Publicat originalment a dBalears (07-09-2020)
Els
xilens i les xilenes –com altres pobles llatinoamericans- iniciaven el 2020 amb
bastants incerteses, però amb motxilles carregades d'esperances. Seguia la
impressionant mobilització social que, de fet, canvià el país. La reacció del
poder polític-financer-militar va ser un intent de "cop" contra
aquest canvi conquerit als carrers. No van poder frenar la irrefrenable
embranzida d'una majoria social farta de "pinochetisme" camuflat de
democràcia.
La
cèntrica –i habitualment envaïda pel trànsit de cotxes- Plaza Italia de
Santiago de Xile, va ser ocupada per la gent del comú que la va canviar
de nom. Ara li diuen "Plaza de la Dignidad", de la dignitat de la
gent que no ha parat de lluitar contra les terribles diferències socials,
contra l'enriquiment d'una minoria a costa de l'empobriment de la majoria,
contra l'espoliació dels recursos naturals per part de les multinacionals,
contra la destrucció del medi ambient, contra el patriarcat estructural amb una
violència masclista sense complexos; en definitiva, de la dignitat de la llarga
lluita contra l'experiment neoliberal de la dictadura de Pinochet.
Va
arribar la pandèmia de la covid-19, i la mobilització canvià en les seves
formes, però no en la seva intensitat. El canvi sembla que ha quallat. Ara
estan en plena campanya del referèndum sobre el procés constituent xilè. El
pròxim 25 d'octubre Xile viurà una experiència democràtica inèdita mundialment:
En el referèndum es decidirà, simultàniament, si es vol o no reemplaçar la
Carta Fonamental, és a dir, la constitució vigent redactada el 1980 per la
dictadura d'Augusto Pinochet, –la pregunta és si la ciutadania xilena aprova o
rebutja aquesta idea, i, per això, la campanya de la dignitat és el ja famós
#JO APRUEBO–, i qui redactarà la nova constitució.
Més
enllà d'aquesta importantíssima batalla per acabar amb el llegat de la
dictadura pinochetista, em semblen rellevants les actuals lluites ecologistes
que són, sens dubte, lluites contra el capitalisme extractivista desfermat a
Llatinoamèrica. Un exemple d'això és la magnífica feina que fa l'Observatorio
Plurinacional de Salares Andinos.
Per raons que no vénen al cas, tinc una especial preocupació pel que succeeix
en el Salar de Atacama. Igualment, el Xile d'avui no és aliè a la internalització
del moviment feminista. Recordem, per exemple, que "Un
violador en tu camino" -la
performance creada per un col·lectiu feminista de la ciutat xilena de
Valparaíso- s'ha convertit en l'himne internacional contra la violència
masclista i el patriarcat assassí d'arreu.
En
fi, un any més cal recordar que l'11 de setembre de 1973 els colpistes,
capitanejats per Augusto Pinochet, i a les ordes de l'Agència Central
d'Intel·ligència (CIA) nord-americana, no sols van bombardejar el Palacio de la
Moneda, i van provocar la mort física del Compañero Presidente Salvador Allende.
Els colpistes van aconseguir interrompre els processos de canvi en molts
indrets del món, i el seu cop d’estat va
significar la posada en pràctica de les nefastes teories neoliberals, altrament
dit, van posar en peu una acarnissada lluita de classes en la que sempre
guanyen -si o si- els capitalistes més exacerbats.
Però
l'impuls revolucionari, i l'exemple de dignitat de Salvador Allende, van
romandre. Ho recordava un 11 de setembre de 2003, pocs mesos abans de
traspassar, la gran dirigent del Partit Comunista de Xilè, Gladys Marin, amb
les següents emotives paraules:
"... La semilla de Allende está germinando. Lo mejor del
pueblo, curadores de esa semilla, la cuidaron y la protegieron y como la
memoria es como la tierra, esa semilla está germinando. Y hoy en este siglo por
obra de los pueblos, de los que aman y respetan la tierra, la semilla
allendista es patrimonio de la humanidad y florece en todo lugar. 'La historia
es nuestra y la hacen los pueblos", dijo Salvador Allende. Tenemos que
continuar haciéndola. ¡Con Allende, mil veces VENCEREMOS!".
