divendres, 21 de juliol de 2017

Reflexionar sobre les precarietats laborals ens cal

La Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears ha presentat,  en forma d’Anuari del Treball de les Illes Balears 2016, una reflexió multidisciplinària sobre el treball o, si es vol, sobre els treballs, és a dir, sobre el treball de mercat o productiu (remunerat) i el treball reproductiu, aquell que, tot i que és bàsic per a garantir la vida de l'espècie humana, no té cap remuneració econòmica.

La iniciativa és, per a mi,  sobretot una invitació a un debat molt oportú perquè, entre altres coses, estam en plena disputa sobre l'orientació de les relacions laborals postcrisi. La qüestió rau en si es consolidarà l'empremta neoliberal en el concepte de treball, o millor dit, en l'ocupació.  Es revertirà la tendència a transformar el treball remunerat (ocupació) en un producte de mera mercantilització, on preval l'objectiu de la productivitat mal entesa, o altrament dit, la que es basa exclusivament en més producció i més benefici, i no en millor producció i millor repartiment del benefici? Tornarem a un cert equilibri, un nou i renovat contracte social, entre capital i treball? Seguiran prevalent unes polítiques socials precàries  inevitablement vinclades a unes vides laborals cada vegada més precàries o, per contra, caminarem cap a un nou paradigma social independent de les dinàmiques laborals i que garanteixi de debò una existència material digna a tota la ciutadania? No sé si són aquestes les preocupacions teòriques dels impulsors de l'Anuari del Treball,  però sí que  són els meus neguits que m'anaven sorgint en la mesura que llegia els continguts d’aquest volum que vaig tenir la sort de coordinar.

Encara que no hi són ni tots ni totes els i les que hi podrien ser, ni es tracten tots els temes abordables, per ser el primer lliurament, el contingut i el llistat  d'autores i autors és prou important i de gran qualitat. Després de les presentacions de rigor, els continguts s'inicien amb un text del Director General d'Ocupació i Economia del Govern de les Illes Balears, Llorenç Pou, sobre "Els reptes de les Polítiques Actives d'Ocupació en el context de la reactivació econòmica", i el segueixen el Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eduardo Rojo, reflexionant sobre "Quins canvis són necessaris per garantir un mercat de treball inclusiu? Reptes de quantitat, reptes de qualitat"; un article col·lectiu de Rafael Borràs, Antoni Vilallonga, Andreu Grimalt i Antoni Tarabini titulat "Millora econòmica vs. millora del mercat laboral a les Illes Balears: Què diuen les estadístiques oficials i quina és la percepció social?"; i "Els sectors d'activitat claus de la recuperació econòmica i de l'ocupació de Balears", que és  una contribució de la professora d'Economia Aplicada de la UIB Maria Tugores.

Els textos que clouen la primera part d'aquest Anuari són els signats per l'economista Bruno Estrada; Càrites Diocesana de Mallorca i Fundació FOESSA; el doctor en Ciències Econòmiques especialitzat en Sociologia del Treball Enric Sanchis; i el Catedràtic d'Història Econòmica de la UIB Carles Manera. No em negaran que els títols fan llegiguera: "Apujar els salaris és bo per a l'economia"; "Pobresa i desigualtat a Illes Balears: els efectes d'una crisi estructural"; "Els aturats i la política"; i "Austeritat, nivells salarials i deflació a Europa: L'impacte de la gran recessió", respectivament.

A la segona part hi participen el professor de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Madrid, Borja Suárez, que ens presenta la seva visió sobre un assumpte cabdal i de gran actualitat: "La viabilitat del sistema públic de pensions: Algunes claus"; la professora del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la UIB, Francisca Salvá, que escriu sobre "Formació i competències del capital humà de les Illes Balears"; l'Inspector de Treball i Seguretat Social, Juan Ignacio Marín, que aborda un tema ben punyent com és el de "Falsos autònoms i falsos voluntaris: precarització i frau al sistema de Seguretat Social"; la Professora d'Economia Aplicada de la Universitat de Lleida, Àngels Cabasés, que analitza "La situació actual de les persones joves en el mercat de treball a les Illes Balears: precarietat laboral com a model d'ocupació juvenil?"; i el Gerent del Tribunal d'Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB), Carles Riera, que ens ofereix un balanç dels 20 primers anys d'aquest organisme clau en l'actual esdevenir de les  relacions laborals  a casa nostra. El volum acaba amb un apunt històric sobre el Primer de Maig a les Balears (1890-2016), a càrrec de l'historiador, escriptor, i director literari Antoni Nadal (amb un apèndix titulat "Memòria del Primer de Maig a Menorca", de l'activista menorquí i exsecretari general del PCIB de Menorca Antonio Casero).

En fi, em sembla una bona notícia que, des de les institucions autonòmiques illenques -amb tota la modèstia que es vulgui-,  intentin que les Illes Balears hi siguin en el debat i en la reflexió sobre l'ocupació de qualitat. És, sens dubte, una bona forma de participar en el debat suggerit per, posem per cas,  la Declaració del grup laboral L20 a la reunió dels Ministres de Treball i Ocupació del G20 (Bad Neuenahr, Alemanya, 18-19 de maig de 2017), o per la Resolució del Parlament Europeu, de 4 de juliol de 2017, sobre les condicions laborals i l'ocupació precària. Parafrasejant al gran poeta eivissenc Marià Villangómez, reflexionar sobre les precarietats laborals  ens cal, i no que mori el desig d'estabilitat laboral i vital per a tothom.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-VII-2017)

Pensions en disputa

Primer va ser l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) qui es va pronunciar a favor de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions públiques. En la nota publicada el passat 17 de juliol no només defensa que les pensions contributives tinguin l'increment del 0,25% recollit en la Llei de Pressupostos de l'Estat de 2017, a més proposa que la pèrdua de poder adquisitiu de les persones beneficiàries de pensions contributives, és a dir, la insuficiència de les pensions, es perllongui, almenys, fins al 2022. Idèntiques propostes ha formulat aquesta setmana el Fons Monetari Internacional (FMI), amb l'afegit de posposar encara més l'edat de jubilació i d’incentivar la promoció dels plans privats de pensions.

Val dir que l'AIReF té com a missió garantir el compliment efectiu, per part de les administracions públiques, del principi d'estabilitat pressupostària, previst a l'article 135 de la Constitució Espanyola. Dit d'una altra manera, és el garant d'aquella reforma constitucional, feta amb traïdoria i opacitat en ple mes d'agost del 2011 pel PSOE i el PP, que va avantposar el control del dèficit i el pagament del deute al dret de tota la ciutadania a una vida digna. També convé recordar que l'FMI lidera dos rècords mundials: el d'errors en les seves previsions macroeconòmiques i el de sofriment causat a les poblacions no riques a les societats on s'han aplicat les seves 'receptes'. S'imaginen la descohesió social i l'increment de desigualtat que podria suposar una major retallada de les pensions públiques, acompanyada d'un afavoriment de les privades? Com vol l'FMI que la gent tingui plans de pensions en el marc d’una precarietat i pobresa laboral gairebé estructurals? Però atenció, no són organismes executius. El futur de les pensions no depèn d'ells, depèn de la democràcia. Per això, el tema de les pensions és un assumpte en disputa.

Tècnicament, es poden defensar les posicions de l'AIReF o de l'FMI sobre el sistema públic espanyol de pensions, però, amb igual o més solidesa tècnica, és defensable que les dificultats financeres –les actuals amb el saqueig de l'anomenada 'guardiola de les pensions' i les futures derivades del creixement de la despesa associada a un major envelliment i a l’augment de l'esperança de vida de la població– de la caixa de les pensions res tenen a veure amb una suposada generositat de la Seguretat Social del Regne d'Espanya. Més aviat al contrari, el que manquen són ingressos. A tall d'exemple, les despeses de la Seguretat Social no només s'haurien de cobrir mitjançant cotitzacions socials, sinó que s'haurien de completar per la via dels impostos, i, per una altra banda, s'haurien d'augmentar els ingressos derivats de les cotitzacions. L'objectiu polític –perquè la disputa és política, no tecnòcrata– hauria de ser situar les despeses en pensions entre un 14%-15% del PIB –la mitjana europea és d’un 13,5% del PIB, mentre que Espanya va gastar el 2015 el 10,7% del PIB–. És a dir, la concepció de 'treball digne, i fiscalitat justa, igual a pensió digna i segura' es confronta amb els programes de càstig social que defensa l'FMI, i avala l'AIReF.

Quina és, però, l'afectació d'aquesta disputa en la societat de les Illes Balears? Amb les darreres dades disponibles a la mà, hom pot dir que hi són afectats un total de 185.844 persones que el proppassat juny cobraren alguna de les pensions de la cistella de prestacions de la Seguretat Social (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), però afecta especialment el col·lectiu de 117.651 pensionistes per jubilació, és a dir, més d'un 10,5% de la població illenca. Val a dir que en la darrera dècada aquest nombre de persones jubilades ha tingut un estirabot que supera el 25%, i la tendència és clarament a créixer.

Hi ha una altra dada que, per situar la dimensió de la disputa de les pensions, convé no negligir: tot i que el que més es coneix són les dades del valor mitjà de les pensions en vigor, és a dir, del total de la nòmina –que inclou des de pensions reconegudes fa molts temps fins a pensions reconegudes en el mateix mes en què es fa pública la dada–, el que realment em sembla més rellevant –i malauradament passa bastant desapercebut– és la quantia de les pensions de jubilació que s'incorporaren actualment al sistema. Sobre això, les darreres dades disponibles per poder fer la comparació, referides a les Illes Balears, són les següents: la mitjana del total de pensions de jubilació en vigor el passat mes d'abril va ser de 974,06 €, mentre que la mitjana de les noves s'enfilà als 1.213,44 €. Els i les tecnòcrates de l'FMI i de l'AIReF han de pensar: “Vade retro', Satanàs, pensions que superen el mileurisme!”.

En aquesta disputa ens jugam el model de societat i, afortunadament, la societat civil comença a ser-ne conscient. Parin atenció a iniciatives com ara la de la Mesa pel Referèndum sobre les Pensions (www.merp.es), que reclama "una reforma de la Constitució que inclogui la prohibició expressa que qualsevol govern, actual o futur, pugui tocar, retallar o privatitzar, totalment o parcialment, el Sistema Públic de Pensions i que reculli com a obligació constitucional el manteniment del poder adquisitiu real de les pensions". Una proposta de disputa de l'article 135 de la Constitució Espanyola amb just el contrari.

Publicat originalment a l’Ara Balears (20-VII-2017)

Feixisme: mai més!

Som a tocar un altre 18 de Juliol, i la pedra de la Feixina segueix en peu. La lluita contra el feixisme no té descans, i la banalització del feixisme hauria de ser perseguida a toc de codi penal, o, almenys, de codi de decència col·lectiva. Però tenim un problema: la mentida i el revisionisme de la història forma part de bona part de l'influent establishment de la Transició, de l'anomenat "règim del 78".
No pot haver-hi equidistàncies. No va ser l'inici de cap guerra de "dos bàndols enfrontats", com pot llegir-se, per exemple, a la Viquipèdia. El 18 de juliol de 1936 va ser el dia en què, més o menys, es va consolidar militarment el cop d'estat que s'havia iniciat el dia anterior a Melilla. Un alçament contra el govern de la Segona República que, amb errors i encerts com tota obra humana, era el govern democràticament legal i legítim. Tot seguit, i com a conseqüència del cop militar, sí que va haver-hi una guerra, i, per part dels vencedors, una cruel i sanguinària postguerra.

Ve al cas un article que l'amic Pep Vílchez va escriure en 2007  en el qual sosté que "un dels mites centrals construïts pels vencedors de la Guerra Civil va ser vincular la data inicial del cop militar a un pretès "alçament nacional". Res més lluny de la realitat. Van ser les capes populars, amb el suport de militars i forces de seguretat lleials al govern republicà legalment establert, les que van fer fracassar el cop. Així va succeir, entre altres capitals, a Madrid i Barcelona, i ciutats com Saragossa o Sevilla només van ser dominades pels rebels per mitjà de l'engany". Vílchez acaba el citat article afirmant que "les forces franquistes, durant tota la contesa, van comptar amb el continu i fluid suport d'un cos militar d'elit, com era l'alemanya Legió Còndor, i una ingent massa de soldats italians, que van conformar el Cos de Tropes Voluntàries, material bèl·lic, i ajuda política i estratègica aportada per l'Alemanya nacionalsocialista d'Adolf Hitler i la Itàlia feixista de Benito Mussolini, que van proporcionar a les forces insurgents i a les tropes regulars africanes un determinant suport que va possibilitar la victòria dels rebels que va obrir les portes a quaranta anys de dictadura personal del general Franco". S’escau, doncs, que, com cada dia, però especialment com cada 18 de juliol: Feixisme: mai més!

Feixisme: mai més!, però el monòlit de la Feixina segueix en peu. Sembla que hi ha bones notícies (que la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca hagi rebutjat declarar el monument feixista Bé Catalogat, sens dubte, ho és una bona notícia). Però jo, fins que no ho vegi caure, ja no em crec res de res. En qualsevol cas, el debat entorn d'aquest assumpte ha posat de manifest -si és que hi havia algun dubte- que "la transformació del Franquisme en un sistema democràtic es va fer sense qüestionar els abusos del règim anterior, sense sotmetre'l a judici, com sí que ha passat amb altres règims dictatorials abans i després" (Marta Rovira Martínez. La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història. Pòrtic. 2014). És a dir, si a hores d'ara encara hem de discutir sobre memòria, veritat i reparació de les víctimes de la repressió franquista és conseqüència de la mentida sobre el caràcter modèlic d’ una Transició en la qual es va fer el que es va poder, però que veritablement va ser bastant inmodèlica.

Tanmateix, que un altre 18 de juliol tinguem la pedra de la Feixina en peu  palesa que una part d'aquesta societat, no només banalitza el feixisme, sinó que ha banalitzat i banalitza el mal. El mal, almenys, de l'absència d'empatia amb les víctimes del franquisme! Que ho facin els hereus del franquisme (PP i Cs), alguns dels quals fins i tot es resisteixen a anomenar feixista a la dictadura de Franco, i, amb prou feines, balbotegen l'adjectiu "autoritari" per referir-se a ell, entra dintre de "l ‘anormalitat del règim del 78".

Allò que no té consol és que la gent d'ARCA, i alguns/es "centristes" (PI) i progressistes despistats que dificulten que a Palma es faci, d'una punyetera vegada, un acte d'empatia amb les víctimes del franquisme, amb una operació d'embelliment de la ciutat i sense malmenar ni una gota de patrimoni. Si, per casualitat, aquesta gent estigués d'acord amb Xavier Antich quan afirma que "no busquem només informació: busquem sentit", potser el sentit el trobarien en el llibre "Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal" de la gran Hannah Arendt.

Curt i ras: El crit de "Sa Feixina SÍ que Tomba" ha esdevingut en part de l'universal "Feixisme: mai més!"

Publicat originalment a dBalears (17-VII-2017)

dimecres, 19 de juliol de 2017

Cuba

Detall del pati de la casa d’Holguín 

Feia anys que em rondava pel cap tornar visitar Cuba. En aquesta nova visita es tractava de conèixer l'illa més enllà de L'Havana i els voltants. L'origen de la preparació d'aquest viatge va ser la lectura, fa algun temps, d'un reportatge sobre la fascinant Baracoa. Aquest any complesc un nombre rodó d'anys i, sens dubte, era un bon any per conèixer llocs que, per un motiu o un altre -un esdeveniment de la història de la Revolució Cubana, una cançó...- han esdevingut mítics.

Ha estat un viatge de molts quilòmetres, per unes carreteres cubanes molt millorades en relació al que recordava de l'anterior visita, i un accidentat vol interior de L'Havana a Santiago de Cuba; molta música amb abundants anècdotes (algunes explicades aquí); amb visita a la "Casa de la Trova" de cadascuna de les localitats en què ens hem allotjat (intentar destriar quina és la millor és senzillament impossible). Un anar i venir molt a "el nostre aire" (només condicionats pels serveis ja contractats, com ara, les cases particulars en les quals ens allotjarem, o els horaris del "compañero conductor").

Encara que l'Havana no era objectiu principal, tot va començar -i va finalitzar- a la capital cubana. En arribar era de nit, i la impressió de la casa en la qual ens vam d'allotjar feia por. Tot i que la ubicació era privilegiada -a tocar de la Calle del Obispo de l'Havana Vella- l'accés i l' "apartament turístic" eren, més aviat, horrorosos. No es tractava d'una casa de cubans en la que, encara que estiguin preparades pels turistes, més o menys, convius amb ells, com si ho van ser les restants, inclosa la de l'Havana en la qual acabarem el viatge.

L'Havana segueix sent una ciutat decadent, actualment extraordinàriament turistitzada (la presència de creuers és impactant), i amb bastants obres de nova construcció i de rehabilitació, però segueix sent bellíssima. Passejar per l'Havana Vella, pel Vedado, fer el trajecte del Bus Turístic, observar el bullici d'autocars turístics a la Plaça de la Revolució... és la constatació del grau de dependència actual de l'economia cubana del turisme. Per fer-se una idea recoman la lectura d'aquest article de Ricardo Torres publicat a SinPermiso, en el qual no s'està d'afirmar que "probablement les úniques bones notícies de 2016 en el sector extern van provenir del turisme internacional".

Malecón de L’Havana  
En qualsevol cas, el que més m'agrada de l'Havana són els seus llocs i carrerons que segueixen "lliures de guiris", descansar en un modest banc del Paseo del Pardo, gaudir de la posta de sol des del malecón habanero, o, la cervesa "dispensada" a la Plaça Vella. A L’Havana dóna la sensació que Los Van Van sonen arreu.

Havíem d'arribar a Santiago de Cuba a primera hora del matí però quan aterram està enfosquint. En arribar al que serà el nostre hostalatge santiaguer, qui ens obre de bat a bat la seva casa ens confessa que estava preocupat per la nostra tardança. És l'amabilitat cubana! En explicar-li que venim de l'aeroport i que el vol s'ha retardat més de 12 hores, somriu i ens diu: "Entesos... amb Cubana no se sap mai quan s'arriba...".

Santiago de Cuba és, sens dubte, una ciutat mítica per les icones de la Revolució Cubana i per les seves músiques. Per a mi la Plaça de la Revolució santiaguera és la millor de Cuba; el carrer Heredia dels més autèntics i musicals (allà està, entre altres llocs de música, la Casa de la Trova); un magnífic nucli antic, amb visita obligada a la Casa de Diego Velázquez. Cal fer un passeig (o els que es puguin) pel Parque Céspedes, i contemplar, des de la Catedral de Nuestra Señora de la Asunción, la façana de l'Ajuntament, i, molt concretament, la balconada des d'on Fidel Castro va pronunciar, tot just baixar de Sierra Mestra, el discurs de la victòria de la Revolució, i va iniciar la seva marxa triomfal cap a L'Havana. A Santiago de Cuba hi ha la modesta casa natal de Fidel, i la seva modesta tomba. Impressiona l'austeritat del lloc on reposen les restes del Comandante. Una roca, portada de Serra Mestra, amb una lacònica inscripció "Fidel". En el Cementiri de Santa Ifigenia tots els honors semblen reservats a "L'apòstol" José Martí, i, en menor mesura, als herois del Moncada.

Aquí descansa Fidel Castro 
Precisament, la visita al Cuartel Moncada va ser una de les experiències més emotives del viatge. Convertit en museu, i, alhora, escola, segueix donant testimoniatge que, en paraules del Che, "la Revolució porta a les seves mans l'escola".


Sent difícil deixar de passejar pels diferents barris de Santiago de Cuba convé fer un salt al Cobre (un més que curiós monestir marià al qual els visitants cubans es divideixen entre els que processen la seva fe a la Verge Nuestra Señora del Cobre, i els que visiten la basílica "per si de cas"). També convé acostar-se al Castillo de San Pedro de la Roca del Morro, i, si hi ha gana, menjar el menú del restaurant observant l'horitzó del Mar Carib mentre sonen uns músics locals que canten "Comandante Che Guevara", amb seguretat la cançó més cantada a Cuba.

Santiago de Cuba, com qualsevol altre lloc, té el seu sud, i, en aquest cas, és un sud costa amunt. Cal pujar l'escalinata del Padre Pico, i perdre's pel Tivolí. Hi ha un encantador mirador que, a més de poder observar que allí també arriben els creuers, serveix de refugi  per a un inesperat xàfec tropical. La pluja sembla acompanyar les cançons del Trio Matamoros.

Costa deixar Santiago de Cuba! Ajuda -i molt- molt el saber que poses rumb cap a Baracoa. De camí passarem per la ciutat de Guantanamo, on vaig participar en una de les "esquinas calientes" més animades del viatge (ho explic a l’article d’anècdotes abans esmentat). Una vegada hem observat l'absurda base militar ianqui des del Mirador de Malones, iniciem la nostra aproximació a "Existència de mar" (Baracoa, en llengua indígena). La carretera de la Farola és una obra d'enginyeria impressionant, però el que més impressiona és la sensació que la capacitat de resiliència de la naturalesa s'esgota. L'huracà Matthew (octubre 2016) va deixar en ruïnes el nucli urbà i els seus voltants però, excepte algunes grans infraestructures, ja està tot reconstruït. Allò que segueix extraordinàriament danyat és la naturalesa... Si no frenam l'escalfament global, els huracans seran cada vegada més freqüents!

Arribant a la ciutat (la primera Vila fundada a Cuba en 1511), després d'haver-se aprovisionat de suficient xocolata que les venedores ofereixen a la carretera, es comença a notar la màgia del lloc. Baracoa té, fins i tot, la seva muntanya màgica: El Yunque.

Amb tot em resulta impossible explicar en poques paraules l'experiència de Baracoa, però la casualitat va voler que, a la casa on vam estar allotjats, hi hagués una petita llibretera on vaig trobar una antologia poètica amb el títol "Baracoa... La de siempre". Un dels versos (de Miguel Ángel Castro Machado) resumeix el que vaig sentir:

"BARACOA EN TRES TIEMPOS
I
El camino que lleva a mi ciudad
parece una infinita rama
que alguien quiso amarrar al cielo
así de alto y verde es Baracoa
II
Quien te ha visto ya vio toda la magia
del estar y no estar a la aventura
y al prodigio feliz de la aventura
III
Al destello fugaz de una mirada
entrega en abundantes sueños
la parquedad de su aroma: caracoles, embrujos, hondos-verdes.
Y pura como la luz, incólume, serena
nos anuncia ala en el relámpago de los dioses

habéis llegado a la magia de lo cierto".
Plaça de la Revolució de Baracoa 
I, tanmateix, Baracoa té més que màgia, té coses tangibles: La seva gent; el restaurant El Poeta; la seva petita, però animadíssima, Casa de la Trova; el seu Malecón; un estadi gairebé dintre de l'oceà; el riu Toa; el monument a Hatuey que va ser el primer rebel contra el colonialisme a el "Nou Món"; la Fàbrica de Xocolata, reinaugurada pel Che l'abril de 1963; una Plaça de la Revolució on, amb la muntanya de El Yunque al fons, presideix la següent consigna: "La Revolución cubana no podrá ser destruida ni por la fuerza ni por la seducción"; tot plegat és màgic. Màgia revolucionaria, si voleu. Ah, Baracoa té, i és força important, Chorote. En el poemari abans esmentat hi podem llegir:


CHOROTE
Cuando del líquido brote
su espesura a plenitud
habrá sorbos de salud
en tu jarra de chorote.
Corcel de indómito trote
al paladar, sueño grato
exalta al pan de boniato
de tradición campesina
y en la criolla cocina
es un suculento plato.

El chorote es: chocolate
azúcar, leche y harina
deliciosa medicina,
la canela es su acicate
adquiere el tinte del mate
(un atractivo color)
Dilo. Buen agricultor
tú que muy bien lo conoces
como alimento de los dioses
¡el chorote es lo mejor!

(Francisco Oscar Romero Laffita)

Bé, el més segur és que a Baracoa màgia i realitat és tot un. I la música d’ Omara Portuondo hi ajuda.

De sortida, ens topem amb un mur en el qual hi ha la seguen llegenda "Los cubanos serán dueños del porvenir de su patria. Antonio Maceo". Prenem nota ja que en el museu del Castell de Sant Carles de Palma hi ha una cadira de l'heroi de la independència cubana que les autoritats de l'Havana, crec que amb molta lògica, reclamen (Vegeu aquí).

El camí fins a Holguín és llarg, i s'imposa una aturada per menjar alguna cosa. En una paradeta de carretera, una família de camperols ens ofereix un menú d'allò més autèntic i deliciós... O és que hi havia gana!

Holguín em va resultar una ciutat interessant però no fonamental. És molt notòria la seva voluntat turística (Guardalavaca és una zona de turisme de platja de gran demanda, i està a un tir de pedra d'Holguín). De fet, estaven preparant la ciutat per acollir al maig la Fira Turística de Cuba de 2017 (FITCUBA-17). I és igualment notori que arriben a aquesta localitat moltes "remeses" de Miami. Anar de copes i escoltar Compay Segundo és un bon pla per a les nits holguinerenyes.

Panoràmica de Gibara
Però, si alguna cosa era imprescindible d'aquesta parada, era la visita a Gibara. Paga molt a pena! Em vaig encapritxar amb el cartell del Festival Internacional de Cinema de Gibara de 2017, que es podia veure en alguns aparadors i parets de la ciutat. Després de diversos intents per aconseguir-ho, em remeteren a la biblioteca que és on estava el centre logístic del festival. Una amable funcionària m'informà que, efectivament, hi ha cartells a rompre, però que estava planificat que el repartiment es faria l'endemà. Li insistesc que només estaré unes hores en Gibara, al que, amablement, em contesta que el seu cap ha dit que "es repartiran demà tal com està planificat". Autenticitat cubana 100%!

A Camagüey hi ha la concentració més grossa d'esglésies catòliques de Cuba. Si, a més a més, és Setmana Santa, poden ocórrer coses surrealistes, com l'anècdota contada a l’article sobre les anècdotes del viatge al que ja m’he referit abans . Però, el millor són les seves places, i la millor, malgrat el seu aspecte un tant mexicà, la de San Juan de Dios, on uns nois juguen amb la pilota, mentre ens prenem una Cervesa Cristal, i uns soneros toquen i canten. 

Plaça de San Juan de Dios (Camagüey)
Camagüey és una bona ciutat per fer compres,  doncs  hi ha elegants tendes, i tenen un mercat -l'agropecuari Hatibonico- d'obligada visita. Encara que moltes parts de la ciutat siguin museus de la realitat i de l'arquitectura cubana a l'aire lliure (des de la Necròpoli de Camagüey, passant per la Plaza del Carmen, fins a la façana de la Casa natal de Nicolás Guillén, o el carrer de los Cines) és un lloc ideal per anar de museus, sobretot de museus etnològics. Hi ha un cert orgull del poble envers les tradicions populars. A tall d'exemple, a la Casa de la Diversitat pot llegir-se un panell amb el següent text:



A Camagüey es pot veure un dels millors cafès de Cuba, en el Café Ciudad, i menjar una de les millors "ropas viejas", al restaurant Mesón del Príncipe, i, com està manat, qualsevol sopar cubà ha de digerir-se amb una mica de rom. A Camagüey el rom té un "bouquet" diferent sota la parra del pati de la Casa de la Trova camagüeyana on sonen versions del gran Ibrahim Ferrer...

Deixem Camagüey rumb a Trinidad, però, abans farem dues parades: La primera, una curta però intensa estada en Sancti Spíritus. És una espècie de Trinidad en petit, però amb dues coses importants que no trobarem a Trinidad: La Casa de la Guayabera (és, per tant, el millor lloc de l'Illa per comprar-ne una), i el Puente Yayabo. La segona parada és a la finca Manaca Iznaga, lògicament pugem a la torre de més de 40 metres d'altura. Des d'allà es pot albirar la immensitat de la finca, i unes vistes panoràmiques impressionants. Si hom tanca els ulls, i recorda que des d'aquesta altura es vigilava a les cohorts d'esclaus i esclaves que treballaven en les plantacions de canya de sucre, no pot per més que maleir l'espècie humana...

Arribam a Trinitat i ens trobam una desagradable sorpresa: La casa que teníem reservada està als afores de la ciutat, i no ens ve de gust tenir el campament tan lluny. En poc temps se soluciona l'assumpte, i ens allotgem en ple centre. Trinidad és, fins i tot la part més moderna, un autèntic museu a l'aire lliure. És d'aquests llocs què, malgrat la seua evident turistització, té un poderosíssim encant fotogènic. Ho fotografiaries tot. Tant a la zona al voltant del Parque Céspedes, com als carrers i places empedrades dels voltants de la Plaza Mayor. Fotografiaries tant les operacions del repartidor del pa i els seus malabarismes sobre la bici, com les fantàstiques teulades....

Un carrer de Trinidad 
En qualsevol cas, les sensacions a Trinidad són ambivalents: Massa turista, però molt encant; excés de souvenirs vulgars, però també hi ha artesans i artistes de nivell (estic molt content de la compra d'una postal en forma de collage, i d'una ceràmica prou original); hi ha llocs de menjar barat, i restaurants esplèndids (El Dorado, a tall d'exemple); pots prendre el cafè més car de Cuba, o conformar-te amb una "Canchanchara" a un preu normal de guiri. A Trinidad hi ha la primera franquícia a Cuba (en Holguín estaven ultimant la segona) de la Bodeguita del Medio, però res tan autèntic com l'abarrotada Casa de la Trova local, o la Casa de la Música... Fa calor, clar que fa calor, però es pot anar a donar-se un capbussó a les aigües del Carib de la Platja Ancón. A la nit no fa massa calor, i ve de gust fer-se acompanyar per qualsevol cançó del trobador Silvio Rodríguez.

De Trinitat a l'Havana, passant per Cienfuegos vivim l'experiència més desagradable -si és que va haver-hi alguna més de veritablement desagradable- del viatge. La carretera estava plena de crancs que surten del mar per pondre els ous a terra. No hi ha cap tanca que ho impedeixi, i és una autèntica carnisseria, sembla mentida que l'espècia subsisteixi amb aquesta matança diària. Hi ha una olor intensíssima a mar, o potser la intensitat del perfum és provocada pels milers de crancs esclafats per les llandes de les rodes dels cotxes que, amb alguna dificultat, circulen sense immutar-se massa. Només alguna burxada provocada per les mordasses dels crustacis sembla inquietar als conductors. Aquesta situació es perllonga durant bastants quilòmetres, però per fi s'acaba i arribem a Cienfuegos. Simpàtica i bonica ciutat on va néixer el gran Benny Moré. A la llista de preferits de Spotify tinc tota la música del millor intèrpret de "Camerera del amor", però, no vaig poder estar-me de comprar un CD recentment editat a Cuba amb els 13 temes més emblemàtics de Moré.

Passeig de Benny Moré (Cienfuegos)
Abans d'arribar a la capital cubana pararem en un Paladar de carretera proper a Matanzas. El menjar, un bufet, és esplèndid, però s’ofereix un vi casolà que és, senzillament, imbevible...

En l'últim tram de la carretera nacional, abans d'arribar novament a l'Havana, convé fer un succint inventari de mitja dotzena de coses fins aquí no explicades: 1.- La diferència entre un Cuba Libre i un Cubata és que mentre el primer és un combinat de cola amb rom jove (que pot ser blanc), el cubata combina amb la cola un rom anyenc. 2 .- Un misteri no resolt: Als afores de cadascuna de les ciutats visitades hem pogut observar que hi ha un hospital psiquiàtric. 3.- En els malecons de Cuba escasseja el “mani”, que ha estat substitut per llepolies. Mala peça al teler! 4.- Beuen molt alcohol. Més en la realitat que el que beu en la ficció el detectiu Mario Conde a les novel·les de Leonardo Padura. Tindran, si és que ja no el tenen, un problema de salut pública amb l'alcoholisme. 5. És increïble la quantitat d’hectàrees de terra no cultivada. La substitució de l’exportació de canya de sucre per la de “carbó de marabú” sembla ser-ne la causa. 6.- El bloqueig es nota –i es pateix- en gairebé tot. El nostre “compañero conductor” acabà el periple per l'illa cubana sense poder-se proveir d'un líquid lubrificant per al cotxe ,"el carro".

L'arribada a l'Havana, més aviat del previst, ens permet fer algunes visites pendents: Hotel Nacional, Coppelia, Monument al fundador del Partit Comunista Cubà, Julio Antonio Mella (un lloc que pot passar desapercebut, just davant de les escalinates de la Universitat de L'Havana, amb un monòlit en el qual es pot llegir una de les frases mítiques de Mella: "Luchar por la revolución social en la América, no es una utopía de locos o fanáticos. Es luchar por el próximo paso de avance en la historia"; l'avantguardista carreró de Hamel, i volta a l'Havana Vella per sopar.

 Detall del carreró de Hamel (L'Havana)
L'endemà tenim gairebé tot el dia abans de partir cap a l'aeroport. Ens perdem per l'Havana. Visitam la part comercial del port. Però, sobretot, contemplam el batec de la ciutat, i cal concloure que Alejo Carpentier, en el seu magistral llibret "La ciudad de las columnes", no exagerava en afirmar: "En cuanto a los millares de columnas que modulan –es decir: que determinan módulos y medidas, un modulador... – en el ámbito habanero, habría que buscar en su insólita proliferación una expresión singular del barroquismo americano".

Acabem la nostra estada a Cuba en el Floridita. Es despisten i no ens cobren els daiquiris. 

A la barra del Floridita
En sortir, de camí a la casa molt propera al Paseo del Prado on havíem passat la nit i ens guardaven l'equipatge, vaig recordar una de les tantes consignes revolucionàries que encara hi ha a qualsevol indret de Cuba. "Cuba es nuestra" deia. Vaig pensar: Que sigui per molts d'anys!, i, tot seguit, mentalment, em vaig posar a taral·lejar la cançó de Pablo Milanes: "Amo esta isla".


divendres, 14 de juliol de 2017

Polítiques d'igualtat vs. polítiques d'expulsió

I.- En la conferència inaugural de la XVIII Universitat d'Estiu d’Estudis de Gènere (UIB), l'experta en polítiques públiques d'igualtat d'oportunitats Marisa Sotelo Àvila es va felicitar –i va donar l'enhorabona a l'Institut Balear de la Dona (IBD) i a la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria– per l’actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social en contra de l'aberrant pràctica de la companyia Iberia d'exigir proves d'embaràs a les aspirants a entrar a la seva plantilla. Certament cal felicitar-se per l'actuació de les institucions, que ha possibilitat que l'empresa fos sancionada, i, supòs que amb la intenció que escampi al més aviat possible l'escàndol, ha anunciat que no recorrerà contra la sanció i no seguirà amb aquestes discriminatòries conductes. Tanmateix, Marisa Sotelo va advertir que coses com aquesta "passen cada dia". No ens enganyem, és més que conegut que, quan s'entrevisten dones, la pregunta "vols tenir fills?" és molt habitual en els processos de selecció de personal. Per què? Al meu entendre perquè, en lloc d'aplicar polítiques públiques d'igualtat, s'apliquen les d'expulsió.

Saskia Sassen, en el seu llibre ‘Expulsions. Brutalitat i complexitat en l'economia global’ (2015), ens parla de les noves –i més intenses– lògiques d'expulsions com a processos d'extracció de recursos, acumulació de capital, i desigualtats socials del capitalisme desfermat del segle XXI. Una d'aquestes ‘lògiques’ és l'expulsió del sindicalisme del si de l'empresa. I això ve a tomb perquè és bastant inversemblant que a una gran empresa com Iberia, amb una participació sindical de debò i efectiva –almenys en les grans decisions estratègiques en matèria de procediments per a les incorporacions a la plantilla, salut laboral i prevenció de riscos, o pla d'igualtat entre homes i dones–, es produïssin casos com el conegut de discriminació barroera a les dones. Benvinguda sigui la rectificació empresarial, però molt del dany fet ja és irreparable: quantes dones han estat les afectades?

Més enllà del cas concret, el que em sembla extraordinàriament rellevant és que hom podria dir que aquesta ‘lògica d'expulsió del sindicalisme’ és, amb altres factors, una causa important de la diferència entre classes socials en la creixent bretxa entre la fecunditat desitjada i l'aconseguida. Val a dir que l'absència d'igualtat no es mesura únicament amb indicadors purament materials.

II.- En la presentació de l'‘Anuari del Treball de les Illes Balears 2016’, editat per la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern, l'economista Bruno Estrada López va pronunciar una conferència titulada ‘Apujar els salaris és bo per a l'economia’. Idèntic títol porta el text del membre d'Economistes Enfront de la Crisi, i adjunt a la secretaria general de CCOO, que s'inclou en el volum presentat, en el qual es pot llegir: "En la negociació col·lectiva, en la disputa del salari és on es distribueix la major part de la riquesa generada en una societat, i és, per tant, determinant del seu grau d'igualtat o de desigualtat. Les polítiques públiques de redistribució de la renda són menys efectives com més gran és el grau de desigualtat en la distribució primària de la renda".

Si es pren en consideració aquesta reflexió –i convé fer-ho perquè, amb algun matís, és una veritat empíricament constatada–, hem de concloure que la Reforma Laboral de 2012, és a dir, la que va dinamitar l'equilibri entre les parts a la negociació col·lectiva, afavorint l'empresarial, és una màquina propiciadora de desigualtats. El Dret Laboral –i molt concretament el de negociació dels convenis– ha passat de ser un instrument propiciatori de la reducció de desigualtats a, amb paraules de Sassen, ser-ne un d'expulsió.

III.- Davant el cas d'Iberia, la ministra de Sanitat i Igualtat, Dolors Montserrat, ha reaccionat afirmant que "la maternitat no pot ser cap tipus de discriminació i obstacle per accedir a un lloc de treball", i tornant a suggerir les bondats de l'anomenat ‘currículum cec’. Per una altra banda, davant el clam cada vegada més extens sobre la necessitat de salaris decents, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, s'ha sumat a la petició de pujada salarial. Ens han expulsat del grup de persones no profundament imbècils? Dit sense embuts, si no ens volguessin prendre el pèl, enredarien menys i exercirien més la seva capacitat executiva. Entre altres coses, s'implantaria d'una vegada el currículum sense fotografia, ni sexe, ni edat, ni nom ni cognoms; s'aprovarien els permisos iguals i intransferibles per a pares i mares; s'impulsarien de debò els plans d'igualtat a les empreses; s'aplicaria amb rigor i pressupost suficient la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes; es derogaria l'última Reforma Laboral o es reforçaria amb mitjans humans tècnics la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

Mentre s'apliquen –i se sofreixen– les polítiques d'expulsió i de les polítiques d'igualtat només en parlen, les desigualtats són cada dia més intenses, i el grup de persones expulsat més gran. Així va la cosa.

Publicat originalment a l’Ara Balears (13-VII-2017)

La Vía Campesina

Des que vaig llegir -i d'això ja fa uns quants anys- que el professor Josep Fontana incloïa en el seu llibre "El futur és un país estrany. Una reflexió sobre la crisi social de començaments del segle XXI" a La Vía Campesina en el capítol de "les altres vies de protesta" i dels "altres mons de protesta" no he deixat de seguir a les xarxes socials (i en contats contactes presencials a alguns països llatinoamericans) a aquest moviment internacional, creat entre els anys 1992-1993, i que opera en països d'Àfrica, Àsia, Europa, i Amèrica. No em consta que cap organització de la pagesia illenca com a tal en formi part de La Vía Campesina, però com la Unió de Pagesos de Mallorca forma part de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG), que sí n'és membre, hom pot dir que, si més no indirectament, una part de la pagesia illenca sí en forma part.

Des de la seva fundació, La Vía Campesina defensa les explotacions agrícoles sostenibles a petita escala com la millor fórmula per a que tota la humanitat tingui garantida l'alimentació, evitant els errors de la "revolució verda". Contra la industrialització a l'engròs: 1. Produccions agroecològiques. 2. Economia sustentada en  finques relativament petites a càrrec de famílies camperoles i comunitats. 3. Lluita aferrissada contra l'acaparament de terres.

L'explicació de la importància de La Vía Campesina en la lluita contra el neoliberalisme global, i alhora el perquè el professor Fontana i moltes persones més sostenen que és una esperança d'un futur millor és que la meitat de la humanitat en l'actualitat són pagesos i pageses. Per això hi ha qui el considera, i a parer meu no va mal encaminat, el moviment social internacional més important. Al mateix temps, ara mateix, La Vía Campesina és un dels moviments globals més revolucionaris. Per què? Doncs pel seu principi fundacional: Els aliments no són una mera mercaderia, sinó un bé de la humanitat, un dret humà. Per tant cal defensar a ultrança el Planeta, la Pacha Mama...

El cas és que la setmana que ve -entre els dies 15 i 24- se celebra -aquest pic en el continent europeu- la VII Conferència Internacional de La Vía Campesina. Derio (Bizkaia) és la localitat amfitriona d'aquest esdeveniment que té lloc cada quatre anys. Els moviments socials d'Euskal Herria han estat molt actius en l'organització d'aquesta setena conferència, que s'inaugurarà oficialment el 19 de juliol, i entorn de la qual s'han programat tot un seguit d'activitats prèvies (discussions sobre feminismes, ecologismes, sobiranies, canvi climàtic, sobre com canviar el món...).

Hi ha, almenys, dos assumptes que personalment consider urgents s'abordin en aquest encontre: Per una banda, millorar l'organització i eficàcia de la lluita per posar fre a les impunitats i a la influència de les transnacionals (per exemple Monsanto Company), i, per un altre costat, impulsar amb major força i visibilitat l'exigència d'una Declaració de l'ONU sobre drets camperols, i d'altres persones que viuen en zones rurals.

Des de Mallorca, tota la meva estima, solidaritat, i desitjos d'encerts a les persones que es reuniran a Derio per a discutir el què fer dels pròxims quatre anys de La Via Campesina i de les seves aliances. A vostès, lectores i lectors d'aquest article, els recoman donin un cop d'ull a l'Informe Anual 2016 de La Via Campesina i comprovaran que la consigna de "Globalitzem la lluita, globalitzem l'esperança!" són fets, i no només paraules.

Visca La Via Campesina!

Publicat originalment a dBalears (10-VII-2017)

divendres, 7 de juliol de 2017

CIEs a Balears: "No al pati de ca meva"


Dilluns, Sara Casero (https://www.facebook.com/sara.caserosegui?fref=ts  @lacasero  i jo publicàvem aquest article: 




Un altre cop el silenci indignant:
 “Se cumple el protocolo”

Subocupació: estructural o conjuntural?

Les estadístiques estructurals són les més importants perquè són les que reflecteixen allò que passa de manera habitual, és a dir, fan referència a alguna cosa que forma part de la mateixa estructura d'allò que analitzen. Tenen, però, el problema de la falta d'immediatesa, cosa que, en aquest món de l'immediat, fa que algunes informacions rellevants no copsin l'atenció del gran públic. Una d'aquestes estadístiques estructurals importants en l'àmbit laboral es va publicar el passat 28 de juliol, amb dades referides a l'any 2015. Em referesc a l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial que, pel que fa a les Illes Balears, ens informava del següent: El salari (o guany salarial) brut en mitjana anual es va situar en 21.395,42 €. Per tant, ocupem una modesta posició mitjana-baixa en el rànquing de les comunitats autònomes, i tenim un diferencial negatiu de més de mil set-cents euros amb la mitjana del conjunt d'Espanya. No obstant això, potser el més rellevant sigui anotar que, aquell any 2015, el salari mitjà dels illencs i illenques va créixer amb prou feines un 0,3%, fet que ens va col·locar en el grup de cua quant a pujada salarial en el rànquing autonòmic, i, d'altra banda, que les Illes Balears és una de les quatre comunitats autònomes en les quals el salari/hora, encara que de forma molt poc significativa, baixa en relació amb l'any anterior.

Una de les característiques de moltes estadístiques estructurals és que ens aporten una informació bastant segregada. En el cas que comentem, ens permet saber que: 1. El guany salarial més gran l'obtenen els treballadors/es de la indústria (un 16,6% i un 7% més que en la construcció i en els serveis, respectivament). 2. La bretxa salarial de gènere estimada per aquesta enquesta és del 16,6%. 3. Les persones amb un contracte temporal tenen més d'un 26% manco de salari que les fixes. 4. El salari dels menors de 25 anys és, aproximadament, l'equivalent al 60% del salari mitjà total. 5. Les persones de nacionalitat espanyola superen un 24% el guany salarial de les de nacionalitat estrangera. 6. El 'ventall salarial', és a dir, la diferència entre el grup que més guany salarial té i el que menys, es manté, amb un 44%, en la tònica dels darrers anys.

Se m'ocorren bastantes possibles conclusions a partir de les anteriors dades, però, per abreviar, diria que les més rellevants són les següents: el mercat laboral illenc no retribueix bé la productivitat del factor treball, ni reparteix justament la riquesa que genera, que continua anant de manera desproporcionada a beneficis empresarials. D'altra banda, la important presència de dones al mercat laboral illenc, i que ocupen categories estructuralment clau, com ara cambreres de pisos (les 'Kellys' que, per cert, la setmana passada presentaren al Parlament Europeu les seves reivindicacions de jubilació anticipada, regulació de càrrega de treball, etc.) i personal de neteja de molts serveis públics, no modifica substancialment la bretxa salarial de gènere. En tercer lloc, les dades referides a joves i a persones amb nacionalitat no espanyola ens indiquen quins col·lectius tenen més risc d'explotació laboral. I un assumpte cabdal per finalitzar: un ventall salarial tan extremat ens està indicant, amb tota seguretat, les enormes desigualtats que, com a conseqüència de l'aparició amb força de la pobresa laboral, es donen al nostre mercat laboral.

Contràriament a les estadístiques estructurals, les estadístiques conjunturals, ja que es refereixen a alguna cosa que succeeix de manera puntual o en una situació concreta, tenen una gran immediatesa. És el que ocorre cada principi de mes amb les dades d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats. A tall d'exemple, dimarts passat ens assabentàrem que a les Balears el mes de juny havia acabat amb una xifra d'atur registrat de 38.866 persones (-16,0% que el mateix mes de l'any passat) i una xifra mitjana de 550.208 afiliacions (anotacions administratives i no persones) a la Seguretat Social (5,72% de creixement interanual). També ens assabentàvem que la temporalitat en la contractació continua sent extraordinàriament elevada. Tant és així que mentre que el juny de l'any passat per a cada registre de Seguretat Social que es creixia es van requerir 2 contractes, aquest any han estat necessaris 2,2 contractes.

En qualsevol cas, cal dir que a la fi de juny s'ha produït una gran notícia entorn de les estadístiques laborals tant estructurals com conjunturals. L'ha protagonitzada ni més ni menys que el Banc d'Espanya que, en el seu segon informe trimestral d'enguany, ha proposat formes alternatives de mesurar la desocupació. Sintèticament, el que proposa el banc central espanyol és que es consideri persones desocupades, a més de les que no tenen cap ocupació remunerada, les que tenen una subocupació (els treballadors i treballadores pobres). Una proposta que està en la lògica del que succeeix, per exemple, als EUA. Caldria, en aquesta ocasió, fer cas al Banc d'Espanya. Però interessa a l''statu quo' illenc mesurar el pes de la subocupació en el mercat laboral i, alhora, esbrinar si és conjuntural o estructural? "That is the question", que diria Shakespeare.

Publicat originalment a l’Ara Balears (06-VII-2017)

diumenge, 2 de juliol de 2017

Cap a un nou REIB?

Una vegada presentat en societat el document del Govern en el qual s'argumenta i articula la proposta per al Nou Règim Especial de les Illes Balears (REIB), és escaient la pregunta que es formula en el títol que encapçala aquestes línies. Dit sense embuts: No puc ser més escèptic! Tant és així que en acabar de llegir dit document, m'ha vingut al cap un paràgraf de l'excel·lent relat "A la recerca del zero" del matemàtic Amir D. Acel. És un llibre en el qual l'autor explica la seva odissea per descobrir l'origen dels nombres, i el paràgraf en qüestió diu: "... a Europa, abans de l'arribada dels nostres nombres, no hi havia zero. Els nombres podien sumar-se, restar-se, multiplicar-se i dividir-se, però ningú pensava en el zero. Si un restava 5 de 5, per exemple, quedava res, i no aquesta alguna cosa que ara anomenam zero". Doncs em tem que això del REIB acabarà  en res, és a dir, en menys que zero.

Certament, la necessitat del nou REIB per compensar el cost de la insularitat està ben argumentada tècnicament (l'informe de la UIB, dirigit en 2016 pel doctor José Luis Greixar, és clau). Però és una argumentació absolutament economicista. Ni un sol argument, per exemple, sobre la fragilitat ambiental de territoris insulars limitadíssims en extensió, com ara les Illes Balears, ni envers la necessitat que tenim de transitar cap a un model econòmic-social que redueixi la petjada ecològica.
Tinc bastants dubtes, i observ algunes imprecisions en el llistat de mesures proposades. En el capítol de dubtes destacaria: a) Per què no es planteja alguns aspectes de fiscalitat verda?; b) S'està segur que el paquet de deduccions fiscals garanteix la progressivitat i la justícia fiscal?; c) En el que fa referència a "mesures fiscals i incentius a la producció", es tracta d'una aposta per avançar cap a un diferent model econòmic, o una aposta per més del mateix? Una aposta tan decidida com la que es fa pel sector nàutic, no és més turisme?; i d) S'ha calculat l'efecte del total de les mesures fiscals i d'incentius en la desigualtat que provoca l'actual model de creixement? En aquest sentit, val a dir que "l'any 2014 [dades consolidades], mentre els imposts directes a la producció perdien 2,5 punts de pes, les retribucions de les persones assalariades en perdien 5,7, i l'excedent brut de l'explotació, guanyava 8,2 punts percentuals." (Article titulat "Millora econòmica vs. millora del mercat laboral a les Illes Balears. Estadístiques oficials i percepció social" signat per Rafel Borràs, Antoni Vilallonga, Antoni Tarabini, i Andreu Grimalt, inclòs en l'Anuari del Treball de les Illes Balears 2016 de pròxima publicació).

D'altra banda, la proposta més imprecisa és, precisament, l'única mesura que fa referència al mercat laboral. És la següent: "A proposta del Govern de les Illes Balears, l'Estat ha d'adoptar mesures de caràcter laboral i s'ha de centrar en la situació dels treballadors fixos discontinus i en les seves circumstàncies especials". Què vol dir això? Més treball "low cost"? Fa referència a millores de Seguretat Social?

I, tanmateix, no són els dubtes ni les imprecisions allò que provoca el meu escepticisme. Els meus neguits tenen a veure, d'una banda, amb el fet que el suport de la societat civil insular a la proposta de nou REIB és excessivament cupular (i, potser, massa elitista i molt figuratiu), i, d'altra banda, el meu escepticisme té una arrel política: Es poden fer propostes molt sòlidament argumentades tècnicament, però sempre hi haurà una contraproposta també ben sustentada tècnicament. Amb això vull dir que, amb allò que la gran Rossana Rossanda defineix com "la neutralitat social de la tècnica" no es garanteixen, ni de bon tros, els canvis polítics, econòmics, socials.... Contra aquesta neutralitat tècnica està la política. I la lògica política diu que si es vol que aquest "cap a un nou REIB" no acabi en res, és a dir, en menys que zero, cal, per tenir si més no alguna esperança, canviar el Govern Espanyol més centralitzador dels darrers quaranta anys, el de la Llei d'Unitat de Mercat, el que reserva exclusivament especificitats fiscals substancials als territoris africans, etc. Al temps!
Publicat originalment a dBalears (26-VI-2017)

divendres, 30 de juny de 2017

Pressupostos familiars


I.- El secretari general de Càritas, Sebastián Mora, va dir que "s'està produint un empobriment de la pobresa". És una frase contundentment rodona que resumeix l'escàs avanç en la superació de la intensitat i la cronicitat de l'empobriment que sofreixen la majoria de les famílies espanyoles. El dirigent de l'ONG catòlica s’expresava així a la presentació, el proppassat dijous 22 de juny, de l'Informe 'Anàlisi i Perspectives 2017. Desprotecció social i Estratègies familiars' que, com cada any, ha elaborat Fundació FOESSA.

La conclusió principal d'aquest estudi és que el 70% de les llars no estan notant els efectes de la recuperació. Dos són els factors que provoquen aquesta situació: d'una banda, la precarització estructural de l'anomenat mercat laboral. El Comitè Tècnic de la Fundació FOESSA ho explica, al meu entendre, a la perfecció en afirmar que "sabem que l'ocupació és una eina fonamental en el procés d'integració social. Però la seva feblesa, quantitativa i qualitativa, l'està convertint en una estratègia cada vegada més relacionada amb el fet de sobreviure i menys amb el benestar". Per un altre costat, l'informe de Càritas-FOESSA analitza les febleses del nostre Estat de Benestar. Unes febleses existents en l'etapa precrisi, i agreujades per l'aplicació dels programes de càstig social, mal anomenats d'austeritat. L'absència de programes de lluita de debò (amb eficàcia avaluable) contra la pobresa fa que només un 9% de les llars sota el llindar de la pobresa percebi, en aquests moments, la recuperació econòmica en les seves condicions de vida. És a dir, existeix recuperació econòmica, però no superació de la crisi, almenys, en el que fa referència a les desigualtats socials.

II.- L'Enquesta de Pressupostos Familiars de 2016 publicada aquesta setmana per l'INE té com a principal objectiu obtenir estimacions de la despesa de consum anual de les llars privades, de com es distribueix aquest entre els diferents béns i serveis, i de l'evolució d'aquesta despesa respecte de l'any anterior. Els resultats principals són prou clars: la despesa mitjana anual per llar espanyola en termes corrents va ser de 28.200 € (un 2,6% més que l'any anterior), mentre que a les Illes Balears superava els 31.400 €, amb un creixement interanual del 6,7%. Entre les llars espanyoles i les insulars no hi ha gran diferència en la distribució percentual de la despesa familiar, i és el grup d'habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles el que s'endú la major part, atès que en tots dos casos supera el 30% del pressupost total. En qualsevol cas, el més rellevant és: a) la major despesa de les famílies illenques ens està confirmant que aquí la carestia de vida és major que la que existeix de mitjana al conjunt de l'Estat, i el seu creixement aquí està desbocat, i b) en ser uns resultats en termes de mitjana, tot indica que les diferències entre famílies riques i famílies empobrides són bastant superiors a les Illes Balears que al conjunt d'Espanya.

III.- A l'informe de Càritas s'expliquen les estratègies, diguem que de subsistència, de les famílies més empobrides per fer front a la seva situació de precarietat. Les principals són: 1. Mesures per gastar menys energia (reduint hores de calefacció, apagant llums, etc.) 2. Invertir doblers per reduir la despesa energètica (canvi de bombetes, aïllament tèrmic, finestres, etc. ). 3. Acceptació per part d’algun membre de la llar d'algun treball mal pagat i/o sense contracte.

I els pressupostos de les famílies molt riques o riques? Com posen de manifest les dades de l'Enquesta de Pressupostos Familiars, bé. Com sempre!
Publicat originalment a l'Ara Balears (30-VI-2017)