Publicat originalment a Diario de
Mallorca (25-06-2025)
L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a
l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de
2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas
incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que
escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula
no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest
tipus, i és un mot fàcilment associable
amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el
"prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si
no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx.
És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava
la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i
motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.
La definició, gairebé canònica i simplificada, de
valors ens diu que són conceptes,
qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en
el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de
valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un
punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials,
religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de
cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el
transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el
projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en
disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau
d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.
L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de
maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors
sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust
acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se
m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions
democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de
la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre
"L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents
paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència
dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de
1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i
caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après
era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit
democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al
diferent...
El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat
fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de
"visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de
l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la
mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la
catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les
persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat
científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi
a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements
democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran
estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos
democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents,
l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest
de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el
Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord
entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge,
i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.
En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la
pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma
proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i
l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de
persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el
significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en
l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts
segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt
pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem.
Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la
corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la
degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana
mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit
democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne
com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”
