divendres, 29 d’octubre del 2010

MARCELINO, LA LLUITA CONTINUA

Assemblea General de Comissions Obreres,
que es va celebrar clandestinament a Barcelona en 11 de juliol de 1976

Dels textos de Marcelino Camacho que he llegit durant la meva militància a CCOO (que han estat molts) del que en guard un especial record és el llibret titulat “Hay otro socialismo, conversaciones con Marcelino Camacho” de Félix Gil, editat a l’any 1.989.

En Marcelino diu. “El pleno empleo, la plena democracia, la plena calidad de vida, la plena conservación de la naturaleza, es decir el humanismo en una palabra, todo esto está hoy al alcance de nuestra mano, a condición de que tengamos conciencia de los peligros que hay, de las posibilidades que se abren. No nos van a regalar nada, todo habrá que conquistarlo…

Serveixin aquesta reproducció d’unes paraules del company i camarada Marcelino Camacho, com a modest però molt sentit homenatge. La lluita continua!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Reforma laboral reversible?


Som de l’opinió que la reforma laboral plasmada a la Llei 35/2010, de 17 de setembre, té més trampes que qualsevol pel•lícula del Fu-Manxú. En el text legal, a més a més d’obrir una gran incertesa jurídica sobre les causes d’acomiadaments objectiu, hi ha fins a vint-i-quatre disposicions addicionals que tracten els assumptes més diversos i tots són d’un calat molt important. N’hi ha poques que són modificacions legals que han entrat en vigor juntament amb la reforma laboral, algunes són merament declaratives, però en la majoria dels casos són manaments legals que s’han de desenvolupar. De les primeres caldria destacar –per la seva importància i transcendència- les modificacions referides a la invalidesa temporal (disposicions addicionals 19 i 20); de les declaratives, la que em sembla més innòcua és la dissetena, que comença dient que “El Gobierno seguirá reforzando los servicios Públicos de Empleo estatal y autonómicos...” i acaba sense concretar ni com ni quan. Tanmateix el que vull remarcar és que el paquet de temes que la llei deixa oberts constitueix un vertader programa de reformes a l’àmbit laboral. No es pot qualificar d’altra manera les referències, entre d’altres, a les modificacions sobre la negociació col•lectiva, la Formació per a l’Ocupació i la Formació Professional, als plans de recol•locació del sector de la construcció, o la implantació del fons de capitalització segons el model austríac.

És lògic que el Govern plantegi aquest pla de reformes laborals com a marc per reprendre el diàleg social i, al meu parer, és irrenunciable que els sindicats mantinguin aquests espais d’interlocució i negociació. Però, malauradament, no crec que hi hagi possibilitats d’acord, per la senzilla raó que la patronal no vol i el Govern de ZP tampoc; per això, no s’hauria de caure en errors del passat. Avui per avui és un error privilegiar escenaris de negociació. Ara toca mantenir la mobilització –amb manifestacions, impuls de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per reformar el nucli dur de la reforma laboral, etc.- entorn d’un objectiu central: una altra sortida a la crisi amb un programa alternatiu i d’una forma el més unitària i plural possible.

Mentrestant, el que no acab d’entendre són els missatges dels sindicats. Per una banda, la UGT parla de “recuperar el diàleg front a la imposició”, de la ILP i únicament de mobilitzacions en el context de les directrius de la Confederació Europea de Sindicats (CES). Per una altra banda, CCOO, en coincidència bàsica amb la UGT, inclou en el seu discurs postvaga general la insistència en la “reversibilitat de la reforma laboral”. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, una cosa és reversible si es pot girar del revés i serveix igual que del dret. Sort que també aclareix que “un procés o una reacció reversible pot tornar a una etapa anterior de la seva evolució”. Vull suposar que el sindicat parla d’aquesta segona accepció quan es refereix a la reforma laboral, però no em negaran que han cercat una literatura més de lletraferits que del comú dels mortals. Seria més entenedor parlar de derogació, o d’evitar els efectes nocius d’aquesta norma laboral.

Per cert, quan el nou ministre de Treball diu que “ahora hay que orientar el desarrollo de esta ley para corregir aquellos aspectos en los que nos pongamos de acuerdo y producir, no tanto una rectificación, sino un desarrollo adecuado…”, o, referint-se al polèmic acomiadament objectiu, diu que la mera previsió de pèrdues per justificar legalment l’acomiadament més barat “puede ser objeto de interpretación judicial”, vol dir també que està a favor de la reversibilitat de la reforma laboral?

Parlant clar la gent s’entén. Si la gent s’entén, es podrà mobilitzar. Els sindicats haurien de ser més clars en allò que ens volen comunicar, encara que sigui perquè l’adversari és claríssim i l’entén tothom.

divendres, 22 d’octubre del 2010

ECOSOCIALISTES: Equitat social i ambiental

L'ecologia política és una disciplina econòmicament
anticapitalista i subversiva
André Gorz

Tres idees a corre-cuita abans de l’Assemblea Programàtica d’Iniciativa d’Esquerres i Els Verds, que tendrà lloc a Inca demà dissabte 23 d’octubre:

1.- La necessitat de síntesi de les tradicions del socialisme i de l’ecologisme polític és, al meu parer, evident. Fa molts d’anys que investigadors i investigadores socials ens vénen advertint que la desigualtat és el principal problema “ambiental” del planeta i el seu principal problema de desenvolupament. Aquesta diagnosi és molt actual i és –en bona part- l’origen de l’actual crisi financera, econòmica, ecològica i social. Cal una sortida de la crisi amb equitat social i ambiental.

2.- El nou instrument partidari de l’ecosocialisme hauria de servir per impulsar un espai polític i electoral que trenqui definitivament l’avanç del bipartidisme en la política institucional de les Illes Balears i que alhora, estableixi una nova dialèctica amb els moviments socials i les organitzacions ciutadanes, per a la consecució de nous drets de ciutadania i potenciï les energies emancipadores de la societat.

3.- Hi ha projectes al àmbit espanyol prou interessants de conjuminar equitat social amb equitat mediambiental. Però només des de la sobirania partidària serà creïble un discurs federalista i a favor d’un Estat espanyol federal. Una sobirania que ha de permetre que l’ecosocialisme de Mallorca enllesteixi un programa i una pràctica política de defensa de l’autogovern, que inclogui el dret a l’autodeterminació. La defensa dels nostres trets identitaris i culturals ha de ser alhora la defensa dels valors republicans, laics i de la igualtat. Cal tenir clar que per fer front a una globalització neoliberal que converteix els territoris i els seus habitants en ens sense poder i a mercè de poders sense territori ni democràcia (els anomenats mercats), cal aprofundir en l’autogovern polític i econòmic de les Illes Balears i fer-ho amb un fort contingut social i d’integració de tothom que viu i treballa a aquestes illes.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Molt de morro!






Hi ha coses que m’indignen, vet aquí un exemple internacional, un espanyol i un d’aquí:

Al àmbit Internacional, el Plenari del Comitè Central del Partit Comunista Xinès a la seva reunió anual celebrada aquests dies ha aprovat una certa renovació de l’estratègia del dirigent Hu Jintao que ara anomenen creixement inclusiu i que, al parer, consisteix en “estendre els beneficis de la globalització econòmica i el desenvolupament entre tots els països, regions i pobles, a fi d'aconseguir un progrés econòmic i social equilibrat mitjançant un desenvolupament sostenible”. Per un moment vaig pensar que els comunistes xinesos s’havien apuntat a les propostes d’equitat social i ambiental. Però no és això companys, no és això... Amb cap compromís per posar fre al canvi climàtic, amb el Premi Nobel de la Pau 2010, Liu Xiaobo, i tants d’altres a la presó, sense llibertats sindicals... s’ha de tenir molt de morro per parlar de sostenibilitat o de progrés social equilibrat.

A l'Estat, l'encara president de la CEOE, Díaz Ferran, ens recepta “treballar més i cobrar manco” per sortir de la crisis. Treballar més, a on? A les seves empreses? Cobrar manco que els treballadors i treballadores de Air Comet o de Marsans?... Les declaracions d’aquest individu són molt i molt perilloses i desestabilitzadores ja que demostra que el cap dels empresaris espanyols és un perfecte representat del Tea Party de n'Esperanza Aguirre (recordeu que ja va fer pública la seva admiració cap a la presidenta de Madrid amb aquell “Esperanza es cojonuda”). Amb aquest senyor pretenia el Govern Zapatero que es pactés la Reforma Laboral? Algú pensava que la CEOE presidida per aquest “delinqüent amb corbata” es conformaria amb la retallada de drets laborals que s’ha fet? No sé, el que m’indigna més, si el morro d’uns o les collonades dels altres.

Per acabar, que el PP i UM no vulguin pujar els impostos als rics em sembla que és una cosa que entra dins la lògica dogmàtica i demagògica de la dreta política i econòmica. Però el que no és de rebut, és que allà on governa el PP (Calvià, Marratxi, etc.) es pugi la pressió fiscal a tothom. El que no té cap lògica és que la dreta espanyolista i la regionalista no vulguin que el ingressos fiscals augmentin un poc i siguin un poquet més equitatius i, alhora, tampoc vulguin dir-nos quina retallada farien. Senzillament, volen fer mal als més dèbils que son –no ho oblidem- els grans perjudicials d’una inestabilitat institucionals no desitjada. Dir el contrari es tenir un morro que se’l trepitgen!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Pensions: Balears sempre perd

Amb cotitzacions baixes hi ha pensions minses

El sistema de Seguretat Social és una de les institucions importantíssimes de l’anomenat “Estat del benestar” perquè és un dels principals instruments de redistribució de la requisa. Això de l’«Estat Social» és ara per ara qüestionat per part dels ideòlegs neoliberals, però convé recordar que els sistemes de Seguretat Social a Europa varen sorgir a meitat del segle XIX i ho varen fer paral•lelament al desenvolupament del moviment obrer. A l’Estat espanyol el primer sistema de Seguretat Social va arribar més tard que a altres indrets europeus, concretament l’any 1906. És a dir, fa pocs anys hem complit el primer centenari de l’inici de la Seguretat Social espanyola, mentre que els alemanys l’any 2019 celebraran els cent anys de la inclusió del concepte Estat social a la constitució alemanya. Aquest concepte jurídic-constitucional és el que després s’ha estès per arreu d’Europa i l’ha convertit en un signe d’identitat europea. És aquesta conquesta, fruit de lluites del moviment obrer, la que es volen carregar amb els plans d’austeritat neoliberal. Una vegada feta la reforma laboral per l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, ara toca -segons el maquiavèl•lic pla imposat al Govern espanyol aquell vespre del 9 de maig a la reunió de l’ECOFIN- retallar els drets de Seguretat Social, particularment els de jubilació.

Estem, idò, en el començament d’una gran batalla d’idees, d’arguments i contraarguments. En aquest sentit, el Grup dels Cent Economistes que “inspiraren” la Reforma Laboral ja han llançat la seva proposta turbo-liberal a què ha contestat amb un rigor de luxe el professor Vicenç Navarro.

En aquest començament de debat i combat, per la meva part només vull apuntar tres qüestions:
1.- La pensió de jubilació és –amb diferència- la prestació econòmica més important de la Seguretat Social, ja que té dues característiques singulars: és una prestació vitalícia i és substitutiva del salari.

2.- Pel que fa referència a la quantia de la pensió de jubilació, la clau és la taxa de reemplaçament o de substitució del salari que cobrava la persona abans de jubilar-se. Les darreres dades que conec situaven aquesta taxa teòrica en una mitjana estatal del 81,2% entre el darrer salari i la pensió. Quina és aquesta taxa a les Balears? Quina diferencia hi ha entre la taxa de reemplaçament teòrica i la real?

3.- S’hauria de millorar la informació sobre la quantia de les pensions en el següent sentit: mes rere mes els mitjans de comunicació ens informen que les pensions a les Balears són de les més baixes del conjunt de l’Estat. Però això és una informació poc rellevant ja que aquesta mitjana ho és d’una cistella de prestacions molt heterogènia (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i les anomenades a favor de familiars). Per exemple, la quantia mitjana del total de les pensions del mes d’agost passat era de 781,34 euros pel conjunt de l’Estat, i de 710,13 euros per les Balears, encara que la quantia mitjana de les pensions de jubilació era de 781,34 euros i de 710,13, respectivament. Per tant, les pensions de jubilació a les Balears eren també de les més baixes del conjunt de l’Estat.
Al meu parer, aquesta informació no és suficient per una raó bàsica: és la mitjana de pensions reconegudes fa molts d’anys i de les recentment reconegudes, la qual cosa distorsiona molt el resultat. La dada que em sembla rellevant és la quantia de les noves pensions. En el mes de juny passat la pensió mitjana de jubilació reconeguda aquell mes era de 1.380,10 euros pel conjunt de l’Estat i la de Balears, de 1.199.29 euros. És a dir, es miri com es miri, sempre per sota de la mitjana estatal.

Per què? Un mercat de treball precari i estacional i uns salaris baixos en són els responsables.

Foto: Seu de Balears de la Tresoreria General de la Segureta Social
rafaborras, estiu 2010

dimecres, 13 d’octubre del 2010

I CONGRESO NACIONAL DE DERECHO DEL TURISMO Y RECONVERSIÓN TURÍSTICA

He reiniciat la col•laboració amb la Federació Estatal d’Hoteleria i Turisme de CCOO (FECOHT-CCOO). Intentaré aportar alguna cosa al debat sobre el turisme i el treball...


Los próximos días 28 y 29 de octubre se celebrará en Palma de Mallorca el primer Congreso Nacional de Derecho del Turismo. Según el programa del evento, que se puede consultar en http://www.icaib.org/, se tratarán los siguientes temas: El turismo frente a la crisis económica, la ordenación del turismo, el transporte aéreo de turistas, la contratación turística, las tendencias y problemas en el sector, la protección del turista como consumidor i acabará con un análisis de situación y futuro del sector. Entre cócteles, comidas y cenas varias, los organizadores no han incluido ningún tema a debate sobre las personas que trabajan en el sector. Al parecer nada se va a discutir sobre las relaciones laborales, el empleo, la formación o la cualificación de los trabajadores y las trabajadoras del sector turístico. Sin duda es un olvido imperdonable. Pero quizás no es mala noticia ya que en los tiempos que corren si en estos foros, tan institucionales y con tanta presencia empresarial, se debate de relaciones laborales seguro que es para reivindicar más precariedad, si lo que esta en debate es el empleo seguro que se organiza un piquete para solicitar más abaratamiento de costos laborales y si lo que esta en debate es la formación seguramente se acaba ablando de su privatización… En cualquier caso conviene seguir los debates para poder evaluar las conclusiones y poder vislumbrar si este primer congreso tendrá continuidad. Si es así convendría que las próximas ediciones tuvieran un contenido algo más social y se diera la voz a los sindicatos.

En la mesa del congreso dedicada a ordenación turística habrá una ponencia a cargo del Catedrático de Derecho Administrativo D. Avel•lí Blasco Esteve que versará sobre “La reconversión de los destinos turísticos maduros: el caso de la Playa de Palma. Precisamente la reconversión de la Playa de Palma ha sido el tema político, económico y social del verano mallorquín. Efectivamente, el verano de 2010 pasará a la pequeña historia turística de Mallorca por ser el verano de la presentación del proyecto que se puede consultar en http://www.consorcioplayadepalma.es/.

La Playa de Palma es un ejemplo de manual de lo que, en ámbitos académicos, se denomina final de la vida en la evolución un destino turístico por haber llegado a su obsolescencia, pero también es un ejemplo de catón que –en los términos explicados en la teoría de R. W. Butler sobre El ciclo de vida de los destinos turísticos- es perfectamente recuperable si se le aplica un proceso de reconversión en profundidad. El proyecto presentado está en esta lógica pero tiene una gran complejidad por lo que, entre otras cosas, ha requerido una ley autonómica para poder actuar urbanística y turísticamente salvando la complegidad administrativa de la gran dispersión de competencias que sobre estas materias tienen las distintas administraciones (estatales, autonómicas, insulares i locales). Sin duda este proceso de reconversión será complejo, habrá algún error, más de una carencia y podrá (ya lo hace) propiciar muchos debates técnicos, científicos, jurídicos, políticos y sociales, pero en mi opinión, el proyecto ahora sometido a exposición publica, incorpora la sostenibilidad medioambiental práctica y no retórica; la calidad como estrategia competitiva, y por eso hay una apuesta por la formación y el conocimiento; por la excelencia más allá de las palabras para impulsar, tal vez no suficientemente, la innovación empresarial; y el factor del trabajo, la calidad del empleo y la cohesión social se plantean como una de las palancas del cambio. Con estos ingredientes, con voluntad política -que parece que la hay- y con financiación suficiente -que parece no faltar- tiene muchas posibilidades de ser un éxito. Pienso que el principal problema para el posicionamiento competitivo del turismo balear y de buena parte de las zonas turísticas españolas es el agotamiento de la capacidad de sorpresa de unos productos turísticos que ya no tienen los sorpresivos encantos del siglo pasado y que, a la vez, arrastran serios problemas de adaptación a las nuevas demandas de los potenciales clientes. Si eso es así, es fácil concluir que se requieren procesos de reconversión y no de meros embellecimientos cosméticos.

Por el empleo y la cohesión social se tendrán que superar las dificultades, incomprensiones i las múltiples tentaciones especulativas y de intereses políticos a corto plazo que este final de verano se han desatado en torno al proyecto de reconversión de la Playa de Palma. Nos jugamos el futuro.

Publicat a :

http://www.fecoht.ccoo.es/fecoht/

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Palma i l’ ocupació del futur

Darrera de les façanes de Palma hi ha vida !

"Cadascú veu el Món des de la seva pròpia ciutat”
Pasqual Maragall, La Vanguardia, 16 de juliol de 2007

Tenc per mi que la crisi financera, econòmica, ecològica i social que patim canviarà moltes coses. En aquest sentit, segur que la implicació de les institucions locals en el disseny i execució de les polítiques públiques d’ocupació canviarà molt. Crec que no hi haurà modernització de les polítiques actives d’ocupació sense una renovada implicació de les ciutats.

El cas de Palma és paradigmàtic ja que la concentració de població, d’activitat econòmica i de potencialitats d’ocupació no té comparació amb la resta del territori de Mallorca. Però el més important és que Palma –malgrat la crisi– esta molt ben posicionada per créixer en economia i en ocupació de qualitat. Miquel Alenyà i Ferran Navinés en el llibre L’Economia Balear 1970-2010 documenten molt bé que l’alt grau de diversificació del sector serveis de Balears –per damunt de Canàries, Catalunya, València i Madrid– és conseqüència de la excel•lent posició que té la capital de les Illes Balears en grau de dinamicitat, que és superior al que li pertoca per volum de població i en la seva capacitat d’atractivitat que és molt alta. A més a més, no surt mal parada en competitivitat, especialització i diversificació.

És una llàstima que la història del Institut Municipal de Formació, Ocupació i Foment de Palma (IMFOF), sigui la d’un equip de bons i compromesos professionals, però amb unes direccions polítiques d’una curtor de mires molt i molt preocupant. Durant els anys que el PP va gestionar l’IMFOF no se’n recorda gairebé rés més que l’ocultisme que negava la presència dels agents socials i econòmics al Consell d’Administració, l'execució burocràtica del programes d’ocupació estàndards i els clientelismes nàutics i de festes de restauració i tapes. Després va venir la gestió d’UM que va resultar ser més del mateix, però ja en un context de crisi d’ocupació molt intensa i finalment arribaren els actuals gestors del Bloc per Mallorca. Ara pareix que hi ha transparència, participació i ganes, però no hi ha dobles ni temps per grans viratges.

Esta clar que, l’IMFOF és una víctima del tsunami de retall pressupostaris impulsats per la austeritat neoliberal però, som de l’opinió que no ens hauríem de resignar a fer coses, al manco, en la direcció de repensar el què fer en un futur immediat. M’atreveixo a suggerir la constitució d’un observatori del futur de l’ocupació de Palma per anar pensant l’encaix de l’IMFOF en el que jo anomenaria “sistema balear d’ocupació”. Un sistema que, liderat per el SOIB, ha de ser un conjunt d’actors i institucions ben coordinats i bolcats en atendre les necessitats de les persones i les empreses. Un observatori d’aquestes característiques pot ésser molt econòmic i alhora mobilitzar molta saviesa, si es convoca a la gent que d’aquestes coses en sap.

Tanmateix, per veure el món del treball i la cohesió social des de Palma no ens queda més remei que veure, a tall de exemple, el que es fa al Parc Bit o a la Platja de Palma, el que es fa amb els clústers o el que es pot fer per impulsar la política de districtes industrials. A mi m’agradaria veure una Palma orgullosa de fer tot el possible perquè el valor del treball continuï sent una senya de la nostra civilitat.


Foto: Interior d’un habitatge del Carrer de Sant Llorenç (Barriada de Sant Pere)
rafelborràs, estiu 2010

divendres, 8 d’octubre del 2010

El treball al debat autonòmic

El President no va fer cap menció a la Vaga General del 29 de setembre !

El president del Govern de les Illes Balears va fer, al meu parer, un bon discurs d’inici del debat sobre l’orientació política general del Govern de les Illes Balears. Una bona diagnosi, un balanç amb mancances i algunes propostes interessants i d’altres molt discutibles. Entre les mancances cal fer esment al silenci presidencial vers la pionera Llei de serveis socials o al Pla de Reconversió de la Platja de Palma. En qualsevol cas, el que vull comentar són les propostes a l’àmbit socilaboral.

Una de les més interessants i importants és la que fa referència al pla industrial de les Illes Balears. Òbviament no conec el contingut del dit pla industrial però, els treballs inicials d’abans d’estiu (que sí els conec) em fan albirar que segurament serà la cosa més seriosa i rigorosa en matèria industrial que s’ha fet mai en aquesta terra.

Sens dubte les propostes més discutibles són les encaminades a facilitar l’accés dels joves al mercat de treball. Un paquet d’iniciatives que no són noves ja que, d’una manera directa o indirecta, són part del Pla d’Ocupació de les Illes Balears 2009 – 2011 (POIB). Es proposa, per una banda, un nou programa de l’anomenada segona oportunitat mitjançant el qual el Govern pretén “insertar-los de nou en cicles formatius a canvi de mitja jornada de treball, és a dir, oferir-los mitja jornada de treball remunerat i mitja jornada de formació”. Per una altra banda es pretén incentivar -amb el finançament d’una part del salari- la contractació dels joves que cerquen la primera ocupació i, finalment, es fa una proposta de formació especialitzada pels joves emprenedors que segons el president “anirà acompanyada per una iniciativa innovadora: l’accés d’aquests joves emprenedors a microcrèdits per tal d’estalonar les seves primeres iniciatives en el món de l’empresa i de l’autocupació”.

En l’actual situació del mercat laboral balear, la inestabilitat institucional de la normativa laboral i les restriccions pressupostàries, no tinc gens clar que aquestes propostes siguin les més adients per solucionar el greu problema de l’atur juvenil. Abans de posar-les en marxa convindria tenir l’acord explícit dels sindicats, diagnosticar les possibles repercussions, per bé i per malament, de la recent aprovada reforma laboral sobre l’ocupació i l’atur juvenil i, sobretot, saber quin pressupost s’hi dedicarà. No sigui cosa que es parli de la xocolata del lloro.

En qualsevol cas reconec que jo hi tinc moltes prevencions, a aquestes polítiques d’ocupació que, al cap i a la fi, signifiquen rebaixes als costos laborals i consegüentment devaluar el valor del treball. Ja se sap que avui per avui, en nom de l’ocupació es pot fer qualsevol cosa amb el treball. És per això que cada vegada més en els àmbits de la socialdemocràcia es parla molt d’emprenedors, autoocupació, responsabilitat social corporativa... i poc de la dignitat de les condicions de treball i de la productivitat i competitivitat de l’ocupació estable, segura i amb drets. Tal vegada per això el president no va fer cap referència a la mobilització del món del treball del 29 de setembre.

Foto: Imatge del Consolat de la Mar
rafelborràs, estiu 2010

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Georgio Napolitano i la CGIL també son d’Itàlia

"Formas en rojo" (1969)
Salvador Victoria Marz

Aquest diumenge, 3 d’octubre, s’ha “celebrat” a Roma la segona edició del NO BERLUSCONI DAY. Ja em sembla bé qualsevol moguda per fer front a la vergonyosa pràctica política de Berlusconi i companyia. Però he de reconèixer que em sorprèn la desorientació ideològica i la manca d’empenta política i electoral de l’oposició al berlusconianisme. Per a mi, no fa massa temps, el PCI, després el PDS i fins i tot la coalició electoral L'Ulivo, eren referències polítiques ineludibles. Ara, amb el Partito Democratico, l’Italia dei Valori, Partito della Rifondazione Comunista, Sinistra e Libertà, etc, no entenc res de res. Tal volta, fa massa temps que no viatjo a Roma (la darrera vagada encara governava el Romano Prodi). En qualsevol cas, vist des d' aquí el que passa a la política italiana hom diria que, tot plegat, és molt estrany. Però si esmicolem un poquet hi ha al manco dues coses clares: la dignitat de la Presidència del Estat Itàlia i la saviesa i combativitat de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro.

La maltempsada política italiana oculta massa sovint la tasca del Senyor Napolitano que manté molt alta la dignitat i coherència política. Aquest napolità, que recentment ha fet els setanta cinc anys, va ésser el gran defensor del vessant socialdemòcrata dins del Partit Comunista Italià i és l’antítesi d'en Silvio Berlusconi. A tall d’exemple, el passat mes d’agots el cap d’Estat italià, mostrava la seva sensibilitat amb el món del treball i s’ocupava i preocupava d’uns acomiadaments a una de les fàbriques de FIAT. Ja vos podeu imaginar a què es dedicava en Belusconi!

La capacitat intel•lectual i d’acció de Guglielmo Epifani, secretari general de la CGIL, és per a mi una esperança de què d’Itàlia, més prest que tard, hi sortiran noves idees i impulsos per a la gent d’esquerres d’Europa i del Món. En qualsevol cas, la lectura dels documents de la Confederazione em fa sentir la nostàlgia de les lectures dels documents del PCI dels anys vuitanta i noranta.

Tot aquest preàmbul, ve al cas d’un descobriment que he fet aquest estiu. Es tracta de “Il patrimonio artistico della CGIL”. M’ha deixat tant admirat que ho he volgut compartir amb vosaltres i, alhora, m’ha anat molt bé per recordar que a Georgio Napolitano la passió per la política i les causes justes li venen de jove, però també d’aquella joventut li ve la passió per les manifestacions artístiques. No de bades fou un dels italians que van ajudar econòmicament a Pablo Neruda per fer possible, l’any 1952, la primera edició de molt pocs exemplars dels famosos Versos del capitán.
Realment, la Itàlia política i social és, sens dubte, qualque cosa més que l’estultícia del governats actuals!

divendres, 1 d’octubre del 2010

Després del 29 S: Algunes reflexions en clau balear

Imatge de la manifestació a Palma

Sens dubte que la vaga va anar bé i les manifestacions foren esplèndides. Tanmateix es varen posar de manifest dues qüestions claus i una mancança: la primera qüestió és la constatació –una altre vegada– que la precarietat laboral no ajuda a la mobilització, ans al contrari, amb vides i vivències precàries és molt mal de fer participar a una vaga que és una expressió d’un dret individual que s’exerceix col•lectivament. Quins drets individuals poden exercir realment les persones amb vides laborals i personals precàries? Quin imaginari col•lectiu poden tenir les persones que són les víctimes de la precarització social i vivencial? La segona qüestió clau és que l’ofensiva ideològica en contra dels sindicats i del conflicte social ha calat –no sé en quin grau– a la base social dels sindicats i del progressisme. No són els atacs habituals dels darrers trenta anys i busques, ara és una mena de Tea Party a la espanyola que convé no menysprear i, per no fer-ho, val la pena visitar de tant en tant el blog de José María Izquierdo. Amb tot, crec que el més important és prendre nota de la manca de reflexió i d'anàlisi referents a les dificultats d'organització sindical i conseqüentment del conflicte capital/treball en una societat desindustrialitzada i sotmesa als efectes sociològics que provoca una gairebé total turistització no sols de l’activitat econòmica, sinó també de les relacions socials i personals.

M’agradaria equivocar-me, però tinc l’ impressió que el conflicte amb el Govern espanyol s'allargarà i no serà la del 29 S la darrera mobilització en contra de les mesures d’austeritat neoliberal. En aquesta fase de la crisi no crec que el PSOE estigui en condicions de fer altre cosa que estar a les ordres dels mercats. L’èxit de la vaga general –mesurada en canvis a la política econòmica, rectificació de la reforma laboral i fre a nous retalls en pensions o negociació col•lectiva– trigarà a materialitzar-se encara alguns mesos. Òbviament aquest pronòstic pot estar errat i en qualsevol cas n'hi ha pocs riscos que els sindicats no gestionin bé a l'àmbit estatal la força acumulada amb la vaga general.

Però no posaria messions de l'encert de la gestió autonòmica d’aquest previsible conflicte prolongat amb el Govern de l'Estat. Segur que les direccions dels sindicats illencs no ho tenen bo de fer però, més d’hora que tard, hauran d'aclarir-nos si la confrontació amb les polítiques de ZP inclou confrontar-se amb el Govern d'Antich i amb les forces parlamentàries que –encara que siguin minoritàriament– li donen soport (PSIB-PSOE, PSM, Iniciativa d’Esquerres, EU, Els Verd, ExC); o si –en el marc de la lluita en contra de l’austeritat neoliberal– hi ha marges d’acord amb determinats poders públics o, fins i tot, diferents graus de confrontació.

Mentrestant crec que s’haurien d’esvair el més aviat possible alguns riscos com ara: el perill de sucursalització dels grans sindicats; la temptació de relegar a un segon lloc l'àmbit balear de diàleg social; el renunciar a les potencialitats encara ara i en aquesta situació complicada que té el Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears; el posposar la lluita per el canvi de model de desenvolupament... En definitiva, n'hi ha riscos de caure en l’error de creure que l’únic àmbit prioritari d’acció sindical és a l’àmbit espanyol.
Tan de bo que encertin.