A reveure, ambaixadors de la causa sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-08-2024)

L'horabaixa d'aquest divendres, 30 d'agost, acomiadarem les nines i els nins sahrauís que han participat enguany en el programa "Vacances en Pau" que, d'ençà fa 37 anys, organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La cita és a les 19.00 h a la palmesana plaça de Cort on es farà una concentració lúdic-reivindicativa. Ben segur que també serà una acció plena d'emoció i agraïment.

L'emoció que transmeten les cares d'aquests infants condemnats, per la indiferència de l'anomenada "comunitat internacional" i les traïcions dels governs espanyols, a néixer i créixer en un campament de refugiats, i, per tant, a tenir incerts projectes de vida. Són les conseqüències del procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional, de la no aplicació efectiva dels drets humans, de la dictatorial ocupació pel Marroc del territori que només pertany al poble sahrauí, que, diguem-ho sense embuts, vol ser un estat democràtic i independent i no una pseudoautonomia de la dictadura medieval marroquina.

He escrit procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. És, val a dir-ho, una construcció semàntica per a referir-se a l'ignominiós -i no saldat amb dignitat i justícia- passat colonial d'Espanya en el continent africà. Justament sobre això aquest estiu s'ha publicat un llibre, "Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental" de Laura Casielles, que paga molt la pena llegir. Per exemple, en un dels capítols dedicats al Sàhara Occidental, Casielles escriu: "El descubrimiento de los fosfatos iba a marcar la historia del Sáhara Occidental desde entonces en adelante, convirtiéndola, para empezar, en algo extemporánea. Mientras en la mayor parte de África los distintos países iban declarando la independencia, aquí en los años cincuenta y sesenta lo que ocurrió con la colonización es que se intensificó". Una intensificació colonial que, afegesc, la "transacció a la democràcia" no va voler corregir amb una sortida ajustada a la legalitat internacional.

Tornant a la concentració d'acomiadament de “Vacances en Pau” 2024, he esmentat abans el mot agraïment. N'hi haurà, i molt!, a les famílies acollidores, a les institucions que fan possible el programa, i a la solidaritat amb la causa sahrauí de la immensa majoria de la societat illenca que, en temps de discursos d'odi, ens honora com a poble. Deixau-me emfatitzar l'agraïment a les famílies acollidores i dir-lis que, a més d'una tasca humanitària impagable, fan costat a la lògica d'aquelles paraules de l'estimat Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Per tant, emoció, agraïment, i, òbviament, reivindicació: "Per un Sàhara lliure!".

Val a dir que en aquestes setmanes estiuenques que els infantes sahrauís ens han acompanyat han succeït dues coses que em semblen força rellevants: i) La xarxa social X es feia ressò de la intervenció sobre la situació en els campaments de Tindouf en el Congrés dels Diputats del representant de la Fundació Mundubat (una entitat basca d'absoluta solvència) amb declaracions com ara: "Hi ha una bretxa entre l'ajuda humanitària internacional enviada als campaments sahrauís i el que realment necessiten. Fa falta voluntat política per a tancar-la. El poder legislatiu i executiu de l'Estat espanyol són responsables d'aquesta situació". "Hi ha un nivell d'inseguretat alimentària severa del 6,5% i la moderada és del 57%. A penes l'1% de la població sahrauí gaudeix d'una condició de seguretat alimentària". ii) El president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i secretari general del Front POLISARIO, Sr. Brahim Ghali, ha dirigit una carta al secretari general de les Nacions Unides fent menció de "la greu situació en les Zones Ocupades Sahrauís, a causa de la contínua opressió i violència exercida pel Marroc, l'Estat ocupant, contra els civils sahrauís", tot destacant "la política de terra cremada duta a terme per les autoritats d'ocupació marroquines mitjançant l'expropiació de les terres propietat dels sahrauís, la destrucció de les seves llars, la crema de les seves tendes de campanya, soscavant els seus mitjans de subsistència, matant el seu bestiar i enverinant els seus pous amb l'objectiu declarat de desarrelar-los de les seves llars i terres i assentar més colons marroquins i altres en el Territori, com a part d'una política intensiva d'assentaments el principal objectiu dels quals és canviar la composició demogràfica del Territori i perpetuar l'ocupació".

Per tot plegat, és ben necessari ser-hi a la concentració just al costat de l'olivera -símbol de la pau- de Cort i al so dels companys i companyes de "Tambors per la Pau" que mai fallem. Com la pau no és només absència de guerra, al Sàhara Occidental és sinònim d'independència. En qualsevol cas, que la batucada solidària s'escolti en els campaments de refugiats sahrauís, i que la nostra presència sigui prova d'un indeleble compromís en l'efectiva defensa dels drets humans. Els millors ambaixadors de la causa sahrauí es mereixen un acomiadament com cal i molt més. Arreveure!

 

Limitar la compravenda d'habitatge per part de no residents és possible

Publicat originalment a dBalears (18-08-2024)

Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme! van escriure Marx i Engels en ple segle de les revolucions proletàries. Avui a Mallorca -i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- ben bé podríem parafrasejar-los tot escrivint que el fantasma que recorre les Illes és l'especulació immobiliària. És un dels signes del segle de les revolucions de les elits, dels molt rics, del capitalisme atroç.

Especulació immobiliària és sinònim d'explotació de les classes subalternes, de proletarització del jovent, d'ascensors socials avariats, i de passarel·les dinamitades per accedir al club de les vaporoses classes mitjanes. En fi, és la negació al dret humà de tothom a un habitatge digne. És un component essencial del constructe social de turistificació expropiadora de drets.

No és d'estranyar, doncs, que la primera demanda del manifest de la gran mobilització del 21 de juliol de "Menys turisme, Més vida" fos la següent: "L'habitatge, dret garantit. Implantar mesures reals per treure l'habitatge del mercat i que tothom hi pugui accedir: per exemple, regular la compra-venda d'habitatge a no residents, establint requisits com un temps mínim de residència; polítiques actives d'increment del parc públic d'habitatge apostant per la rehabilitació i/o canvis d'usos en contextes de planificació i reconversió urbanístiques; promoció d'habitatge assequible amb promotors socials i cooperatius".

Una demanda que la seva aplicació és qüestió de voluntat política. I, com és sabut, aquesta voluntat política és qüestió de correlacions de forces, fonamentalment, de la disputa de forces expressada amb la mobilització social. Sense conflicte, gairebé tot és impossible, excepte les revolucions de les elits.

Ara bé, en aquest combat contra l'especulació immobiliària hi ha un àmbit de confrontació especialment volgut pels lobbies de l'especulació: el del Dret, el de la legalitat, el del que es pot i no es pot fer segons les normes d'aplicació. En moltes ocasions, les elits elaboren un "discurs jurídic" que és de part, i el converteixen en la "veritat revelada del Déu Mercat". Pel que fa a l'especulació immobiliària, un cas paradigmàtic és el de regular la compra-venda d'habitatge a no residents. La seva suposada impossibilitat legal ha esdevingut en una mena d'ecumenisme. Però, és fals.

Per això, té tant valor que l'Observatori DESCA -que, per a qui no ho sàpiga, és un centre per a la defensa dels Drets Humans que concentra els seus esforços en desmuntar la percepció devaluada dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA)- hagi elaborat i publicat dos informes que avalen la restricció de compravenda d'habitatges per a ús especulatiu o turístic. Fent, per cert, referència a les Illes Balears, es conclou que "la mesura de limitar la compra-venda d'habitatges a no residents, que hauria d'acompanyar-se d'altres com la declaració prèvia a la transacció, eines d'inspecció i un sistema sancionador, seria conforme a l'ordenament jurídic". És legal, amb la mobilització cal fer que sigui possible!

 

Hiroshima, 8:14 h, 6 d'agost de 1945

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-08-2024)

Els rellotges marcaven les 8:15 h d'un sis d'agost d'ara fa setanta-nou anys, i, de sobte, setanta mil persones morien. Acabava d'impactar, per primera vegada en la història de la humanitat, una bomba atòmica sobre una població civil. L'objectiu va ser la ciutat japonesa d'Hiroshima. Setanta mil vides esfumades en un tres i no res. Incalculables seqüeles en les dècades següents que, encara ara, perduren. Tres dies després es repetia l'horror a Nagasaki amb la mort d'unes altres 40.000 persones. Sens dubte, el 6 i 9 d'agost es rememoren uns importants episodis del període que Eric Hobsbawm va anomenar "l'era de les catàstrofes".

Em sembla interessant recordar que l'historiador britànic deia que "el segle XX no pot concebre's dissociat de la guerra, sempre present fins i tot en els moments en els quals no se sentia el so de les armes i les explosions de les bombes". Però, en el cas de les dues ciutats japoneses, quines van ser les causes per les quals el govern estatunidenc va recórrer a l'ús d'armament de destrucció massiva? Si prenem en consideració que, en el moment de les dues primeres explosions de bombes nuclears sobre  poblacions civils, la guerra a Europa havia conclòs i el Japó es trobava en franca retirada (les ciutats estratègiques del Japó, com ara Tòquio i Kyoto eren devastades per l'aviació dels EUA) i camí de la derrota, no sembla solament una decisió militar. Més aviat foren dues bombes per consolidar el poder imperial nord-americà, i inauguraren un món amb armament nuclear capaç d'autodestruir-se. Una de les més grans estupideses del poder!

Em direu, amb raó, que aquestes ratlles millor les hagués escrit l'any vinent que commemorarem un aniversari rodó -el vuitantè- de la fi de la Segona Guerra Mundial i de les explosions de les bombes nuclears a Hiroshima i a Nagasaki. Però tinc dos motius (un de  personal i un altre polític) per fer-ho ara.

La qüestió personal és que ha sigut enguany quan he visitat Hiroshima. L'urbanisme del gran centre d'Hiroshima, amb el Parc Commemoratiu de la Pau al centre de tot plegat, és un udol a favor de la pau. La ciutat és intransitable sense trepitjar el "Passeig de la Pau". En els 122.100 metres quadrats del Parc hi ha molts monuments a visitar tot i que, a parer meu, els més emblemàtics són l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu) i el de la Flama de la Pau. L'altre lloc imprescindible és el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima. Dels molts d'objectes de les víctimes de l'explosió, documents, fotografies, panells informatius, etc. que alberga el museu, un em va impactar especialment: Un home assegut a les escalinates de l'entrada d'una oficina bancària a Hiroshima el matí del dilluns 6 d'agost de 1945 esperava per fer unes gestions. Va esclatar la bomba i la temperatura, que s'enfilà fins al milió de graus centígrads, va fer que el seu cos quedés reduït a una ombra en el sòl. El museu exposa els esglaons amb l'ombra com a resta d'aquell ésser humà. D'aquest anomenat "efecte ombra" o "ombra radioactiva" n'hi ha altres exemples a Hiroshima, i supòs que també n'hi ha a Nagasaki, que són ombres de persones que caminaven pels carrers, d’arbres, etc., però el del client del banc Sumitomo és el més emblemàtic. La sensació de calfred és inevitable. Interioritzes un inevitable i conscient, "Armes Nuclears: Mai més!".

El motiu polític que justifica que aquestes ratlles no esperin l'any vinent és el naixement, el proppassat  maig, de la plataforma cívica Mallorca per la Pau. És un fet polític molt rellevant que el moviment pacifista mallorquí revifi, s'organitzi, i tingui vocació de mobilitzar a la ciutadania. És una mena de "ho tornarem a fer" rememorant aquelles massives mobilitzacions de 2003 contra la invasió de l'Iraq, convocades inicialment sota l'eslògan "Aturem el negoci de la guerra. No sang per petroli! Sadam [Hussein] és l'excusa" per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social. Avui no és l'Iraq, però és la guerra entre Rússia i l'OTAN a Ucraïna, és el genocidi palestí, són les guerres silenciades en el continent africà i arreu del món. És la bogeria del volum de despesa militar mai vist, el fet d'estar a les ordres de l'OTAN i no de la democràcia, la imposada normalització de viure en un autèntic règim de guerra. És, insistesc, políticament transcendental la constitució d’una plataforma tan plural, diversa, heterogènia, però capaç de desafiar al pensament únic de l'hedonisme neoliberal i sintetitzar l'objectiu del "No a la Guerra", "Alto el foc", "Despesa militar per a despesa social i transició ecològica".

Pel que fa a l'aniversari del bombardeig atòmic sobre Hiroshima, en el manifest constitutiu de Mallorca per la Pau en la, diguem-ho així, taula reivindicativa s'inclou el següent punt: "Instem al govern espanyol a la firma immediata del Tractat sobre la prohibició de les Armes Nuclears (TPAN)". Per cert, en relació a aquesta petició, al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima, concretament al complex monumental que acull la Flama de la Pau, hi ha una inscripció que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món". Va sent hora que s'apagui aquesta flama!