divendres, 27 de desembre del 2019

Injustícies en temps de nadal



Publicat originalment a dBalears (23-12-2019)

I.- Injustícia fiscal: L'últim estudi del CIS tracta de l'opinió de la ciutadania vers la política fiscal. L'enquesta es va realitzar al setembre i octubre d'enguany, i és un contundent desmentiment al mantra de "a ningú li agrada pagar imposts". En el Regne d'Espanya existeix una sòlida majoria que està d'acord en pagar més imposts si milloren els serveis públics, i hi ha major justícia fiscal. Hi ha dues dades que em semblen especialment rellevants:
a) El 54,2% opina que es dediquen molt pocs imposts a l'ensenyament. Associïn això amb la dada del recent informe PISA de l'OCDE que l'alumnat pobre repeteix curs quatre vegades més que el procedent de famílies amb més recursos.
b) El 83,1% és de l'opinió que els imposts no es cobren amb justícia, és a dir, que no paguen més els qui més tenen. Una opinió que sembla del tot assenyada, si es té en compte que, segons un informe de l'Agència Tributària publicat ara fa uns dies amb dades fiscals de 2016, els ciutadans paguem de mitjana el triple d'imposts que les multinacionals. Concretament, una persona assalariada paga de mitjana un 36% per la seva activitat econòmica, mentre que les grans empreses tot just paguen un 12%. Però aquest 12% d'impostos que paguen les multinacionals espanyoles –entre elles alguna hotelera amb seu social a les Illes Balears- és, com s'ha dit, en termes de mitjana. Si s'analitzen les dades per trams de beneficis, tot plegat és encara més feridorament injust ja que s'observa que, per exemple, 27 empreses que  acumulen  25.325 milions de beneficis, van pagar un tipus del 0,3% sobre aquest benefici.
II.- Injustícia climàtica: A propòsit de la vint-i-cinquena Cimera del Clima, la COP25, celebrada a Madrid, Oxfam Intermón va publicar un informe que posa damunt  la taula tot un seguit de desigualtats entre els "els rics i contaminants, i aquells que, sense gaire responsabilitat sobre la crisi ambiental, sofreixen una major vulnerabilitat davant els impactes de l'escalfament planetari, i compten amb pocs o cap mitjà per a adaptar-se a l'increment de les temperatures i a la degradació mediambiental". Per exemple: Els països de renda alta, en els que hi viuen tan sols una de cada sis persones del món (Espanya, entre ells), emeten a l'atmosfera 44 vegades més CO₂ que els menys desenvolupats. El cas és que Oxfam Intermón il·lustra aquesta desigualtat amb dades com els següents: i) Un granger ugandès mitjà necessitaria 59 anys per contaminar el mateix que una persona que viu a l'estat espanyol en un any. ii) Les emissions del 10% de les llars més pobres suposen només el 5,8% de les emissions totals espanyoles. Mentrestant, les produïdes per les llars més riques multipliquen en 2,3 vegades les dels més pobres, i superen en 6,5 punts percentuals l'emissió mitjana per llar.
III.- Injustícia del consum i de la caritat: Les dues injustícies comentades són només exemples de les veritats, en certa forma, amagades de la societat neoliberal de mercat, un model social en el qual ha triomfat , en paraules d’Antonio Ariño i Juan Romero, “la secessió dels rics”. És del tot necessari apostar per una reorganització d'arrel del present model social. Una societat -amb mercat, és clar- que s'enorgulleixi dels graus d'igualtat aconseguits és possible, desitjable, i absolutament imprescindible en l'actual context d'emergència climàtica.
Per progressar de debò en justícia necessitam, en paraules de l'economista mexicana experta en geopolítica Ana Esther Ceceña, "trencar els paranys que ens imposen una «única» manera de viure [...] Estem obligats a subvertir alguns termes, conceptes (i relats) perquè d'una altra manera són paranys que ens mantenen dins de les mateixes xarxes del poder". Comencem, en aquests dies nadalencs, a trencar paranys i relats consumistes i caritatius. El benviure no és consumir a dojo, la caritat és contraria a la justícia. Bon Nadal!

dimecres, 25 de desembre del 2019

Espelmes enceses per un Sàhara Lliure


Encendre espelmes ha esdevingut en una acció simbòlica en defensa dels drets humans. El dimecres, 25 de desembre, a les 20 h a la plaça de Cort de Palma, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears ens convida a concentrar-nos i a fer ús un altre pic -i ja són més de vint- d'aquest recurs d'encendre espelmes pels presos polítics i desapareguts sahrauís.
D'enceses d'espelmes n'hi ha arreu, i moltes vegades són reiteratives, perquè el món és ple d'injustícies, i sovint, són injustícies persistents. La que pateix el Sàhara Occidental és la nostra injustícia persistent. S'ha de repetir tantes vegades com calgui: "Marroc culpable, Espanya responsable!". La responsabilitat espanyola amb la invasió i ocupació il·legal, el brutal espoli colonial, i la cruel conculcació dels drets humans per part del Marroc és tan evident com persistent.
Recordem succintament que: 1.- Des del repartiment d'Àfrica a la Conferència de Berlín en 1884, el Sàhara Occidental va ser territori espanyol. 2.- El 1958 passà a ser la província número 53 d'Espanya. 3.- En 1975 quan se signen pel Rei Juan Carles I i el President del Govern Arias Navarro, els vergonyosos "Acords Tripartits de Madrid", entre Espanya el Marroc i Mauritània, on es transfereix temporalment l'administració del Sàhara Occidental als tres estats firmant, però no la sobirania. 4.- El maig de 1975 una comissió de l'ONU visita el Sàhara, recordant-li a Espanya les seves obligacions envers el poble sahrauí i el seu dret a l'autodeterminació, ratificat poc temps després pel Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. 5.- El Regne d'Espanya ha mirat sempre cap a una altra banda, privilegiant els interessos econòmics i geoestratègics als drets humans dels i les sahrauís. Aquesta persistent injustícia només és comparable amb la persistent lluita -d'ençà del 1973 que es constituí el Front Polisari- per l'autodeterminació i la independència del Sàhara Occidental.
Però deixem-nos d'història i anem a l'actualitat: No avancen, des de fa massa temps, les negociacions per a la celebració del referèndum d'autodeterminació. Mentre escric aquestes línies s'està celebrant el 15è Congrés del Front Polisari que, ben segur, marcarà una nova estratègia davant l'empantanegament en què l'anomenada "comunitat internacional" manté les ànsies de llibertat del poble sahrauí. El robatori de recursos naturals que fa anys i panys practica el Marroc té pinta d'exacerbar-se amb l'espoli de tel·luri, cobalt i altres metalls que hi ha sota les aigües marines sahrauís, i que són altament valorats per la indústria tecnològica. És manté un exili intolerable d'una part significativa de la població. La repressió de l'estat marroquí no té aturador i actualment hi ha una cinquantena de presos polítics sahrauís pel fet de reclamar pacíficament drets humans, entre ells el d'autodeterminació. Una sistemàtica conculcació dels Drets Humans que ve d'antic (cal recordar els 500 sahrauís desapareguts des de 1975 quan va ser ocupat el Sàhara Occidental!) i que fet i fet és corroborada per, entre altres entitats, Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Organització Mundial Contra la Tortura, i Reporters Sense Fronteres. Val a dir que aquesta brutal repressió es produeix en els territoris ocupats, car en els campaments de refugiats, malgrat intencionades campanyes marroquines-espanyoles, s'hi viu la vida amb les precarietats de sempre però amb una dignitat impossible d'ensulsiar i rebent la persistent i constat solidaritat d'arreu.
Per tot plegat, com diu la convocatòria de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, "volem encendre espelmes per tots els presos polítics sahrauís, per tots els desapareguts sahrauís i per tot un poble que lluita per recuperar la seva terra i la seva Llibertat". Els assedegadors i les assedegadores de justícia pel poble sahrauí i de la independència del Sàhara Occidental, l'horabaixa del dia de Nadal tenim una cita a la palmesana plaça de Cort.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-12-2019)

dilluns, 23 de desembre del 2019

Capitalisme d'expulsió, precarietats, i resistències globals


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/   (19-12-2019)

A mitjans de novembre passat es va publicar l'informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial que, segons tota l'expertesa, és l'anàlisi més completa i explicativa de la riquesa global (no només de l'ingrés), i de la desigualtat. El resum més contundent podia ser que l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%. I, pel que fa al Regne d'Espanya, la dada més feridora és que en els últims 10 anys -període en el qual la classe mitjana-baixa no ha deixat d'empobrir-se, i s'ha donat un històric estirabot de la pobresa laboral- el nombre de persones milionàries s'ha més que quintuplicat, passant de 172.000 persones l'any 2000, als, fa no fa, 979.000 a mitjan de 2019. Espanya ja ocupa el desè lloc en el rànquing mundial de persones milionàries.
Els conceptes de riquesa (acumulació) i desigualtat (creixent) són claus per a l'anàlisi del capitalisme actual que, en paraules de la sociòloga i economista estatunidenc Saskia Sassen, s'ha transformat d'un capitalisme de producció i explotació del treball humà, a un capitalisme de l'extractivisme i de les expulsions. Ara mateix, en termes de democràcia amb impuls igualitari, el gran problema econòmic de la humanitat no són els vaivens del PIB, de l'ocupació en termes quantitatius, de les xifres de comerç internacional, o d'altres agregats macroeconòmics neoclàssics que puguin (o no) estar presagiant una nova crisi. El gran problema macroeconòmic global és el creixement arreu de les classes subalternes-plus, és a dir, les classes expulsades.
Les causes de la creixent expulsió de molta gent de les, diguem-ho així, construccions socials que, més o menys, garanteixen una vida decent són polièdriques. Tenen, entre d'altres, causes geoestratègiques (les guerres com a exemple molt rellevant), socioambientals (a tall d'exemple, la injustícia climàtica), o de mala governança global, que provoca emergències com la social de les grans desigualtats o la de les migracions. Però, en aquestes línies em centraré en una concreta d'aquestes causes: les reformes sociolaborals de tall neoliberal que en els últims anys recorren bona part del món.
Comencem amb una dada que, malgrat que potser és poc coneguda, és una de les claus per entendre el perquè de la situació de desigualtat a la que fa referència l'esmentat informe del Credit Suisse: des de 2018 hi ha hagut reformes laborals en més de 100 països en els cinc continents del món, i, en tots els casos, els treballadors i treballadores han perdut drets i garanties, provocant-lis pèrdua de renda. Moltes d'aquestes reformes s'han desplegat en els estats membres de la UE, sent la més bèstia, sens dubte, l'aplicada a Grècia. A aquest tsunami de normativa laboral, que situa la precarietat en el nucli constituent de les relacions laborals -que, per cert, venia precedit d'institucionalitzacions de precarietat laboral, com ara la introducció en 2003 dels MiniJobs a Alemanya-, pertanyen les reformes laborals espanyoles de 2010 i 2012.
Però, el "fantasma de la precarietat laboral" no és història. Ans al contrari, continua recorrent el món amb exemples tan sagnants com la ultraliberal reforma laboral que ha aplicat Bolsonaro al Brasil, o la brutal retallada de drets laborals i sindicals que ha significat la Llei 345/2012 de "Productivitat i Competitivitat" (sic) al Perú. Les de Brasil i el Perú són només dos exemples de reformes laborals i de retallades socials que estan en la base del malestar dels pobles en gran part d'Amèrica Llatina. No debades, en aquella part del món s'estan lliurant ara mateix dues grans batalles amb el capitalisme extractivista: i) La lluita contra l'extracció dels recursos naturals (cal recordar que Amèrica Llatina continua sent la regió del món amb més assassinats de defensores i defensors ambientals). ii) Contra l'ofensiva del capital financer en la seva pretensió d'empitjorar la precària situació de les pensions de jubilació (una dada a retenir és que l'OIT calcula que més de la meitat de les persones majors d'Amèrica Llatina no aconsegueix rebre una pensió d'un sistema contributiu, per la qual cosa es veuen forçats a romandre en el mercat laboral formal o informal). El cas de la batalla per les pensions al Brasil em sembla especialment significatiu pel seu gran pes demogràfic, i, per tant, per l'ingent negoci per al capital financer que representa aquest "mercat de pensions". No obstant això, afegiria que el cas de Xile té un simbolisme fora mida perquè allò que problematitza el massiu moviment popular contra Sebastián Piñera és la estructural injustícia del model dels chicago boys de la cruel dictadura pinochetista.
Per una altra banda, en aquesta part de l'Atlàntic estam assistint a unes grans i exemplars mobilitzacions a França contra les retallades de les pensions que vol aplicar el Govern d'Emmanuel Macron, en la més pura estratègia del capitalisme de l'extracció de drets a les capes més febles de la societat. Tot plegat, mentre és gairebé segur que l'informe del Credit Suisse sobre la riquesa mundial de l'any que ve tornarà a ser la radiografia d'una dinàmica de desigualtat vergonyosa.
Al meu entendre, és gairebé segur que, davant les dificultats d'engegar un nou cicle llarg (i més o menys segur) de creixement econòmic mundial, el capitalisme realment existent donarà una nova volta de rosca a aquesta dinàmica extractivista. L'estratègia de reduir costos salarials i drets socials em temo que agafarà noves volades. En aquest sentit, en aquestes contrades té força importància, més enllà de la seva composició, el pla d'actuació del nou govern del Regne d'Espanya. La qüestió clau és si, com a mínim, posarà en marxa una agenda de resistència a l'estratègia extractivista sense complexos. En el context actual, la resistència governamental significa desactivar els artefactes institucionals més extractius, com ara la Reforma Laboral del PP, la "llei mordassa", garantir unes pensions dignes, fer real el dret l'habitatge, defensar els béns comuns... Altrament dit, les classes subalternes necessitam que es desfacin les xarxes legals més precaritzadores per a tenir més capacitat de resistència als processos de despossessió.
En qualsevol cas, a Mallorca, i a molts llocs del món, la mobilització social contra l'expulsió social i la precarietat vital és la mateixa resistència per a poder viure de debò en pau. A tocar l’any nou, sembla que en 2020 continuarà sent necessari omplir carrers i les places en reivindicació per a tothom de vides volgudes, i que valguin la pena ser viscudes. Tant a Mallorca com, posem per cas, a Xile, continuarà tenint molt sentit fer-ho amb la resistent cançó de l'estimat Victor Jara: "Es el canto universal / Cadena que hará triunfar / El derecho de vivir en paz / El derecho de vivir en paz".

Desahucios a palos contra Derechos Humanos




En la ciudad de Palma -la capital de la comunidad autónoma de las Islas Baleares- este 10 de diciembre de 2019 se vivió de forma un tanto peculiar el Día de los Derechos Humanos. Mientras las instituciones hacían actos institucionales llenos de retórica, un grupo de activistas de la Plataforma STOP Desahucios, se concentraba frente el número 3 de la calle Parc, cerca del barrio palmesano de Santa Catalina, que es una de las zonas que sufrió tempranamente la gentrificación por la llegada de vecinos del norte de Europa y convirtieron la vivienda en pura especulación, y el derecho a ella en una quimera para las personas no muy ricas. El lugar de la concentración de los y las activistas no está lejos del barrio de Son Espanyolet, donde el movimiento vecinal está en pie de guerra contra la invasión del turismo vacacional que los quiere gentrificar.
En la proximidad de estos dos escenarios de luchas, más o menos explicitas, por el Derecho a la Ciudad, y mientras en los solemnes salones institucionales se hacían discursos (quizás alguien citó retóricamente el artículo 25 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH), que afirma que “toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que le asegure, así como a su familia, la salud y el bienestar, y, en especial, la alimentación, el vestido, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios; tiene asimismo derecho a los seguros en caso de desempleo, enfermedad, invalidez, viudez, vejez y otros casos de pérdida de sus medios de subsistencia por circunstancias independientes de su voluntad”), se iba concentrando gente con el objetivo de impedir el desahucio de una familia que acumulaba una deuda de 2.500 euros por varias mensualidades de alquiler. El goteo de desahucios es, en la actual fase de negación del derecho a una vivienda digna, muy mayoritariamente por el encarecimiento especulativo de los alquileres, en un contexto en el que las Reformas Laborales de 2010 y 2012 impiden que los salarios ganen capacidad adquisitiva.
Supongo que la burocracia del aparato de justicia no atiende a conmemoraciones como la del Día de los Derechos Humanos, pero la coincidencia con uno de los desahucios más crueles de los que últimamente se han producido en Palma no deja de ser una buena ocasión para insistir en la imposible convivencia de neoliberalismo y derechos humanos, que Julie Wark explica en su “Manifiesto de derechos humanos”. Un texto que, por cierto, conviene releer tanto en tanto.
El caso es que, en torno a este levantamiento se pueden hacer varias reflexiones interesantes, que van más allá del caso concreto. Pero, primero, contextualicemos en caso: Oscar Kacper Szczesniak Kalinowski (Palma, 2002) es un joven que se mueve en silla de ruedas, y que, con solo 17 años, ha sido operado 26 veces como consecuencia de la docena de enfermedades crónicas que padece. Todo ello no le impide tener, al menos en apariencia, una energía resistente envidiable. Lo demostró protestando contra el anunciado desahucio frente el Parlamento de las Islas Baleares, en el Pleno del Ayuntamiento de Palma, u organizando una huelga estudiantil en el colegio concertado Virgen del Carmen, donde cursa primero de bachillerato. Su padre trabaja todas las horas que puede, y a su madre, desde hace años, no tiene tiempo para dedicarlo a un empleo remunerado  pues tiene que estar pendiente de las necesidades, dado su estado de salud, de su hijo Oscar. El contexto es pues: Un hogar con sustentador único (el padre) que participa del llamado mercado de trabajo (con las precariedades que nos han dejado las reformas neoliberales); un miembro adulto (la madre) imposibilitada de participar en el sustento del hogar pues trabaja (sin retribución, claro está) en las imprescindibles labores de cuidados que requiere la situación de Oscar. El tercer miembro del hogar es, como ya se ha dicho, un joven con discapacidad, con dificultades de movilidad y múltiples enfermedades ¡Las dificultades para llegar a fin de mes son imaginables… pero, oficialmente, no es un hogar pobre! E, insisto, la expulsión (la extracción propia del actual capitalismo extractivista global y local) de la familia Kacper de la vivienda en la que vivían desde hacía algo más de 14 años estaba más que anunciada, y era conocida por las administraciones públicas.
Vayamos ahora a una media docena de reflexiones que, a colación del caso concreto, dan pie al debate más general:
I.- El peligro de “normalizar” el autoritarismo: La delegación del gobierno (en funciones) del PSOE menosprecia cualquier cosa parecida a mecanismos de mediación en las protestas anti desahucios, o en cualquier otro ámbito de protesta que cuestione el establishment “neoliberal conservador” o “neoliberal progre”,  como por ejemplo el de la anti masificación turística. Por parte de la policía se práctica una desproporcionada contundencia ante la resistencia y desobediencia pacífica ¿Alguien dará explicaciones por las contusiones que sufrió Oscar en el desahucio del día de los Derechos Humanos? Es más, el portavoz de Stop Desahucios es detenido, y puesto en libertad, después de muchas horas y con cargos. La aplicación de la “Ley Mordaza” en manos progresistas no es muy diferente a la que hacían sus mentores del PP. Suma y sigue: La dirección del colegio de Oscar boicotea la huelga estudiantil prevista para el día del desahucio, sin que, de momento, se sepa que la administración educativa haya abierto expediente para averiguar si se conculcaron derechos fundamentales de los chavales y las chavalas ¡El de huelga de solidaridad, en defensa del derecho a la vivienda, y de unas condiciones óptimas de estudio para Oscar, sin duda lo son!
II.- El fracaso de los “subsidios” (monetarios, en especies, o en servicios) condicionados: Las administraciones de las Islas Balares (autonómica, insulares y locales) no dejan pasar ocasión para enorgullecerse de, al menos, dos realizaciones de los y las progresistas que gobiernan desde 2015: La puesta en marcha de la Renta Social Garantizada (RESOGA) como gran -y casi única- política contra la pobreza, y la aprobación de la primera Ley de Vivienda de las Illes Balears. Pero la realidad es tozuda, y el fracaso de la RESOGA para la erradicación de la pobreza fue expresamente reconocido por la “máxima autoridad autonómica” en materia de Servicios Sociales. Por lo que hace referencia a la Ley de Vivienda, enunciados como el reconocimiento del derecho subjetivo de la ciudadanía a una vivienda, o “el derecho al acceso a la vivienda en situaciones de especial vulnerabilidad, y, por lo tanto, la obligatoriedad de la Administración de garantizarlo”, devienen en un sarcasmo cuando se confrontan con la geografía y contabilidad de los desahucios, o cuando la administración –en este caso municipal- afirma que "no ha constatado que la familia de Óscar esté en insolvencia sostenida". Igual que en el caso de Carmen -la protagonista del relato de Sara Mesa titulado “Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático”-, la pobreza se confunde con el hambre.
III.- La estigmatización de las personas empobrecidas y/o con carencias materiales: El caso que motiva estas líneas, ha hecho emerger la, más o menos intensa, estigmatización de las clases más subalternas y necesitadas. Detrás de la letanía de alguna persona con responsabilidades políticas en el ámbito de los servicios sociales, consistente en alardear en los medios de comunicación de propuestas que no pasaban por garantizar el mantenimiento del hogar, y de pregonar, literalmente, que “a esta familia la hemos atendido desde el año 2015”, subyace (intencionadamente o no) el mensaje de que las personas empobrecidas no tienen por qué tener garantía de vivir vidas queridas, y, en lugar de reconocer el fracaso del sistema, se lanza el mensaje de “si desde el 2015 les hemos atendido, ya está bien. Hasta aquí hemos llegado”. Cuidado con los mensajes que, aunque sean involuntarios o construidos en función del burocratismo, tengan la más mínima apariencia de aporofobia. ¡Hay demasiado “vox” para que las voces no sean nítidamente anti aporofóbicas!
IV.- La pérdida de capacidad integradora del empleo remunerado: En el caso concreto que nos ocupa –pero seguro que es generalizable-, ayudó mucho a extender el mensaje de estigmatización-culpabilización el hecho de que en el hogar desahuciado había miembros con empleo remunerado. No creo que sea una casualidad. Más bien es una consecuencia de los reiterados mensajes sobre una mejora sustancial del “mercado de trabajo”. A la situación del empleo remunerado se le aplica la lógica de mercado, haciendo, dicho sea de paso, caso omiso a la histórica Declaración de Filadelfia (1944) de la Organización Internacional del Trabajo (OIT) en la que se estableció el principio según el cual “el trabajo no es una mercancía”.
Esta lógica de mercado se aplica exclusivamente con criterios cuantitativos. Incluso cuando se habla de “trabajo de calidad”, se sigue la lógica mercantil de prestar atención únicamente a la etiqueta. Así nos venden, por ejemplo, como empleos estables los que responden a un contrato fijo, con bajísima protección frente al despido arbitrario, contratos nuevos a jornada completa con una retribución salarial inferior a los de tiempo parcial con mayor antigüedad en la empresa, etc. Después de las Reformas Laborales del austericidio (la del PSOE en 2010, y la del PP en 2012), y mientras no se deroguen y se reviertan sus efectos, lo fundamental es evaluar si el trabajo remunerado mejora o no el grado de integración social, es decir, si remite o no el fenómeno de la pobreza laboral. La realidad –el caso de la familia de Oscar es un ejemplo evidente- es que en la actualidad tener una ocupación remunerada no garantiza en absoluto dejar de ser pobre.
V.- La no valorización de los trabajos de cuidados: Es sabida la feminización de los trabajos de cuidados, y que, en este caso, no aplica la lógica de mercado. Es decir, los trabajos esenciales para la vida de la especie humana no tienen valor económico. Es sabido también que esto ocurre por una construcción social basada en los valores y normas del patriarcado que, entre otras cosas, establece una división discriminatoria del trabajo, que recluye a las mujeres en el espacio de las tareas domésticas, y el servicio de los demás miembros del hogar.
Si todo es sabido, ¿Qué hay en este tema que lo asocie con el desahucio de los Szczesniak Kalinowski? Pues que sospecho que Victoria Kalinonski -la madre de Oscar- suscribiría el manifiesto “Recursos y autonomía para todas: Un manifiesto feminista por la Renta Básica”, recientemente hecho público, en el que se afirman cosas como esta: “Vivimos asfixiadas y con la angustia de no llegar a todo, de que nuestras vidas no sean sostenibles. Del mismo modo que tememos vernos expulsadas del mundo del empleo, y convertidas en cuidadoras sin independencia económica, nos preocupa tener que descuidar a las personas que queremos para entregar todo nuestro tiempo a un trabajo cada vez más precario. Y no queremos, no debemos ser las únicas que cuidan, necesitamos liberar tiempo para todos y todas, necesitamos las condiciones materiales para que nuestra lucha por el reparto del trabajo de cuidados pueda avanzar. Sí, necesitamos recursos, tenemos derecho a nuestro tiempo, no queremos más trabajo, queremos una Renta Básica”.
VI.- La necesidad imperiosa de la Renta Básica (y de otros derechos incondicionales) para socializar en contextos libres de fascismos. Digámoslo sin tapujos: Políticas de izquierdas, o -para ser más precisos en la denominación en la modernidad neoliberal- progresistas sin RB son algo parecido a encargar la organización de una fiesta infantil al mismísimo Herodes, y confiar en que todo acabe bien. Este es un delirante imaginario, que garantiza un fin de fiesta nefasto. La cuestión es que no es menos delirante el empecinamiento de no poner la RB en el centro del debate político, económico, y social. No es pues inimaginable que, sin RB y con palos y desahucios contra Derechos Humanos, no se provoque la extensión del, en palabras de Boaventura de Sousa Santos, “fascismo social”, que, no se olvide, ya tiene más de medio centenar de voces en el Congreso de los Diputados.

Publicat originalment a SinPermiso  (13-12-2019)


Pobresa laboral: prop del 30% dels assalariats a Balears no arriben al SMI


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/  (20-11-2019)

A tocar de les dates de més consumisme (Black Friday, festes nadalenques i de Cap d'any) l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) publica anualment les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any precedent. Aquesta informació és cabdal per a qualsevol anàlisi de la situació sociolaboral perquè, entre altres coses, ens permet "fer els comptes" de la pobresa laboral a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol percepció salarial.
Aquest 20 de novembre l'AEAT ha complit la seva, diguem-ne, tradició. Fet un primer cop d'ull a les dades de les Illes Balears referides a percepcions salarials de 2018, posaria en relleu dues dades quantitatives: a) El nombre de persones assalariades s'enfila fins a un total de 534.832, la qual cosa suposa un augment d'un 13,4% en els darrers 10 anys. Del total de persones assalariades en 2009, el 54% eren homes i el 46% dones, deu anys després aquesta proposició és d’un 52% d’homes i un 48% de dones. Per tant, no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. b) El salari anual mitjà de 2018 se situa en 19.153 €. Si es té en compte que aquest salari mitjà s'ha incrementat només al voltant d’un 5,5% en els darrers deu anys, i es compara amb les pujades estratosfèriques de preus d'elements essencials per a viure una vida digna, com ara l'habitatge, és fàcil concloure que les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012 han triomfat en el seu objectiu de devaluació salarial. Que el salari mitjà anual hagi crescut tot just mil euros en una dècada ens està indicant que l'augment de població assalariada es fa a base de períodes curts d'ocupació laboral (temporalitat), i de retribucions salarials baixes (pobresa laboral).
Justament, les dades veritablement rellevants de les recents informacions de l'AEAT són les de la pobresa laboral. Vegem: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (10.302,60 €) és de 156. 468, el 29% del total! 2) Tanmateix, el punt més preocupant és el pes important de la pobresa laboral extrema: Un total de 76.810 persones (entorn d’un 6% més que el 2009) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, 5.151,30 €. 3) Tot i que la bretxa de gènere de la pobresa laboral extrema ha tendit a la baixa per mor de la disminució salarial masculina, les dones encara són majoria, per sobre d'un 3% més que els homes, en aquest grup de persones assalariades. És a dir, la pobresa laboral extrema segueix tenint cara de dona.
El fenomen de la pobresa laboral -causa principalíssima de les feridores desigualtats del capitalisme actual-  no és conseqüència d'una dinàmica de "laissez faire, laissez passer", com si l'anomenat mercat de treball fos un mercat de mercaderies. Ans al contrari, és conseqüència directa de la intervenció de l'estat amb normatives laborals precaritzadores (en el nostre cas de les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012), que, alhora, són consubstancials amb el capitalisme més irresponsable amb el planeta i amb la humanitat de la seva història (Piketty, dixit). No obstant això, o, millor dit, per oposar-nos a aquesta irresponsabilitat, cal insistir que en aquest àmbit, com en tants d'altres, l'assumpció del paradigma neoliberal TINA (There is no alternative/ No hi ha alternativa) és extraordinàriament tòxic. Una toxicitat que contagia a sectors polítics i socials no estrictament neoliberals, fent que les promeses de derogació de les citades Reformes Laborals es dilatin en el temps, o, directament, s'esvaeixin. Per un altre costat, la manca de consciència vers el fenomen de la pobresa laboral de la majoria de responsables governamentals provoca que no incloguin aquesta "variable" en les anàlisis de la situació laboral.
Val a dir que tenir consciència dels mals de la humanitat i del planeta (precarització de les vides de cada vegada més gent, crisi ecològica-climàtica, i consumisme insostenible sense l'externalització dels costos de tota mena) és, avui en dia, revolucionari. Ens ho recorda Angela Davis en afirmar: "S'acostuma a definir la transformació revolucionària com un desmantellament i una reconstrucció radicals de les estructures econòmiques de la societat, una cosa que evidentment no em causa cap escrúpol en absolut. És el que cal fer. Tot i així, no es pot oblidar l'esfera de la consciència".

dissabte, 21 de desembre del 2019

COP25: Fracàs




Publicat originalment a dBalears (16-12-2019)

A mitjan horabaixa de dissabte Ecologistas en Acción piulà: "Els pobles indígenes ja estan sofrint les conseqüències del canvi climàtic. I les solucions no poden trobar-se en els mecanismes de mercats de carboni. Els nostres boscos i la nostra terra no estan en venda. #COP25 #COPSeguimosAquí". Uns minuts després una altra piulada: "«No aturarem. Les coses canviaran, amb o sense la participació dels governs. La #COP25 ha fallat a la gent i al planeta. Poder per al poble». Aquesta és una conclusió de la sessió plenària final de la societat civil a la Cimera del Clima. #JustíciaClimàtica".
Aquestes dues piulades avançaven els motius del fracàs de la Cimera Mundial del Clima COP25, si més no en l'objectiu d'allò fonamental: fer realitat l'objectiu de mantenir l'increment de la temperatura del planeta molt per sota dels 2 °C, i, si pot ser, en 1,5 °C. Un fracàs que, després d'un agònic final amb successius ajornaments, es va concretar a mitjan matí del diumenge, amb un acord tan de mínims i feble, que s'ha de qualificar de fracàs: Ecologistas en Acción no s'està de  fer una valoració -"El mundo grita emergencia y los gobiernos se tapan los oídos"- força crítica.
Sens dubte, convindrà analitzar fil per randa els resultats finals de la cimera, i acabar d'esbrinar si, a la declaració final, hi ha algun aspecte positiu. Però, no cal endinsar-se en l'abundant documentació oficial per concloure que hem presenciat un lamentable fracàs per fer front a l'emergència climàtica . Però, tal vegada, no és un fracàs inesperat.
La primera de les piulades amb què he començat aquestes línies va al moll de l'os d'aquest fracàs: Els estats no fan cas a la comunitat científica internacional, que adverteix de la proximitat del punt de no retorn de la crisi climàtica (a partir d'un escalfament de 2 °C hi ha punts de no retorn) que, val a dir-ho, afectarà el conjunt de les societats, encara que en diferents temps, a diferències velocitats, i amb desigual virulència. De fet, com denuncien els pobles indígenes, ells ja pateixen la crisi climàtica. La manca de justícia climàtica és esborronadora, car està sobradament demostrat que les grans emissions contaminants estan estretament relacionades amb les concentracions de riquesa i d'ingressos. En aquest sentit, cal recordar unes paraules de Thomas Piketty: "no serem capaços de resoldre el problema del canvi climàtic si no reduïm la desigualtat".
Per una altra banda, els mecanismes de mercats de carboni no són una solució al col·lapse climàtic. Però, aquest comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle sembla ser un element clau a les Cimeres Climàtiques. En aquest assumpte cal –si veritablement es vol aturar l'escalfament- ser realista i assumir que la solució no està en el mercadeig d'emissions, sinó en la seva reducció, i fer-ho amb criteris de justícia social.
Val a dir que quan vaig llegir que els indígenes afirmaven que "els nostres boscos i la nostra terra no estan en venda" no vaig poder estar de recordar una publicació recent del Centre d'estudis Cristianisme i Justícia, titulada "Mercaderies fictícies. Recuperant Polanyi per al segle XXI", en la que Guillermo Casasnovas escriu: "L'autor [l'imprescindible i tan actual Karl Polanyi i la seva obra La Gran Transformació (1944)] ens recorda que la terra no existeix només per donar rendiments econòmics sinó que està a la identitat de les persones i, fins i tot, a l'espiritualitat i la transcendència, com en el cas de la Pachamama andina".
Tanmateix, el punt substancial del fracàs de la COP25 rau en la cosa dita en la segona piulada esmentada a l'inici d'aquestes reflexions: Malgrat el formidable estirabot en la mobilització social per "canviar el sistema per a salvar la Terra" –mil gràcies Greta Thunberg, Fridays for Future,...-, cal anar més lluny. No aturarem. Hem de persistir amb el "People Have the Power" de Patti Smith. "Em vaig despertar al crit / Que el poble / tenen el poder Per canviar / la feina dels necis".

divendres, 13 de desembre del 2019

Quaranta anys després, aquí seguim tossudament alçats!


Publicat originalment a dBalears (09-12-2019)

Els dies 7, 8, i 9 de desembre de 1979 l'Estudi General Lul·lià a Palma esdevingué seu de les segones jornades d'Ecologia i Política, organitzades pel Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE), i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE). Eren temps de "transició" –millor dit de transacció-, incerteses, expectatives, traïdories, renuncies... Però, també era temps de lluïdeses i resistències.
De lluïdeses, com ara, les que reflecteix el llibre, recentment publicat, “Contra la inèrcia. Textos polítics” (1979-1980) de Maria-Mercè Marçal (Comanegra, 2019), que , a tall d'exemple, en un text de 1979 sobre la doble militància, és a dir, en partits polítics i en moviments socials (el feminista, en el cas concret de l'escrit de MMM), escriu: "Cap aspecte de la nostra vida no és neutre, marginal al sistema. I, per més que la tradició marxista s'ha entestat a oblidar-ho -fora d'escassíssimes excepcions-, el capitalisme cal combatre'l des de tots els fronts, si no volem que la revolució ens neixi morta".
Deia abans que, quan es reuniren a Palma, en paraules d'una publicació editada en aquelles dates pel GOB, "ecologistes, polítics, i polítics ecologistes" per debatre i treure conclusions sobre "Turisme i medi ambient", "Defensa i indústria militar", "OTAN", i "El Mediterrani", també era temps de resistències. Per exemple:
i) Fa quaranta anys era un acte de resistència afirmar, com avançada oposició a la turistització neoliberal que ara patim, que: "... els ecologistes no ens oposam al turisme entès com a activitat d'intercanvi cultural i humà entre les persones, i com a coneixement dels costums, peculiaritats, i ús socials dels pobles. No obstant això, manifestam el nostre rebuig a les formes turístiques vigents, basades en la degradació de l'intercanvi cultural, l'estandardització de les possibilitats personals d'expansió creativa, i el fort impacte sobre les riqueses naturals, històriques i artístiques".
ii) L'any 1979 era temps d'objecció –desobediència civil- al servei militar obligatori. Les conclusions de la trobada del palmesà Estudi General Lul·lià no pogueren ser més resistents en manifestar que "no ha d'obligar-se a cap ciutadà al servei de les armes", i proclamar "la innecessitat de l'existència d'Exèrcit, atès que, invariablement, serveix als interessos de les classes dominants, disposant de recursos -i no només d'armament- excepcionals per a que la seva presència sigui contundentment sentida". El servei militar ja no és obligatori, però es mantenen els ignominiosos pressupostos militars (per cert, la connexió entre la despesa militar i la crisi climàtica sembla ser evident), i la seva presència insolent segueix sent contundentment sentida en casos com l'afer de Son Busquets.
iii) La "radical oposició a l'ingrés a l'OTAN" va ser un primerenc clam d'aquell "OTAN No, bases fora", i de l'actual "Aturem la guerra i el genocidi armeni; defensem la revolució de Rojava!".
iv) Com llavors el Mediterrani ja patia la petjada de la súper explotació humana, les resistències s'articularen amb el desenvolupament d'un manifest, acordat a les jornades de l'any anterior, en el qual es denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament», i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat». Les conclusions de 1979 incorporaven un reguitzell de propostes concretes per a salvar la Mediterrània, sense oblidar-se del "suport del Moviment Ecologista a la iniciativa de declaració de tot el Mediterrani com a Zona de Pau". Ara com ara, cal seguir resistint i lluitant per a una Mediterrània sense plàstics, amb costes lliures d'urbanitzacions, una Mediterrània per a la gent, i no per a el negoci turístic o petrolier, per a una mar en pau, per a viure-la i no per a ser fossa comuna de la inhumanitat cruel i egoista dels poderosos europeus, turcs, i altres malfactors.
Fet i fet, tot coincidint amb la Cimera COP 25, compromesos amb la Cimera Social pel Clima, en temps de màxima crisi ecològica en la seva triple dimensió (clima, biodiversitat, i ecosistemes), farts de retòrica (declaracions d'emergència climàtiques sense fites concretes, declaracions institucionals de "Refugees Welcome" sense que es practiqui una política de decència  humanitària amb les persones migrades i refugiades, discursos sobre sostenibilitat sense canvi de model reproduir, viure, i consumir,...), quaranta anys després d'aquella modesta –però sincera i compromesa- cimera ecologista, aquí seguim tossudament alçats contra la injustícia ecològica i social global , a favor de la pau i contra les guerres en general. Alçats a casa nostra, reclamant #DecreixementJa, #MésMassificacióÉsMenys,  #SenseLímitsNoHiHaFutur, #AutopistaMai, #AmpliacióAeroportNo, #StopMegacreuers, #StopDesnonaments, #CiutatPerAQuiHabita, #ProuPrecarietats, #AturemLaGuerraielGenocidiArmeni   #DefensemLaRevolucióDeRojava, ...

diumenge, 8 de desembre del 2019

Per una nova conceptualització (i politització) de les precarietats


I.- "Conceptualitzar és polititzar" són unes sàvies paraules de la filòsofa feminista Celia Amorós. Efectivament, haver conceptualitzat -en el sentit d'organitzar o classificar en conceptes- les discriminacions que pateixen les dones és, sens dubte, part essencial de les reeixides lluites del moviment feminista d'aquest principi de segle XXI que, segurament com mai en la seva llarga història, s'ha polititzat en el sentit més noble de qüestionar d'arrel el poder patriarcal. Per això, com ha succeït sempre, quan el patriarcat se sent amenaçat es defensa i, com l'amenaça actual és summament potent, ho fa amb summa virulència, fins i tot amb una expressió partidària (Vox) masclista sense complexos. Tanmateix, la pretensió d'aquestes línies no és tractar sobre feminismes.
II.- En qualsevol cas, la, diguem-ho així, màxima de Celia Amorós em serveix d'intel·ligent consell per fer una aproximació, encara que sigui només a mena d'esbós, a una actualització de la conceptualització de les precarietats (laboral i vital), i, polititzar el seu tractament d'ara mateix. En aquest sentit, sembla fora de tot dubte que una correcta conceptualització de la precarietat laboral del nostre temps s'ha de fer en el marc de l'agudització del desequilibri a les relacions laborals, amb un clamorós abandó de qualsevol intent, per il·lusori que fora, de flexi-seguretat. A això s'hi ha d'afegir el deteriorament de la qualitat -i perspectiva de millora- d'allò que s'ha conegut com a "estat del benestar". La crisi de 2008-2012, la sobredosi d'austeritat aplicada a la UE, i, particularment, al Regne d'Espanya, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, les reformes del sistema de pensions públiques, basades en la contenció de la despesa i no en l'obtenció de més i millor finançament, han creat una nova situació en la que, per una banda, la majoria de les ocupacions amb antiguitat han vist els ascensors socials aturats (o, en el millor dels casos, alentits), i, per un altre costat, les noves ocupacions són, excepte excepcions, generalment de les classes privilegiades, ocupacions car, donada la seva escassa capacitat d'integració social, associar-les quelcom semblant a ascensors socials és quimèric. Els efectes de tot plegat són, per exemple, que, segons un recent informe del Banc d'Espanya, el 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats tot just ho va fer un 1,3%, o que al fenomen de la pobresa laboral hàgim d'afegir-hi el de les pensions de pobresa.
III.- Una actualitzada conceptualització de la precarietat laboral -que gairebé sempre esdevé en precarietat vital- que es vulgui avaluar precisa indicadors menys convencionals que els emprats fins a la Gran Recessió Global. Els clàssics (afiliació a la seguretat social, Enquesta de Població Activa, atur registrat administrativament, registres de contractes, costos laborals, etc.) han quedat seriosament devaluats per a mesuraments no purament quantitatius. Per exemple, en termes de precarietat, de què ens informa un hipotètic augment de l'ocupació amb contracte fix, si aquesta ocupació és, veritablement, inestable per la pèrdua de protecció davant qualsevol acomiadament, i amb salaris low cost? Si volem conèixer la realitat de la situació vital de la gent a causa a la seva condició laboral, necessitam una altra mirada a la que es fa exclusivament a partir de valors, principis, i biaixos mercantilistes neoclàssics. En aquest sentit, tenen força importància els indicadors demoscòpics, altrament dit, els que ens informen què opina el poble de plegat. Fixem-nos que el macro baròmetre del CIS del proppassat octubre ens dona una pista prou esclaridora: El 23,1% de la ciutadania de les Illes Balears manifesta que el problema que més li afecta personalment és el relacionat amb la qualitat de l'ocupació. Sobre aquesta dada convé apuntar tres afegitons: a) En el conjunt del Regne d'Espanya aquest percentatge és del 16.1%, i aquesta diferència força significativa del 7% ens situa en zona de pole position en el rànquing de Comunitats Autònomes. d) Si només es fes aquesta pregunta a la població assalariada, amb absoluta seguretat els percentatges serien bastant més alts. c) En aquesta part dels baròmetres del CIS no ha existit cap dubte pel que fa al seu rigor metodològic i de presentació, ja que la problematització de la "cuina" aplicada s'ha circumscrit a l'àmbit electoral.
IV.- D'un temps ençà -encara que amb bastant resistència numantina del mainstream polític, econòmic, i de bona part de l'acadèmic- l'existència de treballadors i treballadores pobres està socialment acceptada. Ara toca donar visibilitat a la pobresa associada a una pensió, és a dir, a allò que podríem denominar "les pobres pensions" com a element explicatiu de la nova conceptualització de les precarietats socials. En aquest sentit, no podem negligir que l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) ens acaba de fer a mans les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any 2018, que ens permet conèixer les xifres de la pobresa laboral (29% del total de persones assalariades no arriben a una retribució anual equivalent al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, als 10.302,60 €), i, per allò que  en aquest punt interessa, la magnitud de les pobres pensions: 45.246 pensionistes (gairebé una de cada quatre) cobraren una pensió anual que no arribà als 6.250 €.
V.- Ulrich Beck, en definir el que ell anomenà la societat del risc, escrivia que "sense seguretat material [un habitatge, un lloc de treball segur,...] no existeix llibertat política ni, per tant, democràcia pròpiament tal, sinó, més aviat, una situació de risc i amenaça generalitzada per part de règims i ideologies de tall totalitari". Ha plogut molt d'ençà que el sociòleg alemany va escriure "Un nou món feliç" (Paidós, 2000), però les precarietats (sociolaborals i, conseqüentment, vitals), una vegada conceptualitzades pels temps actuals, han de ser, ara més que mai, polititzades com a construccions socials corrosives per a una democràcia amb reeixida cohesió social. És fonamental, doncs, el desmuntatge de l'entramat normatiu que les sustenta, i la generació de nous drets incondicionals que permetin engegar processos de resiliència per a aconseguir que tothom, ara si, pugui viure vides més volgudes, i en llibertat de debò. Aquest és un repte essencial perquè, en paraules de Rob Riemen ["Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme", Arcàdia, 2017], "el retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". Vius i ungles!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-12-2019)


La productivitat per sobre de la salut


Publicat originalment a dBalears 02-12-2019)

Victor Klemperer ens va deixar un dels testimoniatges més complets sobre l'espantosa vida quotidiana que, d'ençà que Hitler va arribar al poder, imposava el nazisme. Pel que explica en els seus diaris, intitulats "Vull donar testimoniatge fins al final: Diaris 1933-1941", és bo de fer concloure que la seva vida (que, probablement, pogué salvar pel fet que la seva esposa no era jueva) a la ciutat de Dresden no era tan cruel com la que van patir les persones recluses i assassinades en els camps de concentració i d'extermini, però, tanmateix, va ser una vida de patiments infinits. El cas és que, com el catedràtic jueu de filologia romànica va ser obligat a treballar a una fàbrica, va haver d'adaptar-se al llenguatge obrer.
Entre aquestes adaptacions al llenguatge fabril, n'hi ha una que ve com anell al dit per comentar la recent Sentència del Tribunal Constitucional espanyol que "constitucionalitza" la pràctica empresarial consistent a acomiadar treballadors malalts o treballadores malaltes. Escriu Klemperer: "quan algú faltava al treball, ningú preguntava si estava malalt, sinó si estava de baixa". La raó era que en aquella fàbrica dirigida pels nazis "només es tenia dret a la malaltia si quedava registrat pel metge de la seguretat social". Idò ara, a les empreses d'un règim formalment democràtic, ni amb el vistiplau mèdic es té dret a estar malalt!
En qualsevol cas, cal recordar que la legislació laboral espanyola fa dècades que va retallar el dret a emmalaltir mentre es treballa remuneradament. La novetat està, d'una banda, en la Reforma Laboral de 2012 que facilità moltíssim l'acomiadament per aquesta causa, en conceptualitzar l' "absentisme" des d’un punt de vista únicament individual, i sense tenir en compte el grau d'absentisme a aquella empresa, és a dir, el motiu que l'empresa pot al·legar per a l'acomiadament atén en exclusiva al nombre d'absències de la persona treballadora concreta. Per a no embolicar-nos en tecnicismes, es pot dir sense embuts que, amb l'article 52.d) de l'actual Estatut dels Treballadors, estar de baixa 9 dies en 2 mesos és motiu d'acomiadament procedent.
La "lògica fundacional" de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és -a més de la devaluació salarial, i la maximització dels beneficis empresarials (el Banc d'Espanya acaba de fer públic que en 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats, tot just, va pujar un 1,3%), i la màxima precarització de les relacions laboral- la nua i crua crueltat. No s'oblidi que en la seva versió original incloïa la possibilitat d'acomiadament indiscriminat per malalties greus, el càncer entre elles, i que, donat l'escàndol que es va muntar, es va corregir traient de l'àmbit de l'acomiadament aquestes malalties. La seva total derogació és, per tant, absolutament necessària i urgent. Ho és per justícia social, per a restablir equilibris en les relacions laborals, per a desprecaritzar, i per bandejar de les nostres vides la crueltat de les polítiques d’austeritat neoliberal.
La segona novetat, que normalitza legalment pràctiques empresarials com les de "al carrer per emmalaltir", és el viratge neoconservador del Tribunal Constitucional espanyol que, desdient-se de tota la seva doctrina anterior, va avalar la citada Reforma Laboral de 2012, i, en el cas que motiva aquest comentari, torna a "constitucionalitzar" el més salvatge dels neoliberalismes al posar la "defensa de la productivitat" (article 38 CE) per sobre dels drets constitucionals a la integritat física, a la salut, al treball, i a la no discriminació. És a dir, situa la productivitat per sobre de la salut i de la garantia de poder viure dignament. El Tribunal Constitucional realment existent és un seriós problema per a la justícia social, i per a una democràcia amb impuls igualitari.
La casualitat ha volgut que fos dissabte passat quan he tingut temps de llegir l'esmentada Sentencia del Tribunal Constitucional. I la data del 30 de novembre és important per a la memòria del moviment obrer i el republicanisme democràtic-plebeu. És l'aniversari de l'assassinat, el 1920 a Barcelona, per pistolers a sou de la patronal catalana, i amb la complicitat de l'autoritat governativa, de l'advocat laboralista i republicà Francesc Layret i Foix, conegut, entre altres coses, per la cèlebre frase "Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions", i sempre recordat en el poema "Vint bales foren, vint bales" de l'estimada Maria-Mercè Marçal:
 A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!

diumenge, 1 de desembre del 2019

Reduir, Repensar, Rebel·lió



Publicat originalment a dBalears (25-11-2019)

En llegir al dBalears que el Govern crearà tres fòrums de diàleg sobre sostenibilitat econòmica, ambiental i social, no em vaig poder estar de recordar altres saraus institucionals invocant el concepte de "sostenibilitat" que, de tant d'invocar-lo en va (per exemple, el progressista Consell de Mallorca vol, fort i no et moguis, inaugurar l'autopista Llucmajor-Campos com a part de la seva política sostenible de mobilitat), ha esdevingut en un monumental "no-res". Amb el terme "sostenibilitat", acaronat fa anys pel moviment ecologista, ha passat quelcom semblant a les famoses "3R", allò de Reduir, Reutilitzar i Reciclar, que, ben aviat el sistema productivista en part se les va apropiar amb la mercantilització del reciclatge (el cas de TIRME n'és un exemple espectacular), i la creació del “reutilització-business” (economia circular). Val a dir que reciclar i reutilitzar és bona cosa, si no s’industrialitza ni financiaritza el reciclatge, i si la reutilització la fan entitats com ara Deixalles, i no societats mercantils d’empreses multiserveis, algunes, fins i tot, associades a fons d’inversions. El cas és que, mentrestant, la "R" de reduir (que té a veure amb decréixer) va ser, de bell antuvi, un recurs tan retòric que no va acabar de formar parts del “capitalisme verd”.
En l'actual situació de crisi ecològica-social, de declaracions d'emergència climàtica, d'auge del neofeixisme... és imprescindible que els progressistes llancin missatges més clars a la ciutadania que la creació de fòrums per anar xerrant de les coses, i... “qui dia passa, any empeny”, entre altres coses, perquè és clau saber de quin progrés es parla: De l'assolible només mantenint l'addicció al CO₂? De l’aconseguit mitjançant una societat de l'externalització, és a dir, del benestar propi, a costa de denegar-li-ho a uns altres? Del progrés tecnològic que, en paraules de José Saramago (2008), "es va disparar fins a límits inconcebibles i l'anomenat progrés moral va deixar de ser, purament i simplement, progrés, i va entrar en regressió"? En definitiva, la qüestió en aclarir si el missatge és d'un progrés sense prendre en la mínima consideració la imprescindibilitat de límits. Aquestes preguntes no queden aclarides per molt que a cada frase posin el mot "sostenibilitat".
Per tot plegat, hem arribat al bon punt que cal exigir a tothom que no xerri més de sostenibilitat. És l'hora de recuperar i actualitzar les "3R". Ara, si o si, han de ser: Reduir, és a dir, decréixer; repensar el model econòmic, altrament dit, desturistitzar; rebel·lió, en altres paraules, rebel·lar-nos contra l’extinció i la indiferència progressista i/o conservadora en relació al clam #SenseLimitsNoHiHaFutur. En aquest sentit, resulta escaient recordar que, en paraulers d'Antonio Gramsci, "la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents”.
I, com avui, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, no podia acabar aquestes línies sense reiterar que, ara més que mai, no es pot ser indiferent envers aquesta xacra patriarcal. Per molt que bramin els masclistes neofeixistes de Vox, la realitat és, en paraules de Rebecca Solnit (“Els homes m'expliquen coses”. Angle Editorial, 2016), que "Tenim una quantitat impressionant de violacions i violència contra les dones en aquest país, i arreu del món, i és quelcom que mai es tracta com un problema de drets humans, o com una crisi, o ni tan sols es considera que hi hagi un patró. La violència no té raça, classe, religió, o nacionalitat, però té gènere".