Eppur si muove!

Publicat originalment a dBalears (25-01-2021)

La necessitat de canviar el model turístic és tan evident que, malgrat les inèrcies sistèmiques, en frase atribuïda a Galileo Galilei, "eppur si muove". És a dir, "i tanmateix, es mou", com ho palesa el document presentat la setmana passada, i intitulat "Propostes per a una transició justa en el sector turístic". Ras i curt, un document d'aquestes característiques, signat per part important del moviment sindical espanyol (CCOO), i el gruix del moviment ecologista (Greenpeace, WWF, Ecologistas en Acción, SEO/BirdLife, i Amigos de la Tierra), té, en si mateix, una importància gens menyspreable.

Però, a més a més, em sembla molt encertat que s'insinuï la necessitat de "fer uns 'comptes' de turisme, avaluant si tots els pressupostos públics que es destinen a les empreses i a les infraestructures per al sector (de transport, de gestió de residus, de depuració d'aigües, entre moltes altres) reverteixen en la població local i en els treballadors, o, més aviat, en les empreses del sector, o si aquests fons no tindrien un rendiment més social si es destinessin a altres àmbits amb ocupació de més qualitat". Coincidesc, també, en la necessitat d'un "full de ruta clar cap a un nou model turístic sostenible ambientalment, diversificat i resilient, amb destinacions turístiques i activitats basades en el compliment de la normativa, la qualitat de l'ocupació, el respecte al territori i a la biodiversitat, i enquadrats en les mesures de reducció d'emissions".

Fins i tot, em sembla que les propostes que fan van en la direcció correcta. Són propostes que, en la seva conjuminació, poden constituir una formulació -malgrat que no ho diguin explícitament- de transició justa envers el decreixement turístic. El nom no fa la cosa, però allò que proposen CCOO i les cinc organitzacions ecologistes va en la lògica decrecionista. Aquesta és, sens dubte, la importància del document que coment. Val a dir que –com bé apunta Antonio Turiel- "la clau d'aquests anys que vivim gira entorn de decidir en quin punt ens detindrem, perquè el decreixement no significa aturar tota l'economia, sinó trobar un nivell de pausa en el qual ens puguem mantenir".

I tanmateix, crec prou constatable  que a casa nostra ens manca una proposta sindical-ecologista similar, i adaptada a les realitats turístiques insulars. D'un temps ençà, és clamorosa la manca de discurs –i d’una pràctica- sindical que incorpori al seu corpus discursiu, i a la seva praxi, l'evident necessitat dels límits al creixement turístic. No sempre ha sigut així. A tall d'exemple, a principi de segle –temps era temps!- es podia escoltar, si més no des dels àmbits de CCOO, que "calia desestacionalitzar tenint en compte els límits ecològics". Són altres  temps, vivim en situació d'emergència climàtica, i, amb la pandèmia de la covid-19, la nostra total turistització ens ha consolidat, parafrasejant a Ulrich Beck, com a una societat d’alt risc. Afortunadament, encara que sigui amb molta dificultat i més lentitud de la desitjable, eppur si muove!

Contra el virus del curtterminisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2021) 

Quan és a tocar l'any des de la declaració oficial de la pandèmia de la covid-19, continuem immersos en el món de les incerteses econòmiques, socials, vitals, científiques, i polítiques. No obstant això, alhora que s'allarguen en el temps aquestes incerteses, emergeixen dues grans certeses. La primera és que la pandèmia ha estat un colossal recordatori de les febleses dels mecanismes predictius, i de la falta de preparació de les nostres societats de risc per a fer front a crisis futures. La segona de les certeses és que, encara que el present i el futur siguin incerts, la societat en el seu conjunt, però, especialment, les persones més desfavorides i les classes més subalternes, necessiten certeses de poder continuar vivint en societats d'un relatiu benestar. En cas contrari, poden desencadenar-se monstruosos processos socials feixistoides, polaritzadors, de descohesió social que compliquin molt la convivència democràtica.

Les conseqüències de la pandèmia interpel·len, doncs, als i a les demòcrates a posar fi al que, a finals del segle passat, Ulrich Beck va denominar "l'economia política de la inseguretat". És més, la coronacrisi obliga a implementar polítiques per a què no continuï sent cert, si ho ha sigut del tot alguna vegada, que -cito aquí a John Lanchester- "la por és, històricament, l'emoció més important en economia". Per a això, cal vèncer el tan estès, des de fa massa temps arreu de "les Espanyes", virus del curtterminisme.

Val dir que existeix, diguem-ho així, una soca balear d'aquest virus, amb una capacitat de difusió vírica molt potent. Una de les senyes de les identitats illenques és l'absència d’estratègia planificada per a fer realitat el que s'estableix en l'Estatut d'Autonomia (art. 12.3) que mana als poders públics autonòmics tenir "com a principis rectors de la política econòmica i social, el desenvolupament sostenible encaminat a la plena ocupació, la cohesió social i el progrés científic i tècnic, de manera que s'asseguri a tota la ciutadania l'accés als serveis públics i el dret a la salut, l'educació, l'habitatge, la protecció social, el lleure i la cultura". La fidelitat a aquests principis rectors requereix mirades més llargues que la de temporada turística a temporada turística, boom immobiliari a boom immobiliari, crisi industrial a crisi industrial, de, en definitiva, legislatura a legislatura... Altrament dit, és urgent engegar una estratègia integral –per exemple sobre la base dels treballs fins ara coneguts del CES de les Illes Balears sobre la prospectiva Horitzó 2030 (H2030)- i activar nous mecanismes de "diàleg social reforçat" en els quals sigui rellevant la presència del moviment social impulsor de posar "la vida al centre".

La pandèmia coronavírica –la primera global de l'era de l'antropocè- és, potser, l’últim avís que el mètode de "primer el que és urgent, i després les coses importants" ha caducat si allò que volem és quelcom més que, en expressió de Jorge Riechmann, "col·lapsar millor". El que és important ha esdevingut urgent, i algunes pretèrites suposades urgències han deixat de ser-ho. La governança democràtica d'aquests temps d'incerteses requereix, certament, afrontar les urgències socials provocades per l'aturada sobtada d'activitats econòmiques, i, conseqüentment, el col·lapse del principal sistema primari de distribució de renda: l'anomenat mercat de treball. En aquest sentit, bé estan els ERTOs, les prestacions especials als Fixos Discontinus, els ajuts  als sectors més damnificats per les necessàries mesures restrictives, les millores de la Renda Social Garantida de les Illes Balears, fins i tot, bé està, malgrat les seves insuficiències i defectuós disseny, l'Ingrés Mínim Vital, i la majoria de les decisions –en alguns casos molt millorables, i amb alguns problemes molt seriosos d'aplicació- que en matèria laboral i social han pres l'administració estatal i l'autonòmica en aquest gairebé any de pandèmia. Algunes totèmiques pseudoprioritats pretèrites, dit sense embuts, no sols han deixat de ser-ho, sinó que ja no tenen cap justificació. Per exemple, té sentit projectar milionàries campanyes públiques de promoció turística per a aquest 2021? En el supòsit que la pandèmia permeti l'activitat turística, no és més que suficient la demanda turística continguda?

Tanmateix, com crec que la magnitud de l'impacte socioeconòmic de la pandèmia a les Illes Balears del model econòmic del TTT (Tot Turisme i Totxo) és una cosa encara desconeguda, i que –com en tantes coses relacionades amb les diferents dimensions de la crisi ecològica- la solució tecnològica (la vacuna) no ens retornarà al punt de partida d'abans de la pandèmia, no ens podem permetre una altra infecció del virus del curtterminisme. Cal governar pensant, també, en les futures generacions. Avançar en el canvi de model (de creixement i de repartiment de la riquesa) ha esdevingut de màxima urgència.

Tony Wheeler -un autor defensor del viatge independent- en el seu llibre "En defensa del viatge" sosté que continuarem viatjant, però que ho farem d'una altra manera, i es pregunta si serà el coronavirus el senyal definitiu que hem de fer alguna cosa [més enllà de retòrica] amb el canvi climàtic. Com, a tall d'exemple, l'avió ecològic no existeix ni existirà, sobren ampliacions dels nostres aeroports, i falta estratègia decrecionista en matèria turística. D'altra banda, Wheeler, tot assenyalant un seguit d'ensenyaments humans, tècnics, científiques, etc. a col·lació de la covid-19, i, en un moment determinat del seu text insinua la necessitat de la Renda Bàsica, és a dir, d'aquest ingrés monetari incondicional que garanteixi a tota la població la seva existència material (com té garantit el dret a l'ensenyament o a la salut), i, actuant ex-ante,  elimini el risc de pobresa. Recordi's que l'últim informe d'Oxfam-Intermón situa a Balears en primera posició del rànquing de comunitats autònomes espanyoles en increment percentual de la pobresa. Una incòmoda realitat intrínsecament lligada al nostre model econòmic i social.

L'autor d' "En defensa del viatge" escriu: "Paraules prohibides –per a polítics de dretes- com a renda bàsica universal (RBU) s'han convertit en temes de conversa quotidians". Mala peça al teler que en parlin les dretes i no ho facin les esquerres que governen al Consolat de la Mar i a La Moncloa. Perquè de RBU n'hi ha dos models: el de dretes (un artefacte substitutiu d'allò que coneixem com a Estat del Benestar), i el d'esquerres (una proposta de major distribució de la riquesa per a millorar l'actual welfare state).

El curtterminisme de les esquerres pot, desgraciadament, no barrar les estratègies de les dretes neoliberals que van dissenyant un futur de més desigualtat, inseguretat i incertesa. No seria la primera vegada a la història que això succeeix. Atents!

Incerteses pandèmiques i mobilitzacions reaccionàries

Publicat originalment a illaglobal.com (19-01-2021)

Si no fos perquè posen en qüestió la cohesió social i la convivència democràtica, no deixaria de tenir la seva gràcia que, en temps de pandèmia, fossin alguns sectors empresarials, acompanyats de sectors profundament reaccionaris (negacionistes de la gravetat de la covid-19, antivacunes, terraplanistes, ultranacionalistes espanyols, masclistes sense complexos, extrema dreta, neofeixistes...) els que reivindiquessin els sempre nostres carrers –incomplint les formalitats legals, i les mesures de seguretat sanitària- com a forma important de participació política. En les dècades posteriors a la fi de la Segona Gran Guerra, en el nostre imaginari -el del "poble de l'esquerra"- la centralitat de la mobilització social ha estat lligada a la reivindicació del progrés social, a l'autodefensa dels drets de les classes subalternes i, més recentment, a les lluites antipatriarcals i a la conservació del planeta. 

Cert és que, a casa nostra, en la història recent hi ha hagut episodis del que podríem dir "mobilitzacions reaccionàries". Recordem, a tall d'exemple, les tractorades liderades per l'avui president del PP a Balears. Però, el que va succeir a Palma el passat dia 12 s'assembla més, en les formes fatxendes i en l’intent de deslegitimació de la democràcia , a aquells incidents amb la participació destacada del aleshores president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, Pedro Cañellas, a l'ajuntament de Son Servera, on els membres del consistori van ser agredits i retinguts durant hores per grups contraris al Parc Natural de Llevant que, en aquells temps (maig de 2000), encara era un projecte del primer govern autonòmic de l'anomenat "Pacte de Progrés", o a la "batalla empresarial contra l'Ecotaxa dels primers anys 2000, amb l'inoblidable "hay que quitar al president o matar al conseller" -en al·lusió a Antich i a Alomar- del difunt hoteler Piñero.

Però, en aquest principi de 2021, el context és força diferent. No estem en els "gloriosos anys del creixement infinit suposadament garantit", de l'hegemònicament acrítica turistització a balquena. Avui, fins i tot abans de la pandèmia coronavírica, ha esdevingut molt majoritària la percepció que estem al final d'un cicle virtuós de com més millor. Queden moltíssimes inèrcies polítiques, empresarials, socials, i culturals alienes a la incòmoda realitat dels límits del model balear de TTT (Tot Turisme i Totxo). De fet, al meu entendre, la conjuntura política, econòmica i social de després de la pandèmia vindrà marcada per una qüestió estructural: la disputa entre moviments socials que empenyen per posar la vida en el centre de l'economia i de tot plegat, i les institucions que, de moment, fan de fre a aquest imprescindible canvi de paradigma. Però, com això són figues d'una altra paner, torn al tema que motiva aquestes línies.

Abans que el coronavirus ho atures gairebé tot, va haver-hi alguns –en la situació d'emergència climàtica molt modests, a vegades contradictoris, i gairebé sempre insuficients- exemples d'aquesta certa hegemonització de la necessitat dels límits. La regulació-limitació del lloguer turístic a Palma, o el Decret sobre el "turisme d'excessos" estarien entre ells. De fet, l'oposició a aquest últim va ser tant minoritària com pròxima a la "fatxenderia" que provoca aquest article. Segur que si els integrants d’aquesta minoria haguessin tingut a algun agitador que els animés, s'hagueren manifestat sota l'eslògan d'"aquí no sobra cap turista, ni tan sols els que es maten practicant el balconing". Els costos de transició no sols són econòmics. Són, també de tensió social, i de desgast en la gestió de la complexitat d'una la societat com la mallorquina. Costos, dit sia de passada, de dubtosa assumpció amb les limitacions polítiques, competencials, i de finançament del model autonòmic.

En qualsevol cas, la concentració, i posteriors manifestacions pel centre de Palma convocades per un restaurador -que a les xarxes socials no oculta la seva pertinença a l'actual micro "univers reaccionari" -amb un considerable i anònim suport econòmic-, és un fet greu. Que es vulgui repetir en els pròxims dies és d'extrema gravetat. Un desafiament en tota regla a les institucions democràtiques, i a les majories socials. Sens dubte, aquest desafiament és incentivat per la tèbia reacció de les autoritats governatives i policials davant aquesta mena de convocatòries. Tinc la certesa que si les manifestants haguéssim estat de les que, posem per cas, fem onejar banderes roges, estelades, o pancartes en defensa del sistema públic de pensions, o reclamant una veritable tracció ecosocial, no se'ns haguera permès tallar les avingudes de Palma, i, amb tota seguretat, hi hagués hagut alguna detenció, o, almenys retenció, i identificació. La Delegació del Govern encapçalada per Aina Calvo hauria d'aclarir ràpidament si aquest "univers reaccionari" té cera del corpus.

Ho sabrem molt aviat, car la nova manifestació anunciada té el propòsit declarat de crear un caos circulatori als carrers de Palma. Val a dir que a qui això escriu li consta que la Delegació del Govern a Balears ha estat exageradament diligent amb les mesures de precaució sanitària, i ha aconseguit que es desconvoquessin, almenys, una concentració en suport als drets humans del Poble Sahrauí la nit de Nadal, i una en defensa de les pensions públiques el passat 29 de desembre. No em fan feliç aquestes desconvocatòries, perquè estic en contra que es limitin els drets democràtics que s'exerceixin complint les normes sanitàries. Però, un tracte de favor cap a l' "univers reaccionari" seria del tot intolerable!

En el moment d'escriure aquestes línies, desconec les reivindicacions concretes d'aquestes mobilitzacions (més ajudes?). Allò que planeja és un genèric "volem treballar", i "volem obrir els negocis". Semblen més aviat consignes negacionistes que reclamacions socioeconòmiques. Per això, qui legítimament vulgui reclamar millores socioprofessionals faria bé d'apartar-se d'aquesta melé reaccionària.

Tanmateix, intuesc que la cosa no va només –ni fonamentalment- d'ajudes més o menys generoses. El fonamental, allò que farà que el neofeixisme no mobilitzi als qui necessiten ser rescatats, i requereixen tota l'empatia possible de les instruccions, és que socialment construïm noves i renovades certeses mentre duri la crisi sanitària i encarem la postpandèmia. Per això, en les primeres setmanes del confinament domiciliari ja es va proposar una Renda Bàsica de Quarantena.

Ara hauríem d'insistir en la proposta de Renda Bàsica Universal i Incondicional, més enllà de la quarantena, entre altres coses, perquè –bé ho apuntava Karl Polanyi- "el significat de la llibertat en una societat complexa" ens el proporcionen les certeses d'una vida digna en societat. Sempre ha sigut així, i, en temps en els que l'extrema dreta és un perill molt cert, molt més. Vius i ungles!

Bon dia: "Una altra economia és possible"

 

Així s'anomenarà un racó de ràdio que, en el matinal "Bon Dia" d'Ona Mediterrània, començarem a fer aquest dijous, 21 de gener de 2021. Si superem la prova de l'estrena, aquest espai radiofònic estarà en antena cada quinze dies, els dijous de 9.00 a 9.30 hores. Procurarem fer un racó per pensar, actuar, conèixer, compartir, i d'empatia comunitària. La pandèmia de la covid-19 ens ha interpel·lat tant en la necessitat d'una altra economia possible que fa un poc de vessa haver d'insistir-hi. I, tanmateix, no podem defallir.

Rebecca Solnit, al llibre "Esperança dins la foscor", cita a un executiu del Worldwatch Institute, un tal Chris Bright, que diu: "Però el major obstacle per reinventar-nos podria ser simplement una mena de paràlisi de l'esperança. És possible veure molt clarament que les nostres economies actuals són tòxiques i destructives a escala pantagruèlica, i obscenament injustes. És possible veure-ho i que encara ens costi imaginar-nos una reforma efectiva [...] Estem acostumats a un flux constant de detalls diaris de l'existència, i en canvi les estructures bàsiques de l'statu quo ens semblen sempre inalterables. Però ho són. Hi ha canvis positius, encara que costin de veure perquè un dels efectes més habituals de l'èxit és que es doni per descomptat. El que sembla perfectament normal un cop ha passat, sovint hauria semblat un miracle abans que passés". Disculpes per l'extensió de la cita que, dit sia de passada, és d'un text de 2003. Endemés, el missatge té força interès venint del Worldwatch Institute, que és qualsevol cosa menys una colla de gent alternativa o revolucionaria. El cas és que aquestes paraules de Chris Bright semblen escrites ad hoc per explicar el tarannà que vol tenir l'espai de ràdio "Una altra economia és possible".

Cada quinze dies tindreu mitja hora de ràdio on es xerrarà d'una economia que posi la vida al centre, d'economia feminista, ecologista, i del bé comú. Molts programes es dedicaran a donar a conèixer l'esponerós món de les iniciatives d'economia social i solidària, de casa nostra i d'arreu. És clar que el comerç just hi serà ben present, però també hi serà el turisme alternatiu des de la perspectiva de l'oferta i la demanda. A més a més de tenir molt present la banca ètica, no ens oblidarem d'assumptes tan crucials per a què una altra economia sigui possible com ara, la condonació del deute (i les auditories ciutadanes del deute per tal d'avaluar quanta n'hi ha d'il·legítima), la necessitat i concreció d'una fiscalitat justa de debò, o l'abolició dels paradisos fiscals. És clar que hi haurà denúncia del capitalisme canalla, com ara l'explotació laboral o els abusos de les elèctriques, però allò més important serà presentar alternatives practicables.

Una altra economia és necessària per a l'eradicació del risc de pobresa, les carències materials que impossibiliten viure vides que valguin la pena ser viscudes, i les grans desigualtats. En aquest sentit, la Renda Bàsica Universal i Incondicional és una proposta que es discuteix gairebé arreu. Una economia més de quilòmetre zero, i una altra forma de consumir son imprescindibles en temps d'emergència climàtica. L'economia del decreixement material és l'alternativa a les actuals societats de l'externalització, és a dir, del model neoliberal de sostenir el nostre benestar sobre la negació del benestar d'altres. Una altra economia ha de fer possible una diferent concepció social del temps (cal valorar sobretot el temps per a la vida i no sols el temps de treball). Per a què una altra economia sigui possible serà necessari deixar d'adorar el PIB, i pensar, prioritàriament, com han fet Nova Zelanda, en indicadors de benestar. En fi, tinc la impressió que de temes per a la conversa no n'hi faltaran.

Com cal pensar globalment per actuar localment, dijous d'aquesta setmana tractarem del Fòrum Social Mundial d'Economies Transformadores, celebrat l'any passat, de l'Agenda de les Economies Transformadores aprovada, i del Fòrum Social Mundial, que tindrà lloc en línia del 25 al 29 de gener de 2021. Les resistències al capitalisme desfermat són "més dels que ells volen i diuen".

I, tanmateix, tindrem sempre present al gran Walter Benjamin: "el capitalisme no morirà de mort natural". Mentrestant: Salut i ràdio!

Publicat originalment a dBalears (18-01-2021)

Sàhara Occidental: Una guerra gairebé silenciada

Publicat originalment a dBalears (11-01-2021)

El passat 14 de novembre el Regne del Marroc va trencar l'alto-el-foc al Sàhara Occidental, signat en 1991 amb el Front Polisario, l'únic legítim representant del Poble Sahrauí. Per tant, aquesta setmana es compleixen dos mesos del reinici d'un conflicte bèl·lic que, com tants d'altres, hauria d'acabar com més aviat millor. La solució a aquest llarguíssim contenciós de descolonització inconclusa no és massa difícil. Es tracta d'aplicar la legalitat internacional, és a dir, les resolucions de l'ONU que manen la celebració d'un referèndum d'autodeterminació perquè les i els sahrauís puguin decidir lliurement sobre la seva independència.

"Dura lex, set lex", altrament dit, agradi o no agradi al règim marroquí, la llei és la llei, i s'ha d’aplicar. L'ocupació dels territoris sahrauís per part del Marroc és il·legal; l'espoliació de recursos naturals és il·legal; la conculcació de drets humans és, òbviament, il·legal... També és del tot il·legal la decisió, en temps de descompte de la seva presidència, del facinerós Donald Trump de reconèixer la sobirania marroquina sobre el territori sahrauí.

Fet i fet, el nou estat de guerra i la decisió del sediciós Trump han provocat que en aquest principi de 2021 la qüestió sahrauí sigui força present en l'agenda internacional. Alguna cosa es mou després de massa anys d'empantanegament. I, no obstant, això el mur de silenci segueix gairebé intacte.

L'atenció mediata dels mitjans de comunicació-anàlisi-opinió convencionals sobre la guerra i el conflicte polític, social, i humanitari del Sàhara Occidental continua sent mínima. Sembla increïble que això succeeixi havent-se reobert el conflicte bèl·lic en l'última colònia africana pendent de descolonització; sent el Sàhara Occidental un territori tan lligat a un estat membre de la UE com és Espanya, que, no s'oblidi, continua tenint les obligacions de potència administradora; sent, per l'acció del Marroc, un dels llocs del món on l'incompliment dels Drets Humans és esfereïdor, on roman aixecat un dels majors murs militars –el de la vergonya- que separa cruelment a la població sahrauí, i continua sent un territori amb una densitat brutal de mines antipersones en actiu...

Tres exemples de com es silencia la guerra al Sàhara Occidental: a) Un mitjà tan poc complaent amb l'establishment com "Le monde diplomatique en espanyol”, en els seus números de desembre de 2020 i gener de 2021, no dedica ni un sol comentari a la ruptura de l'alto-el-foc al Sàhara Occidental, ni a les seves causes i conseqüències. b) El digital esglobal, un mitjà seriós i normalment rigorós, es permet el luxe de publicar una peça titulada "Les guerres de 2021", en què no fa esment a la guerra que enfronta al Marroc amb el Front Polisario. c) En la nota internacional del CIDOB dedicada al món en 2021 –una anàlisi de prospectiva que fa anys no em perd- el Sàhara Occidental està absent, i, fins i tot, es permeten excloure-ho de l'agenda previsible de la Cimera de la Unió Africana (UA) que s'ha de celebrar el febrer vinent. Sens dubte, el conflicte sahrauí serà un dels temes cabdals d'aquesta trobada. Probablement, la solució definitiva de tot plegat rau, justament, en les resolucions i accions de la UA!

Per a, modestament, trencar aquest mur de silenci –i que aquesta guerra no quedi silenciada- , aquesta setmana es reprèn, després de la pausa nadalenca i de cap d'any, el Bon Dia Sahrauí a Ona Mediterrània. És una secció del matinal Bon Dia que l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears fa quinzenalment els dimarts . Es pot escoltar a la freqüència 88.8 FM, a Onamediterrania.cat, o recuperar el programa accedint a la plataforma Ivoox (franja horària de 10.00 a 11.00 hores). La novetat d'aquest reinici és l'allargament del Bon Dia Sahrauí, que ara durarà, gairebé, una hora. Això permetrà continguts més reposats, i, sobretot, alçar més la veu a favor d'un Sàhara Lliure!

Després que el "a por ellos" ocupà el Capitoli: Més antifeixisme!

 

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/   (08-01-2021)

Les escenes de pel·lícules de ciència-ficció, posem per cas aquelles imatges de "El planeta dels simis" (Planet of the Apes, 1968) de les restes de la novaiorquesa Estàtua de la Llibertat en una platja, fan que, en moltes ocasions, perduri en el temps un dubte: Arribarà un dia on la realitat superi a la ficció? Em passa el mateix amb algunes lectures de joventut, com ara qualsevol de les novel·les de la Saga de la Fundació d'Isaac Asimov, o -no em puc estar de dir-ho- del "Mecanoscrit del segon origen" del gran Manuel de Pedrolo.

Pot ser per això que, dimecres passat a la nit, en veure les primeres imatges de l'ocupació del Capitoli a Washington per part d'un grup de seguidors de Donald Trump vaig pensar: "Uep, puix sí que la realitat supera a la ficció!". El cas és que aquestes imatges, que amb tota seguretat esdevindran icòniques de l'inici de la dècada dels anys vint del segle XXI, visualitzen una –permeteu-me que segueixi amb títols de pel·lícules- veritat incòmoda: El neofeixisme és una realitat en aquest món en crisi i pandèmies presents i futures. La incertesa que a les majories socials provoca la crisi social, ecològica, i econòmica està engendrant el monstre del feixisme de l'època de l'antropocè, de les grandíssimes desigualtats, de les falses solucions tecnològiques a tot plegat... El "no passaran" d'ahir i de sempre, avui vol dir també "cal parar-los els peus posant la vida en el centre". Ras i curt: Crisi o Vida. Possibilitats de debò perquè tothom pugui viure una vida que valgui la pena ser viscuda, o feixisme. Cal, doncs, capgirar la (i)lògica del neoliberalisme, sigui neoliberalisme conservador o progressista. Però hi ha una qüestió urgent: La radical defensa de la democràcia aquí i arreu.

Les imatges de la presa trumpiste del Capitoli, no haurien estat possibles sense el "consentiment de les forces de seguretat" -especialment de la Guàrdia Nacional-, i, probablement, els ocupants s'ho haurien pensat dues vegades si no fos per la sensació de trumpistació de la justícia USA que tenen aquests individus. Aquets fets  al capitolí de Washington pot ser un esperó per a, “pensant globalment, actuar localment". En aquest sentit, no es pot estar impassible davant els manifestos colpistes de militars (retirats o en actiu), no convé banalitzar ni relativitzar la presència d'un d'aquests militars en el ple de l'Ajuntament de Palma, hauria de canviar-se el que procedeixi per a una democratització expressa, total, i de veritat de l'exèrcit, forces de seguretat, i judicatura.

Perquè no hi hagi més entrades del "a por ellos" a altres "capitolis", és fonamental una societat serenament mobilitzada en defensa de la democràcia. Són temps de revifar iniciatives com les de la Plataforma per la Democràcia. En el seu imprescindible llibre "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme", Rod Riemen escriu: "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable". Entesos!

Per a començar el 2021, una “bona notícia” amb trampa

Publicat originalment a dBalears (04-01-202)

La notícia que, des de l'1 de gener del 2021 acabat d'iniciar, ha entrat en vigor l'ampliació del permís de paternitat a setze setmanes (per cert, sense cap millora en la durada del permís de maternitat que, des de fa anys i panys, es manté sense ampliació) s'ha presentat com una excel·lent notícia per a la igualtat. Sens dubte -després de tanta mala notícia a col·lació dels efectes sanitaris, econòmics i socials de la covid-19-, hi ha ganes de bones notícies, i, el fet que els permisos siguin d'igual durada per a pares i mares, i intransferibles ho és, en principi, una bona notícia. Però, és necessari advertir de bon començament que Déu ens guard d'aconseguir normatives d'igualtat a força d'igualar drets a la baixa, o, com és el cas, de barrar la millora de drets a les dones.

El cas és que, com fa algun temps adverteix la Plataforma pels Permisos Iguals i Intransferibles per Naixement i Adopció (PPiiNA), aquesta, aparentment, bona notícia es basa en una norma legal que té, com aquelles antigues pel·lícules de Fu-Manxú, trampes molt grans. A tall d’exemple, els pares no podran emprar el seu permís per a alternar-se amb les mares i quedar-se al càrrec del seu nadó perquè: 1) les 6 primeres setmanes hauran de prendre-se-les forçosament a partir del naixement, és a dir, simultàniament amb la mare. Es nega, per tant, l'autogestió dels progenitors del dret a la cura dels nadons. 2) les altres deu setmanes del permís hauran de prendre-se-les quan i com l'empresa li ho permeti. És un dret amb permís empresarial! (sic). Tot plegat, diguem-ho suaument, no facilita una coresponsabilitat de debò de tots dos progenitors. Una imperdonable oportunitat perduda!

Tanmateix, el punt més sagnant de la desigualtat de gènere en matèria de cures continua sent el de les excedències per a cura de familiars. A Balears, durant els nou primers mesos de l'any 2020 (última dada disponible), la Seguretat Social va reconèixer la prestació a un total de 1.072 sol·licituds d'aquest tipus d'excedències, de les quals un 85% van ser per a sol·licituds fetes per dones!

Tot plegat indica que queda molt camí per recórrer fins a arribar a una situació d'igualtat en l'àmbit de les responsabilitats i treballs de cures. Convindria, doncs, que els passos en la bona direcció ho fossin sense trampes, i amb més ambició.

Calendari 2021 de l'OCB, Xesca Ensenyat, i amnistia

Publicat originalment a dBalears  (28-12-2020)

Fet i fet, aquest és el cinquanta-tresè article de 2020 que dBalears té l'amabilitat de publicar-me cada dilluns. Això vol dir que l'any coronovíric s'acaba, i, en acabar l'any, toca canviar els calendaris. Sobretot els de paret que, amb els pas del temps, han esdevingut elements bàsics en algunes estances de casa.

No cal dir que un d'aquests calendaris és el de l'Obra Cultural Balear (l'altre és el de Colonya Caixa Pollença). Idò, resulta que, a parer meu, el de l'any 2021, dedicat a Xesca Ensenyat i Pere Martínez "Pavia", ha quedat especialment guapo. La combinació d'imatges de la polièdrica obra de "Pavia" amb textos de Xesca Ensenyat és -en una paraula que record que Xesca utilitzava sovint- flipant. Val a dir que el verb flipar també el conjugà na Xesca a la seva obra. A tall d'exemple: "Hem flipat mirant la senyoreta Sanahuja i la seva amiga. No sabíem quina història portaven en aquelles hores escales amunt i avall. De tot d'una pensàvem que se donaven alguna marxa forta, ..." (Una moda fresqueta. Empúries, 1991).

El cas és que, igual que na Xesca, jo vaig néixer al Port de Pollença. Mai he pogut esbrinar si aquelles "moltes casualitats potser no totes elles oportunes" que esdevingueren perquè ella naixés al Moll eren consemblants a les que, passats cinc anys, feren que jo també hi naixés al Moll... Al cap i a la fi, l'àvia Simforosa ho era d'ambdós. A més dels d'infantesa, són molts els records memorables amb na Xesca. Gairebé sempre relacionats amb algun parèntesi de residència al Port de Pollença, una vegada Palma esdevingué en el meu domicili, o amb algunes estades estiuenques, com la d'aquell estiu de 1987 al voltant de  la divertidíssima experiència de la Revista l'Espira. Xesca era tan brusquera, sense pèls en la llengua i en la ploma, entusiasta amb allò que feia, com amiga dels seus amics. La definició que fa d'ella mateixa a "Quan venia l'esquadra" (Editorial Moll, 1994) em sembla genial i ben certa: "Embarcada no vaig tastar la fama, que sempre és filla d'un estupor expectant. Sabent nedar –i això era tot el que calia per embarcar-se amb mi- no hi ha ningú acomplexat dins una barca".

I, tanmateix, el títol d'aquest darrer article de 2020 ve a tomb del record que en tinc de la presentació l'any 1976 de "L'amagatall de guipur" al restaurant Stay del Moll. Ho record com una de les meves primeres assistències a presentacions de llibres, i a on no em vaig estar de recollir signatures reclamant l'amnistia (si no em falla la memòria era part d'una campanya de l'Assemblea Democràtica de Mallorca). Segurament, per això a la dedicatòria del llibre –feliçment recuperat gràcies al confinament domiciliari, que em permeté fer un dissabte en profunditat a la llibreria de casa- na Xesca escrigué: "A Rafel, un amic per l'amnistia".

No hi ha temps que no torn! Tot i que han passat més de quaranta anys d'aquella presentació literària -que na Xesca va voler que tingués un caire de lluita per  les llibertats democràtiques i, conseqüentment, fos una acció més d'aquella campanya per l'amnistia dels presos polítics antifranquistes, i sense incloure-hi, és clar, els botxins feixistes com acabà fent la llei d'amnistia d'octubre de 1977-, ara que posam els calendaris de 2021, tornem-hi, torna-hi amb l'exigència d'amnistia; tornem-hi, torna-hi amb les signatures reclamant l'amnistia dels presos polítics catalans.