Contra les desigualtats i la pobresa: silenci administratiu!

A tocar el final d'aquest llarg cicle electoral (eleccions estatals, municipals, autonòmiques i europees) no s'ha produït un dels debats que consider cabdals. És el següent: han augmentat les desigualtats durant aquesta legislatura? S'ha sigut eficient i eficaç en l'eradicació de la pobresa? En funció de la resposta: què es proposa?

La meva opinió és que, a les Illes Balears, han augmentat les desigualtats, i hi ha hagut molta ineficàcia i ineficiència en la lluita contra la pobresa. El drama és que no puc sustentar aquesta opinió en dades empíriques subministrades per l'administració autonòmica. Durant la legislatura s'ha repetit ad nauseam que millorava l'ocupació, i, en conseqüència, es disminuïen les desigualtats, i s'ha bravetjat molt de la posada en marxa de la Renda Social Garantida de les Illes Balears (RESOGA).

Però, mentre hi ha hagut recursos econòmics i voluntat política per a finançar, per exemple, la realització d'uns indicadors de competitivitat turística, no n'hi ha hagut per avaluar l'evolució de les desigualtats, o de fins a quin punt l'ocupació que es crea ara mateix ha perdut la funció de salvavides de caure en risc de pobresa i/o exclusió social de. Si es fa cas al discurs oficial, hom diria que les Illes Balears és un territori lliure de treballadors i treballadores pobres! I, per acabar-ho d'arrodonir, és molt decebedor que no disposem d'indicadors sintètics i robustos sobre l'eficàcia i eficiència de la RESOGA en la lluita de debò contra la pobresa. En aquest àmbit, el "Bon Govern" ha estat un desastre.

A partir d'aquí, que es proposa en matèria de lluita contra la pobresa? L'oferta electoral va des del no-res, passant pel socorregut "s'estudiarà", a millorar allò que hi ha. És a dir, innovació zero. En el millor dels casos es pot llegir: "Augmentarem la cobertura i els recursos de la Renda Social Garantida". Per seguir amb el mateix grau d'ineficàcia i ineficiència?

Diguem-ho sense embuts: la difícil convencia en una societat amb creixents desigualtats, casos freqüents de pobresa extrema, i amplis sectors de les classes mitjanes empobrides amb carències materials cada vegada més greus, només té remei amb una Renda Bàsica (RB) incondicional. El contrari és una aposta pel silenci administratiu, com queda palesat en la feridora història de Carmen i Beatriz, les protagonistes del magnífic relat de Sara Mesa, titulat "Silencio Administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático".

Beatriz intenta ajudar a Carmen a tramitar un ajut condicionat per a pobres (una REGOSA a l'andalusa). Carmen és una persona molt empobrida que viu al carrer, però per tenir dret a l'ajut ho ha d'acreditar. Aquest, car el seu estat d'exclusió ha impedit que s'empadronés, és un requisit d'impossible compliment. Aquest és el desencadenant d'una peripècia d'un ésser humà, Carmen, a qui ningú vol llogar una habitació digna perquè "en su estado se considera que ni siquiera merece ya la dignidad". Com no es tracta de fer spoiler del llibre de Sara Mesa, i sí de recomanar la seva lectura, acab amb un de tants descobriments que en el relat fa Beatriz, que fins que va conèixer a Carmen no coneixia massa a les víctimes de la pobresa i l'exclusió social. Descobreix la gran veritat de la definició de pobresa del filòsof i economista Amartya Sen: la pobresa és manca de llibertat.

Idò, per garantir la llibertat de tothom, cal garantir dignament l'existència material de tothom. Cal una Renda Bàsica Incondicional (RB) per a tothom.

Publicat originalment a dBalears (20-05-2019)

El nostrat mal viure del turisme

FOESSA, és a dir, la fundació Foment d'Estudis Socials i Sociologia Aplicada, està íntimament lligada a Càritas Espanyola, i, per tant, a l’ Església Catòlica. Des de la profunda discrepància amb les solucions als problemes socials que planteja, sempre he reconegut el rigor i sensibilitat dels seus diagnòstics. Les seves propostes de solucions estan en l'àmbit de la caritat, i en la lògica del, en feliç definició de la filòsofa Marina Garcés, "dogmatisme solucionista", és a dir, dels pegats foradats al sistema neoliberal. En el meu cas, estic convençut que els grans problemes de casa nostra, i del planeta, exigeixen un canvi de sistema. Per exemple: en lloc de "creixement inclusiu", decreixement amb justícia social; front la caritat, i les pobres rendes condicionades per a persones pobres, renda bàsica incondicional (RB); contràriament a les normes laborals precaritzadores, flexibilitat volguda, amb seguretat garantida. Aquest canvi del guió neoliberal no és gens extremista. Més aviat, és una posició pragmàtica en la lògica que "no es poden resoldre els nostres problemes amb les mateixes idees que els van crear" (Albert Einstein, dixit).

Tot plegat ve a tomb de la recent publicació del document del Comitè Tècnic de la Fundació FOESSA intitulat "La vulneració del dret al treball decent: ocupació i exclusió social". És, sens dubte, una contundent impugnació al missatge mainstream que sosté que a casa nostra gairebé vivim en un paradís laboral com a conseqüència del, diuen, viure del turisme.

Vegem algunes dades molt reveladores sobre les Illes Balears corresponents a 2018: I.- La taxa de llars amb algun membre treballant, i que no estan en situació d'integració plena, és del 60,0%! És la taxa més elevada del rànquing de comunitats autònomes espanyoles. II.- Un conjunt d'indicadors que ens aproxima a la magnitud del fenomen dels treballadors i les treballadores pobres: a) Taxa de vulnerabilitat en l'ocupació: 18,2%. b) Taxes de pobresa i exclusió en població treballant: pobresa severa 1,8%, exclusió 14,4%, exclusió severa 5,0%. c) Taxa d'exclusió en persones amb contracte temporal i amb contracte indefinit: 30,2% i 13,4%, respectivament. d) El percentatge de persones amb jornada parcial indesitjada s'enfila al 53,9%. D'aquestes, el 39,4% està en situació d’exclusió social, i un 13 3% en exclusió social severa. III.- Un tercer bloc de dades és el que fa referència a la situació de pobresa i exclusió de les llars illenques, que convé consultar a les taules 6 a 10 de l’ esmentat document de FOESSA. Val a dir que aquesta informació és valuosíssima, en tant que es presenta tenint en compte les carències materials més importants sofertes a les llars, i, molt important, segons el gènere de la persona sustentadora principal de la llar.

En fi, una altra vegada FOESSA torna a posar el dit a la nafra: en matèria d'ocupació i integració social, el mostrat viure del turisme és, veritablement, i cada vegada per a més gent, un mal viure del turisme.

Publicat originalment a dBalears (13-05-2019)

La nova cursa armamentista

Publicat originalment a dBalears (06-05-2019)

“La despesa militar mundial creix fins als 1,8 bilions de dòlars el 2018” és el titular de la notícia més punyent dels darrers dies. Són dades de 2018 que ha presentat l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI).  Anotin: El pressupost públic que els estats dediquen a activitats militars com l'exèrcit, la recerca, o la compra d'armes l'any passat va créixer un 2,6% (87.000 milions en termes absoluts) respecte a 2017. S’ha arribat a l'astronòmica quantitat de dòlars citada al titular. Retinguin que, en l'actualitat, la despesa militar mundial és un 76% més alta que el mínim històric, registrat després de la Guerra Freda, en 1998.

Els grans responsables d'aquesta orgia de despesa armamentista són els EUA i la Xina, amb 649.000 i 250.000 milions de dòlars respectivament (3,2% i 1,9% sobre el seu respectiu PIB). Els segueixen Aràbia Saudita, l'Índia, França, Rússia, Regne Unit, Alemanya, i el Japó, amb despeses militars que van des dels 67.600 als 46.600 milions de dòlars. Destaca l’impressionant pes, el 8,8%, que aquesta despesa té sobre el PIB d'Aràbia Saudita. Val de dir que el Regne d'Espanya ocupa; amb 18.200 milions (1,3% del PIB), la destacada posició setze en aquest vergonyós rànquing.

El cas és que aquesta enorme despesa mundial en armament, que representa el 2,1% del PIB global, i equival a 239 dòlars per persona, s'ha de qualificar, sense embuts, de nova cursa armamentista. Una desfermada carrera que, en paraules de Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, “si no hi ha un canvi, ens podem trobar un món amb més armes que persones, i això pot ser una catàstrofe". Malauradament, no sembla albirar-se  cap canvi en aquesta tendència.

Mentrestant, l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides progressa lentament, i el risc planetari més apressant, com és l'Escalfament Global, avançà cap a la irreversibilitat. Tot plegat, és un despropòsit. Potser ha arribat el bon punt que no quedi més remei que fer cas de debò a Antonio Gramsci quan en “Odi als indiferents” ens proposa, amb la seva característica agudesa, que “els detinguts haurien de ser immediatament alliberats, i hauria de ser detingut el senyor Capitalisme”.  És a dir, frenar l'actual cursa armamentista té a veure amb frenar el capitalisme desfrenat.