La commemoració del 70 aniversari
de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona
ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància,
la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i,
perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites
emancipadores.
Sóc dels convençuts de la
importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General
de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que
el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi
un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en
aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la
seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la
barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la
barbàrie!
A hores d'ara, ja en ple segle
XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai
com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut
tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets
Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista
internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A
tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia,
Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant
procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob
Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir
que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques
d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.
Per un altre costat, no es pot
negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a
Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i
palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones
defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas
de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que
pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats
de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en
l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem
vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa
comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de
vides que mereixin ser viscudes.
És inqüestionable que la globalització
financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets
Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial,
Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són
només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent
de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres
sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi
climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre
de la qüestió".
De la globalitat passem a casa
nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge
digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos
polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment
inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos
d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda
Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és
l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a
"persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les
nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui
una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no
tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els
drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva
aplicació de la DUDH.
I, tanmateix, no podem defallir.
Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic
"Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li
deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el
totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la
Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és
possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.
