dimarts, 28 de novembre del 2017

Renda Bàsica: Una proposta realista i urgent

Fa gairebé 170 anys que la humanitat va poder llegir per primera vegada que "un fantasma recorre [recorria] Europa". Permeteu-me idò que, parafrasejant aquesta frase icònica del Manifest Comunista (publicat a Londres el febrer de 1848), digui que un altre assumpte innovador recorre Europa i el Món. Marx i Engels es referien al comunisme. Ara recorre el planeta el debat sobre la Renda Bàsica, una proposta que ha deixat de ser un assumpte de minories acadèmiques, i de reduïts grups d'activistes, i ha esdevingut, en paraules del pensador holandès Rutger Bregman, una utopia per a realistes. Certament, és ben realista el que s'ha plantejat, per exemple, en els debats de la Constitució Política de la Ciutat de Mèxic, o en els experiments per a la seva aplicació que es duen a terme a indrets dels quatre continents.

Per si de cas, no avançaré més sense abans aclarir que la Renda Bàsica és un ingrés pagat per l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret, o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, o, altrament dit, independentment de les altres possibles fonts de renda que pugui tenir, i sense importar amb qui convisqui. Val a dir que en la definició i defensa que, des de posicions no neoliberals, es fan de la Renda Bàsica s'emfatitza que, en cap cas, no ha d'eliminar cap prestació de l'estat de benestar. Justament el contrari a la, diguem-li, "Renda Bàsica Neoliberal", consistent en una mena de "xec", i l'abolició de les prestacions públiques en espècie, tals com la sanitat, l’educació, les pensions, els serveis socials, o l’ atenció a les persones en situació de dependència. Defensam, doncs, que la Renda Bàsica sigui una peça fonamental -i fundacional- d'un nou Estat del Benestar a l'altura de les necessitats del segle XXI. La nostra és una proposta emancipadora perquè és incondicional, universal, individual, i suficient per garantir el dret bàsic de qualsevol ésser humà: el dret a una existència material digna. Una altra de les diferències essencials entre la "Renda Bàsica Neoliberal" i l'emancipadora és el seu finançament: La primera està en la lògica de l'acumulació per despossessió de l'actual capitalisme, mitjançant la privatització de serveis essencials, i la desfiscalització de les rendes i patrimonis de les classes riques i molt riques; la segona haurà de finançar-se amb una nova política fiscal, que distribueixi de debò la riquesa, i en la qual les persones menys afavorides surtin guanyant, i perdin les poderoses i molt afavorides.

Aclarit l'anterior, m'afanyo a reprendre el punt substantiu de la reflexió que volia compartir en aquestes línies. Tinc pocs dubtes que la presència mediàtica més gran, i en bastants agendes polítiques, de la Renda Bàsica té molt a veure amb el fet que ens enfrontem a reptes d'una magnitud desconeguda fins ara: D'una banda, el canvi climàtic interpel·la, almenys èticament, al decreixement, i el decreixement al repartiment del treball remunerat. D'altra banda, els resultats fins ara coneguts de la nova revolució industrial (la de la robotització, i la digitalització) qüestionen que la plena ocupació sigui un projecte realista, i, al temps, es constata que impulsa la proliferació dels "treballs de merda" (que l'antropòleg nord-americà David Graeber, fa uns pocs anys, va denominar com el fenomen dels treballs absurds). En tercer lloc, la globalització i financiarització del capitalisme realment existent és causa d'unes desigualtats tan brutals que, amb els instruments fins ara coneguts -per exemple, les polítiques de transferències socials dels Estats de Benestar sustentades, en gran part, en mercats de treball inclusius i propers a la plena ocupació-, eradicar la pobresa és una autèntica quimera. És a dir, davant aquests reptes, si volem mantenir societats democràtiques amb unes acceptables quotes d'equitat, no és possible seguir ignorant que la Renda Bàsica, encara que no sigui "la" solució, és part imprescindible d'aquesta.

D'aquests temes es va debatre en el XVII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica que, del 2 al 4 d'aquest mes de novembre, s'ha celebrat a Saragossa. Però, en aquesta trobada, que, any rere any -i ja són disset!-, reuneix pensament acadèmic, experiència de l'activisme social i sindical, preocupacions polítiques i institucionals, i coneixements d'àmbits professionals, tals com la fiscalitat, els serveis socials, la salut física i mental, etc., s'han tractat qüestions més concretes, com per exemple:

1. Es va posar novament de manifest la viabilitat tècnica d'una Renda Bàsica finançada amb una profunda i integral reforma fiscal.

2. S'ha evidenciat el rotund i inapel·lable fracàs empíric del sistema de rendes condicionades per eradicar la pobresa. Un exemple clar d'aquest fracàs ho posa de manifest la Consellera de Serveis Socials del Govern, Fina Santiago, que, en una entrevista radiofònica al programa de la cadena SER "Hoy por hoy Mallorca" en data 7-11-2017, i referint-se a la Renda Social Garantida (RSG), que, per cert, s'ha presentat com un dels grans èxits d'aquesta legislatura autonòmica, afirma que tal RSG "no és per sortir de la pobresa, sinó que és per sobreviure" (sic). Com del context de l'entrevista és difícil sospitar que es tracti d'un lapsus linguae, hauríem de preguntar-nos: Si la RSG no és la política autonòmica contra la pobresa, ¿Quina és?

3. Es va demostrar la conveniència de pensar en societats on el treball remunerat no sigui l'únic factor primari de repartiment de la riquesa generada . Això és així, entre altres coses, pels efectes de la robotització i digitalització que avança a una velocitat inusitada, com, a títol d'exemple, posen de manifest tres recents notícies que afecten de ple al principal sector econòmic i laboral de les Balears, i a la mobilitat aèria, tan important per a la gent que vivim en illes. Els titulars de les dites notícies són els següents: "Lopesan Hotel Group, primera cadena hotelera a Espanya que aposta per un robot humanoide"; "Meliá, primera hotelera que posa a vendre habitacions a Amazon durant el 'Black Friday'"; i "AirHelp llança un advocat d'Intel·ligència Artificial per gestionar les reclamacions per retards de vols".

4. Es va tractar de la imperiosa necessitat que la proposta de Renda Bàsica estigui present en els eventuals processos constituents que, necessàriament, s'han d'obrir en un futur immediat (La reforma constitucional en el Regne d'Espanya no és únicament necessària per mor del col·lapse del seu títol relatiu a l'Estat de les Autonomies).

En fi, després d'anys estant cada vegada més present en els àmbits acadèmics, i de l'activisme social, la Renda Bàsica, com algú va dir en aquest dissetè Simposi, ha vingut al debat polític i institucional per quedar-se. Al meu entendre, no podia ser d'una altra manera perquè el contrari seria una bogeria. En paraules d'Albert Einstein "una bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra, esperant obtenir resultats diferents. Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". Doncs, si volem una societat sense pobresa i de ciutadans i ciutadanes veritablement lliures perquè tenen el dret a la seva existència material garantida, convé no entossudir-se a fer la mateixa cosa una vegada i una altra. Dit sense embuts: La Renda Bàsica és la recuperació del sentit emancipador de la democràcia. Per això, a més de ser una proposta realista, és una proposta urgent.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-XI-2017)

Bones ocupacions contra violència masclista

En el Dia internacional contra la violència cap a les dones és pertinent assenyalar que, aquesta xacra, cal combatre-la des de tots els àmbits. També des de l'àmbit laboral. La violència masclista és, sens dubte, la manifestació més dramàtica de la desigualtat entre homes i dones que generen les dinàmiques de les estructures socials patriarcals. Val a dir que una d'aquestes estructures patriarcals és l'anomenat mercat de treball remunerat.

Un dels objectius –tan important com retòric– de les societats democràtiques és remoure les dificultats perquè aquestes esdevinguin en societats amb un alt grau d'igualtat social i, òbviament, d'igualtat de gènere. Però em tem que, en la mesura que l'impuls igualitari de la democràcia minva –és, a tall d'exemple, més important aplicar polítiques d'austeritat sense pietat per controlar el dèficit i/o el deute que no pas reduir les desigualtats socials o de gènere per garantir la cohesió social–, es produeix una mena de normalització d'aquestes desigualtats. D'aquesta falta de compromís de debò amb la igualtat entre homes i dones, n'és un bon exemple la falta de reacció de les institucions, amb mesures pràctiques, per a capgirar la situació que palesen dos informes recentment publicats amb una autoria, en els dos casos, gens sospitosa de feminisme radical: 1. L'Informe global sobre la bretxa de gènere 2017 del Fòrum Mundial de Davos, per primera vegada en una dècada –des del 2006, any en el qual va començar a realitzar-se–, demostra que la bretxa de gènere creix en les quatre variables que calcula (assoliments educatius, salut, oportunitats econòmiques i apoderament polític). La conclusió de l'informe és demolidora en afirmar: "Més enllà de les sensibles diferències per regions, al ritme actual, la bretxa econòmica global es tancarà en 217 anys". 2. La constatació de les reculades en igualtat d'oportunitats entre homes i dones al món del treball remunerat que posa de manifest el ‘Social Justice in the EU - Index Report 2016’, que elabora la fundació Bertelsman.

És en aquest context global de desigualtat on cal analitzar les desigualtats que sofreixen les dones al mercat laboral illenc. Vegem algunes dades: a) La taxa d'ocupació de les dones en el tercer trimestre d'enguany ha estat un 12% inferior a la dels homes. b) El percentatge de població ocupada masculina a temps parcial ha estat aquest estiu del 6%, mentre que el de població femenina s'ha enfilat fins al 17,6%. c) Les recents dades de l'Agència Tributària sobre salaris del 2016 posen en relleu que la bretxa salarial és del 17,6% i que la pobresa laboral és, especialment, pobresa femenina, ja que el 32% de les dones tenen un salari declarat a Hisenda inferior al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any) i més del 17% amb prou feines arriben a la meitat d'aquesta quantitat. d) Segons l'últim informe –amb dades del 2016– de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), a les Illes Balears la taxa de pobresa femenina segueix sent un punt superior a la masculina –16,1% i 15%, respectivament–. No obstant això, el que és substancial és que un 5,1% de dones viuen en situacions de privacions materials greus, mentre que els homes en aquesta situació representen el 2,3%.

Tot plegat ens està indicant que totes les dones, i també les víctimes de la violència masclista,  sofreixen una major precarietat laboral que, diguem-ho sense embuts, les col·loca en una situació de vulnerabilitat i precaritza la seva capacitat de resistència a les agressions, i de resiliència per recuperar-se’n. En aquest sentit, convé no perdre de vista que el treball remunerat segueix sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada i, per tant, de la renda disponible de les persones. En absència d'una Renda Bàsica Incondicional, la majoria de la gent depèn d'un salari per poder exercir el dret bàsic de qualsevol ciutadà o ciutadana: el de la seva existència material. Per tant, la llibertat de debò és precària si aquesta disponibilitat salarial és precària. La precarietat laboral esdevé, en la majoria dels casos, precarietat vital. I, per tant, en la lluita contra la violència masclista és essencial, encara que no suficient, garantir la llibertat i l’apoderament de les dones que dóna la independència econòmica.

D'altra banda, la situació –imposada per la reforma laboral del 2012– de neofeudalisme en el si de les empreses no facilita unes relacions laborals que siguin garants d'igualtat de gènere (plans d'igualtat) i que contribueixin a l'eradicació de la violència contra les dones. Serien, en canvi, necessàries mesures com les proposades per CCOO i UGT. Per exemple: garantir que les situacions derivades de la violència de gènere, com ara les absències o baixes mèdiques, no suposin una minva econòmica per a les treballadores o negociar protocols d'actuació i mesures de protecció específiques dels drets laborals per a les treballadores víctimes de violència de gènere que no hagin denunciat el seu agressor.

Concloc: l'objectiu de violència masclista zero exigeix un conjunt integral de mesures i d'actuacions molt polièdriques. No crec que el pacte d'Estat que el Congrés dels Diputats va aprovar per majoria –però no per unanimitat– el proppassat mes de setembre sigui suficient, entre moltes coses perquè no fixa l'objectiu d'aconseguir ‘good work for all’ (bones ocupacions per a tothom). Òbviament, no és suficient –no és garantia de viure vides desitjades– el fet que hi hagi bones ocupacions per a les dones, però en la lluita contra la violència masclista aquesta és una condició necessària.

Publicat originalment a l’Ara Balears (25-XI-2017) 

Pobresa laboral i pobres pensions

Primer va ser l' “Enquesta anual d'estructura salarial”, publicada el mes de juny per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que ens informava que l'any 2015 el salari mitjà, 1.783 €/mes, dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears era dels més baixos i, de fet, ens situava com a setena comunitat autònoma amb els sous més baixos. Més tard, el passat 8 de novembre, es van conèixer les dades del 2016 sobre salaris, que es recullen a l'Enquesta de Població Activa (EPA), que fixava el salari brut mensual mitjà de les persones assalariades illenques en 1.749,3 €/mes. Eren dades que, aplicat el teorema del valor mitjà, evidenciaven que hi havia moltes persones amb salaris que no superen el llindar illenc de la pobresa, que la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) situava en 747,8 €/mes, i 750,3 €/mes per a 2015 i 2016, respectivament.

Avui mateix hem conegut que la pensió mitjana cobrada a casa nostra a 1 de novembre és de 856,58€, la qual cosa ens indica que hi ha bastants pensions inferiors a aquesta minsa quantitat perquè, en el cas de les pensions, hem d'aplicar també el citat teorema del valor mitjà que, cal recordar-ho, és més conegut com el ‘teorema del mig pollastre’, és a dir, el que planteja que, si jo em menj un pollastre i tu no, el càlcul de la mitjana d'aus consumides donarà com a resultat que ens ha tocat mig pollastre a cadascun. La conclusió és que s'ha d'anar amb cura amb algunes informacions estadístiques, i el millor és fer les anàlisis a partir d'un mix de fonts informatives.

Ahir se'n va publicar una de cabdal d'aquestes fonts: l'estadística del 2016 sobre “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries”, que cada any publica l'Agència Tributària. Pendent d'un estudi més acurat d'aquestes dades, avanç el següent: a) El nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a Hisenda és prou important: un total de 151.530 persones tenen salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any). És a dir, el 30,5% del total de persones assalariades (497.410) de casa nostra, segons les dades de l'Agència Tributària, són treballadors i treballadores pobres. b) Potser la dada més feridora és el percentatge de pobresa laboral extrema: un total 79.630 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.586,4 €. c) Es confirma que la pensió mitjana illenca anual (13.187 €) és més d’un 4% inferior a la  mitjana estatal. I, tanmateix, la dada més rellevant és que un total de 67.045 pensionistes tenen pensions inferiors a aquesta mitjana. Hom podria dir que el 34% del total dels nostres pensionistes (198.657) gaudeix d'unes pobres pensions molt poc joioses.

Tot plegat indica que patim una situació estructural de pobresa laboral, i de les pensions, la causa de la qual va més enllà del model productiu extraordinàriament especialitzat en serveis turístics fortament estacionals. És, sens dubte, una problemàtica que cal analitzar en el context d'un capitalisme d'acumulació per despossessió, i d'un estat del benestar que transita cap a una nova realitat d' “estat del bé va estar”.

Publicat originalment  a l’Ara Balears (23-XI-2017)

dijous, 23 de novembre del 2017

El fracàs (reconegut) de la Renda Social Garantida per eradicar la pobresa

Des que compartesc setmanalment les meves reflexions, cabòries, i neguits amb els lectors i les lectores de dBalears –i, d'això, ja fa algun temps- he escrit en diverses ocasions sobre la Renda Bàsica. Unes vegades per desfer confusions sobre falses denominacions de rendes condicionades (generalment pobres programes per a pobres), presentades com a una Renda Bàsica. Val a dir que resulta curiós que, com més s'ignora que és la Renda Bàsica, més s'utilitza el seu nom en va.

En altres ocasions, he escrit explicant què és realment la Renda Bàsica, i sobre la viabilitat, necessitat, desitjabilitat, i urgència de posar-la en funcionament. Per tant, don per aclarits aquests temes. Però, com en alguns d'aquests articles m'he referit als debats que s'han produït en els Simposis de la Xarxa Renda Bàsica en els que he participat, els diré que, del 2 al 4 d'aquest mes de novembre, s'ha celebrat a Saragossa la dissetena d'aquestes trobades. Tenia, doncs, previst comentar aquí el que consider més important dels debats d'enguany. Però, vet aquí que va succeir una cosa que em va deixar tan astorat que he necessitat alguns dies per digerir-la.

Què va passar? Doncs que la Consellera de Serveis Socials del Govern, Fina Santiago, en una entrevista radiofònica en el programa de la cadena SER "Hoy por hoy Mallorca", reconeix sense embuts (minut 13,50 de la reproducció del programa) que la Renda Social Garantida (RSG) "no és per sortir de la pobresa, sinó que és per sobreviure". No m'ho podia creure! Després d'escoltar amb atenció varies vegades l'entrevista, és fàcil concloure que, pel context en què es fa tal afirmació, no es tracta d'un lapsus de la consellera.

El cas és que, en el Simposi de la Xarxa Renda Bàsica a Saragossa, el tema més rellevant que es va posar damunt la taula va ser que cal posar molt èmfasi en el caràcter incondicional de la Renda Bàsica perquè aquesta característica, entre altres coses, garanteix l’eradicació de la pobrea perquè no té els condicionants que, per exemple, explica la responsable de la cartera autonòmica de serveis socials en referir-se a la RSG, tan celebrada pel Govern de les Illes Balears.
Tanmateix, cal agrair declaracions tan sinceres com les que coment, perquè, tot i que no sé si estan fetes amb aquest objectiu, ajuden a ampliar la consciència social de la necessitat d'una Renda Bàsica Incondicional.
Acab amb un dubte que em ronda d'ençà que vaig escoltar la citada entrevista a Fina Santiago: Si la RSG no és per lluitar contra la pobresa, quina és la política autonòmica per a tal fi? Aquesta és una qüestió que s'hauria d'aclarir al més aviat possible. Però, segurament, no hi haurà cap explicació, ni cap pregunta parlamentària sobre aquest tema. Les persones pobres són un minso nínxol electoral.

Publicat originalment a dBalears (20-XI-2017)

divendres, 17 de novembre del 2017

Malgrat el PP i C's, un avanç contra la precarietat laboral


Un dels dogmes empresarials tan fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de persones assalariades– del 15,9%.

El citat dogma –gairebé mantra– empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària, l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a l'ocupació.

En aquest context, té molta importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora, i es reparteix molta misèria.

El cas és que la nova Llei de Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això, dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre d'altres, causa de finalització dels contractes.

Tanmateix, la llei s'ha de desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant, no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el Romanones se’n torni a sortir.
De moment, el que ha quedat aclarit és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i salarials decents.

Publicat originalment a l’Ara Balears (16-XI-2017)

dijous, 16 de novembre del 2017

D'Amnistia Internacional i de voltors carronyers


El procés d'autodeterminació català, o, si es vol, el procés de constitució de la República de Catalunya té infinitat d'innovacions pel que fa a la pacífica –i pacifista- lluita política i social. Però també està destruint alguns mites, i ratificant algunes certeses.

Un dels mites destruïts és, sens dubte, l'equanimitat i rigor d'Amnistia Internacional (AI). En cap cas m'esperava, abans al contrari, que aquesta benvolguda organització de defensa dels drets humans no considerés presos de consciència –o presos polítics- als “Jordis”, ni als membres del Govern de la Generalitat que, en la condició de presó preventiva, romanen a les presons espanyoles d'Estremera i d'Alcalá Meco. Ha estat una gran sorpresa, car, no debades, l'endemà del referèndum de l'1-O AI havia emès un contundent comunicat en el qual AI denunciava l'ús excessiu de la força per part de Policia Nacional i Guàrdia Civil a Catalunya, i el passat 18 d'octubre, en un altre comunicat, afirmava que "els càrrecs de sedició contra Sánchez i Cuixart són excessius i demanem que se suspengui la presó provisional".

És sabut que, en la seva llarga trajectòria, AI no utilitza el terme "presos polítics" perquè, segons explica, no existeix una definició en l'àmbit internacional, i és per això que prefereix utilitzar el terme "presos de consciència". Fins aquí, res a dir. Ara bé, que afirmi que no considera presos de consciència a Jordi Sánchez, a Jordi Cuixart i als i a les membres del Govern català empresonats és el súmmum. I, per a més inri, ho fa al·legant que "són acusats d'actuacions que poden constituir delicte". Hi ha, per ventura, algun pres o alguna presa de consciència que no sigui acusat o acusada d'haver comès algun delicte? Clar que no! Les persones preses de consciència de, posem per cas, Xina, Turquia, o el Marroc són totes elles acusades d'haver comès algun delicte, encara que aquest delicte sigui l'exercici de drets democràtics com el d'associació, reunió, manifestació, o llibertat d'expressió. En el cas dels catalans i de les catalanes està més que clar que són presos preventius i preses preventives per raons polítiques. L'advocat i Tinent-Alcalde de Barcelona, Jaume Asens, no ho ha pogut definir més clarament en afirmar que "Més que un sistema de justícia, és un sistema de xantatge, propi de l'època medieval". Val a dir que a aquests presos i a aquestes preses, directament o indirectament, se'ls ha plantejat: "Si fas un acte de contrició [renunciar a les teves idees polítiques, i acceptar la Constitució i l'aplicació a Catalunya del seu article 155], podem tenir un acte de clemència amb el teu". Ras i curt: S'aplica el criteri medieval de la justa venjança.
Sembla que a Londres – seu central d'Amnistia Internacional- es tenia, amb bon criteri, decidit qualificar aquest afer com a propi de "presos de consciència", i exigir la immediata llibertat dels/les empresonats/ades. Però ha estat la secció espanyola la que ha fet que AI faci anques enrere. El nacionalisme espanyol té els tentacles molt llargs... No sóc soci d'AI –a casa ens repartim les afiliacions de les diverses ONG, i aquesta no em toca- però si fos jo el titular de l'afiliació, ja m'hauria donat de baixa.

Com deia en començar aquestes línies, el "procés" també ha ratificat algunes certeses, entre elles que la sobirania –més o menys efectiva- dels pobles no agrada als poderosos. Les elits neoliberals es mouen com a peix en l'aigua en el que s'ha anomenat "Capitalisme del BOE". L'exemple que m'ha arribat és molt il·lustratiu: Estant calenta la publicació BOE de l'anul·lació de les institucions catalanes per l'aplicació del 155, la Patronal de Grans Magatzems ( que agrupa a les grans empreses de distribució comercial, com ara Carrefour, El Corte Inglés, AKI, Leroy Merlin, Media Markt, Conforama, Makro, Alcampo, IKEA, etc.) ja exigia que s'imposés la desregulació dels horaris comercials a Catalunya, i s'implantés el sistema de la Comunitat de Madrid. Com a voltors carronyers, passen de la manera de viure, sentir, comprar, i vendre dels catalans i catalanes. Volen imposar hàbits, costums, i maneres de fer pròpies d'altres realitats socials.

Avís per a navegants illencs: A menor autogovern, més poder per als poderosos.

Publicat originalment  a dBalears ( 13-XI-2017)




diumenge, 12 de novembre del 2017

Recordant Pasionaria per a "oír los pasos del tirano que se marcha"


Un 12 de novembre de 1989 moria Dolores Ibárruri, Pasionaria.
En el seu record un poema, que fa poc vaig descobrir, de Gioconda Belli:

HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga
de obreros de palomas
de chóferes de flores
de técnicos de niños
de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj las fábricas
el plantel los colegios
el bus los hospitales
la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oír los pasos del tirano que se marcha.

divendres, 10 de novembre del 2017

Xifres, persones i desenvolupament humà

"Llegint la literatura econòmica, un té la sensació que, amb tantes xifres en el cap, ja no se'n recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". Aquesta reflexió de Josep Ramoneda a ‘L'esquerra necessària’ (RBA, 2012) és extraordinàriament escaient pel que fa a les anàlisis de la situació de l'anomenat "mercat de treball", perquè, efectivament, a l'hora d'interpretar les xifres laborals, un té la sensació que s'oblida que, darrere d'elles, hi ha persones.

Sense anar més lluny, la setmana passada es van conèixer les xifres corresponents al mes d'octubre d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, i, afortunadament, alguns mitjans de comunicació van emfatitzar el drama que significa que " més de la meitat de les persones a l'atur no cobra cap prestació". Si tenim en compte que aquesta dramàtica situació es produeix just en acabar una temporada turística d'impressionant rendibilitat empresarial, caldrà concloure que tal dramàtica situació evidencia el caràcter no inclusiu del model de creixement de les Illes Balears. Amb una taxa del 52,1% de persones aturades sense prestacions, no és demagògic denunciar que, en aquestes nostrades –i suposadament riques– illes, no es compleix l'exigència de "desenvolupament humà per a totes les persones", que, no debades, és la proposta fonamental de l'últim Informe sobre Desenvolupament Humà –el corresponent al 2016–, publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

Però la majoria dels comentaris –generalment a partir de les anàlisis governamentals de les xifres– feien referència als aspectes quantitatius, suposadament positius, com, per exemple, que l'atur registrat –51.395 persones– ha tingut un descens en relació amb el mateix mes de l'any passat de -5.612. Aquestes són les xifres, però, no obstant això, res es diu de les persones que aquest octubre –a diferència de l'any anterior– no figuren com a aturades registrades pel fet de, posem per cas, haver-se convertit d'eventuals en fixes discontínues, o que han iniciat qualsevol dels programes de Polítiques Actives d'Ocupació (PAO). Val a dir que, encara que les seves perspectives vitals i les seves carències materials hagin canviat veritablement molt poc, ambdues situacions són de les moltes que no permeten que aquestes persones siguin incloses   a l’atur registrat.

D'altra banda, es braveja de la xifra de 509.534 afiliacions a la Seguretat Social i s'afirma que "continua el fort impuls de l'ocupació, que, per primera vegada, supera els 500.000 afiliats en un mes d'octubre", o que "Balears juntament amb Madrid són les úniques Comunitats Autònomes amb un nivell d'ocupació superior al que hi havia abans de la crisi (2007)". Aquestes afirmacions governamentals són molt discutibles: per què s'entesten a equiparar mitjana d'afiliacions amb mitjana de persones afiliades? Per què ho fan, malgrat que les pròpies notes metodològiques oficials indiquen que les xifres que mensualment es publiquen fan referència a registres administratius i no a persones treballant i que, per tant, una mateixa persona pot haver generat diversos registres administratius en el mateix mes? Per què, en fi, sostenen que ara hi ha més ocupació que abans del 2007? Si la base analítica de tal afirmació són les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, és molt probable que s'equivoquin. L'estirabot actual de tals xifres és conseqüència d'una major temporalitat laboral de curta i molt curta durada; mentre que al 2007 la temporalitat existent era de certa durada, car moltes persones assalariades tenien "contractes per obra o serveis". Les xifres són "millors" ara, però, abans de la crisi-estafa, les persones estaven millor perquè, fins i tot amb contractes temporals, l'ocupació era infinitament més inclusiva que l'ocupació postcrisi. Tanmateix, aquesta divergència entre xifres i persones ens la tornam a topar quan el Govern de les Illes Balears, en analitzar la qualitat de l'ocupació, posa l'accent en el fet que "la generació neta d'ocupació es concentra en contractes a temps complet". Una afirmació que, amb les xifres d'octubre, és absolutament certa, però que oblida que la parcialitat de les vides laborals de les persones també es produeix amb contractació temporal de molt curta durada, encara que sigui de jornada completa.

Per acabar, no em puc estar de comentar una qüestió cabdal: l'atur de llarga durada que, des de la perspectiva de les xifres, té una clara millorança car es redueix interanualment un -21,1%, tot i que encara ara representa el 27,4% del total de persones aturades. Però, què cal dir des de la perspectiva de les persones? Molt probablement que la millorança no és tan clara. Per què? Doncs perquè, com he explicat altres vegades, no mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada, perquè, a tall d’exemple, una persona que després de, posem pel cas, dos anys ininterromputs en desocupació té un contracte de pocs dies, en apuntar-se novament a la llista d’atur registrat, ja no es considera aturada de llarga durada.

En definitiva, cada dia és més important no oblidar que, darrere de les xifres hi ha persones, amb les seves carències materials, els seus particulars i/o familiars ascensors socials, que no acaben de funcionar, i les seves precarietats de vida... Per això –si el que realment volem mesurar és la millora de les oportunitats de les persones a la vida–, amb paraules de l'informe del PNUD abans esmentat, "més enllà de les mitjanes: el que cal és la utilització del conjunt d'índexs de desenvolupament humà".

Publicat originalment a l’Ara Balears (9-XI-2017)

COP 23: Canvi Climàtic S.A.



Avui, 6 de novembre, a la ciutat alemanya de Bonn, comença la vint-i-tresena conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, és a dir, el que coneixem com a COP 23, i que es perllongarà fins divendres dia 17 de novembre. Personalment, em debat entre, per una banda, el desig que aquest tipus de trobades anuals siguin útils i efectives per frenar l'escalfament global, i, per altra banda, la constatació que aquestes conferències (COP) són, fonamentalment, esdeveniments de turisme de congressos i reunions, però, malauradament, amb poca efectivitat per canviar les coses que cal canviar per salvar el planeta.

Els que vam ser crítics amb els resultats del COP 21, que va aprovar l'Acord de Paris sobre canvi climàtic, i alguna cosa vam dir sobre la impossibilitat del capitalisme verd, en aquests dos últims anys hem tingut l'oportunitat de comprovar que una mica de raó teníem. És més, es van acumulant evidències que per frenar la crisi climàtica, el que es diu a l'himne revolucionari –La Internacional- "el món canviarà de base", és hora que passi a ser una realitat.

Vegem, a tall d'exemple, un document i un llibre que reforcen les evidències sobre la contradicció entre capitalisme globalment desfermat i lluita contra canvi climàtic: La publicació de Corporate Europe Observatory (CEO), que és un grup activista i de recerca, que denuncia i lluita contra la desproporcionada influència de les empreses i els seus grups de pressió en la presa de decisions en la Unió Europea, i Ecologistes en Acció, que han titulat "Atrapats pel gas: El lobby ocult després de l'impuls de la UE a les infraestructures gasístiques". El llibre "Canvi Climàtic S.A" que és un seguit d'articles signats per diferents autors i autores que, ja en la seva introducció, signada per Nick Buxton i Ben Hayes, planteja una pregunta clau: Seguretat per a qui en la crisi climàtica? En la mesura que s'avança en els successius capítols, sorgeixen altres preguntes tan rellevants com: Qui són els guanyadors i perdedors de les noves estratègies de "seguretat climàtica"?, Quines són les implicacions que institucions com el Pentàgon o corporacions com Shell reformulin l'abast del canvi climàtic des dels àmbits de justícia social i ambiental als de seguretat?, Què és el que s'assegurarà, per a qui, per part de qui, i a quin cost?

Però, sobretot, m'interessa compartir la cridada a l'acció i la mobilització que, en ocasió d'aquest COP 23 a Bonn, fa La Via Campesina. Gairebé sempre compartesc els plantejaments que fa aquest moviment camperol internacional, i, en aquesta ocasió, no poden estar més encertats en afirmar que "hem de transformar urgentment els sistemes de producció financera, social i ecològica, així com repartir el treball i la riquesa, la preservació de béns comuns com l'aigua, la terra, la flora i la fauna". A casa nostra, ja és d'emergència decréixer en turisme si volem que decreixi l'escalfament climàtic del planeta. Seguir parlant de "turisme sostenible" sense decreixement és un oxímoron. O, altrament dit, quelcom propi de les lògiques de mercantilització de la lluita contra el canvi climàtic, és a dir, de Canvi Climàtic SA.

I, tanmateix, és possible capgirar aquesta dinàmica, especialment destructora per a les persones no estrictament riques: Com diu La Via Campesina: Globalitzem la lluita, globalitzem l'esperança!

Publicat originalment a dBalears (06-XI-2017)

dilluns, 6 de novembre del 2017

Autònoms


Dues notícies recents fan que avui escrigui del col·lectiu d'homes i dones que treballen remuneradament com a autònoms i autònomes. La primera d'aquestes notícies és que dimecres passat, 25 d'octubre, el BOE va publicar l'esperada Llei 6/2017 de reformes urgents del treball autònom que, en allò que és substancial, inclou: a) Un abaratiment dels costos de Seguretat Social. b) Algunes mesures tendents a facilitar la conciliació de l'activitat professional de les persones autònomes amb les necessitats d'atendre menors o dependents, a millorar les condicions dels autònoms/es amb discapacitat, i a facilitar i permetre la contractació dels fills discapacitats dels autònoms. c) Mesures que pretenen augmentar els ingressos d'aquest col·lectiu mitjançant fórmules, com ara la comptabilització al 100% del treball per compte propi amb la pensió de l'autònom, la reducció del 30% de les despeses de subministraments, com l'aigua, el llum, l'electricitat i la telefonia, sempre que es treballi des de casa. d) Se'ls atorguen alguns drets "laborals", tals com a la formació, el reconeixement de l'accident 'in itinere', una millor formació en prevenció de riscos laborals o deduccions per a manutenció (quan aquesta afecti directament l'activitat, amb un límit de 26 euros diaris i sempre que pugui comprovar-se a través de mitjans telemàtics). i) Finalment, es regulen una sèrie de canvis referits als drets de participació de les organitzacions d'autònoms en organismes de representació i diàleg social, com ara el Consell Econòmic Social del Regne d'Espanya, etc.

Algunes anàlisis conclouen que, amb aquesta nova legislació, es produirà un gran avanç en els drets d'aquestes persones. Em semblen precipitades les conclusions que ens vénen a dir que en matèria d'autònoms -un tema electoralment sempre recurrent- ja tenim la Seu plena d'ous. Falten el desenvolupament de l'esmentada llei i les instruccions administratives per a la seva aplicació. En definitiva, l'assenyat és esperar a veure'n amb lupa la lletra menuda abans de fer grans elogis a aquesta nova legislació. El que sí que es pot avançar, sense por d'equivocar-se, és que no s'avança gens en la garantia de voluntarietat de les persones autònomes a ser-ho. És a dir, no hi ha cap mesura per combatre els "falsos autònoms" o "autònoms forçats" com a única forma d'inserció a l'anomenat mercat laboral per a molta gent. L'absència de mesures conduents a evitar l'autoprecarització és molt coherent amb la ideologia neoliberal d'emprenedoria. Ningú millor que Santiago Alba Rico ha resumit aquesta ideologia en afirmar que, mentre que el socialisme va fracassar en la construcció d'un "home nou", el capitalisme ho ha fet realitat en la figura de l' "emprenedor".

La segona de les notícies a què feia referència al principi és que el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social ha publicat recentment l'informe sobre " Treballadors Autònoms, pròpiament dits, en alta en la Seguretat Social" del tercer trimestre de 2017. Aquest informe ens permet conèixer que, en aquest trimestre, que, com a conseqüència d'un model de creixement amb gran estacionalitat, és el període de màxima activitat econòmica i laboral, el perfil predominant de les persones que formen aquest col·lectiu a les Illes Balears és el següent: Autònom del sector serveis (74,8%), sense assalariats a càrrec seu (74,8%), home (65,7%), entre 40 i 54 anys (45,6%) -encara que amb una important presència de persones d’entre 25 i 39 anys (27,6%)-, de nacionalitat espanyola (76,4%), amb 5 anys o més d'antiguitat en el seu negoci (44,1%) i que cotitza per la base mínima de cotització (91,1%).

Val a dir que aquest perfil predominant ho és d'un col·lectiu que, a data de 30 de setembre de 2017, està compost per 95.377 persones afiliades per compte propi a la Seguretat Social, 55.072 de les quals són persones físiques, és a dir, que no estan integrades en societats mercantils, cooperatives o altres entitats societàries, tampoc són col·laboradors/es familiars, ni estan registrats/ades com a part d'algun col·lectiu especial de treballadors/es. És a dir, caldria afegir al perfil abans descrit que la part majoritària (58%) del col·lectiu d'autònoms illencs és una persona solitària, especialment vulnerable als embats del mercat i de les precarietats. Apuntin, finalment, que el nombre de "negocis" amb una antiguitat superior a 5 anys és un 11% inferior a la mitjana estatal i que s'observa un augment significatiu dels "negocis amb menys d'11 mesos d'antiguitat". Tot indica, doncs, que, com a conseqüència de l’absència de polítiques de “segones oportunitats” de debò, la precarietat i la temporalitat de curta durada no és una patologia exclusiva del món laboral de les persones assalariades.

Concloc amb una reflexió que sembla òbvia: En paraules de Pierre Dardot i Christian Laval, el neoliberalisme -entès com "el conjunt dels discursos, de les pràctiques, dels dispositius que determinen una nova manera de govern dels homes segons el principi universal de la competència"- ordena les relacions socials "conforme al model de mercat, i transforma el mateix individu, cridat a concebre's a si mateix com una empresa". A aquestes altures del segle XXI, i a una Europa que es resisteix a abandonar les receptes basades en una sobredosi d'austeritat i precarietat laboral, no queda altre remei que analitzar el treball autònom en el context descrit pels dos filòsofs francesos. L'emprenedoria neoliberal va associada a massa quincalla ideològica de baix cost.

Publicat originalment a l’Ara Balears (02-XI-2017)

Setmana republicana

Sense prolegòmens: Aquesta serà una setmana d'intensa acció republicana.

I.-Avui és el primer dilluns de República Catalana. El que va succeir el divendres de la setmana passada és un fet d'una grandíssima transcendència política, social, i econòmica. Marca el començament de la fi del postfranquisme, de la inmodèlica transició, concretada en la Constitució de 1978. Pot ser l'inici, encara que amb més dificultats que certeses, d'un nou Estat innovador en garantir drets de ciutadania de nova generació, d'aprofundiment de la bona governança en les formes i maneres d'exercir la democràcia, de noves i efectives solidaritats amb els pobles de l'Estat espanyol, d'Europa i del món, d’un estat compromès de debò amb les causes justes com, per exemple, la llibertat del poble del Sàhara Occidental, o amb les persones refugiades que moren, dia si i dia també, en el nostre Mar Mediterrani.

Tenir una nova República que, geogràficament, políticament, sentimentalment, i culturalment és tan a prop nostre, a molts illencs i illenques ens omple de goig, i, alhora, de neguits. Aquesta setmana serà, sens dubte, clau per saber si la declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017 es desenvolupa, i el Butlletí Oficial de la nova República Catalana comença a publicar normes d'acord amb la Llei de Transitorietat. Serà, amb tota seguretat, una altra setmana d'infart esperant esdeveniments que ens certifiquin que hi ha Republicà Catalana de veritat, i no només ressaca provocada per una gran il·lusió.

En qualsevol cas, deixau-me celebrar-ho amb un fragment de les "Cançons republicanes", del nostre Pere Capellà:

"Ara es perill ja ha passat
sa República tenim
i en es parèixer vivim
amb molta tranquil·litat,
lo que ha deixat demostrat
que és indigne que s'emplei
es republicans de vell
com a símbol des desordre,
perquè amb ells hi ha més ordre
que no amb sos amics del rei".

II.- El dia 1 de novembre Memòria de Mallorca ens convoca, un altre any, a l'homenatge a les víctimes del feixisme que, a partir de les 12 hores, es fa en el Mur de la Memòria del cementiri de Palma. És un acte tan imprescindible, com indignant és que tantes famílies no puguin honrar als seus morts en la normalitat del retrobament i recolliment íntim. És un acte absolutament necessari, tot i que tinc per a mi que l'autèntic homenatge pendent a les nostres víctimes de la dictadura franquista és l'enderrocament del monument feixista de la Feixina, i l'anul·lació de les sentències dictades pels tribunals feixistes.

III.- Aquesta setmana, els dies 2, 3 i 4 de novembre a Saragossa, se celebra el XII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica. Ben segur serà, un altre any, un debat rigorós i intens sobre la proposta de Renda Bàsica Incondicional que, convé recordar-ho, és una proposta –no l'única- d'un conjunt de mesures per a una política econòmica per a una societat veritablement basada en la justícia social. La Renda Bàsica és una proposta genuïnament republicana, car va orientada a garantir la llibertat material de tot ciutadà i tota ciutadana pel fet de ser-ho.

Salut i República... i, entre debat i debat a Saragossa, serà mal de fer no recordar a Labordeta cantar “Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”.


Publicat originalment a dBalears (30-X-2017)