dimecres, 29 de desembre del 2010

2010

(Les meves coses preferides)


No ha estat un bon any aquest que ara acaba. No ho ha estat per al poble saharià, palestí , haitià, de la zona africana dels Grans Llacs... o per les dones de Ciudad Juárez. Tampoc no ha estat un bon any pels que no pertanyen a les èlits dels poderosos i dels rics. Arreu del món hi ha més atur, més pobresa, més persones excloses del festí consumista. A tot el món, els rics són de cada vegada més rics i la desigualtat més gran. En la meva opinió, la frase cinematogràfica de l’any ha estat la de la pel•lícula Wall Street: Money never sleeps quan el protagonista diu allò de “l'avarícia és bona. Ara sembla que és legal”.

El 2010 ha estat un mal any per la “Mare Terra”. A tall d’exemple, la insuficiència dels resultats de la cimera de Cancún per posar fre al Canvi Climàtic; el vessament de petroli al golf de Mèxic per part de British Petroleum; les agressions de les multinacionals a la selva amazònica i a les lluites indígenes d’Amèrica...

Malgrat que ha estat l'any del 50 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, Lu Xiaobo segueix a la presó; Sakineh Mohammadi Ashtiani segueix pendent de ser lapidada; Cuba va com va... i Guantánamo no s’ha tancat.

No ha estat un bon any per la socialdemocràcia espanyola del ZP i el PSOE. La seva claudicació a la dictadura dels mercats ha coincidit amb la imposició de l’austeritat neoliberal i del final del somni de la democratització real de la UE. Tampoc sembla que hagi estat un bon any per l'esquerra que malauradament ja només uneix excisions i exclusions.

A Balears, els actors trasformadors i emancipadors no acaben d’assumir que el necessari canvi de patró de desenvolupament té –i tindrà– uns costos de transició molt importants i que és molt probable que hi hagi creixement sense ocupació... La brega social i política de 2010 en clau autonòmica m’ha semblat massa centrada en els efectes de la crisi (corrupció, atur, dèficit pressupostari de les administracions...) i manco en les causes de les peculiaritats de la crisi de Balears i del com fer-hi front.

Per acabar-ho d'arrodonir-ho ens han deixat Labordeta, Saramago, Enrique Morente... i Tony Juddt (autor del llibre El món no se’n surt una de les coses joioses d’aquest any).

Tanmateix en el balanç no tot és negatiu. Les ganes de seguir lluitant per un altre món, per unes Illes Balears millors, el naixement de nous instruments d’intervenció política, la certesa que és possible la equitat social i mediambiental, els nous reptes personals, professionals, la meva inesgotable ànsia de coneixent del món, el estimar i estar segur de ser estimat... són les meves coses preferides de 2010.

Per això he volgut il•lustrar la darrera entrada d’aquest any amb la extraordinària versió de John Coltrane de My Favorite Things.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Enrique Morente, sempre ¡

Aquests dies que estic repassant la discografia del mestre, cada cop lamento més no haver-li dedicat més temps abans de la seva mort.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Turismo, empleo y estado del bienestar

UN ARTICLE PUBLICAT A “CUADERNOS DE LA FEDERACIÓN” DE FECOHT-CCOO


Conviene no dar pátina de oficialidad a las previsiones que hace World Travel & Tourism Council (WTTC, Consejo Mundial de Viajes y Turismo, en su traducción al castellano), pero lo cierto es que la experiencia nos indica que esta asociación de líderes empresariales de turismo suele acertar en sus análisis y pronósticos. Tanto es así que, en mi opinión, se ha convertido en una referencia de consulta cuasi obligada (que puede hacerse en http://www.wttc.org/). Pues bien, las estimaciones de WTTC en materia de empleo son que el turismo creará cerca de 66 millones de puestos de trabajo en el mundo de aquí a 2020. Pero, de este ingente volumen de empleo nuevo, sólo el 5% se creará en Europa ya que el crecimiento del PIB turístico mundial es muy dispar de tal forma que el 73,7% del empleo de los próximos diez años se creará en Asia. No es pues extraño que Europa manifieste cierta preocupación por cómo se está repartiendo internacionalmente el crecimiento turístico y así se ha puesto de manifiesto en el recientemente celebrado Foro Europeo de Turismo . En este mismo sentido, a finales de junio la Comisión Europea hizo su primera comunicación sobre turismo en la que afirma que “Europa debe seguir siendo el primer destino del mundo, capaz de valorizar la riqueza y la diversidad de los territorios que la componen” no sin antes haber afirmado que “la industria del turismo ha puesto de relieve una serie de problemas a los que debe enfrentarse el sector turístico europeo”.
En España los temas importantes, pero secundarios, como la inexistencia de un Ministerio propiamente de Turismo (muy reivindicado por los empresarios) o el que se haya rebajado de rango a la máxima autoridad política del turismo español (que ha pasado de Secretaria de Estado a Secretaria General), no nos debería despistar de lo fundamental que, en mi opinión, es la capacidad de generación de empleo estable y cualificado de nuestra industria turística. Con demasiada frecuencia nos enfrascamos en debates que orillan este asunto central. Veamos algunos ejemplos.
Hace años que se viene teorizando que la irrupción de Internet revolucionaría la comercialización turística y que, consecuentemente, el turista sería más exigente y selectivo con los servicios adquiridos y eso repercutiría favorablemente en la cantidad y calidad del empleo. El caso es que parece ser que estamos, con un crecimiento del 1% en los primeros nueve meses de 2010, en presencia del primer repunte en los últimos diez años de visitantes extranjeros que viajaron con paquete turístico y no se ha producido un gran cambio en la composición del empleo.
Otro debate, éste más reciente, es el relativo al Todo Incluido. En este caso hay que reconocer que su progresivo aumento no ha ido acompasado con una disminución del empleo ya que en el año 2009, que fue un año de aguda crisis de empleo y de fuerte incremento del Todo Incluido, la población ocupada en turismo descendió en menor magnitud (-2,3%) que en la economía general (-6,8%) y de forma similar al descenso en el sector servicios (-2,5%). Otra cosa es la calidad del empleo pero, en cualquier caso, vale la pena dar un vistazo al Informe sobre empleo del Instituto de Estudios Tuirísticos.

Para acabar con los ejemplos citaré uno recurrente relativo a la necesidad de diversificación de la oferta turística española, cuando, en mi opinión, lo que verdaderamente repercutirá en el empleo y en la cohesión social de un buen número de zonas de España es el acierto que se tenga en diagnosticar los mercados y las demandas de la clientela potencial y en ejecutar procesos de reconversión integral de zonas turísticas maduras como es el caso de la Playa de Palma en Mallorca.
En estas cuestiones a debate los intereses en juego son muchos y poderosos, son los que anteponen el beneficio a la cohesión, la especulación a la inversión o el rédito electoral a la estrategia de la competitividad sostenible. De la correlación de fuerzas depende el cómo se resuelven estos asuntos y, de momento, lo cierto es que se sigue invirtiendo más dinero público en promoción turística que en hacer potentes diagnósticos de los mercados y que la reconversión de la Playa de Palma ha sufrido un serio tropiezo al haberse aprobado la suspensión del Plan de Reconversión Integral .
En cualquier caso, desde el ámbito del sindicalismo no se debería olvidar que ya no es posible tratar el fenómeno turístico español sin la lógica industrial que ha adquirido el mismo. Por tanto, difícilmente acertaremos en lo fundamental que, insisto es la capacidad de generación de empleo, si no entendemos la interrelación existente entre multitud de actividades privadas y publicas. Para el empleo turístico, creo yo, los tres aspectos interrelacionados más importantes, aunque no únicos, son:
El primero es que nuestro futuro turístico a medio plazo puede depender de las políticas contra los efectos del cambio climático que se hagan. El segundo está relacionado con lo fundamental que es la conectividad aérea para la mayoría de los destinos turísticos masivos, especialmente, para los insulares y, en este sentido, adquiere una gran importancia el mantenimiento del carácter público de AENA con la incorporación de las Comunidades Autónomas a la gestión de los aeropuertos y la aplicación de tasas aeroportuarias inteligentes. Y el tercer, pero más importante, ámbito de interrelación es el que tiene el turismo, como conjunto de actividades que generan empleo, con la robustez de los sistemas de bienestar europeos. En la medida que se impongan y se prolonguen en el tiempo los planes de austeridad neoliberal, las clases medias europeas se empobrecerán, o, en el mejor de los casos, acumularán importantes incertidumbres, que repercutirán negativamente en el consumo en general pero, obviamente, en el de vacaciones en particular. No hace muchos días el Diario de Mallorca iniciaba una información con el siguiente titular “Los recortes sociales en Reino Unido tienen en vilo al sector turístico balear”. ¡Todo un síntoma!
En conclusión, soy de la opinión de que hay que poner en el centro del debate turístico español el empleo, su calidad y cualificación y, al tiempo, enfatizar en la idea de que la pelea por el mantenimiento y mejora del estado del bienestar es también la pelea del presente de los que trabajan en el sector turístico.

Foto: BEC Bilbao. Quart congrés de FECOHT-CCOO

diumenge, 19 de desembre del 2010

Una plataforma per enfortir la mobilització

És d'estults ignorar el fracàs que suposà la mobilització del dissabte. El moviment antiausteritat neoliberal hauria d'analitzar què ha fallat perquè, davant agressions tan fortes no ens podem permetre el luxe de manifestacions "discretes de públic".

Al meu parer és urgent una mena de "canvi de camp de joc" per poder resistir amb més èxits l'ofensiva de retalls de drets socials, laborals, ciutadans i democràtics. Mentre el tarannà de la mobilització sigui exclusivament sindical el Govern ZP i els anomenats mercats seguiran guanyant una batalla conceptual, com ara la de considerar el conflicte reduït als àmbits de les legitimitats de cadascú. (No esteu farts d'escoltar als membres del Govern quan diuen que "respecten el dret del sindicats a convocar mobilitzacions"?)

En aquesta nova fase de la crisi, els sindicats CCOO, UGT i STEI haurien de liderar amb intel•ligència, amb celeritat i valentia la constitució d'una amplia i lo més plural possible, plataforma a favor del estat del benestar, contra la dictadura dels mercats i a favor de la democràcia. La indignació a balquena per el retard de la edat legal de jubilació i els altres retalls socials no es mobilitza exclusivament per els sindicats. Ens agradi o no això és -al menys a Balears- així.

Per tant, crec que els principals sindicats illencs tenen dues alternatives: La de treballar de valent per organitzar un nou instrument mobilitzador del moviment social i ciutadà en contra del turbocapitalisme o la de mantenir-se en el legítim paper que l’estatus lis ha atorgat. La primera pot ser arriscada i complicada; la segona és no qüestionar-se sobre la nova naturalesa del conflicte ni sobre les pròpies limitacions.

Bones Festes - Boas Festas

Malgrat tot, BONES FESTES!
Que enguany no compti ¡

dijous, 16 de desembre del 2010

TURBOCAPITALISME, EUROPA I MOBILITZACIÓ SOCIAL


No n'hi ha una reunió del Consell Europeu que no acabi amb una nova retallada de drets socials o laborals per a saciar els anomenats mercats, que són cada vegada més insaciables. Sense anar més lluny, la passada reunió dels dies 28 i 29 d’octubre acabà amb més austeritat fiscal, més austeritat salarial i més austeritat social, la qual cosa segur que ajudarà una nova recessió econòmica, més atur, més desigualtat, més especulació i noves i més dures exigències dels mercats. El que pretenen és la implantació d’un model europeu que res té a veure amb la cohesió social, ans al contrari: es pretén una superació de la crisi amb un fortíssim esquifiment de les institucions que sustenten la seguretat econòmica i social dels treballadors i les treballadores, es a dir, dels salaris, les pensions de jubilació, l'estabilitat de l'ocupació, les prestacions de desocupació. Per fer front a aquesta estratègia d’implantació del turbocapitalisme el moviment sindical europeu ha convocat una Jornada de Mobilització el dia 15 de desembre. Cal dir que, aquí, a Mallorca, ha passat molt desapercebuda aquesta mobilització.

Cal esperar que les manifestacions convocades el dissabte dia 18 de desembre tinguin molt més ressò, ja que és imprescindible continuar la lluita en contra del retard de l’edat per poder-se jubilar i per la derogació de la reforma laboral que motivà la Vaga General del passat 29 de setembre.

A més a més d’aquestes mobilitzacions, CCOO i UGT han posat en marxa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretén la derogació del gruix de la Reforma Laboral de ZP -la Llei 35/2010 de 17 de setembre-, i alhora que s’aprovi una legislació laboral que promogui l’ocupació estable i amb drets. Les ILPs tenen una certa tradició en el sindicalisme espanyol i, de fet, n’hi ha hagut que han acabat triomfant, com és el cas de la llei de regulació de la subcontractació a la construcció, i d’altres que només han servit per mobilitzar voluntats a favor d’una proposta com és de la que es presentà per millorar el finançament del sistema educatiu públic. A aquestes contrades també tenim experiències d’ILPs sempre relacionades amb assumptes de protecció del territori i, com no podia ser d’altra manera, liderades per el GOB. (Vegeu un exemple)

Déu em guardi de semblar un discrepant dels sindicats però, en la meva opinió, no hauria de passar desapercebut que l’ILP com a estratègia de mobilització és, si més no, arriscada. Per una banda, després de superar els nombrosos entrebancs és qüestió d’una discussió en seu parlamentaria que pot durar unes hores i acabar en un no-res pràctic. Per l’altre costat pot provocar més frustracions i un aprofundiment del fracàs del diàleg social (per exemple si el grup parlamentari socialista no acceptés la presa en consideració de la iniciativa). Amb l’experiència d’unes altres ILPs les havia situat en el meu imaginari particular en escenaris d’ofensiva. És per això que en temps de resistència tinc dubtes de la seva conveniència.

divendres, 10 de desembre del 2010

ÉS EL MODEL ECONÒMIC, ESTÚPID

Canvi de model amb més del mateix

Les dades més recents del mercat laboral palesen que la nova legislació laboral ni crea ocupació, ni minva la temporalitat. És cert que hi ha molts temes de la Reforma Laboral pendents de desenvolupament, però amb cinc mesos de vigència els símptomes són, si més no, de fracàs en els objectius hipòcritament invocats per part del Govern de ZP, objectius que, cal recordar-ho, eren precisament la creació d’ocupació de més qualitat.

En el cas de les Illes Balears aquests símptomes són consemblants als del conjunt de l’Estat, amb la peculiaritat que s’estan agreujant els trets diferenciadors negatius del nostre mercat laboral. Això es nota especialment en la gestió de l’estacionalitat laboral amb relacions laboral temporals i precàries, i no amb l’estabilitat discontínua del contracte fix discontinu. L’absència de millora en la regulació i protecció social d’aquesta modalitat contractual té molt a veure amb aquest deteriorament lent però continu de les condicions de feina illenques. Podeu veure una anàlisi en calent i molt conjuntural a una entrada anterior d’aquest Bloc, i una més pausada i més estructural a l’informe del tercer trimestre que recentment ha fet públic el sindicat CCOO de les Illes.

Precisament el que més m’ha preocupat d’aquest darrer informe de CCOO és allò que fa referència a l’ocupació en els sectors de la tecnologia. L’informe diu textualment “l’evolució negativa de l’afiliació afecta també aquelles activitats econòmiques associades a una alta i mitjana alta tecnologia, les quals experimenten en línies generals una baixada del‐5,4%”.

També m’han preocupat les declaracions de la consellera de Turisme i Treball en el sopar anual de Foment del Turisme de Mallorca. Segons la premsa, va dir que “ el Govern aposta per potenciar l'activitat turística per poder sortir de la crisi econòmica” i que “la crisi i la competència d'altres destinacions ha posat de manifest la necessitat de reinventar-nos com a destinació vacacional.”

Aquesta constatació de retrocés en l’ocupació de sectors i activitats tecnològiques i aquestes invocacions a la superstició de la crisi per la via de més turisme em causa incertesa. No estic segur que anem per bon camí. De la incertesa passo a la intranquil•litat, en assabentar-me que el problema més gran del sector financer en l’àmbit estatal està en els 180.800 milions d'euros en préstecs concedits a la construcció i a la promoció immobiliària. És a dir, la banca no està segura de poder cobrar 4 de cada 10 euros prestats al sector dominant del model de creixement anterior a la crisi. Quina magnitud té aquest assumpte a les nostres illes? És aquesta la causa del boicot financer al crèdit per a l’economia productiva i, particularment, per a les PIME?


En qualsevol cas, és el model econòmic, i no el mercat laboral, el que s’hauria de reformar, estúpid!

dimecres, 8 de desembre del 2010

CONTROLADORS AERIS I LA CONFUSIÓ DE LES PARAULES

El caos del control aeri d’aquets dies no m’ha causat cap mal de cap, ja que no he tingut necessitat de sortir de Mallorca, malgrat això, durant aquests dies no m’han deixat de xiular les orelles. Bàsicament per la reiteració dels tertulians i tertulianes dels mitjans de comunicació, alguns altres analistes i fins i tot algun ministre en anomenar “vaga” al que feren el col•lectiu de controladors aeris de l'Estat.

És cert que, gairebé tothom ha qualificat la “vaga” de salvatge. Però parlar de “vaga” és una autèntica ignomínia, quan realment del que s’ha de parlar és d’un abús de poder i de la posició privilegiada d’un col•lectiu, juntament amb un sindicat corporatiu ad nauseam. Sindicat, per cert, molt ben assessorat (es diu que el cap d’aquest assessorament és, ni més ni maco, que Miquel Roca i Junyent) per aconseguir els seus objectius amb uns procediments que res a veure tenen amb el dret democràtic de convocatòria i realització de vaga.

No de bades, la instrumentalització de les baixes massives i col•lectives per malaltia en un servei essencial per a la comunitat recorda massa els moviments de boicot colpistes de l’oposició al govern del president Salvador Allende al Xile de la Unitat Popular.

Sóc dels que encara creu que, la mobilització social —particularment la vaga― és la millor forma de defensa dels febles de les agressions dels poderosos i, per tant, un insubstituïble instrument de progrés. Tal vegada, sigui per això, que en sap tant de greu que s’utilitzi la paraula “vaga” tan lleugerament!

Per tant, és evident que, de cap de les maneres, no es pot aplicar al col•lectiu de controladors dels cels aeris la celebèrrima frase de Francesc Layret "quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions".

I de tot plegat, el que realment m’esborrona, és veure com hi ha gent que aprofita l'ocasió per demanar una regulació restrictiva del dret de vaga. Quina creu amb aquesta dreta sense complexos!

Convindria que la socialdemocràcia desorientada no es deixés seduir per la confusió de les paraules: La declaració d’estat d’alarma mai serà una solució, com a molt serà un mal menor.

FOTO: Galeria d'Art de la CGIL
Interruptors automàtics
Armant Pizzinato
(Maniago, Pordenone, 1910 - Venècia, 2004)

dijous, 2 de desembre del 2010

Una altra devaluació de la política laboral de Balears?

Els rumors eren insistents des de ja feia algunes setmanes. El BOIB de dissabte ho confirmà. El Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB) s’ha quedat sense director i no està clar si hi haurà una substitució al capdavant del servei públic d’ocupació autonòmic. Ans al contrari, sembla que aquesta tasca se li encomana al director general de Treball.

Subsumir les tasques de direcció del SOIB amb les pròpies d’una Direcció General de Treball seria un greu error. L’actual situació de crisi laboral necessita d’una forta empenta del servei públic que ha de tenir cura de les persones en atur i donar-los possibilitats d’ocupació amb l’augment de la ocupabilitat de la gent que vol i no pot treballar. Ens equivocam si pensam que és un assumpte de gestió i que, per tant, si s’eliminen càrrecs públics, millor.

La direcció del SOIB hauria de liderar de debò el procés de la imminent reforma de les polítiques actives d’ocupació i fer ho amb el màxim consens social, amb mentalitat de política de Govern de les Illes Balears i amb capacitat d’explicar i convèncer al Govern d’Espanya de les peculiaritats del mercat de treball de les Illes. Em deman si ho podrà fer sense Conselleria de Treball i Formació i amb un SOIB mancat de lideratge per fer front a la situació actual i als reptes immediats.

No vull acabar aquest comentari sense expressar la meva consideració per la bona tasca de Marcel•lí Fernández de Heredia Cañellas. En l’època que jo he tengut responsabilitat sindical i en Marcel•lí ha dirigit el SOIB, hem discrepat més d’una vegada, però sempre he vist clara la sensibilitat i la passió que ell ha mostrat vers els més febles d’aquesta societat i pels grans damnificats d’aquesta crisi.

dimarts, 30 de novembre del 2010

OCUPACIÓ + SALARI = PENSIONS SEGURES

El debat sobre les pensions és cada dia més intens. Sembla que la socialdemocràcia despistada s’ha rendit davant la dictadura dels mercats i -si no ho impedim- seran el proper botí de la pirateria neoliberal.

Alguns elements per a la batalla dialèctica:

a). Malgrat la crisi, el sistema de pensions espanyol té superàvit. Aquesta relativa bona salut financera és conseqüència del nombre de persones que cotitzem i a la quantia de les cotitzacions –la situació anterior a la crisi d’ocupació va permetre estalviar–.
L’autèntic rics del sistema públic de pensions no és la prolongació de l’esperança de vida, es a dir, que la població cobri la pensió durant més anys. Això és una fal•làcia molt ben instrumentalitzada pels agents promotors dels sistemes privats de pensions.
Per mantenir –i millorar, si s’escau– les pensions el que s’ha de fer és mantenir i millorar el nombre de contribuents (més ocupació) i millorar els salaris per augmentar les cotitzacions. Un exemple que corrobora aquesta correlació entre el sou i la sostenibilitat de la Seguretat Social seria: amb un salari de 35.000 € bruts anuals, es cotitza 4 vegades i mitja més que amb el salari mínim que és de 8.860 € l'any.

b) Les Illes Balears són un cas paradigmàtic de com un mercat de treball precari i inestable i un model econòmic estacional provoca que la iniquitat es prolongui una vegada les persones surten definitivament del mercat laboral. A tall de exemple del que acabo de dir, observant les dades del mes d’octubre, la Seguretat Social ha pagat un total de 167.110 pensions (d'incapacitat, de jubilació, de viduitat, d'orfandat i a favor de les famílies). La quantia mitjana ha estat de 713,42 €, amb una avaluació positiva del +3,7% en relació a fa un any, però aquesta pensió encara representa el 90,9% de l'estatal.
El nombre més gran de persones que reben una pensió és el col•lectiu de jubilats amb un total de 99.834 perceptors i una prestació de 808,64 € de mitjana. Aquesta prestació econòmica –que és la més important de la Seguretat Social per el nombre de persones que la perceben, però perquè és la percepció econòmica substitutiva del salari– és a Balears més de deu punts inferior a la pensió de jubilació del conjunt de l'Estat.

c) No hi ha cap raó tècnica per retallar pensions ni per retardar l'edat de jubilació. El que sí que hi ha és molta ideologia neoliberal i molts d’interessos
dels poderosos de sempre.
FOTO: Una pensionista?
Carrers San Magí –Santa Catalina
rafaborràs, estiu 2010

diumenge, 28 de novembre del 2010

Sobre la conveniència de fer canvis a la formació per a l'ocupació (I)

Quadre “Les Sabates” de Van Gogh
Metropolitan Museum of Art ( Met) de New York

Una de els disposicions addicionals de la Llei 35/2010, de 17 de setembre, de mesures urgents per la reforma del mercat de treball (la reforma laboral de ZP), més sorprenent és la quinta. Diu així: "Implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional: El Gobierno completará el desarrollo de la Ley Orgánica 5/2002, de 19 de junio, de las cualificaciones y de la formación profesional, en el plazo de seis meses mediante un Real Decreto que regule la implantación del Sistema Nacional de Cualificaciones y Formación Profesional, adecuando las ofertas formativas a los requerimientos de la producción y del empleo, a través de acciones formativas evaluables y certificables." Ni s'entén la necessitat de fer un Decret per desplegar el Sistema Nacional de les Qualificacions i l’FP ja que la Llei Orgànica no contempla aquest desplegament normatiu indeterminat, ni molt manco s'entenen les preses de voler fer no se sap ben bé què, en sis mesos.

La Llei 5/2002 s'ha desenvolupat mitjançant deu Reials Decrets (alguns ja s'han derogat) la qual cosa vol dir, al meu parer, que molt poc a poc, amb moltes dificultats i algunes incoherències, la norma va progressant en el disseny dels instruments per dur a terme els objectius del Sistema de Qualificacions i l’FP que la norma ha establert.

Perquè s'entengui el que vull dir, posaré un exemple: La llei 5/2002 estableix com a objectiu del sistema que els treballadors i treballadores tenen dret a què l'administració els certifiqui les competències adquirides amb la seva experiència laboral. Idò bé, el que el Govern central ha fet és un Reial Decret que regula el com es porta a la pràctica aquest objectiu de certificació de competències. El mateix s’ha fet amb tots els objectius i instruments, incloses l’esmentada Llei orgànica de les qualificacions i l’FP. Aquests desplegaments tracten, entre d'altres, de centres de referència, de centres integrals, de certificats de professionalitat, del Catàleg Nacional de les Qualificacions Professionals, i en queda un d’importància cabdal, el Dispositiu d’Orientació Professional.

Per tant, l’esmentada disposició cinquena de la Reforma Laboral i la menció que fa a la intenció d'adequació a les ofertes formatives als requeriments de la producció i de l'ocupació, a través d'accions formatives avaluables i certificables, em fa témer que el que es pretén és un canvi radical de l’actual sistema de formació per a l'ocupació. Aquest temor s'agreuja pels comentaris, notícies i documents que comencen a circular sobre l’anunciada reforma de les Polítiques Actives d'Ocupació i l’anomenada Nova Agenda Social del Govern d’Espanya.

D'aquests assumptes en seguirem parlant, però deixeu-me que quedi dit, que és mala cosa anunciar un decret i un termini de sis mesos si, de debò, es vol el consens. Quedi també dit que no hi ha sistema de qualificacions professionals a cap país europeu que no sigui –d’una manera o d’una altra- el resultat de l’acord amb els agents econòmics i socials.

Abans de revisar l'actual sistema de les qualificacions i la formació per a l'ocupació, cal fer un rigorós balanç de què s'ha fet en aquests darrers anys i per identificar els punts febles i les fortaleses per seguir progressant. Hi ha coses que s'haurien d'analitzar, com ara el paper del sector privat en el sistema, les mancances del sector públic (poc desplegament dels centres integrats, a tall d’exemple), les competències de les Comunitats Autònomes o el rol dels Sindicats i de les Patronals, bé val un debat seriós i reposat.

Les necessitats formatives per donar possibilitats reals i ràpides d'ocupació a les persones en atur, i també la constatació que un 40% dels nous llocs de treball tindran una gran exigència de coneixements i autonomia professional a l'any 2020, aconsella fer feina a curtíssim i a mitjà termini. Per això el millor, en la meva opinió, seria ser molt diligents en l'aplicació de la llei abans de voler fer grans canvis. És a dir, el que s'hauria de fer és acabar el desplegament reglamentari de la Llei 5/2002 i no obrir noves incerteses sobre el sistema de formació per a l'ocupació.

No està bé que un esquerranós com jo citi sant Ignacio de Loyola, però la veritat és que en aquest cas li escau allò que "en temps de tribulacions, no fer mudances". No és aquesta una posició conservadora, ans el contrari, el que és veritablement progressista és fer els canvis i millores per estabilitzar el sistema i fer-ho amb els acords socials i polítics que els facin perdurables. La millora del capital humà de qualsevol societat és una estratègia de país o no és res.
Foto. rafelborràs, 201o

Historias de aquí y de allá



“Los inversionistas estaban furiosos y era menester guardar las apariencias de perjudicado por Madoff. Convenía olvidar temporalmente su mansión de Chelsa, esa bella casa de cuatro pisos, i tampoco debía pensar en Son Simonet, la casa de Palma de Mallorca decorada con obras Botero y provista de un encantador bar estilo marroquí en el que se sentía tan a gusto el príncipe Pablo de Grecia, entre otros ilustres invitados. Sí, la vida se tornaba dura para el afectado multimillonario” (Pág. 62)

Malgrat la confusió entre Palma de Mallorca i Mallorca (Son Simonet es d’Esporlas no de Palma), el llibre Luis Sepúlveda m'ha semblat fantàstic Molt recomanable

divendres, 26 de novembre del 2010

LA TERANYINA Digital

Les Comissions Obreres dels Països de parla Catalana (i alguna cosa més) han posat novament en circulació (aquesta vegada en format digital) la revista comuna TERANYINA. Enhorabona!
El Toni Baos em va embolicar i em vaig deixar atrapar en el rellançament de TERANYINA DIGITAL. Ja se sap que, segons Eduardo Galeano, el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora.
Espero que siguin molts anys teixint teranyines. La defensa de la llengua catalana, de la nostra cultura, dels drets dels més febles i de la cohesió social dels nostres pobles s’ho paga. Sempre –i en aquesta ocasió és molt apropiat- val la pena recordar al gran Miquel Marti i Pol. Diu el poeta:


“No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.”

diumenge, 21 de novembre del 2010

PROU! Violència masclista


El dia 25 de novembre (el dijous que ve) és el dia internacional de la lluita contra la violència masclista. A més de participar a la manifestació de Palma i als altres actes, vos recomano la visita al web de Associació d’Homes per a la Igualtat de Gènere i rellegir el següent article de Amelia Valcarcel publicat a EL PAIS el 13.12.2009


Justicia poética
No sabemos bien, y quizá nunca lo sepamos, cómo murió. Hay dos hipótesis. Una dice que la descarnaron con conchas afiladas y otra que lo hicieron con cascos de vasijas de barro. De lo que no hay duda es de que la descarnaron. Esto es, que, viva, le fueron arrancando la carne, hasta que las vísceras quedaron al descubierto. Y también la de la cara, las manos... en fin, una muerte horrible.
Sin embargo, Amenábar, que sabe lo que se hace, ha preferido darle la eutanasia. A Hipatia, en su película, Ágora, alguien piadosamente la asfixia antes de que la turba indómita de monjes cristianos y fanáticos, proceda a su lapidación. La realidad fue bastante peor. Mucho peor. Peor, desde luego, que la muerte que los mismos predicaban del Salvador. Pero, claro, Hipatia no había salvado a nadie, que se supiera. Sólo quizá al saber. Y no se pudo salvar a sí misma.
De estas otras muertes, a las que ahora traigo a la memoria, algo sí sabemos. Las hermanas Miraval, opositoras al régimen de un dictadorzuelo que sería sucio recordar, murieron un 25 de noviembre. A las tres las cazaron, por así decir, para matarlas. Cuando volvían por una zona no muy segura, por carretera, fueron detenidos sus coches y ellas sacadas al campo. Para llevar a término el conocido ritual de horror, primero las violaron, luego las mutilaron, las golpearon a placer y, quiero creer, que al final les dieron un tiro de gracia. ¡Ojalá!
Lo primero, lo de Hipatia, sucedió en el 414. Lo segundo, hace nada, en 1960. Pero todo viene junto a mi memoria. A Hipatia la conozco por obligación de filosofía y a las Miraval por cultura general democrática. Además de conocer a Minerva, una de sus excelentes hijas. Me viene, digo, junto todo a la cabeza. Y viene por justicia poética. El caso es que hace unos días, el 25 de noviembre, se celebró (obvio es que es una manera de hablar) el día mundial en contra de la violencia sobre las mujeres. De ese día hace poco. Porque hasta ese hace poco y en las tierras cristianas en esa fecha se celebraba, y sigue, la fiesta de Santa Catalina.
Tenía esta santa título y palma de mártir y era patrona de los estudiantes, por ejemplo. Es una devoción la suya que llegó a Europa con las Cruzadas. En Oriente era muy venerada y los audaces caballeros de la Edad Media se la trajeron como recuerdo. De hecho, Europa se llenó de santas catalinas y su nombre se empezó a poner popularmente a las jóvenes. Esta gentil doncella, cristiana, había resistido a las tentaciones del malvado emperador Maximiano, que pretendía de ella la abjuración de su fe. Al no conseguirlo, la enfrentó a 50 sabios, los cuales se rindieron ante su elocuencia y pidieron allí mismo el bautismo. Enfadado por el caso, el emperador los hizo ejecutar. A los 50. Tras esto, Catalina convenció a la emperatriz, que siguió el mismo derrotero y también fue condenada a muerte. Y, cuando sólo ella quedaba viva, el pérfido sátrapa hizo que prepararan una rueda de cuchillas afiladas que la descarnara. Así era condenada la sabiduría de la mártir. Cincuenta y con ella más la emperatriz, 52, recibían la corona del martirio. Así la conozco yo, coronada, en un óleo que colgaba en mi colegio mayor cuando era estudiante.
Bueno, lo evidente es que Hipatia murió de ese modo, descarnada. Y también parece bastante claro que Catalina no existió. La iglesia oriental mantuvo su culto y un santuario, muy bien visitado y provisto de limosnas, donde, decían, unos ángeles habían trasladado su cuerpo.
Es una hermosa leyenda que nos habla de la compasión y también de la memoria del agravio. Se veneró a una joven sabia en el lugar simbólico que ocupó la sabiduría superviviente de la Antigüedad que Hipatia representaba.
Alejandría no pudo digerir el crimen. Tanto que la ciudad, próxima a perecer, no asimiló la tortura y muerte de la filósofa, de modo que le buscó un trasunto cristiano y celestial. Pagó con el culto a Catalina, la joven, el asesinato de Hipatia, la filósofa, probablemente entrada en años, a la que nadie había salvado. Cuyo cuerpo nadie guardó, porque se hizo trozos que fueron tirados en diversos muladares.
No son, por lo simple, dos terribles violencias. Lo maravilloso es la coincidencia: lo extraño es que ese día 25 sea la memoria encubierta de Hipatia, la violencia contra la sabiduría, y el día de las hermanas Miraval, la violencia contra la libertad... de las mujeres. Es un claro caso de extraña casualidad, del amontonarse de signos que señalan en la misma dirección. Es un día poco común que busca hacer menos común todavía unos hechos desgraciadamente muy corrientes: que ser mujer, y dependiendo de la zona del mundo, se puede convertir en una desgracia, o en un castigo no elegido. Nos recuerda hasta qué grado de humanidad hemos llegado y cuánto nos falta todavía para poder sentirnos a gusto con el tiempo que nos toca. Por ahora, la justicia poética me consuela. Porque es hermoso guardar memoria del agravio cuando lo hacemos para que no se repita."

Amelia Valcárcel es filósofa.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Pas enrere per prendre impuls?

Plaja de Plama aquesta tardo
Ja sé que la coherència és poc usual en els temps que corren, però el festival d’incoherències que s’ha escenificat entorn del projecte de reconversió de la Platja de Palma és mal d’empassolar. En qualsevol cas, no deixa de ser encoratjadora la coherència demostrada per INICIATIVAVERDS.

L’aprovació de la suspensió del Pla Urbanístic de la Platja de Palma és la certificació dels pitjors pronòstics, una vegada es va posar en marxa el Not In My Backyard, i dels errors de confondre el consens necessari amb el dret de vetar que la dreta econòmica i social reclama per a ella com a “dret diví”. Jo he vist tota la patum hotelera i pepera aplaudir, fins a dir basta, els dois de Jaume Matas sobre el tema que ens ocupa. El doi més gros –i més aplaudit- va ser quan el president aleshores va dir que “si no ho paga Madrid, ho pagaré jo”. Mentrestant els progressistes feien pinya de debò entorn dels impulsors del projecte de reconversió, el qual, en aquella època, liderava un tal Alarcón. Hi ha abundat hemeroteca que em guardarà de passar per exagerat o partidista.

Jo som de l’opinió que les Balears tenim un greu problema per bastir consensos. El problema té el nom PP, el qual s’ha convertit cada vegada més en un partit leninista de dretes. No dubtin que avui en dia qui te més clar que ningú allò que “el fi justifica els mitjans” és un tal José Maria Rodríguez.

Sobre els continguts del Pla de Reconversió de Platja de Palma, jo tenc poca cosa més a dir que el que ja vaig escriure en aquest mateix Bloc, per això esper que l’aturada d’ara no sigui altra cosa que una manera de prendre impuls.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Notícies sorprenents

Em sorprèn que uns ordinaris alls pugin ser tan guapos


La setmana passada em varen sorprendre algunes notícies que comento tot seguit:

La primera sorpresa la vaig trobar a la II escola de tardor del PSIB-PSOE. Tot un conseller insular de Benestar Social va dir que a ell no li fa ganes jubilar-se als 65 anys. Idò que no es jubili fins que no vulgui. Sap en Jaume Garau que en el darrer Acord de Pensions de l’any 2006 s’estableixen mecanismes no traumàtics per als treballadors per retardar l’edat de jubilació? De fet, aquesta voluntarietat incentivada ja ha donat molts bons resultats i en poc més de cinc anys s’ha passat d’una edat efectiva de jubilació de 62,87 anys a una de 63,27 anys. Aquest és el camí, i no la imposició d’un retràs per a tothom de l’edat de jubilació, com pareix que defensa en Jaume Garau amb aquests arguments tan poc rigorosos.

Segona sorpresa, situada a la World Travel Market: a Londres el PP es permet demanar un major esforç en promoció turística. Mal assumpte això de fer aquests retrets a un esdeveniment que pretén promocionar el nostre turisme. Però tanmateix em sembla indignant que els peperos –independentment que la conjuntura sigui bona, regular o dolenta- demanin sempre més i més euros per a promoció turística. Jo em demano si algú ha avaluat l’eficàcia real dels doblers invertits en aquest tema de la promoció turística. Quina relació hi ha entre quantitat gastada en promoció turística i el nombre de visitants que rebem?

Unes declaracions del president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Balears em provocà la tercera sorpresa. En la inauguració de la Firastok, aquest senyor va dir que si seguia l’actual tendència de venda d’habitatges l’estoc s’haurà exhaurit i es podran començar a construir habitatges nous a partir del segon semestre de 2011. No és que em sembli malament que es reviscoli el sector i que hi hagi oferta d’habitatge nou, el que em sorprèn és que sempre es parli de construcció i mai de rehabilitació.

Amb tot, la sorpresa més gran em va venir del bloc de José Luis López Bulla amb la publicació del post titulat “DESPUÉS DE LA HUELGA DEL 29, ¿QUÉ? HABLA QUIM GONZÁLEZ”. L’anàlisi que fa el secretari general d’una important federació de CCOO és, al meu parer, de lectura obligada, ja que és el primer text sindical que conec (d’aquí ve la sorpresa) que des del si del sindicalisme majoritari articula un relat discrepant amb l’oficialitat. Des de la meva no coincidència amb allò fonamental que planteja el Quim González, benvingut sigui el debat!

Foto: Un mercat de Berlín. rafelborras. estiu 2009

dimarts, 9 de novembre del 2010

Creixement i temporalitat, again?

Il patrimonio artistico della CGIL (Raccolta d'arte - Gli artisti e le opere )
“Negozio” de Enrique Delgado Salas
Aquests darrers dies hem conegut una nova onada de dades oficials referents al mercat de treball. En pocs dies de diferència s’ha publicat l’EPA del tercer trimestre, les xifres d’atur registrat, d’afiliacions a la Seguretat Social i de la contractació del mes d’octubre. També s’han presentat els informes de conjuntura del CRE-UIB i de la Direcció General d’Economia del Govern. Amb aquesta simultaneïtat de dades i informes es corre el risc de fer una anàlisi de manera compulsa i poc reflexiva, que ens dificulti visualitzar els matisos i destriar el més important d’allò secundari.

Aquestes informacions oficials palesen que el ritme de destrucció d’ocupació s’ha moderat, però que encara segueix la destrucció de llocs de treball. Així ho posa de manifest la dada de catorze mil persones aturades més que al mateix trimestre del any anterior, cosa que vol dir que, segons la informació de l’EPA, ha hagut un 16,17% de creixement anual de població aturada. Les dades d’afiliacions i d’atur registrat corroboren aquesta hipòtesi d’escenari de pèrdua de llocs de treball (en termes interanuals, un -1,56% d’afiliacions i un creixement d’atur del 3,77%). Les variacions interanuals són a tot arreu les importants, i a les Illes Balears ho són ínclús més per la distorsió estacional, ja que, a tall d’exemple, cal tenir en compte que el Fixos Discontinus no es consideren aturar registrat. És per aquesta raó que no comento cap variació intermensual, perquè les considero prescindibles per a la meva anàlisi.

En qualsevol cas, el que crec més important és:

1.- La dada d’atur de la EPA: 104.500 persones aturades en els mesos centrals de la temporada turística constaten el fracàs del model de creixement de les Balears. El creixement de població activa (21.000 en un any), lluny de ser un símptoma de dinamisme positiu de la nostra economia, no fa més que agreujar aquest fracàs i afegir complexitat a una sortida equilibrada, sostenible i amb ocupació. Per a una perspectiva de reforma de patró de desenvolupament seria millor una moderació en l’augment de aquesta població activa.

2.- Hi comença a haver símptomes de la pitjor sortida possible de la crisi: Per una banda, hi ha un perill de precaritzar encara més el mercat laboral, i en aquest sentit paga la pena retenir la dada segons la qual en un any els contractes indefinits han baixat un 7,14% mentre que els temporals només ho han fet un 0,99%. La recent Reforma Laboral no farà altra cosa que incentivar –de fet ja ho fa- aquesta tendència. Convé tenir present que amb l’estacionalitat del nostre mercat laboral, no és d’aplicació aquell discutible axioma que tant agrada al ministre de Treball, segons el qual primer es creix en ocupació temporal i després transformada en fixa.
Per una altra, des del CRE-UIB i des de la Direcció General d’Economia ens diuen que no hi haurà generació d’ocupació fins que no cresquem per damunt del 2%. Creixement igual que abans de la crisi? No havíem quedat que res seria igual després de la fallida constructiva i immobiliària? No es tractava de repensar el desenvolupament amb sostenibilitat i amb ocupació de qualitat i no tant en el creixement? Vull suposar que quan no se sap què s’ha de dir, és humà recorre a qualsevol déjà vue.

Creixement amb temporalitat, una altra vegada? D’entrada, NO!

dimecres, 3 de novembre del 2010

Els Verds + Iniciativa d’Esquerres = Un atreviment!

Dissabte dia 6 de novembre, de la confluència d’Els Verds de Mallorca i d’Iniciativa d’Esquerra naixerà una nova força política. D’entrada crec que és un atreviment que en els temps del turbocapitalisme (individualisme, consumisme, insolidaritat, dictadura dels mercats, desigualtats, cinisme polític, globalització sense drets humans, universalitats, canvi climàcic, fam i misèria, guerres privatitzades...) es posi en marxa un partit polític que, per ser d’esquerra, és anticapitalista, que, com que és ecologista, és anticapitalista, i és també anticapitalista perquè es profundament feminista. Així de clar (el que no volem i combatrem) i de complicat (el que volem i no sabem del tot com fer-ho).

En qualsevol cas, és clar que les respostes a com fer-ho no hi són al món de la socialdemocràcia que diu una cosa i fa l’altra. Hi són a l’àmbit de l’anomenada refundació d’IU? Jo crec que no, però m’agradaria equivocar-me. Tant de bo tothom assumeixi que l’esquerra a aquesta part d’Europa és plural i que ha de funcionar amb sobiranies organitzatives a cadascuna de les nacions i nacionalitats. Però això, malauradament, no serà possible plantejar-ho fins que no s’abandoni la concepció hegemònica d’una esquerra espanyola que, cada vegada més, em recorda aquell cinisme d’en Mitterand quan deia que socialisme és el que fan els socialistes.

L’atreviment de posar en marxa un partit ecosocialista a Mallorca està més que justificat atesa la fase actual del capitalisme globalitzat i depredador que existeix realment. També ho està perquè servirà per fer polítiques realment progressistes i ecologistes a aquesta terra. Insisteixo que les dificultats d’un programa alternatiu és directament proporcional a la seva necessitat. De moment, permeteu-me apuntar deu idees per anar plantat alguna llevor:

Reagrupar: Les forces polítiques d’esquerra i nacionalistes. Cal seguir apostant pel Bloc per Mallorca, Eivissa pel Canvi i una candidatura unitària a Menorca. El bipartidisme PSIB-PP és l’antítesi de qualsevol política alternativa.
Reconceptualitzar: El model de creixement ha de ser model de desenvolupament amb elements de decreixement. Els sistemes educatiu, sanitari i d’atenció a les persones han de ser considerats com a sectors d’inversió i no només de despesa. El territori i l’ecosistema són un bé públic i social i, per tant, se n’ha de qüestionar la propietat privada.
Reorganitzar: La vida social acabant amb la lògica capitalista i mercantilista mitjançant la implantació de la Renda Bàsica de Ciutadania, amb una mobilitat sostenible i amb una conciliació real i igualitària de la vida laboral, personal, familiar.
Relocalitzar: No només la indústria, també les decisions polítiques amb més autogovern i poder polític i econòmic.
Redistribuir: La riquesa generada, la càrrega fiscal per tal que pagui més el que més tingui, i les externalitats ecològiques entre els països del nord i del sud.
Reciclar: Òbviament els residus, però també la indústria turística per fer-la ecològicament sostenible i socialment més rendible.
Reestructurar: El sector primari, per garantir-nos una certa sobirania i seguretat alimentària. La indústria (especialment la del coneixement) per diversificar la nostra economia.


Foto: Una teulada de Santa Catalina (Palma) rafelborràs, estiu 2010
Les llavors creixen a llocs aparentment difícils

dilluns, 1 de novembre del 2010

Sindicats mirant-se el llombrígol









______________________

El divendres passat Iniciativa d’Esquerres i Els Verds de Mallorca organitzaren un un debat amb els cinc sindicats que tenen molta o alguna implantació a ca nostra. El debat prometia ser molt i molt interessant ja que es tractava de contestar a un interrogant que molta gent d’esquerra es fa: desprès de la vaga general del 20 de setembre, què?

Es va dir en reiterades ocasions (des de la mesa i algú del públic) que la mesa, amb la presència dels secretaris i les secretàries generals dels sindicats, era de luxe. No ho dubto. Però el menú servit va ser més propi d’un "Tot inclòs" de segona categoria. Excepte el moderador, que sí va plantejar les qüestions cabdals del moment sociolaboral i de la lluita contra els plans d’austeritat neoliberals; cap dels màxims dirigents sindicals va dir que hi ha un abans i un després de la nit del 9 de maig en la que la reunió del Ecofin imposa la “nova política econòmica europea de retalls socials i democràtics”. Tampoc ningú va dir que la temporalitat i la precarietat laboral i social està directament lligada al patró de creixement i no tant a les normatives laborals. Em va sorprendre que els sindicat més grans no defensessin la seva estratègia de diàleg social durant la primera legislatura de ZP i els seus bons resultats (l'increment del salari mínin interprofessional, la llei de dependència, l'augment de les pensions mínimes, el manteniment dels pressupostos per prestacions d’atur, la llei de la igualtat efectiva de dones i homes, etc.). Una cosa és que ara la situació sigui una altra i que consegüentment l’estratègia sindical hagi de virar cap a escenaris prioritàriament de confrontació. Per cert, convindria no oblidar que a la primera legislatura d’en Zapatero es feia majoria al Congrés dels Diputats amb els grups d’esquerra. Em va semblar del tot innecessari la reiterada autocrítica de l'estratègia de diàleg social, una altre cosa és la “pau social” en torn a la negociació dels convenis col•lectius, i aquí sí n'hi ha un debat pendent però, sorprenentment s’ha va parlar molt poc d’aquest assumpte.

La recança dels que voldrien veure la seva condició de tercer sindicat espanyol reconeguda i participar en el diàleg social que critiquen perquè no hi són; la malenconia dels que desitjarien ser sindicat general des d'un gremialisme molt acusat i la supèrbia cridanera del qui es pensa que sempre té raó, va conduir el debat cap a les suposades maldats intrínseques del bisindicalisme CCOO-UGT i sobre el model de representació sindical. La meva opinió és que cal començat la casa comuna del sindicalisme per la base. Es a dir, a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI, és imprescindible fer diagnosi compartida de la situació de la classe obrera d’avui i, a partit d’aquest anàlisi, acordar un codi de bones pràctiques sindicals, començant per practicar el que es predica. Però si això no es fa amb modèstia, molta modèstia i humilitat, segur que serà un fracàs.

I mentrestant...? A mi en va venir a la memòria aquella història del savi que senyala la lluna i el neci es fixa en el dit.

divendres, 29 d’octubre del 2010

MARCELINO, LA LLUITA CONTINUA

Assemblea General de Comissions Obreres,
que es va celebrar clandestinament a Barcelona en 11 de juliol de 1976

Dels textos de Marcelino Camacho que he llegit durant la meva militància a CCOO (que han estat molts) del que en guard un especial record és el llibret titulat “Hay otro socialismo, conversaciones con Marcelino Camacho” de Félix Gil, editat a l’any 1.989.

En Marcelino diu. “El pleno empleo, la plena democracia, la plena calidad de vida, la plena conservación de la naturaleza, es decir el humanismo en una palabra, todo esto está hoy al alcance de nuestra mano, a condición de que tengamos conciencia de los peligros que hay, de las posibilidades que se abren. No nos van a regalar nada, todo habrá que conquistarlo…

Serveixin aquesta reproducció d’unes paraules del company i camarada Marcelino Camacho, com a modest però molt sentit homenatge. La lluita continua!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Reforma laboral reversible?


Som de l’opinió que la reforma laboral plasmada a la Llei 35/2010, de 17 de setembre, té més trampes que qualsevol pel•lícula del Fu-Manxú. En el text legal, a més a més d’obrir una gran incertesa jurídica sobre les causes d’acomiadaments objectiu, hi ha fins a vint-i-quatre disposicions addicionals que tracten els assumptes més diversos i tots són d’un calat molt important. N’hi ha poques que són modificacions legals que han entrat en vigor juntament amb la reforma laboral, algunes són merament declaratives, però en la majoria dels casos són manaments legals que s’han de desenvolupar. De les primeres caldria destacar –per la seva importància i transcendència- les modificacions referides a la invalidesa temporal (disposicions addicionals 19 i 20); de les declaratives, la que em sembla més innòcua és la dissetena, que comença dient que “El Gobierno seguirá reforzando los servicios Públicos de Empleo estatal y autonómicos...” i acaba sense concretar ni com ni quan. Tanmateix el que vull remarcar és que el paquet de temes que la llei deixa oberts constitueix un vertader programa de reformes a l’àmbit laboral. No es pot qualificar d’altra manera les referències, entre d’altres, a les modificacions sobre la negociació col•lectiva, la Formació per a l’Ocupació i la Formació Professional, als plans de recol•locació del sector de la construcció, o la implantació del fons de capitalització segons el model austríac.

És lògic que el Govern plantegi aquest pla de reformes laborals com a marc per reprendre el diàleg social i, al meu parer, és irrenunciable que els sindicats mantinguin aquests espais d’interlocució i negociació. Però, malauradament, no crec que hi hagi possibilitats d’acord, per la senzilla raó que la patronal no vol i el Govern de ZP tampoc; per això, no s’hauria de caure en errors del passat. Avui per avui és un error privilegiar escenaris de negociació. Ara toca mantenir la mobilització –amb manifestacions, impuls de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per reformar el nucli dur de la reforma laboral, etc.- entorn d’un objectiu central: una altra sortida a la crisi amb un programa alternatiu i d’una forma el més unitària i plural possible.

Mentrestant, el que no acab d’entendre són els missatges dels sindicats. Per una banda, la UGT parla de “recuperar el diàleg front a la imposició”, de la ILP i únicament de mobilitzacions en el context de les directrius de la Confederació Europea de Sindicats (CES). Per una altra banda, CCOO, en coincidència bàsica amb la UGT, inclou en el seu discurs postvaga general la insistència en la “reversibilitat de la reforma laboral”. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, una cosa és reversible si es pot girar del revés i serveix igual que del dret. Sort que també aclareix que “un procés o una reacció reversible pot tornar a una etapa anterior de la seva evolució”. Vull suposar que el sindicat parla d’aquesta segona accepció quan es refereix a la reforma laboral, però no em negaran que han cercat una literatura més de lletraferits que del comú dels mortals. Seria més entenedor parlar de derogació, o d’evitar els efectes nocius d’aquesta norma laboral.

Per cert, quan el nou ministre de Treball diu que “ahora hay que orientar el desarrollo de esta ley para corregir aquellos aspectos en los que nos pongamos de acuerdo y producir, no tanto una rectificación, sino un desarrollo adecuado…”, o, referint-se al polèmic acomiadament objectiu, diu que la mera previsió de pèrdues per justificar legalment l’acomiadament més barat “puede ser objeto de interpretación judicial”, vol dir també que està a favor de la reversibilitat de la reforma laboral?

Parlant clar la gent s’entén. Si la gent s’entén, es podrà mobilitzar. Els sindicats haurien de ser més clars en allò que ens volen comunicar, encara que sigui perquè l’adversari és claríssim i l’entén tothom.

divendres, 22 d’octubre del 2010

ECOSOCIALISTES: Equitat social i ambiental

L'ecologia política és una disciplina econòmicament
anticapitalista i subversiva
André Gorz

Tres idees a corre-cuita abans de l’Assemblea Programàtica d’Iniciativa d’Esquerres i Els Verds, que tendrà lloc a Inca demà dissabte 23 d’octubre:

1.- La necessitat de síntesi de les tradicions del socialisme i de l’ecologisme polític és, al meu parer, evident. Fa molts d’anys que investigadors i investigadores socials ens vénen advertint que la desigualtat és el principal problema “ambiental” del planeta i el seu principal problema de desenvolupament. Aquesta diagnosi és molt actual i és –en bona part- l’origen de l’actual crisi financera, econòmica, ecològica i social. Cal una sortida de la crisi amb equitat social i ambiental.

2.- El nou instrument partidari de l’ecosocialisme hauria de servir per impulsar un espai polític i electoral que trenqui definitivament l’avanç del bipartidisme en la política institucional de les Illes Balears i que alhora, estableixi una nova dialèctica amb els moviments socials i les organitzacions ciutadanes, per a la consecució de nous drets de ciutadania i potenciï les energies emancipadores de la societat.

3.- Hi ha projectes al àmbit espanyol prou interessants de conjuminar equitat social amb equitat mediambiental. Però només des de la sobirania partidària serà creïble un discurs federalista i a favor d’un Estat espanyol federal. Una sobirania que ha de permetre que l’ecosocialisme de Mallorca enllesteixi un programa i una pràctica política de defensa de l’autogovern, que inclogui el dret a l’autodeterminació. La defensa dels nostres trets identitaris i culturals ha de ser alhora la defensa dels valors republicans, laics i de la igualtat. Cal tenir clar que per fer front a una globalització neoliberal que converteix els territoris i els seus habitants en ens sense poder i a mercè de poders sense territori ni democràcia (els anomenats mercats), cal aprofundir en l’autogovern polític i econòmic de les Illes Balears i fer-ho amb un fort contingut social i d’integració de tothom que viu i treballa a aquestes illes.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Molt de morro!






Hi ha coses que m’indignen, vet aquí un exemple internacional, un espanyol i un d’aquí:

Al àmbit Internacional, el Plenari del Comitè Central del Partit Comunista Xinès a la seva reunió anual celebrada aquests dies ha aprovat una certa renovació de l’estratègia del dirigent Hu Jintao que ara anomenen creixement inclusiu i que, al parer, consisteix en “estendre els beneficis de la globalització econòmica i el desenvolupament entre tots els països, regions i pobles, a fi d'aconseguir un progrés econòmic i social equilibrat mitjançant un desenvolupament sostenible”. Per un moment vaig pensar que els comunistes xinesos s’havien apuntat a les propostes d’equitat social i ambiental. Però no és això companys, no és això... Amb cap compromís per posar fre al canvi climàtic, amb el Premi Nobel de la Pau 2010, Liu Xiaobo, i tants d’altres a la presó, sense llibertats sindicals... s’ha de tenir molt de morro per parlar de sostenibilitat o de progrés social equilibrat.

A l'Estat, l'encara president de la CEOE, Díaz Ferran, ens recepta “treballar més i cobrar manco” per sortir de la crisis. Treballar més, a on? A les seves empreses? Cobrar manco que els treballadors i treballadores de Air Comet o de Marsans?... Les declaracions d’aquest individu són molt i molt perilloses i desestabilitzadores ja que demostra que el cap dels empresaris espanyols és un perfecte representat del Tea Party de n'Esperanza Aguirre (recordeu que ja va fer pública la seva admiració cap a la presidenta de Madrid amb aquell “Esperanza es cojonuda”). Amb aquest senyor pretenia el Govern Zapatero que es pactés la Reforma Laboral? Algú pensava que la CEOE presidida per aquest “delinqüent amb corbata” es conformaria amb la retallada de drets laborals que s’ha fet? No sé, el que m’indigna més, si el morro d’uns o les collonades dels altres.

Per acabar, que el PP i UM no vulguin pujar els impostos als rics em sembla que és una cosa que entra dins la lògica dogmàtica i demagògica de la dreta política i econòmica. Però el que no és de rebut, és que allà on governa el PP (Calvià, Marratxi, etc.) es pugi la pressió fiscal a tothom. El que no té cap lògica és que la dreta espanyolista i la regionalista no vulguin que el ingressos fiscals augmentin un poc i siguin un poquet més equitatius i, alhora, tampoc vulguin dir-nos quina retallada farien. Senzillament, volen fer mal als més dèbils que son –no ho oblidem- els grans perjudicials d’una inestabilitat institucionals no desitjada. Dir el contrari es tenir un morro que se’l trepitgen!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Pensions: Balears sempre perd

Amb cotitzacions baixes hi ha pensions minses

El sistema de Seguretat Social és una de les institucions importantíssimes de l’anomenat “Estat del benestar” perquè és un dels principals instruments de redistribució de la requisa. Això de l’«Estat Social» és ara per ara qüestionat per part dels ideòlegs neoliberals, però convé recordar que els sistemes de Seguretat Social a Europa varen sorgir a meitat del segle XIX i ho varen fer paral•lelament al desenvolupament del moviment obrer. A l’Estat espanyol el primer sistema de Seguretat Social va arribar més tard que a altres indrets europeus, concretament l’any 1906. És a dir, fa pocs anys hem complit el primer centenari de l’inici de la Seguretat Social espanyola, mentre que els alemanys l’any 2019 celebraran els cent anys de la inclusió del concepte Estat social a la constitució alemanya. Aquest concepte jurídic-constitucional és el que després s’ha estès per arreu d’Europa i l’ha convertit en un signe d’identitat europea. És aquesta conquesta, fruit de lluites del moviment obrer, la que es volen carregar amb els plans d’austeritat neoliberal. Una vegada feta la reforma laboral per l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, ara toca -segons el maquiavèl•lic pla imposat al Govern espanyol aquell vespre del 9 de maig a la reunió de l’ECOFIN- retallar els drets de Seguretat Social, particularment els de jubilació.

Estem, idò, en el començament d’una gran batalla d’idees, d’arguments i contraarguments. En aquest sentit, el Grup dels Cent Economistes que “inspiraren” la Reforma Laboral ja han llançat la seva proposta turbo-liberal a què ha contestat amb un rigor de luxe el professor Vicenç Navarro.

En aquest començament de debat i combat, per la meva part només vull apuntar tres qüestions:
1.- La pensió de jubilació és –amb diferència- la prestació econòmica més important de la Seguretat Social, ja que té dues característiques singulars: és una prestació vitalícia i és substitutiva del salari.

2.- Pel que fa referència a la quantia de la pensió de jubilació, la clau és la taxa de reemplaçament o de substitució del salari que cobrava la persona abans de jubilar-se. Les darreres dades que conec situaven aquesta taxa teòrica en una mitjana estatal del 81,2% entre el darrer salari i la pensió. Quina és aquesta taxa a les Balears? Quina diferencia hi ha entre la taxa de reemplaçament teòrica i la real?

3.- S’hauria de millorar la informació sobre la quantia de les pensions en el següent sentit: mes rere mes els mitjans de comunicació ens informen que les pensions a les Balears són de les més baixes del conjunt de l’Estat. Però això és una informació poc rellevant ja que aquesta mitjana ho és d’una cistella de prestacions molt heterogènia (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i les anomenades a favor de familiars). Per exemple, la quantia mitjana del total de les pensions del mes d’agost passat era de 781,34 euros pel conjunt de l’Estat, i de 710,13 euros per les Balears, encara que la quantia mitjana de les pensions de jubilació era de 781,34 euros i de 710,13, respectivament. Per tant, les pensions de jubilació a les Balears eren també de les més baixes del conjunt de l’Estat.
Al meu parer, aquesta informació no és suficient per una raó bàsica: és la mitjana de pensions reconegudes fa molts d’anys i de les recentment reconegudes, la qual cosa distorsiona molt el resultat. La dada que em sembla rellevant és la quantia de les noves pensions. En el mes de juny passat la pensió mitjana de jubilació reconeguda aquell mes era de 1.380,10 euros pel conjunt de l’Estat i la de Balears, de 1.199.29 euros. És a dir, es miri com es miri, sempre per sota de la mitjana estatal.

Per què? Un mercat de treball precari i estacional i uns salaris baixos en són els responsables.

Foto: Seu de Balears de la Tresoreria General de la Segureta Social
rafaborras, estiu 2010

dimecres, 13 d’octubre del 2010

I CONGRESO NACIONAL DE DERECHO DEL TURISMO Y RECONVERSIÓN TURÍSTICA

He reiniciat la col•laboració amb la Federació Estatal d’Hoteleria i Turisme de CCOO (FECOHT-CCOO). Intentaré aportar alguna cosa al debat sobre el turisme i el treball...


Los próximos días 28 y 29 de octubre se celebrará en Palma de Mallorca el primer Congreso Nacional de Derecho del Turismo. Según el programa del evento, que se puede consultar en http://www.icaib.org/, se tratarán los siguientes temas: El turismo frente a la crisis económica, la ordenación del turismo, el transporte aéreo de turistas, la contratación turística, las tendencias y problemas en el sector, la protección del turista como consumidor i acabará con un análisis de situación y futuro del sector. Entre cócteles, comidas y cenas varias, los organizadores no han incluido ningún tema a debate sobre las personas que trabajan en el sector. Al parecer nada se va a discutir sobre las relaciones laborales, el empleo, la formación o la cualificación de los trabajadores y las trabajadoras del sector turístico. Sin duda es un olvido imperdonable. Pero quizás no es mala noticia ya que en los tiempos que corren si en estos foros, tan institucionales y con tanta presencia empresarial, se debate de relaciones laborales seguro que es para reivindicar más precariedad, si lo que esta en debate es el empleo seguro que se organiza un piquete para solicitar más abaratamiento de costos laborales y si lo que esta en debate es la formación seguramente se acaba ablando de su privatización… En cualquier caso conviene seguir los debates para poder evaluar las conclusiones y poder vislumbrar si este primer congreso tendrá continuidad. Si es así convendría que las próximas ediciones tuvieran un contenido algo más social y se diera la voz a los sindicatos.

En la mesa del congreso dedicada a ordenación turística habrá una ponencia a cargo del Catedrático de Derecho Administrativo D. Avel•lí Blasco Esteve que versará sobre “La reconversión de los destinos turísticos maduros: el caso de la Playa de Palma. Precisamente la reconversión de la Playa de Palma ha sido el tema político, económico y social del verano mallorquín. Efectivamente, el verano de 2010 pasará a la pequeña historia turística de Mallorca por ser el verano de la presentación del proyecto que se puede consultar en http://www.consorcioplayadepalma.es/.

La Playa de Palma es un ejemplo de manual de lo que, en ámbitos académicos, se denomina final de la vida en la evolución un destino turístico por haber llegado a su obsolescencia, pero también es un ejemplo de catón que –en los términos explicados en la teoría de R. W. Butler sobre El ciclo de vida de los destinos turísticos- es perfectamente recuperable si se le aplica un proceso de reconversión en profundidad. El proyecto presentado está en esta lógica pero tiene una gran complejidad por lo que, entre otras cosas, ha requerido una ley autonómica para poder actuar urbanística y turísticamente salvando la complegidad administrativa de la gran dispersión de competencias que sobre estas materias tienen las distintas administraciones (estatales, autonómicas, insulares i locales). Sin duda este proceso de reconversión será complejo, habrá algún error, más de una carencia y podrá (ya lo hace) propiciar muchos debates técnicos, científicos, jurídicos, políticos y sociales, pero en mi opinión, el proyecto ahora sometido a exposición publica, incorpora la sostenibilidad medioambiental práctica y no retórica; la calidad como estrategia competitiva, y por eso hay una apuesta por la formación y el conocimiento; por la excelencia más allá de las palabras para impulsar, tal vez no suficientemente, la innovación empresarial; y el factor del trabajo, la calidad del empleo y la cohesión social se plantean como una de las palancas del cambio. Con estos ingredientes, con voluntad política -que parece que la hay- y con financiación suficiente -que parece no faltar- tiene muchas posibilidades de ser un éxito. Pienso que el principal problema para el posicionamiento competitivo del turismo balear y de buena parte de las zonas turísticas españolas es el agotamiento de la capacidad de sorpresa de unos productos turísticos que ya no tienen los sorpresivos encantos del siglo pasado y que, a la vez, arrastran serios problemas de adaptación a las nuevas demandas de los potenciales clientes. Si eso es así, es fácil concluir que se requieren procesos de reconversión y no de meros embellecimientos cosméticos.

Por el empleo y la cohesión social se tendrán que superar las dificultades, incomprensiones i las múltiples tentaciones especulativas y de intereses políticos a corto plazo que este final de verano se han desatado en torno al proyecto de reconversión de la Playa de Palma. Nos jugamos el futuro.

Publicat a :

http://www.fecoht.ccoo.es/fecoht/