dimarts, 29 de desembre de 2015

31 desembre 2015: “De l’autonomia a la sobirania”

Afront la Diada de Mallorca d’enguany amb algunes conviccions més arrelades que mai: Somiar una societat social i mediambientalment més just, és somiar truites si no guanyem sobirania. És clar que un altre món és possible i necessari, però no crec que es contribueixi molt a construir-ho si no arreglem casa nostra. Gregorio Luri escriu: “L’home té dues arrels, la dels seus orígens i la de les seves aspiracions”. No hi puc estar més d’acord! Les meves arrels  estan associades a la catalanitat que a Mallorca va portar –amb mètodes gens pacífics- Jaume I d'Aragó el Conqueridor.

Les aspiracions són infinites, però em conformaré a intentar servir coherent i humilment a la causa de l’esquerra transformadora de debò. Aspir l’alliberament social i nacional. Aspir una altra manera de viure. Aspir conviure pacíficament amb la resta de la biodiversitat planetària...

I en aquestes estic. Quan flaqueig procur recordar Flauber:  “la democràcia no és l’ultima paraula de la humanitat, de la mateixa manera que tampoc ho foren l’esclavitud, el feudalisme o la monarquia...” Per això, amb renovades ganes de lluitar per una Mallorca millor, no podia faltar a la manifestació amb motiu de la Diada del 31 de Desembre.


La cita és aquest dimecres 30 de desembre, a les 18 hores al Passeig del Born de Palma.

diumenge, 27 de desembre de 2015

Màfia laboral

Si calgués fer cas a la urgència, empraria aquestes línies per reflexionar sobre els resultats electorals d'ahir. Però, com em tem que hi hagi una inflació d'anàlisis postelectorals, preferesc reposar la meva opinió sobre este tema i dedicar avui aquest espai a un assumpte que també consider important: La màfia laboral que aquesta setmana passada ha estat desarticula.
La foto és més o menys la següent: Més de vint bars i restaurants tancats per ordre judicial, un frau d'entorn d'un milió d’euros a la Seguretat Social i a Hisenda, detencions policials i empresonaments incondicionals, amenaces i agressions a moltes de les víctimes d’explotació laboral que, a més a més, resulta que són immigrants, i –prenguin nota per una qüestió que comentaré més endavant- devers 1.200 persones explotades durant els anys que aquesta màfia ha funcionat, fonamentalment en el centre de Palma. Tot plegat és quelcom més que una anècdota. Cal, idò, reflexionar sobre allò que és un evident símptoma que alguna cosa falla en el model de turistització acrítica de Ciutat que, orgullosament, ha impulsat -i segueix fent-ho- l’establishment palmesà.
El descobriment de la màfia laboral palmesana, em provoca, si més no, tres reflexions: la primera és que vivim a una ciutat amb grans desigualtats i, en aquest sentit, convé recordar el que en la dècada del cinquanta del segle passat, en la seva imprescindible obra “Els costos socials de l’empresa privada”, Karl W. Kapp va assenyalar: “Mitjançant la translació de part dels costos a terceres persones o a la comunitat sencera, els empresaris poden apropiar-se d’una producció del producte nacional major que la part que normalment els correspon”. Per evitar -o al menys minimitzar- aquestes situacions és clau que funcionin de debò els sistemes d’inspecció que garanteixin el compliment de la legalitat.
La segona reflexió té a veure amb la precarietat laboral realment existent. La policia i la Inspecció de Treball i Seguretat Social avaluen que en els vint-i-un negocis de restauració i d’elaboració de menjars regentats pels mafiosos hi han treballat, en relativament poc temps, entorn de 1.200 persones. Els que en alguna ocasió hem pres un cafè en algun d’aquests locals ara clausurats sabem que no són centres de treball amb grans plantilles laborals. Verbigràcia: La rotació laboral com a conseqüència de la contractació temporal injustificada és brutal!
I per acabar, em sembla que cal posar el factor treball (de qualitat i inclusiu) en el centre del debat del model de ciutat, o malament es podrà parlar des de Cort de “Govern de la gent”. La política de l’estruç no val. Pot ser és l’hora de seguir l'exemple de Barcelona, on l’alcaldessa Ada Colau, junt amb els màxims responsables de CCOO i UGT i el president de la Cambra de Comerç barcelonina, han firmat un acord que pretén ser un compromís en favor de la qualitat de l’ocupació en el sector turístic. Per a la cohesió social de Palma i per a una veritable prosperitat compartida, a mi em sembla molt més útil mirar cap a la capital catalana en aquestes qüestions urgents per a les persones no riques. Segur que tenen menys glamur que els assumptes relacionats amb el Big Data o la Smart City, però, en termes de prioritats, em sembla més urgent garantir que Palma és una ciutat lliure d’esclavitud moderna.

Publicat originalment a dBalears (21-12-2015)

dimarts, 22 de desembre de 2015

L’economia submergida de l’exclusió

Evidentment, no convé generalitzar, però encara és menys convenient minimitzar el cas de la ‘màfia laboral’ que estava al capdavant de coneguts restaurants i bars de Palma. Vint-i-cinc bars i restaurants tancats per ordre judicial, devers 1.200 persones que al llarg del temps han estat explotades, un frau milionari a la Seguretat Social i a Hisenda, detencions policials i empresonament, indicis sòlids d’amenaces i agressions a moltes de les víctimes que, a més a més, són immigrants, no és una simple anècdota. Potser no arriba a la magnitud del cas del Grupo Playa Sol (GPS), la cadena hotelera eivissenca propietat de Fernando Ferre, però déu n’hi do!

En el cas que ens ocupa, hi ha una clamorosa fallada del sistema democràtic de control preventiu de la legalitat. No han funcionat, probablement per insuficiència de mitjans, ni les inspeccions sanitàries, ni les turístiques, ni, molt menys, les de Treball i Seguretat Social. Aquesta màfia d’explotació laboral qüestiona radicalment la suposada ‘modernitat’ d’un centre de Palma amb terrasses VIP, amb ‘souvenirs’ estandarditzats, i amb un comerç clonat de qualsevol altra ciutat, i ha palesat que el Pla de lluita contra l’explotació laboral, que es va executar aquest estiu, hauria de perdre el seu caràcter d’extraordinari i convertir-se en quelcom normal. D’aquesta manera, els creueristes i els turistes en general sabrien que visiten una ciutat en la qual opera un sistema d’Inspecció de Treball similar al d’altres ciutats de països europeus que, si més no, compleixen amb les ràtios que marca l’OIT d’un inspector/a de treball per cada 10.000 treballadors/es. No es tracta d’estigmatitzar cap estament empresarial. El que veritablement importa és que veïns i turistes tinguin la certesa que qui els serveix un tallat, un sopar o un gintònic no és una persona víctima del que l’ONG Anti-Slavery Internationaldenomina “esclavitud moderna”.

Una part del problema és que a la ciutat de Palma s’ha imposat entre molts polítics i comentaristes una moda idèntica a la que Owen Jones explica que es va imposar en la societat anglesa, consistent a lloar la desigualtat fins a l’extrem de glorificar els rics com a “creadors de riquesa i emprenedors, que han aconseguit l’èxit gràcies al seu propi esforç i talent”. Lluny d’aquesta nefasta moda, la sensatesa aconsella afrontar la complexitat de les relacions socials i assumir de debò que existeixen persones amb molt poder en l’àmbit de les relacions laborals i que uns altres són molt febles.

Diguem-ho sense embuts: Que pràctiques com les d’aquesta “màfia laboral” provoquin situacions de “competència deslleial”no és el fet substancial. Ho va ser en el passat, quan es produïa durant els anys de la bombolla amb l’economia submergida de l’abundància (el xaleterisme i algunes urbanitzacions són fenòmens força associats a aquests tipus d’economia), en l’actual fase de la crisi el que ha esdevingut substancial és l’economia submergia de l’exclusió dels febles. S’hauria, idò, de passar de la moda de lloar –per acció o omissió– la desigualtat a treballar a favor de la cohesió social. Palma –i les Illes Balears– hauria de ser una marca turística amb segell de “treball digne”. En aquesta direcció, el recentment firmat pacte per potenciar que el turisme generi a Barcelona ocupació de qualitat pot ser un exemple a seguir. Esperem que els actors polítics econòmics i socials estiguin a l’altura del repte!

Publicat originalment a Ara Balears (20-12-2015)


Nota:  En el text que vaig remetre a l'Ara Balears se'm van colar dues errates. Els paràgrafs en  negreta  reflecteixen exactament el que volia dir.

diumenge, 20 de desembre de 2015

Acord COP 21: La impossibilitat del capitalisme verd

Al final hi ha hagut acord a la Cimera del Clima de París (COP 21). Certament, és important que 195 Estats hagin reconegut que cal prendre mesures ja per evitar que la temperatura del planeta augmenti 1,5 °C en relació a l'era preindustrial, tot i que en el text final de l'acord es manté el llindar dels 2 °C que, si no record malament, ja s'havia establert en la cimera climàtica de Cancun celebrada en 2010.
L'acord ha estat acollit per la majoria de la premsa internacional com un fet històric, sense reparar massa que és un text en el qual els continguts més interessants figuren només en el preàmbul, és a dir, en la part declarativa que no té cap força legal. En aquest sentit, és molt cridaner que els compromisos de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle no figuri en la part vinculant. A parer meu, més aviat s'hauria de parlar d'una ocasió històrica perduda per acceptar que, o canviem de paradigma social i econòmic, o l'escalfament del planeta seguirà imparable. Aquest és el quid de l'assumpte, i ho sabem des que coneguérem les insuficiències en els continguts del protocol de Kyoto. Fa alguns anys ho va explicar magistralment Daniel Tanuro en el seu imprescindible llibre “L'impossible capitalisme verd. Del sobresalt climàtic capitalista a l'alternativa ecosocialista”. L'enginyer agrònom i ambientalista belga i militant ecosocialista internacional afirma que “resulten indispensables profunds canvis estructurals, que impliquen no només la redistribució de les riqueses, sinó també, més fonamentalment, una redefinició de la riquesa social. Quins béns i serveis necessitem? Què hem de produir? Com, en quines quantitats? Qui ho decideix? En quin medi volem viure? Com escoltar, per dir-ho així, “l'opinió” de la biosfera sobre els impactes de les nostres eleccions? Quines seran les conseqüències probables d'això? Com les manejarem i quines possibilitats de canviar tindrem si resulta que ens equivoquem? Les respostes a aquestes qüestions decisives es topen al cap i a la fi amb el mateix obstacle: la llibertat per als propietaris de capitals en competència d'invertir i produir sempre més, on vulguin, com vulguin, quan vulguin, en funció dels seus beneficis”. Perdonin la llarga cita, però em sembla de gran utilitat per entendre perquè pens que detenir el canvi climàtic mantenint el turbo capitalisme és una fal·làcia.
En qualsevol cas, el text de l'acord de Paris presenta tantes mancances que fa vergonya qualsevol elogi al mateix. Vegem, a tall d'exemple, algunes d'aquestes mancances: Ambigüitat en la disminució de les emissions de CO2, que és el principal causant de l'escalfament del planeta (no contempla les emissions generades pel transport aeri i marítim!); el text final no diu res de justícia climàtica, del finançament adequat per afrontar els costos de la transició cap a una economia descarbonitzada. Em sembla particularment il·lustratiu que no hi hagi ni una referència sobre drets humans, perspectiva de gènere, o refugiats climàtics…
En definitiva: Un bon acord, o simplement el mal menor a un desacord? Per si de cas, em sembla convenient recordar que: “El concepte de mal menor és un dels més relatius (...) Tot mal major és fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l'infinit. No es tracta, doncs, d'una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d'adaptació a un moviment regressiu, l'evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, a poc a poc, i no de cop, la qual cosa contribuiria, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força a contracorrent activa o, si aquesta ja existís, a reforçar-la” (Antonio Gramsci. Quaderni 16).
Curt i ras: Per salvar al planeta i a la humanitat no calen estratègies del mal menor.
Publicat originalment a dBalears (14-12-2015)

divendres, 18 de desembre de 2015

PP, ocupació i pobresa laboral

El catedràtic d'economia de la Universitat de Castella-La Manxa, Juan Ignacio Palacio, en un article titulat "Las dimensiones de la desigualdad" (Gaceta sindical reflexión y debate, número 2, juny 2015) escriu: "Para un pobre o marginado, más importante que la desigualdad, que es un término relativo en comparación con otros, es su vivencia de que carece de lo más necesario. Con frecuencia, para un rico, aunque tenga conciencia de que existen injusticias y desigualdades, la realidad de la pobreza es algo ajeno que nunca ha experimentado y que no le afecta". Pens que és una reflexió molt encertada, i particularment aplicable al president del Govern d'Espanya. M'explic:

Rajoy no ha dit ni abans ni durant la present campanya electoral ni una paraula sobre les creixents desigualtats que les seves polítiques han incentivat. Reduir, o, si més no, controlar aquestes diferències no sembla ser un objectiu de la seva campanya electoral. Probablement els spin doctors li hauran explicat que, encara que entitats tan poc sospitoses de tendències esquerranes com la Fundació Bertelsmann hagin situat a Espanya en les últimes posicions en el rànquing de justícia social, per als votants això de les desigualtats és una qüestió relativa i, per això, li hauran assessorat que se centri en altres missatges com el de l'ocupació. Dit i fet: el PP no s'està d'afirmar que han creat un milió de llocs de treball en els últims dos anys i de comprometre's a crear-ne dos milions més abans de finalitzar la pròxima legislatura. Deixant a part la contradicció consistent en atribuir unes vegades la capacitat de creació d'ocupació gairebé en exclusiva a la iniciativa privada i, quan convé, auto atribuir-se-la, allò que em sembla substancial és que la primera part de la consigna electoral és falsa.

En el número 62 de Temes Socioeconòmics Gadeso titulat "La legislatura de Rajoy acaba amb menys ocupació que quan va començar" (disponible aquí) analitzam les dades que sobre mercat laboral del conjunt d'Espanya conté la Comptabilitat Nacional (CN). Val a dir que aquesta font estadística és la mateixa que calcula el Producte Interior Brut, per tant, els que li donen tanta solvència per als càlculs del PIB, no n'hi haurien de restar pel que fa a altres càlculs com els de mercat de treball. La CN ens informa que, com la legislatura va començar a finals de 2011 amb 17.345.000 llocs de treball equivalents a temps complet, i acaba amb 17.125.300 d'aquests llocs de treball (-1,3%), no es pot parlar en rigor de creació d'ocupació. Ans al contrari, el saldo final de la legislatura espanyola 2011/2015 és negatiu amb 219.700 llocs de treball. Aquest resultat negatiu no ve de comparar un trimestre estacionalment dolent en ocupació (el quart) amb un de bo (el tercer) donat que en cap dels trimestres estivals de la legislatura hi ha hagut més ocupació real que la que hi havia al seu inici. En qualsevol cas, tot i que en els anys 2014 i 2015 s'observa un repunt, el balanç de legislatura del trimestre amb més ocupació és prou significatiu: En el tercer trimestre de 2011 hi havia 17.744.500 llocs de treball equivalents a temps complet, i en 2015 hi ha 17.125.300, és a dir, 619.200 menys.

Abans d'acabar convé aclarir que, en la conjuntura actual de transformació del mercat laboral amb una presencia creixent i estructural de l'ocupació a temps parcial, tant en termes de jornada setmanal com anuals cada pic hi ha més gent amb contractacions temporals, parcials o fixes discontinues que no arriben, ni prop fer-hi, a una ocupació anual completa, observar, com fa la CN, l'evolució dels llocs de treball equivalents a temps complet ha esdevingut clau per tal de conèixer la realitat laboral.


Concloguem, idò, amb una qüestió corroborada al llarg de la història: les normes laborals no creen ocupació, però la transformen. En aquest sentit el que ens hauria d'importar és si les ofertes electorals en matèria laboral són per a canviar o mantenir i/o incentivar la dinàmica que, segons la fundació l'alemanya abans esmentada, ha provocat que a Espanya el risc de pobresa entre les persones amb ocupació s'hagi incrementat fins a un 10,2%. Però és clar que això ni el PP ni, per cert, Ciudadanos ho aclariran, ja que, no debades això de la precarietat i pobresa laboral és per a alguns un assumpte menor perquè, en paraules Juan Ignacio Palacio, "imagina que nunca se va encontrar en una situación así".

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( (17-12-2015) 

dijous, 17 de desembre de 2015

Palma: Turisme de qualitat vs. esclavitud laboral

Mentre a Palma es celebrava una taula rodona en la qual “Govern y hoteleros coinciden en que hay que invertir en innovación y calidad”, prosseguia l’operació policial contra la “màfia laboral” que ha estat operant, justament a Palma, en desenes de bars i restaurants. En el moment d’escriure aquestes línies, i segons informa la premsa, la Policia estima en 1.200 els treballadors i treballadores víctimes de l’explotació laboral que aquesta màfia practicava. No s’està parlant, doncs, de poca cosa. Si es confirmen aquestes informacions policials, estaríem davant un cas d’esclavitud moderna a l’engròs, en ple centre turístic d’una ciutat com Palma, que té el seuestablishment orgullós de la seva turistització.
Amb tot, allò que em sembla més indignant és que aquesta esclavitud moderna en una activitat bàsica d’una destinació turística conviu amb un discurs turístic oficial en el qual l’ocupació -i la seva qualitat- està absent, excepte per a justificar prebendes als “inversors”, gairebé sempre, injustificables. Resulta feridor que, en plena actualitat de l’escàndol d’esclavitud, la màxima preocupació empresarial sembli girar entorn de les terrasses de Born, i que aquestes es presentin, en paraules d’Hans Müller, com “un exemple de renovació [turística] lligada a la qualitat”. Val dir que, aquestes paraules del director de contractació de Thomas Cook varen ser pronunciades en la abans esmentada taula rodona, en la qual, pel que sembla, res es va dir d’ocupació de qualitat.
Ha arribat el moment de canviar de discurs turístic i de prioritats polítiques. Ja és hora que l’Ajuntament de Palma sigui un agent pro actiu a favor de l’ocupació decent, i garanteixi que darrere de les terrasses turístiques palmesanes no hi ha esclavitud laboral ¿Perquè no segueixen l’exemple de Barcelona, on s’acaba de signar un acord perquè el turisme generi ocupació de qualitat?
Per una altra banda, perquè en el Consolat de la Mar, i en la Vicepresidència del carrer palmesà de Montenegro no es reuneixen més amb els sindicats representatius del sector turístic? Si a més de reunir-se, fessin una mica de cas a les propostes sindicals contingudes en el document “Propuestas en favor de una Industria Turística de Calidad” (especialment en matèria d’economia submergida, inspeccions turístiques i de treball, i qualitat d’ocupació), els casos d’explotació i/o esclavitud laboral no  avergonyirien tan sovint a la gent decent.
Publicat originalment a El Periscopi (17-12.2015) 

dimarts, 15 de desembre de 2015

Ni control del dèficit, ni creixement inclusiu, ni creació d'ocupació


Des de fa ja temps, i també durant la llarguíssima campanya electoral, que està, per fi, a punt d'acabar, el president del govern d'Espanya s'ha refugiat darrere del plasma i de les macroxifres per vendre'ns una suposada recuperació econòmica i social. Per tal de no donar la cara i no mirar als ulls les víctimes de les seves polítiques d'austeritat per als no rics, ha construït un relat sobre una millora de la situació econòmica que no es correspon amb la realitat que es percep en la majoria de les famílies espanyoles, que continuen tenint molts dels seus membres en atur i continuen afectades pel procés d'empobriment iniciat el 2010, però turbointensificat a principis de 2012.

En el discurs de Rajoy sobre aquesta falsa recuperació economicosocial hi ha, almenys, tres fites: control del dèficit públic, creixement econòmic i creació d'ocupació. Analitzem-les breument.

Si ens atenim als requeriments de Brussel·les, el control del dèficit ha resultat una falsedat. Dimecres passat, 9 de desembre, la Comissió Europea va fer públic que calen 13.000 milions d'euros (en ingressos o en retallades) per ajustar el dèficit públic del Regne d'Espanya. Això no impedeix que en la campanya electoral del PP la subhasta irresponsable de rebaixes fiscals se sumi a les ja incloses en els pressupostos generals de l'Estat per a 2016. Aprovar cinc pressupostos en una sola legislatura ja és prou antisistema, fer demagògia fiscal és populisme nu i cru. D'altra banda, n'hi ha prou de llegir-se les 88 pàgines de l'informe de 2015 elaborat per la Fundació Foessa (la fundació que elabora els informes socioeconòmics de Càritas) per concloure que, certament, Espanya creix, però a costa d'un augment de la pobresa. A l'esmentada publicació s'afirma, amb molt d’encert, que s'està construint un model de societat que descarta mentre parla d'increment, és a dir, el creixement no atura el procés d'empobriment, ans al contrari, dispara les ja aguditzades desigualtats. Val a dir que, segons un recentment publicat informe de la consultoria Nielsen, especialitzada en anàlisi de consum, només una de cada tres persones amb treball afirma estar satisfeta perquè li és suficient amb el sou que guanya.

I tanmateix, la gran falsedat de la legislatura és que la reforma laboral ha creat ocupació. Tot el contrari. El president Rajoy acaba la legislatura amb menys ocupació que quan va començar. Aquesta és la conclusió, sorprenentment poc coneguda, que hom pot observar en una simple anàlisi de la Comptabilitat Nacional (CN) que, com és sabut, és un producte estadístic que elabora trimestralment l’INE i que inclou el càlcul del Producte Interior Brut (PIB). Per tant, és una font d’informació macroeconòmica a la qual se li sol donar molta importància i presumpció de solvència. La CN inclou també informació sobre l'ocupació de l'economia, en termes de llocs de treball equivalents a temps complet. Tot i que no ocupa tant d’espai mediàtic com les variacions de PIB, i ser una dada poc emprada en les anàlisis convencionals i/o ortodoxes del tarannà del mercat laboral, sempre ha estat una informació cabdal. Endemés, en la conjuntura actual de transformació del mercat laboral amb una presència creixent de l’ocupació a temps parcial, tant en termes de jornada setmanal com anual (cada pic hi ha més gent amb contractacions temporals o fixes discontínues que no arriben, ni de bon tros, a una ocupació anual completa), observar l’evolució de l’ocupació amb dades de la Comptabilitat Nacional d’Espanya ha esdevingut imprescindible.

Idò, tenint en compte que la legislatura va començar a finals de 2011 amb 17.345.000 llocs de treball equivalents a temps complet, i acaba amb 17.125.300 d’aquests llocs (-1,3%), no es pot parlar en rigor de creació d’ocupació. Val a dir que l’estratègia d’ocupació de l’actual govern d’Espanya, basada, per una banda, en la promoció del treball remunerat per compte propi (Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents, Autònoms forçats, falsos emprenedors) i, per una altra banda, en la precarització de les relacions laborals i la baixada dels costos laborals, no ha aconseguit que el saldo final de legislatura 2011/2015 sigui positiu, ans al contrari, és negatiu amb 219.700 llocs de treball menys. Aquesta pèrdua d’ocupació no ve de comparar un trimestre estacionalment dolent en ocupació (el quart) amb un de bo (el tercer), car en cap dels trimestres estivals de la legislatura no hi ha hagut més ocupació real que la que hi havia al seu inici. En qualsevol cas, tot i que en els anys 2014 i 2015 se n’observa una remuntada, el balanç de legislatura del trimestre amb més ocupació és prou significatiu: en el tercer trimestre de 2011 hi havia 17.744.500 llocs de treball equivalents a temps complet, i el 2015 hi ha 17.125.300, és a dir, 619.200 menys. Si el que comparam són els llocs de treball de persones assalariades en el tercer trimestre, el balanç és encara pitjor: en tots els trimestres estiuencs de la legislatura ha minvat l'ocupació assalariada, i el saldo de legislatura és una baixada de 611.300 persones, és a dir, un descens gairebé del 4%.

Sembla evident que la legislatura ha acabat amb un incontrolat dèficit de cohesió social, un model de creixement excloent, i un estirabot de creació d’ocupació associada a la pobresa laboral.


Publicat originalment a Ara Balears (14-12-2015)  

dilluns, 14 de desembre de 2015

Antoni Verger serà un gran diputat, segur!



Ahir en arribar a casa –després d'un cap de setmana fora- em vaig trobar la bústia plena de propaganda electoral (amb les paperetes de votació). Sempre m'ha semblat que aquest és una despesa innecessària. En qualsevol cas, allò que volia comentar és que la papereta de MÉS l'agafaré diumenge que ve en el col·legi electoral. Sí, malgrat algunes decepcions amb MÉS, votaré per a què Antoni Verger sigui diputat. Com a persona no tinc el més mínim dubte: Antoni és la millor persona que podem triar para representar-nos a les Corts Espanyoles. L'opció de MÉS és, per a mi, una mica el “mal menor”. Algunes decisions em van apartar de la militància en MÉS per Mallorca. Ara, en la carta electoral que acab de llegir veig que em donen 12 raons que compartesc per a votar MÉS. La veritat és que em falta algunes raons per a que  el meu vot fos manco “mal menor”. Em falta, almenys, un No al TTIP, un compromís amb la RENDA BÀSICA DE CIUTADANIA, un immens NO A la GUERRA i un grandiós “BENVINGUTS REFUGIATS”.

I tanmateix, estic convençut que Antoni Verger serà un gran diputat.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició

L’associació Unitat Cívica per la República (UCxR) de Balears va remetre, la setmana passada,  una carta als principals partits polítics de Balears que es presenten a les eleccions generals espanyoles del pròxim 20 de desembre. Aquesta a associació, que treballa per a restablir la legalitat de la Segona República i que lluita contra la impunitat dels crims del franquisme, no s’ha anat per les bardisses a l’hora de fer les seves peticions. Curt i ras demanen que els diputats i diputades, senadors i senadores que surtin elegits a les Illes Balears es comprometin fermament -i en públic- a defensar i treballar a les Corts Generals per a aconseguir: 1. L’anul·lació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. 2. L’anul·lació de totes sentències o actuacions dels tribunals franquistes des de juliol de 1936. 3. En matèria de reconeixement de les víctimes franquisme, el compliment estricte de la legislació internacional de Drets Humans, així com de les recomanacions dels relators de l'ONU i experts internacionals. 4. I en general, impulsar el reconeixement efectiu dels drets a la veritat, a la justícia, a la reparació i garanties de no repetició.

Em sembla de tota justícia aquestes demandes. No basta fer lleis que després s’incompleixen com ara la de “memòria històrica”. Cal concretar. No hi ha dret que  no puguem recordar a tants  batles republicans amb una sentència  sense la condemna formal d’un ignominiós tribunal feixista. Deixau-me singularitzar, a tall d’exemple, que per justícia i dignitat,  la ciutadania palmesana demòcrata de debò, no hauríem de consentir recordar al Batle Emili Darder sense que la sentència que el condemnà no sigui anul·lada. Una societat democràtica no pot consentir que s’hagin d’anar a Argentina a buscar la justícia que aquí se’ls nega. Un Estat que no es compromet radicalment amb el compliment dels drets humans és un estat indigne.


En definitiva, ha arribat l’hora de la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, és a dir, de “girar la truita” d’una vegada. Les víctimes del franquisme i els demòcrates de debò sabem que “des del primer moment, el règim va fer un esforç extraordinari per desenvolupar una política de memòria que, dit en poques paraules, va consistir en demonitzar primer, i fer desaparèixer després, la memòria democràtica, per tal de construir una nova memòria col·lectiva afí als seus postulats polítics” (Carme Molinero, 2004). Sembla mentida que, encara ara, no s’hagi fet la ruptura amb aquest passat tenebrós.

Publicat originalment  a dBalears (07-12- 2015)

COP21 de París, lluita de classes, i diòxid de carboni turístic

El món està pendent de la 21 Conferència de les Parts de la Convenció Marco de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2015 (COP21) que, des d'avui, 30 de novembre, fins a l'11 de desembre, es desenvolupa a París. Uns estan pendents del que succeirà a la capital francesa perquè estan preocupats pels seus guanys econòmics, i uns altres -la majoria de la humanitat- perquè està en joc que la ciutadania no rica puguem seguir vivint en un planeta habitable. És cert que l'objectiu de mantenir l'escalfament global per sota dels 2 °C és, al meu entendre, tan imprescindible com a complicat. Els jocs d’interessos entorn del canvi climàtic són part no menyspreable de la lluita de classes negada fins i tot en alguns ambients “progressistes”, però descaradament evidenciada pels molt rics. Recordin la sinceritat del multimilionari Warren Buffet en afirmar: “Hi ha una lluita de classes, per descomptat, però és la meva classe, la classe dels rics, la que dirigeix la lluita. I nosaltres guanyem”.
No hi ha dubte que el canvi climàtic ja ha arribat i que és molt més –encara que també- que un anecdòtic estiu més calorós i perllongat. El punt rellevant és que ja s'han observat i mesurat anomalies climàtiques significatives. Els informes científics constaten que en 2014 la temperatura mitjana de la terra (de la superfície terrestre i oceànica) va ser 0,69 °C superior a la mitjana del segle XX, i la més alta des que es mesura amb precisió fa 135 anys. La temperatura mitjana terrestre va ser 1 °C superior a la mitjana del segle passat. Si 2014 va ser l'any més càlid registrat en la història, l'any 2015 va camí de batre de nou els registres climàtics.
Davant aquest panorama, allò que sembla clar és que les propostes que la majoria d'Estats han posat sobre la taula de Paris no són suficients per impedir que l'augment de la temperatura global de la Terra se situï per sota dels 2°, que és el límit que oficialment (Greenpeace ho situa entre 2 o 1,5 °C) s'ha definit com a llindar màxim per sobre del qual es podrien produir situacions climàtiques desastroses i irreversibles. Per això la mobilització ciutadana és fonamental per fer canviar aquesta posició dels poderosos del món car, en paraules de Naomi Klein, “amb l'actual nivell d'objectius d'emissions, posen en perill les vides i la manera de vida de milions, si no de milers de milions de persones”.
Per una altra banda, totes les evidencies científiques ens indiquen que la regió mediterrània és una de les més vulnerables a l'escalfament global. Idò, a les Illes Balears, com una de les regions mediterrànies més turistitzades, hauríem de prendre en consideració que l'impacte principal en emissió gasos d'efecte hivernacle (GEI) de l'activitat turística és el viatge en si. Altrament dit: El transport aeri contamina molt! Per tant, parlar de turisme sostenible sense reduir les arribades d'avions carregats de turistes als nostres aeroports és un oxímoron. En conseqüència, per què en lloc de seguir amb el mantra de la desestacionalització (veritablement volem etapes anuals més curtes de resiliència ambiental?) no començam el debat de com podem viure millor, sent més solidaris amb el clima i el planeta, amb menys turistes i molt menys diòxid de carboni (CO2) turístic? Pensem-ho!

Publicat originalment  a dBalears ( 3-11-2015)