Inserció laboral de les persones titulades a la UIB

Publicat originalment a dBalears (22-04-2019)

Em creguin si dic que no és la meva intenció, tot parafrasejant K. Marx, fer crítica despietada de tot allò existent. El cas és que, en llegir el següent titular "El 77% dels universitaris [de la UIB] s'insereixen en el mercat laboral tres anys després d'obtenir la titulació", vaig pensar que una notícia aparentment tan positiva, ben bé es mereixia una lectura atenta del detallat text publicat al dBalears. Es va confirmar la meva primera impressió: És una excel·lent notícia que les persones graduades, i titulades de màster i de doctorat, tinguin un elevat grau d'inserció laboral. Es corrobora que, a major formació acadèmica, més possibilitats de trobar una ocupació retribuïda. Per altres informacions era cosa més o menys sabuda, però està molt bé que es confirmi amb xifres en aquest estudi de la UIB i la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria.

No obstant això, em van aparèixer dos dubtes, que la lectura integra de l'estudi "Anàlisi de la inserció laboral dels titulats universitaris a la Universitat de les Illes Balears. Cursos acadèmics 2012-13 a 2016-17" no em va aclarir.

Primer dubte: A quina activitat laboral s'insereixen aquestes persones graduades, i titulades de màster i de doctorat? L'ocupació retribuïda amb què s'han inserit al que, amb la terminologia mainstream s'anomena "mercat de treball", té alguna cosa a veure amb els estudis acabats en la UIB? Altrament dit: En l'espectacular bon percentatge de persones que han acabat els seus estudis universitaris, i que laboralment s'han inserit, s’inclou a totes les que, estant en possessió d'un grau, màster o doctorat de la UIB, s'han incorporat al món del treball –i allà segueixen-, posem per cas, servint copes a un bar o a un hotel, o treballant a la línia de caixes d'una mitjana o gran superfície comercial?

Segon dubte: L'informe que coment posa èmfasi en l'elevat percentatge d'universitaris i universitàries en ocupacions amb contracte indefinit. Com en el món real de les relacions laborals, amb les "Reformes Laborals" de 2010 i 2012, el contracte indefinit ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat (entre altres unes obligacions indemnitzatòries decents), i de indefinitut (període de prova d'un any per a contractes "indefinits per a emprenedors", màximes facilitats per a EROS i acomiadaments exprés, etc.), aquesta dada de persones universitàries amb contracte fix ens informa de poca cosa. És per això que em deman quina antiguitat tenen a l'empresa aquestes persones egressades de la UIB contractades amb un contracte fix.

Insistesc que no es tracta  de criticar, però, segons siguin les respostes a aquestes dues qüestions, la bona notícia del grau d'inserció laboral de les persones titulades a la UIB precisaria alguna matisació.

Luxe

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-04-2019)

Fa no fa unes setmanes llegia que el GOB-Mallorca incloïa en el seu balanç de legislatura 2015-2019 un apartat titulat "no revisió del creixement i nou boom de luxe". En aquest punt de les pitjors notícies de la legislatura dels "Acords pel canvi" s'afirma que -com a conseqüència de la no la revisió del Pla Territorial de Mallorca, la no utilització de la possibilitat que obria la Llei del sòl per a la desclassificació de sòls urbanitzables no desenvolupats, etc.- "hem vist sorgir noves iniciatives de desenvolupament constructiu especulatiu de luxe i nous projectes hotelers que desfiguren la realitat actual de municipis, especialment d'aquells situats en enclaus sensibles ambientalment o paisatgísticament, com la serra de Tramuntana...".

Aquesta referència al luxe, sense venir-me de noves, em va cridar l'atenció. No hi ha res de nou en la inserció de Mallorca a la globalització del luxe que, a tall d'exemple, va descriure Yves Michaud en el seu llibre de 2015 "El nou luxe. Experiències, arrogància, autenticitat", en el qual escriu que "tots els que treballam en el luxe d'experiències coneixem la importància dels diners que es mouen, especialment en l'hostaleria de gran luxe, la venda i el lloguer de iots, l'organització de recepcions o el negoci immobiliari de privilegi". Estava, l'especialista en filosofia de l'art, pensant en Mallorca?

Insistesc, malgrat que no em va venir de nou, sí que, en certa forma, em va sobtar que la indústria del luxe hagi  sigut en aquesta legislatura una de les causes de l'espiral sense límits de consum de territori i d'altres deterioraments ecològics, com ara els que provoca una indústria nàutica-turística que, no debades, dóna motiu a titulars de premsa com el que ens oferia Diario de Mallorca el 17-07-2016, tot afirmant: "Los más lujosos en la Bahía. Palma ha recibido a tres de los yates más grandes y suntuosos del mundo, el "Palladium", el "Ocean Victory" y el "Yas" de hasta 141 metros de eslora".

Val a dir que la indústria del luxe és subministradora d'un hedonisme privatiu per a les persones riques i molt riques que, en paraules de Michaud, "... serveix per a establir diferències i produir distincions mitjançant l'accés a símbols, objectes, comportaments, consums i experiències que no poden ser compartits per tothom, i sobretot no han de ser-ho sota pena de perdre el seu valor...". Quan aquesta ostentació i excés, que només poden gaudir les elits, s'aconsegueix a costa dels béns comuns, com ara el territori mallorquí, o el planeta en la seva globalitat, esdevé en una indignant indecència, i resulta, si més no, un sarcasme que a sobre s'utilitzi en va el terme "sostenibilitat" o el concepte "transició ecologia justa".

Sens dubte, vivim temps complexos, i la realitat neoliberal matisa la saviesa popular segons la qual "el temps és com la mula, no recula". Idò, sí que reculam a escenaris democràtics amb baixíssim impuls igualitari. A les Illes Balears avançam cap a una democràticament perillosa dualización social, perquè es combinen acríticament la industrialització reeixida del luxe amb taxes de risc de pobresa o exclusió social superiors al 20%, amb més del 47% de llars amb dificultat per a arribar a fi de mes, o gairebé el 37% amb nul·la capacitat per fer front a despeses imprevistes. El creixement del nombre d'habitatges luxosos va en paral·lel a l'agreujament dels problemes habitacionals de grans majories socials, i, a més a més, el luxe mal conviu  amb una dinàmica de treball retribuït que reparteix malament de riquesa generada. La situació laboral -especialment de la franja majoritària de la població de menys edat- s'assembla moltíssim a la descrita per César Rendueles: "el teu treball és una merda i formar una família una utopia, no tens  un projecte de futur, però res d'això importa perquè, a canvi, tens l'oportunitat de viure moltes vides gràcies a un mercat de treball flexible".

En definitiva, amb el desenvolupament especulatiu de luxe, denunciat pel GOB, progressa la distòpia neoliberal: Una minoria pot viure vides de luxe, mentre una majoria ha de viure vides precàries.

Demoscòpia (i semiòtica) electoral

Publicat originalment a dBalears (15-04-2019)

Se'ns ha girat feina a les persones que ens agrada la demoscòpia. I ho ha fet en un doble vessant: interpretar les tendències d'intenció de vot, i parar molta atenció a les respostes en els estudis demoscòpics sobre els principals problemes que identifica i/o pateix la població.

La intenció de vot és allò que concentra gairebé sempre tota l'atenció. Una concentració d'atenció que s'accentua en època d'eleccions. Així ha succeït amb la macroenquesta del CIS que es va publicar dimarts de la setmana passada. Que un organisme públic, com és el cas del CIS, realitzi enquestes d'intenció de vot és una singularitat molt espanyola perquè és molt poc usual en els estats membres de la UE. Fet i fet serveix de bastant poc. Únicament serveix per a detectar tendències molt òbvies, com ara que en les eleccions espanyoles l'electorat de les Illes Balears segueix el patró de comportament electoral mitjà del conjunt del Regne d'Espanya, és a dir, que el PSOE va a l'alça, C's té una lleugera tendència a incrementar vot, els tords volen baixos pel PP i Podem, i Vox irromp amb relativa força. Pel que fa a les forces polítiques autocentrades en les Balears i les Pitiüses (MÉS i PI) passa el de sempre: el CIS no sap que existeixen (sic). Per obtenir aquests resultats demoscòpics ens hauríem pogut estalviar tantes expectatives, i, sobretot, la corresponent despesa pública.

El cert i segur és que el que és més interessant d'aquesta macroenquesta del CIS -i que és molt comú que facin els instituts demoscòpics públics d'arreu de la UE- són els resultats sobre els principals problemes existents per a la ciutadania. En aquest sentit, els sis problemes principals que identifica la població illenca són: l'atur (per al 52,2%); la corrupció i el frau (per al 39,7%); els polítics i les polítiques en general, els partits i la política (per al 25,7%); els problemes d'índole econòmica (per al 24,3%); els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació (per al 16,5%), i els problemes d'ordre social (per al 15,4%).

Més interessants són encara les contestacions a la pregunta de quin és el problema que a vostè, personalment, li afecta més? Atenció a la dada perquè el rànquing l'encapçalen els problemes d'índole econòmica, que són els que afecten més al 30% de la població illenca. Li segueixen els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació que afecten al 24,9%; i l'habitatge amb un 20,3% de persones directament afectades.

Tot plegat em fa pensar que convindria que els partits polítics que han pres part, o han recolzat el Govern dels "Acords pel canvi" fossin manco triomfalistes en matèria de situació econòmica per a la majoria de la gent, i de l'evolució del tarannà de l'ocupació, i de la seva qualitat, i, alhora, demanessin disculpes pel seu absolut fracàs a l'hora de garantir el dret a un habitatge digne per a tothom. Crec que, tenint molt present que la cita electoral del 28 d'abril és una mena de primera volta per la del 26 de maig, és convenient una dosi de realisme que condueixi a un ràpid canvi en la semiòtica electoral del camp "progressista". Estarem a l'aguait!

Desobediència civil

La meva aproximació a la desobediència civil té a veure amb la meva llarga militància sindical, en la qual les lectures de K. Marx van ser força importants. Val a dir que el sindicalisme és una lluita antiga i constant per viure veritablement en llibertat, és a dir, sense la necessitat de demanar permís. En paraules de Marx "(...) l'home [i la dona, és clar] que no posseeixi altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualsevol situació social i cultural, ha de ser l'esclau dels altres homes, que s'han apoderat de la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d'aquests, és a dir: només pot viure amb el seu permís". El sindicalisme de classe és, idò, desobediència!

Hi ha hagut, per descomptat, altres lectures cabdals. Entre elles la del psicòleg social Erich Fromm ("Una persona pot arribar a ser lliure mitjançant actes de desobediència, aprenent a dir no al poder. Però no només la capacitat de desobediència és la condició de la llibertat; llibertat és també la condició de la desobediència. Si tem a la llibertat no puc atrevir-me a dir 'no', no puc tenir el coratge de ser desobedient"). Un altre referent intel·lectual de la desobediència civil -i de tantes altres coses- és Albert Camus, que descriu a l’"Homme révolté" com "un home que diu no. Però negar no és renunciar: és un home que diu sí des del seu primer moment...".

Sempre tinc presents paraules que em connecten amb els moviments socials avui dia més desobedients: l'ecologista ("Llavors dic: transgredeix la llei. Fes que la teva vida sigui un fre per aturar la màquina. El que jo he de fer és procurar per tots els mitjans no prestar-me a servir a l'error que condemno" -Henry David Thoreau-); i el feminista ("Parlant en termes generals, la principal distinció entre nosaltres, entre les que per estar fora de la societat som estranyes, serà que, mentre vostès faran ús dels mitjans subministrats per la seva posició... la millor manera en què podem ajudar-los a evitar la guerra no consisteix a repetir les seves paraules i a seguir els seus mètodes, sinó a trobar noves paraules i crear nous mètodes -Virginia Woolf).

I, últimament, he incorporat un imprescindible referent de la desobediència civil: el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart. Desitjar un món millor i indignar-se, sovint no basta. Cal, sovint, desobeir!

Publicat originalment a dBalears (08-04-2019)

Ocupacions efímeres, una realitat social invisibilitzada

Publicat originalment a “Illa Global” (18-03-2019)

Record que des de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria, els primers mesos d'aquesta legislatura cada principi de mes s’acompanyaven les explicacions sobre l'atur registrat i les afiliacions a la Seguretat Social d'una dada fonamental: el nombre de contractes registrats de molt curta durada (d'un a 5 dies, de menys de 15 dies, o dels que no arriben a una durada d'un mes). Malauradament, va ser un exercici de transparència que va durar molt poc.

Val a dir que l'any 2015 s'estava en plena embranzida de la transformació precaritzadora de l'ocupació, com a conseqüència de les Reformes Laborals incloses en els Programes de càstig social imposat per la, a les hores tan esmentada, Troica Comunitària (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional). Els efectes en matèria de contractació de curta i molt curta durada de les Reformes Laborals de 2010 i 2012 eren una "veritat incòmoda", i, potser per això, la informació i comentaris governamentals van desaparèixer de les compareixences del Conseller de Treball, i del Director General d'Ocupació i Economia.

D'aquesta manera, les dades de contractació fugaç varen esdevenir una realitat invisibilitzada, és a dir, en els termes que el meu diccionari de taula defineix com a invisibilitzat, es va "fer invisible [aquesta] realitat, especialment [es va] minimitzar la importància de col·lectius o conflictes socials". Però, com invisibilitzar no és el mateix que ocultar totalment, amb certa dedicació es poden conèixer les dades esmentades, consultant publicacions com ara la Memòria del CES de les Illes Balears, els Informes de l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) i del Ministeri de Treball, o, sobretot -i amb dades més actualitzades-, si se sol·liciten al mateix OTIB.

D'aquesta manera, és possible conèixer algunes informacions claus de la situació laboral de les Illes Balears: a) Del 2010 al 2018 el nombre total de contractes de menys d'un mes ha passat de 45.981 a 94.615, els d'un a quinze dies de 38.789 a 87.420, i els d'un a cinc dies de 32.389 a 79.091. Els creixements són espectaculars: 144%, 125%, i 106%, respectivament. b) Pel que fa als anys d'aquesta legislatura autonòmica (2015 a 2018), les variacions a l'alça són força importants: els contractes amb una durada d'1 a 5 dies passen de 70.466 a 79.091 (+12%), els de durada fins a 15 dies de 79.987 a 87.420 (+9%), i els de durada inferior a 30 dies de 89.403 a 94.615 (+11%). c) Les dades de 2018 permeten afirmar que els contractes extraordinàriament efímers (de menys de 6 dies de durada) representen un 22% del total de la contractació temporal (en 2010 aquest percentatge era del 17%), i els que no arriben a un mes representen un 18%, quan el 2010 representaven tot just un 12% de la temporalitat contractual illenca. Aquests percentatges de 2018 gairebé no han variat des de 2015.

Potser, abans de continuar, convé afegir dues coses sobre les dades: Primer, que les xifres abans esmentades són xifres mínimes, donat que en el registre de contracció hi ha un considerable volum (per exemple, 122.092 l'any passat) de contractes temporals definits com a "indeterminats", que són aquells contractes temporals on no s'especifica la seva durada, i que solen ser contractes d'obra i servei, o d'interinitat (força utilitzats a l'administració publica, com ara a l'IBSALUT que és el campió en contractes d'interinitat d'un dia de durada). Segona, que aquesta problemàtica de la contractació de curta i molt curta durada opera en un context de forta temporalitat en la contractació. No debades, l'any 2018, tot sent el menor del període 2010-2018, el percentatge de temporals sobre el total de contractes registrats va ser del 83%.

Si es vol fer una anàlisi seriosa de la realitat laboral illenca, hi ha moltes raons per no minimitzar la importància del conflicte social que representa aquesta contractació molt efímera. Només a tall d'exemple:

I.- Afecta la realitat del volum d'atur i de població ocupada real. En aquest sentit, cal prendre en consideració que cada vegada és més nombrosa la literatura especialitzada que parla de "taxa d'atur ajustada" per tenir en compte l'augment de les persones subocupades (l'EPA considera persona ocupada a aquella que ha tingut una ocupació retribuïda d'almenys una hora). És, a parer meu, bastant indigne considerar que una persona que ha tingut a l'any uns quants minicontractes, pertany al grup poblacional de la "població ocupada normalitzada". Per una l'altra banda, les dades d'afiliacions a la Seguretat Social que, de forma persistent, se solen equiparar a ocupació realment existent, són, per a aquesta comesa de mesurar l'ocupació, un fake estadístic. Les notes metodològiques del fitxer són clarividents: no és un registre de persones afiliades, és un registre de tràmits administratius, i, òbviament, a més contractes de curta i molt curta durada hi ha més rotació, i, per tant, més tràmits administratius que es registren. Per esvair qualsevol dubte, fa algun temps vaig fer una consulta a l'OTIB sobre aquest assumpte, i la contestació va ser contundent: "... les dades d'afiliacions fan referència a les situacions que generen obligació de cotitzar i una mateixa persona pot ser computada diverses vegades".

II.- Les ocupacions molt efímeres són un element essencial de la pobresa laboral. Encara que els salaris pugin, si la incorporació i permanència en el mal anomenat "mercat laboral" (l'ocupació no és una mercaderia qualsevol, ni les dinàmiques de funcionament són les mateixes de, posem per cas, un mercat de queviures o de les d' "Amazon") es fa a base de contractes de curta i molt curta durada, allò que té embranzida és el fenomen dels working poors (treballadors/es pobres).

Tot plegat em permet acabar amb la següent reflexió: Em tem que la primerenca invisibilització per part del Govern de la contractació d'ocupacions efímeres, va servir per preparar un relat de millora de la situació laboral dintre dels estrets marges que permet la precarització estructural instaurada amb les reformes laborals de 2010 i 2012. La qüestió clau és saber si el Govern de les Illes Balears, que l'any 2015 començà a governar en una situació de "precarietat-transició", se sent còmode en el que sembla ser un context de "precarietat-horitzó".

Acció global contra els paradisos fiscals

Publicat originalment a dBalears (01-04-2019)

El 3 d'abril de 2019 és el dia d'acció global contra els paradisos fiscals. Veritablement, tal com diu aquest manifest, la traducció correcta de la denominació original en anglès de "tax havens" és caus o refugis fiscals. En qualsevol cas, per aquestes contrades s'ha popularitzat la denominació de paradisos fiscals. Certament, només són uns paradisos per a una minoria, que esdevenen inferns per a les grans majories. Els fenòmens del frau fiscal, l'evasió fiscal, i el blanqueig de capitals van íntimament associats a les grans diferències de l'actual fase del capitalisme globalitzat, és a dir, a l'acumulació de riquesa d'unes poques persones, i a vides precàries per a moltes persones

Enguany el dia d'acció global contra els paradisos fiscals coincideix amb l'aprovació el proppassat 26 de març pel Parlament Europeu de l'informe final de la Comissió Especial sobre Delictes Financers i Evasió i Elusió Fiscals (TAXE 3) que, entre altres coses, demana que els estats membres de la UE adoptin mesures contundents per fer front al frau fiscal, l'evasió fiscal, i el blanqueig de capitals, alhora que lamenta la falta d'avanços en la lluita contra aquest robatori a l'engròs que practiquen impunement les elits riques i molt riques. L'informe del Parlament Europeu, entre altres propostes concretes, reclama uns tipus efectius en l'Impost de Societats arreu de la UE, una fiscalitat corporativa comuna, i eficaces mesures de transparència i de lluita contra els canals d'evasió i frau. Val a dir que són propostes que van en sentit invers a les rebaixes indiscriminades d'impostos que fan la dreta, la dreta extremada, i l'extrema dreta. Tingui's en compte ara que s'apropen les eleccions espanyoles i europees dels propers 28 d'abril, i 26 de maig, respectivament.

Sens dubte, contra els paradisos fiscals també hi han de batallar les institucions autonòmiques, insulars, i municipals. En aquest sentit, seria força interesant que es generalitzessin acords com el que el Ple de l'Ajuntament de Palma va aprovar el 28 de juliol de 2016. Però, a més d'acords, és imprescindible acomplir allò que s'acorda.  Malauradament, el grau de compliment de l'esmentat acord per part de l'Ajuntament de Palma és, que se sàpiga, nul.

Seria una negligència imperdonable oblidar que l'existència de refugis o caus fiscals està associada a la falta de transparència. Una absència de transparència molt comuna a les monarquies europees, particularment a l'espanyola. Un motiu més per votar a favor de la República a la consulta popular sobre el model d'Estat. Jo votaré a Palma diumenge 7 d'abril de 10 h a 14 h a la Plaça Fleming. Som-hi!

Programa "joves-qualificats": font de desigualtats

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03-04-2019)

I.- A les acaballes de 2013 s'estrenava a Espanya la pel·lícula - documental "L'encerclement. La démocratie dans les rets du néolibéralisme" que, sota la direcció de Richard Brouillette, ens presentava un seguit de reflexions i anàlisis de prestigiosos/as intel·lectuals que dibuixaven un polièdric retrat de la ideologia neoliberal, i dels múltiples mecanismes que fa servir per a imposar la seva "revolucionària bona nova", amb mesures, com ara, la reducció del paper de l'estat, les privatitzacions a l'engròs, les desregularitzacions, la substitució del dret del treball, protector de la part més feble en les relacions laborals, per un "dret de l'ocupació", al servei exclusivament de la competitivitat i el benefici empresarial, etc.

Un dels àmbits més estratègics de la revolució neoliberal és l'educació. El professor de ciències de l'educació de la Universitat de Quebec, Normand Baillargeon, ho explica en la seva intervenció  a "L'encerclement ..." amb aquestes paraules: "Llavors l'educació es desvia de la ciutadania, del bé comú, cap als interessos de les empreses privades que s'apoderen de l'educació. No és el mateix pensar el món des del punt de vista de la cultura, que pensar-lo des del punt de vista del que ofereix tal empresa". El cert i segur és que -independentment que es comparteixi o no la crítica marxista a la teoria del "capital humà"-, si s'analitza amb certa atenció l'estratègia educativa global, és fàcil concloure que en les últimes dècades el paper d'ascensor social tradicionalment adjudicat a l'escola ha anat perdent marxa. En això han sigut clau bona part de les diverses reformes educatives inspirades per l'OCDE, i, en l'àmbit universitari, la facilitació de la mercantilització de l’ensenyament superior propiciada pel Pla Bolonya de 2009, i les polítiques de beques amb seriosos dèficits de progressivitat.

II.- Fet i fet, els ascensors socials segueixen sense funcionar correctament per a aquelles persones joves no riques una vegada han culminat l'educació superior. Comença a haver-hi alguna sospita que les dificultats per a la incorporació a les seves carreres professionals de moltes persones joves egressades és directament proporcional a la posició econòmica dels seus progenitors. I aquestes sospites no es basen únicament, encara que també, en el "(a)normal funcionament del mercat", que fa que el que podríem denominar meritocràcia i l'excel·lència acadèmica siguin  més difícils d’assolir a l’alumnat que pertany a les classes de rendes baixes. Les diferències s'incentiven, fins i tot, des de les polítiques públiques d'ocupació juvenil per a egressats i egressades, com és el cas del "Programa de foment de la contractació en pràctiques de joves qualificats/ades" que, en el cas del Regne d'Espanya, gestionen les Comunitats Autònomes.

L'objectiu d'aquest programa, que a Balears es denomina "Soib Jove Qualificats", és incentivar la contractació en pràctiques (entorn de 12-15 mesos de durada) de persones joves (entre 18 i 30 anys) desocupades, amb estudis universitaris o de formació professional superior, beneficiaris del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. Un dels requisits per poder-se beneficiar del programa és estar inscrit o inscrita en el Servei Públic d'Ocupació corresponent (en el nostre cas al SOIB) com a demandant d'ocupació en atur. Això esdevé una barrera d'accés per a aquelles persones joves qualificades que, personalment o familiarment, no poden esperar de mans plegades la seva possible participació en un programa com el de "Jove Qualificats". Vet aquí com aquest requisit esdevé en un element de desigualtat. No tothom pot, una vegada adquirida la condició d'egressat/da, rebutjar una ocupació precària per a contribuir a la modesta economia familiar, o per iniciar un precari procés d'emancipació. Hom podria dir que aquesta és una causa per la qual existeix el fenomen que denominem "sobre qualificació" en moltes ocupacions, però que el programa "Jove Qualificats" sembla ignorar. Si en aquest assumpte es vol passar de la retòrica de la "igualtat d'oportunitats" a la garantia de la "igualtat de resultats", la solució és ajustar el programa, incloent-hi al requisit d'inscripció com a demandant d'ocupació en atur el d'inscripció com a demandant de millora d'ocupació. Així de senzill!