dimecres, 1 d’agost de 2018

Taxistes: Una revolta contra la precarietat?


Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-08-2018)

Per un instant històric, va semblar que, ara sí, "la fi de la història", pronosticada per Francis Fujuyama l'estiu de 1989, es feia realitat. La mal anomenada economia col·laborativa significava l'inici de la fi del treball assalariat  i autònom. En conseqüència, s'iniciava la desaparició d'una classe social, i la fi d'un conflicte d'interessos que havia marcat l'esdevenir del final del segle XIX i de la totalitat del XX. No va ser més que un somni humit de l'establishment dels poderosos, i d'alguns importants i influents sectors del, diguem-li, neoliberalisme progre. No obstant això, la crua realitat demostra que, de la fi de la història res de res.

Segueixen -i marquen l'esdevenir de la història de les societats que governen les seves complexitats amb paràmetres més o menys democràtics- els conflictes capital vs. treball, els del capitalisme de despossessió vs. manteniment de drets conquistats i reivindicació de drets de nova generació. Són conflictes provocats per les causes i el fons de sempre, i que es manifesten amb formes clàssiques, i amb les noves que imposa la globalització tecnològica neoliberal, altrament dita, capitalisme de plataforma. Entre aquests últims n'hi ha, com ara el que enfronta la plataforma d'ensenyament d'idiomes "Sharing academy" amb les acadèmies i professors/as d'idiomes, que es produeixen d'una forma bastant soterrada, i sense gran visibilitat per a l'opinió pública. Uns altres són molt més visibles, per exemple: Les lluites pel Dret a la ciutat, i per un habitatge digne, que s'enfronten a la lògica de la turistització i mercantilització de les ciutats a través d'Airbnb, HomeAway, Homestay, Kindandcoe (si es viatja amb nins petits), etc.; la conflictivitat entorn de les condicions laborals, i de seguretat social dels repartidors (riders) de plataformes com Deliveroo o Glovo; o la que aquests dies està de plena actualitat: la del sector del taxi enfrontat, sobretot, amb Uber i Cabify, però també amb Amovens o Blablacar.

Independentment de les reivindicacions concretes del món del taxi, i la seva possible satisfacció mitjançant canvis normatius i pràctiques administratives; independentment de la major o menor simpatia per les formes i maneres de mobilització dels i les professionals del taxi, aquesta conflictivitat cal emmarcar-la en el context de resistència a un capitalisme gens inclusiu, un capitalisme que, si algun dia va voler aparentar tenir una cara socialment amable, ara es presenta sense complexos amb la cara de la precarització vital de la majoria social.

Les mobilitzacions de les i dels taxistes d'aquests dies posen de manifest que la crua realitat (precarització; increment de la desigualtat d'oportunitats, resultats, possessió; descohesió social, etc.) s'imposa al mite de la falsa economia col·laborativa, que res té a veure amb els valors col·laboratius de debò. Cal recordar, tantes vegades com calgui,  que, "l'economia col·laborativa no és una història d'alternatives basades en la comunitat; és la història de fons de capital de risc d'influents i poderosos interessos financers, que estenen el mercat lliure desregulat a àrees de les nostres vides que abans estaven protegides". Aquesta reflexió de l'investigador canadenc especialista en tecnologia i temes socials, Tom Slee, explica moltes coses de l'actual conflictivitat el món del taxi.

El citat mite de l'economia col·laborativa s'està desmuntant per la via que s'han desmuntat altres mites econòmics i ideològics: La conflictivitat social i democràtica. Sembla que la inicial idealització (eximint de qualsevol contradicció i/o conflictivitat) de les TIC, i els suposats beneficis infinits per a consumidors i consumidores (el mite de les societats de consumidors/es, en contraposició a les societats de ciutadans/es) s'han anat en orris. Primer, perquè les TIC, o són una eina per a una democràcia econòmica amb impuls igualitari, o esdevenen en conflictives. I segon, tenint en compte que, en paraules d'Adrián Todolí en "El treball en l'era de l'economia col·laborativa", "... aquestes plataformes no aconsegueixen un èxit del no-res, sinó que el seu triomf està en funció de aprofitar una legislació menys protectora dels autònoms i una llibertat de fixació de preus –subhasta a la baixa- que no existeix quan s'està en el camp de la protecció laboral [amb Salari Mínim Interprofessional]". Tot i que, personalment, corregiria la primera part de la frase del professor de la Universitat de València, en el sentit que allò que hi ha a les "plataformes col·laboratives" és una perversió gairebé delictiva de la legislació dels autònoms, més que un aprofitament legal d'aquesta, la seva opinió no invalida que els beneficis per als consumidors i consumidores siguin  els propis de les societats low cost. És a dir, de societats profundament desiguals, on uns pocs –els que poden oferir els seus productes i/o serveis de baix cost– copen el mercat i s'enriqueixen, mentre que les majories viuen unes vides low cost.

En aquest sentit, no hi ha dubte que cal contestar afirmativament la pregunta amb què he titulat aquestes línies: la dels i les taxistes és una -una altra- revolta contra el model social de la precarietat. Tot i que, de moment, el sector del taxi illenc no està formalment afectat, potser convindria que anés al moll de l'os de l'assumpte i no cerqués solucions a aquest desafiament (amb la gestió d'una marca blanca de llicències VTC) que no són ni figa ni raïm.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!



Publicat originalment a diari JORNADA (27-07-2018)

Aquesta és la darrera columna d’opinió abans del parèntesi estiuenc. A la Mallorca turísticament saturada, explotada i malmesa pel capitalisme desfermat, l’estiu és, també, època de representacions de dignitat i de resistència. Posem per cas el 2 d’agost, dia de La Patrona de Pollença, la festa que ha començat a les cinc de la matinada amb la banda municipal tocant l’himne pollencí de l’Alborada i... en tocar la darrera campanada que marca que són les 19 hores, la plaça de l’Almoina tornarà a ser l’escenari on Joan Mas farà el crit de: «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!».

Un any més, començarà la batalla contra els sarraïns invasors. L'heroi local conduirà al poble alçat, rebel·lat i determinat a una victòria del tot imprevisible. David tornarà a vèncer a Goliat. És un nostrat «Sí que es pot!».

És la Patrona de Pollença com a metàfora d’un «aixecau-vos» contra la ignomínia de les morts a balquena a la Mediterrània; contra les manades masclistes i una insuportable violència contra les dones; contra una suposada «sortida de la crisi» —la crisi és del conjunt del sistema— que precaritza vides laborals i vitals; contra la dinàmica desposseïdora de drets socials i cívics del capitalisme contemporani amb la negació de drets bàsics, com ara el d’un habitatge digne o el de no ser pobre, i contra el monstre del tot turisme que arrasa les illes i les converteix en una gran urbanització al servei únicament del tourist business. Un «aixecau-vos» contra els i les corruptes que no tornen els doblers robats. Un «aixecau-vos» amb el GOB, per participar activament a la campanya Salvar Mallorca és #ARAOMAI. I, per no passar-me d’espai, per la llibertat de presos polítics i preses polítiques, i per la llibertat de Valtònyc.

Els pirates ja són aquí des de fa temps. Són pirates disfressats de neofeixisme i, a vegades, de neoliberalisme progre o de pijoecologisme, o de... Tanmateix, cada dia ha de ser 2 d’agost i caldria recordar, amb Antonio Gramsci, que «els detinguts haurien de ser immediatament alliberats, i hauria de ser detingut el senyor Capitalisme».

diumenge, 29 de juliol de 2018

Una mirada crítica a les xifres oficials de l’atur



Publicat originalment a diari JORNADA (28-07-2018)

Ja fa més de deu anys que es va publicar Mesurar les nostres vides. Les limitacions del PIB com a indicador de progrés, el llibre en què Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi van formular les seves objeccions al PIB com a indicador macroeconòmic sacrosant i, alhora, van suggerir construir un nou paradigma —més proper a l’Índex de Desenvolupament Humà— per a la quantificació de l’assoliment de progrés i cohesió social de les societats.

Després de la transformació radical que ha experimentat el mercat laboral com a conseqüència de les reformes laborals durant la crisi estafa, potser ha arribat el moment que la «ciència econòmica» qüestioni l’Enquesta de Població Activa (EPA) com a instrument de mesurament cabal de la situació laboral.

Al meu entendre, la metodologia d’aquesta enquesta de l’INE fa que, ara mateix, hagi perdut molta precisió a l’hora de captar el caràcter de l’ocupació i la desocupació. Intentaré explicar aquesta idea, atenent als resultats publicats el 26 de juliol, corresponents al segon trimestre del 2018.

Parem esment, en primer lloc, a la població ocupada. Els resultats són que, en el conjunt de l’estat espanyol, s’aconsegueix, amb 19.344.100, el rècord de persones ocupades en un segon trimestre en l’última dècada. Aquest record s’aconsegueix també als Països Catalans, amb poblacions ocupades de 3.360.400, 574.200, i 2.051.500 persones a Catalunya, les Illes Balears el i País Valencià, respectivament. Però, cal advertir que l’EPA considera persones ocupades les de 16 anys o més que en la setmana en què són enquestades han treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. Amb percentatges de població assalariada temporalment del 26,8% a l’estat espanyol i del 29,9%, 21,6% i 28,8% a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, respectivament, i tenint en compte el creixement del nombre de contractes d’una durada inferior als sis dies, ens quedem sense saber quina taxa de subocupació hi ha en aquestes xifres d’ocupació.

Fixem-nos ara en la població aturada. En el conjunt de l’estat espanyol es registra, amb 3.490.100, la xifra més baixa de població aturada de l’última dècada. El mateix succeeix a Catalunya i al País Valencià (432.000 i 380.300 persones, respectivament). No obstant això, a les Illes Balears, amb un registre de població a l’atur de 72.500 persones, augmenta el 0,7% respecte del mateix trimestre de l’any anterior, en el qual sí que es va registrar la xifra de població aturada més baixa dels darrers deu anys.

 En tot cas, encara que siguem lluny de qualsevol situació semblant a la de plena ocupació, no són males xifres formals d’atur. Bones notícies, doncs? No necessàriament, atès que la metodologia de l’EPA és, en contrast amb la laxitud per definir la població ocupada, extraordinàriament rígida a l’hora de considerar que una persona és a l’atur. S’exigeix que en la setmana de l’enquesta aquesta persona hagi estat sense ocupació, disponible per treballar i en recerca activa d’ocupació (es defineixen nou formes concretes per al compliment d’aquesta darrera exigència).

És a dir, s’avalua més si la població aturada compleix amb unes exigències, i s’exclou a qui no les compleix que no pas a qui és realment a l’atur. El fenomen de l’«atur desanimat» no es té en compte, i les persones aturades desanimades —la majoria amb raons objectives— són estadísticament culpabilitzades del seu desànim. El cert i segur és que hi ha alguns estudis que calculen que a l’estat espanyol la taxa d’atur ajustada és fins al 6% més alta que la taxa oficial. Fins i tot hi ha alguna iniciativa institucional que manifesta preocupació per saber la xifra real de la població desocupada. És el cas d’un recent acord unànime del Parlament del País Basc pel qual s’insta el Govern Basc a estudiar diferents metodologies amb l’objectiu de mesurar l’atur real a Euskadi.

En definitiva, que l’EPA ens informi d’una certa revifada de l’ocupació i d’una relativa disminució de la desocupació ja no vol dir que augmenti la taxa de població amb un estàndard de vida acceptable. Els falsos autònoms, els contractes de curta i molt curta durada, les plantilles de les empreses multiserveis, les persones externalitzades, els treballs a temps parcial no desitjats, les treballadores i treballadors de la llar, etc., han convertit per a moltes persones en un luxe el fet de ser mileurista. L’oferta d’ocupació publicada fa uns dies pel Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB), en la qual s’oferia treball d’empleada de la llar interna, amb una jornada laboral de 24 hores diàries i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses, és quelcom més que una anècdota.

Certament, al trio d’il·lustres economistes que van proposar de complementar el PIB amb altres indicadors que repercuteixen més en la vida quotidiana de les persones no se’ls va fer gaire cas, i el PIB segueix regnant, gairebé en solitari, a les comptabilitats estatals i regionals.
I, tanmateix, potser hem arribat al bon punt que, per analitzar els mercats laborals, s’hagi d’intentar incloure nous ítems a l’EPA, o, en cas contrari, caldrà recórrer a l’«epidemiologia popular» que ja ens indica que l’actual creixement de l’ocupació va associat a un creixement del nombre de persones amb ocupació (mal)retribuïda, usuàries dels serveis socials i de les ONG de lluita contra la pobresa, la fam o l’exclusió social.