divendres, 13 de desembre de 2019

Quaranta anys després, aquí seguim tossudament alçats!


Publicat originalment a dBalears (09-12-2019)

Els dies 7, 8, i 9 de desembre de 1979 l'Estudi General Lul·lià a Palma esdevingué seu de les segones jornades d'Ecologia i Política, organitzades pel Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE), i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE). Eren temps de "transició" –millor dit de transacció-, incerteses, expectatives, traïdories, renuncies... Però, també era temps de lluïdeses i resistències.
De lluïdeses, com ara, les que reflecteix el llibre, recentment publicat, “Contra la inèrcia. Textos polítics” (1979-1980) de Maria-Mercè Marçal (Comanegra, 2019), que , a tall d'exemple, en un text de 1979 sobre la doble militància, és a dir, en partits polítics i en moviments socials (el feminista, en el cas concret de l'escrit de MMM), escriu: "Cap aspecte de la nostra vida no és neutre, marginal al sistema. I, per més que la tradició marxista s'ha entestat a oblidar-ho -fora d'escassíssimes excepcions-, el capitalisme cal combatre'l des de tots els fronts, si no volem que la revolució ens neixi morta".
Deia abans que, quan es reuniren a Palma, en paraules d'una publicació editada en aquelles dates pel GOB, "ecologistes, polítics, i polítics ecologistes" per debatre i treure conclusions sobre "Turisme i medi ambient", "Defensa i indústria militar", "OTAN", i "El Mediterrani", també era temps de resistències. Per exemple:
i) Fa quaranta anys era un acte de resistència afirmar, com avançada oposició a la turistització neoliberal que ara patim, que: "... els ecologistes no ens oposam al turisme entès com a activitat d'intercanvi cultural i humà entre les persones, i com a coneixement dels costums, peculiaritats, i ús socials dels pobles. No obstant això, manifestam el nostre rebuig a les formes turístiques vigents, basades en la degradació de l'intercanvi cultural, l'estandardització de les possibilitats personals d'expansió creativa, i el fort impacte sobre les riqueses naturals, històriques i artístiques".
ii) L'any 1979 era temps d'objecció –desobediència civil- al servei militar obligatori. Les conclusions de la trobada del palmesà Estudi General Lul·lià no pogueren ser més resistents en manifestar que "no ha d'obligar-se a cap ciutadà al servei de les armes", i proclamar "la innecessitat de l'existència d'Exèrcit, atès que, invariablement, serveix als interessos de les classes dominants, disposant de recursos -i no només d'armament- excepcionals per a que la seva presència sigui contundentment sentida". El servei militar ja no és obligatori, però es mantenen els ignominiosos pressupostos militars (per cert, la connexió entre la despesa militar i la crisi climàtica sembla ser evident), i la seva presència insolent segueix sent contundentment sentida en casos com l'afer de Son Busquets.
iii) La "radical oposició a l'ingrés a l'OTAN" va ser un primerenc clam d'aquell "OTAN No, bases fora", i de l'actual "Aturem la guerra i el genocidi armeni; defensem la revolució de Rojava!".
iv) Com llavors el Mediterrani ja patia la petjada de la súper explotació humana, les resistències s'articularen amb el desenvolupament d'un manifest, acordat a les jornades de l'any anterior, en el qual es denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament», i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat». Les conclusions de 1979 incorporaven un reguitzell de propostes concretes per a salvar la Mediterrània, sense oblidar-se del "suport del Moviment Ecologista a la iniciativa de declaració de tot el Mediterrani com a Zona de Pau". Ara com ara, cal seguir resistint i lluitant per a una Mediterrània sense plàstics, amb costes lliures d'urbanitzacions, una Mediterrània per a la gent, i no per a el negoci turístic o petrolier, per a una mar en pau, per a viure-la i no per a ser fossa comuna de la inhumanitat cruel i egoista dels poderosos europeus, turcs, i altres malfactors.
Fet i fet, tot coincidint amb la Cimera COP 25, compromesos amb la Cimera Social pel Clima, en temps de màxima crisi ecològica en la seva triple dimensió (clima, biodiversitat, i ecosistemes), farts de retòrica (declaracions d'emergència climàtiques sense fites concretes, declaracions institucionals de "Refugees Welcome" sense que es practiqui una política de decència  humanitària amb les persones migrades i refugiades, discursos sobre sostenibilitat sense canvi de model reproduir, viure, i consumir,...), quaranta anys després d'aquella modesta –però sincera i compromesa- cimera ecologista, aquí seguim tossudament alçats contra la injustícia ecològica i social global , a favor de la pau i contra les guerres en general. Alçats a casa nostra, reclamant #DecreixementJa, #MésMassificacióÉsMenys,  #SenseLímitsNoHiHaFutur, #AutopistaMai, #AmpliacióAeroportNo, #StopMegacreuers, #StopDesnonaments, #CiutatPerAQuiHabita, #ProuPrecarietats, #AturemLaGuerraielGenocidiArmeni   #DefensemLaRevolucióDeRojava, ...

diumenge, 8 de desembre de 2019

Per una nova conceptualització (i politització) de les precarietats


I.- "Conceptualitzar és polititzar" són unes sàvies paraules de la filòsofa feminista Celia Amorós. Efectivament, haver conceptualitzat -en el sentit d'organitzar o classificar en conceptes- les discriminacions que pateixen les dones és, sens dubte, part essencial de les reeixides lluites del moviment feminista d'aquest principi de segle XXI que, segurament com mai en la seva llarga història, s'ha polititzat en el sentit més noble de qüestionar d'arrel el poder patriarcal. Per això, com ha succeït sempre, quan el patriarcat se sent amenaçat es defensa i, com l'amenaça actual és summament potent, ho fa amb summa virulència, fins i tot amb una expressió partidària (Vox) masclista sense complexos. Tanmateix, la pretensió d'aquestes línies no és tractar sobre feminismes.
II.- En qualsevol cas, la, diguem-ho així, màxima de Celia Amorós em serveix d'intel·ligent consell per fer una aproximació, encara que sigui només a mena d'esbós, a una actualització de la conceptualització de les precarietats (laboral i vital), i, polititzar el seu tractament d'ara mateix. En aquest sentit, sembla fora de tot dubte que una correcta conceptualització de la precarietat laboral del nostre temps s'ha de fer en el marc de l'agudització del desequilibri a les relacions laborals, amb un clamorós abandó de qualsevol intent, per il·lusori que fora, de flexi-seguretat. A això s'hi ha d'afegir el deteriorament de la qualitat -i perspectiva de millora- d'allò que s'ha conegut com a "estat del benestar". La crisi de 2008-2012, la sobredosi d'austeritat aplicada a la UE, i, particularment, al Regne d'Espanya, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, les reformes del sistema de pensions públiques, basades en la contenció de la despesa i no en l'obtenció de més i millor finançament, han creat una nova situació en la que, per una banda, la majoria de les ocupacions amb antiguitat han vist els ascensors socials aturats (o, en el millor dels casos, alentits), i, per un altre costat, les noves ocupacions són, excepte excepcions, generalment de les classes privilegiades, ocupacions car, donada la seva escassa capacitat d'integració social, associar-les quelcom semblant a ascensors socials és quimèric. Els efectes de tot plegat són, per exemple, que, segons un recent informe del Banc d'Espanya, el 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats tot just ho va fer un 1,3%, o que al fenomen de la pobresa laboral hàgim d'afegir-hi el de les pensions de pobresa.
III.- Una actualitzada conceptualització de la precarietat laboral -que gairebé sempre esdevé en precarietat vital- que es vulgui avaluar precisa indicadors menys convencionals que els emprats fins a la Gran Recessió Global. Els clàssics (afiliació a la seguretat social, Enquesta de Població Activa, atur registrat administrativament, registres de contractes, costos laborals, etc.) han quedat seriosament devaluats per a mesuraments no purament quantitatius. Per exemple, en termes de precarietat, de què ens informa un hipotètic augment de l'ocupació amb contracte fix, si aquesta ocupació és, veritablement, inestable per la pèrdua de protecció davant qualsevol acomiadament, i amb salaris low cost? Si volem conèixer la realitat de la situació vital de la gent a causa a la seva condició laboral, necessitam una altra mirada a la que es fa exclusivament a partir de valors, principis, i biaixos mercantilistes neoclàssics. En aquest sentit, tenen força importància els indicadors demoscòpics, altrament dit, els que ens informen què opina el poble de plegat. Fixem-nos que el macro baròmetre del CIS del proppassat octubre ens dona una pista prou esclaridora: El 23,1% de la ciutadania de les Illes Balears manifesta que el problema que més li afecta personalment és el relacionat amb la qualitat de l'ocupació. Sobre aquesta dada convé apuntar tres afegitons: a) En el conjunt del Regne d'Espanya aquest percentatge és del 16.1%, i aquesta diferència força significativa del 7% ens situa en zona de pole position en el rànquing de Comunitats Autònomes. d) Si només es fes aquesta pregunta a la població assalariada, amb absoluta seguretat els percentatges serien bastant més alts. c) En aquesta part dels baròmetres del CIS no ha existit cap dubte pel que fa al seu rigor metodològic i de presentació, ja que la problematització de la "cuina" aplicada s'ha circumscrit a l'àmbit electoral.
IV.- D'un temps ençà -encara que amb bastant resistència numantina del mainstream polític, econòmic, i de bona part de l'acadèmic- l'existència de treballadors i treballadores pobres està socialment acceptada. Ara toca donar visibilitat a la pobresa associada a una pensió, és a dir, a allò que podríem denominar "les pobres pensions" com a element explicatiu de la nova conceptualització de les precarietats socials. En aquest sentit, no podem negligir que l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) ens acaba de fer a mans les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any 2018, que ens permet conèixer les xifres de la pobresa laboral (29% del total de persones assalariades no arriben a una retribució anual equivalent al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, als 10.302,60 €), i, per allò que  en aquest punt interessa, la magnitud de les pobres pensions: 45.246 pensionistes (gairebé una de cada quatre) cobraren una pensió anual que no arribà als 6.250 €.
V.- Ulrich Beck, en definir el que ell anomenà la societat del risc, escrivia que "sense seguretat material [un habitatge, un lloc de treball segur,...] no existeix llibertat política ni, per tant, democràcia pròpiament tal, sinó, més aviat, una situació de risc i amenaça generalitzada per part de règims i ideologies de tall totalitari". Ha plogut molt d'ençà que el sociòleg alemany va escriure "Un nou món feliç" (Paidós, 2000), però les precarietats (sociolaborals i, conseqüentment, vitals), una vegada conceptualitzades pels temps actuals, han de ser, ara més que mai, polititzades com a construccions socials corrosives per a una democràcia amb reeixida cohesió social. És fonamental, doncs, el desmuntatge de l'entramat normatiu que les sustenta, i la generació de nous drets incondicionals que permetin engegar processos de resiliència per a aconseguir que tothom, ara si, pugui viure vides més volgudes, i en llibertat de debò. Aquest és un repte essencial perquè, en paraules de Rob Riemen ["Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme", Arcàdia, 2017], "el retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". Vius i ungles!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-12-2019)


La productivitat per sobre de la salut


Publicat originalment a dBalears 02-12-2019)

Victor Klemperer ens va deixar un dels testimoniatges més complets sobre l'espantosa vida quotidiana que, d'ençà que Hitler va arribar al poder, imposava el nazisme. Pel que explica en els seus diaris, intitulats "Vull donar testimoniatge fins al final: Diaris 1933-1941", és bo de fer concloure que la seva vida (que, probablement, pogué salvar pel fet que la seva esposa no era jueva) a la ciutat de Dresden no era tan cruel com la que van patir les persones recluses i assassinades en els camps de concentració i d'extermini, però, tanmateix, va ser una vida de patiments infinits. El cas és que, com el catedràtic jueu de filologia romànica va ser obligat a treballar a una fàbrica, va haver d'adaptar-se al llenguatge obrer.
Entre aquestes adaptacions al llenguatge fabril, n'hi ha una que ve com anell al dit per comentar la recent Sentència del Tribunal Constitucional espanyol que "constitucionalitza" la pràctica empresarial consistent a acomiadar treballadors malalts o treballadores malaltes. Escriu Klemperer: "quan algú faltava al treball, ningú preguntava si estava malalt, sinó si estava de baixa". La raó era que en aquella fàbrica dirigida pels nazis "només es tenia dret a la malaltia si quedava registrat pel metge de la seguretat social". Idò ara, a les empreses d'un règim formalment democràtic, ni amb el vistiplau mèdic es té dret a estar malalt!
En qualsevol cas, cal recordar que la legislació laboral espanyola fa dècades que va retallar el dret a emmalaltir mentre es treballa remuneradament. La novetat està, d'una banda, en la Reforma Laboral de 2012 que facilità moltíssim l'acomiadament per aquesta causa, en conceptualitzar l' "absentisme" des d’un punt de vista únicament individual, i sense tenir en compte el grau d'absentisme a aquella empresa, és a dir, el motiu que l'empresa pot al·legar per a l'acomiadament atén en exclusiva al nombre d'absències de la persona treballadora concreta. Per a no embolicar-nos en tecnicismes, es pot dir sense embuts que, amb l'article 52.d) de l'actual Estatut dels Treballadors, estar de baixa 9 dies en 2 mesos és motiu d'acomiadament procedent.
La "lògica fundacional" de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és -a més de la devaluació salarial, i la maximització dels beneficis empresarials (el Banc d'Espanya acaba de fer públic que en 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats, tot just, va pujar un 1,3%), i la màxima precarització de les relacions laboral- la nua i crua crueltat. No s'oblidi que en la seva versió original incloïa la possibilitat d'acomiadament indiscriminat per malalties greus, el càncer entre elles, i que, donat l'escàndol que es va muntar, es va corregir traient de l'àmbit de l'acomiadament aquestes malalties. La seva total derogació és, per tant, absolutament necessària i urgent. Ho és per justícia social, per a restablir equilibris en les relacions laborals, per a desprecaritzar, i per bandejar de les nostres vides la crueltat de les polítiques d’austeritat neoliberal.
La segona novetat, que normalitza legalment pràctiques empresarials com les de "al carrer per emmalaltir", és el viratge neoconservador del Tribunal Constitucional espanyol que, desdient-se de tota la seva doctrina anterior, va avalar la citada Reforma Laboral de 2012, i, en el cas que motiva aquest comentari, torna a "constitucionalitzar" el més salvatge dels neoliberalismes al posar la "defensa de la productivitat" (article 38 CE) per sobre dels drets constitucionals a la integritat física, a la salut, al treball, i a la no discriminació. És a dir, situa la productivitat per sobre de la salut i de la garantia de poder viure dignament. El Tribunal Constitucional realment existent és un seriós problema per a la justícia social, i per a una democràcia amb impuls igualitari.
La casualitat ha volgut que fos dissabte passat quan he tingut temps de llegir l'esmentada Sentencia del Tribunal Constitucional. I la data del 30 de novembre és important per a la memòria del moviment obrer i el republicanisme democràtic-plebeu. És l'aniversari de l'assassinat, el 1920 a Barcelona, per pistolers a sou de la patronal catalana, i amb la complicitat de l'autoritat governativa, de l'advocat laboralista i republicà Francesc Layret i Foix, conegut, entre altres coses, per la cèlebre frase "Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions", i sempre recordat en el poema "Vint bales foren, vint bales" de l'estimada Maria-Mercè Marçal:
 A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!