diumenge, 24 de novembre del 2019

Kellys d'avui i d'ahir


Marta Rovira Martínez, en el seu llibre "La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història" (Pòrtic, 2014), ens convoca a reflexionar "sobre el paper de la memòria pública com a element de cohesió de la societat". És una apel·lació sempre pertinent, que ens ha de fer anar més lluny en les polítiques fins ara implementades per a garantir els drets de lesa democràcia a la veritat, la justícia, i la reparació de totes les víctimes del cop d'estat franquista contra la Segona República, i la posterior repressió feixista. En el fet d'anar més lluny en matèria de memòria democràtica, hi reivindic, entre altres, les lluites per la democràcia i la millora de les condicions socials i de feina de l'incipient moviment obrer illenc dels anys 60-70. Així mateix, em sembla del tot escaient la reivindicació de la memòria de les primeres lluites i conquestes en l'etapa post dictadura franquista.
Aquesta reivindicació de memòria democràtica ve a tomb de la celebració aquest proppassat cap de setmana a Palma del segon congrés estatal de Kellys Unión, en el qual l'organització va tenir l'excel·lent idea d’oferir, en la primera de les sessions, una xerrada de dues pioneres, Antònia Andani i Maria Bonnín, de la lluita obrera a l'hoteleria de Mallorca. Maria Bonnín va ser protagonista principal de, en paraules de Llorenç Capellà en el llibre "Mallorca i el món obrer" (Editorial Moll, 1977), "uns dels primers conflictes laborals que gaudí d'un cert ressò a la Mallorca franquista". Val a dir que, en aquest llibre de Capellà s'expliquen amb bastants detalls els orígens, desenvolupament, i conclusió d'aquesta vaga a l'Hotel Bellver, iniciada l'estiu de 1973, i protagonitzada, fonamentalment, per cambreres de pis, és a dir, per kellys. Paga la pena recordar que les infrahumanes condicions de feina de les kellys vénen de lluny. Fixau-vos el que en aquest llibre– per cert, un text que consider  hauria de tenir  més difusió per la qual cosa potser és imprescindible una reedició-, diu María Angeles Larrasquitu: "Com a cambrera que som, he treballat desset hores diàries, fèiem guàrdia cada cinc dies, i cobràvem nou mil pessetes".
Encara que, malauradament, no hi hagi –almenys que jo conegui- literatura que faci menció a les cambreres de pis capdavanteres de les més importants lluites sindicals de finals dels anys 70 i principis dels 80, s'ha de recordar que conquestes laborals, com ara els dos dies lliures consecutius a la setmana, o el fet que cambreres de pis cobrin el mateix que les categories professionals de menjador o bar, tenen noms i llinatges de moltes kellys mallorquines. Cal fer-les justícia, i tenir memòria d'aquestes kellys, pioneres en la lluita per a la conciliació de vida laboral i personal, i contra la bretxa salarial de gènere.
Fet i fet, la qüestió és que, com deia Mario Benedetti, l'oblit és ple de memòria. Consegüentment, tinguem memòria de la lluita de les kellys d'abans com impugnació de la dictadura i de la manca de drets, i, alhora, no oblidem que la lluita de les kellys d’avui és una impugnació a un model turístic turbocapitalista, que no s'arregla amb analgèsics farmacològics o socials.

Publicat originalment a dBalears (18-11-2019)

dijous, 21 de novembre del 2019

Nova ocupació: Ja garanteix una vida decent?


Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-11-2019)

Des dels anys més durs de la crisi econòmica i social, allà per 2013, procur no oblidar tres idees manllevades, que han sigut fonamentals per a les meves anàlisis de l'anomenat mercat laboral de les Illes Balears. La primera va ser la següent afirmació de Josep Ramoneda: "llegint la literatura econòmica, hom té la sensació que, amb tantes xifres al cap, ja no se'n recorden que darrere d'elles hi ha vides i drames humans". Es reblava el clau en aquesta denúncia de manca d'empatia amb les víctimes de la crisi-estafa amb les següents paraules "ni una sola de les decisions vinculades amb 'l'austeritat' que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o el seu entorn immediat. En no sofrir-les, les mesures anticrisi són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres...". Ambdues reflexions són, a parer meu, de plena actualitat en les anàlisis del tarannà actual de la situació sociolaboral que presenta un panorama  que, cal recordar-ho tantes vegades com faci falta, s'ha transformat radicalment a conseqüència d'aquelles mesures d'austeritat neoliberal. Per tant, no es pot negligir que, darrere les recents macroxifres laborals, hi ha nous drames de vides precàries. Obviar aquesta realitat seria posar-nos a l'altura ètica dels alts càrrecs als que es referia Mariano Aguirre en la segona d'aquestes idees manllevades.
El tercer manlleu és una declaració de Lazló Andor que, sense manifestar el més mínim neguit, digué que "desafortunadament, no podem dir que tenir una ocupació equival necessàriament a un estàndard de vida decent". Una declaració que, val a dir-ho, esdevingué "canònica" en les anàlisis crítics del funcionament del que, tot i que el treball no és una mercaderia, s'anomena mercat de treball. El cas és que la qüestió clau ara mateix en matèria sociolaboral rau a saber si és pot sostenir quelcom substancialment diferent d'allò que digué, en la seva condició de comissari europeu d'ocupació, Lazló Andor.
Convé filar prim en aquest assumpte car, insistesc, ens movem en un marc conceptual i real en el qual la precarietat, com a falla del sistema, s'ha normalitzat. A tall d'exemple, el fet que el Govern de les Illes Balears, en la presentació de les dades d'afiliacions a la Seguretat Social i d'atur administratiu, ens parli de "Qualitat de l'ocupació", basant-se en una continuïtat en la reducció de la parcialitat i de la taxa de temporalitat, contrasta amb les declaracions de la Coordinadora de Creu Roja Balear (Diario de Mallorca de 10-11-2019) en les que afirmava: "Lo que me dice nuestro responsable de Empleo es que este verano se ha podido insertar a todas las personas que estaban en este programa, especialmente en el caso de los jóvenes. Pero también ha sido la temporada en la que los contratos han sido más cortos, con más medias jornadas, prácticamente ningún contrato indefinido, y sin llegar a adquirir el derecho a una prestación ¿Cómo va esta gente a salir de la pobreza?". El punt important és si aquesta reducció de la parcialitat i la temporalitat contractual és suficient per poder xerrar d'una millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Tanmateix, el que em sembla més perillós és associar, com es fa en  les citades valoracions governamentals, que "els salaris signats en convenis col·lectius a Balears continuen liderant l'augment pactat en el conjunt d'Espanya, amb major o menor qualitat de l'ocupació”. Aquí caldria parafrasejar el "The economy, stupid!" (És l'economia, estúpid!) de la campanya electoral del 1992 de Bill Clinton contra George H. W. Bush (pare), per un "és la capacitat adquisitiva, estúpid!" Al cap i a la fi, allò que veritablement importa és si la nova ocupació proporciona més oportunitats d'estàndards de vides decents. Altrament dit, si tenim present que darrere les xifres hi ha persones, i, alhora, es vol manifestar una mica d'empatia amb qui viu vides (laborals i personals) precàries, i, òbviament, no desitjades, convindria avaluar si tenir un treball formal i remunerat és garantia de no ser pobre, i, conseqüentment, si es pot tenir, amb més o menys dificultats, un habitatge decent, acabar el mes sense necessitat d'ajuts de beneficència, fer front a una despesa imprevista, o emancipar-se, en el cas del jovent.
Alguna literatura ja advertia, allà per 2013, que les polítiques empresarial de turboprecarització de l'ocupació, possibilitades  a Espanya amb les Reformes Laborals de 2010 i 2012, no s'havien d'entendre com a inevitables en la fase més aguda de la crisi, sinó com anticipació de la normalitat futura. Malauradament, sembla que, fins i tot des de posicions "progressistes", es pretengui la normalització de la societat dels tres terços, és a dir, d'una classe alta i oligàrquica, una classe mitjana amb tendència a minvar quantitativament, i amb els ascensors socials avariats, i una classe conformada per les persones treballadores pobres i precàries i per les radicalment excloses. Tot plegat, mala peça al taler per a la salut de la democràcia!

dissabte, 16 de novembre del 2019

He votat "Sorry We Missed You"


Passen els anys, i Ken Loach segueix tan combatiu que sembla no tenir aturador. El director anglès manté en el seu què fer cinematogràfic una compromesa atenció cap a la realitat social, una empatia admirable amb les víctimes del neoliberalisme, i un insubornable compromís amb la transformació social. A "Sorry We Missed You", la seva darrera pel·lícula recentment estrenada, ens presenta una història, amb situacions de gran dramatisme, de precarietats vitals (laboral, econòmica, habitacional, familiar, afectiva, ...), i que, alhora, és una metàfora sobre la insostenibilitat ecològica del tarannà del capitalisme actual. El mateix Ken Loach ho resumeix molt bé a una entrevista en afirmar: "Ricky [el repartidor de paquets, protagonista principal de la pel·lícula, a més d'un fals autònom] és el reflex d'una realitat insostenible. Començam a prendre consciència de l'alarmant que és el canvi climàtic. Els informes dels científics afirmen que tenim 10 anys per a reaccionar abans que sigui massa tarda. No obstant això, està proliferant un model de venda per Internet en el qual cada paquet s'emporta fins a la porta del comprador per un vehicle que crema combustible fòssil. Volem salvar el planeta, però el món està dominat per grans corporacions, l'únic interès de les quals apunta a reduir costos: de fabricació, de mà d'obra, d'enviament... Estem davant un problema d'ordre existencial. El capitalisme no sols està destruint famílies, sinó que també està acabant amb el planeta".
Val a dir que "Sorry We Missed You", per jo la millor pel·lícula de Ken Loach en els darrers anys, ens torna a demostrar el mestratge del guionista Paul Laverty. El tàndem Loach i Laverty saben, com ningú, reflectir a les pantalles els problemes socials del nostre temps (en aquest cas, la transformació d'un sistema laboral amb certes proteccions per als treballadors i treballadores en un altre en què la precarietat esdevé estructural, i s'assembla molt a l'esclavatge), i els malestars socials que provoquen aquestes transformacions. Ho fan amb un ritme impecable. I tot en no massa més de 90 minuts! En fi, "Sorry We Missed You" és una pel·lícula absolutament imprescindible.
Tot plegar ve a tom perquè aquest passat diumenge  va ser dia d’eleccions. De camí al col·legi electoral pensava en les precarietats múltiples de Ricky i Abby, la parella protagonista de "Sorry We Missed You", en la maldat del sistema capitalista actual, reflectida a la pel·lícula en el personatge Malone (el cap de la plataforma de repartiment de paquets), i en quantes històries semblants de vides no desitjades hi ha a casa nostra. I, a col·lació d'això, em vingueren al cap les dades del macro baròmetre preelectoral del CIS per aquestes eleccions. En absolut recordava les dades d'intenció de vot, que solen ser, generalment, mal “cuinades”. El que veritablement em martellejava el cap era la dada segons la qual a les Illes Balears el 23,1% de la població afirma que el principal problema que l'afecta personalment és el de la mala qualitat de l'ocupació. Val a dir que aquest percentatge tot just arriba al 16% en el conjunt del regne d'Espanya, per tant, si fem cas a la demoscòpia (i en aquests apartats dels baròmetres del CIS no hi ha cap ombra de suposada manipulació), situacions de precarietats laborals com les que s'expliquen a "Sorry We Missed You" són més versemblants, i més nombroses a les Illes Balears que al conjunt de l'Estat.
No em va ser fàcil triar la papereta de votació nítidament útil contra la precarietat laboral i vital; per acabar amb l'esclavitud dels falsos autònoms; per posar fi a la pobresa laboral que, en moltes ocasions, és pobresa extrema; per albirar un futur immediat amb les reivindicacions de les kellys fetes realitat; amb una situació laboral on anar a treballar no sigui sinònim d'emmalaltir físicament i/o psicològicament, i on l’acte de fitxar a l’entrada a la feina (si és que hi ha el mínim control legal de durada de la jornada laboral) no vagi associat a la pèrdua de drets democràtics de ciutadania... I, a sobre, no vaig trobar cap papereta de votació que defensi la proposta de Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i compatible amb el que coneixem com Estat del Benestar) per començar a capgirar la situació de dependència de les persones no riques de l'ocupació retribuïda per tenir el dret l'existència material. Fet i fet, vaig fer un vot a favor de la proposta de denúncia i lluita explicitada a la pel·lícula "Sorry We Missed You".

Publicat originalment a dBalears  (11-1-2019) 

dissabte, 9 de novembre del 2019

Violació a Manresa: La manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!


Sis homes d'entre 19 i 26 anys i un altre de 39, la nit del 29 d'octubre del 2016 sortiren de "manada " pels carrers de Manresa. Sis d'ells van violar una nina de 14 anys, mentre l'altre mirava masturbant-se. La sentència, recentment adoptada per l'Audiència de Barcelona, descarta l'existència de violència pel fet que la víctima no es resistís a l'atac dels condemnats. Indignant! Però la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!
Semblava que després de tot el que passà amb la Manada de Pamplona (alarma i mobilització social, i, finalment, sentència del Tribunal Suprem) això no podia passar de nou. Sorprenent! Però la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!
L'Audiència de Barcelona dona com a fets provats, entre altres detalls esgarrifosos, l'existència de diferents penetracions vaginals i bucals de manera reiterada dels acusats sobre la víctima. Irritant! Però la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!
El cas és que la sentència insisteix que la nina estava en un estat "d'inconsciència" mentre es produïen les penetracions per torns, i, per això, es descarta que els homes fessin ús de la força. Insultant! Però la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!
Fet i fet, el tribunal sentencia que no hi ha hagut violència ni intimidació, els dos requisits que marca el Codi Penal per passar del delicte d'abusos al d'agressió sexual. Exasperant! Però la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure!
Tot plegat denota que alguna cosa falla. Sens dubte, falla la redacció dels delictes d'abús i d'agressió sexual. Ben segur, falla el desenvolupament i aplicació de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (a tall d'exemple ¿Què s'ha fet en l'àmbit educatiu que, no debades, és el capítol primer de la dita llei integral?). Seguríssim que falla, i molt, el Consell General del Poder Judicial que encara és l'hora que sancioni alguna de les resolucions dels membres de les manades de la justícia patriarcal.
Tanmateix, el més indignat és que, mentre la manada de la justícia patriarcal segueix a lloure, no siguem milers els homes que ens rebel·lem i donem la cara contra els energúmens agressors!

Publicat originalment a dBalears (04-11-2019)

divendres, 8 de novembre del 2019

Contra la caritat



Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/  (26-10-2019)

"Tot era de tothom. / Perquè vull! / Perquè tot és de tots! /
I acabo la cançó. / Perquè vull! / Tot comença en un mateix!"
Ovidi Montllor

I. - Sospit que el llibre de Daniel Raventós i Julie Wark intitulat "Contra la caritat" (Arcàdia, 2019) esdevindrà en un clàssic. La primera, i més extensa, part del llibre és una documentadíssima i polièdrica impugnació general de la manca de llibertat real, i de la injustícia social evident. El llibre de la politòloga, antropòloga, i corresponsal a Europa de la revista CounterPunch, i de l'editor de SinPermiso, president de la Red Renta Básica, i professor de la Facultat d'Economia i Empresa  de la UB, és una mena de "judici global" al que podíem anomenar "internacional de la caritat".
Potser Wark i Raventós siguin considerats per alguns sectors progressistes "políticament incorrectes" perquè s'entotsolen del mainstream acadèmic i polític del neoliberalisme conservador i progre. En qualsevol cas, benvinguda sigui la incorrecció de posar llum en l'angle mort de la caritat, analitzada des de la perspectiva antropològica, religiosa, social, política, i econòmica. Aquesta compilació d'informacions i anàlisis és clau per a situar l'oposició al capitalisme realment existent, no només perquè danya els interessos materials de les classes subalternes, sinó perquè també ofèn uns valors morals que ens semblen importants, com ara la llibertat entesa com a absència de dominació. En aquest sentit, en el llibre que coment hi ha un sucós capítol (el setè) que analitza "l'humanitarisme com una forma de caritat que funciona en sistemes injustos i provoca un vassallatge de magnanimitat" (pàg. 189).
Precisament, un dels assumptes que es tracten en aquest llibre i que m'ha resultat més il·lustratiu és el que fa referència a les entitats humanitàries car, atenció, "avui dia, les organitzacions sense ànim de lucre són el vuitè sector més important de l'economia mundial, amb dinou milions de treballadors assalariats" (pag.189). I, malgrat que "qualsevol organització caritativa, per definició, hauria de lluitar per deixar de tenir sentit i desaparèixer tan aviat com fos possible" (pàg. 149), paradoxalment, és un sector que no té aturador en el seu creixement. Pot ser que la globalització neoliberal hagi incorporat una certa dosi d'humanitarisme? Abandonin qualsevol esperança! Daniel Raventós i Julie Wark ens ho expliquen recordant coses com ara que Chris Williams, el portaveu de la Gates Foundation, digué que "complir un objectiu caritatiu no exclou una activitat que generi beneficis al donant".
Altres assumptes cabdals per a un pensament crític vers la caritat, que es tracten en les més de dues-centes setanta pàgines de la primera part del "Contra la caritat" de Wark i Raventós, entre d'altres, són:
a) La misogínia associada a la caritat ("L'apòstol Pau, una de les fonts principals de la caritat cristiana, va decretar que cap dona podia atrevir-se a ensenyar o dir a un home què ha de fer, perquè Adam va ser creat abans que Eva", pàg. 57).
b) El món de les celebritats dels ultrarics ("Bill Gates és tan poderós que pot dirigir els finançaments estatals i globals cap a les àrees que vulgui prioritzar", pàg 133); el de les celebritats polítiques ("... amb la corona moral del premi Nobel de la Pau, Aung Suu Kyi, es posa flors rere l'orella i prohibeix parlar del genocidi que supervisa contra els rohingya a Myanmar on, és clar, ella lidera una organització benèfica, la Daw Khin Foundation, que treballa per 'preparar els fonaments per la pau, la seguretat i la llibertat al nostre país', els rohingya no s'hi inclouen. Un altre promotor de genocidis, Henry Kissinger, és fideïcomissari –juntament amb altres bel·licistes com Madeleine Albright, Condoleezza Rice i Colin Powell– de l'International Rescue Comittee [Comitè Internacional de rescat]. Kissinger ¿es preocuparà pels llençols dels refugiats i l'aigua neta per als nens? I un be negre", pàg. 142); i de les "celebritats de la pobresa" (... “les Missioneres de la Caritat rebien uns cent milions de dòlars anuals pel seu 'servei gratuït i apassionat' cap als més pobres d'entre els més pobres, però ningú sembla saber on van anar a parar aquests diners. El que és segur és que no es destinaven a millor les condicions dels que patien, perquè, com va explicar la 'mare', ara santa, [Teresa de Calcuta], 'hi ha alguna cosa bonica en el fet de veure com els pobres accepten el seu destí, que és patir com en la passió de Jesucrist. El món hi guanya molt, del seu patiment", pàg. 156).
c) La filantropia d' "espavilats fiscals" ("El multimilionari Warren Buffett, un dels tres administradors de la Bill & Melinda Gates Foundation, va ser honest quan va dir que sí que hi havia guerra de classes i que els rics l'estaven guanyant. I també va parlar sense pèls a la llegua sobre els beneficis de la filantropia i els avantatges de tenir un Congrés dels Estats Units amic dels multimilionaris", pàg. 172).
d) La fashion caritat ("El luxe i la caritat són convivents. Pots estar-te en un hotel de la platja de Barcelona, el Vela, gastar-hi 255 euros cada nit i sentir-te la mar de bé, perquè els teus diners treballaran, almenys presumptament, per a la filantropia, ja que l'hotel assegura que dona suport a la UNICEF i a Nutrition Without Borders", pàg 121).
e) El filantrocapitalisme ( "El magnat mexicà Carlos Slim, la persona més rica del món entre el 2010 i del 2013, és força explícit: 'La riquesa és com un hort. Has de compartir-ne el fruit, no l'arbre", pàg. 176; o "George Soros: 'Em permeto el luxe de fer filantropia política: intento utilitzar els meus diners per influir en la manera de gastar dines dels governs", pàg. 237).
Val a dir que les frases entre cometes precedents són només a tall d'exemple del bo i més que de cada un dels assumptes que em semblen substancials hi trobareu al llibre. Però sóc incapaç de trobar una o dues cites per a, diguem-ho així, reblar el clau sobre l'assumpte de la institucionalització de la caritat i de les malifetes d'algunes persones i d'institucions caritatives publiques, fins i tot de les pertanyents a l'òrbita de l'ONU. En fi, com l'objectiu principal d'aquestes ratlles no era fer una llarga recensió del llibre, a qui li interessi el tema que el llegeixi!
II.- El que veritablement m'interessa és, amb l'excusa de la recomanació del llibre de Daniel Raventós i Julie Wark, maldar la correcció política i els prejudicis "progrepijos" per suggerir el debat sobre el fenomen de la nostrada caritat. Vet aquí tres àmbits -segurament no els únics- imprescindibles en aquesta discussió.
1. L'absència de filantrocapitalistes illencs. Tinc la impressió que el model bàsicament extractivista de creixement de les Illes Balears de tot turisme, fins i tot, ens priva de tenir els nostres filantrocapitalistes. Val a dir que, si hom fa un cop d'ull als informes del World Economic Forum, comprovarà que, d'ençà del 2012, les elits mundials que es reuneixen a Davos donen força importància a la filantropia de les persones riques i molt riques. Per tant, els modestíssims casos de filantrocapitalistes illencs no passen de ser una anècdota. Tant es val que alguns dels nostres capitalistes ocupin bones pocions en els rànquings de persones riques de, posem pel cas, la revista Forbes, el cas és que, a casa nostra no coneixem a cap Amancio Ortega. Les nostres elits extractivistes van més d' "espavilats fiscals", com va quedar palesat en aquella obscura participació dels caps pares del capitalisme illenc en la compra del iot Fortuna per regalar-lo al Rei Borbó, Juan Carlos I.
2.- Drets socials bàsics, garantits o externalitats? A les Illes Balears no ens estam de poder presumir d'alguna "celebritat caritativa local", i una estesa "institucionalització de la caritat". La dinàmica autonòmica no ha sigut disruptiva amb les pràctiques externalitzades de la prestació de drets socials bàsics, ans al contrari, ha potenciat que aquesta externalització es faci, a més de les donacions caritatives, amb molts de doblers públics. Dos exemples:
a) Fundació Projecte Home Balears. El més recent informe d'Auditoria dels Comptes, disponible al web de l'entitat, correspon a 2017, i ens permet observar el gran pes que tenen les subvencions, donacions, i llegats rebuts en el seu finançament. Pot ser que la més eminent "celebritat caritat subvencionada local" sigui el president de PHB, el capellà Bartomeu Català, que, entre foto i foto amb els membres de la Casa Real espanyola, de tant en tant oficia noces de luxe a la Fortalesa de Pollença.
Aquesta entitat, que ha aconseguit un important flux de donatius i de subvencions, ha esdevingut en el referent sobre gairebé tot allò que té a veure amb la prevenció i el tractament de la drogoaddicció. Fins i tot, no fa massa temps vaig escoltar al vicepresident del govern autonòmic fent referència a la Fundació Projecte Home Balears com a font estadística del grau existent d'addicció al joc. Sens dubte seria millor acudir a estadístiques oficials! Però la qüestió fonamental és la següent: És o no ho és la drogoaddicció una qüestió de salut? Evidentment ho és. El punt anòmal és que el Servei de Salut de les Illes Balears (IBSALUT), que és qui ha de garantir una cartera de serveis a la ciutadania, no doni una cobertura universal en aquest àmbit.
b) Hi ha una sospitosa unanimitat política sobre l'anomenat Tercer Sector d'Acció Social. I, tanmateix, em permetran que, des d'un punt de vista crític amb tota forma de caritat, afirmi que, des de fa massa anys, en aquest àmbit es fa virtut de les necessitats no cobertes per les institucions públiques de l'esquifit estat del benestar. Val a dir que el Tercer Sector d'Acció Social el formen un  conjunt d'entitats que, bàsicament amb subvencions públiques, desenvolupen activitats d'intervenció social, com ara les "desenvolupades amb la finalitat de promoure la inclusió social i l'exercici efectiu dels drets de les persones, les famílies, els grups, els col·lectius o les comunitats que afronten situacions de vulnerabilitat o exclusió, desprotecció, discapacitat o dependència, que lluiten contra la desigualtat social, la marginació, la desprotecció, i la violència masclista, i que avancen en la necessària transformació social cap a una societat més justa, solidària, igualitària, participativa i democràtica" (Article 6 de la vigent llei autonòmica del Tercer Sector d'Acció Social).
Aquí la qüestió clau a discernir és la següent: En l'època de les grans desigualtats, de les precarietats vitals, dels ascensors socials aturats, des de posicions no estrictament neoliberals, es pot sostenir com encertat que aquestes activitats d'intervenció social no siguin cosa de les administracions públiques? No és una renúncia estratègica que, fet i fet, Càritas i Creu Roja siguin uns grans repartidors d'ajuts contra l'exclusió social, i canalitzadors de serveis socials? Tot plegat, s'entendria fora d'un context d'acceptació acrítica de la caritat com una norma social?
3.- El perill del sorgiment de "moviments caritatius tòxics". Tot indica que ens apropam a una nova crisi o desacceleració econòmica. Veritablement la crisi social iniciada el 2007-2008 mai no ha sigut superada del tot, i la situació per a la gent no estrictament rica és molt més precària (nova emergència habitacional -ara de lloguers-, pobresa laboral, estalvis exhaurits, etc.) per afrontar una nova onada de retallades, o de fre en la recuperació de posició social. Albirant-se aquest panorama, i en el context que s'ha comentat abans d'acceptació de la caritat com una norma social, tinc per a mi que correm un risc seriós de sorgiment de moviments caritatius no democràtics. Mala peça al teler si no es preveu i combat amb pensament crític vers la caritat, que la furgoneta de l' "Ejercito de Salvación" que circula pel meu barri pugui deixar de ser una anècdota, o que les Esglésies Evangèliques, que tant han ajudat a arribar al poder a personatges com Trump o Bolsonaro, augmentin la presència que ja tenen a casa nostra.
III.- El "Contra la caritat" de Daniel Raventós i Julie Wark du com a subtítol "En defensa de la renda bàsica". En les gairebé 80 pàgines de la segona part del llibre hi trobareu tot un seguit d'arguments del perquè la renda bàsica (RB) no és caritat, ans al contrari, és justícia, i de com finançar-la.
Com no hi ha justícia sense garantia d'invulnerabilitat social, i no hi ha llibertat de debò per a tota la gent sense garantia incondicional a l'existència material per a tothom, són imprescindibles paquets de polítiques socials incondicionals. Els drets administrativament condicionats, a més d'excloents (generalment de l'últim pel penúltim o antepenúltim), tenen una llarga història d'ineficiència econòmica i d'ineficàcia en l'objectiu de justícia social. I, en paraules de Julie Wark i Daniel Raventós, "la caritat amb [...] una concepció miserable de l'ésser humà com a individu isolat i alienat, és només un attrezzo per als sistemes capitalistes i neoliberals. Ignorant els canvis en les modalitats de producció (i, especialment, els relacionats amb la destrucció mediambiental a causa dels desastres i el canvi climàtic), aquest sistema produeix ara formes oligàrquiques de caritat..." (pàg. 53).
Per tot plegat, aquest llibre de Daniel Raventós i Julie Wark, el pensament crític vers qualsevol forma de caritat, i la RB com a solució parcial al desgavell actual, són imprescindibles. Si més no per a, seguint al sociòleg i educador marxista Erik Olin Wright, erosionar el capitalisme i apropar-nos a l'imaginari que cantava Ovidi Montllor on tot comenci a ser de tothom.

dilluns, 4 de novembre del 2019

Marcos Peralta i la memòria de la lluita antifranquista



En temps de banalització de l'autoritarisme i de repunts neofeixistes, calen més i millors polítiques públiques de memòria. Garantir la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes de la Guerra Civil, i de la repressió franquista una vegada acabada aquesta, és un dret de lesa democràcia i que, alhora, l'enforteix. Sens dubte, memòria democràtica és també –no fos cosa que el negacionisme de la nostra història imposi la mentida segons la qual la imperfecta democràcia actual vingué únicament del bon què fer dels caps pares de la Transició– no deixar en l'oblit la lluita antifranquista una vegada la dictadura s'hagué consolidat. Per això, ens sembla obligatori que, entorn del trentè aniversari de la seva mort, recordem, encara que sigui amb aquestes poques línies, Marcos Peralta Morcillo.
Marcos Peralta, nascut el 1924 al poble de Génave, Jaén, arribà a Palma un 17 de gener de l'any 1940. Des de llavors, per la tradició familiar, la repressió soferta i el seu primerenc comprimís polític, va ser un d'aquells nouvinguts a Mallorca que, amb la motxilla ben plena de principis republicans, democràtics, i de justícia social, va adoptar Mallorca com casa seva. Els anys 40 no era fàcil arribar a l'illa. Al llibre ‘Mallorca i el món obrer’, Marcos Peralta explica a Llorenç Capellà la seva arribada a Mallorca: "Vaig embarcar-me al port de València amb el meu pare, però quan arribàrem a Ciutat la policia ens retornà a la Península. Deien que aquí no s'hi podia venir a treballar". Tornen cap a València, el pare de Marcos torna al poble, i ell embarcà novament cap a Mallorca. Persistent en els seus objectius des de jove, Marcos Peralta és una d'aquestes persones que han fet que la identitat de la Mallorca d'aquest segle XXI tingui força elements de pluralitat, diversitat, i acolliment. Els canvis sociodemogràfics dels anys 50-60 provocats per l'expansió del turisme són part de la nostra moderna identitat, però també ho són, d'alguna manera, les vides de lluita antifranquista i a favor de la democràcia, protagonitzades per persones com Marcos Peralta.
Ja instal·lat a Mallorca, comença ben aviat la seva activitat política clandestina. "Cuando tomé más conocimiento fue hacia el 1943", afirma a l'entrevista que pertany a l'arxiu de CCOO de les Illes Balears i fou realitzada l'abril del 1986 per Antoni Company i Bonet, publicada a la revista sindical ‘Unitat’, i reproduïda en el segon volum de ‘Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)’ de David Ginard. I, des de llavors, és un no parar: militant en el Partit Comunista, activista sindical, promotor de moviments vaguístics, impulsor de moviments veïnals, com el de la vaga d'usuaris d'autobusos al barri palmesà de Son Rapinya, organitzador a Mallorca de la plataforma d'oposició al sindicat vertical franquista Oposició Sindical Obrera, protagonista de diverses detencions policials, víctima de tortures (en la citada entrevista d'Antoni Company, n'explica alguna amb detalls esgarrifadors), i processat pel Tribunal d'Ordre Públic. Peralta participa, com a part fonamental de la lluita antifranquista de final dels anys 60 i principi dels 70, en la creació de les primeres Comissions Obreres de Mallorca, i, posteriorment, en la seva transformació en sindicat del qual assumeix durant uns anys el càrrec honorífic de president. Va ser comunista i sindicalista fins que mori el 29 d'octubre de 1989.
Nosaltres el volem recordar en la seva coherència de lluitador incansable per a una societat més democràtica i més justa. Ho feim amb unes paraules seves en resposta, cap al 1977, a una pregunta de Llorenç Capellà, i que avui, en ple declivi de la identitat de classe a conseqüència de l'auge del capitalisme global, són força escaients: "Faig feina i visc, què vols que et digui? No som ric, però puc viure. Tenc els fills grans i treballen... De tota manera, aquesta situació estable de la qual he arribat a gaudir no suposa cap ideal per a la classe treballadora. Hi ha altres coses, a més del pa, que ens corresponen...". Ben conscient que la seva lluita era la de l'emancipació de la classe treballadora, ell no va deixar la lluita, va continuar sense defallir mai en la defensa dels treballadors i treballadores, sempre, fins a la seva mort, ara fa trenta anys.

Signat per Rafael Borràs, Manolo Cámara, Antoni Company, Pep Vílchez i publicata originalment a Diario de Mallorca (31-10-2019 ) i a  l’Ara Balears (01-11-2019)

diumenge, 3 de novembre del 2019

De les classes mitjanes a les classes excloses


Publicat originalment a Diario de Mallorca (02-11-2019)

Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2019, recentment publicades, són, com cada any, especialment importants per copsar el tarannà sociolaboral a les Illes Balears. Ho són, almanco, per dues raons: Per la nostra realitat socioeconòmica força estacional, i, conseqüentment, perquè corresponen al trimestre de més activitat econòmica i laboral. Si en els mesos de juliol, agost i setembre hi ha en l'anomenat mercat laboral un esternut, és fàcil que presagií un constipat social d'envergadura.
El cas és que les grans xifres quantitatives són les següents: l'estimació de persones ocupades (almenys una hora durant la setmana de l'enquesta) és de 619.700, xifra que representa un descens de 1.900 persones ocupades (-0,3%) respecte al mateix trimestre de l'any anterior. La taxa d'ocupació total (quocient entre la població ocupada, i el nombre total de persones en edat, condicions, i voluntat de ser ocupades) se situa en un 61,54% (un -1,52% en termes interanuals). Val a dir que la taxa d'ocupació masculina és d'un 65,56%, i la femenina d'un 57,56%, amb una variació negativa interanual d'un -1,14%, i d'un -1,92%, respectivament. Pel que fa a la població aturada, l'estimació és de 55.200 persones, una xifra que, tot i les restriccions metodològiques de l'EPA per considerar que una persona està en situació d'atur, representa amb relació al trimestre estiuenc de l'any anterior un increment d'un 15,1% (7.300 persones, en termes absoluts). Finalment, en aquest conjunt de grans xifres quantitatives, cal fer esment que la taxa d'atur total (percentatge de desocupació entre la població en edat, condicions, i voluntat de ser ocupades) se situa en el 8,18% (1,02 punts percentuals per sobre d'ara fa un any), però atenció, mentre la taxa d'atur dels homes és d'un 8,18% (un +0,48% més que el tercer trimestre de l'any passat), l’increment en la taxa d'atur de les dones s'enfila més d'un punt i mig percentual en passar d'un 6,76% a un 8,39%.
Malgrat la pèrdua de població activa, i l'augment de l'aturada, el primer que fa el Govern de les Illes Balears és bravejar de la grandària del mercat laboral illenc. "Balears té un mercat de treball molt més gran que abans de la crisi" és el primer que es llegeix a la presentació governamental d'aquestes dades de l'EPA. Però, la grandària és el que més importa? Anem a pams:
I.- El creixement de la població activa, és a dir, del nombre de persones de 16 anys i més que tenen ocupació o estan disponibles, i fan gestions per incorporar-se al mercat de treball, s'explica per dos fenòmens: el demogràfic, i el que provoca la bombolla de la turistització sense límits. Sobre aquesta darrera causa de l'estirabot de la població activa de Balears, permeteu-me que manllevi dues idees del capítol intitulat "Trabajo turístico y precariedad", signat per Ernest Cañada i inclòs en el llibre, recentment publicat, que sota el títol de "Turistificación global. Perspectivas críticas en turismo" (Icaria, 2019) i editat pel mateix Cañada, juntament amb Ivan Murray, aplega un total de vint-i-dos autors i autores que reflexionen críticament sobre el fenomen global del turisme. El cas és que el coordinador d'Alba Sud explica, pel que ara interessa, la dificultat tòrica de definir el treball turístic diguem-ne stricto sensu. Tanmateix, després de desbrossar aquesta evident complexitat, queden pocs dubtes de l'aclaparadora turistització del mercat laboral de Balears. La segona idea manllevada és literalment la següent: "... a pesar del fuerte crecimiento del turismo, convertido en una de las principales actividades de la economía global, la calidad de empleo no parece mejorar, al contrario, los síntomas de una mayor precarización se multiplican". En el cas de casa nostra els símptomes esdevenen evidències només prenent en consideració que, segons les darreres dades de l'EPA, del total de persones assalariades més de quatre de cada deu tenien menys d'1 any d'antiguitat de contracte. Òbvia dir que molts d'aquests contractes són de curta i molt curta durada.
II.- El passat 9 d'octubre es va presentar el VIII Informe FOESSA (Fundación para el Fomento de Estudios Sociales y Sociología Aplicada) que, com és sabut, és una entitat lligada a Càritas. L'informe és demolidor pel que fa al mantra de "la situació laboral a Balears és bona perquè el mercat laboral creix molt" quan, per exemple, s'afirma que: "Es muy destacable en Baleares el elevado volumen de personas sustentadoras trabajando que están en el ámbito de la exclusión, el 46%. Y esta situación no ha parado de crecer desde el 2013, tanto por la mejora del crecimiento del empleo como por su peor calidad". Val a dir que la presentació del treball de FOESSA va ser coincident amb el de la Xarxa per la Inclusió EAPN-Illes Balears en el que, entre altres coses, es conclou que a l'arxipèlag "més 200.000 persones estan en risc de pobresa i/o situació d'exclusió social, però, per una altra, el cost de la vida ha augmentat, i, en conseqüència, el benestar de gran part de la població de les Illes Balears ha empitjorat".
Tot plegat em permet avançar la següent hipòtesi: En termes de cohesió social, la grandària dels mercats laborals no és el que més importa. Ans al contrari, el punt veritablement important és el grau d'integració social que proporciona el treball remunerat. Les grans xifres de població activa i ocupada si, a conseqüència de les polítiques de precarietat, no aconsegueixen que els anomenats "ascensors socials" es posin en funcionament ascendent, ens obliga a posar el focus sobre les desigualtats que es provoquen, i a canviar-lo de direcció: De la zona confortable de les, més o menys malmeses, classes mitjanes, a la de la creixent zona democràticament incomoda de les classes excloses.

divendres, 1 de novembre del 2019

Tornam-hi, torna-hi amb les malalties laborals de les kellys


Publicat originalment a dBalears  (28-10-2019)

Idò si, tornam-hi, torna-hi amb més estudis sobre les conseqüències que provoquen les condicions de feina a les cambreres de pis dels hotels. Aquesta vegada ha sigut el Govern de les Illes Balears que, el passat 23 octubre, feia pública una nota informativa en què s'emfatitzava que: "Entre un 55% i un 70% de les cambreres de pis assegura que pateix sovint o de manera crònica mal a la regió lumbar, als canells i les mans, i a la regió cervical durant la temporada de feina". La informació venia a tomb de la realització d'una jornada en la qual els i les responsables governamentals presentaven "l'assaig per avaluar el programa d'intervenció preventiva i de promoció de la salut per millorar l'estat físic i mental de les cambreres de pis que es durà a terme".
A l'espera que algú m'expliqui fil per randa què és allò que vol fer exactament el Govern amb aquest "assaig" (sic), i de conèixer en la seva integritat l'esmentat estudi quantitatiu, em sembla que a la nota informativa no hi ha cap novetat pel que fa a la mala salut pel fet de treballar que pateixen les kellys. Potser fan falta més actuacions concretes per millorar les coses, i no tants estudis que ens deixen una desagradable sensació de "déjà-vu".
Fixar-vos si la cosa ve de lluny que aquest mes d'octubre ha fet divuit anys que, qui aleshores era la Directora de l'Institut de Salut Laboral de les Illes Balears, començava la seva intervenció a unes jornades sindicals de difusió de la salut laboral en el sector d'hoteleria –especialment per a cambreres de pisos- amb la següent pregunta, evidentment, retòrica: "Tenim els que aquí vivim unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita, o bé som els líders en renda per càpita perquè treballem més i en pitjors condicions que els altres?". Per actualitzar les paraules de Carme Font, com ja no som líders en renda per càpita, només cal canviar-ho per "líders en benefici hoteler empresarial".
En definitiva, em sembla que al tema de les males condicions de feina que, evidentment, provoquen malalties professionals a les kellys se li donen més voltes que les que fa un ca dins una senalla. Per quin motiu? Doncs perquè no es vol anar al moll de l'os de la problemàtica que no és altra cosa que la no participació efectiva i real de les treballadores en l'organització del treball. D'aquí plora la criatura, d'un model d'empresa que deixa la democràcia a la porta, en aquest cas, de l'hotel.