Llibertat d'expressió

Publicat originalment a dBalears (11-06-2018)

No em cansaré de recomanar el darrer llibre de Rob Riemen titulat "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme". A parer meu, és un excel·lent text contra la banalització del feixisme, i, alhora, contra la negació de l'actual existència del feixisme. També és una reivindicació radical del paper cabdal que té, per barrar el feixisme del segle XXI, la cultura i el pensament crític.

Riemen escriu: "Aquí, en aquesta societat amarada de ressentiment es va cultivar -i es cultiva de nou- la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent". Val a dir que, els programes de càstig social, implantats per les polítiques d'austeritat compulsiva, són els responsables principals d'aquest ressentiment del qual parla Rob Riemen. Dit sense embuts: per empobrir les poblacions no riques i implantar el pensament únic de la política de la desigualtat, el neoliberalisme necessita ser repressor. En aquest context, la repressió de la llibertat d'expressió és prou important.

La repressió de l'obra artística d'uns titellaires, d'uns rapers, d'un novel·lista, d’un artista d'arts visuals ... o d'uns sindicalistes, d'uns tuitaires, d'un pallasso (per cert, que digne i imprescindible és la professió dels pallassos i pallasses!)... o l'existència de presos i exiliats polítics catalans i de preses i exiliades polítiques catalanes, la banalització del delicte d'odi per condemnar injustament als al·lots de Altsasu, etc., és conseqüència de l'anomenada Llei Mordassa, i d'un Codi Penal repressor que cal contextualitzar en el marc del, diguem-ho així, neoliberalisme de la por.

Cal, doncs, que ens sacsegem les pors. Com més atemorits ens vulguin, més rebels hem de ser! En aquest sentit aquesta setmana no crec que hi hagi res més rellevant que la  #SetmanaLlibertatExpressió i,  com a part d’ella,  "els 3 dies per la llibertat d'expressió". Tot recordant Maria-Mercè Marçal: "Ai, la por per timoner, / no vull tan mala companya!", som-hi!

Un any més de malviure del turisme

Publicat a Diari JORNADA (08-06-2018)

A les Illes Balears el mes de maig ja és plena temporada turística. Les dades d’arribades de turistes; el col·lapse de carreteres i d’espais públics a pobles i ciutats, com ara Palma; les tarifes hoteleres i de lloguer turístic; els contractes laborals registrats; la quantitat de persones fixes discontínues que s’han incorporat als seus llocs de treball... Tot plegat fa albirar un any més de saturació, de negació del dret a gaudir l’illa (i la ciutat), de grans beneficis empresarials, d’augment estacional de l’ocupació... Però s’albira una millora en la cohesió social, o un aprofundiment en el malviure del turisme?

Les dades del mercat laboral illenc de maig són, bàsicament, les següents: mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social (no de persones afiliades): 544.868, amb un 3,6% d’augment interanual; nombre de persones en atur registrades: 39.068 (-5,7% respecte al maig passat), i 74.023 contractes registrats, amb una variació interanual d’un -1,4%. Però —ai els emperons!— les afiliacions incorporen un estirabot important de persones autònomes (+2,4% en comparació amb el maig del 2017), i moltes són autònomes forçades, com ara els repartidors en bicicleta o riders que, de sobte, s’han convertit en part de la fauna urbana de Palma; a més, el 81,8% dels contractes són temporals (de curta i molt curta durada). D’altra banda, la baixada de l’atur registrat és directament proporcional a la baixada del nombre de persones aturades que cobren alguna prestació (només el 43,5% ho fan). Tot plegat ens indica que els factors de precarietat no varien.

Uns dies abans que es fessin públiques aquestes dades, el bisbe de Mallorca, a la presentació de la memòria 2017 de Càritas, alertava «del creixement de la precarietat laboral després de la crisi», i el mateix dia de la publicació, un responsable de l’ONG Mallorca sense Fam reclamava la derogació de la reforma laboral del PP per a disminuir els casos de pobresa infantil i de gent amb fam. Pot haver-hi més malviure del turisme que viure precàriament, empobrint-se, i passant fam?

És això violència de gènere?

Publicat originalment a dBalears  04-06-2018)

La setmana passada el Consell de Mallorca va presentar la interessant campanya "Debat sobre la violència simbòlica: és això violència de gènere?" És una bona iniciativa això d'ampliar el focus sobre la xacra de les violències masclistes. Sabem de ben cert que les dones que denuncien les agressions, i les que són assassinades són només la punta visible de l'iceberg de la violència masclista estructural propiciada pel sistema patriarcal.

Com bé diu la presentació d'aquesta campanya, que han posat en marxa les Direccions Insulars d'Igualtat i Participació Ciutadana, la Violència Simbòlica "també es pot denominar violència social, consisteix a atribuir un menor valor a la posició social de les dones mitjançant accions que desvaloren la seva imatge, els hi adjudiquen estereotips de gènere que condicionen la seva posició social, neguen la seva identitat i el seu valor personal. Aquest tipus de violència reprodueix les relacions desiguals i de dominació patriarcal, tant en l'àmbit de relacions amb els homes com en l'àmbit laboral i social en general".

Han començat per explicar aquesta situació de violència social amb un tema clau com és la bretxa de gènere de les pensions de la Seguretat Social que, certament, és molt significativa. Segons les últimes dades disponibles de l'estadística sobre "Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries" que cada any publica l'Agència Tributària, resulta que a les Illes Balears el 2016 la pensió mitjana de les dones va ser un 39% inferior a la dels homes, però allò més rellevant és que la pobresa de la població pensionista té, també, cara de dona: Entre el homes pensionistes, el 27% va tenir una pensió inferior (o bastant inferior) al salari mínim, mentre que les dones pensionistes que van estar en aquesta situació de pobresa s'enfilà fins al 40%. No es pot al·legar que aquesta radiografia sigui conseqüència d'unes mitjanes aritmètiques que combinen quanties de pensions reconegudes fa molt temps. La tendència actual és el manteniment de la bretxa de gènere en les pensions públiques. Així ho indica el fet que les pensions noves reconegudes al conjunt del Regne d'Espanya el passat mes d'abril  (última dada disponible) tinguessin un valor de 1.406,19 € per als homes, i de 1.092,37 € per a les dones.

Tot plegat té a veure amb el que s'explica en el darrer informe d'Alba Sud, signat per Daniela Moreno Alarcón i Ernest Cañada Mullor. L'informe, com indica el seu títol -"Dimensions de gènere en el treball turístic"-, és una anàlisi sectorial (tot i que és molt important en general i en particular a casa nostra) dels efectes de l'estructura de desigualtat simbòlica de gènere en l'àmbit laboral i social, però la lògica d'aquesta anàlisi és comuna a tots els sectors.

Per tant, és això de la bretxa a les pensions i als salaris violència de gènere? És clar que sí que ho és. A l'informe d'Alba Sud esmentat s'afirma: "L'estructura simbòlica es recolza en una pràctica que potencia la idea que ser autènticament una dona significa assumir una manera d'estar en el món on la maternitat, les cures, el treball domèstic, l'heterosexualitat i l'absència de poder són característiques constitutives del gènere femení" (Cobo, 2014: 9, traducció pròpia). D'aquesta manera, l'estructura simbòlica indueix a que el patriarcat, que tant mal provoca en la vida de les dones, sobrevisqui i es perpetuï en totes les cultures amb diversos mecanismes de subordinació i, el que és pitjor, que les dones ho acceptin amb normalitat". El mal que el patriarcat provoca en la vida de les dones, altrament dit, violència.