Un conte de Nadal

Publicat originalment a dBalears (21-12-2020) 

L'any següent al de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè, coincidint amb la commemoració del cinc-cents aniversari de la Germania, a Mallorca va haver-hi un potentíssim aixecament social. Els governants es veren obligats a crear una assemblea popular per acordar una autèntica planificació d'una transició ecosocial que, una vegada acordat i practicat, ho capgirà gairebé tot.

Començà la desturistització del model econòmic illenc; el futur econòmic es dissenyà amb la lògica –absolutament imprescindible per afrontar amb èxit la situació de crisi climàtica- "de menys mercat i més estat"; tot d'una es començaren a veure significatius tangibles de diversificació econòmica. El turisme, és clar que va seguir sent important, però no ho era tot. Es va acabar gairebé definitivament amb la dependència dels Tours Operadors Turístics. L'economia social i solidària va tenir un impressionat estirabot. Mai més -com sí que va succeir en el pressupost autonòmic de 2021- es van retallar les partides pressupostàries en R+D+i, ans al contrari, les Illes Balears i Pitiüses iniciaren un camí que les convertí en pocs anys en un referent mundial en recerca, desenvolupament, i innovació de tot allò que té a veure amb el "bé comú", i, per tant, amb el bé del planeta. No va haver-hi un cèntim públic més al "business as usual" de la R+D+i.

L'aixecament social va ser tan fort que a la metròpoli (Madrid) no li quedà més remei que acordar amb els i les representants dels pobles de les Illes Balears un sistema de finançament de l'autonomia ben igual que el del concert que tenen a Euskadi. Alhora, la immensa majoria de les persones superriques varen seguir l’exemple dels "Milionaris per la humanitat", i, a partir d'això, tothom, excepte qui no era expressament ric, començà a pagar més impostos.

Totes les administracions varen iniciar polítiques de mobilitat no subjugades als interessos de la indústria de l'automoció; el transport col·lectiu -especialment el tren-, la bicicleta, i caminar, esdevingueren en els elements hegemònics de la mobilitat. Ben aviat s'iniciaren les obres per desfer les, en paraules de l'enyorada Xesca Ensenyat, "protuberàncies del paisatge" de les més recents infraestructures viàries, com ara l'autopista Llucmajor-Campos, o la Variant Nord d'Inca a Mallorca, i d'altres ferides dels territoris insulars. L'alçament popular post pandèmia de la covid-19 no s'aturà fins que els aeroports i ports passaren a dependre exclusivament de les administracions insulars.

Es posaren en marxa un seguit de mesures econòmiques, socials i laborals que van aconseguir aturar de soca-rel el declivi de la classe mitjana; minvaren les grans desigualtats; i el risc de pobresa es reduí com mai s'havia vist. L'estratègia va ser la de posar la vida al centre de totes les polítiques amb garantia incondicional i universal de drets a l'existència material, a l'habitatge digne, a l'autonomia personal de les persones en situacions de dependència. Es va deixar d'avaluar-ho tot en termes de PIB. El nou indicador per mesurar el tarannà econòmic va passar a ser el trident de desenvolupament, petjada ecològica, i igualtat.

La insurrecció popular fou cosa de dones i d'homes, a parts iguals, i, en un tres i no res, les bretxes salarials de gènere, els "sostres de vidre", i "els sols enganxosos" minvaren. La coresponsabilitat en les tasques de cures i de la llar es convertí en quelcom normal. Una impressionant munió d'homes varen dir "ja n'hi ha prou" de violència masclista, i aquesta començà –massa a poc a poc, és cert- a convertir-se en una pandèmia d'un temps passat. En aquesta, diguem-li, "Germania triomfant del segle XXI" hi participaren activament ciutadanes i ciutadans procedents d'arreu, de tota forma d'estimar, i amb qualsevol de les capacitats diferents que us pugueu imaginar. Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera esdevingueren en illes lliures de racisme i xenofòbia, exemple mundial d'acolliment de persones d'arreu del món, on l'ILGTBIfobia s'aproximava a zero, i la discriminació a qualsevol àmbit o les barreres de qualsevol mena eren gairebé inexistents.

Els governats deixaren d'anar -i gastar recursos públics- a fires turístiques. I, no obstant això, no s'estaven d'assistir a tots els fòrums –inclús els impulsaven- on es debatés sobre temes crucials, com ara la justícia fiscal i el combat contra l'evasió, i els paradisos fiscals; la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional; la reducció de la jornada laboral; la democratització de les empreses mitjançant la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials estratègiques; les formes practicables de decreixement econòmic per a preservar el planeta amb justícia social..., en definitiva, en  tot allò que tenia a veure amb garantir que les generacions actuals siguem bons ancestres per a les generacions futures.

Tot plegat fou possible per un conjunt de factors. Un dels principals va ser que, després de la pandèmica coronavírica de la covid-19, es practicaren unes polítiques educatives i culturals desindustrialitzades que aconseguiren baixar espectacularment la taxa d'abandonament primerenc i fracàs escolar, un escreix en l'hàbit de lectura, i, òbviament, de comprensió lectora. Qui més qui manco havia llegit "Història de dues ciutats". La comprensió del començament de la novel·la, és a dir, quan Charles Dickens escriu "era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'era de la saviesa, l'era de l'estupidesa", fou diàfana: Malgrat la duresa de la pandèmia, calia optar per la saviesa i rebutjar l'estupidesa, que, tard o d’hora, tornaria a conduir a la ciutadania illenca al pitjor dels temps.

Vespre de Nadal, amb el Sàhara Occidental!

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-12-2020)

Fa gairebé un quart de segle que l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears ens convoca cada horabaixa del 25 de desembre a fer palesa la solidaritat amb el poble sahrauí, i a practicar un recurs tan lligat a la mobilització en defensa dels Drets Humans com és l'encesa d'espelmes. Ara més que mai el poble sahrauí necessita l'immens moviment de solidaritat amb la causa de la seva llibertat. Ara més que mai cal encendre espelmes tot exigint la llibertat dels presos polítics; i justícia, veritat, i reparació per a les persones sahrauís desaparegudes. La cita és divendres, 25 de desembre, a les 20 h a la plaça de Cort de Palma.

La situació actual d'aquest llarguíssim conflicte de descolonització no conclosa és especialment greu. No debades, a la convocatòria d'enguany, la nostrada Associació d'Amics del Poble Sahrauí no s'està de manifestar la seva "consternació i preocupació davant la greu situació que travessa el nostre poble germà sahrauí, en situació de guerra a conseqüència de la violació de l'alto al foc per part del règim marroquí", i, alhora, el desig de "retre un homenatge i exigir la llibertat de tots els presos polítics que es troben a presons marroquines en situacions de gran precarietat, sent víctimes de maltractaments i tortures, privats d'atenció mèdica, incomunicats de les seves famílies, per manifestar-se i exigir la llibertat del seu poble". No cal dir que, amb la pandèmia de la covid-19, la situació d'aquestes persones presoneres polítiques no ha fet altra cosa que agreujar-se.

I sí, una altra vegada el conflicte del Sàhara Occidental és, malauradament, també un conflicte bèl·lic que es desencadenà el dia 13 de novembre quan l'exercit del Marroc atacà a un grup de sahrauís que es manifestaven en el Guerguerat. Val a dir que el pas -fonamentalment de mercaderies espoliades al poble sahrauí- que Marroc té obert al Guerguerat és il·legal, i que la zona, d'acord amb les resolucions de Nacions Unides, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars. I, malgrat això, ¿què va fer la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) per defensar els drets humans de protesta i manifestació pacifica dels saharauis? Doncs mirar cap a una altra banda, o, com es crida a les manifestacions de suport a la justa causa sahrauí, "la MINURSO es dedica a prendre el té".

Si l'actitud de l'ONU -de la comunitat internacional, com se sol dir- és patètica, la del Marroc és, directament, mentidera i criminal. Ho és tan mentidera que, ara mateix, arriba al paroxisme de negar l'evidència de la nova situació de guerra. No és una actitud baldera, car el Regne Alauí fa anys i panys que menteix per mantenir l'statu quo, és a dir, l'ocupació i saqueig dels recursos naturals del Sàhara Occidental, i el no respecte dels DDHH del poble sahrauí. ¿Es pot qualificar d'altra manera que no sigui de criminal acordar amb Donald Trump –un president dels EUA derrotat democràticament, que està "temps de descompte"- el reconeixent de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, obviant la legalitat internacional, i la més que probable desestabilització de la pau al nord d’Àfrica? Ras i curt: Qui busca la guerra i no acarona la pau és un criminal!

I, tanmateix, la pau és quelcom més que l'absència de guerra. El poble sahrauí sap molt bé que viure en un territori ocupat, o refugiat en uns campaments de la inhòspita Hamada algeriana, amb la seva terra dividida pel que és el mur més gran que ara hi ha al món (el "Mur de la Vergonya"), i amb un desplegament de mines antipersones descomunal, no és viure en una situació de pau. El poeta saharaui Luali Leshan, en el  poema "Sobrevivir a la guerra", ho expressa així:

"Quién dijo

que se terminó la guerra.

Quizá para los muertos.

Sobrevivir a la guerra

es llevar a cuestas el cuerpo ausente.

Y el corazón emboscado en una batalla

llena de gritos que nos congelan el alma."

Perquè és una vergonya que l'ONU no hagi fet en dècades el que tocava fer per tal que el referèndum d'autodeterminació acordat ja s'és celebrat. Perquè és una vergonya que el Regne d'Espanya no hagi assumit (ni sembla tenir intenció de fer-ho ara que al govern espanyol hi ha ministres, a més del PSOE, que ja és tradició que traeixi als sahrauís, de Podemos i d'Izquierda Unida) les seves obligacions com a potència Administradora del Sàhara Occidental. No és tan  complicat: s’està amb el bàndol de la legalitat internacional, dels Drets Humans, de la  dignitat..., és a dir, s’està amb el legítim representant del poble sahrauí, el Front POLISARIO, o no s’hi està. 

En fi, com volem que s'aturi aquesta guerra, i volem un Sàhara lliure, ens veiem a la plaça de Cort de Palma el dia de Nadal al vespre. Som-hi!

 

Més que un nyap: és el colmo!

Publicat originalment a dBalears (14—12-2020)

Malauradament, els i les que, tot just aprovar-se, vàrem qualificar l'Ingrés Mínim Vital (IMV) com a un Insuficient Mínim Vital, ens equivocàrem. Aquesta ajuda estatal per "assistir" a les famílies en pobresa forçà severa es va presentar com una de les grans apostes del Gobierno Progresista de Coalición per fer front a la pobresa extrema, i com a part de l'"Escudo Social” posat en marxa pel Gobierno de España amb l'objectiu d'apaivagar els efectes socials de la pandèmia coronavírica.

Sí, ens equivocàrem! A més a més de les seves evidents insuficiències de quantia i d'abast (contra l'escreix d'empobriment causat per la pandèmia de la covid-19 calien canvis de debò en les polítiques, com ara la Renda Bàsica), ha resultat ser un rotund fracàs. L'inquisitorial cúmul de condicionants per accedir a aquest subsidi, la complexitat de la seva tramitació administrativa, i la falta de personal per fer-ho amb agilitat han fet que l'IMV se’n anés en orris en el seu suposar objectiu de garantir uns mínims de renda a les famílies especialment pobres. Al capdavall la brutal crisi social es gestiona amb molta macroeconomia, acompanyada d'ingent burocràcia, i poca d'humanitat!

S'acumulen les denegacions. No basta haver-se empobrit per tenir-hi dret. S'ha de ser molt i molt pobre! Si no es justifica que la família viu en una situació de pobresa de solemnitat, no hi ha res a fer! S'acumulen "sine die" els retards en la tramitació de les sol·licituds. A les persones pobres se'ls aplica un rigor administratiu en la lògica neoliberal de culpabilitzar-les de la seva situació, i de fer-les sospitoses de frau. Val a dir que això no passa en els àmbits dels, posem per cas, "business", on s'ha estès l'ús de l'anomenada "declaració de responsabilitat", és a dir, "vostè faci, i ja comprovarem si tot està en regla". El rigor administratiu aplicat a la gent empobrida ha esdevingut en rigor mortis pel que fa a les seves expectatives, sustentades en les reiterades promeses de "no dejar a nadie atrás".

Per una altra banda, fa alguns mesos a aquesta entrevista, entre altres coses, esmentava el sorprenent silenci sobre la invasió competencial que representa la forma jurídica donada a l’ IMV car "les competències de serveis socials són exclusives de la Comunitat Autònoma. L'Estat ha fet una martingala, creant una prestació pròpia de serveis socials, i encabint-la en l'àmbit de la Seguretat Social".

Per acabar d'arrodonir el nyap, la setmana passada ens assabentàrem que la conselleria autonòmica d'afers socials i esports facilitarà el cobrament de la RESOGA [la Renda Social Garantida autonòmica per a gent en situació constatada de pobresa bastant severa] davant el retard en les resolucions de l'IMV. S'arriba així al súmmum del despropòsit. En cèlebre expressió en seu parlamentària de Pere Sampol, això és el colmo! Certament, el fet que una financerament paupèrrima comunitat autònoma hagi d'atendre a les persones més desfavorides per mor de la ineficàcia i ineficiència del Regne d'Espanya, ho és el colmo.

En fi, tot plegat és més que un nyap! Em reserv qualsevol qualificatiu per a descriure com ha acabat el tan insuficient com necessari Ingrés Mínim Vital.

Xenofòbia salarial?

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (06-12-2020)

Fa poc més d'un any analitzava per a Illa Global unes dades de l'Agència Tributària que ens permeten fer una aproximació a la nostrada pobresa laboral. El passat novembre es publicaren aquestes dades referides a l'exercici fiscal de 2019, sobre les quals, si és del vostre interès, aquí en teniu una anàlisi. Tot seguit –i a partir d'aquesta mateixa font estadística- em propòs fer una aproximació a les diferències salarials a les Illes Balears entre les persones amb nacionalitat espanyola y estrangera.

Anem per feines: El salari anual mitjà de les persones amb nacionalitat espanyola fou de 21.330 €, mentre que el de les de nacionalitat estrangera només arribà als 13.906 €. És a dir, la població estrangera assalariada tingué, de mitjana, un 35% menys de salari que l'espanyola. És, si més no, una dada impressionant, sobre la qual paga la pena reflexionar.

Fem algunes aproximacions més: El salari anual mitjà dels homes espanyols va ser de 23.265 €, i el dels estrangers  un 36% menys (14.828 €). Pel que fa a les dones, el salari de les de nacionalitat espanyola (19.364 €) fou  un 34 % superior al de les estrangeres (12.772 €).

Per una altra banda, la majoria de la població illenca tenia edats incloses en les següents franges: Entre 26-35 anys, 16.802 persones; entre 36-45 anys, 34.806; entre 46-55 20.840. En els tres grups d'edats les persones amb nacionalitat espanyola declararen percepcions salarials superiors als estrangeres en un 29%, 35%, 37%, respectivament.

Amb tot plegat no em sembla exagerat interrogar-nos si a l'anomenat mercat laboral illenc existeix certa situació que hom podria qualificar de "xenofòbia salarial". Ras i curt: La discriminació salarial per raó de nacionalitat estrangera és consubstancial amb aquesta boja teoria econòmica -molt estesa a casa nostra- segons la qual l'enriquiment més gran dels més rics és la millor recepta per al progrés econòmic.  Pensem-hi!

Pobresa laboral juvenil generalitzada

Publicat originalment a dBalears (07-12-2020)

Un dels titulars que el passat dijous publicava dBalears afirmava que "els joves han d'invertir el 90% del seu sou en el lloguer de l'habitatge". En el desenvolupament de la notícia s'especificava que la dada fa referència als joves assalariats de les Balears, i és part de la informació de l'Observatori d'Emancipació, que recull l'Anuari de la Joventut 2020.

L'esmentada notícia em suggereix una doble reflexió:

1. Les dificultats d'emancipació del nostre jovent assalariat són una constatació de la pèrdua de garantia d'integració social del treball remunerat. Tot observant les dades de l'Agència Tributària corresponents a l'exercici fiscal de 2019, i que es publicaren el proppassat 18 de novembre, la situació es podria qualificar de pobresa laboral juvenil generalitzada.

Les dades, succintament presentades, són les següents: El salari mitjà anual per a tota la població illenca assalariada fou de 19.834 €. Però, atenció: Per a les persones de 18 a 25 anys, un col·lectiu de 68.755 persones, aquest salari anual es redueix a 8.546 € (9.102 € per als homes, i 7.969 € per a les dones, és a dir amb una bretxa de gènere del 12,45%). Amb aquests salaris és impossible imaginar quelcom semblant a qualsevol inici de procés d'emancipació.

2. Una segona dada de l'Agència Tributària per a esbossar la segona reflexió: Els menors de divuit anys (un col·lectiu de 3.086 persones) tingueren un salari anual de pobresa extrema, concretament de 2.439 €. A més a més, s'ha d'afegir -com és fàcil de concloure amb les dades de la Hisenda espanyola- que en la població illenca assalariada menor de 35 anys és en la que es concentra el major percentatge de salaris que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (900 €/mes) Tot plegat ens hauria de convidar a reflexionar sobre les conseqüències socials com ara, entre d'altres, els joves ni-ni (ni treballen ni fan feina), o les "males experiències inicials d'incorporació al món de l'ocupació". Una vegada reflexionat l'assumpte, potser hauria arribat l'hora de posar en marxa polítiques -especialment juvenils- com les que els anglosaxons genèricament anomenen "making work pay", que ve a ser quelcom com "fer que el treball [remunerat] compensi".

Sigui com sigui, per eficiència econòmica, com a garantia de cohesió social, i per decència democràtica, cal acabar, més aviat que tard, amb aquesta situació de pobresa laboral juvenil generalitzada.

La indecència de la "realpolitik" al Sàhara Occidental

 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/   (28-11-2020)

El 21 d'octubre un centenar de refugiats sahrauís residents als campaments de Tinduf van iniciar pacíficament el bloqueig –exercint el dret humà a la manifestació i a la protesta- del pas fronterer entre el Sàhara Occidental i Mauritània. En el Guerguerat, el Marroc ha construït una entrada il·legal per la qual circulen en direcció a Àfrica Occidental, fonamentalment, recursos naturals il·legalment espoliats al Poble Sahrauí. La protesta sahrauí aconsegueix un gran col·lapse de les il·legals mercaderies. La reivindicació dels manifestants és un crit -que ens recorda al d'un altre octubre geogràficament més proper, el de 2017- de "volem votar!".

Davant la paralització sine die del compliment de la Resolució 690 del Consell de Seguretat de l'ONU, que estableix l'obligació de l'organització del Referèndum d'Autodeterminació acordat en l'alto-el-foc signat pel Regne del Marroc i el Front POLISARIO (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro) en 1991, i la permanent i creixent conculcació dels Drets Humans dels i les sahrauís per part del Marroc, s'exerceix el dret a la protesta. I es fa en una zona que, d'acord amb les resolucions de l'ONU, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars.

Malgrat això, el 13 de novembre l'exercit del Marroc hi fa presència, i ataca als manifestants sahrauís. És una clara transgressió de l'alto-el-foc, a la qual el POLISARIO no pot més que contestar, donant per trencat aquest cessament de la utilització de les armes. Des de llavors l'escenari és de guerra. Ja se sap que, quan esclata la guerra, una de les primeres víctimes és la veritat, i per això el Marroc es permet negar l'existència d'aquest nou i lamentable conflicte bèl·lic. És molt útil per a entendre millor la situació llegir aquesta "Nota explicativa de la representació del Front Polisario en les Nacions Unides".

A partir d'aquí, hi hauria molt a dir d'aquesta llarga lluita, que s'acosta al mig segle, per la llibertat del Poble Sahrauí: de les torrentades de solidaritat d'arreu del món amb la seva causa; del cúmul de traïcions; dels flagrants incompliments de la legalitat internacional, europea, i espanyola; del vergonyós menfotisme en l'aplicació dels Drets Humans quan es tracta de mantenir el business as usual; dels lligams, encara ara, existents -recordeu allò de "atado y bien atado"- de l'anomenada "transició espanyola a la democràcia" (cada vegada està més de demostrat [gràcies, CIA per desclassificar papers!] que Joan Carles I va malvendre el Sàhara Occidental al Marroc a canvi de garantir-se la restauració borbònica), etc. Però em detindré en dos aspectes que van més enllà del conflicte sahrauí, i em permeten plantejar una discussió sobre el que entenc dues peces claus de la "realpolitik" que en els nostres dies han tingut una impressionant embranzida. Cal recordar que la "realpolitik" va ser així definida per Otto von Bismarck en la segona meitat del segle XIX, i la traducció de l'alemany voldria dir "política realista", però, veritablement, significa fer la política que l'establishment considera que s'ha de fer. Sense embuts: política sense ideologia, sense ètica, sense principis, sense valors...

Dos són, al meu entendre, els assumptes de debat entorn d'aquesta "realpolitik del segle XXI" a col·lació de la lluita per un Sàhara Lliure: La llei de renúncia per aproximació al poder formal, i la conceptualització de la societat de l'externalització en què vivim.

La llei de renúncia per aproximació al poder formal és aquella que provoca que, quan s'aconsegueixen posicions institucionals en les què es podrien fer –o almenys intentar-lo-, no es facin polítiques coherents amb el que s'ha defensat abans d'arribar a tals posicions. Hi ha molts exemples d'aquesta aparentment inexorable llei: La defensa de la Renda Bàsica Incondicional i Universal, del decreixement, de les mesures per fer front a l'emergència climàtica, de la radical defensa dels Drets Humans, de la fiscalitat veritablement justa i de la lluita contra els paradisos fiscals, etc., defensa que perd intensitat en la mesura que l'apropament a aquest poder formal és major.

En el cas del procés de descolonització del Sàhara Occidental l'efecte d'aquesta llei és paradigmàtic, des de la traïció històrica de Felipe González, fins a l'actual Govern de Coalició. La llei de renúncia per aproximació al poder formal opera només en els àmbits en els quals realment s'haurien d'executar les polítiques. En altres àmbits és possible la, diguem-ho així, politiqueria. A tall d'exemple, és possible que els partits polítics que signen, posem per cas, la Declaració de partits polítics que formen part de l'Intergrup "Pau i Llibertat per al Poble Sahrauí" en suport al Poble Sahrauí davant l'escalada de la tensió a la zona del Guerguerat, o la Declaració de la Junta de Portaveus sobre la situació al Sàhara Occidental" del Parlament de Catalunya, dos textos realment compromesos, i que van al moll de l'os de l'assumpte, no subscriguin una cosa semblant quan són ells mateixos qui han d'executar el que es proposa.

Tant és així que el Govern de Coalició espanyol ha eliminat de les seves declaracions qualsevol referència al dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, al mateix temps que pràctica una equidistància netament esbiaixada als interessos del Marroc. Un exemple és una piulada del passat 25 de novembre de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament instant a reprendre "el procés negociador i s'avanci cap a una solució política mutuant acceptable" (sic). L'AECID sap que dient això, no sols practica un lamentable llenguatge diplomàtic, sinó que és un missatge al Regne del Marroc de suport al manteniment de l'actual statu quo. En el cas del Sàhara Occidental, la llei de renúncia per aproximació al poder formal és molt cruel. Ho és tant que el delegat del Front Polisario per a Espanya, Abdulah Arabi, no es va poder estar de declarar: "D'Espanya no esperem res; que no ens faci més mal".

La societat de l'externalització en què vivim és el segon assumpte de l'actual "realpolitik" relacionat amb la causa del poble sahrauí que vull plantejar. Va al dir que manllev el terme a Stephan Lessenich –autor del llibre "La sociedad de la externalización"- que explica que les societats de capitalisme democràtic són societats externalitzadores, que la seva reproducció opera a través d'un conjunt complex de mecanismes, començant per l'apropiació dels recursos, particularment, recursos humans i naturals, a costa d'expropiar pobles i terres d'altres parts del món.

Ras i curt: Aquesta és la perversa lògica de la brutal espoliació de recursos naturals (minerals, energètics, pesquers...) que practiquen el Marroc i la UE al Poble Sahrauí. En aquest sentit, ve a tomb citar unes paraules de Lessenich força rotundes: "La perversió de la nostra societat de l'abundància és que, per mantenir les condicions de vida, es fa necessari danyar a uns altres". Pot ser, doncs, interessaria contenir l'irrefrenable consumisme, i, per una altra banda, fer un pensament sobre la contradicció entre la gran i persistent solidaritat dels pobles de les Illes Balears amb el del Sàhara Occidental, i, alhora, viure consumint acríticament productes procedents d'aquest espoli, com, entre altres coses, construir amb sorra robada als germans i les germanes sahrauís.

En qualsevol cas, malgrat la maleïda "realpolitik", tard o d'hora, el Sàhara Occidental serà lliure. Personalment, m’identific molt amb les següents paraules escrites per Maider Saralegi Gutierrez en un extraordinari article: "En mi primer viaje allí descubrí como al pueblo saharaui podrían robarle muchas cosas, pero jamás podrán robarle soñar. Una sociedad que sueña con recuperar lo que les arrebataron de la noche a la mañana; sus tierras y sus derechos humanos".

Mentrestant, i ara més que mai: Marroc culpable, Espanya  (UE, i ONU)  responsable!

Pensions pobres, pensions riques

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-121-2020)

Amb les últimes dades disponibles –novembre 2020– sabem que el total de pensions de la Seguretat Social espanyola a les Illes Balears és de 195.802. La pensió mitjana és de 944,34 €/mes, i ocupa en el rànquing de comunitats autònomes una posició intermèdia, ja que, normalment, entre sis i set comunitats autònomes tenen una mitjana inferior. Sens dubte, el percentatge de població illenca beneficiària d'aquestes prestacions contributives és força important i creixent (el 2019 es van incorporar un total de 12.027 pensions, i les baixes només van ser 8.254). En qualsevol cas, convé precisar el següent: les contingències pensionades molt majoritàries són les jubilacions (127.606) i les viduïtats (44.565), que representen, respectivament, el 65% i el 23% del total. La resta de contingències són les d'incapacitat permanent (17.318), orfandat (6.193) i a favor de familiars (120), que, sobre el total de pensions, tenen un pes relatiu bastant i molt modest (8,8%, 3,1% i 0,1%, respectivament). També és imprescindible tenir en compte que la quantia mitjana de la pensió varia molt segons la contingència protegida. El novembre passat la pensió de jubilació mitjana va ser de 1.078,51 €; la d'incapacitat permanent, de 912,12 €; la de viduïtat, de 655,00 €; la d'orfandat, de 358,67 €, i la d'ajuda a familiars, de 599,33 €.

Com es pot observar, les quanties majors corresponen a les contingències associades a situacions d'absència de treball retribuït, i al que s'ha cotitzat per determinar la quantia inicial de la pensió. Val a dir que la mitjana total de les pensions a les Balears, en l'última dècada, ha anat escalant posicions en el citat rànquing de comunitats autònomes en la mesura que les quanties de les pensions de recent reconeixement –especialment les de jubilació– han tingut un menor  gap amb la mitjana estatal, i de la majoria comunitats espanyoles. Cal recordar que en l'anterior crisi, iniciada el 2008, part d'aquest col·lectiu –les persones amb una pensió posem que superior al llindar de la pobresa– van ser considerades com un matalàs social essencial en l'ajuda al manteniment de moltes llars de descendents. Això va possibilitar que els estralls socials d'aquella crisi no fossin encara majors.

Hi ha, però, una altra font d’informació per analitzar les pensions, les dades de l'Agència Tributària, que, pel que fa a l’exercici fiscal de l’any passat, es publicaren el proppassat 18 de novembre. Segons aquesta font, el total de persones que van rebre al llarg de l'any 2019 algun tipus de pensió, públiques o privades, dineràries o en espècie, és de 193.174 (51% dones, 49% homes). S'ha de precisar que aquesta dada de la hisenda espanyola es refereix a persones (encara que hagin percebut diverses pensions), mentre que la dada de la Seguretat Social està referida a pensions pagades i, per tant, no són dades comparables. En qualsevol cas, i això és l'important, la informació de l'Agència Tributària ofereix un retrat molt interessant de la bretxa de gènere en pensions, i de les diferències realment existents entre les pensions pobres i molt pobres –les que no arriben al salari mínim interprofessional (900 €/mes)–, i les pensions riques i molt riques –les que sobrepassen entre 7,5 i 10 vegades aquest salari mínim.

Doncs bé, la pensió mitjana anual subjecta a IRPF l’any 2019 va ser de 15.112 € (17.467 € per a homes i 12.872 per a dones). Per tant, la bretxa de gènere és d'un 26,3%. D'altra banda, el 22% (43.152 en termes absoluts) són pensions pobres, de les quals més del 29% són molt pobres. I, atenció: el 61% d'aquestes pensions pobres és percebut per dones! En l'altre extrem, les pensions riques, que representen un molt minoritari 0,3% (629 en termes absoluts), i de les quals el 21% són pensions molt riques (de mitjana, 165.069 €/any), tenen cara d'home, ja que el 79% de les persones que les cobren són homes.

Per arrodonir les dades de l'Agència Tributària, anotem que, entre un extrem i l'altre, hi ha el gruix de les pensions de les Illes Balears. Un grup de 98.458 persones amb pensions modestes (entre 10.513 € i 15.585 € de mitjana anual), i un grup de 50.935 persones amb pensions altes, amb mitjanes anuals que oscil·len entre 24.573 € i 42.469 €.

I, tanmateix, allò veritablement rellevant i preocupant és que, en parlar de pensions (vegeu el recentment renovat Pacte de Toledo), gairebé sempre el territori de vulnerabilitat social de les pensions pobres sol col·locar-se en un angle mort. L'assumpte no és balder. En aquesta crisi social coronavírica, aquestes pensions pobres difícilment podran ser –tampoc no ho van ser en l'anterior crisi– sustentadores de vides decents. A més a més, en contrast amb les riques i molt riques, constitueixen tot un exemple de les grans desigualtats existents en les nostres societats.

Com que la pobresa d'algunes pensions és un component més del mix que fa que el risc de pobresa i/o exclusió social tingui un fort component hereditari, en l'abordatge de la solució a aquesta problemàtica el debat sobre una renda bàsica incondicional i universal es presenta com a ineludible.

Perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!

 Publicat originalment a dBalears (30-11-2020)

Les pressions dels lobbies empresarials entorn del suculent fons europeu NextGeneration-EU són brutals. Feia temps que no hi havia quelcom tan llaminer per al capital com aquests 140.000 milions d'euros. En la situació de coronacrisi, el gran debat d'ara mateix hauria de ser, dins dels condicionants de la UE, per a què s'empraran tants dobles.

La quantitat d'euros disponible serà tanta que mai més podrà posar-se l'excusa que una autèntica transició ecosocial és infinançable. Per molt alts que siguin els costos socials d'aquesta transició, quan es vol, hi ha suficients recursos econòmics. Però, tot indica que el model estructuralment neoliberal de la UE empeny –sense discussió possible- en la direcció d'una recuperació de la economia malmesa per la crisi de la covid 19 a base de greenwashig, és a dir, d'una gran rentada verda dels models de creixements preexistents, de, per tant, falses solucions a la triple crisi ecologia (climàtica, biodiversitat, ecosistemes). Per una altra banda, sembla que -lluny de promoure reformes laborals que retornin a l'ocupació la seva, gairebé assegurada, capacitat d'integració social i possibilitat d'ascens social, la tendència és la del socialwashing, que no és una altra cosa que una "rentada social". L'empresariat considera especialment útil aquesta renovada Responsabilitat Social Corporativa –voluntària i a base d'accions caritatives, és clar- per a guanyar-se respecte social, i apaivagar el conflicte social en un temps d'agudíssima crisi social.

Per què no es discuteix d'aquestes coses? Doncs perquè a les elits li interessen altres debats, per exemple, el grau de gestió del fons a través del tòtem neoliberal de la col·laboració publicoprivada. Lluny d'una "planificació estratègica" per a impulsar un canvi de model econòmic, s'imposa l'interès sectorial empresarial. Vet aquí un exemple a les Illes Balears: "la CAEB presentarà els projectes reclamats per les empreses de les illes davant el Govern central amb el suport de la CEOE, CEPYME i de l'Executiu de Francina Armengol", i un a l'àmbit del Regne d'Espanya: "La CEOE reclama que l'Estat no gasti més d'un terç dels fons europeus en inversió pública" i que el 75% restant sigui cosa de les empreses privades en exclusiva. Així va la cosa ..., i el Govern d'Espanya sembla que ja ha comprat l'estratègia de gestió dels recursos del NextGeneration-EU per la via de la col·laboració publicoprivada.

Un altre debat que interessa a les elits empresarials és "l'agilització dels fons". Per aconseguir-ho no s’estan de rebaixes de requisits ambientals o dels controls anticorrupció. Sabent l'espanyolitat de "l'economia de BOE", o de "l'economia de la llotja del Bernabéu", el perill és màxim. Per evitar-los a aquests perills, suggeriria llegir (o rellegir) tres obres imprescindibles: el llibre de Roberto Velasco, "Las cloacas de la economía" " (especialment el capítol dedicat a l'economia de la corrupció), el d'Andrés Villena Oliver "Las redes de poder en España. Élites e intereses contra la democracia", i, sobretot, "Taxonomía del lucro", del mestre José Manuel Naredo. Tres llibres que, amb les experiències del passat, ens adverteixen de la necessitat de la taxonomia (la classificació) dels processos dels més que possibles enriquiments -en molts casos contraris als interessos de les majories socials i el medi ambient- lligats al NextGeneration.

Veurem com acaba tot plegat. De moment, perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!

Neguits d'abans de la pandèmia

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 26-11-2020)

El Consell Econòmic i Social (CES) acaba de publicar la memòria de 2019. És, com cada any, una exhaustiva anàlisi sobre, com indica el seu títol, "l'economia el treball i la societat de les Illes Balears". Però aquesta fotografia que ens ofereix enguany el CES té un interès especial: És un retrat de la situació immediatament prèvia a la pandèmia de la covid-19. Un retrat de, entre altres coses, un creixement econòmic amb un cert alentiment (potser, el model d'excés d'especialització turística i dèbil diversificació econòmica té limitis intrínsecs?); infraestructures viàries amb una densitat i sinistralitat que -excepte que es vulgui seguir creixent en lloguer turístic de cotxes- no justifica la disbauxa asfaltadora i de rotondes; un deute acumulat autonòmic de 8.863 milions d'euros sense que, per cert, s'hagi complit el compromís de l'anterior legislatura d'auditar aquest deute; una economia social extraordinàriament feble, i una economia solidaria  ni tan sols esmentada; un "Estat del benestar" manifestament millorable; serioses febleses en cohesió social com ho palesa el fet que convisquem amb més de 200.000 persones en risc de pobresa.

Tot plegat, cal observar-ho en un context del qual la Memòria del CES ens proporciona dades, però sense contextualitzar-les del tot. Val a dir que contextualitzar és polititzar i que, per tant,   ha de ser molt mal de fer contextualitzar en un organisme en què ha de prevaler el consens. I, tanmateix, res ni ningú em pot privar de fer, si més no, dos comentaris de context, tot pensant en la polis, és a dir, en la ciutadania, i no  només en les xifres:

1. L'any de les declaracions institucionals d'emergència climàtica, de la Vaga Mundial pel Clima del 27 de setembre, o de la inflació ad nauseam de la retòrica institucional sobre "sostenibilitat", resulta que a la Memòria del CES es pot llegir que "pel que fa als gasos acidificadors com als precursors de l'ozó i als d'efecte hivernacle, se segueix una tendència a l'alça", tant és així que no es varen complir els indicadors de la UE respecte a la reducció d'emissions. És políticament força preocupant que les institucions democràtiques impulsin polítiques de mel i sucre per afrontar el desafiament de la crisi climàtica.

2. Es presenten unes dades sociolaborals que, en termes neoclàssics, continuen batent rècords, però, com altres vegades he comentat en aquest espai, una cosa són les xifres, i una altra els neguits de les persones. En aquest sentit, més enllà dels guarismes, és incontestable que en 2019 -i en els anys anteriors-, mentre s'escurçaven les llistes de l'atur, s'allargaven les cues de les entitats de caritat, i dels serveis socials sovintejades com mai per persones amb ocupació, és a dir, el context sociolaboral va ser de pèrdua d'intensitat d'integració social del treball remunerat, i de precarietat estructural generadora d'una gran incertesa, entre altres coses, perquè,  amb les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012,  el contracte indefinit  ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les característiques bàsiques de seguretat i, per tant, d‘indefinitut.  Altrament dit, en paraules del professor Raúl Lorente Campos i de la professora Adoración Guzmán Hernández, "... la figura del contracte indefinit es presenta com un 'camaleó normatiu' que cada vegada es mimetitza més amb la [normativa] del contracte temporal" (Cuadernos de Relaciones Laborables, 36(1) 2018). Per tant, l'any d'abans de la pandèmia la caracterització sociològica -o, si es vol, la percepció social molt estesa- era la del neguit de no arribar a fi de mes, de no poder fer front a una despesa imprevista, la incertesa per la facilitat de l'acomiadament, o de veure's de sobte afectat/ada per un Expedient de Regulació d'Ocupació.

Eren els neguits dels treballadors i de les treballadores pobres, d'aquestes, al menys,  192.509 persones (el 23% més que l’any anterior! ) que a les Illes Balears, segons dades de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) recentment publicades, tingueren un salari anual formal inferior al Salari Mínim Interprofessional (12.600 €), per la qual cosa, si eren joves, difícilment es podien emancipar, i si eren sustentadors d'una llar, els somiats ascensos socials havien esdevingut en necessitat d'ajuda dels serveis socials públics, o de les entitats de caritat.

Què ens contarà la Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears del 2020? Confesso el meu encuriosiment per saber si els efectes devastadors de la pandèmia envers la cohesió social provocaran alguna proposta (l'article 78 de l'Estatut d'Autonomia li encomana al CES fer propostes en matèria econòmica i social) per repensar el futur econòmic i social posant la vida al centre. En qualsevol cas, millor no esperar el novembre de 2021 per posar fil a l'agulla a una veritable transició ecosocial. És molt urgent repensar un nou contracte social (amb una Renda Bàsica Incondicional per a no viure un impúdic espectacle de caritat), i un escenari de justícia ecològica. En paraules de Joaquim Sempere, "l'única sortida racional que ens queda és l'aposta: davant la incertesa insalvable, apostar per la supervivència, la vida, la fraternitat".

Illes Balears: Campions en desigualtat!

Publicat originalment a dBalears (23-11-2020)

Del nostrat establishment politicosocial hi ha poques coses que em sorprenguin. N'hi ha, això sí, bastants coses que em continuen indignant. Però, mira per on, aquests dies hi ha hagut una cosa que ha aconseguit sorprendre'm i indignar-me alhora: La indiferència i silenci d'aquest establishment illenc sobre el següent titular de premsa "La desigualtat bat rècords a Balears malgrat les ajudes públiques".

És indignant -i una miqueta sorprenent- el menfotisme sobre l'assumpte de la desigualtat social. No sorprèn la notícia en si mateixa. Que un dels efectes consubstancials amb el model de creixement de Balears és la gran desigualtat estructural, és una cosa tan coneguda com ocultada per les elits. "Vivim del turisme", diuen. Veritablement, mal vivim de les miques que reparteix el turisme! El model TTT (Tot Turisme i Totxo) afebleix la intensitat democràtica: Feblesa democràtica amb impuls igualitari (Paul Theroux deixà escrit que: "Una de les característiques del turisme al llarg dels segles, des de l'època del Grand Tour, és que no a gran distància dels hotels de cinc estrelles hi ha fam i misèria"), i feblesa democràtica en transparència i coneixement de tots els efectes provocats pel model TTT.

Això explica –encara que no ho justifica de cap manera- que, a tall d'exemple, en l'abundant paperassa produïda per l'anomenat "Diàleg Social", la lluita contra la desigualtat social sigui, en el millor dels casos, un assumpte marginal; o que les institucions democràtiques (autonòmica, insular, municipal) no tinguin instruments per a mesurar l'evolució d'aquesta desigualtat. Sembla que, com menys se sàpiga de l'assumpte, millor. Sabem més del comportament del PIB que del grau de desigualtat de la nostra societat!

Els anglosaxons utilitzen l'expressió "elephant in the room" (elefant a l'habitació), com a metàfora per a referir-se a una veritat evident que és ignorada o passa inadvertida, i a un problema o risc obvi que ningú vol discutir. Doncs bé, un dels nostres "elephants in the room" és, sens dubte, la desigualtat social. És ignorada, passa inadvertida, és un risc obvi, i ningú de l'establishment balear vol discutir de debò. Per què?

Perquè, probablement, si no la ignoressin, i es discutís de debò sobre com tractar de reduir-la substancialment de debò, es conclouria que cal fer, com a mínim, dues coses: Primera, desturistitzar, i segona, reclamar una Renda Bàsica com la que, ara mateix, es reclama mitjançant aquesta Iniciativa Ciutadana Europea.

Salaris i pobresa laboral (abans de la pandèmia)

 Publicat originalment a l’Ara Balears (21-11-2020)

L’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) publica cada mes de novembre l’informe intitulat Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. És una estadística fonamental -amb molta informació de les comunitats autònomes- per copsar el tarannà de la situació sociolaboral formal, a partir de les dades referides a percepcions salarials i de pensions de l’exercici fiscal precedent. Precisar que aquest informe de la hisenda espanyola permet l’anàlisi de la situació laboral formal no és balder, car el conjunt de dades prové de les retencions i liquidacions de l’IRPF i, per tant, tot allò que té a veure amb els treballs remunerats informalment són figues d’un altre paner.

Val a dir que les dades de 2019, publicades aquesta setmana, tenen una rellevància particular perquè, pel que fa a salaris -tema a què em referiré en aquestes línies-, són les de l’any d’abans de la pandèmia de la covid-19. Les grans xifres són les següents: a) El nombre de persones assalariades s’enfila fins a un total de 546.659, seguint la tendència alcista d’ençà que el 2012, amb 448.185, es registrà la xifra mínima. En aquests “vuit anys prodigiosos”, l’augment de la població illenca assalariada ha estat gairebé del 22%. b) Del total de persones assalariades el 2019, el 52% foren homes i el 48%, dones; els darrers anys no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. c) El salari anual mitjà de 2019 se situà en 19.834 €. En la darrera dècada la percepció salarial anual mitjana illenca ha augmentat tot just a 1.690 € (un 9,3%). Si ho comparam amb les pujades de preus d’elements essencials per viure una vida digna, com ara tot el que està relacionat amb l’habitatge, és fàcil concloure que la pèrdua de capacitat adquisitiva del salari ha minvat força. d) Els homes cobraren un salari anual de 21.432 €, mentre que les dones només arribaren a cobrar-ne 18.104; és a dir, que la bretxa salarial de gènere, segons aquesta font, va ser del 15,5%. e) El salari més elevat (207.239 € de mitjana anual) el cobrà un selecte grup de 1.469 persones (el 0,02% de la població assalariada), el 82,5% de les quals eren homes i el 17,5%, dones. El fet que les dones siguin molt minoritàries en els grups de salaris més elevats corrobora que el sostre de vidre i el sòl enganxós illencs no són una metàfora irreal. f) Del total de persones assalariades, el 20% tenen nacionalitat estrangera i el seu salari és un 35% inferior al de les persones amb nacionalitat espanyola. g) Els baixos salaris fins als trenta-sis anys posa en relleu dos greus problemes socials: per una banda, la problematització entorn de l’emancipació de la gent jove i, per una altra banda, la freqüència de “males experiències inicials en el mercat laboral”, amb salaris mitjans anuals de 8.546 € per a la gent compresa en la franja de 18 a 25 anys.

I, tanmateix, allò que em sembla més interessant de tot plegat són les dades que ens permeten fer una aproximació quantitativa al fenomen de la pobresa laboral, posant algunes xifres al fenomen dels working poor o treballadors i treballadores pobres. Altrament dit, les dades de l’AEAT ens permeten explicar amb xifres la gran transformació del perfil de les persones que diàriament podem veure fent cua al cèntric convent dels caputxins de Palma, o a qualsevol altra entitat de caritat, o de les que són usuàries dels serveis socials públics. Efectivament, el perfil de les persones pobres i/o empobrides ha sofert un radical canvi en la darrera dècada: cada cop n’hi ha més que, malgrat tenir una ocupació i un salari, no se’n surten de patir carències materials més o menys severes. L’ocupació ha deixat de ser garantia d’integració social!

El panorama sobre aquesta nostrada pobresa laboral que dibuixen les dades de l’any passat publicades per l’AEAT és el següent: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, a 12.600 €, és de 192.509, el 35% del total (l’any anterior aquest percentatge era el 29%). 2) El punt més rellevant és, sens dubte, el pes important de la pobresa laboral extrema: un total de 87.445 persones (gairebé un 14% més que el 2018) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional. 3) El salari mitjà anual de les persones amb percepcions salarials inferiors a la meitat del SMI va ser de 2.898 €, i el de les que no arribaren al SMI, de 9.712.

Aquesta és la realitat salarial de les Illes Balears que, abans de la pandèmia, ja presentava problemes de pobresa laboral, bretxes de gènere, discriminacions i grans diferències. Els efectes de la crisi econòmica, social i laboral com a conseqüència de la crisi sanitària de 2020 serà un ploure sobre aquest banyat.

Generació Tap, tap a la república

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ ( 03-11-2020)

Josep Sala i Cullell ha publicat un molt interessant llibre titulat “Generació Tap” (Ara Llibres, 2020) en què analitza l'evolució de les últimes dècades de la societat del Regne d'Espanya –amb especial esment a la de Catalunya- des d’una perspectiva per a mi en certa mesura nova: la generacional. L’autor ens planteja tota una teoria política, social, econòmica, i cultural entorn del que ha denominat “Generació Tap”, és a dir, entorn de les persones –sobretot homes- nascudes entre 1943 i 1963, i de les tres generacions que les han precedit, la X (1964-1981), els millennials (1982-1996), i la generació Z (1997-2015). Sense fer un espòiler, perquè és una frase de l'autor en un reportatge publicat al diari Ara del 13-10-2020, el llibre es podria resumir així: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.

Des de l'interès que m'ha provocat el llibre de Sala i Cullell, no me’n puc estar de manifestar algunes discrepàncies en assumptes col·laterals –però que alhora són transcendentals- al que és el moll de l'os que tan bé reflecteix el subtítol del lliure: “L’herència enverinada dels fills de la Transició”. Aquestes discrepàncies són figues d’un altre paner perquè, en qualsevol cas, crec que el component generacional és un dels elements per a l'anàlisi sempre polièdrica de les societats. En aquest sentit, crec que és inqüestionable que n’hi va haver d’elements  generacionals en el moviment de fons del 15-M, que tantes coses contribuí a canviar; o que el moviment impulsat per Greta Thunberg, que tantíssimes coses ha de canviar, no és impulsat ni protagonitzat per la Generació Tap. Ans al contrari!

Un altre exemple del que intento dir és la pulsió republicana que al Regne d’Espanya s’intueix. Això ve a torn del fet que, davant l'escandalosa i reiterada negació del Centre d’Investigacions Sociològica (CIS) de demanar l'opinió de la ciutadania sobre la monarquia espanyola, 16 mitjans de comunicació independents d'arreu de l'estat (Alternativas económicas, Carne Cruda, Catalunya Plural, Crític, CTXT, Cuartopoder, El Salto, La Marea, La Voz del Sur, Luzes , Mongolia, Nortes, Nueva Tribuna, Pikara Magazine, Praza, i Público) varen formar la “Plataforma de Medios Independientes” per encarregar, a una prestigiosa empresa de demoscòpia, l'estudi més gran d'opinió que s’ha fet mai sobre la monarquia espanyola. La incitava -finançada mitjançant un micromecenatge (crowdfunding) que va assolir l’objectiu en qüestió de poques hores- és una mostra que, malgrat que moltes institucions i influents mitjans de comunicació estiguin a les ordes de la “Generació Tap hereva de la Transició”, hi ha coses que no es poden ocultar del tot.

El cas és que els 16 mitjans de comunicació varen fer públics els resultats de l’estudi en una data tan significativa pels monàrquics com és el 12 d'octubre. Pot ser que els resultats més rellevants siguin els següents: el 47% de la ciutadania està d'acord (i només el 36,6% en contra) que la monarquia és una institució d'altres temps, i que no té cap sentit en una democràcia; la monarquia suspèn (amb un 4,3 sobre 10) en confiança; el 71,9% de persones enquestades es manifesta favorable a una reforma de la constitució; el 47,8% creu necessari (i només el 36,1% no ho creu) la realització d'un referèndum monarquia-república; i el sí a la república és l'opció del 40,9%, enfront d'un 34,9% que votaria no. Són, donada la situació de pandèmia, i, conseqüentment, amb neguits ciutadans molt centrats en com viure l’endemà, uns resultats impressionantment favorables a la república. La potència del mainstream i el poderós establishment monàrquic no poden fer realitat el seu somni humit d’aniquilar la pulsió republicana!

I, tanmateix, els resultats són especialment espectaculars entre el jovent. Vegem alguns exemples: a) A la pregunta creus que cal un referèndum entre monarquia i república només la població enquestada de més de 65 anys contesta majoritàriament que no ho és. Entre la de 16-17 anys un 56,1% contesta que si, i només un 8,8% s'inclina pel no; la compresa en els 18-24 anys i els 25-34 anys és la més favorable a la celebració del referèndum, en percentatges d’un 60,9% (21,4% en contra) i de 54,3% (28, 1% en contra), respectivament. b) Pel que fa al sentit del vot en el supòsit de celebrar-se el referèndum, només és favorable a la monarquia la població enquestada major de 54 anys. La població que no arriba a aquesta edat votaria per la república, registrant percentatges molt majoritaris en la franja d'edat de 16 a 34 anys. c) Un 51,3% de les persones enquestades de 16-17 anys, un 64% de les de 18-24 anys, i un 53,2% de les de 25-34 anys està d'acord que la monarquia és una institució d'altres temps, i que no té sentit en una democràcia! d) Segons l'enquesta, la població de menys de 35 anys és la més crítica amb la corrupció de l'actual Casa Reial Espanyola. Per exemple, el 63,1% de la gent enquestada compresa en la franja d'edat de 18 a 24 anys pensa que el Rei Felip VI coneixia les suposades comissions il·legals rebudes pel seu pare.

Conclusió de tot plegat: La monarquia borbònica és cosa de la Generació Tap. Potser és l’hora de posar en marxa de debò el llevataps –el referèndum-  que desllorigui la qüestió de monarquia o república?

 

Hotels (mallorquins) for Sale

Publicat originalment a dBalears (16-11-2020)

Amb la sobtada paralització, a conseqüència de la pandèmia de la covid-19, de l'activitat del nostrat Tot Turisme, se'ns presentava una oportunitat de fer un téntol, i repensar com, ara sí!, s'impulsava el tan reiterat canvi de model. Era una oportunitat històrica! Però es veu que en el Consolat de Mar no van d'allò que Ovidi Montllor cantava. "Un moment! / No ens precipitem. / Primer pensem".

Tan sobtada com la paralització del motor de creixement econòmic, va ser la resposta del Govern de les Illes Balears amb l'aprovació del "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19". En aquest poti-poti –en la mateixa lògica que la dreta local més caciquil va encarar la crisi anterior- de mesures de rebaixes dels requeriments ambientals, i de potenciació del campi qui campi amb l'anomenada "declaració responsable" per a seguir encimentant i asfaltant territori, hi havia una mesura concreta especialment cridanera: El regal als amos dels hotels per a ampliar-los en un 15%. Un regal que inicialment semblava que, al marge del simbolisme, tenia una relativa importància. Però, com tantes vegades, les coses s'han de contextualitzar.

I com era el context? Idò, segons el Banc d'Espanya, l'any passat la inversió estrangera per a la compra d'hotels tenia un creixement como mai (entorn d'un creixement del 30% en relació amb l'any anterior); i moltes d'aquestes inversions les canalitzaven fons d’inversions nord-americans des de paradisos fiscals. En els mateixos dies que  es publicava en el BOIB el Decret llei 8/2020, la premsa local informava que "Mallorca es en estos momentos el principal objetivo para los fondos Blackstone, Atom Hoteles, Portobello Capital, Covivio, CBRE Global Investors, Corum AM, Elaia Investment, KKR e Hispania".

Ara ens assabentem que hi ha un volum considerable de cadenes hoteleres i hotels en venda, una dinàmica que tot apunta anirà en augment en els pròxims mesos. Per tant, la importància del regal als amos dels hotels de l'ampliació del 15% s'entén ara molt millor.

Hom pot concloure que l'aposta del Consolat de Mar, en lloc de pensar com ens en sortirem d'aquesta pandèmia amb alguns canvis en el model de creixement actual de TTT (Tot Turisme amb Totxo), és ajudar a fer-lo un poc més depenent de l'especulació internacional i de la indecència global dels Fluxos Financers Il·lícits. Mala peça al teler, aquesta Mallorca amb els hotels for Sale!

 

Invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (09-11-2020)

Tenen un paper marginal en les anàlisis de la situació laboral, i, ara, semblen del tot inviables a l'hora d'avaluar els estralls sociolaborals que la pandèmia de la covid-19 està provocant. Són importants a l'hora de fer possible una certa conciliació de la vida laboral i familiar [veritablement aquesta conciliació no serà real mentre no avancem moltíssim en coresponsabilitat, i en educació de 0 a 3 anys garantida des de lo públic], i, no obstant això, el seu treball no comptabilitza en el PIB. Difícilment es trobarà algun esment a elles en el Diari de Sessions del Parlament de les Illes Balears, o en les cròniques parlamentàries dels mitjans de comunicació. No apareixen en cap de les referències de les freqüents reunions en el Consolat de Mar de la Mesa de Diàleg Social. Tenen zero, o, en el millor dels casos, insignificant atenció en els Pactes d'Ocupació que, com el darrer, tan pomposament es presenten per a, teòricament, atendre les persones més desfavorides pel mal funcionament del "mercat de treball" illenc. Són inexistents pel que fa a la prevenció de riscos laborals, i a la planificació de l'acció de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Per als sindicats, més que invisibles, semblen ser éssers d'un altre planeta. En la recent renovació del "Pacte de Pensions" s'han oblidat de la seva existència. Se sap –perquè s'ha informat prou- de la importància dels ERTOs, del nombre aproximat de persones que estan "protegides" per ells, i, fins i tot, s'ha parlat molt sobre la falta de personal per a la seva tramitació, i de l'existència de retards en el cobrament, però poc o res se sap de les persones que cobren la prestació de desocupació regulada en el Reial decret llei 11/2020, de 31 de març, pel qual s'adopten mesures urgents complementàries en l'àmbit social i econòmic per a fer front a la covid-19. Malgrat que són dones –i només algun home- que realitzen en la majoria dels casos un treball essencial per a la vida, i que el seu treball remunerat és fruit de l'infratreball domèstic dels homes, i que ho fan en contextos potencialment propicis per a l'assetjament laboral i sexual i a la violència masclista, són insuficientment visibles per a l'Institut Balear de la Dona (IBD), i, fins i tot, per al Moviment Feminista. A les Illes Balears han arribat a ser en 2015 –que és quan es va arribar al màxim- un col·lectiu amb una mitjana 12.084 de persones d'alta a la Seguretat Social, però des de llavors han anat a la baixa, i en els primers nou mesos de 2020 aquesta mitjana ja només arriba a la xifra de 9.694. Tanmateix, aquesta dada té una importància quantitativa molt relativa, ja que aquest col·lectiu de persones treballadores invisibilitzades té un altíssim nivell de treball informal.

Aquestes invisibilitzades són les persones treballadores de la llar, a les quals el Govern d'Espanya els va prometre una ràpida -que de moment no arriba- ratificació del Conveni 189 de l'OIT sobre treball decent per als empleats de la llar. Havia de ser l'inici d'aconseguir uns estàndards de drets que facin justícia de debò al seu treball...

EPA (Estiu 2020)

 

Publicat originalment a dBalears (02-11-2020)

El tercer trimestre és el període clau pel que fa a la qüestió laboral a les Illes Balears. El component estacional del nostrat monocultiu turístic fa que el pic de màxima activitat laboral es doni en aquests mesos de juliol, agost i setembre. És a dir, en el trimestre estiuenc per excel·lència és quan més persones ocupades hi ha, es comptabilitzen més hores realment treballades, el gruix dels fixos discontinus estan incorporats als llocs de treball, les xifres d'afiliacions a la Seguretat Socials arriben al màxim, i la precarietat laboral registra el rècord anual. En el tercer trimestre és quan més contractes es registren, quan creix a màxims anuals el nombre de contractes de curta i curtíssima durada, d'accidents laborals, de persones amb contractes amb jornada parcial (molt majoritàriament de dones i involuntaris), de falsos autònoms, de treballadors i treballadores pobres, de persones que malviuen  a "l'economia informal". Els mesos d'estiu són en els que el jovent viu més "males experiències inicials d'incorporació al món laboral", i, alhora, el fenomen de la "sobrequalificació" s'enfila...

Com la setmana passada es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) tocaria esbossar una anàlisi de les dades que ens han aportat l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT). Però, diguem-ho ras i curt, amb dades tan poc robustes com les d’enguany no m'atrevesc a fer-ho.

La situació d'excepcionalitat per mor de la pandèmia fa que tot el que té a veure amb la situació laboral sigui provisional, i, fins i tot, estadísticament absolutament irreal. Com no hi ha precedents d'aquesta situació, no es pot analitzar l'evolució de les dades.

Per exemple, la forta caiguda de l'ocupació en 45.900 persones (-7,4%) respecte al mateix període de l'any anterior, té algun valor, si tenim en compte que dins d’aquesta xifra no hi és la població assalariada inclosa en els Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs)? Un altre exemple, l'EPA estima que en el tercer trimestre de 2020 hi ha una població aturada de 87.900 persones a les Illes Balears. En comparació amb el tercer trimestre del 2019 es dóna un increment de 32.700 persones aturades (+59,2%). Però aquesta xifra no inclou a la gent que s'ha passat l'estiu en atur i protegida per un ERTO. I així tot...

Hi ha, és cert, alguns indicis de l'especial magnitud de la tragèdia sociolaboral que ens ha portat la pandèmia de la covid-19 donada la nostra suïcida especialització turística. N’apunto dos d'aquests símptomes: 1. Les afiliacions a la Seguretat Social del sector turístic (en el darrer dia del tercer trimestre) han registrat una xifra de 137.685 afiliacions. Això vol dir que han descendit entorn del 28% en relació amb l'estiu passat. Per trobar un registre més baix hem d'anar a l'estiu de 2011, és a dir, abans del darrer tsunami de turistització! 2. El nombre de llars illenques amb totes les persones actives (en condicions i voluntat o necessitat d'ocupació) en atur –sense feina ni ERTO- ha sigut durant els mesos estiuencs de 24.100 , el 5,20% del total de llars. Per trobar unes xifres similars d'aquest indicador de precarietat vital, ens hem de remuntar als anys més durs de l'anterior crisi en què, recordem-ho, no hi havia ERTOs.

Conclusió de tot plegat: Tanta sort de l'existència dels ERTO, perquè, en cas contrari, l'anàlisi de l'EPA del tercer trímetre de 2020 seria tan inversemblant com, en certa forma al seu dia ho va ser, aquella pel·lícula de finals dels anys 70 del segle passat, titulada "Encontres a la tercera fase".