diumenge, 29 de gener del 2017

De la desocupació a la subocupació


Cada dia que passa difereixen més les dues principals perspectives per analitzar la situació laboral en l'actual fase de la crisi. La primera d'aquestes perspectives s'entossudeix a no contextualitzar les dades en funció de les transformacions al mercat de treball pels efectes de la mateixa crisi, i de les normes regulatòries d'aquest mercat que, en el context de les polítiques de l'austeritat neoliberal, han instaurat la precarietat com a norma, i han abolit la seguretat de no-exclusió social per a les persones que tenen un treball retribuït. La segona perspectiva és aquella que s'identifica amb la idea que "les reformes laborals mai no creen ocupació, però sí que la transformen" (María Emilia Casas. 2015) i, per tant, centra l'anàlisi d'aquestes transformacions en la qualitat de l'ocupació i, alhora, raona que és poc rigorós fer comparacions temporals amb marcs regulatoris tan radicalment diferents. Problematitzar el grau de qualitat de l'ocupació no és un caprici ni el fruit d'un biaix ideològic. La gran majoria de la literatura científica no purament neoliberal sosté que el progrés de la precarietat laboral està posant en qüestió la "redefinició del significat del treball [assalariat o no, però remunerat] com a categoria central de l'ordenament social" (Amparo Serrano. 2016).

Permetin-me, doncs, una breu anàlisi, des de la segona d'aquestes perspectives, de les dades més rellevants de 2016 per a Balears, en termes de les mitjanes anuals que ens aporta l'Enquesta de Població Activa (EPA), publicada aquest dijous, i de l'explotació que n'ha fet Ibestat. Anem a pans:

La població activa, és a dir, aquelles persones de 16 o més anys que manifesten tenir una ocupació assalariada, o estan en condicions i tenen voluntat de tenir-ne, s'ha situat en 616.200 persones, sense que, pràcticament, hi hagi hagut variació, ni en termes absoluts ni en taxa d'activitat (que s'ha mogut entre el 66 i el 65%), amb relació als deu anys anteriors. No obstant això, la taxa d'activitat de la població menor de 24 anys ha disminuït sensiblement (d'un 56,42% el 2007 a un 42,26% el 2016) i la de la població de nacionalitat estrangera ha perdut gairebé un 3,5%. Són uns resultats lògics si, d'una banda, prenem en consideració que hi ha una major permanència de la població jove en el sistema escolar i, d'altra banda, que una bona part de joves han hagut de migrar fora de les Illes Balears. D'altra banda, la població activa estrangera minva, entre altres coses, perquè gairebé 30.000 persones sud-americanes –una població, en principi, més propensa a assentar-se permanentment allà on immigra– ens han abandonat en aquests últims 10 anys. En resum, el cert estancament de la població activa pot estar indicant una certa pèrdua de dinamisme i atractiu del mercat laboral illenc. Cap sorpresa, car està bastant demostrat que els mercats laborals d'economies hiperespecialitzades –com és el nostre cas en serveis turístics– i d'ocupacions de baixa qualitat perden atractiu i dinamisme laboral i, per tant, no sempre cal celebrar una pujada de la taxa d'ocupació i una baixada de la de desocupació, si van acompanyades d'una taxa d'activat amb tendència a la baixa.

En qualsevol cas, la població ocupada el 2016 va ser de 530.600 persones, la xifra més alta en el darrer decenni, i la taxa d'ocupació s'estima en un 56,15%, dades que confirmen l'ascens iniciat l'any 2012. Però cal tenir en compte que l'EPA considera que una persona està ocupada si durant la setmana en la qual se li fa l'enquesta ha estat treballant durant, almenys, una hora. Prenent, doncs, en consideració, d'una banda, que la població assalariada temporal ha assolit la xifra de 119.300 persones. Aquesta xifra és molt semblant a la dels anys de la bombolla immobiliària, en què el contracte per obra era hegemònic si bé tenia mesos o anys de durada, contràriament al que passa en l'actualitat, en què 1 de cada 5 contractes signats en temporada baixa té una duració de menys de 7 dies. És a dir, hom pot dir, sense risc d'equivocar-se, que la situació actual és d'extrema temporalitat, i d'una rotació en la contractació disparada: el 2016 l'EPA estima que la mitjana de persones amb contractes de durada inferior a l'any s'ha enfilat fins a les 145.500. D'altra banda, no es pot menystenir que la parcialitat –molt majoritàriament, no desitjada– continua, amb gairebé 60.000 persones, en rècords històrics. Si, per acabar d'arrodonir-ho, afegim que un creixent percentatge de les 68.000 persones ocupades en la categoria de "treballadors independents o empresaris sense assalariats" són, veritablement, autònoms forçats a autoprecaritzar-se, no és aventurat sostenir que el, segons el Govern, "impuls de creació neta d'ocupació" sigui un espectacular impuls a la subocupació.

Per anar acabant, cal referir-se a la població aturada que, segons l'estimació de l'EPA va ser de 85.600 persones, la qual cosa significa que la taxa d'atur estimada és del 13,89%, una de les més baixes dels últims anys (només 2007 i 2008 van tenir taxes mitjanes d'atur inferiors). És, sens dubte, una bona notícia que cal contextualitzar, recordant que la metodologia EPA és molt restrictiva per classificar les persones com a aturades, i que, tot i així, l'atur de llarga durada continua sent molt elevat (32.800 persones en 2016), i que el percentatge de llars amb tots els seus membres actius en atur continua sent, amb un 7,11%, molt elevat. Dues dades que dificulten garantir, de debò, la cohesió social.

Tot plegat suggereix que, en matèria de mercat laboral, estam lluny de deixar enrere la crisi-estafa i, únicament, hem iniciat una nova fase d'aquesta, en la qual, de moment, no es reverteix el guió, ans al contrari, perdedors i guanyadors mantenen les mateixes posicions. L'únic canvi que s'observa és de discurs polític: la reducció de la desocupació, a força d'augmentar ‘ad infinitum’ la subocupació i manteniment del patró de creixement, era l'opció dels conservadors. Ara, els governats progressistes sembla que, si més no en les anàlisis i en el discurs, hagin agafada manllevada aquesta opció.


Publicat originalment a l'Ara Balears  ( 29-01-2016)

dimecres, 25 de gener del 2017

"Ecotaxa II" per a créixer més i més


En el repartiment dels fons de la Taxa Turística, l'error és d'arrel:  Si fos veritablement una ecotaxa, únicament haurien de poder-se destinar a projectes de resiliència mediambiental i patrimonial i a pagar els costos de transició en una estratègia de decreixement turístic.

Però es va optar per tot el contrari: Invertir per seguir creixent i creixent en turisme. Un disbarat i una terrible decepció. No debades el màxim responsable de turisme del nostre govern és una persona destacadíssima d'una força política que s'autodefineix com ecosobiranista (eco què?).


Acab de llegir el molt recomanable llibre de "Solo tenemos un planeta". En aquestes 100 pàgines i escaig de conversa entre Joan Martínez Alier i Jorge Wagenberg queda prou clar que o decreixem o desapareixem. També desapareixeran, és clar, les Illes Balears i Pitiüses...  però, qui no es consola és perquè no vol. Potser el que és important és que la nostra desaparició sigui conseqüència de la nostra sobirania.

dimarts, 24 de gener del 2017

La matança d'Atocha i la transició inmodèlica

El 20 de novembre de 1975 fou un dia de celebracions antifeixistes. No es celebrava, malauradament, la victòria de la democràcia i la fi de la dictadura, però hi havia motiu de celebració perquè Franco, tot i que en el llit, havia mort. Tot seguit, el primer govern de la monarquia borbònica restaurada -el d'Arias-Fraga- intentà mantenir l'essencial de la dictadura sense el dictador. Va ser allò que es va conèixer com el "franquisme sense Franco". Val a dir que, amb allò que ara sabem, aquest intent de "dictadura tova" no era una quimera. El franquisme considerava ben consolidada la seva continuïtat a través de la prefectura monàrquica de l'estat. Això ho confirmen els documents de la CIA recentment desclassificats que, entre altres perles, confirmen documentalment que Joan de Borbó li va comunicar l'any 1948 a un seguidor monàrquic que s'havia aconseguit un acord amb Franco per a la restauració de la monarquia. És a dir, la restauració borbònica per part de Franco és molt més antiga del que ens havien explicat els que defineixen la denominada transició democràtica espanyola com un model de virtuts.

El franquisme sense Franco no es va consolidar per diverses raons, però, sens dubte, una principal va ser la mobilització obrera. L'any 1976 va començar amb un moviment vaguista sense precedents: La indústria, la construcció, els transports, i molts serveis madrilenys paralitzats; el Baix Llobregat en vaga general; vagues generals que s'estenien per altres llocs de Catalunya, i també d'Euskadi, País Valencià... Durant el primer quadrimestre de 1976 Espanya és un Estat en conflicte social gairebé permanent. Al moviment de lluita obrera s'incorporen amb força, també a Mallorca, les dones amb les protestes laborals a l'hostaleria, la indústria tèxtil, i la confecció (en aquella època encara no s'havien deslocalitzat les fàbriques), i al comerç de grans superfícies. Sectors com els de la sanitat i l'ensenyament s'incorporen al moviment vaguista. Les vagues dels treballadors i treballadores es combinen amb la lluita de les persones en atur (la crisi era força cruel). A casa nostra "Els dies tretze i catorze de gener de l'any setanta-sis, un grup d'obrers en atur s'enclaustraren a l'església de Sant Miquel de Ciutat de Mallorca, en protesta per la seva situació laboral, i per la intervenció de la força pública en un assumpte d'exclusiva incumbència sindical" ("Mallorca i món obrer". Llorenç Capellà. Editorial Moll. 1977). En el número de març de la "clandestina" publicació de la Coordinadora de les Illes de Comissions Obreres, "UNIDAD", sota el titular de "Sangre obrera en Victoria, Elda, Tarragona y Basauri", es pot llegir: "Cuando leáis este número aún estará fresca la sangre de los cuatro obreros caídos ante las balas de la policía en Vitoria, y de los asesinatos en Basauri, Tarragona y Elda". En recordar la situació dramàticament conflictiva de l'any 1976 és impossible oblidar Arturo Ruiz, Mari Luz Nájera, o Carlos González, morts a les manifestacions per l'amnistia. Òbviament, la seva sang no va ser vessada per a una amnistia que amnistiés els criminals franquistes!

La situació de conflictivitat sociolaboral continua estenent-se i endurint-se l'any següent. A les Illes, entre altres mobilitzacions, es viuen impressionants vagues a la construcció i el metall. És en aquest context en el qual s'ha d'analitzar la massacre en el despatx lligat a CCOO i al PCE del número 55 del carrer madrileny d’Atocha la nit del 24 de gener del 1977. De ben segur, allò que es perseguia era frenar l'impuls de la lluita obrera que, a més de les reivindicacions laborals, incorporava les demandes de llibertat i democràcia de debò, i així condicionar àdhuc més l'inevitable procés de metamorfosi de la dictadura a una democràcia formal.

Els trets que van assassinar en el despatx madrileny del Carrer Atocha els advocats laboralistes Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, i Francisco Javier Sahuquillo; l'estudiant de dret Serafín Holgado; i l'administratiu Angel Rodríguez; i que van ferir greument Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos, i Dolores González, casada amb Sauquillo, embarassada, i que va perdre l'infant que esperava, són d'aquests episodis de la violència ultradretana en la transició espanyola, no del tot esclarits (llàstima que investigadors com ara Xavier Vinader no puguin seguir investigant-ho), ni molt manco són fets als quals no s' ha fet justícia.

En qualsevol cas, ara que fa quaranta anys d'aquell acte de condol pels assassinats en el despatx d'Atocha i de lluita per la democràcia a l'església palmesana de Sant Nicolau, és hora de reconèixer que la transició va ser profundament inmodèlica. Potser, per part dels demòcrates de debò, es va fer el que era, donada la correlació de forces, possible. Però, cal acabar (o reiniciar) la partida car, amb Miquel Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".


Publicat originalment a dBalears (23-01-2017)

dilluns, 23 de gener del 2017

Nadia Murad

Tinguin per segur que no vull aigualir a ningú les festes de Sant Antoni i de Sant Sebastià -sens dubte les més importants de l'hivern mallorquí-, ni la Diada del Poble de Menorca. Però no puc demorar per més temps la següent petició: Visitin la pàgina web de Nadia Murad.
Nadia Murad que, juntament amb Lamiya Aji Bashar, va recollir fa unes setmanes el premi Sàkharov 2016 a la llibertat de consciència, que concedeix el Parlament Europeu, és membre de la minoria yazidita de l'Iraq, i s'ha convertit en la veu de milers de víctimes que, com ella, han sofert tota mena d'atrocitats per part de l'anomenat Estat Islàmic.
Aquesta valenta jove, a la qual els jihadistes li van matar la mare i sis dels seus germans, va estar la setmana passada a Barcelona per recollir el Premi Internacional per la Pau que atorga cada any l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya en col·laboració amb la diputació barcelonina. Val a dir que Nadia és, des de nina, una entusiàstica seguidora del Barça, i, segons he pogut llegir, a pesar que li resulta gairebé impossible desprendre's del seu sofriment i tristesa, sol somriure amb els triomfs del que és el seu equip de futbol des de la seva infantesa. Segur que va celebrar el 3-1 del Barça-Atlètic Club Bilbao. Aquesta passió futbolera-culé de Nadia és quelcom més que una anècdota. Ens posa davant una realitat prou evident: Si ella essent una criatura i la seva família, amb una rudimentària parabòlica, podien gaudir amb el Barça des de la ciutat de Mossul (a l'Iraq) devastada per guerres, terrorisme i misèries, com podem estar nosaltres, des de les nostres còmodes i perfectes comunicacions, tan cecs al sofriment d'aquesta gent? És una de tantes contradiccions de la globalització de la insolidaritat i de la negació de Drets Humans tan pròpia de, diguem-ho amb paraules del recentment traspassat Zygmunt Bauman, la fastigosa modernitat liquida amb principis i ètica biodegradables.
Nadia Murad, amb 23 anys i després d'haver patit violacions i tortures, va aconseguir fugir del captiveri i arribar fins a Europa. Quantes Nadias moren a la Mediterrània, en els camps de refugiats assolats ara per un fred polar, en els filats de l'Europa-Fortalesa, o a un Centre d’Internament per a Persones Estrangeres (CIE), sense acabar la seva fugida de la mort? El cas és que Nadia, des que va escapar de la seva situació d'esclava sexual, ha promogut activament la sensibilització pel patiment de la seva gent. Cal recordar que els jihadistes encara retenen milers de dones yazidites, a les quals esclavitzen sexualment, i que la comunitat yazidita està sofrint un genocidi atroç.
A la ja esmentada pàgina web, Nadia Murad, com ja va fer a Estrasburg, a Barcelona i allà on va, reitera la petició d'ajuda per dur a l'Estat Islàmic (o Daesh, ISSIS, o com es digui) davant el Tribunal Penal Internacional (TPI). El seu missatge acaba demanant: "Per favor contribueixin a aquesta important causa per a tots els éssers humans que mereixen viure en pau". Desig que ho aconsegueixi, i tant de bo les Institucions illenques fossin tan solidàries amb la causa de Nadia Murad com ho ha estat, posem pel cas, el Parlament de Canada.
Publicat originalment a dBalears (16-01-2017)

dissabte, 21 de gener del 2017

Drets no aptes per a llogar a turistes




Un article compartit amb Sara Casero que ens ha publicat  avui el Diario de Mallorca    


Amb total escepticisme hem complert amb el que entenem com un deure cívic, i, a títol personal, hem participat en el tràmit de consulta pública sobre l'Esborrany de l'Avantprojecte de llei de modificació de la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del turisme de les Illes Balears, pel que fa a la comercialització d'estades turístiques a habitatges, és a dir, hem presentat al·legacions al projecte de llei que teòricament hauria de posar ordre i control al desgavell del lloguer de pisos (i habitacions) turístics.

El nostre escepticisme en relació a l'escrit que hem presentat no és un prejudici advers a aquests processos de participació ciutadana. Ans al contrari, defensam entusiàsticament la necessitat de democratitzar la democràcia representativa. Però, en aquest cas, la decisió política de privilegiar el negoci del lloguer turístic per sobre del dret a un habitatge digne i a un medi ambient sa, sembla estar presa. La participació ciutadana apareix limitada al matís o al suggeriment, encara que és ben cert que darrere d'alguns d'aquests matisos i/o suggeriments s'hi amaguin grans interessos econòmics. No és el nostre cas. El que ens preocupa és que el Govern ha renunciat a defensar un criteri essencial per a la defensa d'allò que és un bé comú: Les ciutats i els pobles són per viure i conviure, no per ser espais turístics.

Aquesta negativa es presenta embolicada de tecnicismes que amaguen l'absència de voluntat política. No hi ha res de nou. És part de l'antiga política neoliberal. Resulta, doncs, pertinent preguntar-se "¿Què volen dir-nos amb això que el lloc neix per a la pràctica turística, com si rebés una inspiració "divina" o una crida a ser-ho?" (La Ciudad negocio, de China C. Cabrerizo, 2016). Més pertinent és àdhuc la contestació: "El lloc es produeix per i per a la pràctica social, és l'opció per un model productiu el que constitueix el lloc". Sembla que el govern ha optat per un model productiu de tot turisme que exigeix sacrificar a la turistització molts dels llocs que fins fa poc eren llocs per socialitzar la vida de la ciutadania illenca.

Tanmateix hem al·legat tot advertint que amb l'avantprojecte de llei sobre comercialització d'estades turístiques a habitatges, el dret a l'habitatge digne i el dret al medi ambient sofreixen un greu retrocés, i, per tant, pot produir-se un pas important cap a la descohesió social i la incentivació d'una societat dual i fracturada. Pel que fa al dret a l'habitatge, és evident que la pressió turística més gran que comporta una "normalització-legalització" dels habitatges com a oferta d'allotjament turístic significa, per una banda, eliminar espais (a construir i/o a rehabilitar) perquè les persones i les famílies puguin tenir garantit el dret a l'habitatge, i, per una altra, genera una espiral alcista-especulativa del lloguer, i, consegüentment, l'esmentat dret a l’habitatge de molta gent que no pot (o no vol) comprar, esdevé quimèric. Quant al dret al medi ambient, és evident que el turisme de lloguer té impactes ambientals greus. Per la seva dispersió en l'entramat urbà, provoca majors dificultats que el turisme concentrat en complexos hotelers pel que fa a la gestió ecològica dels residus, d'estalvi energètic, i de consum d'aigua. Però, a més, és causa principal de la saturació de les ciutats, i de la negació al "dret a la ciutat" de les persones que les habiten.

Per tant, ens sembla lògic que es paralitzi la tramitació de l'avantprojecte de lloguer turístic, i, alhora, es decreti una moratòria immediata de la comercialització de cases i pisos turístics. Una moratòria no per estar mans plegades. Tot el contrari, mentrestant duri la moratòria, proposam que es duguin a terme, almenys, les següents tasques: 1. Estudiar la integració de la política sobre lloguer turístic com una part de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, que actualment està en tramitació. 2. Acabar els plans d'intervenció en àmbits turístics (PIAT) per a poder legislar amb coneixement de la situació de cadascuna de les illes. Els PIAT hauran d'incloure un mapa de la propietat dels habitatges susceptibles de ser comercialitzats turísticament. (¿Quantes multinacionals i/o fons voltors són propietaris d'aquesta oferta turística?). 3. Cal incloure en la futura legislació la comercialització turística d'habitacions que, curiosament, no hi és a l'esborrany de l'avantprojecte posat a audiència i informació pública. 4. Reforçar la inspecció turística per perseguir de debò les il·legalitats en matèria de lloguers i d'altres infraccions turístiques. 5. Elaborar protocols per a avaluar l'impacte ambiental d'una hipotètica legislació que regularitzi les estades turístiques a habitatges.


En definitiva, sol·licitam al Govern que declari no aptes per a llogar a turistes els drets a un habitatge digne, i a un medi ambient sa per a tot el món. És qüestió de justícia social i mediambiental.

dijous, 19 de gener del 2017

Ajuntament de Palma: Així, no!


 Fa anys i panys que es parla de la necessitat de prestigiar socialment la Formació Professional. És ben cert que, des de les administracions educatives, s’ha fet bastant feina en aquesta direcció, tot i que queda molt què fer per convertir-la en quelcom diferent de la “sortida educativa” dels i de les joves que no poden accedir als estudis superiors universitaris. Potser el sector privat hauria d’implicar-se molt més en aquesta tasca de prestigiar l’FP. En aquest sentit, sobra retòrica i fa falta que l’empresariat valori molt més els títols d’FP del que fa avui dia a les seves seleccions de personal. Hi guanyaria, sens dubte, el Sistema Educatiu, i, molt probablement, la productivitat ben entesa de les empreses.




Per una altra banda, cada pic està més estesa la impressió que el prestigi de debò i el reconeixement a la pràctica dels títols d’FP al mercat laboral ajudaria a minimitzar el desajustament que, des de la perspectiva de la teoria del Capital Humà, representa el fenomen de la sobre qualificació, és a dir, d’aquells llocs de treball que estan ocupats per persones amb titulacions acadèmiques, coneixements, habilitats i formació superiors als necessaris.
Segurament hi ha un acord institucional gairebé unànime amb allò que s’ha dit fins ara. Però en algunes administracions públiques, una cosa són les paraules i una altra molt diferent els fets. El cas concret que motiva aquest comentari és que la Regidora de l’Àrea de Funció Pública i Govern Interior de l’Ajuntament de Palma va publicar fa uns dies les “Bases i programa marc per a convocatòries de proves selectives per a la constitució de borsins per a la cobertura temporal de places de tècnic/a animador/a sociocultural” (vegin aquí el BOIB). El primer requisit específic dels i les aspirants és: “Estar en possessió del títol de diplomatura o grau en psicologia, teràpia ocupacional, i titulacions de les branques d’humanitats i ciències socials”. A què ve aquest requisit si resulta que existeix un títol d’FP de “Tècnic Superior en Animació Sociocultural” (vegin aquí). Tornam-hi torna-hi amb la devaluació de la Formació Professional en relació a la universitària!
Tinc per a mi que, sobre aquest assumpte, a l’Ajuntament de Palma algú s’ha begut l’enteniment. Així no es prestigia l’FP, ni es combat la sobre qualificació, ni es garanteix la igualtat d’oportunitats per a tothom. Permetin-me exigir una explicació, i, eventualment, una rectificació.
Publicat originalment a El Periscopi ( 18-01-2017)

Externalizaciones en los hoteles: Los métodos más abusivos del capitalismo hotelero

A propósito del último libro de Ernest Cañada

(Publicat originalment a Sin Permiso

I.- A modo de introducción
Dice Josep Fontana que “en apariencia, por lo menos, el sistema capitalista parece consolidado en su variante depredadora actual, gracias a que la propia crisis ha contribuido a que se acepten, incluso, sus métodos más abusivos[1]. El profesor de historiadores e historiadoras, y referente de tantos y tantas activistas sociales, se refiere a los métodos de explotación sin piedad del planeta que practica el capitalismo extractivo, pero es perfectamente aplicable a los métodos más abusivos de extracción de derechos laborales.
Ni que decir tiene que para  Fontana la aceptación de estos métodos abusivos es por parte del capitalismo que ha impuesto su pensamiento único neoliberal, de las elites que criminalizan cualquier disidencia, de la clase política que anatemiza de raíz todo pensamiento disidente, con la teología del mercado como único actor legítimo en materia de economía y sociedad. Pero, mal les pese, el fin de la historia no es más que una estupidez pronosticada por el neoliberalismo.
Frente a los métodos abusivos del capitalismo europeo de estos primeros años del siglo XXI, se levantan resistencias, movilizaciones, alternativas, batallas (algunas ganadas y otras perdidas)… El caso es que en el Reino de España percibo -y me consta que no es nada personal- un gran orgullo al ser tratado de radical, y cada vez nos parecen más dignas las luchas y movilizaciones sociales y sindicales que son tachadas como tales. Las resistencias de hoy son, querámoslo o no, resistencias radicales ¿Por qué? Pues, entre otras cosas, porque “una revolución radical sólo puede ser una revolución de necesidades radicales[2]. En la actual fase de lo que se ha denominado Gran Recesión[3] para las víctimas de la crisis (una gran parte de la población empobrecida), las necesidades siguen siendo radicales. Entre otras: trabajo decente, salarios suficientes, vivienda digna, ausencia de pobreza… En definitiva, la necesidad radical de no seguir empobreciéndose, tengan o no trabajo remunerado.
El nuevo libro de Ernest Cañada “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos[4], publicado en línea por Alba Sud en su Colección Turismo, es un descarnado relato de los métodos más abusivos del capitalismo hotelero, y de sus consecuencias sobre las espaldas de las víctimas de estos métodos de explotación laboral. No obstante, en mi opinión, lo más relevante de este libro es que nos ilustra sobre -a pesar de las dificultades- la capacidad de  resistencia y de organización y movilización sindical de las trabajadoras de los departamentos de pisos, de algunas batallas ganadas, y también de alguna batalla de discutible y controvertido resultado, como es el caso del Expediente de Regulación de Empleo (ERE) de la cadena hotelera NH.
Ernest Cañada, como ya hizo en su anterior libro “Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral”[5], nos describe los impactos de este método de gestión empresarial turbocapitalista dando la palabra a las víctimas de tales impactos, es decir, a las camareras de pisos, y a gente con conocimientos en relación a la problemática: sobre todo, sindicalistas, pero también alguna trabajadora social, y algún empresario, inspector de trabajo, y médico. En la introducción ya se nos advierte que “el análisis se ha centrado fundamentalmente en la experiencia y percepción de las trabajadoras y trabajadores del sector, así como en la respuesta que se ha generado en el ámbito sindical, y entre algunas asociaciones de carácter profesional que han cuestionado su idoneidad en el sector hotelero”.
En cualquier caso, me parece imprescindible reseñar que Ernest Cañada, con esta publicación, vuelve a dar ejemplo de compromiso y rigor, y de una capacidad divulgativa impresionante. El turbocapitalismo, en general, y el hotelero en particular, no tolera con agrado que se visualicen sus métodos más abusivos de explotación laboral y medioambiental. En este sentido, la publicación de este libro es una valiente muestra de resistencia frente a la dictadura del pensamiento único de las elites neoliberales. Por esto, y tantas cosas, gracias Ernest!

II.- Activación de “Terminators[6] de derechos laborales”
Las externalizaciones se suelen presentar por buena parte del mainstream académico y del establishment de los métodos de organización empresarial como un modelo de gestión -eloutsourcing”- política e ideológicamente neutro. Nada más lejos de la realidad, como señala Cañada: “La reforma laboral de 2012 en España favoreció la prevalencia de los convenios de empresa sobre los convenios colectivos sectoriales. En el sector hotelero esto se ha traducido en un incremento de los procesos de externalización y subcontratación de determinados departamentos, especialmente el de pisos. Gracias a este cambio normativo en numerosos hoteles se ha sustituido el personal contratado de forma directa por empresas de multiservicios”. Es decir, la extensión e intensidad actual del fenómeno de las externalizaciones en España es provocado por una decisión política -la última reforma laboral- que, al debilitar el Convenio Colectivo Sectorial, provoca que, como auténticos “Terminators de derechos laborales”, se active una proliferación nunca vista de empresas de multiservicios.
Pero, el origen y los impactos de la externalización y del auge de las empresas multiservicios tiene también causas ideológicas. Por una parte, al favorecer el convenio de empresa y minusvalorar el de sector se consigue uno de los fines ideológicos más queridos por los y las neoliberales: el debilitamiento del sindicalismo. Por otra parte, en este asunto colisiona el derecho constitucionalizado a la “libre empresa” con los también constitucionalizados derechos al trabajo y a una remuneración suficiente. En la práctica, las instituciones estatales del Reino de España han hecho una opción ideológica a favor de las empresas. Para profundizar en esta visión del asunto -y teniendo en cuenta que este texto no tiene ninguna pretensión de análisis jurídico de la externalización y de sus posibles alternativas- recomiendo a las personas interesadas en este debate la lectura del texto del Magistrado del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Miquel A. Falguera i Baró, titulado “La externalización y sus limitaciones”[7].
En definitiva, estamos ante un texto -el de Cañada- que nos relata la trasformación de unas empresas -las multiservicios-, originariamente pensadas para la prestación de “servicios a las empresas”, en empresas trituradoras de derechos laborales y los efectos que esta trasformación tiene sobre las trabajadoras que limpian los hoteles. Sí, sobre “las” porque aunque “en 2014 se estimaba que el 30% de los trabajadores del sector hotelero en España habían sido ya externalizados y que para 2016 alcanzarían un 60[8], la feminización es evidente en la externalización de mano de obra en los hoteles españoles.

III.- “Trabajar más y ganar menos”
El hoy delincuente convicto, Gerardo Díaz Ferrán, dijo, en octubre de 2010, mientras simultaneaba la presidencia de la gran patronal española CEOE con sus estafas empresariales y negocios delictivos, que la única manera para salir de la crisis era "trabajando más y ganando menos"[9]. Es, sin duda, una frase icónica que justifica que nos refiramos a la crisis como lo que verdaderamente es: una crisis-estafa.
Lo cierto y seguro es que la frase fue profética, y la externalización vía empresa multiservicios ha sido muy importante para que ello fuera así. Dos ejemplos contenidos en el libro de Ernesto Cañada que justifican esta afirmación son los siguientes: “Pagan por habitación hecha. De 1,13 a 2,50 euros lo máximo, la que gana 2,50 es una privilegiada” (página 90) afirma una camarera de pisos de Sevilla. Otra, en este caso de Cambrils (Catalunya), nos cuenta que “Hay veces que trabajamos 7 días seguidos, y hasta 10. Nos tratan como animales, es un régimen de esclavitud absoluta. Tu vida se queda ahí, en el hotel” (página 108).

IV.- La mutación del “derecho del trabajo” en “derecho del empleo”
No obstante, conviene no olvidar que, con estos “métodos más abusivos”, se consigue bastantes más cosas que la pérdida de derechos sociales, laborales y salariales. Se me ocurren al menos las siguientes:
1.     Propicia el fraude laboral que, en el contexto de una Inspección de Trabajo y Seguridad Social con recursos materiales y humanos insuficientes[10], provoca una gran impunidad, incluso en el cumplimiento de la laxa legalidad laboral: “La cesión ilegal de trabajadores tiene una serie de parámetros que te permiten identificarla. Principalmente que las camareras de pisos estén bajo las órdenes de una gobernanta contratada por el hotel. Eso ya es un indicio más que suficiente para considerar que hay cesión ilegal de trabajadores. O, por ejemplo, cuando la empresa de servicios sólo pone a disposición del hotel a las trabajadoras para limpiar con unos uniformes y nada más, sin productos de limpieza, ni carritos, ni nada. Atiende a la petición de personal que hace el hotel y se limita a enviarlo. En el sector, la inspección de trabajo ha declarado cesiones ilegales con frecuencia y ha provocado que las empresas de servicios afinen en el modo en que prestan el trabajo” (Inspector de Trabajo, página 57).
2.      Para quien los padece, tienen unos efectos psicosociales brutales: “Es un abismo pasar de estar contratada por el hotel a estar contratada por una agencia multiservicios. Como te hacen contrato por finalización de obra y servicio, pues tú terminas el día y te dices: hoy he trabajado, mañana ya no lo sé” (Camarera de pisos, página 104).
3.      En algunos casos, estos efectos psicosociales llegan a extremos próximos a lo contrario de las políticas laborales que podríamos englobar bajo el nombre genérico de making work pay[11]: “Yo ya ha llegado un momento en que, con estas condiciones ya no quiero trabajar, es que me va la vida en ello” (Camarera de pisos y subgobernanta, página 80).
4.      Con todo, la repercusión de mayor calado estratégico es el incremento de la ya, en un marco laboral de turbo precariedad, importante dificultad de organización sindical. En este sentido, son particularmente ilustrativas las siguientes palabras: “La gran rentabilidad que le da la externalización es que desmorona a la clase, a la familia de los trabajadores y trabajadoras de un hotel. Por encima del salario, está el aislamiento de las trabajadoras de un departamento como el de pisos que, claramente, estaban dando la talla. Bien por sus condiciones de trabajo, porque es el grupo más numeroso, o por lo que fuera, pero las camareras de pisos estaban adquiriendo fuerza y en todos los comités de empresa ya estaban presentes, cuando antes no había ni una en los comités de empresa” (Pepi García Lupiáñez, camarera de pisos y sindicalista de CCOO, página 146).
En definitiva, el libro “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos” es una obra imprescindible para entender e interpretar, desde la perspectiva de las trabajadoras, la transformación del concepto de Derecho del Trabajo (con su carácter tuitivo o de protección de la parte débil del conflicto capital-trabajo), en el neoliberal concepto de Derecho del Empleo (con su pérdida de garantía de inclusión social del trabajo remunerado, la extensión de la pobreza laboral, las malas experiencias laborales iniciales[12], el reforzamiento del poder unilateral empresarial en el seno de la empresa, y la inseguridad de entrada, permanencia y salida del mercado laboral). Por decirlo en palabras del catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad de Barcelona, Joan Subirats, la protección que otorgaba el Derecho al Trabajo ha devenido en todo lo contrario: Los trabajadores y trabajadoras forman ahora parte de los “Desprotegidos”[13].

V.- Para concluir: Dudas y certezas
El libro de Ernest Cañada acaba con esta reflexión: “El problema no está solo en malas prácticas particulares, sobre las que es necesario actuar, si no en un modelo de gestión laboral que se fundamenta en la precarización del empleo turístico. Sociedades que se pretendan democráticas y a la vez tan dependientes del turismo como la española es algo que no se pueden permitir. La apuesta por un turismo de calidad y sostenible no es posible sin la defensa de un trabajo decente”. A partir de ahí y de lo que antecede, creo pertinente compartir al menos las siguientes dudas:
a.      El Congreso de los Diputados de España ha aprobado recientemente la toma en consideración de la propuesta de modificación del art. 42 del Estatuto de los Trabajadores para garantizar la igualdad en las condiciones laborales de los trabajadores subcontratados y las trabajadoras subcontratadas. No es una mala iniciativa, pero, ¿Servirá para detener el deterioro de las relaciones laborales? Pienso que no porque, además de las insuficiencias concretas de la proposición[14], la clave está en revertir el guión de unas políticas laborales desposeedoras de derechos individuales y colectivos, como por ejemplo, los de sindicación y huelga. En esta dirección, la derogación de las Reformas Laborales de 2010 y 2012 es fundamental.
b.      La reversión del guion neoliberal exige desterrar las soluciones basadas en el “mal menor”. Por tanto, en el caso concreto de la subcontratación en los hoteles, ¿Se habrá aprendido la lección para no repetir errores como el Expediente de Regulación de Empleo (ERE) de la cadena hotelera NH? Y, desde un perspectiva más global, ¿Asumirán los sindicatos que hay que reequilibrar institucional y radicalmente la correlación de fuerzas negociadoras entre patronos y trabajadores/as? Dicho más a las claras: ¿Se asumirá sindicalmente la propuesta de una Renta Básica[15] que, por su carácter incondicional, garantice de verdad la libertad material de todo el mundo? O dicho aún más claramente, hasta cuándo los grandes sindicatos españoles ignoraran que la falta de libertad material provoca infinidad de situaciones como la narrada en la página 144 de libro objeto de comentario: “Sabemos que hay mucho miedo, y mucha necesidad, y cuando llega la inspección de trabajo la mayoría no quieren hacerse notar por no perder su puesto de trabajo. Por eso yo les digo que ese miedo es de donde se agarran los empresarios, para seguir explotando como quieren, porque se lo estamos permitiendo”.
El capítulo de las certezas es más conciso: Por una parte, tengo la certeza de que hay que leer el libro “Externalización del trabajo en hoteles. Impactos en los departamentos de pisos”. Otra certeza es que Ernest Cañada y yo compartimos bastantes cosas, entre las cuales, al parecer, está la lectura de David Harvey. Ernest inicia su texto con una cita suya, y yo cerraré este comentario con otra cita del geógrafo marxista que contextualiza la desposesión de derechos, y la lógica de la subcontratación a través de empresas de multiservicio. Dice Harvey: “La crisis es un golpe de Estado que distribuye la riqueza hacia arriba”[16].


[1] Josep Fontana. “El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI”. Editorial Pasado & Presente (2013).
[2] Karl Marx "Contribución a la crítica de la filosofía del derecho de Hegel". Editorial Claridad, Buenos Aires, Quinta edición, agosto de 1968.
[3] La crisis-estafa que se inició en 2007-2008 y que, al menos en sus efectos para la población no estrictamente rica, aún persiste.
[8] Página 55 del libro que se comenta.
[9] Ver como ejemplo de la repercusión en prensa de las palabras del ex dirigente empresarial:
[10] La Inspección de Trabajo y Seguridad Social no cumple los criterios de la OIT sobre ratios de Inspector/a y Controlador/a laboral por número de trabajadores/as.
[11] Es de difícil traducción al castellano en una sola expresión. Podría ser algo parecido a “hacer que el trabajo compense”.
[12] Causa no desdeñable del gran desempleo juvenil y de la existencia de un creciente colectivo de jóvenes ni-ni (ni trabajan ni estudian).
[13] En este artículo se hace referencia al compacto de “Desprotegidos”:
[14] Un texto interesante sobre las insuficiencias de la propuesta se puede leer aquí:
[15] Ver Web de la Red Renta Básica: http://www.redrentabasica.org
[16] David Harvey. “El enigma del capital y la crisis del capitalismo”, Editorial Akal (2012).


diumenge, 15 de gener del 2017

Yes, we cannot mes chers compatriotes

OPINIONS MANLLEVADES
Amb aquest nom engeg una nova etiqueta d'aquest bloc: Opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.

Bru Rovira, a l'Ara /15/01/2017

Primer, un discurs de Nadal de François Hollande. Un discurs de comiat, ple d’amargor i d’impotència. Amb un punt florit: “França està oberta al món, és europea, és fraternal”. Ara, un discurs d’Obama, també de comiat. “ Yes, you can ”, diu.
Però l’optimisme del màrqueting de l’autoajuda no amaga la realitat. We cannot mes cher compatriotes. Venen temps difícils. I el món progressista ha sigut incapaç de fer-hi front. Els vells polítics de la política entesa com un servei a les persones, ara amb poques conviccions i sense idees adaptades als nous temps, semblen entregar-se, amb escassa resistència, derrotats, als nous polítics que irrompen amb gran èxit amb les velles idees redemptores i demagògiques de sempre: més violència social, més confusió, més guerra; una guerra que s’anuncia com a indefinida i que enverina tota la societat, una guerra que no té ni tan sols un enemic o un territori precís i que desconeix què seria la victòria.
Guerra contra el terror? ¿Guerra contra la barbàrie, com va dir Hollande abans de posar “la barbàrie” en un sac on hi cap des de Síria fins a Mali passant per l’Iraq? Guerra contra el terrorisme? Quin terrorisme? Quins terroristes? ¿És un terrorista “dolent” l’àrab israelià que es va llançar amb un camió contra un grup de soldats a Jerusalem, però és un terrorista “bo” el sergent israelià que va disparar al cap d’un palestí i amb el qual el cap del govern del país es mostra comprensiu? ¿És també un “possible” terrorista -com es va dir al principi-, el soldat veterà de la Guerra de l’Iraq, amb problemes mentals, que va disparar contra la multitud a l’aeroport de Florida? ¿Terrorista amb idees de l’Estat Islàmic perquè en els seus malsons apareixen islamistes?
Els nous redemptors de l’apocalipsi ho tenen clar: els altres, diuen, els diferents, els de fora, tot el que és desconegut són el Mal, els terroristes. A qualsevol dolent, fins i tot si viu entre nosaltres, “probablement” el mouen idees i interessos forans, o se li ha menjat l’enteniment la propaganda de l’enemic. Les xarxes socials. I ells, en Trump, la Marine Le Pen, en Putin, ells són el Bé, que arriba just a temps per traçar amb la demagògia i la por les línies de separació entre les persones. El Bé i el Mal.
Però com diu el pensador Tzvetan Todorov, la barbàrie no són mai els altres sinó, precisament, el rebuig de la plena humanitat de l’altre -és a dir, la nostra pròpia perversió-. ¿O bombardejar una ciutat del Pròxim Orient és menys bàrbar que degollar un individu dins d’una església francesa?, es pregunta Todorov. I hauríem d’afegir: ¿forma també part de la lluita del Bé contra el Mal deixar que es congelin immobilitzats en camps tancats els refugiats que fugen de les guerres, guerres també nostres?
A partir dels atemptats de l’11-S, si els nous Trump i Le Pen han pogut progressar i convèncer l’electorat, ha sigut precisament per la falta de convicció que els polítics democràtics tenen amb l’estat de dret i la democràcia, per la seva incapacitat d’oferir un programa realista que s’ocupi de les necessitats de la gent en un món global o per la seva impotència. I si fos així ho haurien d’explicar bé: assenyalar amb claredat els veritables poders a l’ombra i així sabríem on s’amaguen els enemics de la democràcia.
Hi ha una sèrie de fets molt significatius d’aquesta renúncia, que, per posar-hi una data, es podria situar als atemptats de l’11-S. El primer fet és haver mobilitzat les societats occidentals cap a una confrontació, estratègica i moral, que es basava en una mentida: les torres de Nova York no les van tombar els iraquians.
La guerra contra l’Iraq, que és el principi del desgavell actual, tampoc no era una guerra contra el Mal. A partir d’aquesta mentida, van anar caient un per un els fonaments i principis de l’estat de dret i del dret humanitari internacional. Les tortures (que Obama va prohibir però no va voler perseguir penalment) de Guantánamo (ara Trump avisa que els presos de Guantánamo “són persones extremadament perilloses i no se’ls ha de permetre tornar al camp de batalla”. Recordem que dels 779 presos que hi havia, només vuit han sigut jutjats i condemnats). La negativa a condemnar els crims de guerra propis. La no acceptació del dret penal internacional. Els nombrosos assassinats selectius, sense passar pels tribunals, que han ordenat Obama i Hollande. Les guerres per encàrrec com la del Iemen. Les guerres brutes i el control i manipulació de la informació... i així podríem seguir enumerant les renuncies de països que tenen, precisament, la democràcia, la llibertat i els drets humans com la seva fortalesa -i la seva decència.
Un antic espia nord-americà, Marc Sageman, ha fet unes declaracions a Le Monde que fan posar la pell de gallina: “La guerra contra el terror se’ns ha escapat de les mans. És incontrolable. Ha generat un entramat militar industrial de l’antiterrorisme en què els pressupostos són de milers de milions de dòlars”. Potser això és el que està passant: enterrada la política, els nous polítics obeeixen bàsicament al món dels negocis, la guerra i la lluita contra els dolents, que és un món que fa de la destrucció negoci.

Postveritat i anàlisi del mercat laboral




S'ha posat de moda la paraula "postveritat". De fet el Diccionari Oxford l'ha triat com a paraula de l'any 2016, amb la següent definició: "Relatiu o referit a circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en l'opinió pública que les emocions i les creences personals". Aquesta paraula, diguem que postmoderna, no aporta gaire de nou. Ben mirat, es refereix a una constant i antiga pràctica de determinada política, d'alguna propaganda i publicitat, i d'un "periodisme" cada vegada més estès: apel·lar més als sentiments que a la veritat. Però això ja tenia paraules per definir-ho: mentida i manipulació. A tall d’exemple, les suposades certeses, per justificar la guerra, sobre les armes de destrucció massiva de l'Iraq no van ser altra cosa que una monumental mentirà i una barroera manipulació. Avui la postmodernitat -fins i tot la postmodernitat progre- ho definiria com postveritat.

No importa anar-se'n als exemples extrems com el d'una guerra injustificable (si és que hi ha alguna de justificable), per concloure que els governs tenen tendència a la, diguem-ho segons la moda actual, postveritat. Tinc una mica estudiat aquest assumpte en matèria de subministrament de dades i de la seva anàlisi pel que fa als mercats laborals. Cal recordar que, fins ben entrat 2004, els governs de torn no tenien cap calendari oficial per a la publicació de dades, com ara les d'Atur Registrat, i d'Afiliacions a la Seguretat Social. El Govern d'Espanya presidit per Aznar va fer abusos i manipulacions a balquena amb aquestes dades, fent-les públiques quan políticament li convenia. L'escàndol va ser tal que l'existència d'un calendari públic de difusió i la prohibició de fer ús d'aquestes dades fins que fossin públiques va ser un compromís electoral que el primer govern de Zapatero va posar en pràctica.

Des de llavors, les dades es coneixen puntualment el dia prèviament establert, i, per tant, la relació de les dades del mercat laboral amb la postveritat és únicament d'anàlisi. Ara mateix s'utilitzen les mateixes fonts precrisi sense tenir en compte que les dues darreres Reformes Laborals han provocat tal terratrèmol que determinades comparacions de dades -no pensades per a finalitats estadístiques- tenen un escàs rigor.


1. En referir-se a les Afiliacions a Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) s'afirma que: "Balears continua encapçalant el dinamisme laboral en el conjunt espanyol, juntament amb Canàries". Si fem cas al rànquing de Comunitats Autònomes, resulta que Balears té, al desembre 2016, una variació interanual d'afiliacions del 5,54%, mentre que, posem pel cas, aquesta variació al País Basc és només de l'1.91%. Vol dir això que el mercat laboral illenc és més dinàmic que el basc? Au, va! El que veritablement vol dir això és que aquí la temporalitat contractual de curtíssima durada i la turbo rotació és molt major que la d'un mercat laboral d'una comunitat autònoma amb un pes industrial i del sector públic envejable.

2. En la presentació governamental es pot llegir que "... el pes de la contractació indefinida a Balears, 12% del total de contractació, tot i ésser superior que la de l'espanyol, 7,2% ...". És una comparació, diguem-ho sense embuts, falsa: La contractació fixa discontínua es computa com a contracció fixa, i a les illes Balears el pes dels contractes de Fixos Discontinus és espectacularment major que en qualsevol altre lloc del Regne d'Espanya. Aquest assumpte no és intranscendent, car s'ha de tenir en compte que cada vegada hi ha més persones amb un contracte de fix discontinu que únicament li "garanteix" uns pocs mesos de treball a l'any.

Tot plegat em fa arribar a una lamentable conclusió: A l'hora d'aplicar la postveritat en determinats assumptes, la diferència entre conservadors i progressistes és únicament d'intensitat.

Publicat originalment a dBalears (09-I-2017)