovat en aquesta crisi, és generador d'inseguretat, desigualtats, i descohesió social, i, en paraules de la professora de sociologia a la Université Paris-Dauphine, Dominique Méda, un "estímul massiu pel creixement contaminant".

III.- Algunes veus de l'àmbit social invoquen el fals dilema de "primer allò que és immediat, i després, si s'escau, la resta". És una invocació tan discutible com paralitzadora dels canvis necessaris. Potser plantejar ara aquesta disjuntiva signifiqui haver perdut la memòria sobre la necessitat de proposar-se, en situacions fins i tot molt més dramàtiques que les actuals, fer les dues coses alhora. Valgui a tall d'exemple que el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, el Consell Nacional de la Resistència va publicar el seu programa que incloïa "un pla d'acció immediat", i les "mesures per a establir, tan aviat com el territori sigui alliberat, un ordre social més just". La reconstrucció d'Europa es va fer atenent les necessitats immediates, i, alhora, construint allò que era estratègic, és a dir, la derrota definitiva del feixisme que significà l'Estat del Benestar.

Malgrat que em fa fàstic el llenguatge bèl·lic que s'ha emprat en la lluita contra la covid-19 i els efectes de la brutal coronacrisi econòmica, laboral i social, no em puc estar de pensar que aquesta batalla no es guanya sense assumir que després d'aquesta crisi res no serà igual, o, millor dit, res no hauria de ser igual!

Capgirar el guió (II)

Publicat originalment a dBalears (27-07-2020)

Acabava el primer article d'aquesta sèrie parlant de certeses i incerteses. Hi ha certesa sobre la intensificació de la crisi econòmica, laboral, i social, una vegada passat l'estiu. La incertesa rau en si haurem d'encarar una crisi greu o devastadora. Dependrà, sobretot, de l'evolució de la pandèmia. Les economies híperespecialitzades en turisme, com la de les Illes Balears o la de Mallorca, són especialment sensibles a qualsevol ensurt en el desenvolupament de la crisi sanitària. Val a dir que, en un context d'emergència climàtica, disminuir la vulnerabilitat del model de creixement balear és, sens dubte, absolutament clau. I, per això, cal capgirar el guió que les elits han aconseguit que esdevingui hegemònic. Hem de començar a conjugar de debò el verb desturistitzar.

I, tanmateix, n'hi ha d'altres de factors d'incertesa: Fins a la setmana passada ho era la negociació sobre el Fons de Reconstrucció de la UE. Malgrat que, en el moment de fer la conferència, pintés malament -tenir la monarquia del Regne d'Espanya embolicada en casos de corrupció no ajuda a una negociació tan transcendental a un club d'estats com és la UE- la veritat és que l'acord assolit és força positiu. A hores d'ara la cosa pinta bé (la quantia i estructura dels fons no té precedents), però en l'àmbit europeu la incertesa no s'ha esvaït del tot. Falta saber com es concretarà l'acord. Per exemple, és clau saber com serà la seva implementació en les economies amb un alt grau de turistització, i, a més a més, el retard en l'efectivitat dels programes és un altre element d'incertesa.

Les polítiques del Gobierno de España  són una altra font d'incertesa (hi haurà Pressuposts Generals de l'Estat? Es prolongaran les mesures de xoc? Pel seu escàs marge de fer polítiques fiscals (d'ingressos i de despesa), les polítiques de les institucions autonòmiques, tot i que en menor mesura, també ajuden a la incertesa econòmica i social realment existent.

Val a dir que les mesures de xoc posades en marxa, com ara els ERTOs, ajudes a autònoms, paralització de desnonaments, etc. (les que ha pogut posar en marxa el Govern de les Illes Balears són poc rellevants en comparació amb la magnitud de la tragèdia), han sigut encertades per a mantenir, com més millor, el teixit empresarial i les ocupacions, i, alhora, garantir un mínim de renda a tothom. En qualsevol cas, són mesures que tenen un termini, i han sigut insuficients. A tall d'exemple, la mesura estrella dels ERTOs ha deixat sense cobertura a un gran col·lectiu de treballadors i treballadores: els i les eventuals. Tinguin en compte que en el primer semestre d'enguany s'han registrat a les Illes Balears gairebé 137.000 contractes eventuals manco que l'any passat.

Llàstima, idò, que el Gobierno de España no hagi fet cas a les peticions d'una "Renda Bàsica de Quarantena", que podria haver durat fins a finals d'any, i que, per contra, hagi optat per l'Ingrés Mínim Vital (IMV). Dit en poques paraules, l'IMV és una prestació molt justa i necessària (de fet el Regne d'Espanya era un dels pocs estats de la UE sense una renda mínima per a pobres d'aquestes característiques), però que presenta evidents insuficiències com ara la quantia (462 €/mes la mínima, i 1.015 €/mes la màxima per a llars amb quatre o més menors), la condicionalitat (en les primeres setmanes de la posada en marxa de l'IMV, el 50% de les persones sol·licitants no compleixin els requisits per a tenir-hi dret), o el caràcter clarament familiarista d'aquesta prestació sense tenir present que a les llars hi ha relacions de poder patriarcal!

Per tant, no és agosarat definir aquest inici de la coronacrisi econòmica, laboral, i social com a una situació d'incertesa màxima. La setmana vinent en faré cinc cèntims de la situació de partida per afrontar aquesta nova crisi. Mentrestant, convé no oblidar que la història ens ha ensenyat que les situacions de gran incertesa socioeconòmica són propicies pel sorgiment de monstres, com ara el feixisme a l'engròs. Parar molta més atenció a aquest assumpte no és balder!

El virus de les contractacions de molt curta durada

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-07-2020)

Durant els anys més durs de la passada crisi econòmica i social, la que es va iniciar el 2008 i que les persones no expressament riques començarem a patir el 2010, vaig citar en bastants ocasions –també en aquestes pàgines de Diari de Mallorca- unes paraules de Josep Ramoneda contingudes al seu llibre "La izquierda necesaria. Contra el autoritarismo posdemocrático". Deia el filòsof, periodista, i escriptor: "Leyendo la literatura económica, uno tiene la sensación de que con tantas cifras en la cabeza ya no se acuerdan de que, detrás de ellas, hay vidas y dramas humanos".

Vaig continuar utilitzant aquesta cita per argumentar contra una certa perversió de les xifres oficials d'ocupació d'aquests últims anys. Per exemple, s'ha emfatitzat molt en el creixement de les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, sense que es digués que, darrere d'aquestes xifres, hi havia molta temporalitat extrema, moltes vides marcades per la precarietat vital. Un altre dels molts exemples que es podrien posar és que, mentre s'ovacionaven les reduccions d'atur registrat i estimat, les estadístiques, anàlisis, i missatges oficials es negaven tossudament a quantificar i reconèixer l'estirabot en el fenomen de les treballadores i treballadors pobres.

Justament fa uns dies, el 6 de juliol -la situació d'estat d'alarma ho ha retardat gairebé tot-, es publicava l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears corresponen a l'any 2019. A les més de 100 pàgines del document no hi ha cap referència a la contractació de curta o molt curta durada. No obstant això, aquestes ocupacions efímeres són un tret estructural de la nostrada situació laboral. Sigui com sigui, les vides laborals de curta i molt curta durada són una causa important de la pobresa laboral. Convé no oblidar que la mitjana de la taxa AROPE (Risk Of Poverty and/or Exclusion), és a dir, de l'indicador de pobresa de referència de la UE, que agrupa tres components o subindicadors que mesuren pobresa, carències materials, i -importantíssim pel que comentam- baixa intensitat de treball en la llar, pel quinquenni 2014-2018 (les dades corresponents a 2019 es coneixeran el propvinent 21 de juliol) és d'un 22,4%, un 4% superior a la taxa que només mesura la pobresa.

Les dades sobre l’extrema temporalitat són prou contundents: en 2019 a les Illes Balears, del total de contractes temporals (436.630, un 83,6% del total dels registrats), un 24,8% ho eren d'una durada de menys d'un mes, un 22% tot just arribaven als 15 dies, i un prou significatiu 18,2% només tingueren una durada màxima de 5 dies. En qualsevol cas, ara mateix, em sembla que una pregunta molt pertinent és si amb la crisi de la covid-19, que tantes coses ha canviat disruptivament, s'observa algun canvi en el pes de les contractacions efímeres a casa nostra en un període de tan poca activitat laboral en el sector turístic.

Doncs, tenint en compte que, durant el primer semestre d'enguany, del total de contractes temporals (96.437, un 80,2% del total dels registrats), un 21% no arriben a un mes de durada, per a un 18,3% una quinzena és la durada màxima, i els d'un a cinc dies representen un 14%, sembla que no podem xerrar d'un gran canvi de tendència. I, tanmateix, el punt més rellevant és que sembla plausible concloure que a la propagació del virus de les contractacions de molt curta durada hi contribueixen altres sectors econòmics, a més del turístic. Sens dubte, els sectors que han sigut considerats com a essencials mentre ha durat el confinament fan una bona contribució a aquests alts percentatges de persones amb vides laborals tan precàries.

Tant de bo tothom s'imposi una nova gramàtica potscovid que, a més de les xifres d'ocupació, incorpori la preocupació per la situació vital de les persones ocupades. El repte és no tornar a la normalitat de no inclusió social, malgrat tenir un treball remunerat.