divendres, 21 de febrer de 2020

Desigualtat i precarietat a Palma


Publicat originalment a dBalears ( 17-02-2020)

En el llibre "Turistificación global. Perspectivas críticas en turismo, del qual en són editors Ernest Canyada i Ivan Murray, l'antropòleg social i investigador de la UIB, Marc Morell, reflexionant sobre processos de turistització i de gentrificació en general, però tenint present la seua molt coneguda i investigada Palma, finalitza la seva participació en el citat llibre amb la següent frase, tan contundent com precisa: "... la posibilidad de beneficio que ofrece el diferencial de renta exige el constante sacrificio de la clase obrera que lo mantiene con su trabajo. No hay vacaciones para la lucha de clases".
És ben cert que la lluita de classes mai no ha tingut vacances a Palma. Les ciutats –i la nostra no n’és una excepció- sempre han estat construccions socials amb conflictes. Cada etapa històrica ha tingut la seva conflictivitat. En l'actual etapa de turistització, Palma viu en el conflicte provocat per la neoliberalització del capitalisme turístic amb la consegüent triple problematització: negació del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom; privatització de l'espai públic, que abans servia per a viure i socialitzar (per exemple, en pocs anys el carrer de l'Argenteria és gairebé tan invivible com el carrer del Jamón de s'Arenal); i crisi de la desigualtat i la precarietat sociolaboral.
A aquest darrer assumpte em vull referir, tot comentant dues dades que em semblen força rellevants:
1.- Fa ja alguns mesos (concretament en el setembre passat) l'Institut Nacional d'estadística (INE) publicà una estadística que, sorprenentment, ha estat poc cementada. Em referesc a l' "Estadística experimental – Atles de Distribució de Renda de les llars", segons la qual, en 2015 i 2016, la diferència entre la renda mitjana de les llars palmesanes del districte amb major renda, i les del districte amb menor era d'un 31,9%, i un 31,7% respectivament. Un gap de desigualtat impressionant!
2.- Segons les dades recentment subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) sobre la contractació registrada a Palma durant l'any passat, hom pot concloure que la precarietat sociolaboral a la ciutat és un tret estructural de la situació laboral. Les principals dades són les següents: a) Un total de 211.167 contractes nous registrats, la qual cosa, tenint en compte la població assalariada que pot haver-hi a Palma, indica la gran rotació, i minsa antiguitat en els llocs de treball de gran part d'aquesta població assalariada palmesana. b) Un 85% (178.527 contractes) són contractes temporals. c) La important xifra de 51.058 contractes (gairebé, un de cada quatre) són, per la seva durada "indeterminada", generadors d'incertesa vital, perquè la persona contractada viu en una situació laboral en la qual en qualsevol moment li poden comunicar que, posem per cas, ha acabat la substitució o el relleu que formalment motivava el seu contracte. d) La magnitud de la contractació de curta durada: 126.585 contractes (un 60%) no passaren de l'any de durada, dels quals 119.529 (56,6%) tot just arribaren a sis mesos. e) I, tanmateix, el més feridor de tot plegat són les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 46% (97.232 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals, un 23,6% (49.897 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.
Fet i fet, la desigualtat i la precarietat són part de la cara oculta (i ocultada) de la marca promocional “This is Palma”.

divendres, 14 de febrer de 2020

Precarietat laboral, llibertat precària


Publicat originalment a dBalears (10-02-2020)

Ja tocava fer el primer balanç de la precarietat laboral de 2019. Si ho he demorat ha estat perquè he esperat a tenir dades més robustes. Com aquest primer balanç va de contractacions de curta i molt curta durada -un dels aspectes de la nostrada situació laboral del que fins ara s'ha dit poc o res- era fonamental disposar de dades dels contractes de molt curta durada (d'1 a 5 dies, de fins a 10 dies, o dels que no arriben a dues setmanes).
Amb les dades de contractació oficialment publicades s'observa que en 2019 es van registrar un total de 520.066 contractes, dels quals 283.602 van ser subscrits per homes, i 236.464 per dones. Una primera conclusió és que, en un balanç de la situació laboral amb una població assalariada que s'ha situat com a mitjana en la xifra de 470.900 persones, una quantitat de 520.066 contractes nous és un indicador d'una brutal rotació laboral. Això, pot ser, expliqui que l'any passat, de mitjana, el 22% del total de la població assalariada illenca tenia una antiguitat en l'empresa inferior a l'any. És a dir, més d'una de cada cinc persones assalariades va viure amb una situació laboral precària (baixa protecció enfront de l'acomiadament, desincentivació a la sindicació, etc.)
La segona dada rellevant és que, del total de contractes registrats, almenys el 20,7% (19% dels contractes a homes, i 23% dels de dones) van ser contractes amb una durada inferior a un mes. Dic almenys perquè en el total de contractes registrats hi ha una gran quantitat que són qualificats d' "indeterminats", dels quals no s'especifica la seva durada per ser aquesta incerta. Aquestes contractacions poden ser, a tall d'exemple, contractes de substitucions, o de relleu de dies o mesos. Aquesta segona dada –la de la contractació de curta durada- és, clarament, un dels indicadors més punyents de la precarietat laboral del model illenc de tot turisme, i d’administracions púbiques practicants de  polítiques de contractació força precaritzants.
Per acabar d’arrodonir el balanç, afegim-hi unes dades tan importants com poc exhibides: les de la contractació de molt curta durada: Més del 15% -com a mínim- del total de contractes registrats tingueren una durada d’ 1 a 5 dies (79.215 en termes absoluts). Del total de contractes  a homes, un 14,6% tingueren aquesta curta durada, i, pel que fa a les dones, el percentatge arriba a un 16%.
Tot plegat fa palesa la precarietat laboral que oculten els i les  que bravetjen de l'ocupació que es crea, sense esmentar la pobresa laboral que, en massa ocasions, aquesta ocupació du associada. Digui's sense embuts que aquestes situacions laborals precàries –i molt precàries- situen a qui les pateix en posicions de llibertat precària. És la modernització d'aquella gran veritat segons la qual "qui no té mitjans propis de vida, ha de demanar permís a altres per a viure, i, per això, no és lliure". És clar que han canviat molt les coses des de 1875 en què en Karl Marx escrivís "Crítica del Programa de Gotha", però avui dia segueix sent molt i molt escaient dir que, qui ha de viure pendent de la renovació del contracte de curta o de molt curta durada, no és lliure.

2019: Un 20,6% dels contractes registrats a Mallorca no van superar els 15 dies de durada


Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)

Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Regne d'Espanya no només supera amb escreix als seus socis europeus en contractació temporal, sinó que també lidera posicions en el rànquing europeu de contractes de curta durada. De fet, Espanya registra el percentatge més gran de la UE de contractes de durada igual o inferior als sis mesos. Mallorca no és aliena a aquesta pandèmia de contractacions efímeres, que, difícilment, podem identificar-se com a generadores d'oportunitats de vides viscudes amb certa estabilitat social, i sense risc de pobresa ni de carències materials vitals.
Les dades, subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), referides a Mallorca pel recentment acabat any 2019, són força eloqüents: El total de nous contractes registrats va ser de 393.599 (180.947 van ser subscrits per dones, i 212.652 per homes). A partir d'aquesta xifra s'escau fer un primer comentari: Tenint en compte que la població assalariada del conjunt de les Illes Balears es va situar, com a mitjana, en 470.900 persones (dada EPA-INE) en aquest període, una xifra de nous contractes d'aquesta magnitud és un indicatiu prou esclaridor de la temporalitat, rotació, i poca antiguitat en el lloc de treball. Les ocupacions efímeres són un dels factors –no l'únic, però si de gran importància – per començar a escatir conceptualment i quantitativament el fenomen que podríem anomenar precariat mallorquí.
Val a dir que -al marge de la polèmica sobre si el precariat constitueix, com a tal, una classe social (tesi capitanejada per l'economista Guy Standing), o no ho és (com defensen una altra part de l'acadèmia i el mainstream sindical)- pel que fa a aquest article, empro el terme precariat per a referir-me al segment de la societat per al qual, amb l'encanallament del capitalisme actual, és una quimera aquella gran ficció del permanent eixamplament de les classes mitjanes. Recordem que arreu, però, sobretot a la "Mallorca tot turisme", durant molt temps, en paraules de l'admirada Marina Garcés, "... havíem viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que, des del més ric fins al treballador més esforçat, tots érem classe mitjana. Ningú era ric, ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. Aquesta bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional, l'individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món, i que, a canvi, té unes garanties de subsistència i d'una certa dignitat de vida".  (Entrevista de Carles Capdevila intitulada "Del capitalisme no es pot esperar cap vida digna". Ara, 7 de setembre de 2014).
Sembla evident que, si es necessita acudir a un treball remunerat com a subministrador de recursos monetaris per a tenir garantit el dret bàsic a l'existència material, és veritablement complicat tenir unes garanties de subsistència, i d'una certa dignitat de vida, amb contractes de poca i molt poca durada (treballs efímers). Per tant, qui pateix aquesta precarietat laboral pren part, sens dubte, del precariat.
Doncs bé, segons les dades de l'OTIB a les que abans he fet referència, del total dels contractes registrats durant 2019, més d'un 84% (331.532 en termes absoluts) van ser temporals dels quals únicament 1.249 (un 0,3%) tenien una durada de més d'un any. La contractació súper inestable –la que no permet saber a què atenir-se- va representar un impressionant 23,5% (92.674 contractes de durada "indeterminada", és a dir, ocupacions de, a tall d'exemple, substitucions o de relleu de dies o mesos). I tanmateix, allò més rellevant és la magnitud de la contractació de curta durada: 237.609 contractes (un 60,4%) no tingueren un any de durada dels quals 223.112 (55,7%) ni tan sols arribaren a sis mesos.
Per a acabar d'arrodonir aquesta aproximació parcial al precariat mallorquí, reblarem el clau amb les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 40% (173.553 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals un 20,6% (81.051 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.
Acab amb una confessió: A parer meu el precariat sí que és quelcom molt semblant a una classe social sorgida en capitalisme canalla realment existent en aquest segle XXI. En qualsevol cas, aquesta discussió són figues d'un altre paner.