Encén una espelma en suport del Poble Sahrauí!

Publicat originalment a dBalears  (24-05-2023)

Un altre any, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) convoca el capvespre del dia de Nadal la ja tradicional concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí. Un suport que, en aquesta concentració, es concreta en el suport als presos polítics i desapareguts sahrauís, i per la independència [l'única solució] i la llibertat del Sàhara Occidental.

Les enceses d'espelmes estan íntimament lligades a les accions en defensa dels Drets Humans, és a dir, per exigir l'efectivitat de tots i cada un dels drets proclamats a la Declaració Universal aprovada fa setanta-cinc anys, i en tots els tractats relacionats amb els DDHH que l'anomenada comunitat internacional ha aprovat. Pot ser que l'origen d'aquest lligam entre la defensa i promoció Drets Humans i l'encesa d'espelmes és un proverbi xinès que diu: "Més val encendre una espelma que maleir la foscor". Efectivament, sempre és molt millor lluitar i treballar, des d'on cadascú pugui, per un món millor que no només indignar-se i/o lamentar-se. Maleïm, idò, la foscor que la injustícia imperant estén sobre el cas de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, encenent espelmes!

Em sembla especialment pertinent, entorn de les dates nadalenques, fer esment a tres d'aquestes foscors: La Lliga per a la Protecció dels Presos Sahrauís a les Presons Marroquines (LPPS), en el seu últim informe, adverteix de la crítica situació que pateixen diversos activistes civils empresonats. Tot explicant casos concrets, i afirmant que, en general, "l'ocupació marroquina continua sense respectar les regles mínimes per a la protecció dels presoners i els Convenis de Ginebra per a la protecció de civils, inclosos els presos, després de sotmetre'ls a tortures i signar informes policials baix pressió i coacció, després d'haver dut a terme els judicis simulats, i imposant dures sentències contra ells, persisteix amb determinació a practicar diverses formes de venjança i discriminació contra ells". És intolerable que el Govern d'Espanya -de iure potència administradora de la seva antiga colònia- contribueixi a ocultar –enfosquint- aquesta realitat, i rentant-se les mans de les tortures i desaparicions en els territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc.

La segona de les foscors a comentar és la situació de crisi humanitària en els Campaments de Refugiats. Fa mesos que la Mitja Lluna Roja Sahrauí, i el Consorci de ONGs que treballen sobre el terreny denuncien que, entre altres causes, l'augment internacional dels preus ha reduït l'impacte dels recursos disponibles, que ja eren extremadament limitats per a una població que depèn de l'ajuda humanitària per a satisfer les seves necessitats bàsiques. És, diguem-ho sense embuts, urgent augmentar el volum d'ajuda humanitària!

I, una darrera foscor a il·luminar encenent espelmes: En aquests dies de desitjos de pau, molts retòrics i esdevinguts en banals reclams comercials pel consumisme, algú ha de dir que no n'hi ha de guerres de baixa intensitat. La represa de la guerra, ara fa tres anys i escaig, per la ruptura per part del Marroc de l'alto el foc en vigor des de 1991- al Sàhara Occidental és, lamentablement, un conflicte bèl·lic amb tots els ets i uts. L'única "baixa intensitat" és la mediàtica, és a dir, el mur del silenci aixecat sobre aquesta guerra dels sahrauís contra l'ocupant marroquí. I, encara més: Algú ha de dir que la pau no és només l'absència de guerra. Veritablement, el Poble Sahrauí gaudirà de la pau, de la mà de la legalitat internacional, amb la independència.

Per posar simbòlicament llum a aquestes -i tantes altres- foscors sobre el conflicte del Sàhara Occidental, la convidada, estimada lectora i estimat lector, és que el 25 de desembre a les 20 hores a la Plaça de Cort de Palma encenguis una espelma en suport del Poble Sahrauí. Som-hi!

 

Mals temps per a la lírica

Publicat originalment a dBalears (17-12-2023)

Disculpau-me que comenci aquestes ratlles amb el títol del grapejat, fins a l'avorriment, poema de Bertold Brecht. Però no he sabut resistir la temptació de fer-ho, car la situació s’ho paga:

Els crims de guerra i de genocidi que l'Estat israelià i el govern de Benjamin Netanyahu estan executant contra Palestina semblen no tenir aturador. I, mentrestant, no revifa una mobilització popular per aturar aquesta catàstrofe immunda. Tot indica que la guerra a Ucraïna està empantanegada, i que serà una "guerra llarga". I l'absència de moviment social pacifista d'arreu d'Europa té unes conseqüències escruixidores: Guanya la indústria armamentista, i perd el "No a la guerra". La descolonització del Sàhara Occidental no avança, i Espanya, malgrat el nou govern PSOE-Sumar, continua sense assumir el seu rol de potència administradora que és de l'última colònia del continent africà. Una COP28 amb un acord final que Ecologistes en Acció qualifica de "decebedor, insuficient i ple de coladors". El president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, en el Ple de l'Eurocambra, per fer balanç de la presidència espanyola de la UE, ho deixa clar: Els populars abandonen qualsevol vel·leïtat "centrista", adjuren del seu passat democristià, i abracen en populisme realment existent, és a dir, el populisme ultradretà. Una metamorfosis, per cert, que ja l'han feta els populars espanyols, i, òbviament, el nostrat PP...

A casa nostra continuam batent rècords de pressió humana (la darrera dada, coneguda aquesta setmana que avui acaba, és que les Balears van tenir una mitjana d'1.852.752 persones a les Illes durant el mes de setembre). També es bat un nou rècord històric de passatgers a l'aeroport de Son Santjoan. L'acumulat gener-novembre és de més de 30 milions de viatgers, un 8,8% més que en aquest període de 2022. Entretant, l'Agència Tributària informava que, a les Illes Balears, un total de 195.902 persones assalariades (el 35% del total) tingueren el 2022 un ingrés salarial inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), és a dir, inferior als 14.000 € bruts anuals. Només la possibilitat que la pobresa laboral fregui al terç de la població assalariada escarrufa!

Ara bé, és inevitable passar de l'escarruf a l'alarma social en conèixer l'estudi "Habitatge i exclusió residencial a les Illes Balears" de l’ Observatori Social de les Illes Balears. Un document que posa de manifest que la mercantilització fora mida del dret a un habitatge digne és el factor determinant de l'exclusió social a les Illes Balears. Al seu torn,  no dimiteix –ni la cessen- la consellera autonòmica d'habitatges offshore, la Sra. Marta Vidal. Tot plegat (crisi habitacional, consellera administrant negocis immobiliaris incompatibles amb el seu càrrec i amb passat professional relacionat amb l'opacitat fiscal) és qualsevol cosa menys decència política. I de l'alarma social passam a l'aborronament sideral: un vicepresident que es creu a un amic abusador i no a la víctima, l'esperpent de la crisi política de Formentera, el retorn del transfuguisme al Parlament de les Illes Balears (al mateix temps que es clausura l'Oficina Anticorrupció), i l'espectacle d'estira-i-arronsa entorn dels pressupostos autonòmics. Un espectacle que, de segur, acabarà en acord pressupostari per a l'execució del programa d'involució reaccionària contra el català, per segregar a l'escola, per avançar en desigualtat i envilir  la societat...

Aquest és el context. Per això els espais per a la lírica són força importants. Per exemple, el concert de clausura del XVI Jazz Voyeur Festival, "Celebrant a Tete" del passat divendres. Malgrat l'absència de darrera hora de Maria del Mar Bonet per indisposició, va ser un alè en mig de tanta toxicitat. Ve a tomb, idò, recordar que, entre les moltes aportacions al debat de les idees del filòsof afroamericà, crític social, actor, activista pels drets humans i membre destacat de Socialistes Democràtics d'Amèrica, Cornel Roland West, està la del lluitador per la llibertat amb jazz, definint jazz "no com a forma d'art musical, sinó com una mena d'estar al món, d'estar obert a la improvisació, amb una disposició cap a la realitat flexible, fluida, versàtil, que desconfia dels punts de vista dicotòmics". En aquest sentit, la resistència contra els bàrbars serà de lluitadors i lluitadores per la llibertat amb jazz, o no serà.

 

Drets humans emergents: Entre d'altres, la Renda Bàsica

Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-12-2023)

Acabam de commemorar el setanta-cinc aniversari de l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. És un bon moment per reivindicar els valors del document que el 10 de desembre de 1948 aprovà i proclamà l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París. Ho és, de forma especial, per a les persones que no hem deixat d'indignar-nos per les massa freqüents violacions (hipòcritament justificades per una suposada realpolitik) i relativitzacions (a favor del valor suprem del mercat) d'aquests DDHH. Sí, amb Stéphane Hessel, ens indignem perquè sembla que la humanitat ha oblidat allò que ell -al text de referència del 15-M, "Indigneu-vos!"- ens recordava: "La Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència".

Malgrat que setanta-cinc anys no passen debades, el cert i segur és que no s'ha universalitzat l'aplicació efectiva de la declaració de 1948 ni del conjunt d'instruments que conformen el sistema de DDHH, entre d'altres, la Convenció sobre la Preservació i Sanció del Delicte de Genocidi (09-12-1948) que, per l'indignant genocidi del poble palestí per part d'Israel televisat a temps real, s'escau citar expressament. Ara bé, malgrat tot, la humanitat té nous problemes, reptes inimaginables fa set dècades i mitja, noves possibilitats d'avançar, i riscos de retrocedir en la lògica de la dignitat, la democràcia de debò, l’impuls igualitari... que van representar els trenta drets i llibertats universalment coneguts com a DDHH. Tanmateix, continuen sent útils moltes ensenyances de la Resistència al nazisme, al feixisme, i al totalitarisme dels anys 30-40 del segle passat. Per exemple, aquell esperit que els avantpassats resistents i insubmisos van resumir genialment afirmant que "Crear és resistir. Resistir és crear", i que ara ens pot ajudar –i tant que ens pot ajudar!- per a la imprescindible cerca d'altres formes i continguts de resistència. És en aquest marc que té tot el sentit la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) que, avancem-ho, és un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la concreció dels drets humans en el nou mil·lenni.

Malauradament, la DUDHE és, a parer meu, poc coneguda, i menys tinguda en compte per a imaginar horitzons diferents i mobilitzar energies socials per vèncer la resignació condensada en la frase "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". Per exemple, l'article 1.3 de la Declaració de Monterey advoca pel "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil, o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques".

En paraules Julie Wark (autora, entre altres, de "Manifiesto de Derechos Humanos") la importància de la inclusió de la RB en el frontispici dels drets humans emergents és que "revoluciona la manera habitual d'abordar el dret humà més bàsic quan el transforma d'una cosa efímera i distant en un mecanisme específicament dissenyat per a garantir la llibertat necessària per a la realització de tots els altres drets humans".

Va ser el 3 de novembre de 2007, en el marc del fòrum sobre els drets humans emergents del Fòrum Universal de les Cultures de Monterrey, que la societat civil global va aprovar la Declaració Universal de Drets Humans Emergents. A tocar de complir la seva majoria d'edat formal l'imminent 2024, ben bé podria ser l'any d'una gran difusió i debat del seu contingut. Un any de practicar el "Crear és resistir. Resistir és crear" per revitalitzar força la mobilització de la ciutadania global i local, i així anar creant els fonaments de - cito una altra vegada Julie Wark- la república dels drets humans.

 

Veritats incòmodes

Publicat originalment a dBalears (10-12-2023)

En llegir, la setmana passada, la notícia titulada "República Dominicana, un edén para los hoteleros mallorquines", de sobte vaig recordar una peça, signada per Ernest Cañada, publicada el passat març al portal web d'Alba Sud sota el títol d' "Estampes de precarietat en el paradís turístic". Veritablement, és molt il·lustratiu llegir tot el que ha publicat Giselle Cedeño a Alba Sud sobre República Dominicana per poder veure l'altra cara de l'esmentada notícia: L'edèn per als hotelers és, més aviat, un cert infern de precarietats per als treballadors. La "solidesa i creixement ordenat" del destí turístic dominicà és la disbauxa neoliberal del tot per a les elits capitalistes i engrunes per a les classes subalternes.

La notícia suscita, en qualsevol cas, una reflexió sobre dues veritats incòmodes del nostrat monocultiu turístic:

El gran capital turístic opera en un règim l’extractivisme de manual. Sobre aquesta irrefutable veritat potser no és sobrer recordar que l'extractivisme és un procés d'extracció doble que consisteix en apropiar-se d'uns recursos, i exportar allò mateix fora de l'àmbit productor. Aquí ja ha acumulat ingent plusvàlua mitjançant l'apropiació d'un seguit de béns comuns (clima, natura, qualitat de vida de les persones residents), i ara –millor dit, des de fa temps- exporta la mateixa apropiació a altres indrets. És cert que l'extractivisme és molt antic. Per dir-ho en poques paraules, l'Imperi Romà ja ho era un gran sistema extractivista. Ara bé, entorn a l'extractivisme de l'antiguitat es pot discutir si l'exportació era "prosperitat" per a la majoria. En el cas de l'extractivisme capitalisme neoliberal no hi ha discussió possible: exporta "prosperitats" per a una minoria, i precarietats per a la majoria social.

Segona veritat incòmoda: Mallorca ha esdevingut -en bona part per l’extractivisme practicat a casa nostra- en una autèntica "zona de sacrifici". És a dir, el model de societat realment existent és la d'un territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius a conseqüència d'una activitat industrial –el monocultiu turístic- altament contaminant, i injusta de valent en el repartiment de la riquesa generada. Afegim-hi que en la definició canònica de zones o àrees de sacrifici s'especifica que, originalment, van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals. Algun dubte que aquesta és la situació de Mallorca?

La incomoditat de la veritat sobre el nostrat extractivisme turístic i la Mallorca esdevinguda en "zona de sacrifici" és conseqüència d'una veritat incòmoda més gran per a les elits: "La relació entre el capitalisme i el desastre ecològic no és ni casual ni accidental: «la necessitat constant d'expansió de mercat» que té el capital, el «fetitxe del creixement», significa que el capitalisme és contrari, per naturalesa, a qualsevol noció de sostenibilitat". Mark Fisher, dixit.

 

Renda Bàsica: Sí que es pot!

Una de les frases més cèlebres del jurista i membre del Tribunal Suprem dels EUA entre 1916 i 1939 (1856-1941), Louis D. Brandeis, és aquella que diu: "La majoria de les coses que valen la pena en el món han estat declarades impossibles abans de fer-les".

Els economistes Jordi Arcarons, Julen Bollain, Daniel Raventós, i Lluis Torrens, en el llibre recentment publicat sota el títol "En defensa de la renta básica. Por qué es justa y cómo financiarla", expliquen amb ets i uts perquè la renda bàsica (RB) és una cosa que val la pena.

I tant que ho val! Una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com Estat del Benestar (els serveis públics d'educació, sanitat, pensions, dependència ...) és part imprescindible per a la solució d'alguns dels grans problemes del nostre temps, com ara, la pandèmia de risc de pobresa i d'exclusió social i de les grandíssimes desigualtats. La RB és, alhora, imprescindible per fer socialment justa la transició cap a uns models econòmics ecològicament possibles.

Els autors del llibre no van de coverbos: Només començar el primer capítol adverteixen que, per a ells, la renda bàsica té a veure amb la llibertat, la igualtat, la democràcia, la felicitat, i, també, la justícia. A explicar això, amb sòlids arguments, dediquen els primers capítols. També és força interessant l'anàlisi de l'avanç de l'acceptació social de la RB en les últimes dècades, el fracàs inmisericordi dels sistemes de rendes condicionals, o alguns dels principals resultats –i entrebancs- dels distints i heterogenis programes pilot per a la implantació de RB.

Ara bé, allò que és especialment sucós i substancial del volum que coment és, per una banda, l'extensa i minuciosa anàlisi de la renda, patrimoni, i desigualtats al Regne d'Espanya amb algunes dades de les comunitats autònomes força interessants. Però, això –i especialment les informacions referides a les Illes Balears- són figures d'un altre paner, és a dir, per a un altre article. Per fer aquesta anàlisi, els autors bussegen per les entranyes de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i de la Comptabilitat Nacional (CN) que, dit sigui de passada, són dues fonts estadístiques habituals en aquests tipus d'anàlisis. La novetat és l'explotació de les microdades fiscals del Panel de Llars. La conjuminació de les tres estadístiques fa que la robustesa de l'anàlisi sigui extraordinària.

La segona qüestió absolutament rellevant és que, les dades exposades permeten als quatre economistes sostenir dues coses fonamentals en la defensa de la RB: 1. La proposta és, tant al Regne d'Espanya com a la UE, econòmicament possible. És finançable mitjançant una reforma de l'IRPF, la creació d'un impost sobre la riquesa, i gravant fiscalment les emissions de CO₂. És a dir, amb una fiscalitat estructuralment justa. 2. A conseqüència d'aquest model de finançament de la RB, s'esvaeix qualsevol dubte o polèmica sobre si és justa la RB. Resumint al màxim: Si què és justa, si què es pot instaurar la RB!

El que és terriblement injust i democràticament insuportable són els costos de la no RB. També són de Louis D. Brandeis aquestes paraules: "Podem tenir democràcia o podem tenir la riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir ambdues coses alhora".

Publicat originalment a dBalears (03-12-2023)

Mobilitzacions obreres que mereixen més que una nota a peu de pàgina

Oublicat originalment a dBalears (26-11-2023)

Tot just havia enviat a dBalears l'article d'opinió de diumenge passat, quan vaig reparar amb una peça a Última Hora intitulada "¿Cuándo toman la calle los mallorquines? Un repaso por las protestas más multitudinarias en la isla". Vaig pensar que l'hauria d'haver comentat aquell diumenge, però ja no tenia temps. Tanmateix, com el tema s'ho paga, i no és cosa d'actualitat, faig avui el comentari.

A la peça periodística, signada per Kike Oñate, s'afirma: "La sociedad isleña se ha movilizado masivamente en numerosas ocasiones, especialmente por causas ecologistas, pero también lo ha hecho por la educación, la autonomía de Balears, contra la guerra de Irak y por el Día Internacional de la Mujer". És a dir, al relat periodístic -tot i que se cita la tesi doctoral de l'historiador Gabriel Mayol titulada "Mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l'etapa autonòmica (1983- 2007): en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l'autogovern"- no hi ha cap referència a les mobilitzacions obreres.

No voldria que se m'interpretés malament. En aquestes ratlles no hi ha cap intenció de crítica al text del periodista. El relat és el majoritari, fins i tot en àmbits, diguem-ho així, progressistes. Val a dir que no he tingut l'oportunitat de llegir la tesi doctoral esmentada. D'haver-ho fet, pot ser, matisaria el que segueix:

No es poden explicar les darreres dècades de la història de Mallorca sense contemplar la identitat cultural, la consciència històrica i de pertinença geogràfica que la gent de Mallorca ha adquirit participant en les grans mobilitzacions obreres, com per exemple, les primeres manifestacions de l'actual etapa democràtica de commemoració del Primer de Maig, o les vinculades a les distintes vagues generals (20 de juny de 1985, 14 de desembre de 1988, 28 de maig de 1992, 27 de febrer de 1994, 20 de febrer de 2002, 29 de març de 2010, 14 de novembre de 2012). D'aquestes vagues generals, convocades arreu del Regne d'Espanya, n'hi ha dues molt destacables pel seu significant: la del 14 de desembre -el mític 14-D-, i la de novembre de 2012 com a resposta a la intensificació de les mesures d'austeritat per als no rics per part del govern del PP. Unes mesures concretades en la Reforma Laboral més ultra neoliberal en tota l'etapa post-dictadura franquista. En qualsevol cas, totes elles tenen dos denominadors comuns: Un seguiment vaguístic molt important, i massives manifestacions pel centre de Palma com a cloenda de la jornada de vaga. Els mallorquins i mallorquines també hem sortit massivament als carrers aquests dies de vaga general.

No s'hi val al·legar –per a devaluar la seua importància- que aquestes mobilitzacions fossin convocatòries estatals ¿I què no ho és una mobilització estatal, i fins i tot mundial, la del 8-M per commemorar el Dia Internacional de les Dones? ¿Tal vegada no varen tenir un impuls estatal –en una mobilització impugnatòria global de la gestió austericida de la crisi de 2008- les mobilitzacions del 15-M, com ara l'acampada a la palmesana Plaça Espanya i les manifestacions dels indignats com la del 19 de juny de 2011 que va mobilitzar prop de 15.000 persones?

Endemés, els relats hegemònics sobre les mobilitzacions mallorquines de caràcter progressista, obliden un fet clau i, a parer meu, gens anecdòtic: El 22 de setembre de 1983 es va dur a terme a Mallorca una vaga general pròpia, és a dir, sense una convocatòria d'àmbit estatal. La mobilització va tenir tanta participació que, informativament, va transcendir l'àmbit insular. El diari El País titulà: "Amplia respuesta a la huelga general en Baleares por la jornada de 40 horas". No m'entretindré en descriure el context sociopolític, la taula reivindicativa, i el significant d'aquesta mobilització. Només repetiré una cosa que, quan es complien 35 anys d'aquella vaga general, escrivírem algunes persones que quelcom vam tenir a veure amb la seva convocatòria i desenvolupament. Escrivíem que una mobilització com aquella mereixia, per part dels que hagin d'escriure la història del moviment sindical de Mallorca en les últimes dècades del segle XX,  una mica més que una nota a peu de pàgina. 

Tot aquest rotllo és per justificar la següent afirmació: a la història de les mobilitzacions a la Mallorca de les darreres quatre dècades no es pot menystenir les organitzades pel sindicalisme i protagonitzades pels treballadors i treballadores. D'elles hi ha molt après, i encara més per aprendre. Si més no perquè, en temps de tergiversació i banalització del mot "llibertat", és molt oportú reivindicar els mots de Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general".