dilluns, 18 de setembre de 2017

Índia (el nord)


Taj Mahal (Agra)
De la xafogor d'agost a Palma, a la de Delhi en qüestió d'hores, tot passant per Munic. Pot ser que la sensació tèrmica no haguera canviat massa, però, excepte això, havien canviat moltes coses. La principal, sens dubte, el fet d'iniciar un viatge massa temps ajornat. Des de fa anys, sempre hi havia una destinació alternativa a la de l'Índia. Potser, inconscientment, pesava la idea que, en moltes ocasions, el viatge és gaudi, i, alhora, patiment. En el cas d'un viatge a l'Índia això pesa bastant, però, tot i les brutals diferències socials i les carències materials de molta gent, almenys en el nord d'aquest grandiós país, no m'atreviria a qualificar ni de generalitzada, ni de fenomen estructural, la mendicitat. No obstant això, sí que, almenys a la capital, s'observen arreu bastants campaments de sense sostre.


La immersió en el caos de Delhi va ser disruptiva. El tràfic és d'un desordre total (i, no obstant això, no passa res...); el soroll de clàxons és ensordidor (i, no obstant això, arriba a ser imperceptible...). La forma més ràpida de transport és el "tuc-tuc", unes motos-taxis que es mouen com a peixos en l'aigua per esquivar els embussos i les vaques. En tot cas, el mitjà de circulació més silenciós és el metro. Fins i tot, és, amb les andanes i vagons d'ús exclusiu per a les dones, el més "ordenat" (la violència i l’assetjament masclista és un seriós problema a l'Índia).
Porta de l'Índia (Delhi)

A Delhi descobrim veritables oasis: Des del National Museum, al parc que envolta l'Índia Gate, i en el qual estan els memorials dels personatges rellevants del país, fins a, posem per cas, Humayun's Tomb. Visites imprescindibles, com Qutub Minar o Jamma Masjid. Curiositats, com un netejador d'orelles, que ofereix els seus serveis en la Plaça Connaught, o la gent que a l'esplanada enfront del Fort Roig em demana "selfis" (pel que ens van dir, tinc un gran semblant amb un protagonista d'una sèrie d'una canal televisiu indi, no sé si de Bollywood). Delhi ens va donar grans sorpreses, com ara, coincidir amb un vell lluitador per la independència de l'Índia a la visita al memorial a Mahatma Gandhi -el Raj Ghàt-, o anar al Silver Market i trobar totes les argenteries tancades, i el carrer convertit en el carrer dels micos. Abans de deixar Delhi tenim la primera immersió en la litúrgia de l’hinduisme amb la visita al temple Gurudwara Sis Ganj, i en la gastronomia índia. Mancant de vi, ens apanyarem molt bé amb la cervesa Kingfisher.

El gruix dels dies del nostre viatge els invertim en un itinerari per Rajasthan. Des de Mandawa a Jaipur, passant per Bikaner, Jaisalmer, Jodhpur, Ranakpur, Udaipur, Chittorgarh, Pushkar i Jaipur. Gran part de les notes del meu "quadern de viatge" per aquestes terres les vaig utilitzar per a escriure un article titulat "Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia". Seguidament transcric la resta de notes:


Brutícies a una façana d‘un  Haveli (Mandawa)
Mandawa: Preciosos "Havelis" (cases dels comerciants) . Esplèndid allotjament en el Castle Mandawa. Fantàstic sopar en la terrassa del Mandawa Haveli. Guia local molt dolent. Bon lloc per comprar a les tendes locals gens turistitzades. Mai havia vist tants homes orinar pels carrers.

Bikaner: És imprescindible dedicar temps a visitar Junagarth Fort, monumental per fora i força bell per dins. Interessant visita a Camel Farm (una granja de camells). Si la meva fe en la reencarnació era molt poca, després de visitar Shri Karni Mata Temple (Temple de les Rates) ha esdevingut en nul·la. En qualsevol cas, val la pena aquesta raretza de les curioses creences hinduistes. Fantàstic allotjament en el Laxmi Niwas Palace, on gaudim d'un dels millors sopars del viatge.

Interior del Junagarth Fort (Bikaner)
Jaisalmer: Una gran fortalesa que, sent l'única de Rajasthan que està habitada, sofreix una acusada turistització, i alberga una meravella: És difícil no quedar-se amb la boca oberta, tot i que els jainistes són tan pacífics i respectuosos amb tots els éssers vius que, fins i tot, es tapen la boca per no menjar-se involuntàriament algun insecte. Fora de la fortalesa hi ha preciosos Havelis (en alguns es poden fer compres de certa qualitat), un interessant llac artificial, el Gadisar, i es pot prendre bon Te Masala. Al Carrer del Mercat les motos tenen una gran habilitat per esquivar a les vaques, que es converteix en mínima si d'esquivar visitants es tracta. Les Dunes de Sam i els camells em semblen quelcom massa per a turistes i prescindibles. Els "tuc-tuc" ens han salvat de la llunyania de l'hotel i la plata ha resultat ser cara.

Vista d’un temple jainiste  (Jaisalmer)

Mercat del rellotge (Jodhpur)



Jodhpur: La primera nota referida a aquesta ciutat diu: "Temps de monsons, temps de peregrinacions". Hem fet bastants quilòmetres, i en les carreteres hem observat un constant anar i venir de pelegrins i peregrines que van i vénen dels temples. Sens dubte, el millor fort (Fortalessa de Mehrangarh) i el millor "lassi" (batut de iogurt, safrà i cardamom) de Rajasthan. El Mercat del rellotge és un lloc excel·lent per comprar espècies i tes.


Udaipur: Després de visitar, a Ranakpur, el Temple jainiste de Adinath, resulta dur arribar amb un monumental embús de tràfic provocat pels cotxes, les vaques, els tuc-tuc... Tindrà algun encant això de Udaipur? Resolt el dubte amb la primera incursió a la ciutat vella.


Interior del  Temple jainiste de Ranakpur

A pesar que el Palau de la ciutat està abarrotat de visitants locals, és una visita que t'impacta (els maharajàs vivien com a tals). Amb manco gent, podem visitar el llac Pichola. És millor anar al Temple Jagdis, sempre replet de fidels, a la nit. La ciutat vella es viu d'una altra manera des dels terrats, amb terrasses amb vistes al llac. Per sopar, a peu de carrer, cal anar amb compte a no estar cara a cara amb una vaca que es passeja pels voltants del llac. Bon lloc per fer alguna compra en les argenteries locals......

 Vista des del el llac Pichola  (Udaipur)
Un carrer d' Udaipur

Chittorgarh:
La gran fortalesa està plena de gom a gom de visitants locals. Sembla que som els únics estrangers. És dia 15 d’agost, el dia de la Independència de l'Índia. Ens acompanya un senyor d'avançada edat. Les seves explicacions en anglès em semblen de les més sentides de tot el viatge.

Una construcció a la Fortalesa de Chittorgarh

Pushkar: Primera nota: "Això més que una ciutat santa, sembla un gran basar". La segona: "Primera impressió equivocada. La gran concentració de pelegrins i pelegrines, procedents de tot el país per visitar l'únic temple del món dedicat al déu Brahma, justifica la gran oferta de comerços". Tercera nota: En els Ghats del llac de Pushkar (el lloc més bonic de la ciutat) no es poden fer fotos. Però es fan". I una nota final, ja de sortida: "Un bon sopar, i, sens dubte, la millor cervesa". Aquest final de nota requereix una explicació: la cervesa va ser servida clandestinament, posat que a Pushkar la beateria dels hinduistes fa que molt pocs restaurants estiguin autoritzats a servir begudes alcohòliques. Allò que és clandestí sempre té un plus!


Vista dels Ghats del llac de Pushkar

Jaipur: Gran ciutat. Dues visites només arribar: Lassiwala (el més antic i millor productor de Lassi de la ciutat), i l' Indian Coffe House (pot ser que no facin el millor cafè, però no hi ha dubte que la companyia dels paisans i l'ambient  són insuperables). Hi ha dues coses que s'han de fer "despacito": 1.-Deixar passar el temps observant la façana del Hawa Mahal o Palau dels Vents, si pot ser, des d'un dels terrats dels edificis de davant. 2.- No tenir presses per comprar. Els carrers comercials no s'acaben mai! Més de pressa es pot fer la visita del palau del Maharajá i del fort d’Amber per així tenir més temps per dedicar a l'observatori astronòmic Jantar Mantar (interessantíssim), i, fins i tot, arribar-se al petit i peculiar Museu del Turbant.

Palau dels Vents (Jaipur)

Dues nits en Jaipur amb dos molt bons sopars: Un en el Niro's, l’altre en el Four Season.  El primer amb una certa elegància per a locals i visitants,  el segon la senzillesa vegetariana per a una clientela gairebé exclusivament local. Dues nits en les quals ens van arribar molt males notícies: Els atemptats de Barcelona i Cambrils.

Els últims dies de la nostra estada a l'Índia van ser per anar a Agra –passant abans per la ciutat abandonada però bellíssima de Fatehpur Sikri- i, en un vol interior, a Benarés (o Vanarasi).

Vista de l'interior de Fatehpur Sikri

Agra és una ciutat en general lletja, desordenada (a tall d’exemple, veus nens jugant al criquet en uns lamentables camps, i amb uns no menys lamentables equipaments), i, exceptuant el Fort Roig (o Fort d'Agra), amb molt poc interès, per més que el bon guia local s'obstini en el contrari. Però allò fonamental és que allí està el Taj Mahal, un gran recinte i voltants que constitueix una mena de "república de la bellesa, la tranquil·litat i la fascinació per les coses perfectes que sabem fer, malgrat tot, els humans". El Taj Mahal té, únicament, una pega: Per més que el mires, més el miraries!

En fosquejar, després d'haver-ho contemplat durant un dia sencer, des dels quatre punts cardinals, amb pluja i amb sol, amb les diferents tonalitats de la llum, amb més o menys visitants, conclous que àdhuc hi hauria unes quantes fotos més per fer. Tens la satisfacció d'haver estat en un lloc imprescindible, i que, només per aquest dia, ja val la pena haver anat a l'Índia.

Taj Mahal (Agra)

El viatge arriba a la seva fi amb les hores més intenses... cal aprofitar el poc temps que estarem a Benarés (Vanarasi). Només deixar l'equipatge, ens submergim en una riuada de gent d'allò més colorit (santons, pelegrins, gent normal, algun turista...) que es dirigeix a la cerimònia Aarti (l'acció de gràcies diària en honor a la deessa Ganga i al riu Ganges, el riu més sagrat de tots els rius). La cerimònia és espectacular. Per a nosaltres és un espectacle, però pels hinduistes és pura religiositat. No debades, en paraules del guia local, a les cases de Benarés pot ser que no hi hagi un llit, però segur que hi ha un temple.


Ghats del Ganges (Benarés)
Sopar i matinada per a viure l'extraordinària experiència de veure, des d'una petita embarcació, la sortida del sol en el riu Ganges; observar les ablucions en el sagrat riu, i les no menys importants cremacions (veure-les d'a prop, previ pagament d’una petita propina, és realment impactant). Per arrodonir la intensa impressió, que Vanarasi és un món diferent a la resta de llocs visitats en el viatge, res millor que un passeig per l'antic barri que voreja els ghats, el Chowk.


 L'estada a l'Índia toca acabar. Aterram a la terminal de vols domèstics de Delhi. Des d'allí hem de fer un salt fins a la terminal de vols internacionals per iniciar el retorn a casa. Tenim una última agradable sorpresa: Per fer aquest trajecte ens espera Satís, el xofer sense el qual el viatge de Delhi a Agra no hagués estat el mateix. Namasté!

Exteriors del Museu  Nacional de Delhi  



divendres, 15 de setembre de 2017

Bones ocupacions per a tothom? Sí que es pot!

A les Illes Balears, en finalitzar el passat mes d'agost hi havia una mitjana de 27.045 afiliacions a la Seguretat Social més que al final del mateix mes de l'any anterior. No obstant això, l'atur registrat tingué un descens interanual de 5.413 persones. Aquesta aparent falta de lògica en les xifres s'explica per diverses raons: d'una banda, les afiliacions són registres administratius (una mateixa persona pot computar-se unes quantes vegades), mentre que la xifra d'atur registrat es refereix a persones; d'altra banda, cal tenir en compte que els requisits per ser considerada "persona aturada registrada" són tremendament restrictius. A tall d'exemple, a les persones amb relació laboral de fixos discontinus o a les que, estant en atur, participen en algun programa de polítiques actives d'ocupació (posem per al cas un curset de formació) no se les computa.

En qualsevol cas, la distorsió de xifres entre els dos registres esmentats es produeix, sobretot, per la gran volatilitat de la permanència de les persones al mercat de treball, una vegada hi han entrat, i s'ha registrat la seva afiliació a la Seguretat Social. En l'article de la setmana passada a l’ARA Balears aportava una dada prou il·lustrativa: des del 2012 –l'any de la darrera reforma laboral– els contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%, i ara afegesc que en el passat mes d'agost, dels 41.876 contractes registrats, un 85% eren temporals, gairebé un 34% dels quals tenien una durada inferior a 30 dies, i més d'un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Això fa que, per exemple, en el mes de juliol d'aquest any (última informació disponible) es registressin 68.482 altes i 59.182 baixes a la Seguretat Social. Òbviament, ni es van crear, ni es van destruir tantes ocupacions. Simplement, amb tants contractes de curtíssima durada, i amb tanta rotació en els llocs de treball, la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social ha esdevingut més un indicador de la temporalitat laboral, que no pas de la creació d'ocupació. Per acabar d'arrodonir-ho, convé tenir en compte que el registre d'atur, a més de les exclusions abans assenyalades, no computa “l'atur desanimat", és a dir, la gent que cerca treball assalariat al marge del SOIB. Val a dir que, als països desenvolupats –excepte a Espanya– es considera un bon indicatiu el fet que creixi la xifra de gent inscrita en els serveis públics d'ocupació perquè indica l'augment de l'interès per la formació contínua, l'aprenentatge de noves competències, etc. En definitiva, és un bon símptoma d'una població activa, diguem que activada. No crec, més aviat al contrari, que a casa nostra puguem bravejar en aquest àmbit, car, no debades, les perspectives de l'INE són d'una taxa d'activitat a la baixa en els anys vinents.

Què vull dir amb tot plegat? Doncs que repensar com es fan els diagnòstics del mercat laboral és una qüestió fonamental. Tant o més ho és bandejar tòpics sobre una suposada baixa productivitat de la nostra mà obra, sobre la inevitabilitat de la precarietat laboral en els serveis turístics, o dogmes sobre les bondats de la flexibilitat laboral, entesa com l'absoluta absència de flexiseguretat.

És per això que m'ha semblat tan interessant un informe que, amb el nom i l'objectiu d'aconseguir good work for all (bones ocupacions per a tothom), recentment s’ha publicat al Regne Unit. No és el lloc per analitzar les propostes que en aquest document es fan, i sobre les quals tinc coincidències i divergències. Tampoc no és el lloc per reflexionar sobre la conveniència que aquests estudis siguin encarregats a experts i expertes, però avanç que, al meu entendre, en aquests assumptes del mercat laboral, i en molts altres, bé està recordar els advertiments de Rossana Rossanda sobre la presumpta "neutralitat social de la ciència".

Tanmateix, el punt veritablement rellevant és que l'encàrrec i les reflexions no són, només ni prioritàriament, sobre com mantenir o crear ocupació en un context de canvis estructurals provocats per una globalització cada vegada menys governable democràticament, l'extensió dels sectors econòmics de serveis o els efectes de la nova revolució industrial de la robòtica i la digitalització. El repte plantejat és com aconseguir bones ocupacions per a tothom.

No és un repte fàcil, però cal tenir en compte que "imposar la idea que estem condemnats a viure al món en què vivim ha estat i és un triomf del neoliberalisme" (Javier Tébar Hurtado a ‘No tingueu por del nou’). El seu triomf total i definitiu seria acceptar que no es pot revertir la situació actual de precarietat laboral com a norma.

Publicat originalment a l’Ara Balears 14-IX-2017

Precarietat laboral com a factor de manca de llibertat

Coincidesc amb els autors i autores que, amb alguns matisos, defineixen el treball com el conjunt d'activitats, remunerades o no i sovint poc escollides, que fem per satisfer les nostres necessitats materials i simbòliques. La precarietat laboral fa referència a la inestabilitat –que res té a veure amb una flexibilitat ben entesa- de les activitats remunerades, i que, en conseqüència, converteix en precària i inestable la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques. És per això que cada vegada som més els i les que associem precarietat laboral amb vides precàries que, alhora, esdevenen en trajectòries vitals viscudes amb por, i, per tant, amb falta de llibertat. Curt i ras: La majoria de les persones i/o famílies que no tenen un mínim de seguretat que podran cobrir les seves necessitats materials bàsiques, no són veritablement lliures. Viure amb por i viure amb llibertat és, senzillament, un oxímoron.

Les reflexions anteriors vénen al cas de l'agreujament de la precarietat laboral existent a casa nostra, i d'alguns exemples de por, que són més que anecdòtics, ocorreguts la setmana passada.

Sens dubte un indicador fonamental -encara que no únic- de precarietat laboral és la temporalitat en la contractació. Doncs bé, si hom observa les últimes dades disponibles, podem afirmar que la temporalitat contractual aquest any ha fet un magnífic agost: Dels 41.876 contractes registrats,  un 85% eren temporals, dels quals, gairebé un 34% tenien una durada inferior a 30 dies, i més  d’un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Val a dir que des del 2012 -l'any de la darrera reforma laboral- aquests contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%.

De segur que aquestes xifres expliquen situacions com les següents: 1.- El dijous passat em vaig veure amb un vell conegut, de qui sabia que feia mesos estava en atur, i que és independentista de soca-rel. Ens prenguérem un cafè, i m'explicà que a la fi d'agost li havien fet un contracte de dos mesos, i que, justament, el dijous és habitualment el seu dia lliure. En acomiadar-nos li coment que, sent el seu dia lliure, segur que a la tarda ens veuríem en l'acte de suport al Si a la República Catalana. Em contesta que de cap de les maneres, que no vol que el seu cap el vegi a alguna foto de l'acte. 2.- L'endemà al matí em dirigesc a la Plaça Espanya de Palma per participar en la presentació de la manifestació #FinsAquíHemArribat. De camí, em trob amb una companya de la meva etapa de sindicalista. Ens saludam, li dic on vaig i que m'acompanyi. Va semblar que li havia nomenat al Dimoni! I em va dir que li feien contractes de quinze dies, i que no volia arriscar-se a què la identifiquessin amb cap activitat reivindicativa.

Són només dos exemples de la manca de llibertat associada a situacions de precarietat laboral. Caldria fer algun estudi sociològic per esbrinar la magnitud d'aquest fenomen. Però com, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesurem afecta a les decisions que prenem", no es mesurarà la pèrdua de llibertat com a conseqüència de situacions laborals precàries, no sigui que algú sol·liciti decisions per revertir aquesta situació.

Addenda: Escrivint sobre llibertat en un 11 de setembre és impossible defugir de fer una menció a la Diada Nacional de Catalunya, que enguany se celebra amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1-O convocat; i al 44 aniversari del cop d'estat a Xile. Permeteu-me que associï ambdós esdeveniments amb unes paraules del Compañero Presidente Salvador Allende: "La historia es nuestra y la hacen los pueblos".

Publicat originalment a dBalears (11-IX-2016)

dilluns, 11 de setembre de 2017

Salvador Allende: “El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente”


Les paraules més icòniques que va pronunciar el Compañero Presidente Salvador Allende aquell infaust 11 de setembre des del palau de La Moneda i transmeses per Radi Magallanes són, sens dubte, les següents:

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse. Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Com és sabut pertanyen a la seva última al·locució (just devien ser 9,30 h) al poble xilè.

No obstant això a mi sempre m'han impressionat més unes paraules pertanyents al seu penúltim discurs al poble de Xile. Eren les 8,45 hores de l'11 de setembre de 1973 quan Allende va informar de la gravetat de la situació i va començar a acomiadar-se del seu poble:

"Compañeros que me escuchan: La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971,  se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. 
Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse.”

Si encara no ho han fet, no deixin de llegir aquest llibre:  

diumenge, 10 de setembre de 2017

Neoautoritarisme

M’afany a precisar que, amb aquest títol, em referesc al sistema de neoautoritarisme de relacions laborals, és a dir, en paraules del catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Castella-la Manxa, Antonio Baylos, a la "recomposició del poder econòmic i social dirigit per una globalització financera que degrada els drets laborals i socials, devalua el salari i precaritza l'existència laboral i vital de les persones". Val a dir que aquest neoautoritarisme en les relacions laborals no és una qüestió teòrica, ans al contrari; veiem tres exemples pràctics:

La temporalitat extrema: A pesar que el missatge oficial sobre les xifres d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats corresponents al proppassat mes d'agost sigui que "Balears ha registrat un increment interanual de 27.045 (5,07%) afiliacions respecte al mateix mes de l'any passat", tot associant aquest augment de registres a un augment de persones incorporades al mercat laboral, el cert i segur és que, amb dades de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes registrats d'una durada inferior a 30 dies han passat de 10.985 l'agost de l'any passat a 12.240 aquest any, és a dir, aquests contractes de curta durada han augmentat un 11,42%. Quantes d'aquestes suposades noves 27.045 ocupacions són contractes d'escassos dies?, i, fins i tot, quants d'aquests contractes de molt curta durada –amb el seu corresponent registre d'alta a la Seguretat Social– són d'una mateixa persona? Val a dir que els contractes d'1 a 5 dies registrats l'agost de 2012 van ser 3.962, mentre que a l'agost d'enguany s'han enfilat als 8.980. És a dir, amb la Reforma Laboral de 2012, la temporalitat extrema ha augmentat gairebé un 127%. El neoautoritarisme laboral vol dir que l'ocupació millora poc en quantitat, i empitjora molt en qualitat.

El qüestionament del dret de vaga: Independentment del seu contingut, el Laudo Arbitral Impost per donar per finalitzada la vaga dels treballadors i treballadores de l'empresa Eulen Seguretat a l'aeroport el Prat de Barcelona és un clar atac al dret de vaga. Constitueix un cridaner qüestionament d'un dret per part d'un Estat que prefereix mantenir la regulació del dret de vaga amb normes que són una antigalla, com ara un Reial Decret de 1977, i una sentència del Tribunal Constitucional de 1981. La modernització no autoritària del dret de vaga requeriria mecanismes de mediació voluntària, i procediments d'autoregulació en els serveis essencials per a la societat. No obstant això, l'enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa (ambdues normes per criminalitzar l'exercici d'aquest dret, i, especialment, als piquets informatius) són les úniques aportacions del neoautoritarisme laboral.

Recentralització contra les víctimes de la crisi: El cas més sagnant –i actual– d'aquesta recentralització duta a terme des del Madrid Oficial és, sens dubte, la que afecta el pla Prepara. Aquesta ajuda extraordinària de 400 o 450 euros mensuals que es concedeix durant sis mesos improrrogables als treballadors/es aturades registrades que han esgotat totes les prestacions i subsidis, i que, al mateix temps, hauria de facilitar formació per intentar que puguin tornar al mercat laboral, ha estat, des de sempre –recordi's que aquest programa té el seu origen en una iniciativa del govern de Zapatero l'any 2009– una subvenció i, per tant, la gestió hauria d'haver correspost des de sempre a les comunitats autònomes. Amb un retard escandalós, el passat 20 de juliol, una sentència del Tribunal Constitucional així ho ha confirmat, i les subvencions estan, a hores d'ara, paralitzades. Pur neoautoritarisme contra els i les pobres. No tinc dubte que, si les persones afectades fossin riques o molt riques, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hauria, almenys, interromput les seves vacances estiuenques per resoldre aquest assumpte.

En definitiva, l'estratègia de sortida de la crisi a base de precarietat laboral extrema, salaris de pobresa, protecció social minvant i criminalització del dret de vaga difícilment pot ser una estratègia que garanteixi la llibertat material efectiva de la gent que necessita un salari. Per això, no és gens exagerat qualificar aquesta estratègia de neoautoritarisme.
Publicat originalment a l’Ara Balears (07-IX-2017)

dijous, 7 de setembre de 2017

Una setmana que pot capgirar la història

En el llibre "I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya", editat el 2015 per Arrela, Georgina Sas Sanuy clou el seu text –cal recordar que l'obra és un recull de "33 articles per a la reflexió"- fent-se seves les següents paraules de Martí i Pol: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història". Idò, pot ser que la setmana que comença sigui una setmana que capgiri la història. Passi el que passi en els dies vinents en el Principat de Catalunya, de segur que seran transcendentals, també, per a la ciutadania de les Illes Balears.

Tot indica que, per la lògica de la calendarització del full de ruta del procés d'autodeterminació català, durant la setmana que comença aquest dilluns s'aprovaran les dues lleis claus: la del referèndum d'autodeterminació, i la de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Aquesta setmana és, també, la prèvia a l'Onze de Setembre d'enguany, de la Diada del Sí, que mobilitzarà a centenars de milers de persones sota l'eslògan "REFERÈNDUM ÉS DEMOCRÀCIA", i en la que, probablement, el President Puigdemont convocarà formalment el Referèndum de l'1 d'octubre. A més a més, la setmana que començam pot, sens dubte, capgirar la història segons la reacció i mesures que, eventualment, prengui l'Estat Espanyol davant tot plegat.


I a casa nostra, què? És evident que els esdeveniments d'aquests pròxims dies canviaran, també, la nostra història. Per això, resulta transcendental la concentració del dijous 7 de setembre a les 19 hores a la Plaça Major de Palma, que, per donar suport al "Sí a la República Catalana", han convocat l'Obra Cultural Balear (OCB), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, i Avançam. L'acte és, a parer meu, transcendent, no tant pel nombre de persones que ens concentrarem, sinó per la presència dels representants institucionals que hi participin. A mi em sembla essencial saber si, posem pel cas, el Vicepresident del Govern de les Illes Balears, el President del Consell de Mallorca, o el Batle de Palma diuen a la palmesana Plaça Major: Sí a la República Catalana!

Per una altra banda, com de forma incompressible s'ha estat -hem estat- extraordinàriament mandrosos en el debat, i no hem fet un treball curós sobre les repercussions a casa nostra d'una hipotètica independència de Catalunya, malauradament pot ser que actes com el de dijous d'aquesta setmana siguin manco massius del que alguns voldríem. En el llibre abans citat, Joan Buades ja escrivia -abans d’arribar als graus de saturació trística que hem arribat l’any passat i aquest-  que "si no espavilem, i la independència de Catalunya sud és una oportunitat que toca a la porta com poques vegades en els darrers segles, el futur [de les Illes Balears] s'assemblarà prou més al de les colònies turístiques insulars, empobrides i aculturades, com la República Dominicana o Jamaica, que al d'una societat europea amb una alta qualitat de vida, amb una cohesió social forta capaç de passar un testimoni digne al jovent que puja".

El cert i segur és que ens esperen dies i hores emocionants i transcendentals. Al Principat, amb seguretat, es farà realitat allò que ens va dir Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. I a les Illes? Doncs Georgina Sas Sanuy remata l'article esmentat al començament d'aquestes línies afirmant que "el futur no se'ns presenta gens fàcil”. I, tanmateix, l'existència de la República Catalana ho pot capgirar, per bé, tot.

Publicat originalment a dBalears (04-IX-2017)

dimarts, 5 de setembre de 2017

Cal aturar-lis els peus!

Normalment quan ens referim a la violència franquista que, no s'oblidi, va esser el pilar essencial per a la consolidació de la dictadura, solem fer referència a l'empresonament, la tortura, l'assassinat, la desaparició de l'adversari polític. Són les persones que coneixem com a víctimes del franquisme. Però va haver-hi una altra repressió: L'econòmica. (Vegin aquí)

Aquesta repressió va arruïnar a moltes famílies. Les sentències (dels il·legítims tribunals franquistes) es van seguir aplicant durant molts anys als familiars directes dels il·legítimament condemnats. No ho he escrit mai però avui s'escau dir que uns familiars meus, després que els franquistes havien arruïnat al seu pare, van estar "pagant" fins ben entrats els anys 60 del segle passat per una d'aquestes infames sentències.

Hom diria que l’Estat Espanyol vol aplicar (vegin aquí) una mena de Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939, per intentar frenar el democràtic dret d'autodeterminació del poble del Principat de Catalunya.

Contra repressió, democràcia! Això va de democracia! Referèndum és democràcia!

Cal aturar-lis els peus! Ara més que mai:

divendres, 1 de setembre de 2017

Visca totes les kellys!

Sóc, pràcticament des del seu naixement, un entusiasta del moviment de les kellys. Poc després d'engegar-se el primer grup a Facebook en vaig formar part. En el naixement, la popularització, l’organització –inclosa la seva actual divisió– i l’extensió de Las Kellys les xarxes socials han estat fonamentals. Però no ha estat menys decisiu el suport del sindicalisme. Sense aquest suport inicial s'explica malament el naixement d'aquest moviment que, entre altres coses, ha tingut la virtut de visibilitzar les conseqüències dels programes de càstig social imposats per les polítiques d'austeritat neoliberal (reformes laborals de 2010 i 2012, retallades socials a balquena, etc.) per a, teòricament, superar la crisi, però que veritablement tenien com a objectiu arribar a un model de societat en el qual els impulsos igualitaris no tenen cabuda –són considerats no competitius–. L'èxit de visualització mediàtica de les pèssimes condicions de treball que sofreixen les cambreres de pisos dels hotels que han aconseguit les kellys ha estat conseqüència, a més de mèrits propis, dels estralls en una mínima equitat per mor de l'aplicació de l’esmentat càstig social a una categoria laboral, particularment precaritzada i feminitzada, en un sector com l'hoteler, en el qual la crisi ha estat del tot inexistent. De retruc, s’ha fet una importantíssima contribució al pensament crític sobre el model turístic turbo capitalista i un toc d’atenció a una certa burocratització de les cúpules sindicals.

La implicació del sindicalisme en els orígens d'aquesta moguda està fora de tot dubte. Se’n poden citar prou exemples, com ara que en els crèdits del llibre d'Ernest Cañada ‘Las que limpian los hoteles’ s'adverteix que "aquest llibre és una iniciativa d'Alba-Sud i la Rel-UITA [Regional Llatinoamericana de la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, Hotels, Restaurants, Tabac i Afins] amb la col·laboració de CCOO i UGT en el marc de la campanya internacional per la dignificació de les condicions laborals de les cambreres de pisos promoguda per la UITA". El cas és que, en aquests últims anys, amb les dificultats intrínseques a un moviment que té bastant d'espontaneïtat, el moviment de les kellys ha anat estenent-se, i té encoratjadors símptomes de consolidació. Fins i tot, hi ha hagut temps perquè es produeixi una divisió que, en l'àmbit illenc, es tradueix en l'existència de dues associacions, d'una banda, Las Kellys Mallorca i, d'altra banda, Kellys Unió Balear, que estan agrupades amb altres associacions de cambreres de pisos d’altres comunitats autònomes sota el paraigua de Kellys Confederades.

La primera té un discurs extraordinàriament crític –de confrontació, i impugnació total, diria jo– amb el sindicalisme. Pel que fa a la segona de les associacions, com vam poder comprovar en la concentració del passat 25 d'agost, sense deixar de formular crítiques a l'acció dels sindicats, s'aprecia un discurs més conciliador i de col·laboració. Al meu entendre, aquest és el bon camí. El contrari és empantanar-se en una discussió tan sectària i inútil com la que els Monty Phyton immortalitzen a l'escena de la pel·lícula ‘La vida de Brian’ sobre la pertinença al Front Judaic Popular d'uns i al Front Popular de la Judea dels altres.

Perquè, tanmateix, reivindicacions com jubilació anticipada, regulació de la càrrega de treball, reconeixement de malalties professionals, no a l'externalització i no a l'assetjament laboral, s'albiren d'impossible consecució al marge –o en confrontació–del sindicalisme per tres raons principals: 1) perquè la interlocució sobre el sistema de Seguretat Social no pot –tret que vulguem dinamitar-lo– trossejar-se gremialment; 2) els convenis col·lectius sectorials, els negocien els sindicats –el contrari podria ser catastròfic– i 3) absolutament essencial: la regulació de la càrrega de treball i frenar qualsevol forma d'assetjament laboral requereix el genuí sindicalisme, és a dir, del sindicat al centre de treball.

En definitiva, convé l'entesa entre les kellys i el moviment sindical. Al meu parer, el més intel·ligent és prendre en consideració que ni les seves denúncies ni les reivindicacions són noves ni exclusives. Fins i tot, l'empoderament de les cambreres de pisos dels hotels a casa nostra no és cap novetat. Potser ho és la visibilitat que ara faciliten internet i les xarxes socials. Però ja al segle passat hi havia cambreres de pisos ben empoderades. Posem per cas una tal María que, en els anys 70, liderava una vaga en un hotel del passeig Marítim de Palma, en la qual, a més de millores laborals, gosaren reivindicar la llibertat i la democràcia; o, en els anys 80, na Joana, n'Agustina o na Paquita dirigint les vagues a Magaluf, a Platja de Palma i al Port d’Acúdia respectivament; o n'Antònia, que en els anys 90 va ser una incasable lluitadora per la salut laboral i la prevenció de riscos laborals. Sense l'embranzida de totes elles, i de moltes altres, no hauria estat possible, per exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de Balears fos, des de fa anys i no sé si ho segueix sent, pioner a establir el mateix salari per a les cambreres de pisos que per a les cambreres i cambrers de menjador i bar. Fins i tot, i per anar acabant, posem per cas na Dolores, que després de dècades de lluita sindical a l'hotel em consta que segueix donant exemple de sindicalista amb empoderament, dignitat i coratge a rompre.

En definitiva, l'objectiu d'un treball digne per a les cambreres de pisos és, com tant ha cantat Raimon, "una lluita que és sorda i constant". Per això em sembla just i necessari dir: Visca totes les kellys!

Publicat originalment a l’Ara Balears (31-VIII-2017)

dimecres, 30 d’agost de 2017

Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia

Detall a un carrer de  Bikaner 
Per als viatgers incansables, l'Índia és, sens dubte, una destinació indefugible. Per als que, des de fa temps, tenim Mahatma Gandhi com un imprescindible referent ètic, i de filosofia de vida, l'Índia sempre ha estat un indret prou interesant. En fi..., els que tenim una edat per, de jovenets, haver-nos emmirallat amb les influències índies al "Revolver" de The Beatles, o, ja més madurets, descobrirem una peça, que encara ara gaudim, de John Coltrane titulada "Índia", inclosa en el disc que, no debades, porta per títol "Impressions, l'Índia ha estat una terra mitològica. Però, què ha passat amb aquestes impressions de tot plegat quan hi he viatjat per primera vegada? Vegem alguns exemples:

I.- Una destinació veritablement imprescindible: El nord de l'Índia és terra de maharajàs, maharanís, fortaleses, palaus, temples, mausoleus (el Taj Mahal, a Agra és, certament, una absoluta meravella), de terrasses als terrats, de comerços de tota casta i color, d'esplèndids restaurants (allà els curris tenen un altre sabor), de gent que va i ve, d'una religiositat que esdevé en estètica ciutadana, i, alhora, en organització social (el sistema de castes). Em sap greu no haver-hi anat abans. Tanmateix resultaran inoblidables els tes masala.

II.- El 15 d'agost és el Dia de la Independència de l'Índia. Enguany es commemorava el 70 aniversari. Amb mentalitat europea -o mallorquina, si voleu- em pensava que la premsa recordaria força Mahatma Gandhi. Gran error. Gandhi i Jawaharlal Nehru (el primer president de l'Índia independitzada dels britànics) són personalitats bastant invisibilitzades per l'actual establishment polític, econòmic, i mediàtic indi. Cal recordar que, ara mateix, el president i el primer ministre no pertanyen al Congrés Nacional Indi (INC, per les sigles en anglès), i que, excepte en alguns estats, el Partit del Poble de l'Índia (BJP: Bharatiya Janata Party) és electoralment majoritari. El cas és que, llevat de quan visitarem a Delhi el memorial de Gandhi (el Raj Ghat), els comentaris més recurrents són, gairebé exclusivament, de retret per la partició de l'Índia sotmesa a la corona britànica en el que ara són tres estats independents: República Islàmica del Pakistan, República Popular de Bangladesh, i República de l'Índia.

Tanmateix, la independència se celebra. Va ser especialment interessant veure com, sembla que espontàniament i sincerament, ho fa el jovent. La premsa en general explica els grans avenços en els 70 anys d'independència en matèries com ara prosperitat mitjana, control i seguretat en la natalitat, accés a l'energia, alfabetització, o esperança de vida. No obstant això, el mateix 15 d'agost el Times of India– un diari que és tota una institució- publicà una columna on apunta un seguit de coses sobre l'Índia que la fan especial. En record tres que em semblen prou importants per diferents motius:  597 milions  de persones defequen a l'aire lliure, la qual cosa genera, com vos podeu imaginar, importants problemes de salubritat; els freqüents talls de subministrament elèctric han fet revifar el negoci dels generadors d'energia elèctrica per solucionar des de la càrrega de mòbils a assumptes més vitals; la gran importància de la xarxa familiar (les tietes de l'Índia, lis diuen) per trobar des d'una criada a concertar un matrimoni. Val a dir que l'assumpte dels matrimonis concertants és, per dir-ho suaument, al·lucinant. A tall d'exemple, a cada edició dominical del Times of India es publiquen pàgines d'anuncis ordenats per casta, comunitat religiosa, posició social, etc. d'ofertes i recerques de parella matrimonial.

D’altra banda, pens que a l'Índia -com a tants altres indrets- li cal engegar un nou i renovat moviment independentista per fer front a la dependència de les multinacionals. De fet, ara mateix, amb l'excusa de la "lliure competència", s'està discutint una massiva privatització de serveis estatals bàsics i rendibles, i les transnacionals multiservei estan ben a l'aguait.

III.- Mites que s'esvaeixen: a) Arreu hi ha poques "vaques sagrades". La majoria són bous, car les vaques són productives, i, és clar, estan a les cases o les vaqueries per poder ser munyides i emprar o comercialitzar la llet. El negoci és el negoci!; b) La suposada "espiritualitat" d'una societat molt majoritàriament hinduista, ha esdevingut en una societat extraordinàriament sorollosa (els carrers són plens de motos i condueixen emprant constantment el clàxon). El silenci és un bé molt escàs!; c) El permanent creixement econòmic indi. Un article de Ruchir Sharma, l'autor del llibre "The rise and fall of nations" (L'ascens i caiguda de les nacions), publicitat al "Times of India" mentre estava allà, explicava amb dades contundents l'estancament de l'economia índia; d) Hom té la impressió que les desigualtats van en augment per l'absència de polítiques veritablement distributives, i en la mesura que avancen els efectes del canvi climàtic. La famosa "classe mitjana índia" em sembla una fal·làcia; e) El menjar indi –un paradís per a les persones vegetarianes- és deliciós, però no és tan coent com es diu; f) Les notícies que ens arriben sobre mobilitzacions socials contra les violències masclistes són, evidentment, bones notícies. Igualment, potser no és mala idea l'existència de vagons exclusius per a dones en el Metro de Delhi. Però no cal fer-se massa il·lusions car, de moment, contrasten amb la crua realitat. De tornada a casa, un reportatge titulat "How to get away with munder" que publica The New York Times, informa fil per randa que la pels assassins de dones la impunitat  és la norma; g) La tensió interreligiosa és, diguin el que diguin, bastant present, sobretot entre els molt majoritaris hindús i la minoria majoritària musulmana. La celebèrrima frase de Gandhi "Déu no té religió" s'ha convertit en un souvenir estampat a una samarreta.

Insistesc que només són impressions, potser poc reflexionades i escrites a la corra cuita.

Nàmaste!

Publicat originalment a dBalears (28-VIII-2017)

Foto: Rafael Borràs (Agost 2917)

divendres, 25 d’agost de 2017

Desigualtat per jubilar-se a 61 anys

S'acosta el final d'agost i cada vegada és més a prop el final d'un altre estiu de saturació i aclaparament turístic. No ha estat cosa fàcil gaudir de la platja i el mar sense que algú et trepitgi, o que una embarcació t'atropelli. Però ja saben que, per ordre governativa, això de la saturació és simplement una sensació molt allunyada de la realitat.

Però aquest mes d'agost que ja acaba, sensació i realitat han anat agafades de la mà en una activitat també molt estival: els sopars 'a la fresca' amb amics i amigues. En el meu cas, a més dels sopars amb les amistats que habitualment ens reunim amb peus sota taula, procur retrobar-me amb les qui això és menys freqüent. Els explic una història que vaig conèixer en un d'aquests últims sopars d'agost a la qual només he canviat els noms:

Jaume i Miquel són uns vells amics de la meva colla. Tots dos van acabar treballant, des de fa molts anys, de directius en la mateixa empresa que, per cert, es dedica a una activitat auxiliar a la construcció. A partir de 2010 van passar moltes calamitats, des de reduccions salarials fins a canvis substancials de condicions de feina, etc. Però l'empresa va resistir, i Miquel i Jaume van mantenir la seva ocupació durant els anys més durs de la crisi. A mitjan 2015 l'empresa no va poder resistir més i els va acomiadar mitjançant un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Com que tots dos estaven a prop de complir 60 anys, van pensar que, encara que fos perdent un bon percentatge de la seva pensió, i com tenien cotitzats suficients anys, podrien jubilar-se anticipadament a 61 anys. Mentrestant, entre la indemnització per l’acomiadament i les prestacions per desocupació anirien fent.

Al cap d'un temps d'estar en situació de desocupació, a Miquel li ofereixen un treball de sis mesos. No s'ho pensa dues vegades. És un bon professional i té un gran respecte per la moralitat pública. Per a ell era inacceptable seguir cobrant de l'atur si podia estar sis mesos treballant en la nova ocupació. Miquel acabà el treball a la finalització del contracte.

Aquest estiu Jaume ha iniciat els tràmits per a una jubilació avançada a 61 anys. Hi té dret perquè la seva última relació laboral va finalitzar per un ERO (un acomiadament per causes objectives). En canvi, Miquel passa un estiu bastant menys joiós. Per què? Doncs perquè en haver tingut un contracte temporal després de l'ERO no té dret a la jubilació avançada a 61 anys i, a aquestes edats, no és fàcil trobar un treball, per molt bon professional que se sigui. Fi de la historieta.

Ara, un breu comentari: sense entrar en tecnicismes, aquesta regulació legal sobre pensions és d'una injustícia terrible. Cal modificar-la ja. S'ha de deixar de penalitzar els qui, com Miquel, tenen una edat propera als 60 anys i, després de ser acomiadats per un ERO, aconsegueixen treballar en un d'aquests contractes temporals tan habituals arreu i especialment a casa nostra.

Publicat originalment a l’Ara Balears (24-VIII-2017)

dijous, 24 d’agost de 2017

Hi ha coses que no canvien ni amb la crisi

Una mirada més o menys atenta a l'evolució de l'Enquesta de Població Activa (EPA) ens permet observar la transformació que s'ha produït en el que hem convingut a anomenar mercat laboral. Prenguem com a referència l'any 2008, en el qual ja es van començar a notar els efectes de la crisi, i observarem que, fins avui, pràcticament tots els indicadors han sofert variacions molt importants:
la població activa, és a dir, la que té edat i disposició d'incorporar-se a la feina remunerada, ha tingut importants variacions. Primer disminuí com a conseqüència del procés de retorn als seus països d'origen de moltes persones immigrants; després s'estabilitzà i ara torna a decréixer una mica, segurament perquè l'extraordinària precarietat disminueix la voluntat d'incorporació a l'actual mercat laboral.
D'altra banda, la població ocupada ha experimentat canvis estructurals, com ara, l'augment de la temporalitat, la parcialitat no desitjada de les persones assalariades, o l'augment del treball autònom fictici. Òbviament, en el cas de la població aturada, els canvis en valors absoluts han estat tan brutals que, si es representen en un gràfic, resulta que aquest s'assembla bastant a les pujades i baixades del Dragon Khan.
També la població inactiva (la població de 16 o més anys no inclosa en cap de les categories anteriors) ha variat. La xifra mitjana anual ha passat de 307.900 persones el 2008, a 328.700 l'any passat. És a dir, ha crescut entorn d'un 19%. Hi ha diversos factors que poden explicar aquesta evolució creixent, entre ells, els més rellevants són l'augment de pensionistes i d'estudiants. Però hi ha una cosa que la crisi no ha modificat: la feminització de la població inactiva que ho és per dedicar-se a les tasques de la llar. Concretament, la dada del segon trimestre d'enguany (última dada disponible) ens indica que, del total de 79.000 persones inactives per aquesta causa, el 84,8% són dones. Val a dir que durant aquests anys de crisi aquesta feminització de les tasques de la llar sempre s'ha mogut en percentatges superiors al 80%.
Així doncs, hi ha coses que ni la brutal crisi modifica. La corresponsabilització en les tasques domèstiques avançarà de debò amb polítiques d'igualtat que, precisament, han estat absents quan més calien, és a dir, durant la recessió econòmica. I ara que, segons diuen, ja hem superat aquesta recessió, n'hi haurà, de polítiques públiques per incentivar la corresponsabilitat en les tasques de la llar?

Publicat originalment a l’Ara Balears (10/08/2017)

Precarietats laborals estiuenques


Quan es publiquin aquestes línies seré de viatge. Fart de saturació turista hauré fugit d'aquesta sanció que m'han robat la Mallorca en la qual es podia gaudir del descans estiuenc fins i tot els que som indígenes. Ja saben que les autoritats i els poders fàctics han decretat que l'Índex de Pressió Humana o els vols que aterren en l'Aeroport de Palma són intangibles i que tot això de la saturació és una simple sensació. Però si d'una sensació es tracta, convindran amb mi que és una molt mala sensació, cony!

També hauré fugit de les que anomenaré "precarietats laborals estiuenques" que, per raons familiars, de veïnatge o amistat, tant em van atabalar durant el mes de juliol i els primers dies d'aquest mes d'agost.

Juliol va començar amb el que semblava una bona notícia. Un nebot em va enviar un wassapp en el que m'informava que aquest estiu treballaria uns mesos com a becari a una empresa tecnològica. Em preguntava quants mesos havia d'estar "assegurat" per saber si, amb els de l'estiu anterior, una vegada finalitzés el treball de becari d'enguany, tindria dret a alguna prestació per desocupació. Li vaig haver de contestar que perdés qualsevol esperança a tenir aquest dret i li vaig explicar que les beques no suposen una relació laboral en cap cas i, per tant, la seva cotització cobreix totes les contingències de la Seguretat Social (malaltia, accidents de treball, jubilació, invalidesa...) excepte la de desocupació, per la qual cosa no es genera el dret a aquesta prestació. El meu nebot és un d'aquests gairebé 80.000 becaris que en el conjunt d'Espanya tot i cotitzar a la Seguretat Social sofreixen una dura precarietat salarial durant el temps que dura la beca i en finalitzar-la.

Ja a mitjans de juliol em trob a l'entrada del meu Centre de Salut, a una filla d'uns veïns. En veure'm m'ofereix fer-me soci de Metges Sense Fronteres. Li contest que a casa ja som socis d'aquesta ONG i que no sabia que ella tingués cap relació amb MSF. Em contestà que efectivament res tenia a veure i que únicament era la feina d'aquest estiu que havia aconseguit mitjançant una empresa d'intermediació laboral. L'han fixada perquè faci de "captadora de socis" per diverses ONGs durant tres mesos. Li han obligat a fer-se autònoma i no li garanteixen cap retribució fixa. Depèn dels socis que faci i, pel que m'explica, en el millor dels casos, fregarà el Salari Mínim Interprofessional cada mes.

En els últims dies de juliol, tinc la necessitat que em portin a casa menjar preparat. És una cosa que faig tan poques vegades que no recordava l'última vegada que un repartidor d'aquest tipus de menjar tocava a la porta del meu domicili. En obrir-li m'adono que és el fill d'un amic. Li pregunt quant temps fa que treballa de repartidor. Em contesta que exactament no és un treballador repartidor sinó un col·laborador d'una plataforma digital que el crida al mòbil quan algun client reclama una comanda. Ni té relació laboral, ni res semblant.

I tanmateix el meu nebot, la filla del meu veí i el fill de l'amic seran considerats persones ocupades en l' EPA del Tercer Trimestre. I si algú parla de subocupació el califiquen de persona desbaratadora
.
Tot plegat, saturació turística que és considerada únicament una sensació i tanta precarietat laboral que és considerada una millora de la situació laboral, se'm fan inaguantables. Deix Mallorca per uns dies. A reveure!

Publicat originalment a dBalears (14-VIII-2017)

Insuficient Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere

No és cosa fàcil opinar sobre l'anomenat "Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere". No ho és per algú que no és gens partidari dels "Pactes d'Estat" posat que, per experiència històrica, solen ser una forma d'imposar "sentit comú conservador". Però en el cas de la violència masclista -de les violències masclistes, millor dit-, és molt necessari que els agressors percebin que tots els grups polítics sense fissura estan en contra seva. I, sobretot, per a les víctimes és clau que rebin el missatge que tota la societat les dóna suport. Que tots i totes estem amb elles, que ens tenen al seu costa amb l'objectiu de què acabi a la seva tortura i sofriment. Quan una denúncia al seu agressor ha de sentir-se acompanyada per totes les institucions i la societat civil fent pinya. En aquest sentit l'acord era necessari, era la reivindicació central de la gran Marxa Estatal contra les Violències Masclistes, que es va celebrar a Madrid el 7 d'abril de 2015.
Però si es repassen les dues-centes i escaig mesures contingudes a partir de la pàgina 238 del text de Dictamen de la Subcomissió del Congrés dels Diputats per al Pacte d'Estat en matèria de Violència de Gènere, cal concloure que és un pacte absolutament insuficient per fer front a un repte de la magnitud com el de les violències de gènere. La primera de les insuficiències és precisament la limitació a la violència en l'àmbit de la parella, deixant fora del pacte a altres violències, com ara, les agressions i violacions sexuals o l'assetjament en el treball.
Un pacte que no recupera l'assignatura d'educació per a la ciutadania; que no especifica en quines polítiques concretes s'invertiran la partida dels 1.000 milions d'euros en els pròxims cinc anys; que no desfà a recentralització administrativa que el Govern del PP ha aplicat manu militari a Comunitats Autònomes i, sobretot, a Ajuntaments; que deixa moltes de les mesures en simples anuncis d'estudis o d'avaluacions... no és, curt i ras, el Pacte d'Estat necessari i pel qual el moviment feminista ha estat tant temps lluitant. Caldrà, idò, seguir en la lluita per fer realitat allò que és necessari per a l'erradicació de debò de totes les violències masclistes. Aquest pacte no és el fi de cap camí, és únicament un començament de mínims.
Publicat originalment a dBalears (07-VIII-2017)

'Las Kellys' es mobilitzen

Segur que ja ho sabeu, però, per si de cas: 'Las Kellys' són 'Las que limpian los hoteles'. EL 2015 Ernest Cañada va publicar un llibre amb aquest títol, que va subtitular 'Històries ocultes de precarietat laboral'. El gruix del llibre és un reguitzell d'entrevistes a cambreres de pisos dels hotels que expliquen les seves vides de precarietat laboral.

La primera d'aquestes històries és la de Dolores Ayala, que fa més de 30 anys que treballa en un hotel de la Platja de Palma i que, entre altres coses, explica: "Nosaltres fem 20 habitacions al dia, netegem també les zones nobles. Abans en fèiem 22, d'habitacions, però jo he aconseguit amb la meva baralla que en fem 20, que a mi em segueixen semblant moltíssimes, una barbaritat...

El més dur és moure els llits de fusta, són molt pesats. Cada dia són 50 llits. I els matalassos pesen també com un mort, és horrorós. Hi ha dies que no puc amb la meva ànima perquè, a més de moure el llit cap a fora, hem d'aixecar i matalàs i ficar la roba...".

La segona història és la d'una altra cambrera de pis, també d'un hotel de la Platja de Palma, Angelina Alfaro, que ens diu: "Jo fa una setmana que em punxo. Al matí em prenc ibuprofèn i a les nits, relaxants musculars. Per què? Perquè anam sobrecarregades, portam un treball enorme. Anam tot el dia estirant llits, arrossegant bosses, puja, posa... I el cos et passa factura. Un dia et quedes enxampada, i no et pots ajupir, llavors vas al metge, et punxen, prens pastilles, i l'endemà tornes a treballar...".

I així un enfilall d'històries de precarietats laborals i de males condicions de treball que haurien de fer avergonyir molta gent de l'establishment empresarial i polític illenc, sobretot d'aquells que presumeixen de xifres macroeconòmiques de creixement, especialment pel bon moment del sector de l'hostaleria i el turisme. Però, ja se sap que la irracionalitat del PIB és tal que, pel que fa a Las Kellys, el consum més gran de fàrmacs repercuteix positivament a l'increment del PIB, molt més que un treball en condicions òptimes de salut laboral i de prevenció de riscos labors. En aquest sentit, Bob Kennedy tenia molta raó en afirmar que "el PIB ho mesura tot menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda".

Les històries d'aquestes dones són, ara com ara, sobradament conegudes. El que fa falta és que se'n coneguin les reivindicacions, i que s'avergonyeixin els qui les menyspreen, les ignoren, o les hi neguen. Demà, 18 d'agost, a les 19 hores a la plaça d'Espanya de Palma, Las Kellys de Mallorca han convocat una concentració per reivindicar la jubilació anticipada, la regularització de la càrrega de treball, el reconeixement de les malalties professionals, i per dir no a l'assetjament laboral, i no a les externalitzacions. Amb Gabriel Celaya és hora de cantar clar i fort: "¡A la calle!, que ya es hora / de pasearnos a cuerpo / y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo".

Per solidaritat, per dignitat: Som-hi!


Publicat originalment a l’Ara Balear (17/08/2017)

Nota: La concentració prevista pel 18 d'agost, a causa dels atemptats terroristes de Barcelona, es va ajornar al divendres dia 25.

divendres, 4 d’agost de 2017

Demografia empresarial: comptes i contes

El calendari de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) reserva cada any l'últim dia laborable del mes de juliol (o, excepcionalment, el primer del mes d'agost) per a un protagonista destacable: el DIRCE. Amb la publicació del Directori Central d'Empreses, podria dir-se que es tanca el curs de les estadístiques estructurals, abans del parèntesi vacacional del mes d'agost.

El DIRCE és una mena d'EPA referida al món de les empreses i dels locals empresarials en actiu, que desenvolupa l'INE des de 1989 i conté informació relativa a la població d'empreses i dels locals on aquestes desenvolupen les seves activitats. Aquesta estadística es fa una vegada a l'any (la darrera s'ha publicat dilluns d'aquesta setmana) i les dades corresponen a dia 1 de gener. Val a dir que aquesta estadística és la de referència per als organismes internacionals, en particular per a l'Oficina d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), sobre la matèria.

Per tant, a l'hora de parlar de demografia empresarial, el més rigorós és utilitzar les dades del DIRCE, i no les del registre d'empreses de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS). No obstant això, aquesta última font és la més emprada. El rigor en matèria d'anàlisi de la situació laboral i empresarial no cotitza a l'alça!

Segons el DIRCE, a 1 de gener de 2017 a les Illes Balears hi havia un total de 93.067 empreses en actiu (i 106.950 locals empresarials amb activitat) i, no obstant això, la TGSS dóna una dada segons la qual el mes de gener d'aquest mateix any es va tancar amb un total de 38.209 comptes de cotització empresarials.

La dada de la TGSS és la que trobarem en la majoria d'informes i estudis d'entitats públiques i privades com a referència de l'evolució de teixit empresarial illenc. Però aquests informes obliden sovint que aquesta dada fa referència a comptes de cotització d'empreses amb afiliats d'alta al Règim General. Sembla, per tant, que en aquest cas és molt escaient citar Josep Ramoneda quan escriu que "llegint la literatura econòmica, un té la sensació que amb tantes xifres en el cap ja no recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". En aquest cas "s'obliden" de les vides i drames humans de les empreses sense persones assalariades donades d'alta al règim general de la Seguretat Social. És a dir, les persones autònomes de debò –algunes d'elles autènticament emprenedores– no apareixen en molts informes sobre la situació sociolaboral de les Illes Balears.

Per tant, sens dubte, la radiografia més precisa del nostre teixit empresarial és la que ens dóna el DIRCE, i 'grosso modo', aquesta és la següent: del total ja esmentat de 93.067 unitats empresarials en actiu, 51.322 (més del 50%) són empreses sense persones assalariades. La resta es divideixen, segons el nombre de persones assalariades de la seva plantilla, de la manera següent: entre 1 i 2 assalariats/des hi ha 25.047 empreses; les que en tenen entre 3 i 5 són 9.051 empreses; amb plantilles d'entre 6 i 9 persones la xifra és de 3.591 empreses; i 3.442 empreses són les que disposen de plantilles d'entre 10 i 49 persones assalariades. Per acabar, val a dir que el grup de grans empreses es divideix en 494 amb plantilles de 50 a 199 persones assalariades, i 120 que arriben i superen la xifra de 200 persones assalariades en plantilla.

Amb tot, tinguin en compte que, en relació amb l'any anterior, el grup d'empreses sense cap persona assalariada ha crescut gairebé un 5%. Pot ser un símptoma que l'autoprecarització imposada (falsos autònoms) està en alça. En fi, en matèria d'avaluació de la demografia empresarial també existeixen els comptes i els contes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (03-VIII-2016)