dilluns, 26 de setembre de 2011

EL PP ES CARREGA EL DIÀLEG SOCIAL


El dia 20 de setembre es va debatre en el Parlament de les Illes Balears la validació del Decret llei 5/2011, de 29 d'agost, de suport als emprenedors i a la micro, petita i mitjana empresa de les Illes Balears. La meva opinió sobre aquest tema la podeu llegir a una entrada anterior d’aquest bloc. En qualssevol cas, la lectura del Diari de Sessions del Parlament que reprodueix el debat , em confirmen encara més el que vaig escriure en aquell article.

El que ara m’interessa és comentar el que digué el parlamentari del PP que actuava de portaveu a l'esmentat debat. El Sr. Mercadal i Alabern digué:

“D’una altra banda és important ressaltar que vostès, el Govern format per tots aquests partits polítics, varen firmar un pacte per la competitivitat, sí el varen firmar, sí, sí, amb UGT, amb Comissions Obreres i amb la CAEB. Però aquest govern s’ha posat d’acord amb més de cinquanta associacions empresarials, més de cinquanta associacions empresarials. Totes, sense cap excepció, han donat suport al decret llei.”

Més clar no es pot dir: Menyspreu total i absolut als sindicats més representatius –i de pas a la CAEB- , incompliment d’un caramull de normes legals sobre representació sindical i del propi Estatut d’Autonomia de les Illes* i elecció a conveniència dels interlocutors. Tot plegat té un tuf a Belusconi al que nomes li manca el “Bunga – Bunga” . Tot arribarà!

Mentrestant intentaran fer
reunions i reunificar i rebatiar espais de teòric dialeg social: Fantasmades.

* Article 27.2: . Es proclama el valor de la concertació i del diàleg social com a instrument indispensable de cohesió social, i del paper institucional que en tal resultat tenen els interlocutors socials més representatius; per això es reconeixen als que compleixin les condicions previstes a l’ordenament jurídic les facultats i prerrogatives institucionals que tenen assignades i la seva ineludible participació en la vida administrativa pública, ja que amb això contribueixen a la satisfacció dels interessos generals mitjançant l’exercici de la seva funció.


Foto: Broadway, New York City (2010)

LA REFORMA LABORAL DE RAJOY


No sóc masoquista i per tant no he llegit l'autobiografia de Mariano Rajoy que amb el títol de “En confianza. Mi vida y mi proyecto de cambio para España”, s’ha publicat recentment. Sembla ser que una de les poques propostes concretes que conté el llibre és la d'engegar una autèntica Reforma Laboral per flexibilitzar les relacions laborals i així aconseguir la creació d’ocupació.

El que el PP insinua és que si el PSOE ha fet, amb l’excusa de fer front a la crisi i de tenir “calmats els mercats”, bandera i senya d’identitat de la pèrdua de drets laborals i de la promoció de la contractació temporal precària, perquè no ho han de fer ells! Si governen, segur que ho faran amb una aparença de promoció de l’ocupació estable. La borsa de temporalitat del mercat de treball és tan grossa que és ingovernable sense provocar a curt termini importants desajustos en els sistemes de protecció social i, a mig termini, seriosos problemes de productivitat. La millor manera de que el PP, (amb majoria absoluta o amb CiU), tingui alguna “falsa justificació” per a retallar a "lo bèstia" les tuteles judicials i els costos de l'acomiadament és precisament fent que la temporalitat sigui tan ingovernable que sembli lògic el contracte precari únic per a tothom.

En definitiva, resulta incomprensible que el PSOE -amb l’abstenció del PP- hagi aprovat a finals de legislatura una nova reforma laboral (el Real Decret-llei 10/2011, de 26 d’agost). Es una passa més –i molt important- cap a la flexibilitat sense seguretat i, per tant, cap a la retallada sense contraprestacions de drets laborals, com ara: la suspensió de la limitació de l'encadenament dels contractes temporals –la qual cosa és legislar la “barra lliure” a la contractació temporals sense causa- o la instauració del contracte per a la formació i l’aprenentatge fins a la edat de 30 anys.

Amb aquets precedents, la Reforma de Rajoy, haurà de ser molt grossa! No?

Foto de la exposicióUna luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

dilluns, 19 de setembre de 2011

INJUSTÍCIA FISCAL


Segons dades oficials de la Agencia Tributària, els ingressos derivats de l'estalvi i de les plusvàlues tributen al 19% o al 21%, mentre que els assalariats poden arribar a pagar fins a un 45%. Això fa que solament el 28% dels ingressos de les rendes més altes en l’ IRPF procedeix del treball, Conseqüència: els contribuents que declaren més de 600.000 euros tributen a un tipus efectiu menor que, per exemple, aquells que guanyen 78.000 euros.
Més dades oficials: Una gran empresa tributa al 17% i una PIME al 20%, és a dir el tipus efectiu del impostos de societats decau a mesura que augmenten els ingressos de les empreses. Així, una companyia amb una xifra de negoci superior als 1.000 milions d'euros tributa al 16,9%, mentre que la petita i mitja empresa paga de mitjana un 20%.

Això no s’arregla amb una restitució cosmètica del impost de patrimoni que mai s'hauria d'haver llevat. Cal una reforma fiscal en profunditat que garanteixi suficiència en la recaptació i justa en el repartiment de la càrrega fiscal. Mentrestant cal seguir indignant-se. Hi ha molta retallada motivada per la injustícia fiscal!

dissabte, 17 de setembre de 2011

ANGKOR


Expliquen que els Temples d’Angkor foren descoberts per algú que anava darrera una papallona per caçar-la. Potser. El que és segur és que una vegada passat el control de l’entrada (amb un tiquet d’admissió amb fotografia personal inclosa) el temps ja no es mesura amb rellotge. No te n'adones i les hores ja no compten. No sé perquè però la única dimensió temporal és la distancia d’un temple a un altre, la posició del sol, la direcció dels niguls que poden portar la pluja... el gaudir d’una acumulació de bellesa poc comuna. Una perfecta combinació de construccions angkorianes amb la natura, del budisme amb l’ hinduisme, de turisme massiu amb la pau i el respecte al patrimoni de la humanitat, de temples grandiosos i majestuosos i d’altres modests –però no menys interessants- , torres , murals, baix relleus, escultures, cares de Buda i lingas...

Sóc incapaç de recordar els noms de tots els temples visitats, òbviament citaré l’Angkor Wat (grandiós , impressionants murals i, no debades, té una merescuda presencia a la bandera cambodjana); el Bayón que de veritat sembla a primera vista un munt d’ enderrocs però que poc a poc –en la mesura que la visió humana ho pot percebre- es deixa veure amb tota la seva grandiositat i misteri amb cares i cares que es miren, que te miren .... És el meu preferit!
El Ta Prohm és, tal vegada, el més cinematogràfic (recordeu la peli “Lara Croft Tomb Rider” i els arbres que semblen menjar-se les parets, les roques i les muralles que fan que sigui dels més pintorescs). Una autentica galeria d’art és el anomenat Banteay Srei i el petit però ben conservat Preah Paliey val la pena visitar-lo abans de donar per acabada qualsevol de les jornades a Angkor.

Però sincerament no sé quin dels visitats em va agradar més. Encara em dura una mena de síndrome de Stendhal. Els dies passats a Angkor Thom i a les voraries semblaren uns instants. Una experiència que s’ha de repetir per poder-la gaudir encara més lentament. Un viatge que m’agradaria repetir acompanyat de Lon Phally, el cambodjà que ens va fer de guia. La seva passió pel seu país, pel seu Angkor, és tan gran com la seva eficàcia. Un bon tipo, un bon jemer que ha patit les calamitats de Cambotja de ben a prop (un germà assassinat pels seguidors de Polt Pot i el pare mort a la guerra amb els vietnamites). Tenint en compta aquest antecedents se li pot perdonar la mania que mostrava cap als habitants de la pàtria de Ho Chi Min.

dijous, 15 de setembre de 2011

Karl Marx, de moda


Don Carles és darrerament molt citat: Dos exemples:

Sin Permiso 11.09.2011:
“Las empresas no están haciendo nada. No están sirviendo de ayuda. Todo este riesgo no hace sino ponerlas más nerviosas. Tiene su lado bueno esperar. Dicen que están haciendo recortes porque hay exceso de capacidad y que no contratan a trabajadores porque no hay suficiente demanda final, pero hay una paradoja aquí. Si no estás contratando trabajadores, no habrá suficientes ingresos salariales, suficiente confianza en los consumidores, suficiente consumo, no habrá suficiente demanda final. En los últimos dos o tres años hemos experimentado un genuino empeoramiento porque hemos asistido a una radical redistribución del ingreso desde el trabajo hacia el capital, desde los salarios hacia los beneficios, y la desigualdad de ingresos ha crecido y la propensión marginal al gasto de un hogar es mayor que la propensión marginal de una empresa, porque, si comparamos empresas con hogares, éstos últimos tienen más propensión al ahorro. De modo que la redistribución del ingreso y de la riqueza empeora el problema de la inadecuada demanda agregada.
Karl Marx llevaba razón. Llegado a cierto punto, el capitalismo puede destruirse a sí mismo. No puedes perseverar en el desplazamiento de ingresos del trabajo al capital sin tener un exceso de capacidad y una falta de demamnda agregada. Y eso es lo que ha ocurrido. Pensábamos que los mercados funcionaban. Pues no están funcionando. El individuo puede ser racional. La empresas, para sobrevivir y salir adelante, puede abaratar más y más los costes del trabajo, pero los costes del trabajo son los ingresos y el consumo de algún otro. Por eso es un proceso autodestructivo.”

Nouriel Roubini ( professor d'economia a la New York University)
El País, 11/09/2011:
“El filósofo británico John Gray, al que la estupenda BBC le deja todavía, de vez en cuando, impartir sugerentes y polémicas conferencias radiadas, animaba el otro día a sus colegas a despabilar. Estemos atentos, venía a decir, no vaya a ser que Marx estuviera completamente equivocado respecto al comunismo (funesto para quienes lo padecieron), pero que fuera mucho más perceptivo respecto al capitalismo y a su evolución. Quizá tuviera razón cuando pensó que, sin correcciones, llegaría un momento en el que el sistema que hizo a las clases medias más extensas y ricas de lo que nunca hubieran podido pensar terminaría por sumirlas, a ellas y a su agradable modo de vida, en una época de precariedad e incertidumbre. Y si así fuera, mejor que empiecen a surgir disidentes y discursos fuera de esa academia, aparentemente incapaz de reaccionar ante la realidad.”

Soledad Gallego-Diaz (Periodista)

dimecres, 14 de setembre de 2011

Suposat suport als suposadament emprenedors



AQUÍ VOS DEIXO UN ARTICLE QUE AVUI PUBLICA DIARIO DE MALLORCA.

El que havia de ser la primera proposta de llei del Govern presidit pel senyor Bauzá, ha esdevingut un decret llei. Atenent-nos al contingut del DL 5/2011, de 29 d´agost, de suport als emprenedors i a la micro, petita i mitjana empresa de les Illes Balears, publicat en el BOIB de 20-08-2011, hom no aconsegueix esbrinar, exceptuant el desig d´un cop d´efecte propagandístic consistent en alguna acció de govern que no sigui l´anunci d´un altre retall, com es pot justificar aquest procediment legislatiu d´urgència. Tot i que l´ús abusiu d´aquesta tècnica legislativa d´excepció és molt criticable, el més important són els continguts.
En la meva opinió estam davant un text extraordinàriament ideològic com, a tall d´exemple, ho palesen les innecessàries cites descontextualitzades al small business act dels EUA de l´any 1953 o la "mutilació" de la referència a l´article 38 de la Constitució espanyola que, recordem-ho, estableix garanties i protecció dels poders públics a la llibertat d´empresa i a la defensa de la productivitat. Precisament la defensa de la productivitat és el que ha desaparegut del preàmbul de la norma que comento. Sospito que no és una errada. Si no m´he descomptat, no n´hi ha ni una de referència a la productivitat i sí n´hi ha algunes a la competitivitat. Volem un teixit empresarial competitiu, sigui quina sigui, la seva productivitat? La pregunta no es retòrica. A mi em sembla que, amb aquest decret llei, el que vol dir el Govern és que cal incentivar la competència (que no és el mateix que ser competitius) i ja veurem si aconseguim ser més productius. Greu error!
Tal i com s´ha concretat la iniciativa —inspirada i/o mal plagiada d´una del País Basc— ha esdevingut una norma inútil. Dic això per varies raons: Per una banda, a les Illes Balears no hi ha una baixa demografia empresarial com es pot constatar a qualsevol font de dades que es vulgui consultar. En aquest sentit segons les darreres informacions procedents del DIRCE (Directorio Central de Empresas del INE) hi ha 87.461 empreses actives illenques, per tant no es pot parlar d´una ràtio dolenta entre unitats empresarials i població. El problema, en tot cas, és l´excessiva especialització amb un percentatge superior al 76% en el sector serveis. Per un altre costat està més que estudiat que en termes de productivitat "el tamaño sí importa" de l´empresa, és clar. Les dades són tossudes i no hi ha estudi seriós que no conclogui que, al manco, fins abans de la crisi —ara no se sap— les empreses espanyoles amb plantilles inferiors a 50 persones no tenien res a fer per assolir nivells de competitivitat semblats a les europees o nord-americanes. Idò les dades ja comentades del DIRCE ens indiquen que només el 0,57% de les nostres empreses arriben a tenir un nombre de plantilla que garanteixi unes ràtios de productivitat suficient. Però el més interessant és tenir en compte que més del 54% de les unitats empresarials de les illes no tenen cap persona assalariada. Amb aquestes dades —que demostren que el problema és de qualitat de la nostra estructura empresarial i no quantitatiu, hom pensa que el que caldria fer és incentivar l´emprenedoria que diversifiqués el model productiu i que impulsés el creixement (amb aliances, treball en xarxa, etc...) de la capacitat d´operativa empresarial.
Una altra raó d´inutilitat és la manca de memòria econòmica, i de mesures i obligacions administratives concretes. La més cridanera és l´absència de l´ anunciat termini màxim pel pagament de les administracions públiques als petits proveïdors. Però n´hi d´altres més punyets i estructurals. Per raons d´espai en posaré només dos exemples: Amb el retràs acumulat en la implantació de l´administració digital a Balears, autoritzar la recollida d´informació, a través de sistemes de declaració electrònica per tal de simplificar tràmits administratius és senzillament un sarcasme. Millor seria començar la casa pels fonaments! I, per una altra banda, identificar única i exclusivament la persona emprenedora amb l´empresari o empresària, és una simplificació acientífica. Hi ha altres vides emprenedores, com ara, la dels autònoms dependents (trade) i la dels que podríem anomenar "intra-emprenedors", es a dir, els que desenvolupen la seva activitat a una empresa o en una entitat de la qual no en són propietaris. Els dos són treballadors i convé no oblidar-ho a l´hora de legislar sobre "continguts curriculars" dels cicles educatius.
Tant de bo que el tràmit parlamentari permeti aprovar una norma útil per a promocionar un concepte d´emprenedoria moderna i innovadora per millorar la nostra productivitat. Perquè això sigui així es necessita una llei que sigui qualque cosa més que una declaració d´intencions, que racionalitzi els doblers públics destinats als serveis d´orientació i consolidació d´empreses que generalment gestionen les organitzacions empresarials i, en definitiva, impulsi un model social i laboral que no sigui la subcontractació de la subcontractació i la proliferació de trades obligat a ser-ho contra la seva voluntat. En definitiva, els emprenedors o aporten productivitat o no o són.
RAFAEL BORRÀS ENSENYAT
Coordinador de programes de Fundació Gadeso

diumenge, 11 de setembre de 2011

UN VIATGE A CAMBODJA


Aterrarem a la capital de Cambodja després de passar uns dies a Laos. El que havia de ser un aterratge suau abans de arribar al destí principal del viatge va ser una immersió total. L’atmosfera de l’espiritualitat budista de la ciutat de Luag Prebang -un paradís preturístic- i el moderat bullici de la capital Vientián no ens permeteren un començament del viatge a poc a poc. El cansament per les hores de vol desaparegué de sobte. Entre temple i temple, mercadet i mercadet, enmig de molts de monjos vestits amb teles de color safrà i d’una immensitat d'imatges de Buda, cercava algun signe de l’escenografia del regim comunista laosià. Els pocs que vaig aconseguir localitzar estan mol esvaïts ... tal volta és conseqüència del que em comentaren: han descobert que abans d'arribar al comunisme han de passar per una fase de capitalisme! Això deu explicar la massiva presencia del regateig, vaig pensar, mentre bevia una molt bona Beerlao (la cervesa local).
Una vegada arribats a Phnom Penh -la capital de Cambodja- el bullici perd moderació i es comença a gaudir d’aquest país tant mal tractat per l’home com ben tractat per la natura i amb una població admirablement resistent a les adversitats. Phnom Penh té tantes mirades possibles com hores té el dia i la nit. Qualsevol hora és bona per a disfruitar-la des d'un “tuc tuc” ( les motos amb un remolc a darrera) i qualsevol hora és dolenta per visitar el Museu Tuol Sleng perquè és un dels lloc del món a on queda palesa la indignitat humana. Aquest museu és una antiga escola que els seguidors de Pol Pot convertiren en presó i a on es torturaren i assassinaren a més de 17.000 persones. Avui es un merescut memorial a les víctimes de jemeres rojos.
A la ciutat , que compta amb un impressionant palau reial i amb la famosa Pagoda de Plata, hi són present les conseqüències de la guerra, de les barbaritats del règim de Pol Pot, de la guerra amb els vietnamites i de la post guerra. Les víctimes de les mines anti-persones son part del paisatge urbà... però per sobre de tot la ciutat respira ànsies de superació i de solidaritat. A Cambodja hi ha una gran oferta de botigues, bars, cafès, restaurants i organitzacions solidàries de tota casta. Un memorable sopar a Phnom Penh va ser a un petit restaurant que funciona amb la filosofia i la pràctica de : “We feed you, you feed them”. “It tastes better than it looks”. Però també prolifera la propaganda institucional en contra de la prostitució infantil, el calor humit, la pluja diària (agost és època de pluges), el dòlar com a moneda d'ús corrent i el costum de beure còctels amb els menjars.
Deixàrem la capital per posar rumb a la Cambodja més agrària. Ens instal•làrem a la ciutat de Baltambang des d'on poguérem visitar immenses plantacions d’arròs, les tradicionals cases jemers, temples i santuaris, veure els terrenys encara minats, submergir-nos en l’ambient del mercat, o menjar el millor Amok de tot el viatge.
De camí a Siem Reap ens desviàrem per visitar el Banteau Chmar. El camí fou complicat però ens va permetre conèixer la Cambodja més autèntica i gaudir de l'espectacle de les runes d’un temple espectacular i que té una mitjana de visites de dos turistes per dia. La immensitat, el silenci, l’harmonia amb la natura constituïren un dels moments estel•lars del viatge.
A la fi arribarem a Siem Reap, una ciutat turística-hotelera caracteritzada per tenir la majors concentració d’oferta de massatge (inclòs el que fan els peixos als peus) que jo hagi vist mai i que, per suposat, no vaig gosar provar (a mi només en toca el meu fisioterapeuta i amb condicions!). També té Siem Read una densitat de “tucs tucs” molt superior a la densitat turística (que ha n’hi ha!) , i un esgotador -s’ha de regatejar- mercat nocturn. Però en qualsevol cas és una excel•lent base per fer una excursió a Kbal Spean i gaudir de l'espectacle del riu de les mil lingas o anar a l'immens llac Tonlé Sap i visitar el pintoresc poble flotant de Me Chrey. Impressiona la precarietat de les condicions de vida de la gent que hi viu, però a mi el que més em va cridar l’atenció fou la quantitat de nins i nines que, mal grat tot, anaven o venien de l’escola. Però Siem Reap és, per damunt de tot , l’antesala als Temples d’Angkor.
L’estada a Angkor és -en si mateix- un viatge. Per aquest motiu, un altre dia, en faré un comentari dedicat exclusivament a aquesta experiència al•lucinat. Mentrestant deixeu-me que us digui que la llegenda de la cervesa més popular de Cambodja, l’Angkor Beer, diu “My country. My beer”. En el cas de Cambodja penso que el país és la seva gent.

divendres, 9 de setembre de 2011

SALVADOR ALLENDE: SEMPRE PRESENT

El diumenge és 11 de setembre, l’aniversari del cop d’estat de Pinochet i de la mort del President Salvador Allende. Enguany amb els professors d’aquí en lluita contra els retalls i per un millor ensenyament i els estudiants xilens en peu de guerra, em sembla d’interès recordar al Compañero Presidente amb el seu discurs a la Universitat de Guadalajara (Mèxic)

video

dijous, 1 de setembre de 2011

TRES DERROTES DEMOCRÀTIQUES, TRES


Es digui el que es digui sobre el paper jugat per Rubalcaba en la concreció del pacte PSOE-PP, els aspectes tècnics de la reforma constitucional tenen una irrellevància absoluta. És igual que el text parli de “dèficit estructural” o de “dèficit cíclic”, és indiferent que l’article 135 de la nova Constitució (ara la podrem anomenar-la del Dissens) inclogui o no ho faci un percentatge concret de dèficit públic constitucionalment permès. El problema no és de lletra petita. L’assumpte va de paraules majors: el PSOE-PP han pactat que l’únic paradigma social constitucionalment plausible és el de la dreta. Aquesta és la primera derrota democràtica.

El Moviment del 15-M ha posat de manifest les gravíssimes mancances formals de la democràcia representativa. Ara, a més de redundar en aquestes falles formals, com ara l’absència de referèndum per aprovar aquesta antidemocràtica reforma, s’hi afegeix un aspecte de fons, de contingut: Determinats programes polítics gens extremats (senzillament socialdemòcrates de debò) podran ser considerats inconstitucionals. Posaré un exemple: La política del Govern de Zapatero en matèria de prestacions de desocupació no es podrà mantenir a partir de l’any 2020. Si la crisi es perllonga -o hi ha una altre episodi de fallida econòmica- sempre serà més barat (i constitucional) reforçar els mecanismes d’ordre i repressió que no les polítiques socials i de cohesió. La segona derrota democràtica és molt evident .

La tercera derrota democràtica és la eliminació de facto de l’autonomia real dels pobles i nacions que avui conformen l’estat Espanyol. Els parlaments autonòmics seran molt menys sobirans per decidir democràticament la política pressupostaria segons la decisió majoritària de la ciutadania. No sigui cosa que en algun indret de l’estat els ciutadans i ciutadanes votin malament.

Democràcia Real Ja: Una altra constitució!