Més sobre la bretxa de gènere a casa nostra

Publicat originalment a dBalears (15-07-2019)

Fa pocs dies l'Agència Tributària va publicar l'estadística de persones declarants de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) de 2017 (tinguin en compte que tot just ha acabat el termini de presentació de les declaracions d'aquest impost corresponents a l'exercici fiscal de 2018). Aquesta estadística ens ofereix les microdades -des de la diversitat d'ingressos i rendiments, fins a la no menys diversa panòplia de deduccions- d'un total de 514.273 declaracions (444.175 individuals i 70.098 conjuntes). Per tant, no hi ha dubte que estam davant una informació utilíssima pel coneixement de múltiples aspectes la realitat social de les Illes Balears.

Per exemple, ens permet aprofundir en el coneixement de la bretxa de gènere en, posem per cas, el que fa referència als rendiments del treball i d'activitats econòmiques.

Abans d'endinsar-nos en les dades, convé aclarir que es consideren declaracions d'IRPF d'homes les individuals o conjuntes monoparentals si el declarant és home, i de dones tant les individuals com les conjuntes monoparentals de les quals la declarant és dona. Pel que fa a les declaracions  conjuntes de persones casades cal distingir, a l'efecte d'analitzar la bretxa de gènere, si el perceptor principal de les rendes és home o dona.

Aclarit l'anterior, anotem que, en termes de mitjana, les dades són les següents: els homes declaren com a mitjana 21.845 € de rendiments del treball, i 16.465 € de rendiments d'activitats econòmiques. Els rendiments mitjans declarats per les dones són 17.034 €, i 12.356 €, respectivament.

D'altra banda, les declaracions conjuntes de persones casades de les quals el perceptor principal és home ens ofereixen les següents dades: rendiments procedents del treball 23.627 €, i 14.780 € de rendiments d'activitats econòmiques. En les declaracions en les quals és la dona la perceptora principal els resultats són, respectivament, 17.432 € i 6.583 €.

En resum: en els dos components de rendes analitzats existeixen uns importants gaps a favor dels homes i de les parelles casades en les quals el perceptor principal és home. Concretament, en les rendes del treball el gap és d’un 28% en el primer cas, i d’un 36% en el segon. Pel que fa als rendiments d'activitats econòmiques, les bretxes són d’un 33% en les declaracions individuals, i d’un 124% en les conjuntes.

Tot plegat ens mostra que la bretxa de gènere en matèria econòmica continua sent tremendament important. Queda molt camí a fer per apropar-nos a una situació d'igualtat retributiva!

Amb filoses, arpes i falçons, enguany, les dones lluitaran...

Publicat originalment a dBalears (08-07-2019)

És per a mi, sens dubte, la notícia de la setmana passada. Hi ha base històrica: En una detallada descripció dels primers simulacres (1858), recollida per l'escriptor pollencí Ramon Picó i Campamar, s'hi afirma: "... Espantats de veure la valentia de les dones (els moros) giraven coa i fugien de la vila". És un text recuperat per l'historiador pollencí Pere Salas que, sembla, permet, sense falsejar el rigor històric-tradicional, recuperar el batalló de dones a la batalla entre Joan Mas i Dragut del dia de La Patrona.

Tanmateix, si no n'hi hagués de base històrica, el clam de #JoTambéVullLluitar, i la feina del col·lectiu feminista La Mala Pècora, és del tot legítim, ple de sentit històric. La participació activa i protagonista de les dones en les nostres festes populars i tradicionals és part de la imparable onada de la revolta feminista. I és una part important –gens folklòrica- de la lluita de les dones per la igualtat de debò. Va al moll de l'os del sistema patriarcal. Els àmbits de les tradicions són defensats amb dents i ungles per tota classe de masclismes.

El moviment de reclamació de la participació protagonista de les dones en les festes tradicionals és, a parer meu, quelcom com el que va passar en el segle XVIII, és a dir, en plena revolució industrial, amb la reivindicació per part de la classe obrera anglesa de la cultura popular. Per exemple, l'historiador E.P. Thompson, en la seva obra intitulada "Costumbres en común" (Crítica, 2000), ens descobreix la realitat d'una cultura plebea (la de la nova classe obrera) que, en enfront de la "cultura victoriana" que empenyia amb força, es legitimava amb la retòrica del costum, però el seu objectiu essencial era la lluita per les necessitats i les expectatives de la comunitat.

En aquest sentit, que un batalló de dones s'incorpori a l'emblemàtic combat de Sant Jordi del simulacre de Moros i Cristians de Pollença no només respon a la retòrica del costum de la tradició més antiga. La presència d'aquestes dones combatents guanyarà una gran batalla simbòlica i fàctica al sistema patriarcal.

Gracies infinites a La Mala Pècora pel vostre #JoTambéVullLluitar.

"Cultura per a tothom", el manifest

Publicat originalment a dBalears (01-07-2019)

Petros Márkaris, a la novel·la "Pròxima estació, Atenes" –en la que el seu emblemàtic personatge Kostas Jaritos investiga, més enllà de la seva habitual Atenes, les grans bretxes socials de la Grècia maltractada per la Troica Europea amb l'austeritat autoritària-, tot referint-se a la majoria social grega, escriu: "Han perdut la 'cultura de la pobresa' que dominaven tan bé i la 'cultura de la riquesa' no han arribat a adquirir-la".

Parafrasejant Márkaris, diria que, preocupat de perdre la pobresa de les polítiques culturals de l'immediat passat, pel que fa a posar "l'interès general, la funció pública i a la ciutadania del conjunt de les Illes Balears en el centre de la seva acció", i de no arribar a adquirir, en l'immediat futur, la riquesa emancipadora d'una cultura no mercantilitzada, he signat el manifest "Cultura per a tothom" (@a_tothom).

"La cultura és l'eina amb la qual construïm les nostres realitats, si les institucions l'aboquen al mercat, converteixen els ciutadans en mers consumidors...", s'afirma en el citat text. L'amenaça de confondre ciutadania amb consumidors està sempre molt present en tots els àmbits de la vida neoliberal, és a dir, a les polítiques que proporcionen males vides a les majories socials. En aquest sentit, convé no oblidar que, històricament, la cultura no només ha sigut una poderosa arma de resistència pacifica, en molts casos la cultura ha esdevingut eina de domini, de, en paraules de Marina Garcés, "construcció dels marcs de denominació, tant nacionals com de classe".

Tanmateix, l'autodenominada esquerra hauria de tenir present, per sempre més, que a la dreta, quan governa, li basta gestionar l'statu quo, però l'esquerra necessita un projecte. En matèria cultural, un vertader projecte no estrictament neoliberal ha d'incorporar de debò la participació de la ciutadania, i no només una participació corporativa i burocratitzada. Val a dir que, una cosa és la participació del business cultural, que convé es canalitzi pels circuits de les "meses sectorials", i una altra molt diferent la genuïna participació ciutadana. En qualssevol cas, tinc per a mi que garantir cultura per a tothom és impossible sense facilitar la participació de tothom.

Tony Judt, poc abans de morir, es formulava la següent pregunta: Com parlar no sobre les lleis de l'economia sinó sobre les conseqüències del fet econòmic? Vet aquí un altre parafrasejo, en aquest cas al lúcid socialdemòcrata: Com parlar no sobre cultura sinó sobre les conseqüències de la cultura? En això rau el principal desafiament de les polítiques culturals del segle XXI.

Mentrestant, us convit a llegir i a signar el manifest, si hi esteu d'acord.