divendres, 11 de setembre de 2020

En el 47 aniversari del cop d'estat a Xile

 

Publicat originalment a dBalears (07-09-2020)

Els xilens i les xilenes –com altres pobles llatinoamericans- iniciaven el 2020 amb bastants incerteses, però amb motxilles carregades d'esperances. Seguia la impressionant mobilització social que, de fet, canvià el país. La reacció del poder polític-financer-militar va ser un intent de "cop" contra aquest canvi conquerit als carrers. No van poder frenar la irrefrenable embranzida d'una majoria social farta de "pinochetisme" camuflat de democràcia.

La cèntrica –i habitualment envaïda pel trànsit de cotxes- Plaza Italia de Santiago de Xile, va ser ocupada per la gent del comú que la va canviar de nom. Ara li diuen "Plaza de la Dignidad", de la dignitat de la gent que no ha parat de lluitar contra les terribles diferències socials, contra l'enriquiment d'una minoria a costa de l'empobriment de la majoria, contra l'espoliació dels recursos naturals per part de les multinacionals, contra la destrucció del medi ambient, contra el patriarcat estructural amb una violència masclista sense complexos; en definitiva, de la dignitat de la llarga lluita contra l'experiment neoliberal de la dictadura de Pinochet.

Va arribar la pandèmia de la covid-19, i la mobilització canvià en les seves formes, però no en la seva intensitat. El canvi sembla que ha quallat. Ara estan en plena campanya del referèndum sobre el procés constituent xilè. El pròxim 25 d'octubre Xile viurà una experiència democràtica inèdita mundialment: En el referèndum es decidirà, simultàniament, si es vol o no reemplaçar la Carta Fonamental, és a dir, la constitució vigent redactada el 1980 per la dictadura d'Augusto Pinochet, –la pregunta és si la ciutadania xilena aprova o rebutja aquesta idea, i, per això, la campanya de la dignitat és el ja famós #JO APRUEBO–, i qui redactarà la nova constitució.

Més enllà d'aquesta importantíssima batalla per acabar amb el llegat de la dictadura pinochetista, em semblen rellevants les actuals lluites ecologistes que són, sens dubte, lluites contra el capitalisme extractivista desfermat a Llatinoamèrica. Un exemple d'això és la magnífica feina que fa l'Observatorio Plurinacional de Salares Andinos. Per raons que no vénen al cas, tinc una especial preocupació pel que succeeix en el Salar de Atacama. Igualment, el Xile d'avui no és aliè a la internalització del moviment feminista. Recordem, per exemple, que "Un violador en tu camino" -la performance creada per un col·lectiu feminista de la ciutat xilena de Valparaíso- s'ha convertit en l'himne internacional contra la violència masclista i el patriarcat assassí d'arreu.

En fi, un any més cal recordar que l'11 de setembre de 1973 els colpistes, capitanejats per Augusto Pinochet, i a les ordes de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) nord-americana, no sols van bombardejar el Palacio de la Moneda, i van provocar la mort física del Compañero Presidente Salvador Allende. Els colpistes van aconseguir interrompre els processos de canvi en molts indrets del món, i el seu cop  d’estat va significar la posada en pràctica de les nefastes teories neoliberals, altrament dit, van posar en peu una acarnissada lluita de classes en la que sempre guanyen -si o si- els capitalistes més exacerbats.

Però l'impuls revolucionari, i l'exemple de dignitat de Salvador Allende, van romandre. Ho recordava un 11 de setembre de 2003, pocs mesos abans de traspassar, la gran dirigent del Partit Comunista de Xilè, Gladys Marin, amb les següents emotives paraules:

"... La semilla de Allende está germinando. Lo mejor del pueblo, curadores de esa semilla, la cuidaron y la protegieron y como la memoria es como la tierra, esa semilla está germinando. Y hoy en este siglo por obra de los pueblos, de los que aman y respetan la tierra, la semilla allendista es patrimonio de la humanidad y florece en todo lugar. 'La historia es nuestra y la hacen los pueblos", dijo Salvador Allende. Tenemos que continuar haciéndola. ¡Con Allende, mil veces VENCEREMOS!".


diumenge, 6 de setembre de 2020

Ara, baixar la corba de l’empobriment


Publicat originalment a Illa Global (22-07-2020

Una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y  miseria”

-Paul Theroux a “El último tren a la zona verde”-

 

Ahir, 21 de juliol, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) publicà els resultats definitius de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'any 2019. Les dades més rellevants de Balears que ens proporciona aquesta enquesta són les següents:

1. L'ingrés mitjà anual per persona va ser de 12.410€ (com sempre, aquesta dada es correspon a l'any anterior al de l'enquesta). 2. La taxa AROPE (per les seves sigles en anglès de At Risk Of Poverty or Social Exclusion) és l'indicador de referència de la UE que mesura la pobresa relativa. Ho fa sintetitzant tres subindicadors: Risc de pobresa, baixa intensitat en l'ocupació (precarietat, poques hores de treball, salaris de pobresa…), i carència material severa. Per a l'any 2019, la taxa AROPE a Balears és d'un 15,1%. 3. La taxa de risc de pobresa es va situar en un 12%. Aquest és el percentatge de població amb ingressos inferiors a l'anomenat “llindar de risc de pobresa”.

Val a dir que, seguint els criteris d'Eurostat, el llindar de risc de pobresa es fixa en el 60% dels ingressos situats en el mig del “rànquing” d'aquests ingressos (no és, per tant, la mitjana d'ingressos). Aquest llindar, que per a l’ECV de 2019 es fixa en 9.009 €/any per a llars unipersonals i en18.919 €/any per a llars a partir de dos adults i dos menors, és el mateix en tot el Regne d'Espanya, la qual cosa provoca una severa distorsió ja que no s'ajusta a les “cistelles bàsiques per a viure” de cadascuna de les comunitats autònomes. El cas de les Illes Balears és, si tenim en compte que “paguem preus de turisme de luxe” per a béns tan bàsics com, per exemple, el lloguer o el transport aeri, paradigmàtic d'aquest desajustament estadístic. Amb aquest “llindar de pobresa” hi ha a casa nostra més gent i llars empobrides, i/o els que oficialment ho són pateixen un empobriment més sever que la mitjana espanyola. I el mateix es pot dir dels indicadors de desigualtat. 

Això últim és molt important perquè cal tenir en compte que, per a una persona pobre o marginada, més important que la desigualtat en si mateixa, que és un terme relatiu en comparació amb altres persones, ho és la seva vivència de patiment de carències materials importants. En aquest sentit, cal posar en relleu que, en 2019, el 25,3% de les persones d'aquest ressort vacacional anomenat Comunitat Autònoma de les Illes Balears no van poder permetre's anar de vacances ni tan sols una setmana a l'any; que en un “bon any turístic” i amb “bones dades quantitatives d'ocupació” gairebé el 20% de les persones van tenir dificultats i moltes dificultats per arribar a fi de mes; o que el 28,7% no va tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes.

El panorama de, diguem-ho així, descohesió social previ a la crisi social provocada per la crisi sanitària conseqüència de la covid-19 era aquest. I, a partir d'aquí, no es pot negligir que la pandèmia d'aquest maleït coronavirus ha afectat especialment les societats en les què les elits durant anys i panys han jugat a la ruleta russa de turistitzar-ho gairebé tot. Per això, són del tot versemblants advertiments com les que fa OXFAM-Intermón en un recent informe en el qual afirma que “en termes d'increment de la pobresa relativa, l'augment més important es produiria a Balears, amb un increment superior a l'11% del percentatge de persones per sota de la línia de pobresa”.

La conclusió és bastant clara: Si no volem anar a mal borràs en matèria de cohesió social i igualtat, cal aprofitar aquesta coronacrisi per iniciar, si o si, una transició cap a un model de creixement amb menys turisme i més indústria (mai va ser cert allò que “la millor política industrial és la que no existeix”!). La reconstrucció econòmica i laboral post covid-19 serà, digui's sense embuts, a base d'indústria del segle XXI -i de d'acord amb la situació d'emergència climàtica- o no serà.

A més, si volem que el nostrat sud –en els termes que Boaventura de Sousa Santos defineix “el sud”, és a dir, no com un espai geogràfic “sino un espacio-tiempo político, social y cultural […] una metáfora del sufrimiento humano injusto causado por la explotación capitalista, la discriminación racial y la discriminación sexual”- es faci més gran i més poblat, urgeixen dues accions polítiques:

1.- Convertir el dret a un habitatge digne en un dret incondicional i subjectiu. Regular el preu del lloguer ha de ser un primer pas per a aixecar de debò el dret a l'habitatge com a part del “Estat del Benestar” i que deixi de ser un bé per a l'especulació.

2.- Posar en marxa la Renda Bàsica (incondicional, universal, suficient, individual), complementària a la resta de prestacions monetàries, en espècies, o de serveis de l’ “Estat del Benestar”. Ras i curt: L'Ingrés Mínim Vital (IMV) és una prestació tan justa i necessària com insuficient. És molt significatiu que, a les poques setmanes que s'aprovés l’IMV, el ministre José Luis Escrivá digués que allò normal és que el 50% de les persones sol·licitants no compleixin els requisits per a tenir dret a aquesta nova prestació estatal. Un bon exemple que una cosa és ser “oficialment pobre”, i una altra molt diferent acumular carències  materials. L’lMV és tan insuficient i restrictiu-condicionat que, a principis d'aquest mes de juliol, solament l'havien cobrat unes 74.000 famílies d’arreu del Regne d'Espanya, és a dir, un 8,7% de les previstes!

Per baixar la corba de l’empobriment faran falta noves polítiques predistributives i molta fiscalitat justa, ambiental i solidària. Al cap i a la fi, com és sabut, la pobresa és una decisió política.

Més neoliberalisme, més militars


 Publicat originalment a dBalears (31-08-2020)

El terme "neoliberalisme" va ser encunyat en una reunió celebrada a París el 1938. Inicialment és una ideologia -si una ideologia!- que esbossen Ludwig von Mises i Friedrich Hayek, tot rebutjant la "democràcia social" o "democràcia amb impuls igualitari" (representada pel New Deal de Franklin Roosevelt i el desenvolupament gradual de l'Estat del benestar britànic) perquè la consideraven una expressió de col·lectivisme similar al comunisme i al moviment nazi.

Però han de passar sis anys abans que la ideologia neoliberal guanyi cos teòric. Ho fa a partir de la publicació d'un llibre que esdevé seminal en el seu desenvolupament. Em referesc, és clar, al "The road sefdom" de Friedrich Hayek, que Alianza Editorial publicà (1978) amb el títol de "Camino de servidumbre". Amb un impressionant finançament de les grans fortunes mundials i les seves fundacions, el neoliberalisme té una gran expansió en els àmbits de l'acadèmia, el pensament i la teoria econòmica, i alguna concreció practica, com ara la dictadura de Pinochet. No debades, els neoliberals defensen aferrissadament la llibertat dels poderosos i la no llibertat de les persones no estrictament riques. En aquest sentit, se sol recordar que Friedrich Hayek, en una visita al Xile de Pinochet, afirmà: "Em sent més prop d'una dictadura neoliberal que d'un govern democràtic sense liberalisme".

El 1979 Margaret Thatcher s'instal·la en el número 10 de Downing Street, el 1981 Ronald Reagan ho fa a la Casa Blanca, i el 1991 s'enderroca el Mur de Berlin. El 2002 se li demana a Thatcher quin creia que era l'èxit més gran de la seva carrera política, i ella, sense embuts, contesta: "Tony Blair i el nou laborisme. Obligarem els nostres oponents a canviar la seva manera de pensar". El neoliberalisme és ja la ideologia i el programa polític de la globalització. Un programa que, basat en la retallada dels drets laborals i socials, inclou entre els seus objectius claus la privatització total o parcial dels serveis públics, i, conseqüentment, la reducció i precarització de les plantilles al servei de les administracions públiques. Val a dir que per imposar-se aquest programa neoliberal es potencien les legislacions repressives de la protesta i el conflicte social, per exemple en les nostres contrades, la Llei Mordassa o article 315 del Codi Penal Espanyol.

Aquest breu i, òbviament, incomplet apunt històric ve a tomb de la pretensió que sigui l'exèrcit qui rastregi les vides dels infectats per la Covid-19 i l’acceptació per part del Govern de les Illes Balears.    Que l'exèrcit espanyol s'hagi de fer càrrec de tasques pròpies de serveis públics i bàsics per a la ciutadania és un clàssic. Que els anys i panys de neoliberalisme han fet insuficient el nombre de persones treballadores dels serveis de protecció ciutadana i bombers forestals, idò es crea l'Unitat Militar d'Emergències (@UMEgob); que durant el confinament hi ha problemes –entre altres coses per manca de personal i condicions laborals molt precàries- a les residències de persones majors, allà va l'Ejercito Español; que s'ha de desinfectar en època d'Estat d'Alarma un mercat municipal de Palma, com els empleats i empleades municipals van escassos, sempre es pot recórrer a les Fuerzas Armadas. I així tot...

En paraules de David Harvey –autor, entre tants d’altres, del llibre “Breve història del neoliberalismo”- "el neoliberalisme [és] un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en els 70. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". La (i)lògica de tot plegat és que a més ideologia neoliberal posada en pràctica, més militars. És l’ordre establert, l’ordre que cal capgirar!