diumenge, 9 de desembre de 2018

70 anys de Drets Humans no basten: cal persistir!

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 09-12-2018


La commemoració del 70 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància, la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i, perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites emancipadores.
Sóc dels convençuts de la importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la barbàrie!
A hores d'ara, ja en ple segle XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia, Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.
Per un altre costat, no es pot negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de vides que mereixin ser viscudes.
És inqüestionable que la globalització financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial, Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre de la qüestió".
De la globalitat passem a casa nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a "persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva aplicació de la DUDH.
I, tanmateix, no podem defallir. Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic "Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.

divendres, 7 de desembre de 2018

Postveritat entorn de l'autopista Llucmajor-Campos


Publicat originalment a dBalears (03-12-2018)

Des que el sistema d'alt nivell funcionarial i judicial local, com a part del conegut com a "Deep State" o "Estat Profund", va actuar amb tota normalitat per mantenir en peu el monument franquista de Sa Feixina, o que, en matèria territorial i de lloguer turístic, s'evidencià, en paraules de la professora de sociologia en UAB Sara Moreno, "fins a quin punt el poder econòmic exerceix el seu control a través del poder polític", no esperava del Consell de Mallorca polítiques associades a grans canvis polítics estructurals. Però allò que mai no m'esperava és que un govern de Mallorca format per MÉS per Mallorca, PSOE-PSIB, i Podem dugués a terme practiqués polítiques de postveritat, és a dir, fes política basada en mentides amb l'objectiu d'aconseguir la distorsió deliberada de la realitat.
Malauradament, emperò, la postveritat practicada per aquest equip de govern en relació amb l'autopista Llucmajor-Campos ve de lluny. Vet aquí alguns exemples prou rellevants: que els "Acords del Canvi" inclouen aquest -i no un altre- projecte; que s'ha modificat substancialment el projecte elaborat pel PP; que, rememorant el "There is No Alternative" (TINA) de Margaret Thatcher, no hi ha alternativa a la destrossa territorial provocada per l'autopista, eufemísticament dita desdoblament; que, sense haver-ho intentat, no es pot fer res perquè l'adjudicació a l'UTE COPISA&AFEX no tornés a ser una UTE Obra Publica&Corrupció (recordin que l'empresa COPISA està associada a casos de corrupció). Val a dir que, en gairebé tot el que té a veure amb aquesta maleïda autopista, els i les que governen el Consell de Mallorca haurien d'haver tingut en compte aquell, no sé si descatalogat, llibre de José Luis L. Aranguren titulat "Ètica i política". Gestionar des de l'Esquerra, el sobiranisme, i l'ecosocialisme és, a vegades, problematitzar la (i)lògica neoliberal. Mala peça en el teler si, per no capgirar aquesta lògica, no es fa tot el que es pot -també simbòlicament- en la lluita sense complexos contra la corrupció passada, present, i futura! És més: La política basada en mentides és incompatible amb veritables polítiques de transparència i participació. Serà per això que el govern del Consell de Mallorca sembla afectat per una greu al·lèrgia a sotmetre el projecte d'autopista Llucmajor-Campos a un procés d'exposició pública?
I, tanmateix, el que va succeir dimarts de la setmana passada va ser, com algú va dir en el seu moment en el Parlament de les Illes, "el colmo". En un espai institucional d'Audiència Pública, la consellera de Territori i Infraestructures del Consell de Mallorca, Mercedes Garrido, anuncià una reducció dels metres de l'ample de l'autopista. Ha resultat ser un episodi més d'aquesta política de postveritat! M'estalviaré els detalls que, fil per randa, tenen a la Nota de Premsa de la Plataforma Antiautopistes. A la postveritat, s'hi ha d'afegir la menyspreable moda dels "fakes news", és a dir, de les falses notícies!
Arribats a aquest punt, només hi ha una solució: Rectificació i paralització del projecte. El debat no és, digui el que digui la senyora Garrido i companyia, d'uns metres més o manco d'ample, la cosa va de model de mobilitat, de què el mot "sostenibilitat" recobri versemblança en el vocabulari de l'esquerra.
Mentrestant, no ens tractin de bàmbols a la gent que seguim estimant Mallorca, i lluitam inclaudicablement  i  tossudament perquè no sigui asfaltada i destruïda.

divendres, 30 de novembre de 2018

#OnSónLesBretxesDeGènere


Publicat originalment a dBalears (26-11-2018)

Cada any, a mitjans de novembre, l'Agència Tributària publica les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any precedent. És una informació obtinguda a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol percepció salarial o pensió. És, per tant, un element cabdal per analitzar polièdricament la situació laboral a casa nostra. Entre altres coses, ens permet una aproximació a les bretxes de gènere en matèria de salaris i de pensions.
Així, podem constatar que en 2017 el salari anual mitjà va ser de 18.256€, amb una bretxa de gènere a favor dels homes del 21% (el salari mitjà dels homes va ser de 19.793€, mentre que el de les dones es va situar en 15.784€). La bretxa de gènere és molt major entre la població assalariada de nacionalitat espanyola (23%) que entre les persones assalariades amb nacionalitat estrangera (17%), a causa d'uns salaris extraordinàriament baixos per a tots dos sexes en aquest col·lectiu. El gap salarial de gènere entre la població molt jove (menor de 18 anys) és d’un 43%. Aquesta dada ens pot estar indicant que el fenomen de les males experiències laborals primerenques és molt més intens en el col·lectiu femení. En l'únic aspecte en el qual ha desaparegut la bretxa de gènere és en el que fa referència a la pobresa laboral, car la població femenina amb salari inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2017 va ser de 9.906,40€/any, és pràcticament idèntica a la masculina (entorn de les 10.000 persones).
Les dades de l'Agència Tributària ens permeten també calcular la bretxa de gènere de les pensions que, en termes de mitjana, es va situar en 2017 en un 37,6%. Val a dir que la pensió mitjana anual dels homes es va situar en 15.803€, mentre que la de les dones només arribà als 11.482€. Per acabar d'arrodonir-ho, anotem que el gap entre població pensionista masculina i femenina que va cobrar les pensions més baixes –les que estan per sota del SMI- és d'un 20% a favor de les dones; en canvi el gap de gènere de la població que cobra les pensions més altes (173.317 € de mitjana anual) és d’un 300% a favor dels homes.
Com massa sovint les anàlisis de la conjuntura laboral s'obliden l'existència d'aquestes bretxes de gènere, suggeresc prendre com a exemple la campanya #OnSónLesDones, i, davant qualsevol informe de mercat laboral sense perspectiva de gènere, interpel·lar als autors amb un #OnSónLesBretxesDeGènere. Què tal si comencem amb l'informe de resultats del "Pla de lluita contra la precarietat en el treball de 2018"?