Pla d'Ocupació de Qualitat de les Illes Balears: Un bon analgèsic

L'anomenat mercat laboral -l'espanyol i l'illenc- pateix des de fa temps el mal de la temporalitat excessiva. És un fet constatat que organismes internacionals, de tan diferent discurs com l'OCDE o l' OIT, estan indicant que la temporalitat laboral innecessària té a veure amb els problemes de productivitat, d'ocupabilitat, de distribució de la riquesa generada (és un factor important d'insuficiència salarial), de disfuncions de les polítiques de prestacions per desocupació, etc. etc.

És, per tant, urgent posar al centre del debat públic la necessitat de, en paraules de Vicente-Antonio Martínez Abascal, "la recuperació formal a la llei del principi de preferència pel contracte de treball de durada indeterminada i la consegüent delimitació legal, objectiva i precisa, de les causes excepcionals que autoritzin a subscriure contractes de durada determinada... Entre aquestes causes no hauria de figurar en cap cas la relativa al foment de l'ocupació per la via de la contractació temporal, ja que es tracta d'una causa genèrica que ha demostrat fins a la sacietat la seva contribució directa i exponencial a la eventualització i la precarietat en l'ocupació per la via d'abaratir els costos de la força de treball i de sotmetre addicionalment al treballador a condicions d'ocupació abusives o directament il·legals..." ("Balance de la reforma laboral de 2012". Pàgina 232. Editorial Bomarzo).

En definitiva, el que ens proposa el catedràtic i professor emèrit de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la tarragonina Universitat Rovira i Virgili és que es derogui la Reforma Laboral de 2012. Sense aquest requisit, em tem, que objectius del "Pla d'Ocupació de Qualitat de les Illes Balears 2017-2020" (POQIB) tan rellevants, com ara, "estendre unes condicions laborals dignes per a totes les persones treballadores, que permetin assegurar una feina de qualitat...", o "avançar cap a un mercat de treball més inclusiu", no deixen de ser unes lloables declaracions de bones intencions.

No obstant això, el POQIB té un gran valor que no es pot menysprear. Un diagnòstic compartit, unes accions acordades, i un pressupost compartit, no és poca cosa. Caldrà seguir, doncs, amb atenció l'evolució dels resultats, amb el benentès que qualsevol millora, encara que sigui petita o parcial, del nostre mercat laboral ha de ser celebrada.

Però mentiria si, en el marc actual de vigència de la Reforma Laboral del PP (un instrument dissenyat exclusivament per instaurar una brutal devaluació salarial i un mercat laboral no inclusiu), no apuntés el meu escepticisme quant a les millores qualitatives, i no només quantitatives (o estadístiques). Els meus dubtes tenen a veure amb la mencionada reivindicació del principi de preferència pel contracte de treball de durada indeterminada, i de dificultar l'acomiadament capritxós. És a dir, estan associades a la necessitat sine qua non de revertir la dinàmica que el mateix POQIB diagnostica afirmant que: "La contractació ha experimentat un fort impuls en els darrers anys, si bé es detecta un creixement dels contractes de poca durada, i fins i tot de molt poca durada i també de la rotació laboral". Aquesta dinàmica de temporalitat extrema pot, fins i tot, desvirtuar objectius del POQIB (si no són exclusivament estadístics), com ara el de la "reducció del 50 per cent dels aturats de llarga durada". Val a dir que, si no canviem la forma de mesurar-ho, amb un dia (o amb una hora) de contracte, es deixa de ser aturat de llarga durada (A tocar d'aquest clic hi trobareu una explicació).

En definitiva, el mercat laboral illenc no guanyarà en inclusió estructural si no es dificulta la sortida d'ell sense justificació, es reforça novament la negociació col·lectiva, i, com a conseqüència d'ambdues coses, els salaris tenen un creixement considerable. Bé estan els analgèsics -i el POQIB en pot ser un de bona qualitat- però no oblidem que la malaltia es diu Reforma Laboral del PP.

Publicat originalment  a http://elperiscopi.com/  (07-VI-2017)

Explotació laboral i unitat de l’esquerra

Hauríem de convenir, amb Yanis Varoufakis, que el mercat laboral és quelcom molt diferent d'un mercat, posem per cas, de fruites i verdures, o de programaris tecnològics, primer, perquè té un funcionament molt diferent dels mercats pròpiament de mercaderies, a tall d’exemple, la baixada dels preus (salaris) no garanteix una pujada de la demanda de productes (ocupacions remunerades); segon -i molt més important-, afecta la llibertat de les persones. Per què?

Per una banda, perquè les persones amb treballs remunerats desitjats i/o que participen en el mercat laboral voluntàriament son un col·lectiu privilegiat i minoritari. La majoria, en paraules d'Albert Camus, "no sol tenir més que una manera de sortir d'aquesta situació [la fam], i aquesta manera és el treball". I, d'altra banda, cal tenir present que el poder de direcció de l'activitat laboral per part de l'empresari/ària durant la jornada laboral res té a veure amb la llibertat individual -republicana diria jo- dels clàssics (verbigràcia la que defineix Aristòtil en la "Teoria de la llibertat en l'home"), ni, per descomptat, amb la d'una democràcia moderna.

Precisament per això, és fonamental establir controls democràtics i tuïtius, és a dir, d'empara a la part més feble en les relacions laborals. I, no obstant això, s'acaba de produir una seriosa reculada en aquesta direcció: El mes passat el Tribunal Suprem ha sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral. Amb aquesta sentència a la mà, la Inspecció de Treball i Seguretat Social, en una recent circular interna,  ha reconegut que tindrà molt més difícil (pràcticament serà impossible) perseguir les prolongacions de jornades, la realització d'hores extraordinàries imposades, els contractes a temps parcial fraudulents, i, en definitiva, algunes de les pràctiques d'explotació laboral tan presents en tots els casos que últimament proliferen.

És cert que, des de sempre, els mecanismes legals per a aquest control de la jornada laboral (bàsicament el registre de jornada establert a l'article 35.5 de l'Estatut dels Treballadors, i l'article 12.4 de l'E.T. per als contractes a temps parcial) han estat molt febles. Una realitat explicada amb extraordinària claredat per la Unió Progressista d'Inspectors de Treball (UPIT) en afirmar: "hem pogut comprovar, en els milers de visites als centres de treball realitzades en els últims anys, que aquest mecanisme de control era manifestament deficient puix que, com que no és un registre públic, en moltes ocasions derivava en un mer formalisme, susceptible de fàcil manipulació, que no guardava relació amb la jornada real realitzada als centres de treball".

Amb l'híper precarització, i, com a part d'ella, l'extensió de la contractació a temps parcial, provocada per la Reforma Laboral del PP, aquesta sentència del Tribunal Suprem és un preocupant "ploure sobre mullat": A més desregulació menys control!

Sens dubte és, doncs, urgent que, com afirma la UPIT, "es promogui una modificació legislativa que estableixi mecanismes clars i obligatoris de registre del temps de treball que facin possible un control efectiu per part de la Inspecció de Treball en tan transcendental matèria", perquè, en cas contrari, encara que s’invisibilitzin, augmentaran de debò els casos d'explotació laboral.

Sobre aquest assumpte, és a dir, en l’objectiu d’acabar amb la barra lliure a l’explotació laboral -com en tants d'altres- caldria esperar una sòlida unitat de l'esquerra parlamentària. En cas contrari, caldrà concloure, parafrasejant al mestre Umberto Romagnoli, que a aquesta esquerra política li ha ocorregut el que al soldat desaparegut en combat: uns diuen que ha mort com un heroi, i uns altres que ha desaparegut.

Publicat originalment a El Periscopi  (31-V-2017)

Mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada?

En les anàlisis de la situació laboral hi ha una dada que, sens dubte, és especialment rellevant: L'atur de llarga durada. Un elevat nombre de persones inscrites oficialment com aturades durant molt temps posa de manifest greus problemes socials, i mostra les mancances de les polítiques públiques i d'ocupació. A títol d'exemple, l'atur de llarga durada és un indicador de risc d'exclusió social, d'inocupabilitat, d'insuficiències de les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) que, no s'oblidi, haurien de tenir com a objectiu principal la reincorporació ràpida al mercat laboral de les persones demandants d'ocupació.

Per tant, la pregunta sobre si mesurem bé la gravetat de l'atur de llarga durada és més que convenient. I, al meu entendre, la contestació és contundent: No!

M'explic: Per una banda, les estadístiques laborals registrals, és a dir les del OTIB i les del Ministerio de Empleo y Seguridad Social que mesuren l'atur registrat defineixen aquesta població com a persones que "estan inscrites en les oficines  d’ocuàció (al SOIB en el nostre cas)  sol·licitant una ocupació durant dotze mesos o més de forma ininterrompuda". En relació a l'Enquesta de Població Activa (EPA) –tant en l'explotació de l'INE, com en la que fa el IBESTAT- es fa l'estimació d'atur de llarga durada a partir de la següent definició: "Aturats/des que fa dotze mesos com a mínim que cerquen ocupació i no han treballat en aquest període".

És a dir, i a tall d'exemple, una persona que fa 24 mesos ininterromputs que està inscrita en demanda d'ocupació en el SOIB i té un contracte d'uns dies, deixa de ser considerada, estadísticament, com una persona aturada de llarga durada.

Amb la turbo-temporalitat en la contractació, i la galopant rotació en els llocs de treball que ha esperonejat la Reforma Laboral de 2012, la proliferació d'entrades de poca durada temporal al mercat laboral ha crescut una barbaritat. Per tant, assenyadament, cal posar en qüestió que, per exemple, a les Illes Balears el mes d'abril passat acabés amb 16.250 persones en atur registrat de llarga durada (el 33,6% del total).

Sens dubte, si mesuréssim bé aquesta xacra que significa l'atur de llarga durada per a la cohesió social i per a un mercat laboral inclusiu de debò, les xifres i percentatges es dispararien a l'alça. Una millor forma de mesurar la gravetat de l'atur de llarga durada seria aplicar a les estadístiques laborals els mateixos criteris que s'utilitzen en els requisits per accedir als subsidis de desocupació, precisament, pel fet de ser persona en atur de llarga durada, uns criteris que, per a la Renda Activa d'Inserció (RAI), defineixen aturat/a de llarga durada a la persona inscrita com a demandant d'ocupació i apuntat al registre d'atur des d'almenys 12 mesos, però tenint en compte que aquest còmput del temps d'inscripció no es considera com a interromput si es treballen menys de 90 dies; i que, per al Programa d'Activació per a l'Ocupació (PAE) i el Pla PREPARA, consideren que la inscripció en demanda d'ocupació d'almenys 12 mesos no té per què ser ininterrompuda, i basta que el còmput sigui en els últims 18 mesos.

Veritat que semblen canvis de criteris estadístics assenyats, i, sobretot, que emfatitzen que allò que és important és mesurar el sofriment de les persones? Però no pateixen, no hi haurà canvi en la metodologia de les estadístiques laborals, encara que sigui amb la dosi justa de postveritat, cal donar bones notícies.

Publicat originalment a El Periscopi (24-V-2017)

Fiscalitat justa

Què és això de la fiscalitat justa? No és senzill contestar en poques paraules. Una forma fàcil de contestar la pregunta podria ser que del que es tracta és d'acomplir al que estableix la Constitució Espanyola que, en el punt 1 del seu article 31, diu: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat".

Però, com en el Regne d'Espanya no hi ha text legal més incomplit –o aplicat a conveniència de part- que la Constitució, no em quedaré amb aquesta fàcil definició. Preferesc parlar de fiscalitat justa com aquella que és suficient per avançar cap a una societat més justa socialment i ecològicament. És a dir, en la línia de les preocupacions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, definiria una fiscalitat justa com aquell sistema fiscal que permet a l'Estat recaptar suficients recursos per garantir la realització a tothom dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC).

Concretant una mica més, diria que perquè la fiscalitat espanyola avancés cap a la justícia fiscal haurien de prendre's, almenys, tres mesures fonamentals: 1. Dotar al sistema fiscal de major progressivitat, mitjançant: a) Major pes de la imposició directa enfront de la indirecta. b) Igualar el tractament de rendes del treball i del capital. c) Limitar els incentius i deduccions de l'impost de societats. d) Introduir una autèntica fiscalitat ecològica. d) Avançar fins a aconseguir un nivell de pressió fiscal similar al de la resta de països de l'Eurozona. 2.- Reforçar la dotació de mitjans humans i tècnics de l'Agència Tributària per a la lluita de debò contra el frau fiscal. 3.- Establir mecanismes que exigeixin una major transparència de les empreses en matèria fiscal.

Arribats a aquest bon punt, potser ens plantegen una altra pregunta: A què ve aquesta dissertació? Doncs al fet que els pròxims dies 19 i 20 de maig l'Ajuntament de Palma (amb la col·laboració d'Intermón Oxfam i Attac Mallorca) organitza, en el Centre Flassaders, unes interessantíssimes jornades amb un programa que poden consultar aquí i que és un autèntic luxe.

Cal felicitar-se que l'equip de govern municipal de Palma promogui la formació i el debat social entorn de la fiscalitat justa, i, sobretot, encara que amb una mica de retard, sigui coherent amb l'acord municipal de dia 28 de juliol de 2016 pel qual es va declarar la Ciutat de Palma com Zona Lliure de Paradisos Fiscals.

Publicat originalment a El Periscopi ( 17-V-2017)

Postveritat del PIB espanyol?

El Diccionari Oxford va escollir "postveritat" com a paraula de l'any 2016. Abans d'aquest reconeixement ja havia fet fortuna com a nou neologisme per referir-se al llenguatge polític simplement mentider. Deixem-nos de ximpleries i diguem-ho a les clares: postveritat no és una altra cosa que un eufemisme per parlar de la mentida de tota la vida.

Ens estan mentint sobre el càlcul del PIB espanyol? No és una pregunta retòrica i està basada en fundades sospites sobre la, diguem-ho en el llenguatge modern, postveritat del PIB, i, per tant, de totes les xifres macroeconòmiques de referència, que, potser, són totes intencionadament errònies.

Permetin-me, abans de seguir, que digui que sóc de l'opinió que les estadístiques de PIB sempre, encara que estiguin ben calculades, incorporen una gran dosi de mentida en identificar els increments i descensos de la riquesa total d'un país amb el benestar de la majoria de la ciutadania. Per mesurar el benestar de la gent, en paraules de Zygmunt Bauman, "el fonamental aquí no és la producció de la riquesa, sinó la seva distribució". És més, alguns augments del PIB són conseqüència del maltractament del Planeta, i, per tant, del tot insostenibles i indesitjables des d’un punt de vista ecològic. Per exemple, en relació al creixement del PIB turístic de les Illes Balears, em sembla pertinent recordar a Yanis Varoufakis, que, sobre la relació entre creixement del PIB i respecte al planeta, es demana si, per ventura, "seria intel·ligent per part dels astronautes enverinar l'oxigen de la nau espacial?".

Però l'assumpte que volia tractar a aquestes línies no és la impugnació del PIB com a indicador gairebé ecumènic de tota anàlisi econòmica. Veritablement, com ja he avançat, el que vull és advertir de les sospites sobre la manipulació del PIB espanyol. Pel que sembla, des de fa mesos un grup d'economistes de tot l'espectre ideològic denuncien davant la Comissió Europea, el Parlament Europeu, i l'Eurogrup que el mètode d'estimació oficial del PIB espanyol està sobrevalorat en, ni més ni menys, un 17,5%! Al mateix temps que fan aquesta denúncia, sol·liciten que Eurostat realitzi una auditoria de la comptabilitat nacional espanyola de 2008 a 2015.

Pens que hauria de ser el Govern de Rajoy el principal interessat a aclarir aquests dubtes i aquestes sospites. Però ja sabem que el president del PP i del Govern d'Espanya té una gran habilitat per no esclarir cap postveritat, sobretot si està relacionada amb la corrupció estructural del seu partit, o, en aquest cas, li poden enlletgir el seu discurs sobre la suposada recuperació de la situació econòmica.

Convindria, idò, recordar la recent història: Octubre de 2009: Dia 4 el PASOK guanya les eleccions. Dia 20 el nou govern grec reconeix que el dèficit públic és el triple del previst. Dia 22 l'agència de ràting Fitch inicia la rebaixa de la qualificació del deute grec. Gener 2010: Dia 12 es fa públic el demolidor informe de la Comissió Europea contra Grècia per falsejar dades. Febrer 2010: Dia 2 Papandreu anuncia un paquet de reformes dolorosíssimes per a la població hel·lena. Brussel·les aprova el primer pla d'austeritat grec. Dia 11 es produeix la primera reunió urgent dels líders de la UE per abordar la crisi de l'euro... I al maig Zapatero va anunciar el seu primer programa d'austericidi i fins ara. Veritat que convé esclarir els dubtes sobre la comptabilitat nacional espanyola? Si més no, pel que pugui ser!

Publicat riginalment a El Periscopi  

A favor de salaris dignes: Anem a mil!

No em negaran que el titular "Un llibre de 4t d'ESO considera l'existència del salari mínim com a causa de la desocupació" és, si més no, preocupant per la seua manca de rigor científic. Però és una notícia real, car, segons continua la notícia, aquest llibre de text "que s'usa en centres públics catalans per a l'assignatura d'emprenedoria, l'ha fet una de les editorials més potents del sector". No tinc ni idea si el llibre de l'editorial Mc Graw Hill s'usa en els centres educatius de les Illes Balears, però, per si de cas, convindria que la Conselleria d'Educació ens assegurés que l'alumnat del sistema educatiu illenc no és adoctrinat amb aquesta fal·làcia neoliberal.

Una notícia com la comentada, malgrat ser preocupant, no és estranya. S'ha de tenir sempre ben present que l'hegemonia del pensament neoliberal no hauria arribat a ser tan aclaparadora si aquesta doctrina no se hagués infiltrat a balquena a l'escola i a la universitat. Cal recordar, a tall d'exemple, el que escriu Florence Noiville en el llibre “Sóc economista i us demano disculpes” (2009), o allò que s'explica en l'imprescindible documental de Richard Brouillette titulat L'Encerclament (2008).

Però, a més de preocupar-me pels perills de l'adoctrinament neoliberal als i les escolars, em preocupa la certa passivitat social que hi ha a Mallorca -i, em tem que a la resta de les illes- sobre la necessitat urgent de dignificar el salari mínim, i els salaris en general. Per corroborar  aquesta manca de vitalitat social, basta observar la modesta presència de gent a les manifestacions del recent Primer de maig.

Com aquest assumpte és una qüestió de lluita per reduir la pobresa (també la pobresa laboral), l'exclusió social i les desigualtats, hauria de ser un tema que preocupés intensament i visiblement a moltes persones anònimes i a les que tenen rellevància publica, càrrecs públics i acadèmics, etc. i organitzacions i entitats de tot tipus. No basta que això del salari sigui una preocupació i ocupació dels sindicats, el Conseller de Treball, i, de tant en tant, de la Presidenta del Govern. Cal, al meu entendre, una iniciativa ciutadana com la catalana "Anem a Mil".

A les Illes Balears és del tot imprescindible engegar un moviment cívic, el més ampli i plural possible, a favor d’un salari digne (mil euros mensuals a 14 pagues) per a totes les persones que treballen a casa nostra, que denunciï que l'actual Salari Mínim Interprofessional, fixat pel govern espanyol en 707,60 €, és insuficient per cobrir les despeses mínimes a les quals ha de fer front una persona per poder viure a les ciutats illenques, que impulsi els anomenats "salaris mínims de ciutats", és a dir, aconseguir que, a partir de les condicions (no de "clàusules socials" únicament puntuables) dels contractes públics, s'apugin en cadena fins a aconseguir el mínim dels mil euros mensuals a 14 pagues.

En definitiva, cal organitzar un clam i una gran i sostinguda mobilització social per acabar amb els salaris indignes (vegeu aquí algunes dades de l'Agència Tributària) com a factor essencial de la precarietat laboral i social a les Illes Balears.

Som-hi: Anem a mil !

Publicat originalment a El Periscopi (03-V-2017)

Massa risc d’exclusió social per parlar de superació de la crisi social

Ahir es va publicar una d'aquestes estadístiques que no es poden menystenir. Em referesc a l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2016. Personalment pens que l'ECV hauria de ser analitzada amb la màxima atenció per part dels agents econòmics i socials i, sobretot, hauria de merèixer el màxim interès del Govern. L'interès governamental sobre el risc de pobresa i/o exclusió social i les carències materials de la població illenca hauria de ser molt més gran que, posem per cas, l'interès que demostra per l'evolució del PIB o de l'atur registrat. Val a dir que mala peça al teler si el creixement del PIB o la reducció de l'atur registrat no és sinònim de més i millor cohesió social i de reducció de desigualtats socials.

Les dades que ahir vam conèixer ens informen que el llindar de risc de pobresa es situa en uns ingressos anuals de 8.011 € en llars d'una persona i de 16.823 € per a llars de dues persones adultes i dues menors. A partir d'aquest indicador es descriuen les següents situacions que consider especialment rellevants:

1. El 15,5% de la població està en risc de pobresa, és a dir, tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. 2. El 19,1% de persones està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació). 3. El 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes. 4. El 7,1% de llars no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 5. El 28,6% de llars no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia). 6. El 12,1% de llars han tingut problemes en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca, lloguer, etc. 7. El 38,9% no pot permetre's anar de vacances ni una setmana a l'any. 8. Gairebé l'1% no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

En definitiva, l'ECV de 2016 ens mostra que la de les Illes Balears és una societat en la qual encara hi ha massa riscs de pobresa i/o exclusió social (massa gent buscant en els contenidors d'escombraries alguna cosa per a mal viure) i excessives carències materials per a parlar de superació de la crisi social. Afirmar el contrari seria tant com acceptar que la nostrada governant esquerra moderada, més que plantar cara a la realitat social, s'ha deixat transformar a un "neoliberalisme progre" fins a la impotència per a fer de la democràcia un veritable impuls de reducció de les desigualtats.

Publicat originalment  a elperiscopi.com

Persones sobradament preparades, però aturades majors de 45 anys

Divendres de la setmana passada, l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB) va presentar el seu primer informe sobre LA SITUACIÓ DE LES PERSONES MAJORS DE 45 ANYS EN EL MERCAT LABORAL DE LES ILLES BALEARS (2007-2016). Avanç que és un informe breu, i fet des de la perspectiva de la reivindicació, la protesta, i la voluntat de visibilització de la problemàtica de les persones aturades de certa edat.

Aquesta és la perspectiva en la qual es vol situar ara mateix AMPEB. No debades, d'un bon començament s'adverteix que l'informe s'ha fet "amb l'objectiu de denunciar que, malgrat que les grans xifres del mercat laboral de Balears reflecteixin una millorança quantitativa quant al nombre de població ocupada, i al descens de la població aturada, per al col·lectiu de persones majors de 45 anys aquesta millora és molt insuficient".

No fa al cas comentar el contingut de l'esmentat document, al qual, si tenen interès, poden accedir clicat aquí, però no em puc estar de fer una breu reflexió sobre dues dades:

1.- El més que acceptable grau de formació acadèmica de la Població Activa illenca major de 45 anys, car, en termes percentuals, el 56% té un nivell acadèmic d'ensenyança secundària de segona etapa i superior, i el 29,3% té estudis superiors (vegin gràfic 3 de l'Informe). Com és sabut, la Població Activa es divideix entre Població Ocupada i Població Aturada, i, pel que ara vull comentar, és raonable pensar que, si el nivell de formació acadèmica és superior entre la població ocupada major de 45 anys, també entre la població aturada d'aquesta franja d'edat hi ha una gran presència de persones amb estudis superiors i de secundària de segona etapa i superior. En qualsevol cas, és una realitat que es pot comprovar fefaentment entre els socis i les sòcies d'AMPEB.

2.- El gran creixement de persones assalariades majors de 55 anys que, en el període 2007-2016, es dóna en el sector públic, en contrast amb un molt menor creixement en el sector privat. Vegin l'evolució en el gràfic 8, on es pot visualitzar un creixement del 146,4% de la població assalariada major de 45 anys en el sector públic, enfront d’un 39,4% en el sector privat. Resulta evident que el sector públic reté molta més població assalariada d'aquesta edat que el sector privat, i que, alhora, és a l'àmbit públic on es garanteix més i millor la igualtat d'oportunitats a l'hora d'accedir a una ocupació remunerada.

Amb les dues dades comentades, potser s'entén millor una de les reivindicacions del document d'AMPEB que, textualment, diu "Ha d'afavorir-se l'accés a l'ocupació pública de persones majors de 45 anys en situació de desocupació. Concretament proposam: a) Que en totes les ofertes públiques de treball (CAIB, Consells, ajuntaments, i organismes depenents) es doni a aquest col·lectiu una puntuació extra a les bases de les convocatòries. b) Que estiguin exemptes del pagament de quotes per inscriure's a aquestes convocatòries d'ofertes públiques de treball".

Com ara mateix es comença a observar un cert moviment en relació a l'oferta publica d'ocupació (borsins, etc.), es tracta de, en uns casos, fer una petita discriminació positiva, i, en unes altres, garantir la igualtat d'oportunitats. Cal tenir en compte que un perfil molt habitual entre les persones aturades majors de 45 anys és el següent: Aturada de molta llarga durada, sense "càrregues" familiars, i sense prestacions per desocupació... Idò, ja es coneixen casos de persones sobradament preparades, però aturades majors de 45 anys, que, per pagar les despeses de quotes per inscriure's a aquestes convocatòries i/o de drets d'exàmens, no han pogut arribar a fi de mes, i han hagut de visitar amb més freqüència algun servei d'aliments gratuïts o han necessitat una plus d'ajuda dels familiars o amics.

Cal, idò, que les administracions garanteixin de debò la igualtat d'oportunitats en l'accés a l'ocupació pública, per avançar de debò cap a la igualtat de resultats, és a dir, cap a la reducció de les desigualtats.

Publicat originalment a El Periscopi (05-IV-2017)

#ForaParadisosFiscals

I.- A tocar el primer aniversari de la publicació dels "Papers de Panamà", que es complirà dilluns dia 3 d'abril, és una bona ocasió per tornar a reflexionar sobre els Paradisos Fiscals. Recordem, doncs, encara que sigui succintament, què són els paradisos fiscals.

La definició, més o menys canònica, del moviment a favor d'una fiscalitat justa és la següent: Els mal anomenats paradisos fiscals són territoris que constitueixen amagatalls fiscals per a no residents (tax havens), i que funcionen com a plataformes de negocis opacs. En ells es paguen reduïts impostos (o cap), i les seves particulars lleis (offshore o extraterritorials) permeten el secret bancari que converteix en anònims desconeguts als titulars de comptes corrents i dipòsits. Però els dobles “no dormen” en aquests territoris, i el flux de negocis és continu. Les seves lleis permeten crear empreses pantalla, sucursals i filials bancàries, fideïcomisos, fundacions, i altres formes jurídiques que utilitzen bancs, grans empreses, fons d'alt risc, fons de pensions, maneres especials d'inversió, grans fortunes, i la mateixa corrupció política, i que serveixen com a fosques i secretes plataformes d'evasió i elusió fiscal per al comerç i l'especulació. També són un mitjà perfecte per rentar els dobles negres de narcotraficants, traficants d'armes, màfies i organitzacions terroristes.

II.- Val a dir que aquella publicació, de tanta pràctica carronyera de la "gent d'ordre", que varen representar els "Paper de Panamà", va ser un fet històric que marcà un abans i un després en la denúncia de l'elusió i el frau fiscal en l'àmbit internacional. Per això, és també pertinent aprofitar l'aniversari per redoblar la lluita contra aquesta monumental estafa del capitalisme internacional. En aquest sentit, de l'1 al 7 d'abril del 2017 s'ha organitzat la "Setmana d'acció global contra els paradisos fiscals" durant la qual s'insistirà a demanar polítiques concretes que acabin amb els problemes que es deriven de l'existència d'aquests territoris financers opacs. Aquí podeu llegir i signar un dels manifests contra els Paradisos Fiscals, i el dia 3 d'abril, que ha estat declarat el dia d'acció global per a l'abolició dels paradisos fiscals, s'anima a participar en la campanya #ForaParadisosFiscals a través de les xarxes socials, i utilitzant aquesta etiqueta o les traduccions al castellà o l’anglès (#FueraParaisosFiscales o #EndTaxHavens)

III.- Coincidint amb la preparació d'aquesta moguda per la justícia fiscal global, Oxfam Intermón i la Fair Finance Guide International han publicat l'informe titulat "Bancs a l'exili: Com els principals bancs europeus es beneficien dels paradisos fiscals". És, sens dubte, un document fonamental per entendre una bona part de la boja cobdícia del capitalisme actual. En una de les seves principals conclusions es destaquen les següents dades: les empreses subsidiàries situades en paradisos fiscals resulten el doble de lucratives per als bancs que les situades en altres llocs. Així, per cada 100 euros d'activitat, els bancs tenen un rendiment de 42 euros en els paradisos fiscals, en comparació  amb els 19 euros que obtenen de mitjana en altres ubicacions. Impactant veritat?

IV.- En la recerca d’Oxfam Intermón i la Fair Finance Guide International també es sosté que els 20 principals bancs europeus, entre els quals es troben Santander i BBVA, registren, amb només el 12% de la seva facturació i el 7% del seu personal, el 26% dels seus beneficis en paradisos fiscals, la qual cosa lis reporta, aproximadament, 25.000 milions d'euros. Poca broma!

Per tant, a parer meu, aquestes dues entitats bancàries que, per evitar el pagament dels impostos, i per facilitar als seus clients l'elusió d'aquests, o sortejar certes regulacions o requisits legals, es comporten amb tan poca ètica, no haurien de fer negocis amb institucions públiques que s'hagin adherit a la campanya "Zones lliures de paradisos fiscals".

V.- Doncs bé, l'Ajuntament de Palma, en Ple celebrat el 28 de juliol de 2016 (Vegin pàgina 28 d'aquesta acta) va declarar la ciutat lliure de paradisos fiscals. Però des d'aquella aprovació no es coneix cap actuació o activitat associada a aquesta declaració. És hora de posar fil a l'agulla informant la ciutadania palmesana de les accions desenvolupades, i programant actes de sensibilització contra la vergonya que representen aquests amagatalls fiscals dels poderosos i molt rics.

VI.- Com els paradisos fiscals dels qui més tenen són els inferns socials de la resta de la població, vulneren els nostres drets i soscaven la democràcia, curt i ras: #ForaParadisosFiscals, #FueraParaisosFiscales, #EndTaxHavens

Publicat originalment a El Periscopi (29-III-2016)

Estadístiques sense perspectiva de gènere

El proppassat divendres, en llegir la referència oficial del Consell de Govern, em vaig regirar. Entre els diversos acords de la reunió governamental semanal n'hi havia un que em va provocar aquest regirament. Em referesc a la aprovació del Pla anual d'estadística de les Illes Balears. No m'ho podia creure, però, per més que m'ho mirava i remirava, a la comunicació oficial no hi havia cap referència a la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d'igualtat de dones i homes.

Poca broma amb aquesta absència! Recordin, per una banda, la importància que, amb raó, se li va donar des del Govern, i, per un altre costat , no oblidin que l'article 7 de la citada llei és claríssim. Diu literalment el següent:

"Estadístiques i estudis

Amb l'objectiu de complir les disposicions d'aquesta llei i d'integrar de manera efectiva la perspectiva de gènere en l'activitat ordinària de les administracions públiques de les Illes Balears, en l'elaboració d'estudis i estadístiques s'han d'observar aquests principis:

a) Aconseguir l'eficàcia en la incorporació de la perspectiva de gènere, per la qual cosa s'ha d'incloure la variable "sexe" en totes les dades estadístiques, enquestes i registres autonòmics, amb la finalitat de possibilitar un coneixement millor de les diferències en els valors, els rols, les situacions, les condicions, les aspiracions i les necessitats de dones i homes, i la influència d'aquests indicadors en la realitat que s'analitza.

b) Establir nous indicadors que possibilitin un coneixement més ampli de les diferències en els valors, els rols, les situacions, les condicions, les aspiracions i les necessitats de dones i homes, i la seva manifestació i interacció en la realitat que s'hagi d'analitzar, i incloure'ls en les operacions estadístiques.

c) Dissenyar i introduir els indicadors i els mecanismes necessaris que permetin conèixer la incidència d'altres variables que, si es donen, generin situacions de discriminació múltiple en els diferents àmbits d'intervenció.

d) Dur a terme mostres suficientment àmplies perquè les diverses variables incloses puguin ser tractades i analitzades segons la variable "sexe".

e) Tractar les dades disponibles de manera que es puguin conèixer les diferents situacions i necessitats de dones i homes en els diversos àmbits d'actuació.

f) Revisar i, si és necessari, adequar les definicions estadístiques existents amb l'objectiu de contribuir al reconeixement i a la valoració de les dones; revisar i adequar les definicions estadístiques per evitar els estereotips de gènere i la identificació de les dones com a col·lectiu; i prevenir els estereotips negatius de determinats col·lectius de dones".

Després de l'ensurt inicial, vaig pensar que podria ser un oblit en la redacció de la nota oficial, i que allò que calia era deixar passar el cap de setmana, i, quan es publiqués, llegir amb deteniment el Pla Anual d'Estadística 2017.

Malauradament, després de llegir la lletra petita del mencionat pla, que s'ha publicat en el BOIB, he passat del regirament i l'ensurt a la més profunda preocupació: S'ha confirmat la no aplicació de la vigent llei autonòmica d'igualtat de dones i homes.

No voldria caure en la demagògia fàcil. Però no em puc estar de indignar-me en veure com es poden incomplir tan descaradament determinades lleis (¿Hi ha lleis de primera, i altres de segona categoria?). No em diguin que és una qüestió de prioritats o de pressuposts. Seria reconèixer que les prioritats polítiques i pressupostaries en matèria d'estadístiques oficials són determinats indicadors macroeconòmics per sobre dels indicadors de l'estat de la situació de la desigualtat entre dones i homes.

Es precisa, sens dubta, alguna explicació per part del Govern. Una explicació política, i no administrativista, burocràtica, o economicista. Cal insistir que no és una qüestió menor, tot recordant Celia Amorós i Ana de Miguel, que al llibre "Teoria feminista: de la Il·lustració a la globalització" (2007) escriuen: "La teoria feminista no és un paradigma més al costat dels altres, sinó que es constitueix en el 'Pepito Grillo' dels altres paradigmes en quant sexistes i patriarcals; així, no pot renunciar a certes pretensions normatives que ha de validar al seu torn. I per a tal validació invoca el punt de vista de la universalitat, nervi de tot feminisme reivindicatiu des dels seus orígens".

Publicat originalment a El Periscopi (22-III-2017)

¿Frau laboral en obres públiques? ¿Càusules socials?

Per una banda, han passat ja massa dies sense que les administracions públiques hagin desmentit una informació molt greu. Em refereixo a la denúncia dels constructors de casos de frau laboral en obres públiques a les Illes Balears. Però, alhora, als constructors de Balears "se'ls ha passat l'arròs" per concretar a quines obres es refereixen. Em sembla exigible que denuncies d'aquesta gravetat vagin acompanyades de la identificació de qui, on, i com es comet el frau denunciat. Sigui com sigui, l'assumpte és greu i no val  ni la callada per resposta, ni denúncies genèriques que es queden sense concreció.

Josep Fontana, en el seu últim llibre "El segle de la revolució. Una història del món des de 1914", acaba el seu recorregut pels cent anys de lluites entorn de la llibertat i la igualtat amb una cuidada anàlisi històrica dels mecanismes del triomf actual de la desigualtat. Un d'aquests mecanismes que es descriuen és "la degradació del treball". El mestre Fontana escriu: "Una de les causes fonamentals de l'augment de la desigualtat ha estat la reculada experimentada d'una part majoritària de la societat que són els treballadors, tant pel que fa a les condicions en què exerceixen la seva activitat com en la seva remuneració, això és , en la seva participació en els beneficis que produeix el seu treball...".

És a dir, si la denúncia dels constructors fos certa, resultaria que les administracions públiques contribuirien directament -i probablement fraudulentament- al deteriorament de les condicions de treball, i de les salarials, i, per tant, les administracions locals, insulars, autonòmica i estatal serien un factor directe de potenciació de les desigualtats.

En el cas de les administracions illenques seria, endemés, un engany monumental al qual, de moment, em neg a donar crèdit ¿A què em referesc, en parlar d'hipotètic engany? Doncs que, si hi ha obres públiques que depenen del Govern en les quals es comet el frau denunciat pels constructors, resultaria molt, però molt, contradictori amb l'anunci, fet en el seu moment per la Presidenta Armengol en el que afirmava que les clàusules socials situen les Illes Balears com la primera comunitat que només contractarà empreses que ofereixin una ocupació de qualitat. Si les obres amb suposat frau laboral depenen del Consell Insular o dels Ajuntaments resultaria una clamorosa contradicció amb declaracions -també sobre clàusules socials- de l'Assemblea de Batles i Batlesses, i, en el cas de Palma, del mateix ajuntament de la capital.

Per acabar amb els meus dubtes: En el cas que ja funcioni -disculpin la meva ignorància sobre aquest tema-, ¿No és hora que la Comissió de Seguiment de Clàusules Socials digui alguna cosa sobre la denúncia dels empresaris  sobre la contractació que ha motivat aquestes línies?

Per favor, ho aclareixin. En cas contrari, els discursos sobre transparència esdevindran en un no res.

(La foto que il·lustra aquest article és la imatge d'un twitt de @Treballib.  29 abril 2016)

Publicat  originalment a El Periscopi (15-III-2017)

8 de març 2017: Anàlisis, memòria històrica, i mobilitzacions

Plafó de l'exposició  “Aurora Picornell (1912-1937). Història i memòria”. Exposició a l'Arxiu del Regne de Mallorca (Palma) 

Aquests últims dies he opinat molt sobre el Dia Internacional de la Dona, que es commemora tal dia com avui, 8 de març. Després d'haver publicat tres articles titulats “8 de març de 2017: Alliberament de les dones pendent”, “8 de març: “Rajoy dimissió” i Vaga de Totes” i “Un altre 8 de març, les mateixes les bretxes de gènere” el risc de repetir-se és prou gran. Per evitar-ho, em limitaré, en aquest quart article sobre el mateix tema, a recomanar la lectura d'alguns documents d’anàlisi, més o menys recents, a proposar un documental, i a animar-los a participar en algunes mobilitzacions del dia d'avui. Som-hi:

Els documents recomanats són dos: D'una banda, l'informe titulat "La participació laboral de les dones a Espanya" del Consell Econòmic i Social (CES) d'Espanya. Els informes del CES sempre són útils per fer-se una documentada opinió sobre l'estat de la qüestió que aborden. En aquest cas, la finalitat principal ha estat la identificació de les barreres i obstacles estructurals que impedeixen una major i millor participació laboral de les dones. No és únicament un informe en el qual s'actualitzin dades o estratègies. Allò més interessant d'aquest lliurament del CES és que incorpora noves perspectives en les mesures a aplicar, ja que es considera necessari tenir en compte la importància d'altres polítiques que es desenvolupen en àmbits diferents dels estrictament laborals, o de polítiques actives d'ocupació, com per exemple, l'educativa, la fiscal, les de protecció social, etc., que, òbviament, tenen una influència directa en l'ocupació i en les condicions laborals. Segurament per la necessitat de consens, les propostes concretes són, en algun cas, un pèl ambigües, però, en tot cas, és impossible no coincidir amb la possibilitat de reduir bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral a partir dels convenis col·lectius i altres instruments, com ara els Plans d'Igualtat. Per cert, quan el CES de les Illes Balears podrà fer un informe similar de la situació concreta de casa nostra?

El segon document al qual recoman donin un cop d'ull és el titulat "Anàlisi i propostes de CCOO per combatre la violència de gènere". Com hauran intuït, és un document en el qual el sindicat denuncia els dèficits en l'aplicació de la Llei 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, i planteja propostes per a la seva aplicació en diferents àmbits: laboral i econòmic; publicitat i mitjans de comunicació; policial, jurídic i serveis judicials; educatiu i sanitari; serveis socials i intervenció social. Segurament en aquest document no estan totes les deficiències i crítiques, i, de ben segur,tampoc no estan totes les propostes. Però són totes elles necessàries, i posen de manifest que, òbviament, amb voluntat política es pot combatre més i millor la xacra de la violència masclista.

Cada dia -i el 8 de març no és una excepció, ans al contrari- és un bon dia per recordar que la lluita de les dones per la igualtat ve des de lluny, que el feminisme no és una moda d'ara mateix. Els recoman doncs un excel·lent documental sobre un capítol de la història no gaire conegut. Es tracta de "Indomables. Una historia de mujeres libres" (Aquí el tràiler, i aquí el documental complet).

Acab amb les mobilitzacions. Recordin que avui està convocada una vaga internacional de dones contra les violències masclistes, la discriminació de gènere al mercat de treball, la sobreexplotació de les dones en l'àmbit reproductiu i de la cura. En definitiva, una vaga a favor dels drets sexuals i reproductius, i per tots els drets humans per a totes. I, a la tarda, hi ha les clàssiques -però sempre necessàries- manifestacions. A Palma la cita és a les 19,30 hores a la plaça de la Porta Pintada.

Publicat originalment a El Periscopi (08-III-2017)

Som una gran ETT

L'opinió pública i publicada, tant l'espanyola com l'insular, és bastant coneixedora i conscient de la gran precarietat laboral que caracteritza el mercat laboral estiuenc. Com els efectes de la Reforma Laboral del PP són extremadament tòxics per a l'estabilitat laboral i el treball remunerat d'una certa qualitat, cada vegada som més conscients que la precarietat laboral no és una qüestió conjuntural i/o estacional. Això ocorria abans, però ara s'ha convertit en la característica estructural -i de tot l'any- de la legislació laboral, engegada pel Govern de Rajoy des de l'any 2012.

L'anterior afirmació no és exagerada, ni fruit d'un determinat biaix ideològic. Ans al contrari, està basada en les dades dels informes sobre el mercat laboral. L'últim que he consultat és el volum publicat pel SEPE (l'antic INEM) que inclou una detallada estadística de contractes registrats en el conjunt del Regne d'Espanya durant el mes de gener de 2017, i del que val la pena ressaltar el següent:

En el conjunt d'Espanya, el 44,7% de contractes registrats tenen una durada de menys de 3 mesos; el 36,8% just arriben al mes; el 27,7% són contractes de 15 dies de durada com a màxim; i el % 23,4% no arriben ni a set dies (Vegin les xifres absolutes de contractes registrats a la pàgina 53 de l'informe del SEPE).

I a Balears? Malauradament, aquest informe ens proporciona una desagregació per Comunitats Autònomes que no ens permet calcular exactament els mateixos percentatges. Més lamentable és, però, que la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern, a través de l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIP), no publiqui aquesta micro segregació de les durades dels contractes registrats. L'única aproximació és que en el passat mes de gener, del total de 30.645 contractes registrats, el 41,25% tenien una durada inferior als 3 mesos. Però no s'entén que s'ocultin les dades dels que tenen durades inferiors a aquests tres mesos. És una informació absolutament imprescindible per a analitzar el tarannà del mercat laboral illenc. És exigible que se li doni la màxima difusió a aquestes dades, encara que vagi en detriment de discursos una miqueta triomfalistes sobre creació d'ocupació, i número d'afiliacions a la Seguretat Social.

En qualsevol cas -per la tendència històrica de temporalitat que el model econòmic de les Illes Balears provoca-, no és arriscat afirmar que les dades de contractacions de molta curta durada a casa nostra no són molt diferents que les d'àmbit estatal. És a dir, es pot afirmar, amb plena seguretat i sense embuts, que l'anomenat mercat laboral d'Espanya i de les Illes Balears s'haconvertit en una gran Empresa de Treball Temporal (ETT).

¿Cal recordar que les ETTs pertanyen al món del neoliberal "dret a l'ocupació", i no al del socialment desitjable "dret del treball"?

Publicat originalment a El Periscopi (01-III-2017)

Coca-Cola en lluita. Cultura en lluita

Fa més de tres anys que la planta de Coca-Cola de Fuenlabrada (Madrid) inicià una d'aquestes lluites del moviment obrer que esdevenen icòniques. Doncs sí, a hores d'ara, ja avançat el segle XXI, i malgrat auguris intencionats sobre la finalització de la història, el moviment obrer existeix, i la seva lluita està present en la vida política, social, i, pel que després diré, cultural.

Val a dir que la fàbrica madrilenya de Coca-Cola Iberian Partners era de les més productives d'Europa, i -això és important per a aquest cas- tenia un dels convenis col·lectius millors de la companyia, bastant superior a la mitjana dels convenis espanyols en matèria salarial i de condicions de treball i contractació. L'absència de precarietat laboral i la forta presència sindical no eren obstacle per a què la fàbrica tingués una productivitat envejable, i uns substanciosos beneficis empresarials. Però... en 2012 va arribar la Reforma Laboral de Mariano Rajoy, i al  poc temps –quan la citada Reforma Laboral s'havia consolidat amb successius desenvolupaments i algunes sentències- Coca-Cola Iberian Partners plantejà un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) després de la fusió de les seves sis embotelladores a Espanya. En aquest procés cau la planta de Palma, al costat de les d'Alacant i Astúries. La de Fuenlabrada resisteix... De fet, encara ara està resistint "a peu d'obra", als carrers i als jutjats. Una resistència exemplar que ha provocat un autèntic embolic judicial d'incerta resolució (Aquí poden accedir a un bon resum de la situació).

Tanmateix, la lluita dels treballadors i treballadores de Coca-Cola de Fuenlabrada s'ha convertit ja en una icona de la lluita pels drets de la plantilla madrilenya, però també contra la Reforma Laboral del PP, és a dir, contra la legislació laboral més injusta i desequilibrada que ha existit a Espanya després de la dictadura franquista. Com la Reforma Laboral del PP està dissenyada per estendre la precarietat laboral i debilitar el sindicalisme, ha esdevingut legal  que es destrueixi ocupació de qualitat a Coca-Cola, malgrat la ja esmentada alta productivitat, i la creixent generació de beneficis empresarials. Ho dic sense embuts: la legislació laboral del PP no és per ajudar a la generació d'ocupació, és una legislació ideològica que obeeix a un model social d'altes desigualtats i descohesió social. La resta són coverbos!

Com he avançat, la lluita del moviment obrer està present, també, en l'àmbit cultural. La lluita de la plantilla madrilenya de Coca-Cola és un exemple paradigmàtic. Primer va ser el preciós i excel·lentment editat llibre "Somos Coca-Cola en lucha. Una autobiografía colectiva", que narra mesos de mobilitzacions a favor del manteniment de l'ocupació, unes condicions de treball decents, i, en definitiva, la dignitat obrera. La narració és en primera persona, car "Somos Coca-Cola en lucha y al igual que defendimos nuestros puestos de trabajo defendemos ahora que nuestra voz es nuestra. No nos cuentan. No delegamos. Nuestra historia la escribimos nosotrxs...".

Després arribà el documental de Georgina Cisquella i Pere Joan Ventura, titulat "Coca-Cola en lucha. Cuando David se enfrenta a Goliat" (Aquí tràiler) (Aquí documental complet). No es perdin ni el llibre, ni la pel·lícula. La sentència del multimilionari W. Buffet, segons la qual "la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant" pot ser que sigui certa de moment... però, com ja s'ha dit, la història segueix. La cultura obrera és prou viva i present. El compromís de la gent de la cultura amb el moviment obrer i sindical és permanent. Sense anar més lluny, avui -també en aquest Madrid amic- i en el marc d'un acte d'homenatge del 40 aniversari dels assassinats dels Advocats d'Atocha, hi tindran un merescut protagonisme, persones tan significatives de la literatura actual com ara Almudena Grandes i Luis García Montero, o de les arts plàstiques com Juan Genovés. Sens dubte, memòria demòcrata i moviment obrer estan emparentats amb la millor cultura. 

Publicat originalment a  El Periscopi (15-02-2017)

Ai, l'estadística!

I.- De les dades del mercat laboral illenc de gener de 2017, la xifra que potser més projecció mediàtica hagi tingut és la de 66.716 persones en atur registrat. Per a mi, la veritablement important és la de 131.248 persones inscrites en el SOIB en demanda d'ocupació. És a dir, la que inclou un col·lectiu molt important a les Illes Balears, com ara les persones Fixes Discontínues que estan en atur però que, com és sabut, no s'inclouen en el registre oficial d'Atur Registrat.

Tots els contractes eventuals reiterats que, fruit d'una major activitat de la Inspecció de Treball –recordin el Pla extraordinari de l'estiu-, s'han convertit en els últims anys en contractes de Fixos Discontinus, no impliquen que s'hagin creat aquests llocs de treball. Tinc una veïna, Mari, que en els anys 2012, 2013, 2014, i 2015, treballava 9 mesos en un hotel del centre de Palma amb un contracte eventual. Durant els mesos de Gener, Febrer i Març era una aturada registrada. En 2016, l'hotel li va fer un nou contracte temporal, però, fora pel que fora, a l'agost li van transformar aquest contracte en un de Fixa Discontínua. Ara Mari està, com ho estava en els últims anys, en atur, però -ai, l'estadística!- no consta com a aturada registrada.

Mai com ara hi havia hagut al nostre mercat laboral tantes persones Fixes Discontínues. O altrament dit, mai com ara hi havia hagut tantes persones que, en una època de l'any, estan en atur però no consten com a tals.

Sens dubte, la normativa laboral i el seu compliment, transformen l'ocupació, però no en creen d’ocupació.

II.- El Govern d'Espanya s'entesta a fer una anàlisi extraordinàriament positiva de la situació del mercat laboral. Braveja tant que, a tall d'exemple, a l'hora de referir-se a les dades de 2016 de l'EPA (vegin aquí) no s'estan d'afirmar: "Se avanza así en la recuperación de los niveles previos a la crisis en cuanto al número de personas con empleo y en el objetivo de alcanzar los 20 millones de ocupados a finales de 2019".

Però -ai, l'estadística!- sembla que la ciutadania pensa una altra cosa bastant diferent. Vegem: En el Baròmetre del CIS de desembre del 2016 a la pregunta: Quin és el problema que a Vostè, personalment, l'afecta més? El 37,6% contesta que l'atur. Aquest és un percentatge que, en el Baròmetre de gener 2017 que vàrem conèixer ahir mateix, creix lleugerament situant-se en un 37,7%. Val a dir que, a la mateixa pregunta, en el Baròmetre de 2007 (és a dir, abans de l'inici de la crisi) era el 18,1% qui contestava que era l'atur.

Sens dubte, mentre es mantingui el grau de precarietat del treball remunerat, de fugacitat de les ocupacions, i de pobresa laboral, i, alhora, les autoritats parlin d'ocupacions quan volen dir subocupacions, l'atur seguirà sent el gran problema de la societat.

Publicat originalment El Periscopi (08-02-2017)