divendres, 4 d’agost de 2017

Demografia empresarial: comptes i contes

El calendari de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) reserva cada any l'últim dia laborable del mes de juliol (o, excepcionalment, el primer del mes d'agost) per a un protagonista destacable: el DIRCE. Amb la publicació del Directori Central d'Empreses, podria dir-se que es tanca el curs de les estadístiques estructurals, abans del parèntesi vacacional del mes d'agost.

El DIRCE és una mena d'EPA referida al món de les empreses i dels locals empresarials en actiu, que desenvolupa l'INE des de 1989 i conté informació relativa a la població d'empreses i dels locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Aquesta estadística es fa una vegada a l'any (la darrera s'ha publicat dilluns d'aquesta setmana) i les dades corresponen a dia 1 de gener. Val a dir que aquesta estadística és la de referència per als organismes internacionals, en particular per a l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), sobre la matèria.

Per tant, a l'hora de parlar de demografia empresarial, el més rigorós és utilitzar les dades del DIRCE, i no les del registre d'empreses de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS). No obstant això, aquesta última font és la més emprada. El rigor en matèria d'anàlisi de la situació laboral i empresarial no cotitza a l'alça!

Segons el DIRCE, a 1 de gener de 2017 a les Illes Balears hi havia un total de 93.067 empreses en actiu (i 106.950 locals empresarials amb activitat) i, no obstant això, la TGSS dóna una dada segons la qual el mes de gener d'aquest mateix any es va tancar amb un total de 38.209 comptes de cotització empresarials.

La dada de la TGSS és la que trobarem en la majoria d'informes i estudis d'entitats públiques i privades com a referència de l'evolució de teixit empresarial illenc. Però aquests informes obliden sovint que aquesta dada fa referència a comptes de cotització d'empreses amb afiliats d'alta al Règim General. Sembla, per tant, que en aquest cas és molt escaient citar Josep Ramoneda quan escriu que "llegint la literatura econòmica, un té la sensació que amb tantes xifres en el cap ja no recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". En aquest cas "s'obliden" de les vides i drames humans de les empreses sense persones assalariades donades d'alta al règim general de la Seguretat Social. És a dir, les persones autònomes de debò –algunes d'elles autènticament emprenedores– no apareixen en molts informes sobre la situació sociolaboral de les Illes Balears.

Per tant, sens dubte, la radiografia més precisa del nostre teixit empresarial és la que ens dóna el DIRCE, i 'grosso modo', aquesta és la següent: del total ja esmentat de 93.067 unitats empresarials en actiu, 51.322 (més del 50%) són empreses sense persones assalariades. La resta es divideixen, segons el nombre de persones assalariades de la seva plantilla, de la manera següent: entre 1 i 2 assalariats/des hi ha 25.047 empreses; les que en tenen entre 3 i 5 són 9.051 empreses; amb plantilles d'entre 6 i 9 persones la xifra és de 3.591 empreses; i 3.442 empreses són les que disposen de plantilles d'entre 10 i 49 persones assalariades. Per acabar, val a dir que el grup de grans empreses es divideix en 494 amb plantilles de 50 a 199 persones assalariades, i 120 que arriben i superen la xifra de 200 persones assalariades en plantilla.

Amb tot, tinguin en compte que, en relació amb l'any anterior, el grup d'empreses sense cap persona assalariada ha crescut gairebé un 5%. Pot ser un símptoma que l'autoprecarització imposada (falsos autònoms) està en alça. En fi, en matèria d'avaluació de la demografia empresarial també existeixen els comptes i els contes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (03-VIII-2016) 

diumenge, 30 de juliol de 2017

Con Venezuela, con la Revolución Bolivariana


A principis de setmana vàrem escriure aquest article i l'enviarem per a la seva publicació a Diario de Mallorca, a Última Hora, i a Diario de Menorca. De moment només aquest últim l'ha publicat parcialment. Àdhuc en el cas que en els dies vinents ho publiquin haurà perdut molt "sentit de l'oportunitat". Per aquesta raó el públic en aquest bloc.

La República Bolivariana de Venezuela está en una encrucijada. La disputa es mantener, profundizar y perfeccionar la Revolución Bolivariana o, por el contrario, retroceder y renunciar a los avances en los aspectos socializantes de los medios de producción, la diversificación productiva, la participación popular en las decisiones económicas, y la dignificación a los trabajadores y las trabajadoras.
Más allá de lo que los grandes aparatos propagandísticos del neoliberalismo internacional nos cuentan, lo que verdaderamente está en juego en Venezuela es si las instituciones legitimadas para ello consiguen un blindaje jurídico-político constitucional que imposibilite la pérdida de derechos conquistados y dificulte la vuelta al modelo rentista y extractivista previo a la revolución que  lideró el presidente Hugo Chávez. 
  
Aun siendo conscientes de los errores cometidos en los últimos años que pueden haber contribuido a hacer peligrar en parte los objetivos democratizadores y populares de la Revolución Bolivariana, lo fundamente ahora mismo es tener presente el hecho de que el presidente  Nicolás Maduro está haciendo frente a una poderosísima oposición interna (que ha rechazado cualquier mediación incluida la del Papa Francisco) e internacional. EL objetivo de esta implacable oposición lejos de -como proclaman- democratizar Venezuela, no es otro que derrotar a la revolución, apropiarse de los bienes naturales estratégicos, crear una discurso  justificativo ante la ciudadanía mundial de una intervención militar que instaure una violenta contrarrevolución, y enterrar la posibilidad a corto plazo que los pueblos del mundo, especialmente de Latinoamérica, puedan avanzar por el camino de la liberación y autodeterminación. El “golpe de estado institucional” que, con la destitución de la presidenta Dilma Rousseff, se produjo en Brasil forma parte de esta misma estrategia.

Siendo conscientes de la gravedad  y complejidad de la situación por la que atraviesa el pueblo venezolano (la ola de asesinatos perpetrados por  grupos paramilitares no hace más que añadir dramatismo a la grave situación), no podemos dejar de apoyar la decisión, del presidente de la República Bolivariana de Venezuela de impulsar una nueva Asamblea Nacional Constituyente que permitirá profundizar el proceso revolucionario, potenciar el poder popular, frenar los intentos golpistas de la derecha, y parar los pies a los intereses extractivistes del capital transnacional.

Al tiempo que reiteramos nuestra solidaridad con los logros de la Revolución Bolivariana, manifestamos que el pueblo de Venezuela tiene todo el derechos a autodeterminarse y, por tanto, a ejercer el derecho al voto para la constitución de la nueva Asamblea Nacional Constituyente. Igualmente el pueblo venezolano tiene derecho a que todos los actores políticos y sociales internos y externos de Venezuela respeten los resultados de tal votación.

Este es, a nuestro entender, la única forma de solventar de forma pacífica y verdaderamente democrática la encrucijada actual en Venezuela. En  definitiva cabe apostar por una salida no golpista, que profundice en los avances democráticos de la Revolución Bolivariana, que garantice que los recursos estratégicos de Venezuela  queden bajo la titularidad pública, y no en manos de empresas trasnacionales.

Mallorca y Menorca, 27 julio 2017

Gerardo Moyá (Presidente de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba y militante del PSIB-PSOE), Rafael  Borràs (activista social), Bartolomé Sancho (Presidente honor de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba), Laura Camargo (diputada autonómica de PODEM), Lorenzo Bravo (ex secretario general de UGT-Balears), Sara Casero (activista social), David Abril (educador y diputado autonómico de MÉS per Mallorca), Alberto Jarabo (diputado autonómico de PODEM), Antonio Casero (jubilado y activista social),   Juanjo Martínez (geógrafo y coordinador general de Esquerra Unida de les Illes Balears) y Carlos Saura (diputado autonómico de PODEM). 

Són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!

Més enllà d’anàlisis conjunturals de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2017, interessa posar el focus en els canvis estructurals de l’anomenat mercat laboral en general i, molt en particular, en l’illenc. Sens dubte, seria un desenfocament analític emfatitzar únicament que a les Illes Balears, en el trimestre que es va iniciar amb les vacances de Pasqua –que, alhora, van donar el sus a una altra temporada turística de rècord en nombre de turistes–, la població aturada (amb una xifra de 72.000 persones) descendeix un 12,12% en termes interanuals, o que la taxa d’atur passa del 13,02% a l’11,49% en un any. Fins i tot, seria una mirada desenfocada posar acríticament excessiva atenció al moderat increment en relació amb l’any anterior (un 1,35%) de la població ocupada, que, situant-se en la xifra de 554.500 persones, només millora la taxa d’ocupació unes centèsimes, ja que passa del 58,03% en el segon trimestre de 2016 al 58,13% en aquest últim lliurament de l’EPA.

Per no desenfocar del tot l’anàlisi, no es pot negligir que aquestes millores quantitatives en desocupació i ocupació es produeixen en un context en què la població activa, és a dir, la que té edat i condicions de fer una feina retribuïda, no revifa (de fet, la taxa d’activitat baixa gairebé un punt, atès que passa del 66,72% al 65,68 en comparació interanual). Mala peça al teler per al dinamisme econòmic i social que la població activa no creixi, mentre que sí que ho fa, més d’un 4%, la inactiva. Però, sobretot, el punt que és molt rellevant és que això succeeix en un context en què la competitivitat de les empreses es basa en els baixos salaris i la precarietat laboral.

A hores d’ara, una vegada hem superat la recessió econòmica –si és que per a alguns va existir més enllà de les estadístiques–, però no la crisi social i laboral, el focus d’atenció ha canviat en un doble sentit: d’una banda, el prioritari ja no és el nombre de persones a l’atur, encara que sigui un indicador sempre important i preocupant, sinó les condicions en què aquestes persones desocupades estan. A tall d’exemple, el fet rellevant és si és població aturada de llarga durada o no, amb prestació de desocupació o sense ella, vivint en llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur o, posem per cas, si és ‘capital humà’ que ha transitat cap als serveis socials i els de caritat. En aquest sentit, i a l’espera de poder analitzar les microdades d’aquesta última EPA, no sembla que hi hagi millores substancials, ja que l’atur de llarga durada supera el 33% del total de la població aturada.

En segon lloc, la perspectiva està ara centrada en l’evolució del que es denomina “primera distribució de la renda”, que té com a principal referent la qualitat (fonamentalment, encara que no exclusivament, estabilitat laboral i salari suficient) de l’ocupació. Val a dir que una prova fefaent d’aquest canvi d’enfocament són la Declaració del grup laboral L20 a la reunió de ministres de Treball i Ocupació del G-20 (Bad Neuenahr, Alemanya, 18-19 de maig de 2017), o la Resolució del Parlament Europeu de 4 de juliol de 2017 sobre les condicions laborals i l’ocupació precària.

Aquesta resolució de l’Eurocambra, després d’un cert poti-poti conceptual entre ocupació atípica i precària, conclou que, en la pràctica, no hi ha tanta diferència entre l’un i l’altre, ja que les “formes d’ocupació atípica [les relacions de treball no conformes amb el model estàndard o típic d’ocupació a temps complet, regular i de durada indeterminada amb un únic ocupador al llarg d’un període llarg de temps] comporten majors riscos de precarietat o inseguretat”, per exemple, el treball no voluntari a temps parcial o amb contracte de durada determinada, i el treball autònom fictici.

Anotem, doncs, encara que sigui breument, les dades de l’EPA d’abril, maig i juny passats sobre l’evolució de l’ocupació atípica i precària realment existent a casa nostra: 1.- Almenys des de 2008, mai hi havia hagut en un segon trimestre tantes persones assalariades (127.700) amb contracte temporal. És més, hi ha una dada sobre temporalitat demolidora: el percentatge de persones assalariades que tenen un contracte amb una antiguitat inferior a un any és del 36,5%. Per trobar un percentatge similar de temporalitat, cal anar a les dades laborals d’abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan la presència en el mercat laboral illenc del contracte per obra era aclaparadora. 2.- Amb 61.300 persones assalariades a temps parcial –recordem que molt majoritàriament no desitjat–, continuem en una posició de rècord (tan sols superada en el segon trimestre de 2015) de parcialitat. 3.- Amb 65.700 persones ocupades amb la categoria de ‘treballadors independents o empresaris sense assalariats’, també ocupem una posició de rècord (encara que una mica inferior a la del segon trimestre de l’any passat) pel que fa al risc d’ocupacions com a “falsos autònoms” o, en feliç definició del Parlament Europeu, de “treball autònom fictici”.

Per tant, i parafrasejant la cèlebre frase de l’assessor electoral de Bill Clinton “és l’economia, estúpid!”, es podria dir que allò fonamental en les anàlisis dels mercats laborals “són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!”. Avís per a navegants: James Carville va encertar en el diagnòstic i va fer que la campanya de Bil Clinton el 1999 fos una campanya d’èxit. Dubt que els nostrats polítics –i assessors– encertin el tarannà de la situació laboral, i, amb això, és possible que, per molt de vídeo del PP celebrant –tot cofois d’haver batut rècords de pobresa laboral– les dades de l’última EPA i d’anàlisis excessivament optimistes per part del Govern de les Illes Balears, les seves siguin reeixides campanyes.

Publicat a l’Ara Balears (28-VII-2017)