dissabte, 28 d’octubre del 2017

Situació laboral: calen noves idees

"La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles". Aquesta frase resumeix a la perfecció, al meu entendre, un excel·lent marc mental per analitzar les dades que l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2017 ens ha proporcionat, i, alhora, per reflexionar de tot plegat una mica més enllà de conjuntures. Val a dir que l'EPA és, encara que amb imperfeccions, el millor instrument estadístic per analitzar el tarannà de l'anomenat mercat de treball. No queda més remei que posar èmfasi en aquesta obvietat, car en aquestes contrades se sol donar la mateixa credibilitat a uns registres administratius, dissenyats per a objectius diferents dels estadístics –atur registrat o afiliacions a la Seguretat Social, a tall d'exemple–, que a les estimacions d'aquesta enquesta que, a més de tenir tots els requisits tècnics, forma part d'EUROSTAT, és a dir, de l'oficina estadística de la UE.

Sobre la inadequació per a les anàlisis serioses d'aquests registres administratius cal recordar, també a tall d'exemple, que, en la pràctica totalitat dels estats membres de l'OCDE, el fet que creixi el nombre de persones inscrites en les oficines públiques d'ocupació –a casa nostra el SOIB– és considerat un símptoma de bona salut del mercat laboral. Per què? Doncs perquè significa que hi ha més gent que, posem per cas, vol participar en accions formatives al llarg de la seva vida laboral, desitja una mobilitat laboral i/o geogràfica o una modificació de la seva jornada laboral –l'ocupació a temps parcial desitjada existeix en mercats laborals que veritablement funcionen com cal–. Un altre exemple que resulta esclaridor: el més o menys recent moviment a l'alça del nombre d'afiliacions –no de persones afiliades– a la Seguretat Social a les Illes Balears, i arreu del Regne d'Espanya, s'ha produït en paral·lel a l'escurament de la guardiola de les pensions. Millorar la utilització d'indicadors laborals és, idò, una d'aquestes noves idees que tenen la dificultat de fugir de les velles.

Però anem per feines per a complir el compromís amb l'ARA Balears, que és comentar les dades que es van fer públiques dijous passat. Recordem, d'entrada, que el trimestre estiuenc és especialment interessant per a una anàlisi de fons del mercat laboral illenc perquè, en un model econòmic tan estacional com el d'aquestes illes, és quan l'activitat econòmica i laboral està al màxim. De fet, en els mesos de juliol, agost i setembre s'aconsegueixen, any rere any, alguns dels màxims registres laborals quantitatius.

Enguany no ha estat una excepció, i la població activa –la que, classificada com a ocupada o aturada, vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral– aconsegueix la xifra de 645.500 persones, que, amb alguns alts i baixos de poca importància, segueix la senda de creixement que no es va veure interrompuda per l'inici de la crisi laboral de la Gran Recessió. No obstant això, com que el context és de creixement de la població major de 16 anys –gairebé un 1,5% més que l'any passat–, això no es reflecteix a la taxa d'activitat, que, amb un 67,35%, és la més baixa dels últims sis trimestres estiuencs. Aquesta dada, és a dir el percentatge de població activa en relació amb el total de les persones en edat de treballar, és rellevant perquè és l'indicador amb el qual millor es copsa el dinamisme i/o atractiu laboral de la societat. En qualsevol cas, la població ocupada, amb un total de 585.800 persones, registra un rècord en la sèrie històrica del tercer trimestre de l'EPA, però, sobretot, cal dir que una taxa d'ocupació –el percentatge de la població activa amb ocupació– del 61,12% és la més alta d'aquests últims anys, però és inferior a la que teníem abans de la crisi –el 2007 era del 63,12%–. Per tant, i a pesar que en aquest tercer trimestre es registra un rècord de població assalariada –473.900 persones–, convindria no bravejar tant que ja estam, quantitativament, millor que abans de la Gran Recessió. O, per ventura, es pot manifestar satisfacció de tenir, en ple estiu, una població aturada de 59.700 persones i una taxa d'atur del 9,25%, que és, per cert, gairebé el doble de la que teníem abans de l'inici de la crisi-estafa –4,64% en el tercer trimestre del 2007.

En qualsevol cas, a aquestes altures de la postrecessió econòmica, però mantenint-se les polítiques de devaluació salarial, i la degradació del factor treball, convindria fugir de les velles idees de mantenir el focus en els aspectes quantitatius i posar-lo –i intensificar-lo– sobre els trets qualitatius. La pregunta clau ara mateix és la següent: com va el procés de precarització laboral ideat a partir de la Reforma Laboral del 2012?

En els mesos estiuencs –en ple hedonisme, o en un lamentable estat etílic dels i les turistes– és, també, quan millor es visualitzen les precarietats del nostre mercat laboral. Vet aquí alguns exemples: 1. L'estimació de l'INE ens diu que les persones ocupades a temps parcial són ja 66.900. Són més que en el mateix període de l'any anterior i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. 2. Entorn del 30% de la població ocupada més susceptible de precarietat legal –els casos d'explotació laboral són figues d'un altre paner–, és a dir, tres de cada deu persones ocupades, hi estan en les categories de "treballadors/es per compte d'altri", "empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent" o com a persones que "ajuden en l'empresa o en el negoci familiar". 3. La temporalitat de la gent assalariada no deixa de créixer i ja afecta un total de 151.100 persones –el 31,9% del total, un 1,5% més que l'estiu passat–. 4. Malgrat l' "èxit turístic sense límit", més del 39% de la població aturada ho és de llarga durada –més d'un any en situació d'atur–, un 4% de les llars illenques tenen a tots els seus membres en atur i, per acabar d'arrodonir-ho, el 74% de les persones en atur no cobren cap prestació.

Tot plegat, em sembla que dibuixa una nova geografia laboral de les desigualtats que, al meu entendre, converteix en estantissa la idea de "prosperitat compartida". Sospit que les noves idees haurien d'anar orientades a esbrinar un horitzó de prosperitat sense precarietats (laboral, social i vital). Dit això, no puc acabar sense aclarir que la frase amb la qual he iniciat aquest article –i ha recorregut les reflexions que en ell he intentat compartir amb els lectors i lectores– no és d'algú radical o antisistema, ans al contrari, la va escriure una persona tan d’ “ordre" com John Maynard Keynes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-X-2017)

divendres, 27 d’octubre del 2017

Permisos de naixement i adopció iguals i intransferibles, ja!

En acabar setembre es va produir una d'aquestes notícies efímeres a què la política espanyola ens té tan acostumats. En aquella ocasió s'anuncià un acord del PP i C's per augmentar el permís de paternitat a 5 setmanes el 2018, que era pura "pólvora mullada". L’esmentat acord entre les dues marques de la dreta espanyola i espanyolista es produí en el marc de les negociacions dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any vinent, que, donat el canvi de posició del PNB per mor de la actuació del Govern d’Espanya a Catalunya, no sembla que tinguin gaire possibilitats d'esdevenir realitat. Era, idò, una no-notícia.
No obstant això, l’esmentat acord es va presentar amb grans escenificacions propagandístiques, en les quals, especialment C's, parlaven de transcendental pas cap a la igualtat. Encara sort que la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA) va posar els punts sobre les is afirmant que "5 setmanes de permís de paternitat, enfront de les 16 setmanes de maternitat, segueix sent un objectiu obsolet –i també anticonstitucional– per a una societat que reclama igualtat real en el dret a cuidar de les seves criatures: les enquestes indiquen que el 92% dels pares i el 93% de les mares estan d'acord en l'equiparació total dels dos permisos".
He recordat aquesta no-notícia mentre donava una ullada a la informació que avui (26-10-2017) ha publicat el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social relativa a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i excedències per a la cura de fills i filles i familiars, que s'han tramitat durant els primers nous mesos del 2017. Les dades, pel que fa a les Illes Balears –no gaire diferents de les del conjunt del Regne d'Espanya–, són les següents:
En els tres primers trimestres d'enguany s'han tramitat un total de 5.195 prestacions per a permisos de maternitat; la qual cosa representa una variació del 4,1% en relació amb el mateix període de l'any anterior. En qualsevol cas, allò que crida més l'atenció és que, del total de permisos per maternitat –descomptats els que són per adopció i acolliment–, només un 0,8% són compartits. La participació dels pares, independentment de la seva voluntat, és extraordinàriament minoritària per mor de les dificultats que imposa, ‘de facto’, la norma legal vigent. Per una altra banda, de permisos de paternitat, se n'han tramitats 4.634, és a dir, s'ha produït un increment del 9,14% interanual. Aquest augment del compromís dels pares envers la cura dels nadons és, sens dubte, molt positiu, però el que és substantiu és que, davant el total de permisos per maternitat, sense tenir en compte els d'adopció i acolliment, gairebé el 5% dels pares no fan ús d'aquest dret al permís paternal.
Ras i curt: el que cal és que PP i Ciutadans deixin de bloquejar al Congrés dels Diputats la reforma que, des de fa temps, proposa la PPIINA per "concedir a cada persona progenitora 16 setmanes de permís intransferible i pagat al 100%. Una reforma acuradament dissenyada perquè cada progenitor/a pugui quedar-se al càrrec del seu nadó durant 14 de les seues 16 setmanes –cada progenitor/a tindria 2 setmanes de permís parental inicial a partir del naixement, més 14 setmanes de permís parental per a la criança a prendre's durant el primer any–".
Aquesta proposta de la PPIINA és absolutament viable i necessària per a, tot seguit, preocupar-nos i ocupar-nos de l'altre focus de desigualat de gènere en aquest àmbit dels ‘permisos laborals’ que comentam: el referit a les excedències per cures de familiars. La dada és prou eloqüent: del total de 1.098 prestacions tramitades a les Illes Balears en els tres primers trimestres del 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones! Sense més comentaris!
Publicat originalment a l’Ara Balears (26-X-2017)

dijous, 26 d’octubre del 2017

Habitatge: Garantir drets, o, només, millorar oportunitats?

El passat 17 d'octubre, coincidint amb la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, la Xarxa Europea Contra la Pobresa (EAPN) va publicar el seu estudi sobre "L'estat de la pobresa. Seguiment de l'indicador de risc de pobresa i exclusió social a Espanya 2008-2016". Un dels aspectes que, al meu entendre, és més interessant d'aquesta radiografia de l'estat de les víctimes de les polítiques neoliberals és l'anàlisi sobre la intensitat de la pobresa i les condicions d'habitatge. Més enllà de l'avaluació de les preocupants carències materials relacionades amb les condicions en què es viu en els habitatges (pobresa energètica, entre d'altres), l'informe d'EAPN ens adverteix que "existeixen grans diferències en les condicions dels habitatges de la població pobre pel que fa a les de la resta de la població". Per tant, garantir el dret a un habitatge digne no hauria de ser només el "principi rector" d'una política sectorial sempre condicionada per les lleis del mercat i del sacrosant dret a la propietat privada. Una societat que privilegia drets subjectius de les classes propietàries i dels operadors dels mercats, mentre relega a una mera -i gairebé mai avaluable- millora d'oportunitats la necessitat bàsica d'habitatge, és, difícilment, una societat justa i regida per paràmetres d'estat social de debò.

 Al meu entendre, per modificar la cartografia de la pobresa i la desigualtat que ens descriu EAPN, i altres entitats com ara Càritas, i que ens permeti avançar cap a una veritable societat justa, haurien d'implementar-se polítiques públiques d'habitatge que, aplicant la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i d'alguns tribunals d'estats membres de la UE, i del "sentit comú no neoliberal",  s'orientessin cap a la consideració de l'habitatge com un dret subjectiu. Potser, abans de seguir, convé dedicar unes línies per aclarir què és això d'un "dret subjectiu". Fins a on jo sé, hi ha prou teoria jurídica sobre aquest concepte, però, simplificant molt, es pot dir que un dret subjectiu és " el de cada persona", per exemple, el de propietat que un té de la seva casa. Doncs el "dret subjectiu a l'habitatge" és el dret que tothom té a tenir una casa on viure dignament. Com a tals, tots dos drets (a la propietat i a l'habitatge) són susceptibles de ser reclamats davant els tribunals per a que es facin efectius, i no únicament quedin en drets declaratius.

Des d'aquesta perspectiva, el Projecte de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, tot sent un avanç, és una certa decepció. Si no es canvia substancialment, serà una legislació de, en el millor dels casos, millora d'oportunitats en l'accés a l'habitatge (igual lògica tenen els anuncis en aquest àmbit fets en el recent debat de política general de la Comunitat Autònoma per la Presidenta Armengol), però, en cap cas, de garantia de debò d'aquest dret bàsic. És a dir, com en l'exposició de motius s'afirma que "és important que la Llei permeti donar una resposta integral i coherent sobre què cal fer a les Illes Balears per atendre la problemàtica de l'habitatge amb caràcter general", hom pot concloure que en aquesta resposta integral i coherent no hi entra una garantia com la que es regula en el capítol II de la Llei 3/2015, de 18 de juny, d'Habitatge del País Basc. Que aquesta llei basca inclogui un capítol titulat "Dret subjectiu d'accés a l'ocupació legal d'un habitatge digne i adequat" demostra, almenys, dues coses: D'una banda que la desqualificació d'aquest dret subjectiu com un mite o una quimera és una desqualificació interessada i irreal. Clar que sí que es pot! I no val al·legar únicament que el País Basc té un sistema de finançament del seu autogovern que permet aquestes polítiques. Sent això cert, no es pot negligir que les administracions basques han tingut, des de fa temps, unes prioritats pressupostàries (un percentatge del total del pressupost destinat a polítiques d'habitatge) que lis permeten implementar tals polítiques.

D'altra banda, aquest capítol de la llei basca d'habitatge certifica que François Dubet no va mal encaminat  quan planteja que "Una societat no es percep i no actua de la mateixa manera segons s'inclini per igualtat de posicions o per la igualtat d'oportunitats". ( "Repensar la justícia social. Contra el mite de la igualtat d'oportunitats". Siglo XXI, 2011).   Per al cas que ens ocupa, la igualtat de posicions significa que no hi hagi ningú sense un habitatge que li permeti una vida amb una mínima dignitat, i, a partir d'aquesta igualtat de posicions, operaran –o no- altres mecanismes d'igualtat d'oportunitats. Per contra, quan el dret a l'habitatge és una política més d'igualtat d'oportunitats, allò que sol succeir és que els mecanismes tendents a la reducció de desigualtats i a la dispensació d'igualtat d'oportunitats de debò ni tan sols es posen en funcionament.

En fi, en paraules de David Casasses,  en l'actualitat "... la perspectiva dels drets cobra la major de les importàncies. En efecte, els drets -entre ells, els econòmics i socials-, per la seva pròpia naturalesa, aspiren a contradir la dinàmica expropiatòria-desposseïdora del capitalisme". ("Revertir el Guió". Catarata, 2016). Reduir el dret a un habitatge digne a una mera millora de les oportunitats per exercir-ho és una política adaptativa –més decent i humanitària que les que manquen d'elles- a aquesta expropiació desposseïdora de drets. Cal, idò, revertir el guió del Projecte de Llei de l'habitatge de les Illes Balears. Atrevim-nos!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-X-2017)

dimecres, 25 d’octubre del 2017

40 anys després d'aquell 29 d'octubre...

Fa anys que un dels meus referents del republicanisme modern és Xosé Manuel Beiras. Els ensenyaments d'aquest polític i economista gallec només han estat comparables amb els del recentment traspassat filòsof català, Antoni Domènech. Resulta que l'últim text que he llegit del gallec (que és la seva col·laboració en el llibre "Repensar l'Espanya plurinacional") és una imprescindible reflexió sobre la conflictiva relació entre Estat i nació, no sense abans advertir-nos que també li preocupen molt la relació entre l’ Estat i les classes socials o l'estructura social, entre l’ Estat i la base econòmica, i entre l’ Estat i la ciutadania. Beiras confessa que, si tracta únicament la primera d'aquestes conflictivitats, ho fa per disciplina amb l'encàrrec de l'editora del llibre.

Pot ser que, amb raó, es preguntin què té a veure tot això amb el títol de l'article que, evidentment, fa referència a l'aniversari -que se celebra aquest diumenge vinent- de la gran manifestació a favor de l'autonomia que fa 40 anys va omplir de gom a gom la Plaça Major de Palma. Doncs té a veure bastant. Els que vam participar en aquella manifestació de 1.977, i, molt modestament, vam contribuir una mica a organitzar-la, tenim raons sobrades per sostenir que, 40 anys després, els avanços d’autogovern de debò són molt minsos. La qüestió és que el procés autonòmic ha esdevingut una fal·làcia. Sense sobirania -més o menys disruptiva-,  únicament és raonable parlar de certa -i conflictiva- descentralització administrativa.

És dur acceptar que aquella il·lusió de joventut era infundada. Tanmateix, amb la joventut de llavors era difícil qualsevol lectura crítica a l'anomenada “Transició” que tot just s’iniciava.  Però el que no té cap sentit és que, des de posicions no conservadores,  es negui un balanç crític d'aquest procés de segona restauració borbònica. En aquest sentit, Beiras, en el text abans citat, escriu: "Sabotejat i truncat el projecte rupturista de la sobirania popular [el que l'oposició al franquisme va anomenar ruptura democràtica], el poble espanyol va ser suplantat pel poder del Departament d'Estat nord-americà, amb la col·laboració de les grans Internacionals (la socialdemòcrata i la democristiana), la complicitat de nous quadres dirigents parvenus en algunes organitzacions antifranquistes -primordialment del PSOE, des del Congrés de Suresnes a la tardor de 1974-, i l'adhesió de sectors oportunistes del règim franquista, que van veure en aquesta operació el cel obert per a la seva supervivència, començant pel nou monarca investit per les Corts franquistes en aplicació de res menys que la Llei de Successió de 1947. En paraules de Juan Garcés, 'el poble espanyol', en lloc de poder obrar com a 'sobirà', va quedar reduït a un poble 'intervingut' (per enèsima vegada en la seva història, per cert, des de 1714)".

D'aquella pols, vénen aquests fangs: El cop d’estat, via article 155 de la constitució borbònica del 1978, contra les institucions catalanes (cal recordar tantes vegades com  calgui que la Generalitat de Catalunya és una institució d'origen republicà i restaurada prèviament a l'existència d'aquesta constitució),  i el procés de  (des)autogovern (Segons Beiras: "Avui en dia pot dir-se que el títol VIII [de la constitució del 78] està pràcticament derogat, és a dir, desproveït d'un contingut que realment estigui en vigència) d'unes illes (esdevingudes en colònia turística) que segueixen espoliades, i que, per no poder, no poden autogovernar-se les portes d'entrada a un territori que, a més de ser limitat,  està més que saturat.


Existeix, efectivament, una gran diferència entre la situació de Catalunya i la de casa nostra: Al principat hi ha, en paraules de Xosé Manuel Beiras, una rebel·lió cívica rupturista que, tard o d'hora, triomfarà. A les nostres illes, per contra, les espurnes de rebel·lió cívica rupturista que es van poder albirar en la massiva i persistent oposició cívica-ciutadana a les polítiques de José Ramón Bauzá, en lloc de consolidar-se amb el Govern dels Acords del Canvi, van esvaint-se. Per tant, 40 anys després d’ aquell 29 d'octubre de 1977,  si triomfa el cop d’estat contra les institucions i el poble de Catalunya,  dubt molt que tinguem prou forces per resistir un nou  tsunami recentralitzador.  Al temps! 

Publicat originalment a dBalears ( 23-X-2017)

dijous, 19 d’octubre del 2017

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d' "agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea “Assetjament sexual a la feina: No i punt!”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (19-X-2017)

dimarts, 17 d’octubre del 2017

TOT INCLÒS: El Documental

Rousseau va dir que "l'estat social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa". Efectivament, ha passat molt temps des d'aquell 1762 en què Jean-Jacques Rousseau publicà el seu cèlebre llibre titulat "El contracte social; o, principis del dret polític", més conegut simplement com "El contracte social". No obstant això, idees, com la reproduida entre cometes, d'aquest gran protagonista de la Il·lustració, que, amb reflexions sobre la llibertat i la igualtat dels homes sota un Estat instituït per mitjà d'un contracte social, tant va influir en la Revolució Francesa, resulten -matisades per l'evolució del polièdric pensament emancipatori i igualitari- molt útils per analitzar algunes realitats actuals.

Per exemple, a casa nostra és molt majoritària la concepció que vivim en un estat social de "mig benestar" perquè "vivim del turisme". És més, diria que tal concepció s'ha convertit en una ideologia que ha esdevingut, gairebé, hegemònica. Però, realment aquest viure del turisme ens garanteix que "tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa"? Evidentment, no, i, per això, cada vegada som més la gent que parlam del "malviure del turisme", i, el més important, creixen el pensament i els moviments socials crítics amb els processos econòmics-turbo capitalistes que imposen el tot turisme.

Un dels col·lectius que més ha contribuït a Mallorca a qüestionar el pensament turístic únic ha estat el grup editor de "Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes". Cada any, des del 2014, han editat, en paper i en format digital, quatre monogràfics, de distribució gratuïta -i autofinançats amb aportacions voluntàries-, que són absolutament imprescindibles per al pensament turístic crític o contra hegemònic.

Ara, al mateix temps que segurament ja estan pensant en el monogràfic de 2018, estan embardissats en un nou projecte certament ambiciós: La realització d'un documental que "posa al damunt de la taula la realitat incòmoda que una bona part de la societat mallorquina prefereix defugir".

Però, perquè això sigui possible, fa falta un mínim de recursos econòmics que es pretenen aconseguir mitjançant aportacions de la ciutadania amb una campanya de crowdfunding a la plataforma Goteo, o amb aportacions directes per transferència bancaria.

Al moment d'escriure aquestes línies -gairebé  a l’hora del vermut del diumenge 15 d’octubre-, la campanya a Goteo estava a tocar els objectius de la primera fase, però hi manca un impuls en aquests darrers dies. Tant de bo es desbordin els objectius marcats. Per això, els convid a participar en el finançament d'aquest documental que, de ben segur, serà molt realista i gens surrealista, però que ajudarà a allò que suggeria el gran impulsor del moviment surrealista, André Breton, "transformar el món [en aquest cas Mallorca] com volia Marx, i canviar la vida [desturistitzando-la] com proclamà Rimbaud". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (16-X-2017)

divendres, 13 d’octubre del 2017

Exigències i impertinències

Sóc de l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de tals indicadors.

Doncs bé, aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades, potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta molt".

La primera d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017, que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i, després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades (el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.

Però aquesta estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs, que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.

L'Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet. Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i fallades en la cohesió social de debò.

En qualsevol cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical. Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017) 

dilluns, 9 d’octubre del 2017

50 anys sense el Che

Un 9 d'octubre de 1967, a La Higuera (Bolívia), moria assassinat un metge, polític, militar, escriptor, i periodista argentí-cubà, i un dels ideòlegs i comandants de la Revolució cubana. Tenia poc més de 39 anys, i nomia  Ernesto Guevara. És a dir, avui fa 50 anys de l'assassinat del Che.

Sóc poc mitòman. Per exemple, no record haver tingut mai una camiseta, o un pòster amb la imatge del Che (maleïda banalització-comercialització del personatge. No Logo!), ni tan sols, en les vegades que he estat a Cuba, no he visitat la ciutat de Santa Clara, i, per tant, no he "peregrinat" al Mausoleu del Che Guevara... i, no obstant això, des de fa anys, m'interessa i emociona la influència que ha tingut, té, i crec que tindrà, l'exemple i mestratge del Che per als moviments socials emancipatòris d'arreu, i, especialment, de Llatinoamèrica.

Com a homenatge, no se m'ocorre res millor que fer referència a dos llibres, que, per a mi, són del tot imprescindibles, i transcriure una cita de cadascun d'ells.

El primer és "Fidel Castro. Biografia a dues mans" d'Ignacio Ramonet (Debate, 2007). En aquest imprescindible llibre-entrevista-conversació per conèixer de debò el complex personatge de Fidel, un dels temes que, òbviament, s'aborda és el de la relació de Fidel Castro amb el Che, i del seu assassinat. Es palpa  una gran relació d'amistat i camaraderia, i, en un moment de la conversa Ignacio Ramonet diu: "La seva imatge [la del Che] està a tot el món"; i Fidel apunta: "El Che és un exemple. Una força moral indestructible. La seva causa, les seves idees, en aquesta hora de lluita contra la globalització neoliberal, estan triomfant...".

El segon llibre és una selecció de discursos, conferències, i articles, especialment rellevants, d'Ernesto Che Guevara de l'etapa posterior al triomf de la Revolució cubana, i reeditat en 2009 per Txalaparta amb el títol de "Textos revolucionaris". En un discurs pronunciat el 19 d'agost de 1960, el Che afirma: "... per ser metge revolucionari o per ser revolucionari , el primer que cal tenir és revolució. De res serveix l'esforç aïllat, l'esforç individual, la puresa d'ideals, l'afany de sacrificar tota una vida al més noble dels ideals, si aquest esforç es fa sol, solitari... Per fer revolució es necessita això que hi ha a Cuba: que tot un poble es mobilitzi...".

Pels que pensam que un altre món és possible, i necessari, el Che segueix sent una referència que ens interpel·la a tenir present, si més no, que la lluita és global, que la sola existència de resistència al neoliberalisme globalitzat ja és un triomf contra el pensament únic, i que sense la mobilització no hi ha canvi de debò.

Avui, quan es compleixen cinquanta anys sense el Che, em sembla particularment pertinent recordar que ell ens va deixar dit que "si vostè és capaç de tremolar d'indignació cada vegada que es comet una injustícia en el món, som companys".

Publicat originalment a dBalears (09-X-2017)

diumenge, 8 d’octubre del 2017

La meua curta estada a Podem

Abans de l'estiu vaig firmar el manifest #LaUnitatTéNomDeDona. Pensava que era absolutament imprescindible que Laura Camargo liderés Podem Illes Balears. Les primàries es varen ajornar. Em va semblar una magarrufa i, alhora, es van reforçar els meus neguits per un Podem no liderat per Laura. Després de les vacances estiuenques em vaig inscriure a PODEM  amb l'objectiu  poder participar en les primàries i, més tard, vaig tenir l'honor que Laura m'inclogués a la seva candidatura.

Ha estat una experiència interessant i un plaer conèixer la gent de Construint Podem. Són bona gent!  D'aquesta candidatura pensava -i ho seguesc pensant- depenia un altre Podem diferent del que, almenys jo des de fora, he conegut a les Illes. Sigui pel que sigui no ha estat possible.

El meu compromís sempre va ser sincer. Era tot o res. Només em veia compromès amb Podem si Laura Camargo guanyava. En aquesta vida sempre he pres partit. He procurat pensar globalment, per a, tot seguit, autocentrar-me i   actuar localment. El Podem que ha sortit guanyador no em permet, ans al contrari, treballar, encara que sigui modestament, en la  transformació la realitat illenca. Més aviat, com algú ha insinuat, em fa empegueir. Sempre he tingut bastant sentit del ridícul!

Com aquest cap de setmana és el de la seqüela de Blade Runner (escrit això abans d’anar al cine) deixau-me que us digui que, en aquesta curta estada a Podem, "jo he vist [més enllà d’Orió, és a dir, més enllà de Construint Podem] coses que els humans [al manco els que hem compartit des de fa molt temps  moltes lluites en aquesta terra ] no us creuríeu mai..."

divendres, 6 d’octubre del 2017

Nou Conveni d'hostaleria: fortaleses i febleses

L'acord en el Conveni col·lectiu d'hostaleria de les Illes Balears ha estat, sens dubte, una sorpresa per a qualsevol persona observadora del tarannà del funcionament del mercat laboral illenc i de les relacions laborals. Més aviat diria que, per la seva anticipació, formes i continguts, ha estat una triple sorpresa. Però més enllà de sorpreses, l'acord ha estat saludat amb una més o menys generalitzada satisfacció, especialment en àmbits governamentals autonòmics. Pot ser que res no sigui tan sorprenent ni s'hagi d'exagerar la satisfacció. S'imposa la prudència, i analitzar les fortaleses i febleses de tot plegat.

Amb relació a l'anticipació –el vigent conveni col·lectiu té vigència fins al 31 de març de 2018–, podria anotar-se com a fortalesa un exercici de negociació col·lectiva contínua, és a dir, negociar mentre el conveni col·lectiu precedent té plena vigència. Preferesc pensar que no existeix un altre motiu de tal anticipació en l'acord, i que, per tant, és una prova de maduresa dels agents socials i econòmics. Però aquesta ràpida signatura de la pau social pel que fa al conveni col·lectiu del sector de l'hostaleria balear té algunes febleses de les quals n'assenyalaré dues: primera, la divisió de la representació empresarial, que pot exacerbar els intents de divisió, especialment de la representació empresarial de la restauració, de l'àmbit d'aplicació del conveni. Sembla complicat que jurídicament això succeeixi (no debades tot indica que els signants ho han volgut blindar no signant un nou conveni col·lectiu, sinó ampliant la vigència del text que encara està en vigor i introduint-hi els canvis acordats), però, en qualsevol cas, sempre seria millor mantenir la unitat del conveni –qüestió fonamental per a la cohesió social a les Illes Balears– com a fruit d'una negociació i eventual conflicte, que mitjançant enginyoses tècniques legals o d'un intervencionisme de l'Administració autonòmica. La segona i, des del meu punt de vista, la més important de les febleses de tanta anticipació és l'absència d'un veritable procés d'informació, mobilització, assumpció de les reivindicacions i apoderament dels treballadors i treballadores als centres de treball entorn del conveni col·lectiu. El sindicalisme no va sobrat, encara que sigui injustament, de prestigi entre la precarietat, i en aquest sentit, una negociació tan cupular ha privat de la pedagogia d'explicar arreu que els drets conquerits tenen més valor, i es defensen millor per als qui els conquereixen i han de defensar-los.

Pel que fa a les formes, hi ha més febleses que fortaleses perquè s'han barrejat dos àmbits de negociació que, per la seva naturalesa, haurien de preservar la seva respectiva autonomia. A través d'una aparent negociació col·lectiva tutelada pel Govern, s'acorda el que és propi del conveni col·lectiu (fonamentalment increment salarial, allò relatiu a l'externalització de serveis i el pacte de proposar al Govern de les Illes Balears "la subscripció d'un acord tripartit que tingui per objecte reduir la sinistralitat laboral i la millora en la qualitat de les condicions de treball de les treballadores i treballadors del sector"). Però aquesta proposta d'acord tripartit, que pel seu contingut no és pròpia d'un conveni col·lectiu (el Govern no està formalment en la Comissió Negociadora), hauria d'estar més que embastada, atès que s'ha rubricat en el mateix instant que la pròrroga del conveni col·lectiu pròpiament dit. En definitiva, unes formes molt marcades per la intervenció governamental, que es justifiquen, supòs, pel debilitament de la força dels febles en la negociació dels convenis col·lectius sectorials a conseqüència de la Reforma Laboral de 2012. Sigui pel que sigui, les fortaleses de les peculiars formes de negociació d'aquest acord prou atípic les haurem de cercar en els seus continguts. Doncs, encara que sigui breument, comentem-les.

L'augment salarial del 17% al cap dels quatre anys de vigència (5% el 2018 i el 2019, el 3,5% el 2020 i el 2021) ha estat especialment celebrat. Estic d'acord de celebrar-ho, però... ai els peròs i les febleses! És, d'una banda, un augment discret, en comparació amb els marges empresarials actuals i, a més, la tremenda precarietat laboral (el mateix FMI acaba d'avisar que l'ocupació parcial i temporal llastren els sous) que no garanteix una millora certa de la renda disponible per als treballadors i treballadors. És més, cal tenir en compte que, en el cas que aquests espectaculars beneficis empresarials se'n ressentin en els pròxims quatre anys, els mecanismes d'imposar retallades salarials a les empreses són, per obra i gràcia de l'esmentada Reforma Laboral, immensos.

El segon aspecte a comentar és el que fa referència a les garanties laborals i certes limitacions a les externalitzacions de serveis. És un assumpte a analitzar amb deteniment i, com que ja m'estic allargant, ara no m'hi entretindré. I, tanmateix, és un acord en el qual, tal com està la legislació laboral, s'aprecien més fortaleses que febleses. No obstant això, no em puc estar de dir que l'assumpte de l'externalització del treball als hotels va molt més enllà de garantir uns elementals drets laborals, com ara, el d'igual treball igual salari. És, com queda de manifest en alguns testimoniatges en el llibre ' Externalització del treball en hotels. Impactes en els departaments de pisos' d'Ernest Cañada, un assumpte cabdal en l'estratègia neoliberal de debilitament sindical.

I per acabar aquest breu comentari dels continguts, cal fer referència a l'Acord tripartit sobre salut en el treball. Fortaleses? Poques. Els compromisos escrits són tan genèrics i a voltes només declaratius (per exemple, una de les reivindicacions capdavanteres de les Kellys Confederades –a casa nostra Kellys Unió Balears– com és la regulació de la càrrega de treball es resol així: "... els signants d'aquest acord manifesten preocupació perquè la càrrega de treball adjudicada als treballadors del sector sigui adequada i vetllaran perquè no suposi un risc per a la salut dels treballadors i treballadores d'hostaleria" (sic). Per tant, tal vegada, l'única fortalesa sigui l'existència del mateix text, la qual cosa, indirectament, es reconeix com un fracàs social, empresarial i politicoinstitucional de les polítiques de prevenció de riscos laborals. Però que ningú s'enganyi: la gran feblesa d'un acord d'aquest tipus i matèria és que no s'albira cap avanç de debò en la participació efectiva de les treballadores i treballadors en l'organització del treball en el si de l'empresa. Aquesta, i no una altra, és la clau per garantir no emmalaltir, i mal viure físicament com a conseqüència del treball.

En definitiva, estam en presència d'un acord amb fortaleses i febleses que, globalment, és moderadament positiu. Ho és pels seus continguts i perquè s'ha produït en un context de debilitament de les institucions de la negociació col·lectiva, que dificulta en extrem traduir majors marges empresarials i augments de productivitat en millores salarials i laborals. Que en els temps que corren, d'hegemonia neoliberal, un conveni col·lectiu tan important com el de l'Hostaleria de les Illes Balears tingui avanços i cap reculada no és poca cosa.

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-X-2017) 

La secessió dels rics

En començar a escriure aquesta col·laboració setmanal per a dBalears havia pensat opinar alguna cosa sobre el Referèndum d'Autodeterminació del Principat de Catalunya.

Com quan m'hi pos, a les 10 hores del diumenge, hauria d'escriure sobre la brutal operació de repressió (d'extensió i conseqüències encara ara desconegudes) de l'Estat Espanyol contra un poble que desitja votar, em resulta impossible escriure sobre aquesta ignominiosa situació. Sobre els altres aspectes de la jornada 1-O, m'he recordat que una companya de militància sindical em feia callar a les reunions amb la frase: "Rafael, si no tens res nou a dir, calla".

És la mateixa companya que fa pocs dies m'havia enviat un correu electrònic en el qual m'adjuntava l' "Informe Mundial de la Riquesa 2017", elaborat i publicat per la consultora Capgemini. Així que he canviat de plans i, ressonant-me això del "desafiament secessionista", escric sobre la secessió dels rics.

El més rellevant de l'informe es podria resumir així: A) El nombre de milionaris al Regne d'Espanya va augmentar l'any passat en 9.600 persones, fins a les 202.200, la qual cosa suposa un augment del 5% respecte a 2015. B) Si aquesta dada del nombre de milionaris a Espanya en 2016 (202.200) es compara amb la de 2008, quan el nombre era de 127.100 milionaris, es constata un augment de, gairebé, un 60%. C) Pel que fa al volum de la riquesa de les grans fortunes al Regne d'Espanya, l'any passat va registrar un repunt del 5,5%, fins als 583.900 milions de dòlars (495.485 milions d'euros). És la xifra més alta des de l'inici de la crisi. D) La població milionària d'arreu del món va créixer en 2016 un 7,5%, fins als 16,5 milions, un ascens superior al registrat en 2015 (+4,9%), i el volum de riquesa que concentren aquestes persones va créixer un 8,8%, enfront del 4% en 2015, fins a arribar als 63,5 bilions de dòlars (53,8 bilions d'euros). En tots dos casos s'assoleixen els nivells més alts de la història.

Són, sens dubte, unes dades escandaloses perquè es produeixen en un context en què, per a la majoria de la població del Regne d'Espanya -i del món-, les anomenades "classes mitjanes" segueixen empobrint-se. Avui dia -contràriament al que passava a les dues generacions anteriors- tenir un treball estable i decentment remunerat, emancipar-se i formar una família, poder exercir dignament el dret a un habitatge, o, fins i tot, tenir un cotxe en propietat, és una quimera per a una bona part de la ciutadania.

És clar que la crisi ha estat una monumental estafa. Les diferències s'han disparat, la pobresa i l'empobriment s'ha estès en les nostres societats, tal com posa de manifest l'estudi "Distribució de la renda, crisi econòmica i polítiques redistributives", publicat per la Fundació BBVA, que no és precisament massa sospitosa de radicalitat o populisme. Les polítiques d'austeritat autoritària han provocat una disminució de la renda disponible, i, alhora, una menor equitat en la seva distribució. Hi ha molt més perill de xenofòbia, de disputa entre els últims i els penúltims, que se'n vagi a norris la cohesió social mínima de les societats democràtiques.

En fi, Antonio Ariño i Juan Romero acaben el seu llibre, el títol del qual, "La secessió dels rics", he manllevat per titular aquestes línies, amb aquestes paraules: "Com diu Sayer (2016), 'no podem permetre'ns als rics' si creiem en una vida social justa, orientada al benestar i sostenible. És necessari apostar per una regeneració de les formes de vida i una mutació en les relacions entre poder, mercat i societat on no hi hagi legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Ja no és només una qüestió de si es pot eradicar la pobresa, sinó de com viure en un món intergeneracionalment sostenible i just".

Certament, cal oposar-se a la legitimació per a distàncies tan abismals en la riquesa. Igualment, cal oposar-se a la legitimació de la violència d'estat per requisar urnes, paperetes de votació, i desitjos de votar de la immensa majoria del poble català.

Publicat originalment a dBalears (1-X-2017)