divendres, 17 de novembre de 2017

Malgrat el PP i C's, un avanç contra la precarietat laboral


Un dels dogmes empresarials tan fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de persones assalariades– del 15,9%.

El citat dogma –gairebé mantra– empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària, l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a l'ocupació.

En aquest context, té molta importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora, i es reparteix molta misèria.

El cas és que la nova Llei de Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això, dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre d'altres, causa de finalització dels contractes.

Tanmateix, la llei s'ha de desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant, no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el Romanones se’n torni a sortir.
De moment, el que ha quedat aclarit és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i salarials decents.

Publicat originalment a l’Ara Balears (16-XI-2017)

dijous, 16 de novembre de 2017

D'Amnistia Internacional i de voltors carronyers


El procés d'autodeterminació català, o, si es vol, el procés de constitució de la República de Catalunya té infinitat d'innovacions pel que fa a la pacífica –i pacifista- lluita política i social. Però també està destruint alguns mites, i ratificant algunes certeses.

Un dels mites destruïts és, sens dubte, l'equanimitat i rigor d'Amnistia Internacional (AI). En cap cas m'esperava, abans al contrari, que aquesta benvolguda organització de defensa dels drets humans no considerés presos de consciència –o presos polítics- als “Jordis”, ni als membres del Govern de la Generalitat que, en la condició de presó preventiva, romanen a les presons espanyoles d'Estremera i d'Alcalá Meco. Ha estat una gran sorpresa, car, no debades, l'endemà del referèndum de l'1-O AI havia emès un contundent comunicat en el qual AI denunciava l'ús excessiu de la força per part de Policia Nacional i Guàrdia Civil a Catalunya, i el passat 18 d'octubre, en un altre comunicat, afirmava que "els càrrecs de sedició contra Sánchez i Cuixart són excessius i demanem que se suspengui la presó provisional".

És sabut que, en la seva llarga trajectòria, AI no utilitza el terme "presos polítics" perquè, segons explica, no existeix una definició en l'àmbit internacional, i és per això que prefereix utilitzar el terme "presos de consciència". Fins aquí, res a dir. Ara bé, que afirmi que no considera presos de consciència a Jordi Sánchez, a Jordi Cuixart i als i a les membres del Govern català empresonats és el súmmum. I, per a més inri, ho fa al·legant que "són acusats d'actuacions que poden constituir delicte". Hi ha, per ventura, algun pres o alguna presa de consciència que no sigui acusat o acusada d'haver comès algun delicte? Clar que no! Les persones preses de consciència de, posem per cas, Xina, Turquia, o el Marroc són totes elles acusades d'haver comès algun delicte, encara que aquest delicte sigui l'exercici de drets democràtics com el d'associació, reunió, manifestació, o llibertat d'expressió. En el cas dels catalans i de les catalanes està més que clar que són presos preventius i preses preventives per raons polítiques. L'advocat i Tinent-Alcalde de Barcelona, Jaume Asens, no ho ha pogut definir més clarament en afirmar que "Més que un sistema de justícia, és un sistema de xantatge, propi de l'època medieval". Val a dir que a aquests presos i a aquestes preses, directament o indirectament, se'ls ha plantejat: "Si fas un acte de contrició [renunciar a les teves idees polítiques, i acceptar la Constitució i l'aplicació a Catalunya del seu article 155], podem tenir un acte de clemència amb el teu". Ras i curt: S'aplica el criteri medieval de la justa venjança.
Sembla que a Londres – seu central d'Amnistia Internacional- es tenia, amb bon criteri, decidit qualificar aquest afer com a propi de "presos de consciència", i exigir la immediata llibertat dels/les empresonats/ades. Però ha estat la secció espanyola la que ha fet que AI faci anques enrere. El nacionalisme espanyol té els tentacles molt llargs... No sóc soci d'AI –a casa ens repartim les afiliacions de les diverses ONG, i aquesta no em toca- però si fos jo el titular de l'afiliació, ja m'hauria donat de baixa.

Com deia en començar aquestes línies, el "procés" també ha ratificat algunes certeses, entre elles que la sobirania –més o menys efectiva- dels pobles no agrada als poderosos. Les elits neoliberals es mouen com a peix en l'aigua en el que s'ha anomenat "Capitalisme del BOE". L'exemple que m'ha arribat és molt il·lustratiu: Estant calenta la publicació BOE de l'anul·lació de les institucions catalanes per l'aplicació del 155, la Patronal de Grans Magatzems ( que agrupa a les grans empreses de distribució comercial, com ara Carrefour, El Corte Inglés, AKI, Leroy Merlin, Media Markt, Conforama, Makro, Alcampo, IKEA, etc.) ja exigia que s'imposés la desregulació dels horaris comercials a Catalunya, i s'implantés el sistema de la Comunitat de Madrid. Com a voltors carronyers, passen de la manera de viure, sentir, comprar, i vendre dels catalans i catalanes. Volen imposar hàbits, costums, i maneres de fer pròpies d'altres realitats socials.

Avís per a navegants illencs: A menor autogovern, més poder per als poderosos.

Publicat originalment  a dBalears ( 13-XI-2017)




diumenge, 12 de novembre de 2017

Recordant Pasionaria per a "oír los pasos del tirano que se marcha"


Un 12 de novembre de 1989 moria Dolores Ibárruri, Pasionaria.
En el seu record un poema, que fa poc vaig descobrir, de Gioconda Belli:

HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga
de obreros de palomas
de chóferes de flores
de técnicos de niños
de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj las fábricas
el plantel los colegios
el bus los hospitales
la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oír los pasos del tirano que se marcha.

divendres, 10 de novembre de 2017

Xifres, persones i desenvolupament humà

"Llegint la literatura econòmica, un té la sensació que, amb tantes xifres en el cap, ja no se'n recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". Aquesta reflexió de Josep Ramoneda a ‘L'esquerra necessària’ (RBA, 2012) és extraordinàriament escaient pel que fa a les anàlisis de la situació de l'anomenat "mercat de treball", perquè, efectivament, a l'hora d'interpretar les xifres laborals, un té la sensació que s'oblida que, darrere d'elles, hi ha persones.

Sense anar més lluny, la setmana passada es van conèixer les xifres corresponents al mes d'octubre d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, i, afortunadament, alguns mitjans de comunicació van emfatitzar el drama que significa que " més de la meitat de les persones a l'atur no cobra cap prestació". Si tenim en compte que aquesta dramàtica situació es produeix just en acabar una temporada turística d'impressionant rendibilitat empresarial, caldrà concloure que tal dramàtica situació evidencia el caràcter no inclusiu del model de creixement de les Illes Balears. Amb una taxa del 52,1% de persones aturades sense prestacions, no és demagògic denunciar que, en aquestes nostrades –i suposadament riques– illes, no es compleix l'exigència de "desenvolupament humà per a totes les persones", que, no debades, és la proposta fonamental de l'últim Informe sobre Desenvolupament Humà –el corresponent al 2016–, publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

Però la majoria dels comentaris –generalment a partir de les anàlisis governamentals de les xifres– feien referència als aspectes quantitatius, suposadament positius, com, per exemple, que l'atur registrat –51.395 persones– ha tingut un descens en relació amb el mateix mes de l'any passat de -5.612. Aquestes són les xifres, però, no obstant això, res es diu de les persones que aquest octubre –a diferència de l'any anterior– no figuren com a aturades registrades pel fet de, posem per cas, haver-se convertit d'eventuals en fixes discontínues, o que han iniciat qualsevol dels programes de Polítiques Actives d'Ocupació (PAO). Val a dir que, encara que les seves perspectives vitals i les seves carències materials hagin canviat veritablement molt poc, ambdues situacions són de les moltes que no permeten que aquestes persones siguin incloses   a l’atur registrat.

D'altra banda, es braveja de la xifra de 509.534 afiliacions a la Seguretat Social i s'afirma que "continua el fort impuls de l'ocupació, que, per primera vegada, supera els 500.000 afiliats en un mes d'octubre", o que "Balears juntament amb Madrid són les úniques Comunitats Autònomes amb un nivell d'ocupació superior al que hi havia abans de la crisi (2007)". Aquestes afirmacions governamentals són molt discutibles: per què s'entesten a equiparar mitjana d'afiliacions amb mitjana de persones afiliades? Per què ho fan, malgrat que les pròpies notes metodològiques oficials indiquen que les xifres que mensualment es publiquen fan referència a registres administratius i no a persones treballant i que, per tant, una mateixa persona pot haver generat diversos registres administratius en el mateix mes? Per què, en fi, sostenen que ara hi ha més ocupació que abans del 2007? Si la base analítica de tal afirmació són les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, és molt probable que s'equivoquin. L'estirabot actual de tals xifres és conseqüència d'una major temporalitat laboral de curta i molt curta durada; mentre que al 2007 la temporalitat existent era de certa durada, car moltes persones assalariades tenien "contractes per obra o serveis". Les xifres són "millors" ara, però, abans de la crisi-estafa, les persones estaven millor perquè, fins i tot amb contractes temporals, l'ocupació era infinitament més inclusiva que l'ocupació postcrisi. Tanmateix, aquesta divergència entre xifres i persones ens la tornam a topar quan el Govern de les Illes Balears, en analitzar la qualitat de l'ocupació, posa l'accent en el fet que "la generació neta d'ocupació es concentra en contractes a temps complet". Una afirmació que, amb les xifres d'octubre, és absolutament certa, però que oblida que la parcialitat de les vides laborals de les persones també es produeix amb contractació temporal de molt curta durada, encara que sigui de jornada completa.

Per acabar, no em puc estar de comentar una qüestió cabdal: l'atur de llarga durada que, des de la perspectiva de les xifres, té una clara millorança car es redueix interanualment un -21,1%, tot i que encara ara representa el 27,4% del total de persones aturades. Però, què cal dir des de la perspectiva de les persones? Molt probablement que la millorança no és tan clara. Per què? Doncs perquè, com he explicat altres vegades, no mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada, perquè, a tall d’exemple, una persona que després de, posem pel cas, dos anys ininterromputs en desocupació té un contracte de pocs dies, en apuntar-se novament a la llista d’atur registrat, ja no es considera aturada de llarga durada.

En definitiva, cada dia és més important no oblidar que, darrere de les xifres hi ha persones, amb les seves carències materials, els seus particulars i/o familiars ascensors socials, que no acaben de funcionar, i les seves precarietats de vida... Per això –si el que realment volem mesurar és la millora de les oportunitats de les persones a la vida–, amb paraules de l'informe del PNUD abans esmentat, "més enllà de les mitjanes: el que cal és la utilització del conjunt d'índexs de desenvolupament humà".

Publicat originalment a l’Ara Balears (9-XI-2017)

COP 23: Canvi Climàtic S.A.



Avui, 6 de novembre, a la ciutat alemanya de Bonn, comença la vint-i-tresena conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, és a dir, el que coneixem com a COP 23, i que es perllongarà fins divendres dia 17 de novembre. Personalment, em debat entre, per una banda, el desig que aquest tipus de trobades anuals siguin útils i efectives per frenar l'escalfament global, i, per altra banda, la constatació que aquestes conferències (COP) són, fonamentalment, esdeveniments de turisme de congressos i reunions, però, malauradament, amb poca efectivitat per canviar les coses que cal canviar per salvar el planeta.

Els que vam ser crítics amb els resultats del COP 21, que va aprovar l'Acord de Paris sobre canvi climàtic, i alguna cosa vam dir sobre la impossibilitat del capitalisme verd, en aquests dos últims anys hem tingut l'oportunitat de comprovar que una mica de raó teníem. És més, es van acumulant evidències que per frenar la crisi climàtica, el que es diu a l'himne revolucionari –La Internacional- "el món canviarà de base", és hora que passi a ser una realitat.

Vegem, a tall d'exemple, un document i un llibre que reforcen les evidències sobre la contradicció entre capitalisme globalment desfermat i lluita contra canvi climàtic: La publicació de Corporate Europe Observatory (CEO), que és un grup activista i de recerca, que denuncia i lluita contra la desproporcionada influència de les empreses i els seus grups de pressió en la presa de decisions en la Unió Europea, i Ecologistes en Acció, que han titulat "Atrapats pel gas: El lobby ocult després de l'impuls de la UE a les infraestructures gasístiques". El llibre "Canvi Climàtic S.A" que és un seguit d'articles signats per diferents autors i autores que, ja en la seva introducció, signada per Nick Buxton i Ben Hayes, planteja una pregunta clau: Seguretat per a qui en la crisi climàtica? En la mesura que s'avança en els successius capítols, sorgeixen altres preguntes tan rellevants com: Qui són els guanyadors i perdedors de les noves estratègies de "seguretat climàtica"?, Quines són les implicacions que institucions com el Pentàgon o corporacions com Shell reformulin l'abast del canvi climàtic des dels àmbits de justícia social i ambiental als de seguretat?, Què és el que s'assegurarà, per a qui, per part de qui, i a quin cost?

Però, sobretot, m'interessa compartir la cridada a l'acció i la mobilització que, en ocasió d'aquest COP 23 a Bonn, fa La Via Campesina. Gairebé sempre compartesc els plantejaments que fa aquest moviment camperol internacional, i, en aquesta ocasió, no poden estar més encertats en afirmar que "hem de transformar urgentment els sistemes de producció financera, social i ecològica, així com repartir el treball i la riquesa, la preservació de béns comuns com l'aigua, la terra, la flora i la fauna". A casa nostra, ja és d'emergència decréixer en turisme si volem que decreixi l'escalfament climàtic del planeta. Seguir parlant de "turisme sostenible" sense decreixement és un oxímoron. O, altrament dit, quelcom propi de les lògiques de mercantilització de la lluita contra el canvi climàtic, és a dir, de Canvi Climàtic SA.

I, tanmateix, és possible capgirar aquesta dinàmica, especialment destructora per a les persones no estrictament riques: Com diu La Via Campesina: Globalitzem la lluita, globalitzem l'esperança!

Publicat originalment a dBalears (06-XI-2017)

dilluns, 6 de novembre de 2017

Autònoms


Dues notícies recents fan que avui escrigui del col·lectiu d'homes i dones que treballen remuneradament com a autònoms i autònomes. La primera d'aquestes notícies és que dimecres passat, 25 d'octubre, el BOE va publicar l'esperada Llei 6/2017 de reformes urgents del treball autònom que, en allò que és substancial, inclou: a) Un abaratiment dels costos de Seguretat Social. b) Algunes mesures tendents a facilitar la conciliació de l'activitat professional de les persones autònomes amb les necessitats d'atendre menors o dependents, a millorar les condicions dels autònoms/es amb discapacitat, i a facilitar i permetre la contractació dels fills discapacitats dels autònoms. c) Mesures que pretenen augmentar els ingressos d'aquest col·lectiu mitjançant fórmules, com ara la comptabilització al 100% del treball per compte propi amb la pensió de l'autònom, la reducció del 30% de les despeses de subministraments, com l'aigua, el llum, l'electricitat i la telefonia, sempre que es treballi des de casa. d) Se'ls atorguen alguns drets "laborals", tals com a la formació, el reconeixement de l'accident 'in itinere', una millor formació en prevenció de riscos laborals o deduccions per a manutenció (quan aquesta afecti directament l'activitat, amb un límit de 26 euros diaris i sempre que pugui comprovar-se a través de mitjans telemàtics). i) Finalment, es regulen una sèrie de canvis referits als drets de participació de les organitzacions d'autònoms en organismes de representació i diàleg social, com ara el Consell Econòmic Social del Regne d'Espanya, etc.

Algunes anàlisis conclouen que, amb aquesta nova legislació, es produirà un gran avanç en els drets d'aquestes persones. Em semblen precipitades les conclusions que ens vénen a dir que en matèria d'autònoms -un tema electoralment sempre recurrent- ja tenim la Seu plena d'ous. Falten el desenvolupament de l'esmentada llei i les instruccions administratives per a la seva aplicació. En definitiva, l'assenyat és esperar a veure'n amb lupa la lletra menuda abans de fer grans elogis a aquesta nova legislació. El que sí que es pot avançar, sense por d'equivocar-se, és que no s'avança gens en la garantia de voluntarietat de les persones autònomes a ser-ho. És a dir, no hi ha cap mesura per combatre els "falsos autònoms" o "autònoms forçats" com a única forma d'inserció a l'anomenat mercat laboral per a molta gent. L'absència de mesures conduents a evitar l'autoprecarització és molt coherent amb la ideologia neoliberal d'emprenedoria. Ningú millor que Santiago Alba Rico ha resumit aquesta ideologia en afirmar que, mentre que el socialisme va fracassar en la construcció d'un "home nou", el capitalisme ho ha fet realitat en la figura de l' "emprenedor".

La segona de les notícies a què feia referència al principi és que el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social ha publicat recentment l'informe sobre " Treballadors Autònoms, pròpiament dits, en alta en la Seguretat Social" del tercer trimestre de 2017. Aquest informe ens permet conèixer que, en aquest trimestre, que, com a conseqüència d'un model de creixement amb gran estacionalitat, és el període de màxima activitat econòmica i laboral, el perfil predominant de les persones que formen aquest col·lectiu a les Illes Balears és el següent: Autònom del sector serveis (74,8%), sense assalariats a càrrec seu (74,8%), home (65,7%), entre 40 i 54 anys (45,6%) -encara que amb una important presència de persones d’entre 25 i 39 anys (27,6%)-, de nacionalitat espanyola (76,4%), amb 5 anys o més d'antiguitat en el seu negoci (44,1%) i que cotitza per la base mínima de cotització (91,1%).

Val a dir que aquest perfil predominant ho és d'un col·lectiu que, a data de 30 de setembre de 2017, està compost per 95.377 persones afiliades per compte propi a la Seguretat Social, 55.072 de les quals són persones físiques, és a dir, que no estan integrades en societats mercantils, cooperatives o altres entitats societàries, tampoc són col·laboradors/es familiars, ni estan registrats/ades com a part d'algun col·lectiu especial de treballadors/es. És a dir, caldria afegir al perfil abans descrit que la part majoritària (58%) del col·lectiu d'autònoms illencs és una persona solitària, especialment vulnerable als embats del mercat i de les precarietats. Apuntin, finalment, que el nombre de "negocis" amb una antiguitat superior a 5 anys és un 11% inferior a la mitjana estatal i que s'observa un augment significatiu dels "negocis amb menys d'11 mesos d'antiguitat". Tot indica, doncs, que, com a conseqüència de l’absència de polítiques de “segones oportunitats” de debò, la precarietat i la temporalitat de curta durada no és una patologia exclusiva del món laboral de les persones assalariades.

Concloc amb una reflexió que sembla òbvia: En paraules de Pierre Dardot i Christian Laval, el neoliberalisme -entès com "el conjunt dels discursos, de les pràctiques, dels dispositius que determinen una nova manera de govern dels homes segons el principi universal de la competència"- ordena les relacions socials "conforme al model de mercat, i transforma el mateix individu, cridat a concebre's a si mateix com una empresa". A aquestes altures del segle XXI, i a una Europa que es resisteix a abandonar les receptes basades en una sobredosi d'austeritat i precarietat laboral, no queda altre remei que analitzar el treball autònom en el context descrit pels dos filòsofs francesos. L'emprenedoria neoliberal va associada a massa quincalla ideològica de baix cost.

Publicat originalment a l’Ara Balears (02-XI-2017)

Setmana republicana

Sense prolegòmens: Aquesta serà una setmana d'intensa acció republicana.

I.-Avui és el primer dilluns de República Catalana. El que va succeir el divendres de la setmana passada és un fet d'una grandíssima transcendència política, social, i econòmica. Marca el començament de la fi del postfranquisme, de la inmodèlica transició, concretada en la Constitució de 1978. Pot ser l'inici, encara que amb més dificultats que certeses, d'un nou Estat innovador en garantir drets de ciutadania de nova generació, d'aprofundiment de la bona governança en les formes i maneres d'exercir la democràcia, de noves i efectives solidaritats amb els pobles de l'Estat espanyol, d'Europa i del món, d’un estat compromès de debò amb les causes justes com, per exemple, la llibertat del poble del Sàhara Occidental, o amb les persones refugiades que moren, dia si i dia també, en el nostre Mar Mediterrani.

Tenir una nova República que, geogràficament, políticament, sentimentalment, i culturalment és tan a prop nostre, a molts illencs i illenques ens omple de goig, i, alhora, de neguits. Aquesta setmana serà, sens dubte, clau per saber si la declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017 es desenvolupa, i el Butlletí Oficial de la nova República Catalana comença a publicar normes d'acord amb la Llei de Transitorietat. Serà, amb tota seguretat, una altra setmana d'infart esperant esdeveniments que ens certifiquin que hi ha Republicà Catalana de veritat, i no només ressaca provocada per una gran il·lusió.

En qualsevol cas, deixau-me celebrar-ho amb un fragment de les "Cançons republicanes", del nostre Pere Capellà:

"Ara es perill ja ha passat
sa República tenim
i en es parèixer vivim
amb molta tranquil·litat,
lo que ha deixat demostrat
que és indigne que s'emplei
es republicans de vell
com a símbol des desordre,
perquè amb ells hi ha més ordre
que no amb sos amics del rei".

II.- El dia 1 de novembre Memòria de Mallorca ens convoca, un altre any, a l'homenatge a les víctimes del feixisme que, a partir de les 12 hores, es fa en el Mur de la Memòria del cementiri de Palma. És un acte tan imprescindible, com indignant és que tantes famílies no puguin honrar als seus morts en la normalitat del retrobament i recolliment íntim. És un acte absolutament necessari, tot i que tinc per a mi que l'autèntic homenatge pendent a les nostres víctimes de la dictadura franquista és l'enderrocament del monument feixista de la Feixina, i l'anul·lació de les sentències dictades pels tribunals feixistes.

III.- Aquesta setmana, els dies 2, 3 i 4 de novembre a Saragossa, se celebra el XII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica. Ben segur serà, un altre any, un debat rigorós i intens sobre la proposta de Renda Bàsica Incondicional que, convé recordar-ho, és una proposta –no l'única- d'un conjunt de mesures per a una política econòmica per a una societat veritablement basada en la justícia social. La Renda Bàsica és una proposta genuïnament republicana, car va orientada a garantir la llibertat material de tot ciutadà i tota ciutadana pel fet de ser-ho.

Salut i República... i, entre debat i debat a Saragossa, serà mal de fer no recordar a Labordeta cantar “Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”.


Publicat originalment a dBalears (30-X-2017)

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Situació laboral: calen noves idees

"La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles". Aquesta frase resumeix a la perfecció, al meu entendre, un excel·lent marc mental per analitzar les dades que l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2017 ens ha proporcionat, i, alhora, per reflexionar de tot plegat una mica més enllà de conjuntures. Val a dir que l'EPA és, encara que amb imperfeccions, el millor instrument estadístic per analitzar el tarannà de l'anomenat mercat de treball. No queda més remei que posar èmfasi en aquesta obvietat, car en aquestes contrades se sol donar la mateixa credibilitat a uns registres administratius, dissenyats per a objectius diferents dels estadístics –atur registrat o afiliacions a la Seguretat Social, a tall d'exemple–, que a les estimacions d'aquesta enquesta que, a més de tenir tots els requisits tècnics, forma part d'EUROSTAT, és a dir, de l'oficina estadística de la UE.

Sobre la inadequació per a les anàlisis serioses d'aquests registres administratius cal recordar, també a tall d'exemple, que, en la pràctica totalitat dels estats membres de l'OCDE, el fet que creixi el nombre de persones inscrites en les oficines públiques d'ocupació –a casa nostra el SOIB– és considerat un símptoma de bona salut del mercat laboral. Per què? Doncs perquè significa que hi ha més gent que, posem per cas, vol participar en accions formatives al llarg de la seva vida laboral, desitja una mobilitat laboral i/o geogràfica o una modificació de la seva jornada laboral –l'ocupació a temps parcial desitjada existeix en mercats laborals que veritablement funcionen com cal–. Un altre exemple que resulta esclaridor: el més o menys recent moviment a l'alça del nombre d'afiliacions –no de persones afiliades– a la Seguretat Social a les Illes Balears, i arreu del Regne d'Espanya, s'ha produït en paral·lel a l'escurament de la guardiola de les pensions. Millorar la utilització d'indicadors laborals és, idò, una d'aquestes noves idees que tenen la dificultat de fugir de les velles.

Però anem per feines per a complir el compromís amb l'ARA Balears, que és comentar les dades que es van fer públiques dijous passat. Recordem, d'entrada, que el trimestre estiuenc és especialment interessant per a una anàlisi de fons del mercat laboral illenc perquè, en un model econòmic tan estacional com el d'aquestes illes, és quan l'activitat econòmica i laboral està al màxim. De fet, en els mesos de juliol, agost i setembre s'aconsegueixen, any rere any, alguns dels màxims registres laborals quantitatius.

Enguany no ha estat una excepció, i la població activa –la que, classificada com a ocupada o aturada, vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral– aconsegueix la xifra de 645.500 persones, que, amb alguns alts i baixos de poca importància, segueix la senda de creixement que no es va veure interrompuda per l'inici de la crisi laboral de la Gran Recessió. No obstant això, com que el context és de creixement de la població major de 16 anys –gairebé un 1,5% més que l'any passat–, això no es reflecteix a la taxa d'activitat, que, amb un 67,35%, és la més baixa dels últims sis trimestres estiuencs. Aquesta dada, és a dir el percentatge de població activa en relació amb el total de les persones en edat de treballar, és rellevant perquè és l'indicador amb el qual millor es copsa el dinamisme i/o atractiu laboral de la societat. En qualsevol cas, la població ocupada, amb un total de 585.800 persones, registra un rècord en la sèrie històrica del tercer trimestre de l'EPA, però, sobretot, cal dir que una taxa d'ocupació –el percentatge de la població activa amb ocupació– del 61,12% és la més alta d'aquests últims anys, però és inferior a la que teníem abans de la crisi –el 2007 era del 63,12%–. Per tant, i a pesar que en aquest tercer trimestre es registra un rècord de població assalariada –473.900 persones–, convindria no bravejar tant que ja estam, quantitativament, millor que abans de la Gran Recessió. O, per ventura, es pot manifestar satisfacció de tenir, en ple estiu, una població aturada de 59.700 persones i una taxa d'atur del 9,25%, que és, per cert, gairebé el doble de la que teníem abans de l'inici de la crisi-estafa –4,64% en el tercer trimestre del 2007.

En qualsevol cas, a aquestes altures de la postrecessió econòmica, però mantenint-se les polítiques de devaluació salarial, i la degradació del factor treball, convindria fugir de les velles idees de mantenir el focus en els aspectes quantitatius i posar-lo –i intensificar-lo– sobre els trets qualitatius. La pregunta clau ara mateix és la següent: com va el procés de precarització laboral ideat a partir de la Reforma Laboral del 2012?

En els mesos estiuencs –en ple hedonisme, o en un lamentable estat etílic dels i les turistes– és, també, quan millor es visualitzen les precarietats del nostre mercat laboral. Vet aquí alguns exemples: 1. L'estimació de l'INE ens diu que les persones ocupades a temps parcial són ja 66.900. Són més que en el mateix període de l'any anterior i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. 2. Entorn del 30% de la població ocupada més susceptible de precarietat legal –els casos d'explotació laboral són figues d'un altre paner–, és a dir, tres de cada deu persones ocupades, hi estan en les categories de "treballadors/es per compte d'altri", "empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent" o com a persones que "ajuden en l'empresa o en el negoci familiar". 3. La temporalitat de la gent assalariada no deixa de créixer i ja afecta un total de 151.100 persones –el 31,9% del total, un 1,5% més que l'estiu passat–. 4. Malgrat l' "èxit turístic sense límit", més del 39% de la població aturada ho és de llarga durada –més d'un any en situació d'atur–, un 4% de les llars illenques tenen a tots els seus membres en atur i, per acabar d'arrodonir-ho, el 74% de les persones en atur no cobren cap prestació.

Tot plegat, em sembla que dibuixa una nova geografia laboral de les desigualtats que, al meu entendre, converteix en estantissa la idea de "prosperitat compartida". Sospit que les noves idees haurien d'anar orientades a esbrinar un horitzó de prosperitat sense precarietats (laboral, social i vital). Dit això, no puc acabar sense aclarir que la frase amb la qual he iniciat aquest article –i ha recorregut les reflexions que en ell he intentat compartir amb els lectors i lectores– no és d'algú radical o antisistema, ans al contrari, la va escriure una persona tan d’ “ordre" com John Maynard Keynes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-X-2017)

divendres, 27 d’octubre de 2017

Permisos de naixement i adopció iguals i intransferibles, ja!

En acabar setembre es va produir una d'aquestes notícies efímeres a què la política espanyola ens té tan acostumats. En aquella ocasió s'anuncià un acord del PP i C's per augmentar el permís de paternitat a 5 setmanes el 2018, que era pura "pólvora mullada". L’esmentat acord entre les dues marques de la dreta espanyola i espanyolista es produí en el marc de les negociacions dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any vinent, que, donat el canvi de posició del PNB per mor de la actuació del Govern d’Espanya a Catalunya, no sembla que tinguin gaire possibilitats d'esdevenir realitat. Era, idò, una no-notícia.
No obstant això, l’esmentat acord es va presentar amb grans escenificacions propagandístiques, en les quals, especialment C's, parlaven de transcendental pas cap a la igualtat. Encara sort que la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA) va posar els punts sobre les is afirmant que "5 setmanes de permís de paternitat, enfront de les 16 setmanes de maternitat, segueix sent un objectiu obsolet –i també anticonstitucional– per a una societat que reclama igualtat real en el dret a cuidar de les seves criatures: les enquestes indiquen que el 92% dels pares i el 93% de les mares estan d'acord en l'equiparació total dels dos permisos".
He recordat aquesta no-notícia mentre donava una ullada a la informació que avui (26-10-2017) ha publicat el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social relativa a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i excedències per a la cura de fills i filles i familiars, que s'han tramitat durant els primers nous mesos del 2017. Les dades, pel que fa a les Illes Balears –no gaire diferents de les del conjunt del Regne d'Espanya–, són les següents:
En els tres primers trimestres d'enguany s'han tramitat un total de 5.195 prestacions per a permisos de maternitat; la qual cosa representa una variació del 4,1% en relació amb el mateix període de l'any anterior. En qualsevol cas, allò que crida més l'atenció és que, del total de permisos per maternitat –descomptats els que són per adopció i acolliment–, només un 0,8% són compartits. La participació dels pares, independentment de la seva voluntat, és extraordinàriament minoritària per mor de les dificultats que imposa, ‘de facto’, la norma legal vigent. Per una altra banda, de permisos de paternitat, se n'han tramitats 4.634, és a dir, s'ha produït un increment del 9,14% interanual. Aquest augment del compromís dels pares envers la cura dels nadons és, sens dubte, molt positiu, però el que és substantiu és que, davant el total de permisos per maternitat, sense tenir en compte els d'adopció i acolliment, gairebé el 5% dels pares no fan ús d'aquest dret al permís paternal.
Ras i curt: el que cal és que PP i Ciutadans deixin de bloquejar al Congrés dels Diputats la reforma que, des de fa temps, proposa la PPIINA per "concedir a cada persona progenitora 16 setmanes de permís intransferible i pagat al 100%. Una reforma acuradament dissenyada perquè cada progenitor/a pugui quedar-se al càrrec del seu nadó durant 14 de les seues 16 setmanes –cada progenitor/a tindria 2 setmanes de permís parental inicial a partir del naixement, més 14 setmanes de permís parental per a la criança a prendre's durant el primer any–".
Aquesta proposta de la PPIINA és absolutament viable i necessària per a, tot seguit, preocupar-nos i ocupar-nos de l'altre focus de desigualat de gènere en aquest àmbit dels ‘permisos laborals’ que comentam: el referit a les excedències per cures de familiars. La dada és prou eloqüent: del total de 1.098 prestacions tramitades a les Illes Balears en els tres primers trimestres del 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones! Sense més comentaris!
Publicat originalment a l’Ara Balears (26-X-2017)

dijous, 26 d’octubre de 2017

Habitatge: Garantir drets, o, només, millorar oportunitats?

El passat 17 d'octubre, coincidint amb la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, la Xarxa Europea Contra la Pobresa (EAPN) va publicar el seu estudi sobre "L'estat de la pobresa. Seguiment de l'indicador de risc de pobresa i exclusió social a Espanya 2008-2016". Un dels aspectes que, al meu entendre, és més interessant d'aquesta radiografia de l'estat de les víctimes de les polítiques neoliberals és l'anàlisi sobre la intensitat de la pobresa i les condicions d'habitatge. Més enllà de l'avaluació de les preocupants carències materials relacionades amb les condicions en què es viu en els habitatges (pobresa energètica, entre d'altres), l'informe d'EAPN ens adverteix que "existeixen grans diferències en les condicions dels habitatges de la població pobre pel que fa a les de la resta de la població". Per tant, garantir el dret a un habitatge digne no hauria de ser només el "principi rector" d'una política sectorial sempre condicionada per les lleis del mercat i del sacrosant dret a la propietat privada. Una societat que privilegia drets subjectius de les classes propietàries i dels operadors dels mercats, mentre relega a una mera -i gairebé mai avaluable- millora d'oportunitats la necessitat bàsica d'habitatge, és, difícilment, una societat justa i regida per paràmetres d'estat social de debò.

 Al meu entendre, per modificar la cartografia de la pobresa i la desigualtat que ens descriu EAPN, i altres entitats com ara Càritas, i que ens permeti avançar cap a una veritable societat justa, haurien d'implementar-se polítiques públiques d'habitatge que, aplicant la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i d'alguns tribunals d'estats membres de la UE, i del "sentit comú no neoliberal",  s'orientessin cap a la consideració de l'habitatge com un dret subjectiu. Potser, abans de seguir, convé dedicar unes línies per aclarir què és això d'un "dret subjectiu". Fins a on jo sé, hi ha prou teoria jurídica sobre aquest concepte, però, simplificant molt, es pot dir que un dret subjectiu és " el de cada persona", per exemple, el de propietat que un té de la seva casa. Doncs el "dret subjectiu a l'habitatge" és el dret que tothom té a tenir una casa on viure dignament. Com a tals, tots dos drets (a la propietat i a l'habitatge) són susceptibles de ser reclamats davant els tribunals per a que es facin efectius, i no únicament quedin en drets declaratius.

Des d'aquesta perspectiva, el Projecte de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, tot sent un avanç, és una certa decepció. Si no es canvia substancialment, serà una legislació de, en el millor dels casos, millora d'oportunitats en l'accés a l'habitatge (igual lògica tenen els anuncis en aquest àmbit fets en el recent debat de política general de la Comunitat Autònoma per la Presidenta Armengol), però, en cap cas, de garantia de debò d'aquest dret bàsic. És a dir, com en l'exposició de motius s'afirma que "és important que la Llei permeti donar una resposta integral i coherent sobre què cal fer a les Illes Balears per atendre la problemàtica de l'habitatge amb caràcter general", hom pot concloure que en aquesta resposta integral i coherent no hi entra una garantia com la que es regula en el capítol II de la Llei 3/2015, de 18 de juny, d'Habitatge del País Basc. Que aquesta llei basca inclogui un capítol titulat "Dret subjectiu d'accés a l'ocupació legal d'un habitatge digne i adequat" demostra, almenys, dues coses: D'una banda que la desqualificació d'aquest dret subjectiu com un mite o una quimera és una desqualificació interessada i irreal. Clar que sí que es pot! I no val al·legar únicament que el País Basc té un sistema de finançament del seu autogovern que permet aquestes polítiques. Sent això cert, no es pot negligir que les administracions basques han tingut, des de fa temps, unes prioritats pressupostàries (un percentatge del total del pressupost destinat a polítiques d'habitatge) que lis permeten implementar tals polítiques.

D'altra banda, aquest capítol de la llei basca d'habitatge certifica que François Dubet no va mal encaminat  quan planteja que "Una societat no es percep i no actua de la mateixa manera segons s'inclini per igualtat de posicions o per la igualtat d'oportunitats". ( "Repensar la justícia social. Contra el mite de la igualtat d'oportunitats". Siglo XXI, 2011).   Per al cas que ens ocupa, la igualtat de posicions significa que no hi hagi ningú sense un habitatge que li permeti una vida amb una mínima dignitat, i, a partir d'aquesta igualtat de posicions, operaran –o no- altres mecanismes d'igualtat d'oportunitats. Per contra, quan el dret a l'habitatge és una política més d'igualtat d'oportunitats, allò que sol succeir és que els mecanismes tendents a la reducció de desigualtats i a la dispensació d'igualtat d'oportunitats de debò ni tan sols es posen en funcionament.

En fi, en paraules de David Casasses,  en l'actualitat "... la perspectiva dels drets cobra la major de les importàncies. En efecte, els drets -entre ells, els econòmics i socials-, per la seva pròpia naturalesa, aspiren a contradir la dinàmica expropiatòria-desposseïdora del capitalisme". ("Revertir el Guió". Catarata, 2016). Reduir el dret a un habitatge digne a una mera millora de les oportunitats per exercir-ho és una política adaptativa –més decent i humanitària que les que manquen d'elles- a aquesta expropiació desposseïdora de drets. Cal, idò, revertir el guió del Projecte de Llei de l'habitatge de les Illes Balears. Atrevim-nos!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-X-2017)

dimecres, 25 d’octubre de 2017

40 anys després d'aquell 29 d'octubre...

Fa anys que un dels meus referents del republicanisme modern és Xosé Manuel Beiras. Els ensenyaments d'aquest polític i economista gallec només han estat comparables amb els del recentment traspassat filòsof català, Antoni Domènech. Resulta que l'últim text que he llegit del gallec (que és la seva col·laboració en el llibre "Repensar l'Espanya plurinacional") és una imprescindible reflexió sobre la conflictiva relació entre Estat i nació, no sense abans advertir-nos que també li preocupen molt la relació entre l’ Estat i les classes socials o l'estructura social, entre l’ Estat i la base econòmica, i entre l’ Estat i la ciutadania. Beiras confessa que, si tracta únicament la primera d'aquestes conflictivitats, ho fa per disciplina amb l'encàrrec de l'editora del llibre.

Pot ser que, amb raó, es preguntin què té a veure tot això amb el títol de l'article que, evidentment, fa referència a l'aniversari -que se celebra aquest diumenge vinent- de la gran manifestació a favor de l'autonomia que fa 40 anys va omplir de gom a gom la Plaça Major de Palma. Doncs té a veure bastant. Els que vam participar en aquella manifestació de 1.977, i, molt modestament, vam contribuir una mica a organitzar-la, tenim raons sobrades per sostenir que, 40 anys després, els avanços d’autogovern de debò són molt minsos. La qüestió és que el procés autonòmic ha esdevingut una fal·làcia. Sense sobirania -més o menys disruptiva-,  únicament és raonable parlar de certa -i conflictiva- descentralització administrativa.

És dur acceptar que aquella il·lusió de joventut era infundada. Tanmateix, amb la joventut de llavors era difícil qualsevol lectura crítica a l'anomenada “Transició” que tot just s’iniciava.  Però el que no té cap sentit és que, des de posicions no conservadores,  es negui un balanç crític d'aquest procés de segona restauració borbònica. En aquest sentit, Beiras, en el text abans citat, escriu: "Sabotejat i truncat el projecte rupturista de la sobirania popular [el que l'oposició al franquisme va anomenar ruptura democràtica], el poble espanyol va ser suplantat pel poder del Departament d'Estat nord-americà, amb la col·laboració de les grans Internacionals (la socialdemòcrata i la democristiana), la complicitat de nous quadres dirigents parvenus en algunes organitzacions antifranquistes -primordialment del PSOE, des del Congrés de Suresnes a la tardor de 1974-, i l'adhesió de sectors oportunistes del règim franquista, que van veure en aquesta operació el cel obert per a la seva supervivència, començant pel nou monarca investit per les Corts franquistes en aplicació de res menys que la Llei de Successió de 1947. En paraules de Juan Garcés, 'el poble espanyol', en lloc de poder obrar com a 'sobirà', va quedar reduït a un poble 'intervingut' (per enèsima vegada en la seva història, per cert, des de 1714)".

D'aquella pols, vénen aquests fangs: El cop d’estat, via article 155 de la constitució borbònica del 1978, contra les institucions catalanes (cal recordar tantes vegades com  calgui que la Generalitat de Catalunya és una institució d'origen republicà i restaurada prèviament a l'existència d'aquesta constitució),  i el procés de  (des)autogovern (Segons Beiras: "Avui en dia pot dir-se que el títol VIII [de la constitució del 78] està pràcticament derogat, és a dir, desproveït d'un contingut que realment estigui en vigència) d'unes illes (esdevingudes en colònia turística) que segueixen espoliades, i que, per no poder, no poden autogovernar-se les portes d'entrada a un territori que, a més de ser limitat,  està més que saturat.


Existeix, efectivament, una gran diferència entre la situació de Catalunya i la de casa nostra: Al principat hi ha, en paraules de Xosé Manuel Beiras, una rebel·lió cívica rupturista que, tard o d'hora, triomfarà. A les nostres illes, per contra, les espurnes de rebel·lió cívica rupturista que es van poder albirar en la massiva i persistent oposició cívica-ciutadana a les polítiques de José Ramón Bauzá, en lloc de consolidar-se amb el Govern dels Acords del Canvi, van esvaint-se. Per tant, 40 anys després d’ aquell 29 d'octubre de 1977,  si triomfa el cop d’estat contra les institucions i el poble de Catalunya,  dubt molt que tinguem prou forces per resistir un nou  tsunami recentralitzador.  Al temps! 

Publicat originalment a dBalears ( 23-X-2017)

dijous, 19 d’octubre de 2017

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d' "agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea “Assetjament sexual a la feina: No i punt!”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (19-X-2017)

dimarts, 17 d’octubre de 2017

TOT INCLÒS: El Documental

Rousseau va dir que "l'estat social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa". Efectivament, ha passat molt temps des d'aquell 1762 en què Jean-Jacques Rousseau publicà el seu cèlebre llibre titulat "El contracte social; o, principis del dret polític", més conegut simplement com "El contracte social". No obstant això, idees, com la reproduida entre cometes, d'aquest gran protagonista de la Il·lustració, que, amb reflexions sobre la llibertat i la igualtat dels homes sota un Estat instituït per mitjà d'un contracte social, tant va influir en la Revolució Francesa, resulten -matisades per l'evolució del polièdric pensament emancipatori i igualitari- molt útils per analitzar algunes realitats actuals.

Per exemple, a casa nostra és molt majoritària la concepció que vivim en un estat social de "mig benestar" perquè "vivim del turisme". És més, diria que tal concepció s'ha convertit en una ideologia que ha esdevingut, gairebé, hegemònica. Però, realment aquest viure del turisme ens garanteix que "tots posseeixin alguna cosa i cap tingui massa"? Evidentment, no, i, per això, cada vegada som més la gent que parlam del "malviure del turisme", i, el més important, creixen el pensament i els moviments socials crítics amb els processos econòmics-turbo capitalistes que imposen el tot turisme.

Un dels col·lectius que més ha contribuït a Mallorca a qüestionar el pensament turístic únic ha estat el grup editor de "Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres Illes". Cada any, des del 2014, han editat, en paper i en format digital, quatre monogràfics, de distribució gratuïta -i autofinançats amb aportacions voluntàries-, que són absolutament imprescindibles per al pensament turístic crític o contra hegemònic.

Ara, al mateix temps que segurament ja estan pensant en el monogràfic de 2018, estan embardissats en un nou projecte certament ambiciós: La realització d'un documental que "posa al damunt de la taula la realitat incòmoda que una bona part de la societat mallorquina prefereix defugir".

Però, perquè això sigui possible, fa falta un mínim de recursos econòmics que es pretenen aconseguir mitjançant aportacions de la ciutadania amb una campanya de crowdfunding a la plataforma Goteo, o amb aportacions directes per transferència bancaria.

Al moment d'escriure aquestes línies -gairebé  a l’hora del vermut del diumenge 15 d’octubre-, la campanya a Goteo estava a tocar els objectius de la primera fase, però hi manca un impuls en aquests darrers dies. Tant de bo es desbordin els objectius marcats. Per això, els convid a participar en el finançament d'aquest documental que, de ben segur, serà molt realista i gens surrealista, però que ajudarà a allò que suggeria el gran impulsor del moviment surrealista, André Breton, "transformar el món [en aquest cas Mallorca] com volia Marx, i canviar la vida [desturistitzando-la] com proclamà Rimbaud". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (16-X-2017)

divendres, 13 d’octubre de 2017

Exigències i impertinències

Sóc de l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de tals indicadors.

Doncs bé, aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades, potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta molt".

La primera d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017, que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i, després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades (el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.

Però aquesta estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs, que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.

L'Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet. Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i fallades en la cohesió social de debò.

En qualsevol cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical. Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017) 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

50 anys sense el Che

Un 9 d'octubre de 1967, a La Higuera (Bolívia), moria assassinat un metge, polític, militar, escriptor, i periodista argentí-cubà, i un dels ideòlegs i comandants de la Revolució cubana. Tenia poc més de 39 anys, i nomia  Ernesto Guevara. És a dir, avui fa 50 anys de l'assassinat del Che.

Sóc poc mitòman. Per exemple, no record haver tingut mai una camiseta, o un pòster amb la imatge del Che (maleïda banalització-comercialització del personatge. No Logo!), ni tan sols, en les vegades que he estat a Cuba, no he visitat la ciutat de Santa Clara, i, per tant, no he "peregrinat" al Mausoleu del Che Guevara... i, no obstant això, des de fa anys, m'interessa i emociona la influència que ha tingut, té, i crec que tindrà, l'exemple i mestratge del Che per als moviments socials emancipatòris d'arreu, i, especialment, de Llatinoamèrica.

Com a homenatge, no se m'ocorre res millor que fer referència a dos llibres, que, per a mi, són del tot imprescindibles, i transcriure una cita de cadascun d'ells.

El primer és "Fidel Castro. Biografia a dues mans" d'Ignacio Ramonet (Debate, 2007). En aquest imprescindible llibre-entrevista-conversació per conèixer de debò el complex personatge de Fidel, un dels temes que, òbviament, s'aborda és el de la relació de Fidel Castro amb el Che, i del seu assassinat. Es palpa  una gran relació d'amistat i camaraderia, i, en un moment de la conversa Ignacio Ramonet diu: "La seva imatge [la del Che] està a tot el món"; i Fidel apunta: "El Che és un exemple. Una força moral indestructible. La seva causa, les seves idees, en aquesta hora de lluita contra la globalització neoliberal, estan triomfant...".

El segon llibre és una selecció de discursos, conferències, i articles, especialment rellevants, d'Ernesto Che Guevara de l'etapa posterior al triomf de la Revolució cubana, i reeditat en 2009 per Txalaparta amb el títol de "Textos revolucionaris". En un discurs pronunciat el 19 d'agost de 1960, el Che afirma: "... per ser metge revolucionari o per ser revolucionari , el primer que cal tenir és revolució. De res serveix l'esforç aïllat, l'esforç individual, la puresa d'ideals, l'afany de sacrificar tota una vida al més noble dels ideals, si aquest esforç es fa sol, solitari... Per fer revolució es necessita això que hi ha a Cuba: que tot un poble es mobilitzi...".

Pels que pensam que un altre món és possible, i necessari, el Che segueix sent una referència que ens interpel·la a tenir present, si més no, que la lluita és global, que la sola existència de resistència al neoliberalisme globalitzat ja és un triomf contra el pensament únic, i que sense la mobilització no hi ha canvi de debò.

Avui, quan es compleixen cinquanta anys sense el Che, em sembla particularment pertinent recordar que ell ens va deixar dit que "si vostè és capaç de tremolar d'indignació cada vegada que es comet una injustícia en el món, som companys".

Publicat originalment a dBalears (09-X-2017)

diumenge, 8 d’octubre de 2017

La meua curta estada a Podem

Abans de l'estiu vaig firmar el manifest #LaUnitatTéNomDeDona. Pensava que era absolutament imprescindible que Laura Camargo liderés Podem Illes Balears. Les primàries es varen ajornar. Em va semblar una magarrufa i, alhora, es van reforçar els meus neguits per un Podem no liderat per Laura. Després de les vacances estiuenques em vaig inscriure a PODEM  amb l'objectiu  poder participar en les primàries i, més tard, vaig tenir l'honor que Laura m'inclogués a la seva candidatura.

Ha estat una experiència interessant i un plaer conèixer la gent de Construint Podem. Són bona gent!  D'aquesta candidatura pensava -i ho seguesc pensant- depenia un altre Podem diferent del que, almenys jo des de fora, he conegut a les Illes. Sigui pel que sigui no ha estat possible.

El meu compromís sempre va ser sincer. Era tot o res. Només em veia compromès amb Podem si Laura Camargo guanyava. En aquesta vida sempre he pres partit. He procurat pensar globalment, per a, tot seguit, autocentrar-me i   actuar localment. El Podem que ha sortit guanyador no em permet, ans al contrari, treballar, encara que sigui modestament, en la  transformació la realitat illenca. Més aviat, com algú ha insinuat, em fa empegueir. Sempre he tingut bastant sentit del ridícul!

Com aquest cap de setmana és el de la seqüela de Blade Runner (escrit això abans d’anar al cine) deixau-me que us digui que, en aquesta curta estada a Podem, "jo he vist [més enllà d’Orió, és a dir, més enllà de Construint Podem] coses que els humans [al manco els que hem compartit des de fa molt temps  moltes lluites en aquesta terra ] no us creuríeu mai..."