dilluns, 22 d’octubre del 2012

Quatre notes sobre les eleccions de Galícia i Euzkadi


Aquí teniu el meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com


I.- Eren dues eleccions diferents i amb entitat pròpia cada una cada una d’elles. Però tant a Galícia com al País Basc creix el soberanisme de dretes i d’esquerra. Amb els resultats que es preveuen a Catalunya el proper dia 25 de novembre, aquests resultats electorals posaran al centre del debat polític el model d’Estat. No em semblaria malament que aquest fos un dels centres del debat si no fos perquè pot desplaçar el conflicte econòmic i social. Ja hi ha declaracions que situen la disjuntiva de “Sobirania per a sortir de la crisis” en lloc de “ Basta de retallades per sortir de la crisis”.Ambdós conflictes són les cares d’una mateixa moneda.
II.- L’ espectacular victòria del PP a Galícia no pot amagar la pèrdua del entorn  de 130.000 vots. No crec que es pugui dir que aquesta majoria parlamentaria (no de vots) absoluta reforçada “popular” avali la bondat de les polítiques d’austeritat només per als pobres que Rajoy practica. La abstenció, i la revifada d’algunes forces d’esquerra indiquen el contrari. En qualsevol cas, en els propers dies sabrem què vol fer Rajoy amb les pensions, el rescat i coneixerem algunes cosa més del Pressupostos Generals de l’Estat per a 2013. De moment, atenció a les declaracions del cap per a Europa de Goldamn Sachs: “Para España lo peor está por llegar”. S’ha de reconèixer que, amb el despiste de l’oposició parlamentaria, el PP gestiona bé per a els seus interessos electorals la política d’austeritat. Pot ser que amb les eleccions d’Andalusia i Astúries aprenguessis que “ Per mantenir-se en el poder els conservadors necessiten el suport de molts pobres. És a dir, necessiten que un percentatge significatiu dels pobres i de la classe mitjana votin en contra dels seus interessos econòmics” (George Lakoff: No pensis en un algefaent).
III.- Segueix, elecció rere elecció, la baixada del PSOE. El problema dels socialistes no és conjuntural. No és només un problema de lideratge, de tipus d’oposició que practica Rubalcaba o record de la darrera etapa del Govern Zapatero. És un problema de calat que precisa examinar autocràticament el paper de la socialdemocràcia durant els trenta anys de neoliberalisme. Cal revisar els efectes devastadors de les polítiques -més dissimulades o sense complexos- que Poul Krugman anomenà de “Gran Divergència”. És a dir, quan es sofreixen els efectes de tres lustres de complicitats amb les polítiques de la “Gran Desigualtat”, l’electorat progressista, i el socialdemòcrata en particular, es desmobilitza de manera estructural.
IV.- És molt i molt complicat, però sembla que qualsevol expectativa d’una força d’esquerra distinta del PSOE només es pot albirar si es fa a partir de la diversitat de les realitats territorials del Estat Espanyol. En qualsevol cas convindria que ningú del àmbit progressista no ho vulgui inventar tot de bell nou. La justícia social, la igualtat, la “socialització del progrés”, la ecologia política, el repartiment del treball, l’ecosocialisme...poden semblar conceptes antics, però no és veritat. Tal com ens recorda, de tant en tant, Vicenç Navarro la llei de la gravetat és molt antiga però no antiquada.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Una altra economia de la construcció és possible

Publicat avui  a Diario de Mallorca


L’antiga economia no tornarà” fou una de les frases pronunciades per Bill Clinton en l’última convenció demòcrata dels EUA i que, per la seva claredat i rotunditat, més em va cridar l’atenció. Més recentment llegeixo una entrevista a Raymond Torres -director de l’Institut d’Estudis Laborals de la OIT (agència especialitzada en temes laborals de l’ONU)-. A la pregunta de què és més urgent aquí i ara?, responia: “Además de esa reforma bancaria, una política industrial. No tienen ninguna. Tras el fin de la construcción... ¿Sabe usted qué modelo productivo quiere tener España?” El periodista repregunta: Creu que algú ho sap? i l’ entrevistat contesta: “Pues todo el país debería saber hacia dónde va. Sería un liderazgo esperanzador, pero sobre todo daría coherencia a todas las reformas pendientes y a su modelo educativo”.

Són dues reflexions que, avui per avui, són escaients, aplicables al cas de les Illes Balears, i tenen molt a veure amb el contingut de la darrera publicació de l’àrea sociolaboral de la Fundació Gadeso que hem titulat “Construcció: La necessària reconversió amb criteris socials i sostenibles”. A la Fundació Gadeso creiem que la evolució dels indicadors relacionats amb les persones són el més interessant a l’hora d’analitzar els efectes de la crisi i les possibles sortides des d’un punt de vista social. Per això el numero 11 de Temes Socioeconòmics, disponible a www.gadeso.org, escodrinya les dades del mercat laboral del sector de la construcció illenc. Quines són les dades més importants? Sintèticament les següents: per una banda, la població ocupada ha baixat un total de 38.100 efectius (un 43,9%) en els darrers quatre anys (segon trimestre de 2008 sobre mateix trimestre de 2012) i el pes relatiu de la població ocupada al sector de la construcció sobre el total ha baixat un 6,4%. Per una altra banda, en aquests quatre anys, el nombre de persones assalariades ha baixat un 51,9% (-34.900 persones); és a dir, la població ocupada del sector de la construcció que no és empresària, ni autònoma, ni autònoma dependent, baixa vuit punts més que la població ocupada en el seu conjunt. Aquesta dada explica que el pes dels assalariats de la construcció sobre el total de persones assalariades ha passat d’un 16,6% en el primer trimestre de 2008 a un 9,8% en el mateix trimestre de 2012. Però, tal vegada, les dades més rellevants siguin, per un costat, les de destrucció d’ocupació de manera que, segons les afiliacions a la Seguretat Social, en el període 2009-2011 s’han perdut un total de 9.024 llocs de treball (un 24,9% en termes percentuals) i, per l’altre costat, les de l’atur, que s’incrementà un 63,46% des de l’any 2008 al 2011. Aquest augment de persones aturades en el sector de la construcció ha estat diferent segons cada una de les illes. De 2007 a 2011, a Mallorca creix un 221%, un 162% a Menorca, un 113% a Eivissa i un 24% a Formentera. Amb tot, una de les dades que em sembla més rellevant és que el percentatge d’atur de la construcció en el conjunt de Balears, sobre el total d’atur registrat, s’ha instal·lat per sobre del 20%.

Tot plegat es confirma que el nombre d’efectius humans treballant en aquest sector cresqué en paral·lel al creixement de la bombolla immobiliària i una vegada esclatà aquesta, deixà un allau de persones en atur. És el que Miquel Alenyà i Ferran Navinés, coordinadors del llibre “L’Economia Balear 1970-2010”, defineixen de la següent manera: És ara, quan es gira la vista enrere i es veuen els efectes perniciosos de la fase de creixement d’aquests anys passats, quan es pot apreciar en tota la seva intensitat fins a quin punt s’ha produït una distorsió significativa del ventall d’inversions massa esbiaixat cap el totxo, l’especulació i la corrupció” (Pàgina 123).

Sembla, idò, obvi que el pes de l’ocupació del sector de la construcció en el mercat laboral global de Balears no tornarà a ser el que fou en el passat. És més, seria inconvenient no fer cas a l’evidencia que cada cop són més els experts i organismes públics i privats que postulen una disminució del pes de la construcció dintre de la composició sectorial de l’economia espanyola i regional, conseqüència d’una disminució de l’obra nova. Però s’ha de posar igual èmfasi en un fet esperançador: Hi ha una altra economia de la construcció basada en la rehabilitació, l’adequació de les llars als requeriments mediambientals i de estalvi d’energia, l’exportació de material de construcció, etc. En definitiva, un model d’activitat del sector en el qual és fonamental la R+D+i; la qualificació professional d’empresaris i treballadors; i el foment de debò de l’emprenedoria, l’exportació i la cooperació empresarial per millorar la baixa productivitat de la micro empresa.

Abans he dit que considerava molt rellevant que el percentatge d’atur registrat a la construcció, sobre el total d’atur registrat, no baixi en cap cas del 20%. Aquest fet ens indica que el mercat laboral illenc gaudeix d’una baixa mobilitat sectorial. La qual cosa ens du a insistir en la urgència d’un Pla d’ Ocupació amb una veritable aposta per Polítiques Actives d’Ocupació per, entre d’altres coses , dotar d’habilitats a les persones aturades i en demanda d’ocupació en el sector de la construcció, perquè puguin trobar feina a altres sectors econòmics i tenir oportunitats de participar laboralment en el “nou model de construcció”.

Les polítiques d’austeritat dels pressupostos públics no haurien d’impedir la inversió pública en aquest procés de modernització del sector de la construcció. Les polítiques sustentades únicament en nova construcció i intensives en consum de territori són les polítiques antigues que ens han conduït a la situació actual de col·lapse. Persistir-hi significa una resistència improductiva al canvi; una resistència impròpia d’una societat dinàmica i innovadora. En definitiva és ben hora que ens facem una pregunta cabdal: Volem créixer con Suècia o com Letònia? Amb valor afegit i cohesió social o amb sous baixos i desforestació de drets socials? No hi ha massa més models.
Rafael Borràs Ensenyat és coordinador de programes de Fundació Gadeso

dijous, 11 d’octubre del 2012

Què passa a la Inspecció de Treball ?


 
Aquí teniu el meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

 
A finals del mes passat un mitjà de comunicació informava del mal estar dels inspectors de Treball amb la seva cap a Balears. Segons la informació  de Diario de Mallorca la plantilla  d’inspectors i controladors s’havia rebel·lat   perquè els obliguen a controlar  a prostitutes i aturats  en lloc de a les grans empreses.

Si es té en compte que la Inspecció de Treball té assignat legalment, d'una banda, les funcions de vigilància i exigència de compliment de les normes legals, reglamentàries i del contingut normatiu dels Convenis Col·lectius i, per una altra, les  d'assistència tècnica, arbitratge, conciliació i mediació, s'entendrà que –de ser certa la esmentada informació- estem davant un assumpte molt seriós. Una actuació equànime i una direcció professionalitzada  i ajustada la legalitat de la Inspecció de Treball és una peça cabdal per a unes relacions laborals democràtiques i una garantia d’igualtat  pel que fa referència a les contribucions a la Seguretat Social. Qualsevol dubte d’actuació esbiaixada a favor d’uns o d’uns altres o la més petita dubta  de fer pans i quarts s’ha d'aclarir clara i contundentment.

El cas és que no hi ha hagut  cap desmentit d' allò que es va publicar el dia 21 de setembre. Aquest silenci ja era sospitós.  Però, coneixent el funcionament de la Inspecció de Treball, és perfectament possible que les queixes  dels  inspectors i inspectores coincidissin amb la tramitació final dels  expedients que han donat peu  a noticies, com ara,  les següents: “Redada en un lujoso “beachclub”  de la playa de Magaluf” o “Barcelófa fora el director i el cap de personal de l'Hotel Formentor”. I això reforça la  sospita.

Casualitat o confirmació que hi ha un canvi de rumb  a la Inspecció de Treball?  Convindria una   explicació.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Presentació del llibre ¿Para qué sirve un sindicato?


Aquí vos deixo la meva intervenció a l’acte de presentació  del llibre “¿Para que sirve un sindicato?  A la Llibreria Drac Màgic el 3.10.2012

Bona tarda a tothom.
Gràcies en nom de la Llibreria Drac Màgic i de l’Ateneu Pere Mascaró per la vostra assistència avui aquí.

A l’Ateneu tenim la voluntat de promocionar la cultura critica i el pensament alternatiu. Millor dit, la cultura i el pensament sense adjectius. Si no és critica tindrà poc de cultura. Si no és alternatiu al pensament únic dominat, s’han equivocat vostès de lloc.

 En aquesta  tasca,  les presentacions de llibres tenen un paper important. Llegir és un del exercicis més saludables i alhora subversiu. Recolzar llibreries com aquesta és, al meu parer,  una acte de militància. De fet nosaltres tenim voluntat de fer presentacions a quantes llibreries de Palma o  de Mallorca ens sigui possible. Crec que només descartem les grans superfícies i, per raons  obvies, la Llibreria San  Pablo.

No els hi negaré que  aquesta primera presentació de llibre que fa l’Ateneu  aquest curs, té una claríssima intencionalitat:

Volem fer la nostra contribució per combatre la sindicalofobia. Aquesta malaltia  antidemocràtica  tant estesa arreu de tot l’Estat i  que aquí, a Balears, arriba a situacions surrealistes: que tot un Govern autonòmic  dediqui temps i recursos a querellar-se  contra un dirigent sindical, com ara, Lorenzo Bravo secretari general  d’ UGT de Balears, és molt més que una anècdota!

La quasi permanent campanya contra el fet sindical no és altra cosa que la permanent campanya contra el dret laboral i social. Contra els estendards de civilització –entre ells la negociació col•lectiva-  que es varen instaurar la Europa  democràtica desprès de la Segona Gran Guerra.

Per això, insisteixo,  no és casual que avui presentem aquest llibre sobre el qual només en diré dues paraules.

 Almudena Grande  ha dit  que és un llibre que emociona, i que ajuda a resistir,  perquè és un antídot contra el verí de la mentida, que ajuda a desmuntar les falses idees que l' ideari neoliberal transmeten a través dels discursos polítics, econòmics i en els mitjans. Sospito que Almudena és amiga d'Antonio Baylos,  però té molta raó.

Només hi afegiria  una cosa: És un llibre amè, molt bo de llegir... la qual cosa no és habitual a la gerga sindical.
 
 El  propi autor diu que:

 

“¿Para que sirve un sindicato? Se tiene que contestar de forma diferente a como se habría hecho antes de la crisis  y del ataque programado  contra el modelo social  del cual el sindicato constituye una pieza fundamental”

 A partir de d’aquí articula una narració sobre els polièdrics conceptes  de representació  i representativitat sindical. Dos conceptes cabdals i,  en ocasions,  enfrontats.

 La composició actual de la classe obrera  i, per tant, la diversitat de subjectes  representats, els problemes de la representació  per a la defensa dels interessos de la gent treballadora en el marc de la globalització,  la configuració de la representació en el cas del sindicalisme espanyol i el “mapa” que  la pluralitat sindical que d’ ella en surt,  son els fils conductors  del discurs de Baylos.  A les primeres parts del llibre.

 Però tot això ho fa pensant,  sobre tot, amb  els representats,   i no tant,  amb les estructures organitzatives.

 El llibre acaba amb el que jo considero capítol més important: “El Sindicalismo en la crisis (2010-2012)” . El llegeixin   amb atenció, per favor.  Comença amb  un una cita tremebunda de  Mario Draghi, president del BCE, 24.02.2012:

No hay escapatoria posible a la puesta en práctica de políticas  de austeridad muy dura en todos los países sobre-endeudados y eso implica renunciar  aun modelo social fundado sobre la seguridad del empleo y la redistribución  social generosa […] El modelo social europeo está muerto.”

 
El text de Antonio Baylos és un llibre de combat, per la mobilització i l’organització. Diu :


“La situación de explotación y miseria por sí sola no podía constituir germen d cambio. Era preciso que a la percepción de abuso y de violencia  ejercida sobre ese cuerpo social se añadiera la conciencia de lo colectivo”


 
 Però fonamentalment, és un llibre  de reflexió.

És per això que hem volgut  tenir amb nosaltres, per reflexionar sobre aquests assumptes,  a José Luis López Bulla.

Un català, nascut a la província andalusa  de  Granada. Avui que Catalunya és, per a alguns,  centre d’atenció exclusivament per qüestions relacionares amb les seves llibertat nacionals,  per a molta gent -José Luís-,  Catalunya  segueix  sent t un referent també per a l’alliberament de classe.

Un company que fou el primer SG de la CONC, les CCOO de Catalunya a les quals, per cert, comença a prestar els seus coneixements com economista en Pere Mascaro, a qui l’Ateneu testimonia gratitud dugen  el seu nom.

José Luis no s’ha jubilat, ni  molt manco s’ha retirat de la militància de impulsor  del pensament del sindicalisme com a moviment alliberador. Bona prova és la seva activitat, per exemple a la blogosfera de  Parapanda, espiralment en Metiendo Bulla.  Tant de bo  fossin més  les persones que ens "robessin" temps d’altres lectures per seguir les seves reflexions sobre la utilitat del sindicalisme del segle XXI.

No sigui cosa que al acabar el debat hagi estat molt animat i se me n’oblidi. No deixin de comprar i llegir el llibre ¿Para qué sirve un sindicato? de Antonio Baylos.

 Hi trobaran  instruccions d’ús molt útils per la lluita i la resistència. Gràcies.