divendres, 13 de setembre de 2019

Repensar el futur socioeconòmic


L'agost no ha sigut un bon mes en l'àmbit laboral de les Illes Balears i Pitiüses. L'atur registrat augmentà lleugerament (un 0,6%) en relació a l'any anterior, el nombre mitjà de registres d'altes a la Seguretat Social -i no el nombre de persones afiliades- se’n enfilà  a 589.020, la qual cosa implica un increment de 12.607  registres aquest mes (un +2,2% en termes relatius). Aquest nou rècord d'afiliacions és, més aviat, un rècord de precarietat, i no tant d'ocupació. De fet, un 83% dels 39.040 contractes registrats, tot considerant els Fixos Discontinus com indefinits, foren temporals, i la majoria de curta i molt curta durada.
No obstant això, i malgrat la cada vegada major negació fàctica al dret a un habitatge mínimament digne, l'anomenat "mercat laboral" illenc continua sent receptor de mà d'obra forana. Això es palesa als estudis del Ministerio de Trabajo, Migraciones y Seguridad Social sobre mobilitat geogràfica dels treballadors d'Espanya. Paral·lelament, la demografia empresarial i laboral estrangera no atura de créixer. Més enllà de les dades estadístiques, vet aquí dos exemples de tot plegat: des de fa alguns mesos, puc veure cada matí com una empresa de construcció (construcció nova, i tota classe de reformes), que té les oficines devora ca meva, es posa en marxa, és a dir, observ la concentració de personal, de furgonetes , etc. Tothom (empresari i empleats) és d'algun país de l'est europeu. L'altre exemple: uns amics m’expliquen que a l'hotel de la Costa Est de Mallorca, en el qual han passat uns dies de vacances, l'empresa és de matriu estrangera, igual que tot staff directiu, i la totalitat de la plantilla.
Aquesta és una realitat que no es pot ignorar. No es pot defugir el necessari debat sobre l'insostenible creixement poblacional d'uns territoris insulars limitats, fràgils, i ja prou malmesos, si no es modifica el model econòmic. Albert Einstein afirmà que "no es poden resoldre els nostres problemes amb les mateixes idees que els van crear". És urgent, idò, repensar el nostre futur socioeconòmic. I fer-ho en clau de cohesió social i decreixement, car, en cas contrari, es farà des d'una aposta per a la dualització social i l’agreujament de la crisi ecològica, climàtica i social. El dilema és: democràcia amb impuls igualitari, o neofeixisme.
Publicat originalment a dBalears 09-09-2019

diumenge, 8 de setembre de 2019

Zimbabwe, Botswana, rellotges i temps


Publicat originalment a dBalears (02-09-2019)

I. Des de la seva pluralitat, l'Àfrica, històricament colonitzada, espoliada, esclavitzada... per occident, no se'n surt del persistent tracte injust per part de les metròpolis de la globalització neoliberal. Unes poques dades que justifiquen aquesta afirmació: l'Àfrica, amb el 13% de la població mundial i el 6 del PIB global, és el continent que més s'escalfarà, quan tan sols emet el 3% dels gasos d'efecte d'hivernacle. Aquesta minsa demografia en relació a l'extinció territorial, baix PIB si es té en compte el seu potencial econòmic, i clamorosa injustícia climàtica, són fàcilment observables si es viatja per països de l'Àfrica Austral, com ara Zimbabwe o Botswana. Les causes de tot plegat són polièdriques i complexes. En qualsevol cas, a l'Àfrica t'adones de l'encertat que està el sociòleg Stephan Stephan en afirmar que "... ha sigut possible per a les societats occidentals construir una estructura socioeconòmica que només funciona a costa de tercers". Les conseqüències són dramàticament feridores. Malgrat tot, l'Àfrica em fascina cada dia més.
II. Zimbabwe potser és –no només per les vistes a les famoses Cascades Victòria, o Mosi-oa-Tunya, com les coneixien la població local que, òbviament, les havia trobades molt abans que ho fes Livingstone-, un dels països més bells de l'Àfrica. A tall d'exemple, el Parc Nacional de Hwange i el de Matobo són extraordinaris. Però, la qüestió socioambiental és bastant lletja. La nova presidència sembla ser la continuïtat del terrible règim de Robert Mugabe: corrupció a balquena, dualització social profunda, repressió a l'oposició política, crisi climàtica (amb una sequera extrema), política econòmica surrealista: S'intenta una al·lucinant i dislocada desdolarització mitjançant el dòlar zimbabwès, que té manco valor real que els bitllets del Monopoly, i amb ciberdiners fantasmes.
La política econòmica de l'actual administració és tan absurda que en arribar a Bulawayo (la segona ciutat més gran de Zimbabwe, per darrere de la capital, Harare) resulta que els estrangers no podem comprar absolutament res, ni un pebre, ni una tomàtiga, ni aigua mineral. No obstat això, ens adverteixen que, pot ser, l'endemà serà possible comprar de tot. I, tanmateix, fora de les ciutats i zones més urbanes el tarannà de tothom és el de l'Àfrica Austral: d'emersió tranquil·la en uns paratges naturals, una fauna i una flora (acàcies, baobabs...) que fa que el temps el mesurin les sensacions, i no els rellotges.
III.- Botswana és considerada oficialment -juntament amb Namíbia i Sud-àfrica- part de l'Àfrica més "civilitzada". No obstant això, la realitat és d'una societat amb grans diferències socioeconòmiques, una gran part de la població empobrida, serioses deficiències del sistema educatiu, un greu problema amb el HIV/SIDA (amb una prevalença en adults del 22%), un important dèficit energètic, o una sequera extrema. A Botswana les previsions de la comunitat científica internacional sobre les conseqüències de l'escalfament global ja semblen ser una radicalitat. A tall d'exemple, el delta del Okavango s'ha transformat en un terreny més aviat sec, al Santuari d'Ocells de Nata no n'hi ha ni un de flamencs, i el conjunt del Salar de Sowa és, si més no, aparentment, una imatge del que és la Sexta Gran Extinció en curs. No sé si això és reversible. Però, el propvinent 27 de setembre, participaré a Vaga Mundial pel Clima tot pensant que sí que es pot aturar el deteriorament ambiental, òbviament, a casa nostra i, també, aquests llocs emblemàtics de l'Àfrica.
Malgrat tot, Botswana és una de les democràcies formals més "consolidades" i manco indecents del continent africà. A la "modernitat d'asfalt i llauna", a la que Xavier Moret fa referència en el llibre "A la sombra del baobab", han incorporat les contradiccions de la "modernitat neoliberal" més actual, com ara, la suposada sostenibilitat del turisme i, alhora, aixecar la prohibició de la caça dels elefants.
A Botswana es palesa que la dita segons la qual "nosaltres [els occidentals i orientals] tenim els rellotges, i ells [els africans] tenen el temps" és ben real. Amb una superfície de 581.730 km², i 2.260.000 habitants, és a dir, amb una densitat de població de 3,79 habitants/ km², hi ha molt temps i terreny per gaudir de grans extensions d'una natura encara ara impressionant.
IV.- Com els rellotges no em  marcaran el temps, abans que acabi l'estiu he de rellegir "Eben", el llibre en què el gran Kapuscinski ens donà la seva visió de l'Àfrica. Sospit que si l'escrivís avui, descriuria, com ningú, la combinació de problemàtica ecosocial i bellesa que ens presenta Botswana. I ho faria amb la certesa que, amb el temps -i sense mirar el rellotge-, les dones i els homes de l'Àfrica Austral se'n sortiran perquè, malgrat el neocolonialisme del segle XXI, no han deixat de lluitar per vides que valgui la pena ser viscudes.

dissabte, 31 d’agost de 2019

Vaga Mundial pel Clima


Publicat originalment a dBalears (26-08-2019)

La mobilització planetària contra el canvi climàtic és, alhora, una realitat i una gran esperança. Durant anys, he tingut la sensació -pot ser que equivocada- que érem bastant minoritària la gent que pensàvem que les múltiples facetes de la crisi ecosocial són conseqüència del capitalisme; que no hi ha capitalisme (que, com ens ensenyà K. Polanyi, no té res a veure amb una societat amb mercat, i molt amb una societat de mercat) sense escalfament global; que, amb, entre d'altres, Daniel Tanuro, la idea de capitalisme verd és, excepte per a fer negoci, un oxímoron. La rebel·lió climàtica té a veure amb el “Si que hi ha alternativa”.
A un problema global, una alternativa global. L'internacionalisme rebel per a fer front a la Sexta Gran Extinció és imparable El sorgiment d'un moviment internacional de desobediència civil, com ara Extinction Rebellion, és, en aquest sentit, una grandíssima notícia, llargament esperada. Val a dir que, al mateix temps que, fa uns mesos, vaig tenir les primeres notícies d'Extinction Rebellion, em va venir a la memòria un text de Jürgen Dahl, publicat en un llunyà any 1991 a la revista Debats, intitulat "La Última Ilusión", i que feia poc temps havia llegit en la reproducció de tal article a un llibret de diversos  autors que el 1997 publicà l'editorial Germania amb el títol “Crisis ecològica y Sociedad”. En el llibre, J. Dahl afegeix al text original la següent entrada: "Enfront dels discursos cínics dels polítics o l'arrogant optimisme dels científics, incapaços de modificar el funcionament general del sistema econòmic, cal 'llegir els signes' que parlen de la urgència del moment present i de la possibilitat de realitzar, encara ara, actes de rebel·lió, d'autoafirmació, de la racionalitat humana enfront de la crisi ecològica".
Vint-i-vuit anys després que l'escriptor, periodista i pensador alemany escrivís aquestes contundents frases, i ara que les evidencies científiques sobre la catàstrofe climàtica són irrefutables, la possibilitat de realitzar actes de rebel·lió d'autoafirmació de la racionalitat humana enfront de la crisi ecològica s'ha convertit en una urgència -ens queden escassament onze anys perquè l'escalfament global sigui irreversible-, i, alhora, una certesa: El proper gran acte de rebel·lió és a tocar: El 27 de setembre, Vaga Mundial pel Clima!