Reduir, Repensar, Rebel·lió

Publicat originalment a dBalears (25-11-2019)

En llegir al dBalears que el Govern crearà tres fòrums de diàleg sobre sostenibilitat econòmica, ambiental i social, no em vaig poder estar de recordar altres saraus institucionals invocant el concepte de "sostenibilitat" que, de tant d'invocar-lo en va (per exemple, el progressista Consell de Mallorca vol, fort i no et moguis, inaugurar l'autopista Llucmajor-Campos com a part de la seva política sostenible de mobilitat), ha esdevingut en un monumental "no-res". Amb el terme "sostenibilitat", acaronat fa anys pel moviment ecologista, ha passat quelcom semblant a les famoses "3R", allò de Reduir, Reutilitzar i Reciclar, que, ben aviat el sistema productivista en part se les va apropiar amb la mercantilització del reciclatge (el cas de TIRME n'és un exemple espectacular), i la creació del “reutilització-business” (economia circular). Val a dir que reciclar i reutilitzar és bona cosa, si no s’industrialitza ni financiaritza el reciclatge, i si la reutilització la fan entitats com ara Deixalles, i no societats mercantils d’empreses multiserveis, algunes, fins i tot, associades a fons d’inversions. El cas és que, mentrestant, la "R" de reduir (que té a veure amb decréixer) va ser, de bell antuvi, un recurs tan retòric que no va acabar de formar parts del “capitalisme verd”.

En l'actual situació de crisi ecològica-social, de declaracions d'emergència climàtica, d'auge del neofeixisme... és imprescindible que els progressistes llancin missatges més clars a la ciutadania que la creació de fòrums per anar xerrant de les coses, i... “qui dia passa, any empeny”, entre altres coses, perquè és clau saber de quin progrés es parla: De l'assolible només mantenint l'addicció al CO₂? De l’aconseguit mitjançant una societat de l'externalització, és a dir, del benestar propi, a costa de denegar-li-ho a uns altres? Del progrés tecnològic que, en paraules de José Saramago (2008), "es va disparar fins a límits inconcebibles i l'anomenat progrés moral va deixar de ser, purament i simplement, progrés, i va entrar en regressió"? En definitiva, la qüestió en aclarir si el missatge és d'un progrés sense prendre en la mínima consideració la imprescindibilitat de límits. Aquestes preguntes no queden aclarides per molt que a cada frase posin el mot "sostenibilitat".

Per tot plegat, hem arribat al bon punt que cal exigir a tothom que no xerri més de sostenibilitat. És l'hora de recuperar i actualitzar les "3R". Ara, si o si, han de ser: Reduir, és a dir, decréixer; repensar el model econòmic, altrament dit, desturistitzar; rebel·lió, en altres paraules, rebel·lar-nos contra l’extinció i la indiferència progressista i/o conservadora en relació al clam #SenseLimitsNoHiHaFutur. En aquest sentit, resulta escaient recordar que, en paraulers d'Antonio Gramsci, "la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents”.

I, com avui, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, no podia acabar aquestes línies sense reiterar que, ara més que mai, no es pot ser indiferent envers aquesta xacra patriarcal. Per molt que bramin els masclistes neofeixistes de Vox, la realitat és, en paraules de Rebecca Solnit (“Els homes m'expliquen coses”. Angle Editorial, 2016), que "Tenim una quantitat impressionant de violacions i violència contra les dones en aquest país, i arreu del món, i és quelcom que mai es tracta com un problema de drets humans, o com una crisi, o ni tan sols es considera que hi hagi un patró. La violència no té raça, classe, religió, o nacionalitat, però té gènere".

Kellys d'avui i d'ahir

Marta Rovira Martínez, en el seu llibre "La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història" (Pòrtic, 2014), ens convoca a reflexionar "sobre el paper de la memòria pública com a element de cohesió de la societat". És una apel·lació sempre pertinent, que ens ha de fer anar més lluny en les polítiques fins ara implementades per a garantir els drets de lesa democràcia a la veritat, la justícia, i la reparació de totes les víctimes del cop d'estat franquista contra la Segona República, i la posterior repressió feixista. En el fet d'anar més lluny en matèria de memòria democràtica, hi reivindic, entre altres, les lluites per la democràcia i la millora de les condicions socials i de feina de l'incipient moviment obrer illenc dels anys 60-70. Així mateix, em sembla del tot escaient la reivindicació de la memòria de les primeres lluites i conquestes en l'etapa post dictadura franquista.

Aquesta reivindicació de memòria democràtica ve a tomb de la celebració aquest proppassat cap de setmana a Palma del segon congrés estatal de Kellys Unión, en el qual l'organització va tenir l'excel·lent idea d’oferir, en la primera de les sessions, una xerrada de dues pioneres, Antònia Andani i Maria Bonnín, de la lluita obrera a l'hoteleria de Mallorca. Maria Bonnín va ser protagonista principal de, en paraules de Llorenç Capellà en el llibre "Mallorca i el món obrer" (Editorial Moll, 1977), "uns dels primers conflictes laborals que gaudí d'un cert ressò a la Mallorca franquista". Val a dir que, en aquest llibre de Capellà s'expliquen amb bastants detalls els orígens, desenvolupament, i conclusió d'aquesta vaga a l'Hotel Bellver, iniciada l'estiu de 1973, i protagonitzada, fonamentalment, per cambreres de pis, és a dir, per kellys. Paga la pena recordar que les infrahumanes condicions de feina de les kellys vénen de lluny. Fixau-vos el que en aquest llibre– per cert, un text que consider  hauria de tenir  més difusió per la qual cosa potser és imprescindible una reedició-, diu María Angeles Larrasquitu: "Com a cambrera que som, he treballat desset hores diàries, fèiem guàrdia cada cinc dies, i cobràvem nou mil pessetes".

Encara que, malauradament, no hi hagi –almenys que jo conegui- literatura que faci menció a les cambreres de pis capdavanteres de les més importants lluites sindicals de finals dels anys 70 i principis dels 80, s'ha de recordar que conquestes laborals, com ara els dos dies lliures consecutius a la setmana, o el fet que cambreres de pis cobrin el mateix que les categories professionals de menjador o bar, tenen noms i llinatges de moltes kellys mallorquines. Cal fer-les justícia, i tenir memòria d'aquestes kellys, pioneres en la lluita per a la conciliació de vida laboral i personal, i contra la bretxa salarial de gènere.

Fet i fet, la qüestió és que, com deia Mario Benedetti, l'oblit és ple de memòria. Consegüentment, tinguem memòria de la lluita de les kellys d'abans com impugnació de la dictadura i de la manca de drets, i, alhora, no oblidem que la lluita de les kellys d’avui és una impugnació a un model turístic turbocapitalista, que no s'arregla amb analgèsics farmacològics o socials.

Publicat originalment a dBalears (18-11-2019)

Nova ocupació: Ja garanteix una vida decent?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-11-2019)

Des dels anys més durs de la crisi econòmica i social, allà per 2013, procur no oblidar tres idees manllevades, que han sigut fonamentals per a les meves anàlisis de l'anomenat mercat laboral de les Illes Balears. La primera va ser la següent afirmació de Josep Ramoneda: "llegint la literatura econòmica, hom té la sensació que, amb tantes xifres al cap, ja no se'n recorden que darrere d'elles hi ha vides i drames humans". Es reblava el clau en aquesta denúncia de manca d'empatia amb les víctimes de la crisi-estafa amb les següents paraules "ni una sola de les decisions vinculades amb 'l'austeritat' que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o el seu entorn immediat. En no sofrir-les, les mesures anticrisi són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres...". Ambdues reflexions són, a parer meu, de plena actualitat en les anàlisis del tarannà actual de la situació sociolaboral que presenta un panorama  que, cal recordar-ho tantes vegades com faci falta, s'ha transformat radicalment a conseqüència d'aquelles mesures d'austeritat neoliberal. Per tant, no es pot negligir que, darrere les recents macroxifres laborals, hi ha nous drames de vides precàries. Obviar aquesta realitat seria posar-nos a l'altura ètica dels alts càrrecs als que es referia Mariano Aguirre en la segona d'aquestes idees manllevades.

El tercer manlleu és una declaració de Lazló Andor que, sense manifestar el més mínim neguit, digué que "desafortunadament, no podem dir que tenir una ocupació equival necessàriament a un estàndard de vida decent". Una declaració que, val a dir-ho, esdevingué "canònica" en les anàlisis crítics del funcionament del que, tot i que el treball no és una mercaderia, s'anomena mercat de treball. El cas és que la qüestió clau ara mateix en matèria sociolaboral rau a saber si és pot sostenir quelcom substancialment diferent d'allò que digué, en la seva condició de comissari europeu d'ocupació, Lazló Andor.

Convé filar prim en aquest assumpte car, insistesc, ens movem en un marc conceptual i real en el qual la precarietat, com a falla del sistema, s'ha normalitzat. A tall d'exemple, el fet que el Govern de les Illes Balears, en la presentació de les dades d'afiliacions a la Seguretat Social i d'atur administratiu, ens parli de "Qualitat de l'ocupació", basant-se en una continuïtat en la reducció de la parcialitat i de la taxa de temporalitat, contrasta amb les declaracions de la Coordinadora de Creu Roja Balear (Diario de Mallorca de 10-11-2019) en les que afirmava: "Lo que me dice nuestro responsable de Empleo es que este verano se ha podido insertar a todas las personas que estaban en este programa, especialmente en el caso de los jóvenes. Pero también ha sido la temporada en la que los contratos han sido más cortos, con más medias jornadas, prácticamente ningún contrato indefinido, y sin llegar a adquirir el derecho a una prestación ¿Cómo va esta gente a salir de la pobreza?". El punt important és si aquesta reducció de la parcialitat i la temporalitat contractual és suficient per poder xerrar d'una millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Tanmateix, el que em sembla més perillós és associar, com es fa en  les citades valoracions governamentals, que "els salaris signats en convenis col·lectius a Balears continuen liderant l'augment pactat en el conjunt d'Espanya, amb major o menor qualitat de l'ocupació”. Aquí caldria parafrasejar el "The economy, stupid!" (És l'economia, estúpid!) de la campanya electoral del 1992 de Bill Clinton contra George H. W. Bush (pare), per un "és la capacitat adquisitiva, estúpid!" Al cap i a la fi, allò que veritablement importa és si la nova ocupació proporciona més oportunitats d'estàndards de vides decents. Altrament dit, si tenim present que darrere les xifres hi ha persones, i, alhora, es vol manifestar una mica d'empatia amb qui viu vides (laborals i personals) precàries, i, òbviament, no desitjades, convindria avaluar si tenir un treball formal i remunerat és garantia de no ser pobre, i, conseqüentment, si es pot tenir, amb més o menys dificultats, un habitatge decent, acabar el mes sense necessitat d'ajuts de beneficència, fer front a una despesa imprevista, o emancipar-se, en el cas del jovent.

Alguna literatura ja advertia, allà per 2013, que les polítiques empresarial de turboprecarització de l'ocupació, possibilitades  a Espanya amb les Reformes Laborals de 2010 i 2012, no s'havien d'entendre com a inevitables en la fase més aguda de la crisi, sinó com anticipació de la normalitat futura. Malauradament, sembla que, fins i tot des de posicions "progressistes", es pretengui la normalització de la societat dels tres terços, és a dir, d'una classe alta i oligàrquica, una classe mitjana amb tendència a minvar quantitativament, i amb els ascensors socials avariats, i una classe conformada per les persones treballadores pobres i precàries i per les radicalment excloses. Tot plegat, mala peça al taler per a la salut de la democràcia!