divendres, 8 de desembre de 2017

Pensions: L’hora dels voltors

Hi ha realment un problema de finançament del sistema públic de pensions? A l'Anuari del Treball de les Illes Balears 2016 el professor de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Madrid, i membre d'Economistas frente a la crisis, Borja Suárez, escriu que, en qualsevol cas, "les actuals dificultats financeres res tenen a veure amb defectes de disseny –entesos aquí com a excessiva generositat– del sistema de Seguretat Social. Més aviat el desequilibri financer respon a la fortíssima destrucció d'ocupació provocada per la crisi econòmica i les receptes 'austericides' que han prioritzat la lluita contra el dèficit públic sobre la recuperació del mercat laboral. La millor prova de la naturalesa conjuntural d'aquests condicionants és que si ara tinguéssim el nivell d'afiliació i de salaris de 2008, la Seguretat Social gaudiria d'un folgat superàvit".

No puc estar més d'acord amb la idea que els veritables problemes de les pensions no són ni econòmics, ni demogràfics, són polítics. I, per tant, sí que és possible mantenir-ne i millorar-ne la  cistella de prestacions i posar fi a un ideològic reguitzell de retallades i, fins i tot, revertir-ne les més sagnants, com ara la reforma de 2013 que, entre altres coses, va eliminar la garantia de no pèrdua de la capacitat adquisitiva de les pensions ja reconegudes, i va introduir el retard de l'edat ordinària de jubilació, i la disminució de la quantia del valor de les futures pensions. Però, insensatament, no es va introduir cap modificació per a resoldre el problema estructural de la minva de la recaptació d’ingressos.

Resulta imprescindible recordar que els sistemes públics de pensions –d'ençà que Frances Perkins, secretària d'Estat de Treball amb el president Franklin D. Roosevelt, l'any 1935, creés el primer sistema modern de pensions– es van crear per combatre la pobresa i reduir la desigualtat, mitjançant polítiques econòmiques de distribució de rendes i de la solidaritat intergeneracional. Resulta escaient, idò, demanar-se si, amb l'actual turboneoliberalisme globalitzat i desfermat, aquests objectius són vigents i practicables. Alguns pensam, amb Josep Manel Busqueta, que "en la nova configuració capitalista no hi ha espai per a la distribució econòmica que garanteixi una societat amb drets de ciutadania" ('L'hora dels voltors. La crisi explicada a una societat estafada'. Edicions El Jonc. 2013). És en aquest context en el qual s'explica que els voltors dels plans privats de pensions planin sobre el sistema públic de la Seguretat Social.

En els darrers dies, a casa nostra ha sigut molt cridaner que un setmanari salmó d'un diari local de gran tiratge dediqués dues pàgines a informar de les dades de la nòmina de novembre del col·lectiu de persones pensionistes illenques, i que, tot seguit, en dediqués sis pàgines a la promoció directa i indirecta dels plans de pensions privats; o que un altre diari mallorquí donés veu a la demagògia –a col·lació de la pèssima gestió del Govern del PP, que gairebé ha escurat la guardiola de les pensions– d'analistes financers com Martín Huete, qui afirmava que el que cal és estalviar "tots els mesos i en trenta anys et jubilaràs milionari". Afirmacions com aquesta són força feridores si es tenen en compte la quantitat de famílies amb problemes per arribar a fi de mes, o la precarietat salarial de les primeres, segones, terceres, i... experiències laborals i/o professionals de la majoria de la gent jove. Com vol aquest predicador del darwinisme social que estalviï el jovent que té escassíssima capacitat material per emancipar-se?

I, tanmateix, el futur de les pensions públiques no està escrit. És possible –i desitjable– mantenir el sistema de repartiment millorant la "generositat", i garantint els objectius socials com a guia de la seva sostenibilitat. Em sembla cabdal que es contesti la següent qüestió: De què val únicament una sostenibilitat econòmica si el resultat és un sistema més de beneficència que no de cohesió social? És, com dic, rellevant, la contestació, perquè mantenir les retallades en diferit de la reforma de 2013 i, sobretot, introduir novament les tisores de retallar conduirà a un tipus de prestació de supervivència, i a un sistema cada pic manco equitatiu. Convé no oblidar que el sistema actual ja té un biaix força inequitatiu, com queda palesat, per exemple, a les dades de l'Agència Tributària de 2016, que recentment ens informaven que, del total (198.657) de persones pensionistes illenques –amb una pensió mitjana de 13.187 €/any–, el 34% no arriben a una pensió mitjana de 6.805 €/any, i l’11% ni tan sols supera una pensió mitjana anual de 1.862 €.


Val a dir que algunes propostes (OCDE, Banc d'Espanya, FUNCAS –el 'think tank' lligat a la banca–, etc.) emfatitzen com a "solució sostenible" la reducció de les pensions, amb un canvi de model en el qual la regla d'or sigui igualar la despesa als ingressos per cotitzacions i zero imposts. Per aquesta raó una altra dada important de casa nostra –i d'arreu del Regne d'Espanya– és la que fa referència a les recaptacions de cotitzacions que, malgrat l'augment del nombre de cotitzacions (que no vol dir que sigui sinònim d'augment de persones cotitzant), en el quadrienni 2013-2016, i fins a octubre d'enguany (informació disponible a la pàgina web de la Seguretat Social), està estancada. Però la tendència és clarament descendent si s'aplica la inflació d'aquest període. Per tant, en la lògica 'stricto sensu' neoliberal, la qualitat i l'abast protector del sistema públic de pensions han de tendir a la baixa.


Certament, el futur de les pensions públiques no està encara escrit. Si el que volem escriure és un futur de cohesió social i dignitat, cal retornar a polítiques redistributives de debò. En aquest sentit, és urgent augmentar els ingressos mitjançant, entre altres mesures, la derogació de la Reforma Laboral de 2012 (bones ocupacions garanteixen bones pensions), la reducció dràstica de les bonificacions per al foment de l'ocupació, la supressió del topall de les cotitzacions, l'augment significatiu del Salari Mínim, el finançament d’ algunes prestacions –pensions de viudetat i d'orfandat, per exemple– amb impostos, un major esforç en la lluita contra els fraus i l'economia submergida i, alhora, iniciar el debat sobre la contribució al pressupost de la Seguretat Social del conjunt de la recaptació impositiva.

Unes pensions dignes són possibles si es modifiquen les lògiques desposseïdores del capitalisme actual. En cas contrari, els voltors conqueriran un suculent negoci i faran realitat el que cantava el gran Guillem d'Efak:
“Sé que quan canteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és al contrari:
buida la deixàreu”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (7-XII-2017)

dijous, 7 de desembre de 2017

Adoctrinament


Un dia de la setmana passada, a un bar de Màlaga, fulleig un diari mentre prenc un cafè tot just abans d'entrar al Museu Picasso de la ciutat malaguenya. De sobte em top amb el següent titular: "Los jóvenes son víctimas ideales para el adoctrinamiento político".

No en feia comptes, però no puc resistir-me a llegir l'entrevista a aquest professor de Psicologia Bàsica de la Universitat de Màlaga. Vaig suposar -sóc un innocent- que l'entrevistat es referia a l’adoctrinament neoliberal, oferiria alguna dada concreta, o explicaria alguna recerca sobre, posem per cas, continguts dels llibres de text. Però anava ben errat, i l'entrevista és un reguitzell de consignes ideològiques d'un desbordant nacionalisme espanyol, falsedats, i una falta de rigor que esborronen. Vet aquí dues afirmacions claus en aquest discurs ideològic i fals:

"Esa es la gran paradoja de Cataluña. Porque esa escuela inclusiva y democrática casa muy mal con el nacionalismo excluyente, el separatismo y las ideas supremacistas. En Cataluña, todos estos centros educativos democráticos, integradores y diversos (aparentemente) han jugado un papel central en el proceso separatista". "Desde el momento en el que el pacto Aznar-Pujol impone el catalán como lengua única en los colegios se trata de favorecer la cultura catalana por encima del resto de culturas del Estado, que también enriquecen y son patrimonio de todos los españoles, incluidos los catalanes. Se transmiten consignas, ideas simples, prejuicios... hacia todo lo que no es catalán".

Potser algú pensi que no val la pena parar esment a opinions tan al·lucinants, com ara “incluso en los años del franquismo parece que había un cierto pacto para que los chicos se educaran en una cierta libertad de pensamiento” (sic), i manco si qui las reprodueix és un diari malagueny (del que, per cert, desconec si té gran nombre de lectors i lectores, o quina és la seva línia editorial), i que, en conseqüència, no passa de ser una anècdota. Discrep.

Declaracions com aquestes, replicades en infinitat de mitjans de comunicació, són essencials per a, seguint George Lakoff, crear i reforçar el marc mental cognitiu del nacionalisme espanyol i del seu anticatalanisme visceral. Val a dir que, per aconseguir aquest objectiu “d’adoctrinar al personal”, els importa un rave "la importància de la veritat per a una cultura pública decent" (Michael P. Lynch).

I, de retruc, s'aconsegueix que no parlem de l’implacable -i realment existent a les escoles- adoctrinament en el neoliberalisme. En el documental de Richard Normand "L'Encerclement. La democràcia presa pel neoliberalisme", Normand Baillargeon ho explica així: "... llavors l'educació es desvia de la ciutadania, del bé comú, cap als interessos de les empreses privades que s'apoderen de l'educació. No és el mateix pensar el món des del punt de vista de la cultura que pensar-ho des del punt de vista d’allò que ofereix una o una altra empresa. Aquest element sempre està present: L'apropiació d'un mercat dels cervells dels nens i la preparació de la mà d'obra. L'educació, cada vegada més, en la perspectiva que descric, perd les seves altres funcions de preparació per a la vida cívica, d'obertura al món, de pur plaer de l'enteniment i del saber, per orientar-se cap al sotmetiment del mercat, la preparació dels subjectes educats per a funcions econòmiques".
Altrament dit: L'adoctrinament realment existent és aquell que imposa el pensament únic de l'homo economicus. El perill és, doncs, que l'educació deixi de ser sinònim d’igualtat d’oportunitats per a l’emancipació.

Publicat originalement a dBalears (4-XII-2017)

Ja hi ha consciència de la necessitat i possibilitat de la Renda Bàsica


Aquí teniu un article que s'ha publicat a la revista
 L'Altra Mirada