Publicat
originalment a dBalears (09-12-2019)
Els dies 7, 8, i 9 de desembre de
1979 l'Estudi General Lul·lià a Palma esdevingué seu de les segones jornades
d'Ecologia i Política, organitzades pel Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de
la Naturalesa (GOB), el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE), i l'Associació
de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE). Eren temps de
"transició" –millor dit de transacció-, incerteses, expectatives,
traïdories, renuncies... Però, també era temps de lluïdeses i resistències.
De lluïdeses, com ara, les que
reflecteix el llibre, recentment publicat, “Contra la inèrcia. Textos polítics”
(1979-1980) de Maria-Mercè Marçal (Comanegra, 2019), que , a tall d'exemple, en
un text de 1979 sobre la doble militància, és a dir, en partits polítics i en
moviments socials (el feminista, en el cas concret de l'escrit de MMM), escriu:
"Cap aspecte de la nostra vida no és neutre, marginal al sistema. I, per
més que la tradició marxista s'ha entestat a oblidar-ho -fora d'escassíssimes
excepcions-, el capitalisme cal combatre'l des de tots els fronts, si no volem
que la revolució ens neixi morta".
Deia abans que, quan es reuniren
a Palma, en paraules d'una publicació editada en aquelles dates pel GOB, "ecologistes,
polítics, i polítics ecologistes" per debatre i treure conclusions sobre
"Turisme i medi ambient", "Defensa i indústria militar",
"OTAN", i "El Mediterrani", també era temps de
resistències. Per exemple:
i) Fa quaranta anys era un acte
de resistència afirmar, com avançada oposició a la turistització neoliberal que
ara patim, que: "... els ecologistes no ens oposam al turisme entès com a
activitat d'intercanvi cultural i humà entre les persones, i com a coneixement
dels costums, peculiaritats, i ús socials dels pobles. No obstant això,
manifestam el nostre rebuig a les formes turístiques vigents, basades en la
degradació de l'intercanvi cultural, l'estandardització de les possibilitats
personals d'expansió creativa, i el fort impacte sobre les riqueses naturals,
històriques i artístiques".
ii) L'any 1979 era temps
d'objecció –desobediència civil- al servei militar obligatori. Les conclusions
de la trobada del palmesà Estudi General Lul·lià no pogueren ser més resistents
en manifestar que "no ha d'obligar-se a cap ciutadà al servei de les
armes", i proclamar "la innecessitat de l'existència d'Exèrcit, atès
que, invariablement, serveix als interessos de les classes dominants, disposant
de recursos -i no només d'armament- excepcionals per a que la seva presència
sigui contundentment sentida". El servei militar ja no és obligatori, però
es mantenen els
ignominiosos pressupostos militars (per cert, la
connexió entre la despesa militar i la crisi climàtica sembla ser evident),
i la seva presència insolent segueix sent contundentment sentida en casos com l'afer
de Son Busquets.
iii) La "radical oposició a
l'ingrés a l'OTAN" va ser un primerenc clam d'aquell "OTAN No, bases
fora", i de l'actual "Aturem
la guerra i el genocidi armeni; defensem la revolució de Rojava!".
iv) Com llavors el Mediterrani ja
patia la petjada de la súper explotació humana, les resistències s'articularen
amb el desenvolupament d'un manifest, acordat a les jornades de l'any anterior,
en el qual es denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van
degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que
s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho
ha situat l'actual model de desenvolupament», i que «l'actual sistema de
comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del
transport privat». Les conclusions de 1979 incorporaven un reguitzell de
propostes concretes per a salvar la Mediterrània, sense oblidar-se del
"suport del Moviment Ecologista a la iniciativa de declaració de tot el
Mediterrani com a Zona de Pau". Ara com ara, cal seguir resistint i
lluitant per a una Mediterrània sense plàstics, amb costes lliures
d'urbanitzacions, una Mediterrània per a la gent, i no per a el negoci turístic
o petrolier, per a una mar en pau, per a viure-la i no per a ser fossa comuna de
la inhumanitat cruel i egoista dels poderosos europeus, turcs, i altres
malfactors.
Fet i fet, tot coincidint amb la Cimera COP 25, compromesos amb la Cimera
Social pel Clima, en temps de màxima crisi ecològica en la seva triple
dimensió (clima, biodiversitat, i ecosistemes), farts de retòrica (declaracions
d'emergència climàtiques sense fites concretes, declaracions institucionals de
"Refugees Welcome" sense que es practiqui una política de decència humanitària amb les persones migrades i
refugiades, discursos sobre sostenibilitat sense canvi de model reproduir,
viure, i consumir,...), quaranta anys després d'aquella modesta –però sincera i
compromesa- cimera ecologista, aquí seguim tossudament alçats contra la
injustícia ecològica i social global , a favor de la pau i contra les guerres
en general. Alçats a casa nostra, reclamant #DecreixementJa,
#MésMassificacióÉsMenys, #SenseLímitsNoHiHaFutur, #AutopistaMai,
#AmpliacióAeroportNo, #StopMegacreuers, #StopDesnonaments,
#CiutatPerAQuiHabita, #ProuPrecarietats, #AturemLaGuerraielGenocidiArmeni #DefensemLaRevolucióDeRojava, ...
