dilluns, 18 de març del 2024

Republicanisme plebeu

Publicat originalment a dBalears (10-03-2024)

Xavi Domènech Sampere acaba el pròleg del llibre "L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans" afirmant, amb raó, que "la matriu del republicanisme és sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat com les del nostre present". Ara bé, per imaginar futurs d'emancipació a Mallorca potser convindria –per evitar despistes-  adjectivar de plebeu el republicanisme a practicar en el nostre present. Les branques han de florir!

Incorporar el republicanisme plebeu, és a dir, una forma d'identitat política que mobilitzi, en paraules de Rousseau, "emocions comunes" per capgirar l'actual deriva de "capitalisme caníbal" és, en l'actual disputa, contra els bàrbars fonamental. A Mallorca es practica un veritable canibalisme de drets dels residents a força de turistificar-ho tot -fins i tot les ments- i negar-nos identitat; del territori amb el tsunami de xaleterisme, piscines, edificacions d'esbarjo, mega parcs fotovoltaiques  que, silenciosament, devasten el sòl urbà i rústic; de drets laborals per la via d'ocultar realitats poc mostradores, per exemple, ¿Quantes de les noves ocupacions ja existien, però estaven en l'explotació laboral oculta?, ¿Quin és el nostre percentatge de pobresa laboral?

El canibalisme del nostrat capitalisme de monocultiu turístic no té aturador. En altres fases del esdevenir capitalista turístic, el model incorporava algunes dosis de compassió. Altrament dit, procurava repartir molles –assegurant una amplíssima i estratificada classe mitjana- per a què ningú, ni tan sols, no imaginés demanar el pa sencer. Ara es neguen, sense complexos, drets humans elementals, com ara, el dret a un habitatge digne, la garantia d'emancipació del jovent, o a combatre de debò la pobresa infantil. Fins i tot, neguen l'elemental dret democràtic a la transparència: ¿Per què no volen que sapiguem quina és la distribució de la renda?

Per acabar d'arrodonir-ho, entorn del recent 8 de març -Dia Internacional de les Dones- les institucions governades pel PPVOX posaren en marxa un programa d'activitats que sota el títol "Per les dones grans, per les grans dones" du implícit un missatge ideològic ultraconservador: els avanços en igualtat entre dones i homes són conseqüència del pas del temps. Un pas del temps absent de conflicte, de confrontació, de lluites, de lluitadores. Una ideologia que, ben segur, voldran estendre  més enllà dels àmbits de la lluita feminista.

Per fer front a aquest canibalesc procés, el republicanisme plebeu proporciona, almanco, tres eines importants: Una discursiva emancipadora, al voltant dels conceptes de sobirania i democràcia amb voluntat igualitària, una ètica política de defensa del bé comú, i una potentíssima tríada de valors: llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, les resistències al capitalisme caníbal illenc, i, alhora, imaginar-ne l'alternativa –en el marc de la proposada Agenda Mallorca 2029, per exemple- passen per l'impuls d'una nova identitat popular entorn del republicanisme plebeu.

 

dimarts, 12 de març del 2024

El valor democràtic de la veritat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-03-2024)

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre "La importancia de la verdad" del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, "tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política". Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l'argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d'estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l'Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L'enorme mobilització social entorn del "No a la guerra" d'aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l'absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l'efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l'absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d'aquella invasió. Lynch explica que "la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo". En fi, hom encara se'n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d'estat, d'ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l'autoria de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s'acabaren d'instal·lar en l'opinió pública, però es va posar en qüestió l'essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n'oblidaré mai l'acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l'hora d'un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: "Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas".

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d'estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d'aquí que s'escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d'estat entorn de l'anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d'amiguets o de no amiguets. Però, "Es el mercado, amigo!", Rodrigo Rato, dixi; és el "capitalisme caníbal", Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d'odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d'algunes idees manifestament falses que s'acaben instal·lant en l'opinió pública, és a dir, d'un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d'estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem  d’una comissió d'investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d'auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l'àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és "La importancia de la verdad para una cultura pública decente". Queda dit.

 

diumenge, 10 de març del 2024

Autoritarisme il·liberal

Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)

Fulvia Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia e Critica Sociale", i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat, la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà a Il Manifessto un article intitulat "Luoghi non più comuni: "liberalismo" (Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article, l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos (polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes, malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits econòmics.

Ara bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra, articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin, els fa a ells tot el que vol".

Aquesta definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de contemplar-la".

No em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics; autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent que estava acusat d'agressió sexual i segueixi  de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria democràtica...

Mentrestant, en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada perquè "Protestar no és terrorisme".