Kwibuka28

Publicat originalment a dBalears (21-08-2022)

"Kwibuka" és una paraula del Kinyarwanda –l'idioma de Ruanda- que ben bé es pot traduir com "recordant." És la forma que té el poble ruandès de descriure la commemoració anual del genocidi de 1994 contra els tutsis. Aquest mot rep als visitants del Memorial del Genocidi de Kigali. Cada any a l'expressió "Kwibuka" se li afegeix un guarisme que enumera els anys que han passat des d'aquells horribles successos. Enguany el memorial de la capital de Ruanda commemora el Kwibuka28.

Recordem que el genocidi ruandès significà l'assassinat de més de vuit-cents mil tutsis i hutus moderats. Una matança escomesa pels hutus en escassament cent dies, perfectament planificada i evitable. Uns anys abans d'activar-se l' "Operació Oreneta" –així s'anomenà la preparació i execució de la gran massacre- els hutus van elaborar llistes detallades amb els noms i domicilis dels tutsis que havien de ser eliminats en el bon punt que es donés el "sus" als assassinats massius. L'existència d'aquestes llistes era coneguda per la comunitat internacional, i molt especialment per les potències colonials (Bèlgica i França). Res van fer! En el llibre "Vagabundo en África", Javier Reverte explica que el desembre de 1993, un editorial del periòdic radical hutu, el Kamgura, proclamava: "És el temps del matxet, arriba l'hora de la victòria absoluta". La història és prou recent i coneguda. Tot i que no m'estengui en ella, em sembla imprescindible anotar, en paraules del gran Ryszard Kapuściński, que el conflicte bèl·lic i el genocidi desfermant a Ruanda no va ser "ètnic, racial, ni tribal, i aquells que defineixen a hutus i tutsis com a dues tribus, dues ètnies enfrontades, no saben de què xarren". (La "Conferència sobre Randa" inclosa en el llibre de Kapuściński, "Eben", ajuda molt a contextualitzar el memorial). Ras i curt: La divisió i enfrontament entre hutus i tutsis foren processos instigats, promoguts, planificats, i sistematitzats pels administradors colonials belgues, i les jerarquies de l'Església catòlica amb l'objectiu de garantir llurs interessos.

El cas és que una visita al Memorial del Genocidi de Kigali és tan esfereïdora com pedagògica. Per citar-ne alguns, només alguns, dels fets que s'hi troben documentats en citaré tres: El gran assassinat a l'església de Nyamata. Tot just en començar el genocidi (abril de 1994) més de 10.000 persones tutsis es van reunir a aquesta església perquè consideraven que les esglésies eren un lloc segur. Davant el crist de fusta que presideix la nau central del temple de Nyamata varen ser assassinades més de 50.000 tutsis. En el llibre abans esmentat, Reverte va deixar escrit: "Als hutus els feien mal els braços i les mans de tant cop de matxet, segons va comptar un dels assassins detinguts després per l'exèrcit victoriós dels tutsis: 'Pesava tant el braç que a penes podies colpejar amb força sobre els cranis i havies de donar diversos cops més abans que morissin. No és tan senzill matar, la major part de la gent es resisteix a morir. I criden tant que arriben a fer-te mal les oïdes'". Terrible!

Els altres dos fets són menys concrets: La sala dels infants, dels nins i nines assassinats. L'espai que els responsables del memorial han batejat com "el futur perdut". I una qüestió que planeja sobre tot el discurs expositiu: No es tractava només de matar. La mort esdevingué en un fi que havia de ser dolorós, agonitzant, aterrant i humiliant.

Tinc per a mi que aquest memorial de Kigali –i tots els memorials locals del genocidi que hi ha arreu de Ruanda- fan més per una reconciliació sense oblit ni perdó que els resultats del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda o de les jurisdiccions Gacaca. Sospit que la veritable reconciliació la protagonitza la societat civil. Una societat civil en la qual les dones juguen un paper clau. El periodista Xavier Aldekoa, en el seu llibre intitulat "Indestructibles", afirma que el 2019 Ruanda s'havia "convertit en el primer Estat del món en representació femenina al parlament, amb gairebé el 60% dels escons. L'evolució és una conseqüència indirecta de la seva època més fosca: després de les matances, milers de dones [a les que en molts casos no mataven, però violaven] van quedar vídues i al capdavant de la família o la comunitat, i és per això que la societat es va veure obligada a reaccionar i es van canviar lleis per permetre a les dones ostentar la propietat de la terra i representació política. Des de llavors, les ruandeses han crescut amb oportunitats semblants als nois, amb lleis paritàries i en un context que les permet desenvolupar el seu potencial ...". Malgrat la manca de llibertat d'expressió i de la mentalitat masclista que encara és potentíssima a Ruanda, sembla que, a poc a poc, algunes coses canvien. Tanmateix, hi ha coses que no estic segur que hagin canviat. Com ara que als ruandesos i ruandeses no els agradi molt que els preguntin si són hutu o tutsi. Sembla, emperò, que si algú ho demana, li contesten amb tota naturalitat.

Gairebé en acabar el recorregut per l'interior, on hi ha la part expositiva del Memorial, es pot llegir una frase de Felicien Ntabengw que diu: "I yo uza kwimenya nanje ukamenya ntuba waranyishe" ("Si em coneguessis, i si realment et coneguessis a tu mateix, no m'hauries matat"). Una lliçó en poques paraules per a la humanitat en aquests temps de bel·licisme desfermant!

A l'exterior, el mur amb els noms de les víctimes que s'han pogut identificar, els sepulcres, la flama de l'etern record, el jardí de les roses, el silenci... Tot plegat és un clam a favor de la memòria, veritat, justícia, reparació i no repetició.

Tant de bo tinguin èxit. No ho tenen fàcil. Tornen les tensions a les fronteres de Ruanda, especialment a la de la República Democràtica del Congo. Torna la rectoria d'enfrontament entre tutsis i hutus ...

 

Pasteres, migrants i comunicació governamental

Publicat originalment a dBalears (14-08-2022)

Quan arriben a les nostres costes pasteres -o barques amb migrants- el procediment comunicatiu és, reiteradament, el següent: La Delegació del Gobierno espanyol informa que la Guardia Civil ha interceptat les embarcacions, s'informa de l'hora i del indret de la localització, del nombre de persones interceptades ("rescatades"), sovinteja l'expressió "en aparent bon estat de salut", se sol indicar l'origen de les persones migrades. I poca cosa més.

Tot seguit, els mecanismes administratius-burocràtics funcionen com un engranatge que sembla mecanitzat, i que, més o manco, funciona així: identificació, trasllat a la península a un CIE (Centre d'Internament d'Estrangers), a algun servei de la Creu Roja, o deixar-los abandonats a la seva sort. Si són menors no acompanyats, són derivats als serveis socials de la comunitat autònoma. Però el cas és que poca cosa més en sabem d'ells i elles. Com es diuen? Per què han arriscat la vida migrant? S'ha confirmat el seu bon estat de salut? Han sigut retornats? Com i amb quines conseqüències?

És per demés, cada cop que la Delegació del Gobierno emet una d'aquestes comunicacions sobre l'arribada de pasteres amb migrats a les costes illenques, no em puc estar de pensar en les causes de la migració d'aquestes persones africanes. Pens, per exemple, en les paraules del secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, advertint que "els incendis forestals, les inundacions, les sequeres i altres fenòmens meteorològics extrems estan afectant a tots els continents. Els efectes del canvi climàtic són especialment profunds quan se superposen amb la fragilitat i els conflictes passats o actuals. És clar que el canvi climàtic i la mala gestió del medi ambient són multiplicadors del risc". Pens en un estudi publicat a Àfrica el mes passat en el qual s'afirma que "l'evidència empírica suggereix una correlació entre els canvis de temperatura i la variabilitat de les pluges, que tenen l'efecte d'empitjorar les condicions de vida de pobles africans en àrees vulnerables, i els esclats de violència. L'acceleració del canvi climàtic en un context tan precari exacerba les tensions i dona pas a repetits conflictes armats així com a moviments migratoris massius". Pens que en un informe recent de l'ONU s'adverteix que l'avanç del desert és una amenaça general: més de 65% de la terra productiva s'ha degradat en els últims anys, i la desertificació afecta ja al 45% del territori africà. Pens que el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU adverteix que per a l'any 2100 les temperatures a Àfrica hauran augmentat 1,5 vegades més ràpid que a la resta del planeta. Pens que segons l'índex que vulnerabilitat al canvi climàtic, elaborat pel think tank d'anàlisi de dades Notre Dona'm-GAIN, els deu països més vulnerables a l'impacte del canvi climàtic són tots africans, amb Níger i Somàlia en la posició de màxima fragilitat. Pens en l'advertiment del Banc Mundial segons el qual l'augment de les temperatures desencadenarà un èxode de 86 milions de desplaçats climàtics abans de l'any 2050.

Pens, en definitiva, que les anàlisis científiques apunten al fet que el continent que menys CO₂ produeix del món és el que més perdrà per l'escalfament global, i agaf una emprenyamenta monumental, alhora que en deman: ¿És massa demanar un poc d'humanitat en la comunicació governamental sobre l'arribada de pasteres i migrants que, per cert, cada cop són més migrants climàtics?

 

Persones fixes precàries, una nova realitat laboral?

 

Publicat originalment a dBalears (07-08-2022)

Sens dubte, la darrera Reforma Laboral de 2021 -la del Gobierno de Coalición PSOE-UP- significà un cert canvi de paradigma: Per primera vegada des de fa molts anys una reforma laboral no és sinònim de retallades de drets laborals i, alhora, s'introdueixen algunes millores en matèria de contractació. No és poca cosa! Però les seves manifestes insuficiències pel que fa a la recuperació dels drets laboral furtats en els anys de l'austericidi aconsella no donar per bona la dita de "qui a poc està acostumat, amb poc s'acontenta".

Sigui com sigui, aquesta reforma laboral es va presentar a bombo i platerets com una caixa d’ eines per posar fi a la precarietat i la temporalitat. A partir de llavors s'ha instal·lat una simplicitat en les anàlisis de la situació laboral extremadament preocupants, especialment quan vénen d'àmbits del progressisme polític i del sindicalisme. S'escau recordar que l'economista austríac Steve Keen -un dels poc que, amb tot rigor, van preveure la Gran Recessió de 2008- a la seva obra "La economía desenmascarada" afirma que la simplicitat de determinats esquemes analítics s'apropa a l'adoctrinament, i ens impedeix explicar i actuar sobre la realitat. Keen es referia a les anàlisis econòmiques, però és una idea absolutament aplicable a l'hora d'analitzar els resultats de l'esmentada reforma laboral, i, per tant, la situació laboral.

Equiparar els conceptes "precarietat" i "temporalitat" només pot ser fruit d'un adoctrinament pervers. La temporalitat laboral és un factor de precarietat, ara bé no és, ni molt menys, l'únic factor. La precarietat és fruit d'un complex mix de factors. És, per dir-ho sense embuts, una construcció sociolaboral de l'actual capitalisme. En aquest sentit, s'ha imposat –esperem que temporalment- l'estratègia del capital d'abaratiment i facilitació formal de l'acomiadament (una de les grans mancances de la Reforma Laboral de 2021 és la no recuperació del "salaris de tramitació" ni de l'autorització administrativa per a els ERO), en conseqüència, com fa anys i panys que l'acadèmia més progressista afirma, el contracte indefinit ha deixat de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d'indefinitut.

Una possible anàlisi absent d'adoctrinament dels resultats a les Illes Balears dels grans objectius proclamats de la darrera reforma laboral és el següent: 1. Avança modestíssimament la reducció de la temporalitat. Amb dades de l'Enquesta de Població Activa (INE-EPA), en el segon trimestre d'enguany, del total de persones assalariades el 25% ho eren amb un contracte temporal. Només l' 1% menys que el mateix trimestre de 2019! (els anys 2020 i 2021 no són comparables per l'afectació de la pandèmia al mercat laboral). 2. Els resultats pel que fa a la reducció de la precarietat estan per veure. Ara bé, es pot avançar que, de moment, no augmenta  l'antiguitat en les empreses de les persones assalariades. Ans al contrari, en el segon trimestre de 2019 les de menys d’un any d’antiguitat a l’empresa representaven el 21,3% del total, i en el mateix trimestre d’enguany representen el 24,4%. Per una altra banda, el fi de la devaluació salarial –i, especialment, la recuperació de la capacitat adquisitiva dels salaris- està en globus.

Les reformes laborals del període de l'austericidi (les de 2010 i 2012) elevaren a fenomen una realitat laboral molt poc nostrada, la dels treballadors i treballadores pobres. La de 2021, la del període postpandèmic, ens anuncia un escreix d'una nova realitat laboral: les persones fixes precàries. L’únic dubte és si, també, esdevindran en fenomen

Vacances en Pau

Publicat originalment a dBalears (31-07-2022)

Ja fa uns dies que els nins i les nines sahrauís procedents dels campaments de persones refugiades de Tinduf -instal·lats des de 1975 a la Hamada algeriana, una de les zones més inhòspites del món- són a Mallorca (i a Menorca, i a Eivissa). Després de dos anys d'interrupció per mor de la pandèmia de la covid-19, aquests infants han pogut venir a passar unes setmanes a les nostres illes. Val a dir que el programa Vacances en Pau, que es desenvolupa d'ençà de fa 43 anys arreu de l'Estat espanyol, i 35 a les Illes Balears, es va suspendre en els estius pandèmics de 2020 i 2021, però es va fer un programa alternatiu que permeté a la infantesa sahrauí desenvolupar tot un seguit d'activitats lúdiques, educatives, esportives... però, és clar, sense sortir dels campaments de l'agresta hamada.

La decisió de les autoritats sahrauís de reprendre el genuí programa de Vacances en Pau ha sigut una decisió valenta, i no exempta de riscos (d'ençà que es pren la decisió, es posa en marxa una complicada maquinària, sense garanties que la situació sanitària fessi balders tots els recursos i temps invertits). Sobretot ha sigut una decisió encertada i, alhora, necessària.

Decisió encertada perquè les nines i els nins necessiten aquests dies per conèixer -ara, en el context de guerra silenciada però, al cap i a la fi, guerra més que mai - un altre món. Un món en què, a tall d'exemple, surt aigua de l'aixeta, poden nadar a la mar, o als infants se'ls dispensa l'adequada atenció sanitària. Un món, no s'oblidi mai de la vida, que el podrien tenir a casa seva, al Sàhara Occidental. És un món que se'ls ha robat perquè, encara ara, no s'ha conclòs el procés de la descolonització.

Decisió necessària perquè els infants sahrauís són, sens dubte, els més grans ambaixadors de la causa del Poble Sahrauí. Són, en paraules atribuïdes a Eduardo Galeano, "mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, [que] puede cambiar el mundo". Déu-n'hi-do si ho poden canviar! S'ha de recordar tantes vegades com sigui necessari que el programa Vacances en Pau té un importantíssim vessant de solidaritat humanitària, però, alhora, té –l'ha tingut sempre- un potentíssim contingut polític. En aquest sentit, cada somriure d'una nina o d'un nin sahrauí que passa aquestes setmanes d'estiu entre nosaltres, em ve de gust interpretar-ho com una galtada a Pedro Sánchez per la seva injustificable traïció al Poble Sahrauí, i un "shukran" a les institucions democràtiques de les Illes Balears pel seu persistent suport a la llibertat i independència del Sàhara Occidental.

No ha sigut fàcil la posada en marxa del programa Vacances en Pau d'enguany. S'han hagut de superar molts entrebancs. Tanmateix, el punt important és que ja són aquí els nins i nines sahrauís. Un immens gràcies ("shukran") a la gent de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears, a la Delegació del Front POLISARIO a Balears, a les institucions col·laboradores, i, sobretot, a les famílies acollidores. Ara el programa s'ha de desenvolupar -com de segur serà- sense ensurts, i que acabi amb la infantesa sahrauí contenta, feliç, i si m'ho permeten, combativa.

PS: Una recomanació de lectura estiuenca, especialment per a les famílies acollidores que no estiguin molt versades en la història del conflicte sahrauí: "Breve historia del Sahara Occidental" de Isaías Barreñada. Un petit spoiler d’aquesta novetat editorial: "Hace 52 años, el 17 de junio de 1970, tuvo lugar un hecho trascendental para la población autóctona del entonces Sahara Occidental español. Una manifestación que pedía la independencia en los términos que fijaba Naciones Unidas –y que de mala gana habían sido asumidos por el Gobierno español- fue brutalmente reprimida por la Policía territorial y la Legión en el barrio de Jatarrambla, en El Aaiún, ocasionando varios muertos. La llamada intifada de Zemla fue el detonador de la lucha anticolonial saharaui. Estos mismo días, Mohamed Basiri, uno de los líderes del incipiente movimiento de descolonización, fue detenido y desapareció sin que, hasta hoy día, se sepa nada con certeza de lo que le ocurrió”.