Vacunes (i igualtat) contra la pandèmia de mala salut mental

 Publicat originalment a dBalears (26-07-2021)

La salut mental és un focus de desigualtat social brutal. Per exemple, l'Enquesta de Condicions de Vida de 2020, publicada recentment, ens informava que el 38,5% de les llars illenques no van tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes. L'atenció preventiva de la salut mental pot ser una d'aquestes despeses imprevistes, inassolibles per a més d'un terç de les llars de les Balears. Fa uns dies participava en una tertúlia radiofònica, i aquest assumpte sortí a conversació. Vaig fer la següent pegunta retòrica a les tres persones amb qui compartia l'estudi de la ràdio: Coneixeu alguna persona atesa a Ibsalut per problemes psicològics? Tothom contestà que no en coneixia cap. No obstat això, les quatre persones coneixíem a persones que reben atenció psicològica en l'àmbit privat. Tots i totes avinguérem a bé que la gent que coneixíem que anava al psicòleg o la psicòloga no formava part d'aquestes llars que no poden fer front a una despesa imprevista... Evidentment, no té, tot plegat, cap valor estadístic, però tampoc és una anècdota.

El cas és que s'acaba de publicar l'informe "Condiciones de trabajo y salud tras un año de pandemia" del qual n'és impulsor el sindicat CCOO, on es pot llegir, entre altres moltes informacions de gran interès, que "la diferència de risc de mala salut mental observada entre els qui tenen un salari suficient per cobrir les necessitats de la seva llar i els qui no s'han incrementat lleugerament (3%) des de 2020"; i que "el risc de mala salut mental ha augmentat per a tots dos grups durant aquest últim any, passant d'un 48,7% a un 52,3% entre els qui sí que tenen cobertes les seves necessitats econòmiques, i d'un 67,2% a un 73,8% entre els que no les tenen cobertes. Així doncs, l'augment més gran (6,6%) s'ha produït en el grup que ja estava pitjor d'entrada". Vet aquí una prova fefaent de desigualtats davant els problemes de salut mental.

La pandèmia de la covid-19, una pandèmia indissolublement lligada a la crisi ecològica que pateix el planeta, ha provocat una brutal crisi sanitària, econòmica, i social. Hi ha indicis a cabassos per afirmar que ja som, també, en plena pandèmia de mala salut mental. És, idò, l'hora de posar fil a l'agulla per fer-li front amb una doble vacuna: Salut pública i de qualitat per a les malalties mentals, i, en paraules del doctor en sociologia i treballador social, Sergi Raventós, "una vacuna de protecció social [que] seria molt important, també per a la salut mental, per afrontar un món post-Covid-19 caracteritzat per la inseguretat econòmica i la incertesa vital". El company Sergi es refereix, és clar, a la Renda Bàsica Universal. 

El model turístic elitista que s'albira

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (19-07-2021)

A punt he estat de dedicar aquesta col·laboració de juliol per a Illa Global al "Chuletón al punto" del president Pedro Sánchez, una boutade que il·lustra la falta de convicció de debò entorn del que anomenen "Transició Ecològica". Tot esdevé retòrica si no hi ha "green business" (negoci verd)!

Però, com d'això se n'ha xerrat a balquena, he optat per escriure unes línies sobre un dels meus neguits per a després de la pandèmia: El canvi del nostrat model turístic que s'albira. Un assumpte que, com el "Chuletón al punto" presidencial, palesa que les declaracions d'emergència climàtica, les invocacions a la sostenibilitat, o a la sustentabilitat per part de les institucions autonòmiques, insulars, i locals, tenen un contingut fonamentalment de màrqueting polític. Les desacomplexades campanyes de Turisme de les Illes Balears en són un bon exemple de tot plegat.

Què és allò que s'albira com a tret estructural d'aquest canvi? Idò s’intueix un model turístic més elitista sustentat sobre el negacionisme del desbordament material. M'explic:

Albirar un canvi de model turístic coherent amb la situació de triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), amb un horitzó de perdurabilitat, i amb certa garantia de cohesió social, exigeix assumir que vivim temps en què els límits del creixement material s'han desbordat. Ho explica magistralment Yayo Herrero en aquest article intitulat "Entre Escila y Caribdis" on afirma: "Hacen falta cambios profundos en la producción, en el consumo y en las formas de vida. En el plano material, la palabra clave es menos en términos absolutos: menos agua, menos energía, menos emisiones. Estos cambios se traducen en menos viajes, menos alimentos lejanos, menos carne... También en muchas cosas más: más tiempo, más relaciones, más vínculos, más música, más sexo disfrutado y deseado. Pero la palabra menos es importante y casi nadie, o más bien nadie, en el plano político institucional se atreve a plantearlo con claridad". És a dir, el canvi del model turístic illenc desitjable hauria de conjurar el verb decréixer, i, alhora, articular dit procés de decreixement amb garanties incondicionals de justícia social. Malauradament, el decreixement turístic volgut i just no figura, ni de bon tros, en les estratègies institucionals, empresarials, i sindicals del nostrat futur postpandèmic.

Per contra, un dels canvis substancials que s'albiren és claríssimament el de l'elitització turística. El tsunami neoliberal sembla hagi arraconat la idea d'un model turístic del qual en poguessin gaudir les àmplies majories socials europees. Això, ara, és una idea demodé. Es declara la guerra al "turisme d'excessos", quan el problema estructural és l'excés de turisme, i, de retruc, s'aposta per un turisme que exclogui a les classes mitjanes empobrides. Tanmateix, l'aposta de futur en disputa en el si del capitalisme turístic és el turisme de luxe. Què hi ha darrere d'aquesta disputa? Senzillament la generació d'uns marges empresarials de luxe. Ara com ara, el sector immobiliari i el turisme són els pilars essencials de l'anomenada "indústria global del luxe" que, en bona part, impulsa els fons d'inversió. Notícies com ara que "Mallorca se convierte en el destino preferente para el turismo europeo de lujo", o informacions sobre els sectors de luxe que més inversions concentren a casa nostra confirmen aquesta aposta pel luxe turístic.

El cas és que tot plegat té una certa acceptació social perquè la indústria del luxe acumula tot un seguit de falses "bondats". Contràriament a les idees que s'han imposat, aquesta indústria contamina moltíssim, consumeix territori, i malmena espais naturals com poques activitats econòmiques, reparteix extraordinàriament malament la riquesa generada, i -en paraules de Yves Michaud, autor del llibre "El nuevo lujo", Taurus, 2015- la trilogia del luxe d'ostentació, plaer, i excés, planteja problemes ètics, especialment en aquesta època de les grans desigualtats. Convé, per tant, problematitzar les suposades bondats econòmiques, ecològiques, i socials del luxe, i de l'elitització turística.

Permeteu-me que acabi amb una reflexió del llibre Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018): "El socialismo no tiene por qué suceder necesariamente al capitalismo, como sostienen las versiones deterministas del marxismo. El socialismo solo se hará realidad si hay una masa crítica de personas que luche por él y gane la partida. En caso contrario, son imaginables salidas oligárquicas autoritarias, economías de estado estacionario estructuradas en beneficio de minorías dominantes o ecofascismo". On el mestre Joaquim Sempere escriu "socialisme" i "capitalisme", escriguem model turístic pre pandèmic i model turístic post pandèmia covid-19 emancipador.

Salut, bon estiu, i repúbliques!

La cua dels Caputxins com a símbol de risc d’un "no-(prog)-rés"

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-07-2021)  

Fa anys que circul bastant sovint pel carril bici de la plaça d'Espanya que va en paral·lel a la cua de gent que espera per recollir menjar al Convent dels Caputxins. Una cua que no deixava de créixer en els anys previs a la pandèmia i que, òbviament, en aquests temps pandèmics ha adquirit unes dimensions com mai havia vist.

La cua de gent necessitada en el cèntric i  palmesà Convent dels Caputxins és, des de fa temps, una de les imatges icòniques de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que anualment publica l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Cal precisar que metodològicament l'ECV per calcular totes les seves variables, utilitza els ingressos corresponen a l'any anterior. Per tant la que fa pocs dies s'ha publicat, tot i ser la corresponent al 2020, és per dir-ho així l'ECV immediatament anterior al daltabaix socioeconòmic causat per la crisi sanitària de la covid-19. Altrament dit, les dades d'aquesta ECV no recullen encara l'afectació de la pandèmia en les condicions de vida i en les carències materials de la gent.

Les dades més rellevants referides a les Illes Balears -insistesc calculades amb la renda percebuda en el "boníssim any turístic de 2019"- són les següents: a) la taxa de risc de pobresa o exclusió social AROPE (per les seves sigles en anglès, At Risk Of Poverty or social Exclusion) se situà en el 22%. Un 4,9% més que l'any anterior! b) Una mica més del 49% de les persones van tenir dificultats econòmiques per arribar a fi de mes, mentre només el 15,9% hi arribaven amb una folgada facilitat. c) en el 38,5% de les llars no van tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes, el 31,8% no va poder permetre anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, gairebé el 20% de les llars van patir problemes de pobresa energètica perquè no pogueren permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada, en 12,5% patiren problemes residencials perquè van tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts d'electricitat i gas, comunitat...), d) especialment significatiu és que en un no menyspreable 8,7% de les nostres llars no van poder permetre's un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

En termes de desigualtat i descohesió social són unes dades terribles, màxim si prenem en consideració que aquests conceptes són estendards importants d'una societat que se suposa transita per camins de l'anomenat progrés. Una situació de desigualtat que, de ben segur, s'ha agreujat moltíssim pel brusc descens de renda percebuda per una part significativa de la societat illenca en 2020 i el que portam de 2021.

En aquest sentit la cua dels Caputxins d'aquests dies representa el nostre "sud de la pandèmia". Un "sud" que, en paraules Boaventura de Sousa Santos, "no designa un espai geogràfic sinó un espai-temps polític, social i cultural". És a dir, representa les moltes cues menys visibles de la gent empobrida, amb cada dia més –i més severes- carències materials. Tot plegat ens hauria d'interpel·lar sobre si pot parlar-se de progressisme sense posar en marxa dispositius per a aplicar efectivament el "revolucionari" article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans que proclama que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets..." Potser no és mala idea tornar a reivindicar amb força el caràcter emancipador dels DDHH i tornar-nos a indignar amb Stéphane Hessel que, en el seu "Indigneu-vos!" tan exhibit en les places del 15-M, ens recordava que la Declaració Universal li deu molt a "l’esperit de la Resistència [antifeixista]".  I tanmateix indignar-se no bastarà per bastir la resistència necessària per a no sortir d'aquesta pandèmia amb més desigualtat, menys cohesió social i, amb definitiva, amb un escreix en el debilitament de l'impuls igualitari de la democràcia.

Però sempre hi ha alternativa. La pregunta clau és quins dispositius de haurien de posar-se en marxa? Se m'ocorren dos: D'una banda recuperar la garantia d'integració social del treball assalariat i, conseqüentment,  deixar  de normalitzar en nom de la competitivitat  la pobresa laboral. La urgent pujada del Salari Mínim Interprofessional i la total desactivació de l'entramat jurídic per a la devaluació salarial i la precarització de les reformes laborals de 2010 i 2012 serien els primers símptomes que aquest dispositiu s'ha activat. D'altra banda hauria d'activar-se una política social que actuï ex-ante per a erradicar els riscos de pobresa i exclusió social i, amb una fiscalitat justa de debò, alhora freni l'augment de les grans desigualtats. Això té un nom: Renda Bàsica Universal i Incondicional. Mentre el progressisme polític social no transiti decididament per aquests territoris i es conformi només en fer més suportables les cues del nostre sud,  es mourà pel pedregar d’un caritatiu  ​"no-(prog)-rés".