dimecres, 24 de maig de 2017

L'altra cara de l' "èxit" turístic


Des de fa dècades, l'establishment polític i econòmic sosté que vivim del turisme. Aquest majestàtic "vivim" és una forma, diguem que col·loquial, per referir-se a la "teoria del degoteig", és a dir, a la suposició segons la qual la creació de riquesa –en el cas de les Illes Balears, especialment riquesa turística– suposa el remei als problemes de pobresa i injustícia social, i, per tant, és la garantia d'un cert progrés, i una acceptable cohesió social. Aquesta hipòtesi que la riquesa empresarial anirà acumulant-se, fins a arribar a un punt en què es repartirà progressivament a la resta de la societat, s'ha demostrat bastant fal·laç des de fa temps. Però, ha esdevingut directament falsa des del bon punt que, amb un excés de flexibilitat en les relacions laborals, s'ha aconseguit una forta erosió a la capacitat d'integració social, tradicionalment atribuïda a la inclusió mitjançant el treball remunerat, que posava en marxa els ascensors socials.

A aquest greu deteriorament del mercat laboral com a mecanisme de repartiment de riquesa generada, cal afegir l'injust tracte fiscal i inversor de l'Estat cap a les institucions d'autogovern i la ciutadania de les Illes Balears. Curt i ras: patim una situació que tècnicament es pot qualificar de colonial, i que impedeix que les institucions illenques puguin implantar polítiques públiques redistributives de debò. Tot plegat fa que, l'esmentada "teoria del degoteig", segons la qual, a més de salaris i cotitzacions socials, degota riquesa cap avall via fiscal, faci aigua pels quatre costats, i, és clar, es ressent la cohesió social.

Relacionar els resultats de l'històric any turístic de 2016, i els bons resultats en termes de PIB del conjunt de l'economia illenca, amb els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida 2016, que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) acaba de publicar, és un exercici imprescindible per als que creiem que l'important són les persones, i no les xifres macroeconòmiques.

El 2016 va ser, a més de l'any en què es va arribar al límit de la saturació turística, i es va certificar la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l'any en el qual el 21,2% de les persones van viure en risc de pobresa o exclusió social, segons l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials. Val a dir que aquest risc és sensiblement major per a les dones (22,5%) que per als homes (19,9%), i és senzillament escandalós per a la població menor de 16 anys que, amb un 30,1%, ens mostra que la pobresa infantil és força greu.

L'any passat també va ser l'any en què, en la consciència social mínimament decent, varen quedar sobradament paleses les males condicions de treball. Cal agrair aquesta fixació social a la repercussió mediàtica de les justes denúncies i demandes de les Kellys, és a dir, les que netegen els hotels. Tant de bo sorgís un moviment similar que aconseguís visibilitzar la situació dels falsos autònoms obligats a autoprecaritzar-se. En qualsevol cas, cal emfatitzar que els baixos salaris, unes insuficients taxes de protecció per desocupació, i bastants pensions absolutament paupèrrimes fan que, segons les dades de l'IBESTAT, el 30,2% de la població illenca va passar l'any 2016 amb serioses dificultats per arribar a final de mes.

Per tant, crec que no és agosarat sostenir la hipòtesi que el creixement sense límits no ens garanteix una societat decentment cohesionada, i amb unes tendències igualitàries democràticament acceptables, car els indicadors que mesuren les condicions de vida de la gent, ens estan indicant que, amb l'actual creixement sense límits, no hi ha un altre futur diferent d'una societat estructuralment fraccionada i dual. Ens calen pensar altres polítiques per albirar horitzons diferents.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2017) 

Mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada?


En les anàlisis de la situació laboral hi ha una dada que, sens dubte, és especialment rellevant: L'atur de llarga durada. Un elevat nombre de persones inscrites oficialment com aturades durant molt temps posa de manifest greus problemes socials, i mostra les mancances de les polítiques públiques i d'ocupació. A títol d'exemple, l'atur de llarga durada és un indicador de risc d'exclusió social, d'inocupabilitat, d'insuficiències de les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) que, no s'oblidi, haurien de tenir com a objectiu principal la reincorporació ràpida al mercat laboral de les persones demandants d'ocupació.

Per tant, la pregunta sobre si mesurem bé la gravetat de l'atur de llarga durada és més que convenient. I, al meu entendre, la contestació és contundent: No!

M'explic: Per una banda, les estadístiques laborals registrals, és a dir les del OTIB i les del Ministerio de Empleo y Seguridad Social que mesuren l'atur registrat defineixen aquesta població com a persones que "estan inscrites en les oficines  d’ocuàció (al SOIB en el nostre cas)  sol·licitant una ocupació durant dotze mesos o més de forma ininterrompuda". En relació a l'Enquesta de Població Activa (EPA) –tant en l'explotació de l'INE, com en la que fa el IBESTAT- es fa l'estimació d'atur de llarga durada a partir de la següent definició: "Aturats/des que fa dotze mesos com a mínim que cerquen ocupació i no han treballat en aquest període".

És a dir, i a tall d'exemple, una persona que fa 24 mesos ininterromputs que està inscrita en demanda d'ocupació en el SOIB i té un contracte d'uns dies, deixa de ser considerada, estadísticament, com una persona aturada de llarga durada.

Amb la turbo-temporalitat en la contractació, i la galopant rotació en els llocs de treball que ha esperonejat la Reforma Laboral de 2012, la proliferació d'entrades de poca durada temporal al mercat laboral ha crescut una barbaritat. Per tant, assenyadament, cal posar en qüestió que, per exemple, a les Illes Balears el mes d'abril passat acabés amb 16.250 persones en atur registrat de llarga durada (el 33,6% del total).

Sens dubte, si mesuréssim bé aquesta xacra que significa l'atur de llarga durada per a la cohesió social i per a un mercat laboral inclusiu de debò, les xifres i percentatges es dispararien a l'alça. Una millor forma de mesurar la gravetat de l'atur de llarga durada seria aplicar a les estadístiques laborals els mateixos criteris que s'utilitzen en els requisits per accedir als subsidis de desocupació, precisament, pel fet de ser persona en atur de llarga durada, uns criteris que, per a la Renda Activa d'Inserció (RAI), defineixen aturat/a de llarga durada a la persona inscrita com a demandant d'ocupació i apuntat al registre d'atur des d'almenys 12 mesos, però tenint en compte que aquest còmput del temps d'inscripció no es considera com a interromput si es treballen menys de 90 dies; i que, per al Programa d'Activació per a l'Ocupació (PAE) i el Pla PREPARA, consideren que la inscripció en demanda d'ocupació d'almenys 12 mesos no té per què ser ininterrompuda, i basta que el còmput sigui en els últims 18 mesos.

Veritat que semblen canvis de criteris estadístics assenyats, i, sobretot, que emfatitzen que allò que és important és mesurar el sofriment de les persones? Però no pateixen, no hi haurà canvi en la metodologia de les estadístiques laborals, encara que sigui amb la dosi justa de postveritat, cal donar bones notícies.


Publicat originalment a El Periscopi (24-V-2017)

dilluns, 22 de maig de 2017

Sobre la bretxa salarial de gènere illenca

Nota: El dissabte, 20 de maig, l'Ara Balears va publicar el següent article. Aquest "Observatori" havia de ser la meva opinió sobre unes dades que vaig estudiar per preparar una intervenció a una Taula Rodona organitzada pel Col·lectiu Aurora Picornell sobre els canvis socials que provoca el conflicte social. No sé per quines raons el diari no va publicar la informació i sí el meu article. Per això public els gràfics que ajudem a entendre millor l'article.

oooOoooo


La bretxa salarial de gènere a les Illes Balears és, des de fa anys, una de les més baixes en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles.

El 'mainstream' interpretatiu sosté que la causa, gairebé única, és que, com que la bretxa salarial és menor en els salaris baixos (la bretxa en el cas del Salari Mínim Interprofessional és zero), i a les Illes Balears tenim un model econòmic de baixos salaris, aquesta és l'explicació. Coincidesc amb aquesta interpretació de les causes, però la consider incompleta.

En el conveni col·lectiu de 1999-2002, si no ho record malament, el sindicalisme illenc va aconseguir que en el sector de l'hoteleria les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que les cambreres i els cambrers de bar i/o menjador.

Sens dubte, va ser una conquesta sindical que, a més de fer justícia amb les plantilles extraordinàriament feminitzades dels pisos dels hotels, va fer que la bretxa salarial s'estrenyés. Una prova de tantes que la problemàtica de les Kellys a alguns –sense gens d'interès de patrimonialització– fa molt temps que ens preocupa i ocupa.

Per una altra banda, les dades de l'Agència Tributària ens indiquen una tendència a la baixa de les diferències entre el salari dels homes i el de les dones. Salaris més igualitaris i equitatius? La contestació ha de ser malauradament negativa. El que suggereix és que els programes de càstig social –amb la Reforma Laboral del PP (2012) com un dels bucs insignes– fa que el salari dels homes (si més no, el declarat a Hisenda) baixi més que el de les dones. Encara sort del Salari Mínim que, malgrat la seva insuficiència, ha frenat un poc l'extensió i intensitat de la pobresa laboral femenina.

Dues conclusions: 1.- Cal retornar tota la força a la negociació col·lectiva, que s'ha demostrat ser una eina per avançar en igualtat. 2.- Cal complir la Carta Social Europea en matèria de Salari Mínim per tal que es garanteixi un sou digne per a un nivell de vida digne.