Derogació Reforma Laboral de 2012: Embolica que fa fort!

Publicat originalment a dBalears (25-05-2020)

"La producció d'idees, de conceptes, de consciència, està a l'inici directament entrellaçada amb l'activitat i les relacions materials dels homes, el llenguatge de la vida real. Imaginar, pensar, les relacions mentals entre homes, apareix en aquest estadi com una sortida directa del seu comportament material. El mateix es pot dir de la producció mental tal com s'expressa en el llenguatge de la política, la llei, la moral, la religió, la metafísica, etc.". Aquestes paraules de Marx i Engels pertanyen a "La ideologia alemanya: Feuerbach", i venen a tomb del embolic que s'ha armat entorn de l'acord entre el PSOE, Unidas Podemos, i EH Bildu de derogar íntegrament la Reforma Laboral de 2012. Semblaria que no es vol emprar el llenguatge de la vida real sobre aquest assumpte. Anem a pams:

Avancem que aquesta reforma va ser una derogació integral de l'Estatut dels Treballadors (i els seus desenvolupaments) multi reformat de mal a pitjor durant anys i panys. Una derogació íntegrament imposada sense complexos pel PP, sense diàleg social, i anant, fins i tot, més lluny de les reivindicacions que aleshores  feia la patronal CEOE-CEPYME. Qualsevol balanç d'aquesta legislació laboral, insígnia de l'austericidi, no pot obviar l’ agressió inmisericorde que va suposar, en el fons i en la forma, als sindicats. Va significar un "a les relacions laborals: tot el poder als empresaris!". La història evidencia, doncs, que sí que és fàcticament possible practicar la derogació integra.

Aclarit l'anterior, diguem que en aquest assumpte -com en tants d'altres- "el llenguatge de la vida real", "el llenguatge de la política" està entrellaçat amb els significats i repercussions materials. Una derogació integral de la Reforma Laboral del PP significaria fer el mateix que allò que es va fer el 2012: la substitució integra d'una normativa laboral per una de nova. Les repercussions materials podrien ser, entre d'altres, més equilibri en el conflicte capital-treball, menys precarietat laboral, més democràcia en les relacions laborals, i menys devaluació de costos laborals (salaris i acomiadaments).

L'embolic del llenguatge sobre la reforma de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy no és nou: Fa temps que, especialment, des dels entorns del PSOE, s'ha impulsat la idea de "derogació dels aspectes més lesius". Aquest és un concepte extraordinàriament indeterminat perquè no aclareix quins són els aspectes a reformar. De retruc, crea una mena de consciència que hi ha alguns aspectes substancials de la legislació laboral austericida que no cal derogar. Aquesta és una idea que agrada força al PNB. El llenguatge de les altres forces polítiques, que varen fer possible que prosperés la Moció de Censura a Mariano Rajoy i la Investidura de Pedro Sánchez, ha sigut més pròxim al llenguatge de la derogació integra.

El cas és que arribam al Gobierno de Coalición Progresista de PSOE i Unidas Podemos, i l'embolic del llenguatge entorn de la derogació d'una norma turbo neoliberal (pròxima a l'anomenat "Dret del Treball de l'Enemic") segueix. El programa acordat diu:

"Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012. Impulsarem en el marc del diàleg social la protecció de les persones treballadores i recuperarem el paper dels convenis col·lectius. En concret i amb caràcter urgent:

• Derogarem la possibilitat d'acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia.

• Derogarem les limitacions a l'àmbit temporal del conveni col·lectiu, fent-lo arribar més enllà de les previsions contingudes en aquest, després de la finalització de la seva vigència i fins a la negociació d'un nou.

• Derogarem la prioritat d'aplicació dels convenis d'empresa sobre els convenis sectorials.

Així mateix,

• Modificarem l'art. 42.1 de l'Estatut dels Treballadors sobre contractació i subcontractació laboral a l'efecte de limitar la subcontractació a serveis especialitzats aliens a l'activitat principal de l'empresa.

• Limitarem la capacitat de modificació unilateral de les condicions del contracte per part de l'empresa.

• Revisarem el mecanisme d'inaplicació dels convenis col·lectius, orientant la desvinculació salarial vinculada a causes econòmiques greus".

El dubte principal, i que permetia perpetuar l'embolic, és aclarir si recuperar els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 implica recuperar els drets arrabassats en matèria de protecció d'acomiadament individual i col·lectiu. Aquest aspecte -que no apareix en el llistat de temes concrets a derogar- és cabdal. No es pot negligir que la Reforma Laboral de 2012 tenia entre els seus objectius -i ho ha aconseguit amb escreix- que el contracte indefinit deixés de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d’indefinitud que es garantia, entre altres coses, d’una eficaç protecció davant l'acomiadament.

I, a la fi, arribà la claredat meridiana de l'acord signat el proppassat 20 de maig per Adriana Lastra (PSOE), Pablo Echenique (Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común) i Mertxe Aizpurua (Euskal Herria Bildu). No hi ha dubte possible: Si la derogació és integra, l'enginyeria legal per a l'abaratiment i la facilitació de l'acomiadament posada en peus en 2012 entra en el llistat de temes a derogar. I, a més a més, el compromís és fer-ho aviat, sense dilacions. Per això s'ha muntat el sidral d'aquests dies.

Però. com l'alegria dura poc a casa del pobre, sembla que hi haurà marxa enrere. i tornam-hi, torna-hi a l'embolic del llenguatge. La ministra portaveu, María Jesús Montero, el proppassat divendres, va dir que "la reforma laboral del siglo XXI y de estos momentos es un nuevo Estatuto de los Trabajadores del siglo XXI". Embolica, que no afluixa, amb figues d'un altre paner, amb això de l'Estatut dels Treballadors del segle XXI que, sigui dit de passada, és una altra disputa.

En qualsevol cas, tornen les dilacions sine die d'allò que és urgent: Derogar la Reforma Laboral de 2012 perquè la crisi laboral i social provocada per la COVID-19 no muti a crisi humanitària, i les desigualtats esdevinguin indecentment insostenibles. Mala peça al teler si se segueix imposant l’embolic al llenguatge de la vida real!

Analitzar l’avui per repensar el demà de l’ocupació post-Covid19

“La pandèmia de la Covid-19 ha provocat una greu crisi econòmica i sociolaboral que, tanmateix, ja s’anunciava. L’afectació del mercat de treball ha sigut disruptiva i important. Però, més enllà de la conjuntura postdeclaració d’alarma, les previsions —tot i molt canviants— apunten a una crisi sociolaboral intensa, i pregonada. Els treballadors i les treballadores afrontaran aquesta nova crisi en una situació laboral extraordinàriament precaritzada per les polítiques austericides aplicades des del 2010 (singularment la reforma laboral del 2012) que no s’han revertit. La primera reacció ha estat una normativa laboral d’excepció (ERTOs, etc.), però el retorn a la “normalitat” post-Covid-19, no pot significar “moralitzar la precarietat com a horitzó”. Un nou paradigma sociolaboral implica reformar el mercat de treball per fer-lo menys flexible, una “flexiseguretat” amb reducció de jornada laboral i, sobretot, una renda bàsica incondicional i universal, i democratitzar l’economia recuperant conceptes com ara autogestió, cogestió o participació del factor treball a les empreses.”

Text complet aquí:

https://ajuntament.barcelona.cat/dretssocials/sites/default/files/revista/09_op_borras_ensenya_bcn26.pdf

Decret llei a mida de voltors

Publicat originalment a dBalears (18-05-2020)

Encara és molt d’hora per poder albirar la magnitud de la crisi de la COVID-19. No sabem com canviarà el món, quina serà la magnitud del seu impacte en el procés de globalització, l'afectació en el nostre estil de vida, o –i molt important- quant llarg serà el daltabaix econòmic, i intensa la crisi social. No obstant això, el Govern de les Illes Balears sembla que ho té clar: Amb el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" ha decretat que a casa nostra –malgrat que allò assenyat és pensar que aquesta crisi del coronavirus marcarà un abans i un després per a la nostra societat- el futur immediat és la "vella normalitat" de més turistització per terra, mar (més indústria nàutica), i aire, construcció a l'engròs, ludopatia com externalitat econòmica, i zero sobiranització del model econòmic illenc.

En l'aprovació d'aquest infame Decret llei, des del Consolat de Mar s'ha sabut aplicar a la perfecció la tan neoliberal "doctrina del xoc" que fa anys ens explicà Naomi Klein. Mentre una gran majoria de la societat està ensulsiada en el neguit pel seu futur material més immediat, des del Govern es dóna una altra volta de rosca neoliberal sense complexos. Del text publicat al BOIB (amb un sospitós retard des que s'anuncià la seva aprovació, i amb dificultats tècniques d'accessibilitat incomprensibles), hi ha una sola cosa a agrair: La desaparició de la retòrica buida de contingut sobre "sostenibilitat", i, de retruc, l'ERTO (o potser és un ERO?) aplicat a la campanya publicitària de l'Agenda Balear 2030.

En el text del Decret llei de la rendició dels "progressistes" davant les "solucions neoconservadores", es manté l'antigalla de l'anomenat "diàleg social" com si visquéssim en el segle passat, i l'emergència climàtica no fos essencial en l'equació per a aconseguir quelcom semblant a la "plena ocupació" amb garantia d'inclusió social del treball remunerat. Avui en dia pensar globalment és pensar que no hi haurà ocupacions en un planeta mort, la qual cosa implica que actuar localment exigeix incorporar a qualsevol mesa de diàleg les anàlisis i demandes ecologistes. Ras i curt: A les Illes Balears no hi haurà ocupacions ni cohesió social en unes illes mortes. Un endemà de la coronacrisi que no sigui un tornar a la "vella normalitat" de desigualtats a balquena s'ha de construir, també, amb propostes ecosocials.

Temps hi haurà de comentar, fil per randa, els 41 articles i les 25 disposicions addicionals, derogatòries, i finals del poti-poti de matèries (cap d'impuls a l'economia social i solidària, per cert) que conté el Decret llei. Uns comentaris que, ben segur, podrien ser més encertats -i sucosos- si en el Portal de Transparència del Govern de les Illes Balears es publiquessin amb total transparència les agendes de la presidenta i de les conselleres i consellers. Així sabríem quants lobbys han telepressionat. El cas és que, el substancial és que, amb aquest paquet legislatiu qui hi guanya són els voltors:

1. Els fons d'inversió que tindran més interès -i guanys- d'invertir en els hotels que podran ampliar la seva capacitat d'allotjament (fins a dues persones menors de quinze anys podran ocupar legalment llits supletoris en cada una de les habitacions), i molts hotels, a més a més, podran ampliar el 15% la seva edificabilitat. Per cert, amb la legalització de les habitacions a l'estil "cabina dels germans Marx", la reivindicació de les Kellys de regulació de la càrrega de treball és més que mai del tot imprescindible i urgent! 2. Els Importants fons d'inversió internacionals com Blackstone i grans companyies franceses i espanyoles (la de Florentino Pérez, posem per cas) que veuen oberta una immensa porta al negoci dels geriàtrics amb el canvi d'ús d'hotels obsolets (sic) a residències per a gent gran. 3. La sempre carronyaire indústria del joc, tant se val si destrossa vides per mor de la ludopatia, s'embutxaca una bonificació del 75% de la taxa fiscal autonòmica sobre el joc.

Tot plegat, és un disbarat de tal magnitud que cal invocar la dita de "Déu nos guard d'un ja està fet". Això és tan reversible en el Parlament, com indignant que s'hagin atrevit a plantejar-ho en una situació d' estat d'alarma, i, per tant, de manca de llibertats per a la protesta i la mobilització. I, tanmateix,... els lobbys dels poderosos, com ara els de la col·laboració turística publicoprivada, mai no estan assaciats. Potser el que sí s’assaciï sigui la paciència de la gent que estimen de debò aquesta terra, i la justícia social i ecològica.