Illes Balears: Pas a pas fins a la definitiva dualització social

Publicat originalment a dBalears (25-03-2018)

L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), publicada dijous passat per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ha estat demolidora. Queden desmentits els cacofònics discursos de "Balears va bé". Doncs no, no va bé per a una part significativa de la societat illenca.

Les dades de Balears més rellevants d'aquesta ECV –corresponent a 2017- són les següents: El 21,% de la població està en risc de pobresa, és a dir, mal viu amb menys de 8.522 €/any, que és la xifra del llindar de la pobresa oficial. Però, si filam un poc més prim, convé reparar que l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i que, a més, de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials, presenta un resultat encara més greu: el 24,7% de la població està en risc de pobresa y/o d'exclusió social!

Pel que fa a les carències materials concretes, el panorama és el següent: al 35,1% de les llars cap dels seus membres no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any; al 16,2% no es pot mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; al 35,5% no es té capacitat per afrontar despeses imprevistes (per exemple, una malaltia, una pujada del lloguer, etc.); al 10,9% hi ha hagut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; i al 47,2% tenen dificultats per arribar a fi de mes...

Aquest panorama es dóna en un context en el qual la renda mitjana per llar es va situar en 32.163 Euros (1.304 més que l'any anterior). Com explicar aquesta aparent contradicció entre les xifres referides a risc de pobresa i exclusió social i a carències materials de les llars illenques, i la millora de la renda disponible? S'explica fàcil amb l'anomenat "teorema del pollastre" que és aquell que es formula així: Si hi ha dues persones en una sala, i una es menja un pollastre. Si fem la mitjana, ens surt que s'han menjat mig pollastre cadascuna, quan, veritablement, una de les dues persones se l'ha menjat sencer, i l'altra no ha menjat res de res. Així, la renda mitjana que s'ha calculat per a l'ECV és el resultat de les grans diferències entre les rendes altes i les rendes baixes. De fet, cal recordar que, mentre els salaris baixos s'han congelat o s’han incrementat molt modestament, els alts han tingut substancials increments.

Tot plegat ens permet concloure que el model balear de transitar per la crisi i sortir-ne d'ella (més tot turisme o turisme per terra, mar i aire) és el model de les grans diferències. Pas a pas, fins a la definitiva dualització social.

Empobrir-se: l’únic dret garantit

Publicat originalment al diar JORNADA (23-06-2018)

Zygmunt Bauman —en el llibre Desconeguts a la porta de casa— ens advertia sobre «l’angoixa aclaparadora» de l’anomenada classe mitjana per «l’alta probabilitat de caure en la pobresa». Són les conseqüències de la globalització neoliberal i dels programes europeus d’austeritat sense pietat per als febles. A casa nostra cada pic és més evident que, veritablement, no és l’economia en majúscules —amb repartiment i sostenibilitat ecològica de debò— el que ha millorat, sinó només la situació de les classes poderoses.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que cada any publica l’INE és un instrument imprescindible per intentar objectivar aquesta angoixa. Però abans d’analitzar els resultats de 2017, que es van publicar dijous, convé fer dues consideracions prèvies:

Primera: quan, d’acord amb l’ECV, es parla de persones pobres, amb risc de pobresa o d’exclusió social, no ens referim només a la situació de la gent que demana almoina a la porta de, posem per cas, una església o un supermercat, o de la que és usuària permanent dels serveis socials. En aquestes categories hi ha incloses les persones amb uns ingressos econòmics i en espècie que no els permeten arribar a final de mes amb les necessitats bàsiques decentment ateses. Per exemple: no poden fer front al cost d’una cistella d’aliments prou sana, no tenen prou diners per atendre un copagament farmacèutic, els rebuts de lloguer, de la comunitat de veïns o de la llum, una activitat extraescolar o les despeses dels llibres de text, o no els arriba el pressupost per canviar-se les ulleres o pagar-se la salut bucodental. Són persones per a les quals uns dies de vacances a l’any o uns mòdics consums culturals són luxes inassolibles.

Segona consideració: el «llindar de pobresa» equival al 60% de la mitjana espanyola dels ingressos de l’any anterior al de l’enquesta per unitat de consum (persona o llar). Pel que fa a l’ECV de 2017, aquest llindar ha quedat fixat en 8.522 €/any, és a dir, 313 € més que l’any anterior. Això és coherent amb una lleugera pujada de la renda de persones i llars, sobre la qual cal prendre en consideració que la diferència entre salaris alts i baixos ha crescut de manera important, cosa que podria indicar que la situació de pobresa és més extrema i les diferències més grans. Per una altra banda, cal tenir present la distorsió geogràfica d’aquest indicador, ja que, donat el cost de la vida, les carències materials seran més grans si es viu, per exemple, a Palma, que si es resideix a Lugo.

Dit això, anotem els principals resultats: el percentatge de població en risc de pobresa —que no supera el llindar de pobresa— es va situar en el conjunt de l’estat espanyol en un 21,6%, un 0,7% menys que l’any anterior. Però atenció: als Països Catalans, especialment a les Illes Balears, el percentatge de risc de pobresa de 2017 és superior al de 2016, ja que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià registren, respectivament, un 15%, 21,3% i un 25,6% per al 2017, enfront un 13,2%, 15,5%, i 24,4% de l’any anterior.

I, tanmateix, el que m’interessa posar en relleu és que l’indicador AROPE —que és l’homologat a la UE, i que, a més de si s’arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l’ocupació i de carències materials— presenta resultats amb la mateixa tendència que l’anterior: l’estat espanyol un 26,6% el 2017 versus un 27,9% el 2016; Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, un 19,4%, 24,7% i 31,3% el 2017 versus un 17,9%, 19,1%, i 30,5% el 2016.

L’ECV ens proporciona molta més informació que la que s’ha comentat en aquestes línies, cosa que permet una, diguem-ne, bastant precisa fotografia de l’empobriment i de les carències materials, que corrobora, entre altres coses, que la pobresa segueix tenint cara de dona, que la pobresa infantil i de la gent gran és especialment punyent, i que la perdurable reforma laboral precaritzadora cronifica situacions d’exclusió social, fins i tot per a les persones que tenen un treball (mal) remunerat. Però el que he sigut capaç d’encabir en aquest espai permet concloure que sense una renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a Estat del Benestar), l’únic dret garantit de debò és el d’empobrir-se. És una angoixa aclaparadora de conseqüències incertes.

Pensar per avançar

Publicat originalment a diari JORNADA (22-06-2018)

El Col·lectiu Alternatives va fer l’aparició pública el maig del 2016. Ho va fer de la mà de les Fundacions Darder-Mascaró i de la Fundació Gabriel Alomar (és a dir, els «laboratoris d’idees» emparentats amb MÉS per Mallorca i el PSIB-PSOE). Posteriorment, s’hi han sumat altres col·lectius i persones de diferents tonalitats de l’esquerra illenca. Durant mesos s’han dedicat a la tasca de penar, fins que aquesta setmana han presentat un document amb les seves primeres reflexions i amb l’anunci d’una proposta concreta d’indicadors de sostenibilitat en els mesos vinents.

El subtítol del document, «Sector públic, planificació i sistemes d’informació: Alguns instruments per al canvi social», dona pistes bastant precises dels trets claus d’aquestes reflexions, sintetitzades en unes poques pàgines amb una contundent claredat. No debades, comencen afirmant: «Tot projecte de bon govern de les persones i les coses exigeix una cosa tan simple i complexa alhora com és el coneixement de la realitat sobre la qual es governa». És tan obvi que fa vessa haver-hi d’insistir!

Enfront del cofoisme envers les grans xifres macroeconòmiques i del mercat laboral illenc, el Col·lectiu Alternatives dibuixa un panorama social de gran complexitat que requereix pensar estratègicament, i no només en funció de conjuntures electorals. Enfront del «qui dia passa any empeny», es reivindica la informació com a clau de volta de la planificació estratègica i s’adverteix d’algunes mancances estructurals en l’activitat de programació del minso sector públic nostrat.

Algú —crec que Bob Kennedy— va dir que «el PIB ho mesura tot, menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda». Idò, parafrasejant-lo, hom podria dir que «la competitivitat ho mesura tot, menys la sostenibilitat d’una economia decent». Per això, és molt urgent, en paraules del Col·lectiu Alternatives, «construir un pensar col·lectiu d’una manera més moderna, científica, participativa i democràtica». En definitiva, el títol del dit document és la clau: «Pensar per avançar».

El “Sí al turisme integrador” d’Habtur

Publicat originalment a dBalears (18-06-2018)

La campanya a favor d'un, diuen, "turisme integrador", que ha engegat la patronal-lobby Habtur, juntament amb les organitzacions empresarials Pimem, Afedeco, Pimeco, i Restauració Mallorca, és de les iniciatives pseudo empresarials més barroeres que s'han vist per aquestes contrades.

No s'estan de parlar de "Balears per a tots" per referir-se al negoci que suposa el lloguer turístic. Des de temps immemorials - almenys des que el capitalisme és capitalisme- hem hagut d'aguantar que els màxims defensors d'aquest sistema econòmic -fins i tot del que incorpora grans dosis de darwinisme social- argumentin que aquest capitalisme ofereix a tots els beneficis que en, posem per cas, l'època de Marx només tenien els burgesos, la classe mitjana assentada que posseïa capital i tenia una situació raonable de seguretat socioeconòmica, i gaudia de llibertat material durant la seva vida. Per tant, la demagògia d'Habtur i els seus mariatxis és molt, però que molt, antiga. No hi ha hagut a la història –ni hi ha encara ara- res més fals que un grup que defensa interessos de part, i que alhora diu que ho fa en benefici de tothom. Ras i curt: Aquest "Balears per a tots" no m’inclou, tampoc ho fa amb la meva gent. Encara hi ha classes socials!

Però, com les mentides tenen les cames molt curtes, els promotors de la campanya que comentem –que, no s'oblidi, va dirigida a criticar les laxes, insuficients i poroses regulacions administratives del lloguer turístic- no triguen a reconèixer que, segons els seus càlculs (una pregunta pertinent seria com han fet els contes), la normativa "fa pràcticament impossible" que unes "20.000 famílies" puguin seguir llogant les seves cases i segones residències a turistes, la qual cosa suposa cent milions de pèrdues". Vet aquí el leitmotiv descodificat de la campanya. El "Balears per a tots" esdevé en "Balears per a uns pocs".

Tanmateix, allò que em sembla més barroer és l'exhibició sense complexos de sociodarwinisme d'aquesta gent. La (re)turistització illenca, amb el fet de ploure sobre mullat de l'eclosió del lloguer turístic, ha configurat un nou hàbitat de conflictiva convivència social. A la polièdrica problemàtica del "tot turisme", concentrat en zones turístiques, se li ha afegit, almenys, una brutal trilogia descohesionadora: 1) De la despesa en habitatge per fer realitat el dret a un habitatge digne, s'ha passat a la inversió especulativa en habitatge, i el seu ús turístic s’ha convertit en factor principal de revalorització (Atenció a la bombolla que s'està formant). 2) L'angoixant necessitat de no perdre l'habitatge es presenta com una virtut del sistema de mercantilització d'aquesta (La precarietat vital davant un possible desnonament, que obliga a llogar turísticament l'habitatge habitual s'associa a un esplendorós "repartiment de riquesa"). 3) Una de les característiques d'aquesta (re)turistització és que la retallada de les cues de l'atur és directament proporcional a l'allargament de les de Càritas i d'altres entitats que cada dia atenen a un nombre creixent de treballadors i treballadores pobres. Per tant, “Sí al turisme integrador”? Au, va!

Com això de" Balears per tots", i de "Si al turisme integrador" no cola, em qued amb allò de "Més turisme, menys veïnes. Aturem la gentrificació dels barris", i amb una molt encertada piulada de la setmana passada que deia: "Hi ha unes treballadores que treballin en pitjors condicionis que les kellys. Les kellys del lloguer vacacional, de les que ningú parla, però s'han multiplicat".

Falsos autònoms i precariat

Publicat originalment a diari JORNADA (14-06-2018)

Hi ha estadístiques de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que conjuminen tres característiques: poca atenció mediàtica, minsa informació de les comunitats autònomes i gran interès sociològic.

Un d’aquests productes de l’INE és el mòdul de l’Enquesta de Població Activa sobre l’activitat per compte propi corresponent al 2017 —publicat el 8 de juny—, que ofereix una dada prou rellevant sobre el fenomen de les persones falsament autònomes: en el conjunt del Regne d’Espanya, 5.921.400 autònoms i autònomes (un 31,62% del total) no poden influir en absolut ni en el contingut ni en l’ordre de les tasques de la seva suposada activitat laboral per compte propi (sic). Vet aquí una aproximació de la magnitud de la tragèdia de la precarietat dels falsos autònoms que, en el cas dels Països Catalans, afectaria 1.736.600 persones (155.100 a les Illes Balears, 1.025.000 a Catalunya, i 556.500 al País Valencià, xifres que representen uns percentatges sobre el total d’autònoms i autònomes d’un 29%, un 31%, i un 28%, respectivament).

Val a dir que una recent —i molt important— sentència del jutjat social número 6 de València ha declarat que un repartidor de Deliveroo no era un treballador autònom, sinó un fals autònom. En el cas jutjat, segons la literalitat de dita sentència, es donen «les notes característiques de la relació laboral de caràcter aliè i dependent, ja que la prestació de serveis del demandant a favor de la demandada presenta trets que només són concebibles en el treball dependent i per compte d’altri». La nul·la capacitat de decidir sobre el contingut i l’ordre de les tasques laborals només és concebible en una relació laboral per compte d’altri i, en cap cas, en una d’autònoma. El mite de l’emprenedoria neoliberal es basa en l’augment de les poblacions ocupades autònomes. En alguns casos, se’ls anomena eufemísticament treballadors autònoms econòmicament dependents (TRADE), però, veritablement, s’ha de parlar d’un gran frau que, en expressió de Guy Sanding, fa créixer «la classe angoixada» per la precarietat, és a dir, el precariat.

Llibertat d'expressió

Publicat originalment a dBalears (11-06-2018)

No em cansaré de recomanar el darrer llibre de Rob Riemen titulat "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme". A parer meu, és un excel·lent text contra la banalització del feixisme, i, alhora, contra la negació de l'actual existència del feixisme. També és una reivindicació radical del paper cabdal que té, per barrar el feixisme del segle XXI, la cultura i el pensament crític.

Riemen escriu: "Aquí, en aquesta societat amarada de ressentiment es va cultivar -i es cultiva de nou- la por a la llibertat i l'aversió a tot el que és diferent". Val a dir que, els programes de càstig social, implantats per les polítiques d'austeritat compulsiva, són els responsables principals d'aquest ressentiment del qual parla Rob Riemen. Dit sense embuts: per empobrir les poblacions no riques i implantar el pensament únic de la política de la desigualtat, el neoliberalisme necessita ser repressor. En aquest context, la repressió de la llibertat d'expressió és prou important.

La repressió de l'obra artística d'uns titellaires, d'uns rapers, d'un novel·lista, d’un artista d'arts visuals ... o d'uns sindicalistes, d'uns tuitaires, d'un pallasso (per cert, que digne i imprescindible és la professió dels pallassos i pallasses!)... o l'existència de presos i exiliats polítics catalans i de preses i exiliades polítiques catalanes, la banalització del delicte d'odi per condemnar injustament als al·lots de Altsasu, etc., és conseqüència de l'anomenada Llei Mordassa, i d'un Codi Penal repressor que cal contextualitzar en el marc del, diguem-ho així, neoliberalisme de la por.

Cal, doncs, que ens sacsegem les pors. Com més atemorits ens vulguin, més rebels hem de ser! En aquest sentit aquesta setmana no crec que hi hagi res més rellevant que la  #SetmanaLlibertatExpressió i,  com a part d’ella,  "els 3 dies per la llibertat d'expressió". Tot recordant Maria-Mercè Marçal: "Ai, la por per timoner, / no vull tan mala companya!", som-hi!

Un any més de malviure del turisme

Publicat a Diari JORNADA (08-06-2018)

A les Illes Balears el mes de maig ja és plena temporada turística. Les dades d’arribades de turistes; el col·lapse de carreteres i d’espais públics a pobles i ciutats, com ara Palma; les tarifes hoteleres i de lloguer turístic; els contractes laborals registrats; la quantitat de persones fixes discontínues que s’han incorporat als seus llocs de treball... Tot plegat fa albirar un any més de saturació, de negació del dret a gaudir l’illa (i la ciutat), de grans beneficis empresarials, d’augment estacional de l’ocupació... Però s’albira una millora en la cohesió social, o un aprofundiment en el malviure del turisme?

Les dades del mercat laboral illenc de maig són, bàsicament, les següents: mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social (no de persones afiliades): 544.868, amb un 3,6% d’augment interanual; nombre de persones en atur registrades: 39.068 (-5,7% respecte al maig passat), i 74.023 contractes registrats, amb una variació interanual d’un -1,4%. Però —ai els emperons!— les afiliacions incorporen un estirabot important de persones autònomes (+2,4% en comparació amb el maig del 2017), i moltes són autònomes forçades, com ara els repartidors en bicicleta o riders que, de sobte, s’han convertit en part de la fauna urbana de Palma; a més, el 81,8% dels contractes són temporals (de curta i molt curta durada). D’altra banda, la baixada de l’atur registrat és directament proporcional a la baixada del nombre de persones aturades que cobren alguna prestació (només el 43,5% ho fan). Tot plegat ens indica que els factors de precarietat no varien.

Uns dies abans que es fessin públiques aquestes dades, el bisbe de Mallorca, a la presentació de la memòria 2017 de Càritas, alertava «del creixement de la precarietat laboral després de la crisi», i el mateix dia de la publicació, un responsable de l’ONG Mallorca sense Fam reclamava la derogació de la reforma laboral del PP per a disminuir els casos de pobresa infantil i de gent amb fam. Pot haver-hi més malviure del turisme que viure precàriament, empobrint-se, i passant fam?

És això violència de gènere?

Publicat originalment a dBalears  04-06-2018)

La setmana passada el Consell de Mallorca va presentar la interessant campanya "Debat sobre la violència simbòlica: és això violència de gènere?" És una bona iniciativa això d'ampliar el focus sobre la xacra de les violències masclistes. Sabem de ben cert que les dones que denuncien les agressions, i les que són assassinades són només la punta visible de l'iceberg de la violència masclista estructural propiciada pel sistema patriarcal.

Com bé diu la presentació d'aquesta campanya, que han posat en marxa les Direccions Insulars d'Igualtat i Participació Ciutadana, la Violència Simbòlica "també es pot denominar violència social, consisteix a atribuir un menor valor a la posició social de les dones mitjançant accions que desvaloren la seva imatge, els hi adjudiquen estereotips de gènere que condicionen la seva posició social, neguen la seva identitat i el seu valor personal. Aquest tipus de violència reprodueix les relacions desiguals i de dominació patriarcal, tant en l'àmbit de relacions amb els homes com en l'àmbit laboral i social en general".

Han començat per explicar aquesta situació de violència social amb un tema clau com és la bretxa de gènere de les pensions de la Seguretat Social que, certament, és molt significativa. Segons les últimes dades disponibles de l'estadística sobre "Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries" que cada any publica l'Agència Tributària, resulta que a les Illes Balears el 2016 la pensió mitjana de les dones va ser un 39% inferior a la dels homes, però allò més rellevant és que la pobresa de la població pensionista té, també, cara de dona: Entre el homes pensionistes, el 27% va tenir una pensió inferior (o bastant inferior) al salari mínim, mentre que les dones pensionistes que van estar en aquesta situació de pobresa s'enfilà fins al 40%. No es pot al·legar que aquesta radiografia sigui conseqüència d'unes mitjanes aritmètiques que combinen quanties de pensions reconegudes fa molt temps. La tendència actual és el manteniment de la bretxa de gènere en les pensions públiques. Així ho indica el fet que les pensions noves reconegudes al conjunt del Regne d'Espanya el passat mes d'abril  (última dada disponible) tinguessin un valor de 1.406,19 € per als homes, i de 1.092,37 € per a les dones.

Tot plegat té a veure amb el que s'explica en el darrer informe d'Alba Sud, signat per Daniela Moreno Alarcón i Ernest Cañada Mullor. L'informe, com indica el seu títol -"Dimensions de gènere en el treball turístic"-, és una anàlisi sectorial (tot i que és molt important en general i en particular a casa nostra) dels efectes de l'estructura de desigualtat simbòlica de gènere en l'àmbit laboral i social, però la lògica d'aquesta anàlisi és comuna a tots els sectors.

Per tant, és això de la bretxa a les pensions i als salaris violència de gènere? És clar que sí que ho és. A l'informe d'Alba Sud esmentat s'afirma: "L'estructura simbòlica es recolza en una pràctica que potencia la idea que ser autènticament una dona significa assumir una manera d'estar en el món on la maternitat, les cures, el treball domèstic, l'heterosexualitat i l'absència de poder són característiques constitutives del gènere femení" (Cobo, 2014: 9, traducció pròpia). D'aquesta manera, l'estructura simbòlica indueix a que el patriarcat, que tant mal provoca en la vida de les dones, sobrevisqui i es perpetuï en totes les cultures amb diversos mecanismes de subordinació i, el que és pitjor, que les dones ho acceptin amb normalitat". El mal que el patriarcat provoca en la vida de les dones, altrament dit, violència.

Plena ocupació no ha de ser tots i totes precàries!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-06-2018)

En bona part del convuls segle XX l'objectiu de la plena ocupació va ser un objectiu plausible. És a dir, no es plantejava com quelcom quimèric aconseguir una situació en la qual totes les persones en edat laboral i que volien treballar comptessin amb una ocupació (un treball remunerat). Val la pena recordar que les primeres passes del que avui coneixem com a UE varen anar acompanyades d'una Comissió Europea –especialment la presidida per Jacques Delors- que es fixava com a objectiu aquesta situació de plena ocupació. És més, l'objectiu era una societat amb plena ocupació integradora, on població ocupada, i, alhora, pobra, fos un escenari inversemblant.

Amb el triomf -esperem que temporal- del model europeu (i de globalització) neoliberal, la confrontació entre les polítiques keynesianes i les liberals per aconseguir aquest objectiu de societats sense desocupació, sense pobresa laboral, i amb una cohesió social de debò, s'ha substituït per un altre debat ideològic entorn de la idea de plena ocupació. El primer dels assumptes en confrontació és de quin tipus de plena ocupació parlem. Tot indica que les elits -ja siguin les reunides en el World Economic Forum de Davos, o les que representa el think tank Funcas, que, per cert, no fa massa temps presentà un estudi en el qual es preveu que "Balears fregui la plena ocupació en 2020"- es plantegen, en el millor dels casos, aconseguir situacions de plena ocupació amb mercats laborals amb la precarietat laboral i vital com l'element essencial. No obstant això, una altra opció és possible i desitjable perquè, en paraules de Heiner Flassbeck, "... el remei convencional d'introduir una major flexibilitat salarial ha agreujat el mal de la desigualtat, sense arreglar el de la desocupació".

L'altre escenari de confrontació són les estratègies per aconseguir la plena ocupació en aquest ja avançat segle XXI. Perquè aquestes siguin sinceres, haurien de fer el cas que es mereix a la tesi de Jeremy Rifkin en la seva celebèrrima obra "La fi del treball". Sincerament, em sembla bastant més assenyat parar més atenció als treballs i ulteriors conclusions de la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball, que, a iniciativa de l'Organització Internacional del Treball (OIT), està treballant des de fa gairebé dos anys, i bastant menys a informes com el "Global CEO Outlook 2018", que recentment ha presentat la consultoria KPMG, i del que, amb el titular "Els executius creuen que la robotització crearà més ocupació de la que destrueixi", informava Diario de Mallorca el passat 22 de maig. Els efectes de l'automatització, la digitalització i la robotització sobre la reducció de l'estoc d'ocupació (les necessitats d'hores de treball assalariat necessàries per produir les mateixes mercaderies i/o prestar iguals o millors serveis) són sobradament constatables. I aquesta és una constatació molt saludable, entre altres coses, perquè obeeix a la capacitat de crear de la humanitat. Agradarà més o menys, se serà o no membre de la confraria maistring del messianisme tecnològic, però el fet cert és que ja existeixen hotels atesos per robots. Poca broma!

És necessari, per tant, problematitzar els efectes de l'anomenada quarta revolució industrial que, òbviament, també té gran afectació en els sectors econòmics dels serveis. Si hi havia algun dubte al respecte, el sindicalisme europeu (UNI Europa) ho acaba d'esvair a una reunió d'alt nivell, que, en col·laboració amb el Centre d'Innovació Social (ZSI), ha celebrat sobre el projecte 'Shaping Industrial Relations in a Digitalising Services Industry' (Configuració de les relacions laborals en un sector serveis digitalitzat).

És, doncs, un debat que afecta força a una economia tan depenent del turisme com ho és la illenca. Convé aclarir que les preocupacions sobre la quantitat de l'ocupació, sobre les conseqüències en el repartiment de la riquesa, que accentua la iniquitat en la mesura que s'estén l'economia digital, o sobre els efectes a les relacions socials i laborals de la, en expressió d'alguna literatura, "uberització" dels mercats de treball, res té a veure amb un neoludisme. Té a veure amb la necessitat de sacsejar-se la mandra de pensar en un futur de cohesió social pel segle XXI, amb models de convivència on, potser, una part cada vegada més important de la població podrà alliberar-se del treball assalariat com a única manera de subsistència material, i, per tant, alliberar-se de "l'esclavitud a temps parcial" (Aristòtil), o de "l'esclavitud salarial" (Marx).

Per afrontar els reptes del segle XXI, i fer possible una nova concepció de la plena ocupació socialment i ecològicament justa, fan falta grans canvis i noves concepcions socials. La proposta d'una Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària) és clau en aquest abordatge dels nous problemes. Un abordatge que, tot plegat, exigeix retornar l'ètica a l'economia, i la justícia a la fiscalitat. En cap cas, la plena ocupació del segle XXI no és el mateix que el "tots i totes precàries" del neoliberalisme.

Fer de la necessitat virtut o renúncia?

Publicat originalment a Diari JORNADA (29-05-2018)

El Parlament de les Illes Balears ha aprovat recentment la llei del Tercer Sector d’Acció Social, una aprovació que ha gaudit de tota mena de lloances. Però des d’un punt de vista crític, es pot pensar que, des de fa massa anys, aquest àmbit es fa virtut de les necessitats no cobertes per les institucions públiques de l’esquifit estat del benestar.

La nova llei era necessària per, entre altres coses, donar seguretat en la gestió dels serveis que presten les entitats i empreses que operen en àmbit de l’acció social, millorar procediments administratius i establir unes regles del joc clares. S’ha perfeccionat, idò, el que hi ha. No es tractava, emperò, de transformar —encara que fos lleument— el que realment existeix. Potser la celebrada unanimitat política i sectorial obeeix a aquest fet. La pregunta que em sembla escaient és: s’haguera produït aquesta unanimitat si la llei desprivatitzés algun dels serveis socials que ara presta el sector privat?

Ras i curt: des de posicions progressistes es corre el risc de passar de fer de la necessitat virtut, a fer virtut de la renúncia a un estat del benestar modern i reeixit. Vet aquí un exemple. L’article 6 diu: «Activitats d’intervenció social i activitats socials d’interès general que realitzen les organitzacions del tercer sector social: 1. S’entén com a activitats d’intervenció social aquelles activitats desenvolupades amb la finalitat de promoure la inclusió social i l’exercici efectiu dels drets de les persones, famílies, grups, col·lectius o comunitats que afronten situacions de vulnerabilitat o exclusió, desprotecció, discapacitat o dependència, que lluiten contra la desigualtat social, la marginació, la desprotecció i la violència masclista, i que avancen en la necessària transformació social cap a una societat més justa, solidària, igualitària, participativa i democràtica». Ostres! Em pensava que tot això ho havien de garantir els poders públics!

"L'Altra Mirada" i campanya "Per un bon finançament"

Publicat originalment a dBalears (28-05-2018)

La setmana passada es va presentar un número extraordinari de la revista "L'Altra Mirada" què editen mensualment les Fundacions Darder Mascaró. En aquesta ocasió s'ha fet una edició en paper -cosa reservada per a ocasions especials, car habitualment es fa una edició digital- perquè tractar de "les claus d'un bon finançament [per les Illes Balears]... per a un futur millor" s’ho paga. Mentre escoltava els responsables de la revista que, a l'acollidor jardí de Can Alcover en una tarda primavera, varen presentar el monogràfic, no em vaig poder estar de pensar que els 72 números de "L'Altra Mirada" són una mena de miracle. Poca broma amb aquesta constància d'una publicació feta des de l'altruisme, el rigor, el  sentit crític (tot i que moderat), la participació, i un evidentíssim compromís amb el país. Enhorabona!

Tal com ens varen explicar a la dita presentació, aquest número extraordinari és una aportació de les Fundacions Darder Mascaró a la campanya "Per un bon finançament per les Illes Balears". A la trentena de pàgines, a més de proporcionar un seguit de dades claus per entendre la situació financera de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, hi escriuen Miquel Rosselló, Antoni Alorda, Josep Valero, Pere Sampol, Joana Aina Campomar, Andreu Rotger, Imma Salamanca, David Abril, Miquel Gallardo, i Joan Carrió. Totes les reflexions i explicacions són molt assenyades, pedagògiques, i necessàries. Però, si no aneu sobrats de temps, no deixeu de llegir el molt clarificador article del Director General de Pressuposts Govern de les Illes Balears, Joan Carrió.

Aquesta campanya "Per un bon finançament" és, sens dubte, tan necessària, com plena de raons. Però, alhora, és una campanya que em planteja alguns dubtes: 1. En lloc de parlar de "bon finançament" no s'hauria de reivindicar un finançament no colonial? 2. No s'hauria de lligar més aquesta situació colonial amb les mancances materials i deficiències assistencials concretes de la gent (dificultats per engegar programes potents contra la pobresa i l'exclusió social, llistes d'espera sanitàries, mancances del sistema escolar i del d'atenció a les persones en situació de dependència, etc., etc.). 3. Potser s'hauria de fer un major esforç per no induir a la confusió amb qualsevol paral·lelisme entre sistema de finançament i REB.

Malgrat el meu escepticisme que, en l'actual correlació de forces i situació de política recentralitzadora, hi hagi avanços en la nostra descolonització, cal mobilitzar-se. Encara que només sigui per a què en la "bugada" de la revisió del sistema de finançament autonòmic –si és que algun dia el Govern del Regne d'Espanya es decideix a complir la llei i el revisa- no hi perdem més llençols. Llençols de recursos econòmics però, sobretot, de dignitat.