diumenge, 25 d’octubre del 2020

Contra la pobresa: L'hora dels canvis de debò


Publicat originalment a dBalears (19-10-2020)

Des de fa alguns anys, entorn de la commemoració del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa, la Xarxa per la Inclusió Social- EAPN-Illes Balears presenta el document sobre "l'estat de la pobresa a les Illes Balears". Cada any les dades que se'ns presenten contrasten de valent amb les "bondats" del PIB i de les arribades de turistes. Les d'enguany -les dades corresponen òbviament a 2019- no s'estan de ser-ho, tot advertint que són dades d'un immediat passat en què tots els indicadors macroeconòmics tenien, per al pensament econòmic mainstream neoliberal, una salut envejable. Una altra cosa era la pèssima salut del planeta en emergència climàtica, o les patologies -com ara les creixents desigualtats o el dràstic empobriment (en termes reals i d'expectatives) de les anomenades "classes mitjanes"- d'una democràcia cada cop amb menys impuls igualitari. De fet, l'informe que coment ens recorda que, abans de la coronacrisi, a casa nostra "seguia ben present el greu problema de la desigual i injusta redistribució de la riquesa, juntament amb un preocupant volum de treballs precaris i no inclusius i amb uns preus de l'habitatge inassolibles per a una bona part de la ciutadania".

Molt resumidament, les dades més rellevants són les següents: 1. Persones que es trobaven en situació o risc de pobresa i exclusió social: el 15,1% de la població illenca (180.000 persones en termes absoluts). 2. En termes purament econòmics, el 2019 la taxa de pobresa a les Illes Balears era del 12%, és a dir, un total de 143.000 persones mal vivien amb uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. 3. Gairebé 7% de la població (el doble que el 2018) es trobava en situació de pobresa, altrament dit 80.000 persones sobrevivien amb menys de 429 € mensuals. 4. Gairebé 40.000 persones vivien en condicions de Privació Material Severa. Això vol dir que no podien fer front a quatre dels conceptes de consum bàsic definits per la Unió Europea que són els següents a) No es pot permetre anar de vacances almenys una setmana a l'any. b) No es pot permetre un menjar de carn, pollastre o peix cada dos dies. c) No es pot permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. d) No té capacitat per afrontar despeses imprevistes. e) Té retards en pagament de despeses de l'habitatge en els últims dotze mesos. f) No es pot permetre disposar d'un cotxe. g) No es pot permetre disposar d'un ordinador. 5. El 28,3% de la població illenca no tenia capacitat per afrontar despeses imprevistes car tot just podien arribar a fi de mes.

Però cal insistir que aquestes dades són de 2019, i, com molt encertadament assenyala EAPN-Illes Balears, "la COVID-19 ha capgirat radicalment el creixement econòmic, les dades laborals, i, per descomptat, la situació de la pobresa i l'exclusió". Per la qual cosa s’escau demanar-se:

Es capgiraran, doncs, les polítiques per engegar una veritable transició cap al canvi de model econòmic? En qualsevol cas, benvingut sigui el Fòrum de la Societat Civil per a la Reconstrucció de les Illes Balears. Per aconseguir unes Illes Balears amb justícia social i ecològica és, sens dubte, imprescindible una societat civil mobilitzada, si més no en la tasca d'imaginar un futur que no sigui la injusta turistització que ja coneixem.

Es capgiraran les fracassades polítiques de subsidis condicionats per a –teòricament- l'erradicació de la pobresa, com ara, la Renda Social Garantida de les Illes Balears (RESOGA), o l'Ingreso Mínimo Vital (IMV)? El funcionament ja consolidat de la RESOGA no ha servit, com demostra l'informe d'EAPN-Illes Balears, per a que el fenomen de la pobresa sigui, per aquestes contrades de monocultiu turístic, un fenomen marginal. El fracàs de l'lMV és antològic: A data 16/10/2020, d'un total de 24.494 sol·licituds vàlides de Balears, només se n'han aprovat un 5,2% (1.276, en termes absoluts)!

La pandèmia de la covid-19 no hauria de suposar una pandèmia del "més del mateix" (amb més o menys sensibilitat social). Són temps de canvis en la direcció d'allò que el passat 22 de setembre, en el discurs del 75 aniversari de l'ONU, el seu Secretari General, António Guterres, va afirmar: "La inclusivitat implica invertir en la cohesió social i posar fi a totes les formes d'exclusió, discriminació i racisme. Implica establir una nova generació de protecció social, amb Cobertura Sanitària Universal, i la possibilitat d'una Renda Bàsica Universal".

PS. Fa unes setmanes està en marxa la recollida de firmes per a una Iniciativa Ciutadana Europa per a la implantació d'una Renda Bàsica Incondicional. Més informació clicant aquí.

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Islas Balares: La caída de un castillo de naipes


Publicat originalment a SinPermiso (11-10-2020)

Los Pullman son unos edificios en Palma (Mallorca), situados en la zona de Cala Major, que, construidos en los años 60 y como apartotel, han devenido en icono de décadas de degradación y escenario todo tipo de conflictos sociales. Esta huella “suburbial” de la Mallorca  turística es para los apartamentos Pullman, por más intervenciones urbanísticas i/o de remodelaciones que se hagan, indeleble. Son una postal (que no se vende en las tiendas de souvenirs) de las desigualdades. Allí vive gente humilde, mujeres y hombres con vidas precarias, con alto riesgo de pobreza, y justo a unos pocos cientos de metros está el Palacio de Marivent, es decir, la residencia veraniega de la monarquía española que, dicho sea de paso, ejerce una consentida ocupación del palacio palmesano. Marivent fue donado por el mecenas y pintor Juan de Saridakis al pueblo de Mallorca, y, con posterioridad, la franquista Diputación de las Islas Baleares, violando la letra y el espíritu de la generosa donación, expropió a la ciudadanía el palacio y los terrenos para uso y disfrute de los borbones (Este pasado verano se ha constituido la asociación ciudadana “'Recuperem Marivent” cuyo objetivo es la devolución del palacio a la ciudadanía).

El caso es que, en las primeras semanas del estado de alarma, se estrenó en la plataforma Filmin la película del director mallorquín Toni Bestard, titulada “Pullman”. La cinta que, en el momento de escribir estas líneas, se está proyectando en las salas de cine españolas, es una fantástica metáfora -desde la mirada de un niño (Daren) y una niña (Nadia), los protagonistas principalísimos de la cinta- del modelo económico, social, político, y cultural en el que se han asentado las Islas Balares en las últimas décadas. Valga como ejemplo una escena en la que se produce es siguiente diálogo: Nadia: “Mi madre trabaja para la gente rica en los hoteles”. Daren: “Mi padre los construye”. Ambos progenitores realizan, realmente, trabajos subalternos y precarios en el turismo y en la construcción ligada a la actividad turística. La película en cuestión refleja la vidas precarias del modelo de crecimiento de “Todo Turismo”, o, lo que es lo mismo, un modelo de sociedad basado en el monocultivo turístico, que ha hecho que las Islas Balares sean una de las regiones del mundo con mayor tasa de turistización.

Ténganse en cuenta que las Islas Balares, con una superficie de 4.992 km2, y una población de 1.198.576 habitantes (una densidad de población de 240 habitantes por Km2), recibió en 2019 un total de 16.453.697 turistas (109.385.188 pernoctaciones, con una estancia media de 6,6 noches). Es un modelo que precisa de más y más turismo por tierra, mar, y aire, y de cualquier segmento (si bien en los últimos años han experimentado un fuerte crecimiento el de pisos, ligado a las plataformas digitales, y el de lujo. El primero de ellos es causante de la gentrificación de barrios populares y pueblos, y del encarecimiento del precio de la vivienda en alquiler y en propiedad. El segundo pone de manifiesto que, con el desarrollo turísticoespeculativo del lujo (“todos los que trabajan en el lujo de experiencias conocen la importancia del dinero que se mueve, especialmente en la hostelería de gran lujo, la venta y el alquiler de yates, la organización de recepciones o el negocio inmobiliario de privilegio”[i]), progresa la distopia neoliberal en la que una minoría puede vivir vidas de lujo, mientras una mayoría tiene que vivir vidas precarias. El crecimiento de la industria balear de lujo (“… la globalización de ese consumo de lujo […] se traduce sobre todo por el boom del negocio inmobiliario internacional, que ofrece a los superricos un abanico de lugares de ensueño en todos los rincones del mundo (Bahamas, Antillas, Costa Azul, Baleares, Cerdeña, Tailandia, Indonesia, grandes capitales del mundo, etcétera”[ii]) ha ido en paralelo al crecimiento del fenómeno de los trabajadores y trabajadoras pobres,  a la pérdida de capacidad de integración social del trabajo remunerado.

El caso es la presión humana sobre Baleares se ha disparado un 45,7% en los últimos 20 años, lo que supone, según el Índice de Presión Humana (IPH), un aumento de 641.210 personas. Al tiempo, la tasa de abandono escolar[iii] y de Arope se mueven en torno al 25% y al 20%, respectivamente. La consolidación del “Todo Turismo con tocho” (modelo de crecimiento especialmente incentivado para superar la crisis del 2008) ha hecho que Baleares sea de las comunidades autónomas con más desigualdad entre ricos y pobres. Un dato: en los últimos años la renta media se ha incrementado un 11%, pero en el caso de la población con menos ingresos esta subida apenas ha sido del 0,6%[iv]. Ante esta realidad, institucionalmente se consolidó una retórica entorno de un supuesto “crecimiento sostenible”, una palabrería sobre la “diversificación económica”, y una propaganda de vacuas “declaraciones de emergencia climática”, que poco –o nada- se correspondían  con la práctica política.

Cuando afirmo que se consolidó esta retórica me refiero fundamentalmente a dos cosas: Al hecho de que, por primera vez en la histórica autonómica balear, se enlazaron dos legislaturas consecutivas con un gobierno presidido por el PSOE-PSIB. Es decir, desde 2015 existe una mayoría parlamentaria “progresista”, formada por PSOE-PSIB, PODEMOS (en la legislatura actual Unidas Podemos), MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, y Gent per Formentera. Aunque entre una legislatura y otra hay una diferencia sustancial: en la de 2015 el peso parlamentario de podemitas y ecosoberanistas era de veinte escaños, por 14 del PSOE-PSIB; en la actual los socialistas suman un total de 19 escaños, y el resto de “progresistas” trece. Quiero decir con ello que en la anterior legislatura autonómica existió una correlación de fuerzas teóricamente más sensible a revertir el guion de un modelo económico medioambiental y social necesitado de, cuanto menos, transitar hacia el decrecimiento turístico; a parar la construcción de mega infraestructuras viarias, portuarias, y aeroportuarias; y a avanzar hacia un imaginario de sociedad con mayores cotas de justicia social y ecológica. Sin embargo, a pesar de las grandes diferencias con los gobiernos del PP en materia de recortes de derechos, gasto en servicios públicos esenciales, políticas de memoria democrática, y en aspectos ambientales, fue una oportunidad perdida. Crecieron el número de plazas turísticas, los cruceros y la masificación turística; se pusieron en marcha proyectos viarios, ampliaciones de aeropuertos, y puertos y el modelo de crecimiento balear siguió repartiendo muy mal la riqueza generada. Los datos avalan esta última afirmación: Según la publicación "Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias", de la Agencia Estatal de la Administración Tributaria (AEAT), con datos del ejercicio fiscal de 2018 (los últimos disponibles), el número de personas asalariadas con retribuciones anuales que no llegaron al Salario Mínimo Interprofesional (10.303 €) fue de 156. 468, ¡el 29% del total! Es más, la pobreza laboral extrema afectaba a un total de 76.810 personas (en torno a un 6% más que el 2009), que no superaron una retribución salarial anual equivalente a la mitad del Salario Mínimo Interprofesional (5.151 €).

La segunda cosa relacionada con la consolidación de una particular retorica gubernamental tiene que ver con el aparato propagandístico en que se ha convertido el Consolat de Mar (sede de la presidencia de gobierno). La presidenta Armengol se ha rodeado de un eficaz equipo de periodistas que no paran de generar discursos bastante distantes a la realidad. El “armengolismo” consiste en, por ejemplo, trufar los discursos del palabro “sostenibilidad”, al tiempo que se apuesta por más turismo, y, por tanto, por más emisiones de CO2 generadas por la industria de la aviación; presentarse como campeones de la trasparencia y del “dialogo social”, aunque durante años se ha negado a recibir a la Plataforma Antiautopista, que se opone a la construcción de una mega autopista en Mallorca, y desoye las peticiones de participar en el “Dialogo Social Autonómico” del amplio movimiento ecologista balear; o hacer bandera de los éxitos de la lucha contra la precariedad laboral, independientemente del alargamiento de las colas en las entidades de caridad de trabajadoras y trabajadores pobres[v].

En estas estábamos, preparándonos para una nueva temporada turística 2020 desbordante de records (la preocupación era frenar el “turismo de excesos” y no tanto el exceso de turismo), con proyectos de ampliaciones de aeropuertos (ocultados bajo la retórica de “remodelaciones”), y crecimientos de la construcción (estrechamente ligada a la hostelería y el sector residencial de lujo, y no a dar respuesta las necesidades de vivienda de las clases populares). Estábamos instalados en un no parar en el crecimiento de alquileres de vivienda habitual, promesas de una inconcreta “transición energética”, eufemismos sobre “regulación” (no reducción) de llegadas de cruceros, un negacionismo sobre el exceso de coches -y la no ¡superación de los déficits del  trasporte colectivo- para justificar una política de infraestructuras viarias demencial, reivindicando “a Madrid” -y siendo arma arrojadiza en la disputa partidista- un Régimen Especial para las Islas Balares (REIB) sin que , por cierto, se haga –excepto desde ámbitos del ecologismo social- la más mínima aproximación al para qué se quiere el REIB: ¿Para mantener el modelo con mayores ganancias empresariales?, ¿Para cambiarlo?, ¿Para transitar hacia escenarios de mayor justicia social y ecológica? o ¿Para enriquecer más a las elites? ¡Es patético, dicho sea de paso, que en el “consenso social” sobre el REIB los sindicatos CCOO y UGT hayan comprado la falsedad (demostrada en el caso de las Islas Canarias) de la “teoría del goteo”, es decir, la suposición neoclásica según la cual la creación de riqueza -en el caso de las Islas Baleares, especialmente, riqueza turística- supone el remedio a los problemas de pobreza e injusticia social, y, por lo tanto, es la garantía de cierto progreso, y una aceptable cohesión social.

Y, en estas, se declaró pandemia de la covid-19, se decretó el Estado de Alarma, y el confinamiento. El castillo de naipes del “modelo de éxito del Todo Turismo con tocho” se cayó, mostrando, en toda su crudeza, su fragilidad.

La crisis sanitaria se ha gestionado con claroscuros. Los factores que -sin quitar gravedad a la pandemia, entendiendo las lógicas improvisaciones ante lo desconocido, y suscribiendo los merecidos aplausos al personal sanitario- han evitado escenarios dramáticos son, en mi opinión, los siguientes: la insularidad, que permitió cerrar por mar y aire (de hecho, la presión humana sobre el territorio balear cayo a niveles de hace 16 años); un sistema hospitalario público y privado con instalaciones estructuralmente dimensionadas para una importante población flotante como consecuencia de la estacionalidad turística; una acertada política -desde la anterior legislatura- de mejorar la atención primaria pública; y, la mayor impacto del confinamiento en la reducción de la actividad laboral -y la movilidad a ella asociada- por dos razones: temporada turística estacional medio-baja y grandísimo  porcentaje de la población ocupada incluida en los ERTEs debido a la extraordinaria especialización turística de la región. Cosa distinta ha sido la gestión de la “desescalada”, caracterizada por unas ansias convulsivas en retomar la actividad turística internacional, nacional, y local. El ejemplo más grotesco e inútil fue el “aplaudido” Plan Piloto”, que, como experiencia única en el Reino de España, se desarrolló a principios del mes de junio. De nada sirvió: Ángela Merkel, Boris Johnson, y otros mandatarios de países emisores de turistas mandaron parar. Y casi todo se paró. Algo de turismo español y local no impiden que se pueda hablar de la caída del castillo de naipes construido sobre la total dependencia de un sector económico tan vulnerable como el turismo.

Pongamos algunos números a esta caída: las Islas Baleares encabezan el ranquin de comunidades autónomas en cuanto a previsiones de pérdida de PIB (entre un 30% y un 40%); los datos de paro y empleo –a la espera de conocer los de la Encuesta de Población Activa (EPA) del tercer trimestre de 2020- también las sitúan, en septiembre, en primera posición en bajada interanual de afiliaciones a la Seguridad Social (-13%), en aumento de paro registrado –, sin contar las personas que están en ERTOs- en relación a septiembre del año anterior (+ 91%), y en porcentaje de puestos de trabajo protegidos por los ERTEs (14,1%). Téngase en cuenta que esta medida de los ERTEs ha tenido una especial repercusión en nuestro mercado laboral, siendo las Islas Baleares la comunidad autónoma más beneficiada puesto que la afectación llego a ser en el mes de mayo del 31,1% (más de 152.000) del total de personas trabajadoras afiliadas, mientras que la media española era del 16,2%. Si a los ERTEs les añadimos la nueva protección a los Fijos Discontinuos (una modalidad contractual muy favorable para el capital turístico) habrá que concluir que buena parte del tejido empresarial y del empleo que subsista una vez superada la pandemia, será por un rescate con dinero público del monocultivo turístico privado insular. Debería haber un antes y un después en el modelo de crecimiento de las últimas décadas. En cualquier caso ha quedado clara la hipocresía neoliberal de “¡abajo el Estado si no es para rescatar al empresariado!”

Es más, en previsión de –en tiempos de antropoceno- probables nuevas pandemias, el decrecimiento turístico, la diversificación económica, y una política económica coherente con la situación de emergencia climática, deberían ser prioridades absolutas de la agenda política autonómica de un gobierno “progresista”. Una agenda que debería complementarse ejerciendo presión sobre el Gobierno de España (igual que se ejerce con el asunto del REIB, o se ha ejercido en lo referente a las sucesivas prórrogas de los ERTEs y la prestación extraordinaria para los Fijos Discontinuos) para la reducción de la jornada de trabajo máxima legal, y a favor de un mayor reparto de la riqueza por la vía de una Renta Básica Incondicional, y de una fiscalidad verdaderamente justa.

Y, sin embargo, se va imponiendo –sin que podemitas y ecosoberanistas se resistan demasiado- el puro conservadurismo. El más de lo mismo -por convicción o por invocación del siempre socorrido “mal menor”[vi], que en Baleares se practica tanto como el turismo de sol y playa- que se explicita en el mensaje gubernamental según el cual el objetivo es situarse en el punto exacto de antes del confinamiento.

En esta orientación no se da puntada sin hilo: primero se firma el “Pacto de Reactivación de las Islas Baleares” que, en pocas palabras, es la renuncia explicita a cualquier inicio de transición imprescindible para que se produzcan cambios en el particular modelo económico balear; seguidamente se aprueban un conjunto de “medidas urgentes y extraordinarias para el impulso de la actividad económica y la simplificación administrativa en el ámbito de las administraciones públicas de las Islas Baleares para paliar los efectos de la crisis ocasionada por la COVID-19", que, realmente, son rebajas de requerimientos medioambientales, desregulaciones administrativas por doquier, regalos a los hoteleros que podrán ampliar el número plazas de alojamiento en sus instalaciones cuyo volumen construido podrá crecer hasta un 10%, “olvidos" de, por ejemplo, la economía Social y Solidaria, etc. Además, el movimiento ecologista, que ha impulsado la plataforma “La vida al centre” en reclamación de una transición ecosocial, es marginado de cualquier participación en los diálogos institucionales (confrontar argumentos y propuestas con el ecologismo social no entra en la retórica de campaña electoral permanente del “armengolismo”); se presiona para que los fondos comunitarios sean para reactivar la actividad turística, se practica una obsesión enfermiza  por establecer “corredores turísticos seguros”; se ignora la incómoda realidad de que la planta hotelera está, desde hace algún tiempo, en venta a fondos de inversiones (una realidad que se acelerará en la medida que se acaben los créditos ICO); se manifiesta la comodidad con el Ingreso Vital Básico y su hermana balear, es decir, la Renta Social Garantizada; la presidenta del Gobierno, Francina Armengol, al tiempo que su gobierno anuncia la tercera ola de la covid-19, proclama -con todo el descaro e imprudencia en un contexto de incerteza pandémica- que la economía se recuperará “de forma vigorosa” a partir de la próxima primavera…

En cualquier caso, lo más trascendente son los toques de sinceridad y de realismo que coyunturalmente aparecen en la escena política, económica, y social. El que mejor resume la situación –habría sido un buen final complementario a las aventuras en la Mallorca turistizada de Daren y Nadia en la película Pullman- es, sin duda, la escena de la presidenta de la gran patronal de Baleares (la CAEB, es decir, la CEOE local) estallando en llanto al cerrar su intervención ante la dirección de la organización empresarial ¡Un lloro sincero por la caída del castillo de naipes del modelo económico, social, político, y cultural del Todo Turismo!

A pesar de vivir en tiempos de incertidumbre, hay algunas certezas. Una de ellas es que la coyuntura política se entremezcla con lo que es estructural. Lo estructuralmente necesario es que se produzcan cambios que difícilmente vendrán de las instituciones o del establishment. La coyuntura está caracterizada por la disputa entre lo institucional -que juega un papel de freno-, y el movimiento social a favor de la transición ecosocial en su papel de empujar la consecución de cambios. Aunque sean cambios de, en palabras Eduardo Galeano, "cosas chiquitas” –por ejemplo no gastar ni un solo euro en promoción turística-,  porque "... al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla aunque sea un poquito es la única manera de probar que la realidad es transformable”.



[i] “El nuevo lujo. Experiencias, arrogancia, autenticidad”. Yves Michaud. Taurus, 2015. Pag. 10.

[ii] “El nuevo lujo. Experiencias, arrogancia, autenticidad”. Yves Michaud. Taurus, 2015. Pag. 55.

[iii] Porcentaje de personas entre los 18 y los 24 años que han abandonado su formación sin haber obtenido el título de Bachillerato o Formación Profesional de grado medio.

[iv] Dato extraído del VIII Informe Foessa sobre Exclusión y Desarrollo Social en España.

[v] Un reciente trabajo de la Fundación FOESSA con el título “Vulneración de derechos: Trabajo decente” da cuenta de un conjunto de indicadores de precariedad de la población laboral de las Islas Baleares. Resalta el siguiente: En el 20,7% de los hogares la persona sustentadora principal se encuentra en situación de Inestabilidad Laboral Grave que se define por cumplir al menos una de las siguientes categorías a lo largo del último año: haber estado desempleado durante 3 meses o más, haber contado con 6 o más contratos, haber estado contratado por 3 o más empresas, o trabajar sin contrato ni prestaciones a la Seguridad Social.

[vi] Parece poco probable una fórmula de gobierno autonómico alternativa a la actual que o sea el “trifachito”, es decir, PP, Vox y Ciudadanos.

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Enquestes d'opinió i pulsió republicana


Publicat originalment a dBalears (12-10-2020)

Les enquestes d'opinió són un instrument de participació ciutadana, i, per tant, a les democràcies mínimament serioses convé tenir-les en compte. Segur que no són l'instrument de participació més important, car una societat mobilitzada i les urnes són insubstituïbles. No obstant això, les enquestes d'opinió, si es fan amb rigor tècnic -i amb una periodicitat que permeti copsar l'evolució de l'opinió publica-, són força importants. No debades, gairebé tots els estats tenen organismes demoscòpics públics (el CIS, en el cas d'Espanya). També en tenen algunes de les autonomies espanyoles, com ara, Catalunya amb el Centre d'Estudis d'Opinió, o Euskadi que compta amb l'Euskobarómetro de la Universitat del País Basc.

A casa nostra, malauradament, no hi ha hagut mai interès a tenir un instrument públic per mesurar i estudiar l'opinió publica illenca. Es fa, de tant en tant, alguna enquesta puntual però, com no hi ha continuïtat, no es poden comparar els estats d'opinió ciutadana. Altrament dit, no podem conèixer l'evolució d'allò què pensa la gent. Per tant, aquestes enquestes puntuals tenen poca utilitat. Ja ho va dir Emile Durkheim, un dels pares fundadors de la sociologia, en definir-la com una ciència basada en la comparació!

En qualsevol cas, de la importància que s'hi ha de donar a les enquestes d'opinió periòdiques en són un bon exemple les institucions de la UE que no s'estan de disposar de, entre d'altres, l'Eurobarometer, l'European Values Study, l'International Social Survey Programme, l'European Election Studies, o l' Comparative Study of Electoral Systems. Sens dubte, seria bona cosa que la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fos, en aquest sentit, més europea!

I, tanmateix, les enquestes d'opinió no tenen, per aquestes contrades, bona fama. Crec que això és conseqüència de tres factors: 1.- L'excés d'identificació amb un dels seus habituals continguts: la intenció de vot. Malgrat tot, val a dir que les enquestes -si són tècnicament solvents, i no barroerament manipulades- encerten més del que la llegenda urbana diu, i, per una altra banda, cal recordar allò que digué George H. Gallup, fundador, amb Harry Anderson, en 1935 del American Institute of Public Opinion, i un dels investigadors pioners en l'ús d'enquestes per mesurar l'opinió pública: "Tots en el camp de la recerca de l'opinió pública considerem el pronòstic electoral com una de les contribucions menys importants". 2.- La manca d'auditoria de qualitat de les enquestes realitzades per entitats privades, i de control de debò –amb participació ciutadana- de les que fan els organismes públics. 3.- L'ocultació d'assumptes que al poder no interessa que se'n xerri.

Per tant, la reiterada negació del CIS de demanar l'opinió sobre la monarquia espanyola és, a més d'un escàndol i una pràctica antidemocràtica, una causa de desprestigi de l'organisme demoscòpic públic del Regne d'Espanya. Una ocultació que, a aquestes alçades de segle XXI, és del tot inútil, com ho demostra l'enquesta que hem conegut avui. Que 16 mitjans de comunicació independents d'arreu de l'estat (Alternativas económicas, Carne Cruda, Catalunya Plural, Critic, CTXT, Cuartopoder, El Salto, La Marea, La Voz del Sur, Luzes , Mongolia, Nortes, Nueva Tribuna, Pikara Magazine, Praza, i Público) s'unissin per encarregar l'estudi més gran d'opinió sobre la monarquia espanyola va ser una excel·lent iniciativa. L'espectacular èxit del micromecenatge (crowdfunding) per finançar  una enquesta que garantís el màxim de solvència i rigor demostrà que a la societat li interessa conèixer l'opinió que de la monarquia borbònica se'n té. Conèixer els resultats un 12 d'octubre, i saber que el 47% de la ciutadania està d'acord (i només el 36,6% en contra) que la monarquia és una institució d'altres temps, i que no té cap sentit en una democràcia, em permet dir que enguany hi ha alguna cosa a celebrar en aquesta data!

L'enquesta conté moltes informacions que, sens dubte, mereixeran futurs comentaris i anàlisis, però en aquesta primera aproximació em sembla molt rellevant el següent: la monarquia suspèn (amb un 4,3 sobre 10) en confiança; el 71,9% de persones enquestades es manifesta favorable a una reforma de la constitució; el 47,8% creu necessari (i només el 36,1% no ho creu) la realització d'un referèndum monarquia-república; i el sí a la república és l'opció del 40,9%, enfront d'un 34,9% que votaria no. Tot plegat és demostratiu de la profunda –i molt majoritària entre el jovent- pulsió republicana que els poders monàrquics ens han volgut ocultar.

divendres, 9 d’octubre del 2020

Nicaragua Nicaragüita...


 

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (04-10-2020)

“...pero ahora que ya sos libre,

Nicaraguita, yo te quiero mucho más.”

Luis Enrique Mejía Godoy

 

Sóc d'aquella generació que es va fascinar amb la Revolució Popular Sandinista. Han passat molts anys, però encara record on estava i que feia aquell 19 de juliol de 1979 que les tropes del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) entraren triomfants a la capital nicaragüenca de Managua, mentre el dictador Anastasio Somoza fugia... Aquell emmirallament amb el singular procés revolucionari nicaragüenc (aquella mescla de socialdemocràcia, socialisme, marxisme-leninisme, trotskisme, democràcia radicalment igualitària, antiimperialisme, salpebrat tot plegat de bastant teoria i practica llibertària, i, alhora, de teologia de l'alliberació) transcendí a les cabòries de joventut. Foren molts anys de participar en campanyes de solidaritat i de denúncia de l'agressió militar dels EUA (la infausta "contra"), de tenir amics i amigues participant en les Brigades de Solidaritat, d'amistat amb sindicalistes nicaragüencs... El fet que el FSLN perdés les eleccions (el 25 de febrer de 1990) em va provocar una ensulsiada molt superior a, posem per cas, la caiguda del Mur de Berlín, o el pas a la història de l'experiència soviètica. La de Nicaragua era la meva revolució, les altres no havien sigut mai revolucions meves.

La depressió (política i emocional) va ser molt forta. I, per acabar d'arrodonir-ho, al cap de poc es començaren a conèixer les corrupcions de líders i gent de l'entorn del sandinisme en l'operació coneguda com "la piñata", que consistí a posar, abans d'abandonar el poder, al seu nom gran quantitat de béns mobles i immobles. El 2007 guanya les eleccions el FSLN, i Daniel Ortega torna a la presidència de Nicaragua. Però és un altre FSLN, i Daniel Ortega res té a veure amb el comandant guerriller de la revolució de 1979. Aquella revolució s'ha esvaït. És el temps de l'aliança de Daniel Ortega amb Arnoldo Alemany (un expresident notòriament corrupte); d'una llei que penalitza l'avortament en qualsevol circumstància per a complaure l'Església més reaccionària, liderada pel cardenal Obando; dels acords amb la gran patronal nicaragüenca per a garantir l'enriquiment a l'engròs d'Ortega i companyia; del llançament del demencial projecte del gran canal interoceànic a què, sembla, no s'ha renunciat a executar.

En definitiva, és el temps del règim neoliberal-corrupte de la dictadura familiar Ortega&Murillo que, des d' abril de 2018, no ha aturat la brutal repressió contra la mobilització popular que reivindica vides dignes per a tothom i democràcia de debò. Ja no hi ha decepció, car el sandinisme crític ens havia preparat. No hi ha lloc per a deprimir-se, el que ara cal és indignar-se!

Tot això ve a tomb del calfred que em provocà una nota informativa d'Amnistia Internacional, datada el proppassat 30 de setembre, intitulada "Nicaragua: El gobierno de Ortega pareciera preparar una nueva fase de represión". Sembla que el règim Ortega&Murillo, com totes les dictadures, mai té aturador a l'hora de la repressió i la conculcació dels Drets Humans. I, mentrestant, es manté un cridaner silenci, una còmplice col·laboració que esgarrifa amb el que passa a Nicaragua, de bona part de l'esquerra, especialment de la llatinoamericana, però també de la d'aquestes contrades.

Aquesta "esquerra conservadora" [vegeu el llibre de Philippe Corcuff, Nancy Fraser i Luc Boltanski "Contra la izquierda conservadora. Una crítica radical del capital sin nostalgia estatista] ben segur argumentarà que Amnistia Internacional no és de fiar del tot, que no sé què de la lluita de classe internacional, i de la geopolítica internacional, i, particularment, llatinoamericana, del paper de l'Església Catòlica... En fi, que, com es diu en mallorquí del meu poble, "fan més voltes que un ca dins una senalla" per justificar allò que és del tot injustificable.

Si no eren suficients les evidències de la transformació del revolucionari FSLN (i del Daniel Ortega) en un règim detestable, vet aquí que un bon amic meu –però sobretot de la Nicaragua revolucionaria, i de l'actual Nicaragua resistent i mobilitzada contra la dictadura Ortega&Murillo- em fa un estupend regal en fer-me a mans el document "Miradas de las Izquierdas: Nicaragua a dos años de abril 2018". Un altre document d'algun organisme que, com Amnistia Internacional, no entén (és un dir) de la lluita de classes i de la influencia d'aquesta en la geopolitiqueria? Idò, no! El document és de l'oficina per a Mèxic, Centreamerica, i el Carib de la Rosa-Luxemburg-Stiftung (RLS). Una fundació pròxima a Die Linke esvairà de conservadorisme mesquí a aquesta esquerra encara ara solidària amb el règim Ortega&Murillo? Pot ser que ara l'excusa sigui la coneguda heterodòxia de Rosa-Luxemburg.

Tant se val! Allò que ara dignificaria l'esquera d'arreu és engegar una marea de solidaritat, tan potent com aquella dels anys vuitanta del segle passat, amb les persones afectades per la violenta dictadura Ortega&Murillo i amb la seva lluita per poder tornar a cantar "...pero ahora que ya sos libre, /Nicaraguita, yo te quiero mucho más."

Som-hi:  “¡Solo el pueblo salva al pueblo!”

Balears: de l'ERTO a l'ERO?

Publicat originalment a dBalears (05-10-2020

Tres notícies de la setmana passada que avalen el títol d'aquestes línies. Les coment breument:

I. Acord històric. El de la pròrroga fins a 31 de gener de 2021 dels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporals pel que es prorroguen automàticament tots els ERTOs de força major vigents, possibilita sol·licitar nous ERTOs d'aquesta modalitat tant per impediment com per limitació d'activitats en tots els sectors, i, de retruc, reforça –i molt- la protecció social de les persones fixes discontinues. Certament, és un acord històric, i així l'han qualificat el Govern de les Illes Balears, els sindicats més representatius, i les patronals. Ho han fet, i jo hi estic ben d'acord, per l'ampliació de les proteccions socials als treballadors i treballadores, i per les ingents ajudes (exoneracions de cotitzacions a la Seguretat Social) de les empreses. Però, n'hi ha un altre de motiu per qualificar d'històric a aquest acord: En ser un vestit a mida del sector turístic balear i pitiús, és un històric rescat amb diners públics del monocultiu turístic privat.

II. Dades d'atur i d'ocupació de setembre. Les Illes Balears fan, amb diferència, triplet en el rànquing de comunitats autònomes: Primera posició en baixada interanual d'afiliacions a la Seguretat Social (-13%), en augment d'atur registrat –sense comptar les persones que estan en ERTOs- en relació amb setembre de l'any anterior (+ 91%), i en percentatge de llocs de treball protegits pels ERTOs (14,1%).

III. Sobre una probable injustícia fiscal. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) ha recordat aquesta setmana passada que el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) fa el pagament amb una retenció fiscal mínima o nul·la. Per tant, a la pròxima declaració d'IRPF "caldrà pagar en la renda per la part d'ingressos que no han tingut retenció". Això pot significar que estiguin obligats a declarar els que no ho feien, o canvis dels trams que encareixin la "factura fiscal" de la gent que ha cobrat d'un ERTO, o dels autònoms que han cobrat ajudes. Gestha recorda que hi ha maneres de reduir aquesta factura fiscal (des d'aportacions a plans de pensions, fins a fer donacions a ONGs), però són "rebaixes" practicables per les persones amb unes certes possibilitats econòmiques. La gran majoria de les famílies que arriben a fi de mes amb moltes dificultats difícilment poden minvar la seva factura fiscal positiva amb aquestes deduccions. Podem estar davant una nova injustícia fiscal, aquesta vegada perjudicant les persones i famílies més pobres de la població no estrictament riques.

Amb tot plegat, hom pot concloure que el nostre ERTO comunitari no és conjuntural per força major ni per causes productives. És un ERTO per causes de model econòmic de monocultiu turístic amb una injustícia fiscal esborronadora. Cal capgirar el nostrat "Tot Turisme" si no volem que l'ERTO es transformi, més d'hora que tard, en un Expedient de Regulació d'Ocupació definitiu, i el malestar social sigui complicat canalitzar-lo per vies  democràtiques .

 

divendres, 2 d’octubre del 2020

Renda Bàsica Incondicional, ara a Europa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-10-2020)

 

D'ençà del proppassat vint-i-cinc de setembre es pot signar (ho podeu fer clicant a https://eci-ubi.eu) la "Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la Renda Bàsica Incondicional". Perquè la Comissió Europea prengui en consideració la iniciativa, és necessari que li donin suport un mínim d'un milió de ciutadanes i ciutadans de la Unió Europea en un període d'un any. Seran, sens dubte, dotze mesos per exercir el dret de participació com a ciutadania europea, i, alhora, per a aprofundir en el debat -ara un debat paneuropeu- sobre la Renda Bàsica Incondicional (RB).

Fa temps que arreu d'Europa hi ha un esponerós moviment social a favor de la RB que, a les primeres setmanes de la pandèmia de la covid-19, revifà amb la petició d'una "Renda Bàsica de Quarantena", és a dir, una mena de RB d'urgència per a fer front a l'emergència social què subsidis condicionats, com ara l'Ingrés Mínim Vital, són del tot inservibles per fer-ho. El fracàs per a prevenir el risc de pobresa i/o d'exclusió social de la panòplia de rendes mínimes amb condicions era sobradament conegut. Amb l'IMV ens ha fet a mans l'evidència que ni tan sols aconsegueixen auxiliar a totes les persones extremadament necessitades. Però la demanda de RB no s'ha entotsolat en les urgències. Han sorgit, com mai, manifestos impulsats per institucions de recerca, persones de l'acadèmia, intel·lectuals, activistes dels àmbits cultural, ecologista, sindical, feminista, del treball social, LGTBI, de defensa de la salut, etc.

I ara arriba aquesta Iniciativa ciutadana europea que, a parer meu, té un gran valor pedagògic en definir molt bé el concepte de RB que, per vessa intel·lectual, encara ara molts polítics, sindicalistes, opinadors... segueixen confonent amb els subsidis condicionals, és a dir, amb les rendes per a pobres que generalment són pobres rendes. Les impulsores de la ICE afirmen que la RB proposada "no substitueix l'Estat del Benestar, sinó que el completa i transforma, fent-ho passar d'un Estat del benestar compensatori a un Estat del benestar emancipatori", i, alhora, la defineixen entorn dels quatre criteris següents:

I.- Universal: es paga a totes les persones sense control dels seus recursos econòmics. No està subjecta a límits d'ingressos, estalvis o propietats. Qualsevol persona, amb independència de la seva edat, ascendència, nacionalitat, lloc de residència, professió, etc., té dret a rebre-la.

II.- Individual: tots –tota dona, tot home, tot nin o nina- té el dret individual a la RB per ser l'única manera de garantir la privacitat i evitar el control d'altres persones. La RB serà independent de l'estat civil, la cohabitació o la composició familiar, i dels ingressos o els béns d'altres membres de la llar o de la família. Això permet a les persones decidir per si mateixes.

III.- Incondicional: com a dret humà i legal, la RB no estarà subjecta a cap condició prèvia, ja sigui l'obligació d'acceptar una ocupació remunerada, demostrar la disposició a treballar, participar en un servei comunitari, o comportar-se d'acord amb qualssevol rols de gènere.

IV.- Suficient: el seu import ha de bastar per a aconseguir un nivell de vida digne, i d'acord amb el nivell social i cultural del país en qüestió. Ha d'impedir la pobresa material, i obrir la possibilitat de participar en la societat. Això significa que l'import net de la RB ha de ser, almenys, superior al nivell de risc de pobresa segons les normes de la UE, que correspon al 60% de la denominada renda mitjana neta equivalent. Als països on la majoria de la població té baixos ingressos, i, per tant, la renda mitjana és baixa, a l'hora de determinar l'import de la RB ha d'utilitzar-se un valor de referència alternatiu (per exemple, una cistella de béns i serveis) que garanteixi una vida digna, la seguretat material i la plena participació en la societat.

Òbviament, una RB d'aquestes característiques ha de ser part d'una política de justícia fiscal, altrament dit, per a la seva viabilitat econòmica és imprescindible equilibrar la riquesa. I, encara, dues obvietats més: La Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que coment és coherent amb la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) -un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la cristal·lització dels drets humans en el nou mil·lenni-, que a l'article 1.3 proclama "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques". I, alhora, és coherent amb el futur immediat de l'ocupació post pandèmia coronavírica. Com digué Zygmunt Bauman: "Cal deslligar l'ocupació de la supervivència".

75 anys de l'ONU: Encara a la recerca d'una "governança global"


Publicat originalment a dBalears (28-09-2020)

El dilluns de la setmana passada es va reunir (virtualment) l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) per a commemorar el 75 aniversari de la creació de l'organisme internacional. La casualitat ha volgut que aquest aniversari coincidís amb la pandèmia de la covid-19, i, pot ser que a conseqüència d'ella, amb una certa revitalització de la imperiosa necessitat d'una autèntica "governança global".

S’escau recordar que el gran historiador Eric Hobsbawm definia la primera part del segle XX com "l'era de les catàstrofes". Les catàstrofes de la primera part de segle XXI són unes altres, però no menys greus. A més de la mateixa pandèmia del coronavirus, faria esment a les següents catàstrofes dels nostres dies: triple crisi ecològica (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desaparició d'ecosistemes); migracions; desactivació de l'automatisme d'una, com a mínim, certa integració social associada al treball remunerat, i sorgiment de noves formes d'esclavitud; proliferació armamentista i nuclear; pandèmia de violència de gènere; infància sense garantia de supervivència; intensificació de les grans desigualtats de rendes (l'1% més ric de la població té el 45% del total de la riquesa mundial, mentre que 1.300 milions de persones viuen en la més absoluta pobresa), i de les desigualtats ecològiques (una nova recerca conjunta d'Oxfam i l'Institut del Medi Ambient d'Estocolm (SEI) revela que la desigualtat extrema de les emissions de carboni en les últimes dècades és el principal desencadenant de l'actual col·lapse climàtic).

Davant aquesta situació, i malgrat haver tingut evidents èxits en aquests setanta-cinc anys d'existència -entre els quals destacaria l’haver fet inversemblant una tercera guerra mundial, i l'establiment, a través dels drets humans, d'un estàndard ètic comú que serveix per legitimitzar (o no) les pràctiques dels Estats, i de les organitzacions de tota mena-, l'ONU té molts problemes per jugar un veritable i eficaç paper de governança global. En la resolució aprovada en l'Assemblea General del 75 aniversari es reconeix, entre altres greus manques, que és una organització poc eficaç, amb una arquitectura institucional anacrònica que reflecteix l'ordre internacional sorgit fa tres quartes parts de segle, que els interessos nacionals continuen jugant un paper preponderant en els processos de presa de decisions importants, que el Consell de Seguretat no ha evolucionat pràcticament gens (es manté el "poder de veto" dels cinc membres permanents, és a dir dels Estats Units d'Amèrica, la Xina, França, Rússia, i el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord) la qual cosa representa una grandiosa pèrdua de credibilitat per a l'ONU, que encara ara li manquen mecanismes coercitius que permetin traduir les seves resolucions en accions i les seves recomanacions en mesures aplicables, i, tot s'ha de dir (encara que l'esmentada resolució no ho digui), que ha sigut incapaç de finalitzar amb èxit alguns processos de descolonització com, per exemple, el del Sàhara Occidental.

I, tanmateix, pot ser que ara més que mai, es necessita més cooperació internacional, és a dir, un autèntic "govern democràtic mundial". És una necessitat que les opinions públiques semblen compartir (Pew Research Center, en la seva darrera enquesta mundial sobre la perspectiva ciutadana de l'ONU, mostra que el suport a l'organisme internacional continua sent importantíssim), però, al mateix temps, està molt estesa (vegeu enquesta global, el Gallup Survey) l'opinió que l'ONU no està responent amb eficàcia a molts dels problemes que la humanitat enfronta ara mateix.

"Per primera vegada en la història la idea d'humanitat és una realitat. Ja estem tots en el mateix vaixell. Però, allò que ens falta són els rems i els motors que puguin portar aquest vaixell en la direcció correcta" diu Zygmunt Bauman en la pel·lícula "In the same boat". Com sempre el savi Bauman tenia raó. Però mentre el savi assenyala la lluna, els necis –capitanejats per un tal Donald Trump- miren el dit.