dimarts, 28 de febrer del 2017

Som una gran ETT


L'opinió pública i publicada, tant l'espanyola com l'insular, és bastant coneixedora i conscient de la gran precarietat laboral que caracteritza el mercat laboral estiuenc. Com els efectes de la Reforma Laboral del PP són extremadament tòxics per a l'estabilitat laboral i el treball remunerat d'una certa qualitat, cada vegada som més conscients que la precarietat laboral no és una qüestió conjuntural i/o estacional. Això ocorria abans, però ara s'ha convertit en la característica estructural -i de tot l'any- de la legislació laboral, engegada pel Govern de Rajoy des de l'any 2012.

L'anterior afirmació no és exagerada, ni fruit d'un determinat biaix ideològic. Ans al contrari, està basada en les dades dels informes sobre el mercat laboral. L'últim que he consultat és el volum publicat pel SEPE (l'antic INEM) que inclou una detallada estadística de contractes registrats en el conjunt del Regne d'Espanya durant el mes de gener de 2017, i del que val la pena ressaltar el següent:

En el conjunt d'Espanya, el 44,7% de contractes registrats tenen una durada de menys de 3 mesos; el 36,8% just arriben al mes; el 27,7% són contractes de 15 dies de durada com a màxim; i el % 23,4% no arriben ni a set dies (Vegin les xifres absolutes de contractes registrats a la pàgina 53 de l'informe del SEPE).

I a Balears? Malauradament, aquest informe ens proporciona una desagregació per Comunitats Autònomes que no ens permet calcular exactament els mateixos percentatges. Més lamentable és, però, que la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern, a través de l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIP), no publiqui aquesta micro segregació de les durades dels contractes registrats. L'única aproximació és que en el passat mes de gener, del total de 30.645 contractes registrats, el 41,25% tenien una durada inferior als 3 mesos. Però no s'entén que s'ocultin les dades dels que tenen durades inferiors a aquests tres mesos. És una informació absolutament imprescindible per a analitzar el tarannà del mercat laboral illenc. És exigible que se li doni la màxima difusió a aquestes dades, encara que vagi en detriment de discursos una miqueta triomfalistes sobre creació d'ocupació, i número d'afiliacions a la Seguretat Social.

En qualsevol cas -per la tendència històrica de temporalitat que el model econòmic de les Illes Balears provoca-, no és arriscat afirmar que les dades de contractacions de molta curta durada a casa nostra no són molt diferents que les d'àmbit estatal. És a dir, es pot afirmar, amb plena seguretat i sense embuts, que l'anomenat mercat laboral d'Espanya i de les Illes Balears s'haconvertit en una gran Empresa de Treball Temporal (ETT).

¿Cal recordar que les ETTs pertanyen al món del neoliberal "dret a l'ocupació", i no al del socialment desitjable "dret del treball"?

Publicat originalment a El Periscopi (01-III-2017)



#JusticiaParaBerta


Com és habitual per aquestes dates, Amnistia Internacional (AI) ha publicat el seu Informe Anual que, com cada any, és un document d'obligada lectura malgrat la seva duresa. El respecte als Drets Humans té molt poc a veure amb la globalització dels interessos dels poderosos. Més aviat, al contrari. No és arriscat, doncs, coincidir amb  Thierry Pech i Philippe Steiner, quan assenyalen que fa tres dècades que presenciam "revoltes dels rics contra els pobres".
Resulta que la publicació d'AI d'enguany coincideix quan estam a tocar el primer aniversari de l'assassinat de la dirigent ecologista i feminista hondurenya, Berta Càceres. Una coincidència que fa oportú anar directament a la pàgina 225 del citat document, on, entre altres coses, pot llegir-se: "Hondures seguia sent un dels països més perillosos de Llatinoamèrica per als defensors i defensores dels drets humans, especialment pels i les activistes del medi ambient i la terra". I més endavant s'afirma que "segons l'ONG Global Witness, Hondures tenia la xifra més elevada del món d'homicidis per càpita d'activistes ambientals i de defensa del dret a la terra". Poca broma!

Val a dir que Berta Càceres, a més d'una líder indígena Lenca, militant ecologista i feminista, era una de les activistes més emblemàtiques del COPINH (Consell Cívic d'Organitzacions Populars i Indígenes d'Hondures). Per conèixer més sobretot plegat, aquí podeu veure un documental que la campanya "Defensores de la Mare Terra" va realitzar en 2016  com un homenatge per a Berta Càceres.

Ha passat ja un any des del seu assassinat, i, com era d'esperar, les autoritats de la dictadura hondurenya són molt mandroses en la seva obligació d'esclarir els fets i fer justícia. Contra aquesta indecent impunitat, el COPINH ha convocat una jornada d'accions a escala mundial per homenatjar a Berta Càceres, i per seguir exigint justícia, ja que el cas segueix impune.

Mallorca, com no podia ser d’una altra manera,  participarà en aquesta acció global. Serà un acte senzill, però emotiu, compromès, i pacíficament combatiu. Les associacions Entrepobles i JASS -Associades pel Just- ens convoquen al Parc de Ses Vetles de Palma, dijous dia 2 de març a les 17 '30h. Alhora, estau tots i totes convidats/es a inundar les xarxes socials amb missatges de solidaritat amb la bona i valenta gent del COPINH, i exigint justícia per a Berta Càceres. No oblideu les següents etiquetes: #JusticiaParaBerta, #BertaVive, #COPINHsigue, i #1AñoSinJusticia.



Publicat originalment a dBalears (27-II-2017)


dimecres, 22 de febrer del 2017

Doncs no, no em vaig a treballar al Parlament

El dissabte, mentre em manifestava cridant "A Mallorca també volem acollir", diverses persones amigues em van demanar si era certa la meva imminent incorporació a l'equip del President del Parlament de les Illes Balears, Balti Picornell. Em van comentar que existia aquest rumor... El dilluns d'aquesta setmana vaig participar en el programa TOT-4 del Canal 4 TV i un dels altres participants en el debat em va donar gairebé l'enhorabona per la meva incorporació a tasques institucionals, sempre en l'equip de la presidència del Parlament. No em va sorprendre en absolut. Tinc la suficient experiència -qüestió d'edat- per saber que en aquestes coses la discreció és un impossible.

És cert que fa uns dies vaig rebre, per part d'algunes persones de Podem, la proposta de formar part del Gabinet del President del Parlament de les Illes Balears. Una proposta que -encara que pel que sembla mai ha estat oficial- avui he rebutjat a les persones que me van fer la proposta.

M'interessa que quedin clares dues coses a aquests amics i amigues -alguns d'ells i d'elles companys i companyes de moltes i velles lluites- que sabien de la proposta:

1. Mai m'ha interessat la meva inclusió en cap procés de selecció de "perfils", ni participar en res semblant a un "càsting". Si vaig atendre amb interès la proposta d’incorporació que se'm va fer, va ser únicament per compromís amb una institució tan transcendent del nostre minso autogovern com és el Parlament. 2. Agraesc sincerament a les persones que van pensar en mi per a què treballés amb l'equip del President del Parlament de les Illes Balears. Potser haguera estat una interessant experiència. Molta, però molta sort i encets, President Balti!

El meu futur vital immediat està doncs, en lo mateix que ha estat en aquests últims anys: La reflexió, la recerca, l'opinió, els moviments socials... sempre intentant empènyer per a què aquest petit país sigui més lliure i just socialment i mediambientalment. Seguir en la lluita, encara que sigui modestament i amb més d'una contradicció, per fer realitat l'eslògan d' un altre món i unes altres illes són possibles i necessaris, és part importantíssima de la meva vida. Pel que fa a la meva vida professional o laboral, són figues d'un altre paner que ara no ve al cas. En qualsevol cas, com no se sap mai si les oportunitats d’assumir altres reptes es repetiran, seguiré tenint sempre ben present les sàvies paraules de Joan Maragall en el seu magnífic poema "Elogi del viure":

“Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeixautomàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universalsnomés per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva”.

Bretxa salarial i sindicalisme per a reduir-la

22 de febrer. Dia Europeu de la Igualtat Salarial entre homes i dones. Un any més, cal denunciar la desigualtat que significa l'anomenada bretxa salarial, que a la Guia introductòria igualtat salarial de l'OIT (2013)  es defineix com un "indicador que avalua les desigualtats de gènere en ingressos com el salari". La bretxa salarial entre homes i dones mesura, doncs, la diferència entre els ingressos mitjans de  dones i homes, com a percentatge dels ingressos dels homes. És a dir, si els ingressos mitjans mensuals de les dones suposen un 70% dels ingressos mitjans mensuals dels homes, la bretxa salarial entre dones i homes és de 30 punts percentuals.

Fet aquest aclariment, com gairebé tots els 22 de febrer, cal consultar diversos informes: Els publicats per UGT titulats "La falta de polítiques d'igualtat en l'ocupació incrementa la bretxa salarial", i "La bretxa salarial en les Comunitats Autònomes", i el que rubrica CCOO amb el títol "Bretxa salarial: El peatge de la discriminació".

Els dos primers en ésser, bàsicament, una anàlisi de l'Enquesta d'Estructura Salarial (EES) quadriennal de 2014 que elabora l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ens permeten recordar que, per al conjunt del Regne d'Espanya, es calcula que la bretxa salarial és del 23,25%. Això significa que les dones deixen de percebre 5.982,42€ a l’any. Pel que fa a les Illes Balears, els càlculs són del 20,03%, i de 4.762,18 €, respectivament.

No obstant això, més enllà d'aquestes xifres, el primer dels informes d'UGT esmentats ens ofereix una sèrie d'informacions que consider extraordinàriament rellevants: Gairebé dues-centes mil dones més que fa quatre anys es troben per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI); a les empreses privades, la bretxa salarial s'incrementa fins al 28,46%; a les de control públic la bretxa se situa en el 10,93%; en totes les ocupacions les dones perceben salaris inferiors als dels homes; el salari mitjà de les dones és inferior al dels homes en més d'un 20% en tots els nivells educatius; a mesura que augmenta l'edat de les dones, s'incrementa la bretxa salarial; la jornada a temps parcial accentua les diferències entre dones i homes, perquè les dones amb aquesta jornada tripliquen als homes (cal recordar que el treball a temps parcial és molt majoritàriament no desitjat); i les dones amb contractes indefinits perceben gairebé 7.000 euros anuals menys que els homes. Llàstima que no es disposi d'aquestes informacions referides a les Illes Balears, però l'Enquesta d'Estructura Salarial (EES) no ho permet. Tal vegada ha arribat l'hora que el Govern sol·liciti, i, a través de IBESTAT, possibiliti, una major i més detallada explotació de la EES!

L'informe elaborat per CCOO, com no podia ser d'una altra manera, no difereix quant a les dades dels informes de l'altre sindicat, però, en integrar altres anàlisis a més del de la ja citada EES, ens permet una visió més polièdrica de la discriminació de les dones en l'àmbit laboral. Citem a tall d'exemple: a) La taxa d'ocupació masculina augmenta pel fet de tenir filles o fills, en canvi aquesta situació és inversa en les dones. b) El 35% de les dones inactives per cuidar a persones depenents té entre 35 a 44 anys, i el 26% de 25 a 34 anys. El 42% de les dones de 35 a 44 anys inactives per cuidar a persones depenents assenyala com a motiu de la inactivitat no poder pagar els serveis adequats per a la cura de menors, i un 13% de dones inactives d'aquest grup d'edat declara no poder pagar els serveis adequats per a la cura d'adults. c) El 75% de les persones que treballen amb jornada parcial són dones. De fet, en 2014 gairebé el 58% dels contractes temporals a temps parcial realitzats van ser a dones. Cal tenir en compte que els contractes a temps parcial són més comuns en la contractació temporal que en la indefinida. d) Ordenant la població assalariada de 2014 en funció del tipus de jornada, en el decil 1 (que aglutina al 10% de les persones que perceben el salari més baix) el 77% amb jornada parcial són dones. En aquest decil, en el que el límit superior del guany són 655 €, les dones tenen un salari mitjà de 404 €, i els homes de 432 €. Els salaris varien en funció del tipus de jornada. Així, a jornada parcial les dones perceben un salari de 397 €, i a jornada completa un salari de 583 €.

Em diran, amb raó, que totes aquestes informacions són una miqueta antigues, i que el que interessa és saber què ha passat en aquests últims anys. Però, a l'àmbit de la UE, la disponibilitat de dades és quadriennal car, a l'Oficina Estadística Europea, Eurostat, allò que li interessa conèixer, més que la dada anual, són les tendències. En qualsevol cas, és possible disposar de dades una mica més actualitzades per saber, amb major o menor precisió, què està passant. Per a això recoman consultar les dades que publica l'Agència Tributària. Val a dir que, segons aquesta informació, a les Illes Balears la bretxa salarial en 2015 fou del 21,3% (lo que va suposar una difèrencia de 4.068 € de mitjana anual). Per una altra banda, la bretxa en el cas de les pensions fou encara major, i arribà a gairebé el trenta per cent (exactament el 28,7%).

Per anar acabant, em permetran que torni als informes d'UGT i de CCOO abans comentats. Per una banda, es constata que la bretxa salarial illenca ocupa, des de fa anys, una de les posicions més baixes en el rànquing de Comunitats Autònomes espanyoles. El mainstream interpretatiu sosté que la causa, gairebé única, és que com la bretxa salarial és menor en els salaris baixos (la bretxa en el cas del Salari Mínim Interprofessional és zero), i a les Illes Balears tenim un model econòmic de baixos salaris, aquesta és l'explicació. Coincidesc amb aquesta interpretació de les causes, però la consider incompleta perquè oblida que fa bastants anys -en el conveni col·lectiu de 1999-2002, si no record malament-, el nostrat sindicalisme va aconseguir que en el sector de l'hoteleria les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que les cambres i els cambrers de bar i/o menjador. Sens dubte, va ser una conquesta sindical que, a més de fer justícia amb les plantilles extraordinàriament feminitzades dels pisos dels hotels, va fer que la bretxa salarial s'estrenyés.

Per contra, els informes reiteradament citats ens posen sobre avís d'una tendència a l'alça de la bretxa salarial de les Illes Balears (entre 2013 i 2014 s'ha ampliat un 6%). Tot indica que les causes no són unes altres que: 1. Les polítiques d'austeritat neoliberal, que s'han dut a norris polítiques efectives d'igualtat de gènere en el si de les empreses, 2. La forta extensió de la precarietat laboral -i el consegüent augment d'una pobresa laboral extraordinàriament feminitzada- provocada per la Reforma Laboral del PP. I, de retruc, l'altra gran objectiu de la dita legislació laboral: El debilitament sindical, mitjançant la devalució de la negociació col·lectiva.

Per tant, una bona conclusió pel Dia de la Igualtat Salarial entre homes i dones de 2017 és, sens dubte, que cal derogar la Reforma Laboral de 2012, entre altres coses, perquè amb més negociació col·lectiva i més sindicalisme s'estreny la bretxa salarial. Segur!

Publicat originalment a El Periscopi (22-II-2017)

dimecres, 15 de febrer del 2017

#VolemAcollir, també a Mallorca

Una prèvia: Reivindic el plorar, també els plors masculins i en públic. No m'avergonyesc, ans al contrari, m'enorgulleix explicar que la nit de dissabte he plorat d'emoció tot gaudint del concert "Casa nostra, casa vostra", retransmès per TV3. Val a dir que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estat força important per a l'organització i desenvolupament d'aquest gran esdeveniment cultural, musical, i, sobretot, reivindicatiu per a les persones refugiades: #CasaNostraEsCasaVostra

A més d'emoció, el meu sentiment va ser d'enveja de mitjans de comunicació públics (tot i que els talls publicitaris eren del tot sobrers) al servei dels moviments socials i de les iniciatives d’emprenedoria social d'un poble unit, alegre i combatiu. Les més de quinze mil persones al Sant Jordi, els més de cinquanta artistes, el ressò a les xarxes... no són altra cosa que els prolegòmens del que tot indica serà una gran manifestació convocada dissabte que ve, 18 de febrer,  a favor de les persones refugiades. Barcelona tornarà a ser la capital de la dignitat europea! He vist a les xarxes socials que a Palma també estem convocats a manifestar-nos. Llàstima que sembli una convocatòria, gairebé, clandestina!

Per tal d'animar un poc aquesta convocatòria palmesana, permeteu-me que recomani una lectura: El darrer, crec, llibre del ja enyorat Zygmunt Bauman "Desconeguts a la porta de casa". En un centenar de pàgines s'analitzen els orígens, les causes, i l'impacte de l'actual "crisi humanitària" que, a parer meu, té poc de crisi, i molt de crim. El cas és que en el llibre l'autor proposa assumir la nostra independència com a espècie, construir ponts, en lloc de murs de ciment i de filferro, i tenir un projecte de convivència solidària i cooperativa, amb les nostres diferències d'opinió i creences. Certament, no és una tasca fàcil, entre altres coses,  perquè Bauman escriu: "Des dels inicis de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes, o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquells refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts...". Per això, és tan important conèixer les històries de vida -i de mort- de les persones que no han sobreviscut en el seu camí d'arribada a Europa, o malviuen a camps de refugiats. Diguem-ho sense embuts: Tothom coneix aquestes històries, només qui vulgui col·laborar amb el crim pot al·legar desconeixement. El silenci, com mai, ens fa còmplices d'un veritable genocidi!

Cal, idò, mobilitzar-se. Volem Acollir, i ho volem fer ja! A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú... No més persones refugiades mortes, no en el nostre nom! Dissabte, 18 de febrer, a les 18.30 h a la Plaça Major de Palma per anar en manifestació fins al Passeig del Born. Fem-ho amb l'alegria i combativitat que transmet la cançó de Txarango -inèdita fins que l'estrenaren en el concert del Sant Jordi- "Eko Resiste". Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (13-02-2016)

Coca-Cola en lluita. Cultura en lluita

Fa més de tres anys que la planta de Coca-Cola de Fuenlabrada (Madrid) inicià una d'aquestes lluites del moviment obrer que esdevenen icòniques. Doncs sí, a hores d'ara, ja avançat el segle XXI, i malgrat auguris intencionats sobre la finalització de la història, el moviment obrer existeix, i la seva lluita està present en la vida política, social, i, pel que després diré, cultural.

Val a dir que la fàbrica madrilenya de Coca-Cola Iberian Partners era de les més productives d'Europa, i -això és important per a aquest cas- tenia un dels convenis col·lectius millors de la companyia, bastant superior a la mitjana dels convenis espanyols en matèria salarial i de condicions de treball i contractació. L'absència de precarietat laboral i la forta presència sindical no eren obstacle per a què la fàbrica tingués una productivitat envejable, i uns substanciosos beneficis empresarials. Però... en 2012 va arribar la Reforma Laboral de Mariano Rajoy, i al  poc temps –quan la citada Reforma Laboral s'havia consolidat amb successius desenvolupaments i algunes sentències- Coca-Cola Iberian Partners plantejà un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) després de la fusió de les seves sis embotelladores a Espanya. En aquest procés cau la planta de Palma, al costat de les d'Alacant i Astúries. La de Fuenlabrada resisteix... De fet, encara ara està resistint "a peu d'obra", als carrers i als jutjats. Una resistència exemplar que ha provocat un autèntic embolic judicial d'incerta resolució (Aquí poden accedir a un bon resum de la situació).

Tanmateix, la lluita dels treballadors i treballadores de Coca-Cola de Fuenlabrada s'ha convertit ja en una icona de la lluita pels drets de la plantilla madrilenya, però també contra la Reforma Laboral del PP, és a dir, contra la legislació laboral més injusta i desequilibrada que ha existit a Espanya després de la dictadura franquista. Com la Reforma Laboral del PP està dissenyada per estendre la precarietat laboral i debilitar el sindicalisme, ha esdevingut legal  que es destrueixi ocupació de qualitat a Coca-Cola, malgrat la ja esmentada alta productivitat, i la creixent generació de beneficis empresarials. Ho dic sense embuts: la legislació laboral del PP no és per ajudar a la generació d'ocupació, és una legislació ideològica que obeeix a un model social d'altes desigualtats i descohesió social. La resta són coverbos!

Com he avançat, la lluita del moviment obrer està present, també, en l'àmbit cultural. La lluita de la plantilla madrilenya de Coca-Cola és un exemple paradigmàtic. Primer va ser el preciós i excel·lentment editat llibre "Somos Coca-Cola en lucha. Una autobiografía colectiva", que narra mesos de mobilitzacions a favor del manteniment de l'ocupació, unes condicions de treball decents, i, en definitiva, la dignitat obrera. La narració és en primera persona, car "Somos Coca-Cola en lucha y al igual que defendimos nuestros puestos de trabajo defendemos ahora que nuestra voz es nuestra. No nos cuentan. No delegamos. Nuestra historia la escribimos nosotrxs...".

Després arribà el documental de Georgina Cisquella i Pere Joan Ventura, titulat "Coca-Cola en lucha. Cuando David se enfrenta a Goliat" (Aquí tràiler) (Aquí documental complet). No es perdin ni el llibre, ni la pel·lícula. La sentència del multimilionari W. Buffet, segons la qual "la lluita de classes segueix existint, però la meva va guanyant" pot ser que sigui certa de moment... però, com ja s'ha dit, la història segueix. La cultura obrera és prou viva i present. El compromís de la gent de la cultura amb el moviment obrer i sindical és permanent. Sense anar més lluny, avui -també en aquest Madrid amic- i en el marc d'un acte d'homenatge del 40 aniversari dels assassinats dels Advocats d'Atocha, hi tindran un merescut protagonisme, persones tan significatives de la literatura actual com ara Almudena Grandes i Luis García Montero, o de les arts plàstiques com Juan Genovés. Sens dubte, memòria demòcrata i moviment obrer estan emparentats amb la millor cultura. 


Publicat originalment a  El Periscopi (15-02-2017)

Mix d’indecència: inversió turística + explotació laboral



Un article publicat a

ALBA SUD

 (Clica aquí)   

dissabte, 11 de febrer del 2017

De legitimacions i deslegitimacions (a propòsit del lloguer turístic)


I.-Coincidesc amb Ramoneda quan diu que "no hi ha esquerra sense projecte. La dreta pot limitar-se a gestionar l'statu quo. L'esquerra, no". Recordava aquesta idea del llibre "L'esquerra necessària. Contra l'autoritarisme predemocràtic" tot pensant amb debats d'aquests dies sobre la nostrada política turística en general, i, molt en particular, entorn del projecte de llei de comercialització de lloguers turístics.

II.-El que  anomenen "Turisme Sostenible" ¿És un projecte?, ¿És quelcom més que un eslògan? Veritablement no és més que un logo per acomodar-se a la tendència actual de consum turístic massiu. Una marca més de la xarxa de marques que ha aconseguit ocupar el centre de l'escena arreu, com ho demostra que l'Organització Mundial del Turisme (OMT) hagi declarat 2017 l'any del turisme sostenible ¿Sostenible de què? Dit sigui entre parèntesis que l'OMT és qualsevol cosa menys un referent en la defensa del medi ambient i dels drets humans. Sense anar més lluny, mentre festeja l'Any del Turisme Sostenible, calla davant evidències com la d'aquests assassinats d'activistes ecologistes que s'enfronten, també, al turisme desposseïdor a Hondures. En qualsevol cas, res de nou. Fa anys que Naomi Klein, en el seu "No logo", ens va explicar, fil per randa, de què anava això del consumisme contra la ciutadania.

III.-Em sembla que la defensa de la proposta governamental de legalització-regulació de la comercialització del lloguer turístic se sustenta en la idea segons la qual, tot el que és bo per als que tenen més, és bo per a tothom. És a dir, s'accepten els arguments que deriven de l'hegemonia ideologia conservadora de legitimació del creixement turístic. No ens enganyem: un sostre de places turístiques no significa una limitació real al creixement del nombre de turistes.

Aquesta legalització-regularització és quelcom més que una norma administrativa. És La legitimació de convertir espais de i per a la ciutadania (espais comuns) en espais turístics (espais business) que es fa oblidant que "resignificar la ciutat com a espai comú requereix un urbanisme al servei del fet d'habitar, conformador de llocs on sigui possible la interacció, la trobada, la conversa..." o que "les ciutats no poden ser 'creatives', smart, emprenedores, globals, [jo afegiria turistitzades] i alhora ser inclusives, democràtiques i participatives poden intentar-ho, però només a condició de saber quines són les prioritats" (Imanol Zubero. Revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio global, núm. 129, 2015). L'esquerra difícilment tindrà un projecte propi si dóna legitimitat a un projecte de ciutat neoliberal.

IV.-L'argument fort de la legitimació de l'esquerra governant al lloguer turístic és una suposada "prosperitat compartida". Aquesta expressió no és més que un altre logo ¿Per què no parlen de "repartiment equitatiu de la riquesa", o, si es vol, de "prosperitat sense precarietat"? Es parteix de la idea que ara, amb les plataformes digitals, és possible que la "classe mitjana" participi -no exclusivament per la via del salari directe o indirecte- del negoci turístic. Es dóna per fet la falsa -o, si més no, indemostrada empíricament- existència d'una robusta i extensa classe mitjana, i, per tant, es rememoraria aquell nefast  "ara tots som classe mitjana" de Tony Blair.
Les conseqüències del fracàs de la diagnosi i les polítiques aplicades per la "tercera via", encara ara, les estem pagant la població no rica. Mai ha existit una única classe mitjana. Ans al contrari, mentre la socialdemocràcia de dretes defensava aquestes pelegrines –i interessades- ocurrències, anava reforçant-se allò que ara coneixem i patim com a societat de les grans desigualtats, o la de l'1% contra el 99%. Òbviament, en aquest 99% no tothom és igual. Hi conviu una selecta classe acomodada, una classe mitjana erosionada econòmicament i en grandària  (vegin aquí un estudi de la OIT), i la cada vegada més gran classe empobrida, en definitiva, la celebèrrima concepció thatcheriana de societat dels tres terços. Per tant, em sembla escaient plantejar els següents interrogants: ¿Entre quins d'aquests tres grups socials es compartirà la "prosperitat" que legitima el lloguer turístic?, ¿Tindran més prosperitat els treballadors i treballadores pobres i les persones que, a més d'haver estat víctimes del desnonament de l'habitatge, segueix suportant un deute bancaria insuportable que les converteix en desposseïts permanents?

V.-Els esforços de les esquerres (socialdemòcrates, ecosocialistes, sobiranistes, feministes, etc.) haurien d'anar en la direcció de contestar a la pregunta que, poc abans de morir, ens va deixar sense contestar Tony Judt: "¿Com parlar, no sobre les lleis de l'economia, sinó sobre les conseqüències de l'economia?". En el cas del lloguer turístic en l'era de la digitalització, en la contestació, sens dubte, ha de conjugar-se el verb decréixer, s'ha de tenir voluntat d'acabar de debò amb una indecent geografia humana de la desigualtat, i de lligar justícia social amb justícia climàtica. Altrament dit, per a l'esquerra, tot i les dificultats, governar hauria de ser articular el bé comú, i no tant equilibrar els interessos dels poderosos amb els dels menys poderosos i els desposseïts. Mai s'aconsegueix. Sempre guanyen els mateixos. I, a més, els que guanyen són electoralment desagraïts. En alguns dels debats a què he fet referència més amunt, s'escoltaren algunes intervencions que em van provocar el déjà vu de recordar intervencions de comerciants en reunions amb qui va esser Vicepresident del primer Pacte de Progrés, Pere Sampol, per tractar aquella primera llei autonòmica que protegia el comerç autòcton de la voracitat de les grans superfícies comercials. Mai se li va agrair amb vots a Sampol una legislació que, aleshores s'empraven altres paraules, també pretenia compartir prosperitat.

VI.-En fi, legitimar un model de societat amb un pes important de "propietaris/as d'allotjaments turístics" no té res a veure amb un projecte transformador d'esquerres. La legitimació que li convé a l'esquerra és la de resistir, enfortir solidaritats i avançar en una política de decreixement turístic (les propostes contingudes a les al·legacions del GOB són un excel·lent camí transitable), i de predistribució (la necessitat d'una Renda Bàsica incondicional és cada pic més evident) per poder avançar en un canvi de model econòmic. El dilema és el de sempre: Únicament gestionar, o transformar gestionant. Sens dubte la legitimació de la comercialització d'estades turístiques a habitatges és la deslegitimació d'una política transformadora. La política turística esdevé, doncs, en una política d'ordre. Simplement com cal!

Publicat originalment a dBalears i a Alba Sud 

dijous, 9 de febrer del 2017

Ai, l'estadística!


I.- De les dades del mercat laboral illenc de gener de 2017, la xifra que potser més projecció mediàtica hagi tingut és la de 66.716 persones en atur registrat. Per a mi, la veritablement important és la de 131.248 persones inscrites en el SOIB en demanda d'ocupació. És a dir, la que inclou un col·lectiu molt important a les Illes Balears, com ara les persones Fixes Discontínues que estan en atur però que, com és sabut, no s'inclouen en el registre oficial d'Atur Registrat.

Tots els contractes eventuals reiterats que, fruit d'una major activitat de la Inspecció de Treball –recordin el Pla extraordinari de l'estiu-, s'han convertit en els últims anys en contractes de Fixos Discontinus, no impliquen que s'hagin creat aquests llocs de treball. Tinc una veïna, Mari, que en els anys 2012, 2013, 2014, i 2015, treballava 9 mesos en un hotel del centre de Palma amb un contracte eventual. Durant els mesos de Gener, Febrer i Març era una aturada registrada. En 2016, l'hotel li va fer un nou contracte temporal, però, fora pel que fora, a l'agost li van transformar aquest contracte en un de Fixa Discontínua. Ara Mari està, com ho estava en els últims anys, en atur, però -ai, l'estadística!- no consta com a aturada registrada.

Mai com ara hi havia hagut al nostre mercat laboral tantes persones Fixes Discontínues. O altrament dit, mai com ara hi havia hagut tantes persones que, en una època de l'any, estan en atur però no consten com a tals.

Sens dubte, la normativa laboral i el seu compliment, transformen l'ocupació, però no en creen d’ocupació.

II.- El Govern d'Espanya s'entesta a fer una anàlisi extraordinàriament positiva de la situació del mercat laboral. Braveja tant que, a tall d'exemple, a l'hora de referir-se a les dades de 2016 de l'EPA (vegin aquí) no s'estan d'afirmar: "Se avanza así en la recuperación de los niveles previos a la crisis en cuanto al número de personas con empleo y en el objetivo de alcanzar los 20 millones de ocupados a finales de 2019".

Però -ai, l'estadística!- sembla que la ciutadania pensa una altra cosa bastant diferent. Vegem: En el Baròmetre del CIS de desembre del 2016 a la pregunta: Quin és el problema que a Vostè, personalment, l'afecta més? El 37,6% contesta que l'atur. Aquest és un percentatge que, en el Baròmetre de gener 2017 que vàrem conèixer ahir mateix, creix lleugerament situant-se en un 37,7%. Val a dir que, a la mateixa pregunta, en el Baròmetre de 2007 (és a dir, abans de l'inici de la crisi) era el 18,1% qui contestava que era l'atur.

Sens dubte, mentre es mantingui el grau de precarietat del treball remunerat, de fugacitat de les ocupacions, i de pobresa laboral, i, alhora, les autoritats parlin d'ocupacions quan volen dir subocupacions, l'atur seguirà sent el gran problema de la societat.


Publicat originalment El Periscopi (08-02-2017) 

dilluns, 6 de febrer del 2017

Situació laboral i "Fets alternatius"

I.- Mai no em deixarà de sorprendre l'entestament de la majoria dels organismes econòmics internacionals, com ara el Fons Monetari Internacional (FMI), que segueixen pontificant sobre anàlisis, previsions i prescripcions, sense reconèixer que són els mateixos que van fallar estrepitosament a la hora de preveure la crisi que, encara ara, patim la majoria de la gent no estrictament rica. Si de l’àmbit global anam al local, ens adonarem que, en analitzar la situació del mercat laboral illenc, no s'estan de seguir la metodologia que va conduir a aquells errors, i que va fer que ningú albirés l’inici d’allò que s’ha conegut com a Gran Recessió, o crisi-estafa. En aquest sentit, és pertinent recordar que, per aquestes contrades, fins a l'any 2007 el discurs de la majoria de les anàlisis de la situació laboral era que la "plena ocupació" havia arribat per quedar-se. Els que impugnàvem aquestes previsions amb arguments associats a la bombolla financera i immobiliària, i a la fragilitat de l'ocupació realment existent aleshores, com a conseqüència d'un excés de precarietat i d'uns fluxos migratoris pèssimament gestionats, érem, en el millor dels casos, tractats d'indocumentats. Plantejar o suggerir la urgència d'un canvi de model productiu era un atreviment gairebé delictiu.

II.- Em tem que la història es repeteix. Vegem alguns exemples: En l'últim número de la Revista de Conjuntura Econòmica que publica el Govern (novembre 2016) es pot llegir: "El mercat de treball de les Illes Balears consolida la tendència positiva i es caracteritza per ser l'única comunitat autònoma que ha recuperat tota l'ocupació perduda durant la crisi econòmica". Més recentment, en la presentació governamental dels resultats de l'EPA del quart trimestre de 2016, es podia llegir que "contínua l'impuls de creació neta d'ocupació", i s'insistia que "Balears és l'única CA que ja ha recuperat tota l'ocupació perduda amb la crisi". Sense arribar a aquest nivell d'optimisme, en un recent estudi elaborat per Manpower Group s'afirma que "la bona marxa de l'economia... està permetent la recuperació de la ingent massa d'ocupació destruïda durant la crisi i ho està fent a un ritme notable". Sembla, idò, que des de l'àmbit públic i privat -a partir de la confusió interessada entre creació d'ocupació i ritme de trossejar els llocs de treball, és a dir, parlant de creació d'ocupació sobre la base d'unes dades que veritablement fan referència a la dinàmica d'altes i baixes a la Seguretat Social- tornen a coincidir en el menyspreu –o sí més no, relativització- del grau d’inclusivitat del creixement econòmic i de la precarietat i fugacitat de l'ocupació. Aquest és un entestament consubstancial amb el conservadorisme, però és, com a mínim, contradictori en els àmbits progressistes contraris a les polítiques de retallades, singularment, en el cas que ens ocupa, a la Reforma Laboral de 2012.

III.- Tanmateix allò que més em preocupa és que, si en la gramàtica de l'anàlisi de l'evolució del mercat laboral illenc s'obvia -o es relega a adjectiu i no s'utilitza com a substantiu- la variable de qualitat en l'ocupació, es fa una narrativa que renuncia a la necessitat de canvi de model productiu per a canviar un model laboral precari i terriblement estacional. És obvi que un model de creixement com el balear, conjunturalment consistent, però amb precarietats estructurals, genera dinàmiques precàries en el seu esquema de relacions laborals. Avançar cap a un model menys especialitzat en serveis turístics i construcció, amb major pes d'una economia intensiva en capital, d'alt valor afegit, i amb creixents nivells d'inversió en R+D+i, és el que generaria dinàmiques ocupacionals de major estabilitat i qualitat, i, alhora, acabaria amb les dinàmiques perverses que, com a conseqüència de la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris i les pensions, frenen la recuperació econòmica i social de debò.

En aquest sentit, paga la pena parar esment a les reflexions contingudes a l’ “Informe Mensual" de CaixaBank número 407 (desembre 2016) que, en posar un dels seus focus sobre la relació existent entre productivitat i qualitat de l'ocupació, afirma, entre altres coses, que "una relació laboral estable i duradora fomenta la inversió en formació per part de l'empresa i l'acumulació de capital humà i l'esforç per part de l'empleat" i que "a Espanya [i a les Illes Balears], la temporalitat és més accentuada en tots els sectors d'activitat, la qual cosa acaba redundant en una pitjor evolució de la productivitat a nivell agregat". Poca broma!

IV.- Concloguem: És del tot inversemblant que ja hàgim aconseguit una dinàmica en el mercat laboral que hagi (re)engegat els ascensors socials ascendents. Per impulsar aquest canvi no basten  algunes Polítiques Actives d'Ocupació, per ben enfocades que estiguin, o un major control de la legalitat com a conseqüència d'un paper més actiu de la Inspecció de Treball. Cal derogar les Reformes Laborals pensades únicament per devaluar els salaris, i, a cop de precarització, acabar amb qualsevol alternativa de flexiseguretat; i cal impulsar un canvi -per lleuger que sigui- del model productiu illenc. Si algú pensa que els deures ja estan fets, emulant a l'administració de Donald Trump, hom podria dir que aplica la tècnica comunicativa dels "fets alternatius" -una forma cínica de faltar a la veritat- a la realitat que es viu, posem per cas, a la majoria de les barriades no riques de les ciutats i pobles, en els Serveis Socials, a bona part de les llars illenques, a les assemblees de les Plataformes d'Afectats per les Hipoteques (PHA), o entre els associats i associades de l'Associació de Majors Aturats per l'Ocupació de Balears (AMPEB).


Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-02-2016)

dissabte, 4 de febrer del 2017

Un vaixell comú, robots i Renda Bàsica

Aquest divendres passat es va estrenar a Palma "In the same boat" ("En el mateix vaixell"), un documental dirigit per Rudy Gnutti que tracta alguns dels grans temes de la humanitat: la bogeria d'un creixement infinit en un planeta finit, la feridora desigualtat social provocada per la globalització neoliberal, i, singularment, l'escassetat d'ocupació remunerada a causa del procés accelerat de digitalització i robotització de, cada vegada, més processos productius i de prestació de serveis, i, fins i tot, dels avanços de la intel·ligència artificial.

Les intervencions de personatges tan emblemàtics com ara el sociòleg, que fa pocs ens va deixar, Zygmunt Bauman, o l'expresident d'Uruguai, José Mújica, i d'experts d'alt nivell, com ara Tony Atkinson, Rutger Bregman, Erik Brynjolfsson, Mauro Gallegati, Nick Hanauer, Serge Latouche, Mariana Mazzucato, o Daniel Raventós, i amb la col·laboració especial de l'actor Àlex Brendemühl, descriuen un vaixell -com a metàfora de la humanitat- que navega amb un rumb, si més no, incert. Però, alhora, a la pel·lícula es planteja, amb tota claredat i contundència, que, si ens posam a remar cap a un altre horitzó, és possible un món millor, més just socialment i mediambientalment.

El cas és que, després de la projecció de la pel·lícula, que estarà en cartellera al Cine Ciutat almenys tota aquesta setmana, vaig tenir el privilegi de fer la introducció al debat posterior. I, com la primera part de "In the same boat" gira entorn de la convicció "que és ridícul que els polítics segueixin prometent la plena ocupació" –una idea que el seu director ha exposat en més d'una ocasió i que jo compartesc- em vaig centrar, per una banda, a raonar que qualsevol promesa de plena ocupació amb la capacitat de productivitat tecnològica actual és demagògia pura si volem seguir vivint en aquest Planeta; i, per una altra banda, en la defensa, que en la pel·lícula es fa, de la proposta de Renda Bàsica (RB) que, a més de garantir la llibertat material per a tothom, faria veritablement factible una autèntica organització social basada en el repartiment del treball, tant de l'assalariat com del reproductiu.

Per evitar malentesos, convé aclarir a l'eventual públic de la pel·lícula que no esperi trobar-se amb un missatge antitecnologia, més o menys emparentat amb el discurs dels ludites anglesos del segle XIX contraris a la maquinació dels processos productius produïda en la Primera Revolució Industrial. Sí que és cert que hi ha un plantejament crític amb el com es gestionen les noves capacitats tecnològiques de la humanitat, i que es mostra que un nou paradigma, gràcies a la tecnologia i basat en la renda bàsica universal i el decreixement, és possible, i, de ben segur, desitjable.

En la introducció al debat, al que abans he fet referència, vaig plantejar, entre altres coses, les següents preguntes als amics i amigues de l’esquerra que em susciten allò que alguns anomenam "els costos d'una no Renda Bàsica":

¿Estem veritablement compromesos amb el combat contra la desigualtat -l'economia de l'1% que denuncia OXFAM- i ens posam a aplicar propostes concretes?, ¿Ens prenem seriosament que hem de decréixer i, per tant, la Renda Bàsica esdevé un element fonamental?, ¿Seguirem perdent el temps amb intents d'engegar Programes de Treball Garantit embolicats amb la suposada modernitat d'una moderna teoria monetària i la defensa de la plena ocupació incomptable amb qualsevol decreixement?, ¿Seguirem intentant perfeccionar un sistema d'ajudes condicionals que, com poguérem veure a la darrera pel·lícula de Ken Loach, "Jo, Daniel Blake" no tenen res d'emancipador?

Quan tenia pràcticament acabades d'ordenar les idees per a la citada intervenció en l'estrena de "In the same boat", em vaig assabentar que els dies 2, 3 i 4 de febrer es celebra a Madrid la fira robòtica més important d'Europa, la "Global Robot Expo", i em vaig adonar que havia estat molt moderat en les meves apreciacions sobre la necessitat d'implantació de la Renda Bàsica. El vaixell en el qual estem tots i totes navega tan ràpidament cap a la robotització de gran part de la nostra organització social i vital que la implantació de la Renda Bàsica Incondicional ha esdevingut en una prioritat de màxima urgència. La pregunta adient no és si la implantem o no, sinó si no estem ja trigant massa.


Publicat originalment a dBalears (30-01-2017)

dijous, 2 de febrer del 2017

És l’alienació econòmica!

OPINIONS MANLLEVADES:  En aquesta  etiqueta  del bloc, manlleu opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.


Gina Argemir (Economista de la Secretaria de Socioeconomia de CCOO Catalunya

Adaptar-se per sobreviure: aquest és el leitmotiv. El capitalisme es transforma per sobreviure i es referma amb èxit, tot i que qui sap si apropant-nos acceleradament cap al col·lapse del sistema. En paral·lel, el sindicalisme i les esquerres intenten també adaptar-se per fer front a les noves amenaces, a fi de fer sobreviure uns valors determinats: una idea de viure i de treballar en dignitat. Però en aquest moment històric de ruptura de paradigma, el context és altament mutable. I canvia tan ràpidament que el pensament de l’esquerra acaba també transmutant, de vegades quedant dissolt en el discurs majoritari i dominant.

El nostre sindicat està viu. Potser ho tingui tot en contra, però està viu. El nostre sindicat es qüestiona a sí mateix: debat sobre la seva funció, sobre el futur del món del treball, sobre els drets socials, sobre el sistema econòmic. El sindicalisme intueix els seus reptes més immediats: cap a on ens durà la globalització?; és la digitalització de l’economia una trampa per a la classe treballadora?; l’avenç dels populismes, suposarà un retrocés dels valors democràtics? Davant la incertesa, si alguna cosa té present el nostre sindicat és que la seva resposta passarà sempre per col·locar el treball en el centre del debat.

Marx entenia el treball com una activitat transformadora de la naturalesa per satisfer les necessitats humanes. Veia el treball com un mitjà d’autorealització, una tasca en la qual l’home se’n situava al centre. O, més que l’home, caldria dir els homes i les dones, perquè per a Marx el treball era sobre tot una activitat que es fa en col·lectivitat en consonància amb el caràcter social de l’home.

No cal fer grans anàlisis per adonar-se que el sistema de producció capitalista, consolidat per la globalització i la permanent innovació tecnològica, cada cop allunya més i més aquesta idea marxista del treball i ens apropa a l’alienació econòmica de la qual el filòsof ens alertava. Un tipus d’alienació que comporta d’altres. El treballador del nostre temps –i, per extensió, el ciutadà- es troba alienat de la seva capacitat autorealitzadora, alienat de l’objecte produït i alienat socialment. El lloc de treball difícilment és un lloc on socialitzar amb els altres. Avui és, sobre tot, un lloc on competir, un lloc que aïlla l’home. I a aquests tipus d’alienació tan ben descrits per Marx, encara cal afegir-hi l’alienació filosòfica provocada per la manera com ens expliquen la realitat des dels mitjans de comunicació.

La falsa realitat qualla amb extrema facilitat en les nostres consciències, també en la dels sindicats i les esquerres. Si fa uns anys lluitàvem obertament contra les deslocalitzacions provocades per la globalització, avui, a l’hora de parlar d’aquest procés global, hem quedat impregnats de la justificació economicista que rebem dels mitjans de comunicació. I és només quan col·loquem el treball i la ciutadania en el centre del debat, que acabem descobrint de què va la globalització i la tecnologia, i acabem entenent la sorprenent resposta sociopolítica que estan donant milions de treballadors i ciutadans.

La globalització va de divisió internacional del treball i la tecnologia, d’ultra-especialització. En l’actual model global de producció, els països del centre estan tendint cap a sistemes productius intensius en capital –que necessita més tecnologia i innovació que treballadors- i, els països perifèrics, cap a sistemes intensius en mà d’obra –on es formen grans excedents de treballadors barats sense drets laborals-. I és en aquest model global de producció que l’home és més que mai una mercaderia, més que mai un instrument per a la cadena de producció. El treball s’ha transformat en una activitat repetitiva i allunyada de les capacitats humanes, en una activitat anul·ladora de l’essència humana. La globalització, mitjançant les noves formes descentralitzades d’organitzar la producció, està duent al treballador a la pèrdua de la poca autonomia i llibertat que li quedaven. Avui, en aquest món global, el treball i el treballador pertanyen a algú que dirigeix el grup empresarial des de mils de kilòmetres de distància. I, en el pitjor dels casos, el treball i el treballador pertanyen a una màquina que li ordena com organitzar el seu temps i la seva producció.

Mentre la sobreoferta mundial de mà d’obra creix any rere any per l’increment de la productivitat, i mentre la classe treballadora s’empobreix, el capital  generat pel procés de globalització i la innovació tecnològica no fa sinó acumular-se sense ser redistribuït. Mentre el capital es mou globalment sense restriccions buscant on treure els majors beneficis, per la part dels treballadors i els ciutadans no es globalitzen ni drets, ni salaris dignes, ni condicions de treball ni, per tant, de vida. I davant les pèssimes conseqüències de la globalització, quin discurs estem fent els sindicats i l’esquerra? Està essent prou contundent?

L’alternativa a la globalització no pot ser més globalització. Tenint en compte el caràcter internacionalista del nostre sindicat, la resposta tampoc no passa per apostar perquè els “nostres” treballadors se salvin de formar part dels països perifèrics de treball intensiu i passin a formar part dels països del centre de capital intensiu. Perquè no seria aquesta una forma emmascarada de proteccionisme? L’alternativa a la globalització no és el proteccionisme del segle XIX ni el tancament desmesurat de fronteres ni la defensa de discursos excloents. De fet, les esquerres encara tenim pendent debatre a fons l’alternativa a la globalització. Ens cal fer la diagnosi correcta. També la diagnosi sobre l’auge dels moviments i els discursos sociopolítics excloents. Perquè rere els populismes i els ultranacionalismes, rere la victòria del Brèxit i de Trump, hi ha una petició a crits per part de treballadors i ciutadans per tornar a recuperar el control de les vides i els treballs. El seu, com el nostre, és un clam contra l’alienació econòmica provocada per la globalització capitalista.

La por sempre arriba en els moments d’incertesa i en l’actualitat, trobant-nos enmig de dues eres, ens queda molta incertesa per endavant. Front la dificultat de trobar la decisió adient, la pregunta sindical a fer-nos és si les nostres decisions sociopolítiques allunyen o apropen els treballadors cap a l’alienació econòmica, si ajuden o no a la realització humana. Segurament els sindicats siguem els únics amb l’organització que cal per lluitar contra l’alienació social del treball de la que ens alertava Marx, els únics amb la capacitat suficient per defensar la humanització del treball.

Publicat a la Revista PERSPECTIVA (núm. 9 gener 2017) editada per la  Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya