dijous, 19 d’octubre de 2017

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d' "agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea “Assetjament sexual a la feina: No i punt!”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (19-X-2017)

dimarts, 17 d’octubre de 2017

TOT INCLÒS: El Documental

Rousseau va dir que "l'estat social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa". Efectivament, ha passat molt temps des d'aquell 1762 en què Jean-Jacques Rousseau publicà el seu cèlebre llibre titulat "El contracte social; o, principis del dret polític", més conegut simplement com "El contracte social". No obstant això, idees, com la reproduida entre cometes, d'aquest gran protagonista de la Il·lustració, que, amb reflexions sobre la llibertat i la igualtat dels homes sota un Estat instituït per mitjà d'un contracte social, tant va influir en la Revolució Francesa, resulten -matisades per l'evolució del polièdric pensament emancipatori i igualitari- molt útils per analitzar algunes realitats actuals.

Per exemple, a casa nostra és molt majoritària la concepció que vivim en un estat social de "mig benestar" perquè "vivim del turisme". És més, diria que tal concepció s'ha convertit en una ideologia que ha esdevingut, gairebé, hegemònica. Però, realment aquest viure del turisme ens garanteix que "tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa"? Evidentment, no, i, per això, cada vegada som més la gent que parlam del "malviure del turisme", i, el més important, creixen el pensament i els moviments socials crítics amb els processos econòmics-turbo capitalistes que imposen el tot turisme.

Un dels col·lectius que més ha contribuït a Mallorca a qüestionar el pensament turístic únic ha estat el grup editor de "Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes". Cada any, des del 2014, han editat, en paper i en format digital, quatre monogràfics, de distribució gratuïta -i autofinançats amb aportacions voluntàries-, que són absolutament imprescindibles per al pensament turístic crític o contra hegemònic.

Ara, al mateix temps que segurament ja estan pensant en el monogràfic de 2018, estan embardissats en un nou projecte certament ambiciós: La realització d'un documental que "posa al damunt de la taula la realitat incòmoda que una bona part de la societat mallorquina prefereix defugir".

Però, perquè això sigui possible, fa falta un mínim de recursos econòmics que es pretenen aconseguir mitjançant aportacions de la ciutadania amb una campanya de crowdfunding a la plataforma Goteo, o amb aportacions directes per transferència bancaria.

Al moment d'escriure aquestes línies -gairebé  a l’hora del vermut del diumenge 15 d’octubre-, la campanya a Goteo estava a tocar els objectius de la primera fase, però hi manca un impuls en aquests darrers dies. Tant de bo es desbordin els objectius marcats. Per això, els convid a participar en el finançament d'aquest documental que, de ben segur, serà molt realista i gens surrealista, però que ajudarà a allò que suggeria el gran impulsor del moviment surrealista, André Breton, "transformar el món [en aquest cas Mallorca] com volia Marx, i canviar la vida [desturistitzando-la] com proclamà Rimbaud". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (16-X-2017)

divendres, 13 d’octubre de 2017

Exigències i impertinències

Sóc de l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de tals indicadors.

Doncs bé, aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades, potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta molt".

La primera d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017, que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i, després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades (el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.

Però aquesta estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs, que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.

L'Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet. Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i fallades en la cohesió social de debò.

En qualsevol cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical. Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017)