divendres, 19 d’octubre de 2018

Demografia, límits del creixement i l’envelliment



Publicat originalment a dBalerrs (15-10-2018)

La lliçó inaugural de l'any acadèmic 2018-2019 a la UIB, a càrrec del catedràtic de geografia humana, Pere A. Salvà Tomàs, és un document de gran interès, i que, a parer meu, hauria de servir per a què l'assumpte de la demografia, i les seves conseqüències se situés en el centre del debat polític illenc.
El Dr. Salvà ofereix un seguit de dades cabdals. No insistiré en les referides a immigració i migració, edat mitjana de la població, canvis en el model de família, etc. que, tanmateix, podeu consultar en el text titulat "La població de les Illes Balears al llarg dels quaranta anys de la UIB". Però sí que m’interessa emfatitzar el següent: a) Hem passat d'uns 627.000 habitants a la primavera de 1978, a, segons les dades provisionals del padró de població de l'1 de gener, 1.128.139, és a dir, al llarg del període 1978-2018 la població illenca ha crescut entorn d’un 72%. b) A la piràmide poblacional de 2018 es pot observar que, per primera vegada en els darrers quaranta anys, hi ha més persones de més de 65 anys que no joves de menys de 15 anys. c) En les darreres quatre dècades l'esperança de vida global (dones i homes) ha passat dels 74,74 anys als 82,77 anys.
Tot plegat ens interpel·la a fer reflexions polítiques, socioecològiques, i econòmiques de gran envergadura, i, alhora, obliga a l'esquerra a construir un programa de mínims veritablement transformador, i a implementar polítiques coherents amb aquest programa. En cas contrari, serà la dreta qui ho "gestionarà" en clau xenòfoba, de creixement il·limitat, i del negoci de, posem pel cas, la vellesa, o els reptes demogràfics.
En aquest sentit, fa molt temps que sabem que hem de practicar el decreixement. Ho sabem des que en 1972 es va publicar el primer informe encarregat pel Club de Roma sobre els límits del creixement. Un document que va demostrar que, si persistia la tendència a l'augment de la població, la producció agropecuària i industrial -inclosa la turística-, i l'emissió de deixalles esgotaria les matèries primeres, els embornals de pol·lució, i la fecunditat del sòl del planeta, i la societat industrial (turística i no turística) sofriria en el segle XXI un col·lapse econòmic i demogràfic de conseqüències inimaginables. En general, i a les Illes Balears en particular, el decreixement econòmic ha deixat de ser una opció. És un si o si, car més creixement en l'actual model de tot turisme –i, fins i tot, amb suaus rectificacions- és sinònim de creixements poblacionals.
Pel que fa a l'envelliment de la població, i a la prolongació de l'esperança de vida de la població illenca, el debat estratègic se situa en el com, i amb quins recursos fem front als treballs de cura de la fase final de la vida. Hi ha dues opcions: la neoliberal que, bàsicament, és la de fer negoci a costa de la gent gran. El que podríem sintetitzar en "atenció S.A. a l'envelliment"; o, per contra, la d'un reforçament d'allò què és públic, mitjançant un veritable repartiment de la riquesa. Sens dubte el debat, i la concreció de polítiques entorn d'una gestió amb preocupació per la justícia social i ecològica de la demografia illenca -més enllà de les pensions- hauria de tenir un lloc més preferent a les agendes progressistes.
En qualsevol cas, les previsions de l'INE que les Balears guanyaran 259.033 habitants fins al 2033 haurien de fer saltar totes les alarmes.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Quaranta anys d'ecologisme mediterrani... i seguim!



Publicat originalment a Diri JORNADA (11-10-2018)

Som a tocar el quaranta aniversari de les «Primeres jornades ecologistes del Mediterrani espanyol», celebrades a Dénia (Alacant) els dies 13, 14 i 15 d'octubre del 1978. Al seu dia, el Grup d'Ornitologia Balear (GOB), conjuntament amb el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE) i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE), va editar un fullet en què, a més d'altres materials, contenia el «Manifest en defensa del Mediterrani» amb les conclusions de les dites jornades.
Paga la pena llegir-lo per a adonar-se que en aquella època estava gairebé tot per fer en matèria ecològica. Les dictadures són terrorífiques per a la salut del planeta. Vist amb una mirada mallorquina, el balanç d'aquestes quatre dècades és ambivalent: Són moltes i importants les victòries de l'ecologisme mallorquí, i, no obstant això, la situació ecològica i mediambiental de Mallorca és crítica. El turbocapitalisme en general, i el turístic en particular, és igualment terrorífic per a la justícia ecològica i social.
El moviment ecologista mediterrani ja fa 40 anys que, entre altres coses, denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament» i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat».
D'altra banda, algunes de les coses que reclamava eren «la potenciació dels serveis ferroviaris com a estructura bàsica de transport»; «un canvi radical de l'actual enfocament en l'activitat turística» i «frenar la proliferació de ports esportius». Val a dir que el paper de claveguera del Mediterrani té ara més components: creuers i indústria nàutica. Es contiunen construint autopistes eufemísticament anomenades desdoblaments (ara més que mai, #AutopistaMai) per continuar potenciant el cotxe, alhora que no augmenten els quilòmetres de tren. I el canvi radical del turisme ha estat la massificació, la invasió de l'espai urbà i la turistització, fins i tot de les ments.
La història de l'ecologisme mallorquí és la història de lluites, victòries, derrotes i molta coherència (en el manifest del 1978 es pot llegir «rebutjam l'autopista com a concepció...»), com perquè passin les setmanes i el president del Consell de Mallorca, i candidat de MÉS a la presidència del Govern de les Illes Balears el 2018 no es disculpi per haver calumniat el GOB quan va afirmar que «quan governa el PP estan [la gent del GOB i de Terraferida] de vacances».
Des d'aquell manifest redactat a la Torre del Consell del Castell de Dénia han estat quaranta anys de molt treball i poques vacances. Ha valgut la pena. Seguim! Ara mateix, tots i totes amb Sant Llorenç i el Llevant de Mallorca!

divendres, 12 d’octubre de 2018

Autopista en direcció al no canvi



Publicat originalment a dBalears (08-10-2018)

La lluita contra l'autopista Llucmajor-Campos és una lluita pel canvi de debò en matèria d'infraestructures, mobilitat, conservació i ordenació territorial, erradicació de la corrupció, formes de fer política, combat contra l’especulació, etc. Fins i tot, diria jo, és una batalla per avançar en un canvi de model de societat. Per això serà –ja ho és- una lluita dura, complicada, d'incert èxit. Encara que sigui un altre "David contra Goliat", com tants d'altres en aquesta terra, es pot guanyar. Tanmateix -en el supòsit que allò que representa #AutopistaMai sigui derrotat per les excavadores, l'asfalt, el cotxe, els poderosos lobbys, els doblers, etc.-, l'ecologisme guanyarà en dignitat.
Per que, per molt que s'entossudeixin -alguns més que uns altres, tot s'ha de dir- els partits del tripartit que governa el Consell de Mallorca, és mentida que aquest projecte sigui un compromís de governabilitat que cal complir. L'apartat d'infraestructures de l'"Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019" és més polièdric. Entre altres coses, xerra de "redimensionar les infraestructures, i aprofitar la baixada de la pressió sobre la xarxa viària per derivar part dels viatges realitzats en transport privat cap al transport públic"; d' "avaluació i revisió dels projectes, contractes, i adjudicacions de la Direcció Insular de Carreteres, i efectuar una reconversió del departament de carreteres en un departament d'infraestructures i mobilitat sostenible"; de "revisar el PDS de Carreteres, i elaborar un Pla de Mobilitat, i desenvolupar aquests dos instruments de forma coordinada per evitar generar més trànsit, i impulsar millor el transport públic interurbà, realitzant una avaluació de sistemes per garantir la seguretat dels ciclistes i motoristes, i la convivència ordenada amb els vehicles, donant un nou impuls a la instal·lació de guarda-raïls per a motoristes"; de "revisar el Conveni de Carreteres, descartant noves macro-infraestructures, i reforçant o millorant el teixit existent (carreteres comarcals), incloent-hi major dotació pressupostària per rescatar Túnel de Sóller"; i, efectivament xerra de "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor, minimitzant l'impacte i el consum de territori".
Per tant,  "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor" es podria executar, en tot cas, en el context del conjunt d'aquestes qüestions pactades, i sense ser contradictori amb els altres punts. Al cap i a la fi, el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS el que haurien d'explicar és per què s'han entestat en aquest projecte, i no en un altre. Perquè aquest entossudiment en una infraestructura que és, veritablement, una autopista tan semblant a la projectada pel PP, que no ha requerit un període nou d'exposició pública. Hem passat del "govern de la gent", al un "sense complexos" impropi de forces polítiques no dretanes, i dels compromisos de transparència i participació, a la més grollera neollengua?
Tinguin per segur que aquesta autopista cap al no canvi és una fragant contradicció per avançar "Pel canvi segur" que predicava el PSIB-PSOE en 2015; una constatació que el lema de la campanya d'ara fa gairebé quatre anys de Podem -"És ara, Podem"- s'ha reconvertit en "És ara, Podem fer el que la casta ha fet tota la vida: asfaltar", i que, com afirmava en aquella campanya electoral MÉS per Mallorca, potser per aturar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campo: “Indignar-se no basta!”. I, tanmateix, el que políticament i èticament és una traïdoria és ni tan sols indignar-se amb aquesta autopista en direcció al no canvi.