dimarts, 26 d’abril del 2016

Cal evaluar els “sofriments” en el mercat laboral

A la Fundació Gadeso hem publicat en aquestes darreres setmanes dos nous números, el 69 i el 70, de la revista digital Temes socioeconòmics Gadeso que ens donen algunes pistes sobre la necessitat de fugir de les anàlisis simplistes, i excessivament conjunturals, del mercat laboral illenc. El primer l'hem titulat "Prestació per desocupació sota mínims", i el segon "Persones empleades a la llar: més precarietat laboral i social", ambdós disponibles aquí i aquí.
En massa ocasions les anàlisis convencionals conclouen que, des d'un punt de vista quantitatiu, les xifres de persones aturades milloren. Idò, jo em deman com es pot afirmar que hi ha millora, si resulta que, segons dades del ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, en el període 2012-2015 el nombre de persones en situació d'atur beneficiàries de prestacions per desocupació ha sofert un descens del 34,7%, mentre la població aturada ho ha fet en un 11,6%? Aquesta diferent baixada explica que el percentatge de població aturada estimada que és beneficiària de prestació per desocupació hagi baixat un 6,4% en el quadrienni citat. Però el deteriorament de la prestació per desocupació no és només de quantitat. Resulta que, en els darrers quatre anys, les prestacions contributives baixen un 40,1%, i les assistencials un 28,7%, la qual cosa fa que el pes de les prestacions "de qualitat" (les contributives) sobre el total de prestacions per desocupació disminueixi un 4,4%. 

Per què succeeix això? En la meva opinió per dues raons fonamentals: per una banda, per l'extrema precarietat (ús i abús del contracte temporal de molta curta durada, del de temps parcial fraudulent -el preferit per les màfies laborals, i dels autònoms forçats) dificulta l'accés a una protecció per desocupació amb una normativa legal pensada per a una situació de gairebé plena ocupació, amb una certa estabilitat i protecció laboral, i una baixa taxa d'atur de llarga durada. És a dir, hom podria afirmar que durant la legislatura de Mariano Rajoy s'ha aplicat una retallada indirecta, incomplint descaradament l'article 41 de la Constitució espanyola, que obliga als poders públics a mantenir "un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació". Per una altra banda, al deteriorament d'aquesta prestació hi han contribuït decisivament les retallades directes aplicades l'any 2013: a) L'eliminació del subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys; i b) Passar el subsidi ordinari, que fins aleshores era per a persones majors de 52 anys, a un nou per a majors de 55 anys i, alhora, amb condicions d'accés més restrictives.

Una altra interpretació, que convencionalment es fa sovint, és associar afiliacions a la Seguretat Social amb creació d'ocupació. En moltes ocasions no es repara si la xifra reflecteix el nombre de persones afiliades o el nombre de registres administratius. Òbviament ara hi ha molts més moviments administratius perquè hi ha molts més contractes de curtíssima durada. Cada pic hi ha més persones amb més d'un contracte al mes. Tanmateix, hi ha altres factors que haurien de fer desconfiar d'aquesta dada per a avaluar el tarannà de la creació d'ocupació. Per exemple, en el número 70 de Temes socioeconòmics Gadeso s'explica que el nombre d'afiliacions al règim especial de la llar ha crescut un 202% en els últims quinze anys, i en els anys de crisi d'ençà de 2008 fins a 2015 ho han fet un 26,6%. Val a dir que aquests treballadors i treballadores tenen unes prestacions socials, associades a la seva especial relació laboral, molt per sota de la resta de col·lectius laborals, entre altres coses perquè el govern espanyol es nega a ratificar el conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball, que significaria una autèntica dignificació de les condicions de feina dels treballadors i treballadors de la llar. En definitiva, pot ser que algun estirabot d'afiliacions a la Seguretat Social sigui indicador, més que d'augment d'ocupació, d'una major i més intensa precarietat laboral.

Segons Santiago Alba Rico "llamamos 'crisis' a la dificultad de los ricos para mantener el crecimiento global sin aumentar el sufrimiento y la pobreza particulares". Seguint aquesta lògica, semblaria sensat no parlar de superació de la crisi fins que els sofriments de les persones en el mercat laboral i la pobresa laboral no siguin situacions superades. En qualsevol cas, em sembla de sentit comú incorporar l'avaluació d'aquests sofriments (mesurats en recuperació o no de drets laborals i socials, i salaris) en les anàlisis del mercat laboral illenc.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-IV-2016) 

dilluns, 25 d’abril del 2016

Nuit Debout ("Nit en peus")

La nit del dijous 31 de març -després de la vaga general convocada contra la "Llei del Treball" del govern socialista de François Hollande- es va posar en marxa el hashtag #nuitdebout tot convocant una assemblea a la Place de la Republique. I la crida va ser un èxit! Des d'aquella nit la intensa i persistent mobilització contra el projecte de llei de Reforma Laboral –coneguda com a "Llei Khomri" pel nom de la ministra de treball francesa, Myriam El Khomri– va entrar en una nova fase. Val dir que els continguts d'aquesta llei té molts paral·lelismes amb la Reforma Laboral que el PP espanyol va decretar en 2012. De fet, tot el laboralisme progressista europeu coincideix que aquesta nova normativa laboral tindrà els mateixos efectes en el mercat laboral i en la societat francesa que la reforma del govern de Mariano Rajoy va tenir en el Regne d'Espanya: Devaluació salarial, precarietat laboral i social, creixement de les desigualtats, reforç del poder empresarial en detriment de la capacitat i la intervenció sindical, desmuntatge de la negociació col·lectiva, potenciació de la pobresa laboral.

L'establishment parisenc va pensar que les concentracions nocturnes i les acampades a la Place de la Republique i a altres places de ciutats franceses, durarien, com a màxim, tres o quatre dies. Però, en el moment que escric aquestes línies, el moviment d'indignació francès porta ja més de 15 dies a les places. A Paris, després de diversos desallotjaments forçats per evitar una acampada permanent, hi ha un acord tàcit entre els manifestants i la policia i, en arribar la mitjanit, la plaça torna a ser plaça i deixa de ser àgora. Però el més interessant és que, cada tarda, a partir de les 16.00 hores i fins a la mitjanit, centenars de persones de totes les edats tornen a la protesta, als debats, a l'autoorganització (l'Assemblea Popular del moviment Nuit Debout compta amb serveis jurídics, el seu propi canal de televisió i ràdio, "Hospital Debout", Biblioteca Debout, la Poesia Debout, el Teatre Debout, etc.). Durant el cap de setmana la Place de la Republique es desborda de gent. Definitivament, el moviment Nuit Debout va molt més enllà de l'oposició a la reforma laboral, i s'ha convertit en un moviment popular que qüestiona la situació política, econòmica i social francesa. L'ésser humà, diuen, ha de tornar a ser el centre de la política, i no els interessos particulars. No és la Comuna de Paris, però...

En el seu contingut, formes i estètica és impossible no fer una associació amb el nostre 15-M. Però, vist des de la distància, crec que hi ha certes diferències i algunes són substancials. A tall d'exemple: D'una banda, Nuit Debout va néixer sent una contundent oposició a una reforma laboral i, en cap cas, no renúncia a aquest origen, ans al contrari, el conflicte capital-treball és central en la convergència de lluites i, potser com a conseqüència de l'anterior, de moment no s'han produït desqualificacions al sindicalisme confederal i de classe francès. Tot el contrari, vist des d'aquí, sembla que hi ha un efecte de suma, i en l'Assemblea Popular Nuit Debout es parla poc de transversalitat i/o de superació de la dicotomia esquerra dreta.

La meva simpatia amb Nuit Debout és total i absoluta, entre altres coses, perquè m'entusiasma que en el cor de la UE aparegui un moviment popular que articuli valors, cultura, propostes i exemplaritat, per a aturar l'avanç del neofeixisme del Front National de Marine Le Pen. La solidaritat i empatia amb el Nuit Debout es comença a estendre per moltes ciutats europees com Brussel·les, Madrid, Berlín, Lisboa, Barcelona... Una solidaritat i empatia que no està exempta de certes contradiccions i confusions. Per exemple un amic m'explica que "molts dels que venen ara a Plaça Catalunya és per nostàlgia, perquè volen celebrar aniversaris", mentre que des de Berlín m'arriba alguna informació que el que obsessiona a les persones concentrades en la Mariannenplatz no és la nostàlgia sinó el futur i, a partir del que succeeix a París, volen impulsar un moviment d'indignació arreu d'aquesta Europa que, en paraules de Yanis Varoufakis Gerardo Pisarello, ha esdevinguin en una "zona lliure de democràcia".

I a casa nostra? Doncs res de res. Sembla que el nostrat 15-M s'ha institucionalitzat fins i tot en el seu esperit. Una llàstima! Encara sort que, com sabem d'ençà que vérem la pel·lícula Casablanca: "sempre ens quedarà París".


Publicat originalment a dBalears (18-IV-2016)  

dilluns, 18 d’abril del 2016

La Carta de Montoro, o quan ens pixen i diuen que plou

A la carta que, amb data 6 d’abril de 2016, el ministre en funcions Cristóbal Montoro va enviar a la consellera d'Hisenda i Administracions Públiques del Govern de les Illes Balears es pot llegir: “El incumplimiento del plan de ajuste da lugar a la aplicación de las medidas coercitivas de los artículos 25 y 26 de la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera … En cumplimiento, por tanto, de lo, previsto en el artículo 25.1 de la Ley orgánica 2/2012, de 27 de abril, esta Comunidad Autónoma ha de aprobar en el plazo de 15 días, a contar desde la recepción de esta carta, la no disponibilidad de créditos y efectuar la correspondiente retención de créditos que garanticen el cumplimiento del objetivo de estabilidad presupuestaria establecido”.

És a dir, per la via del “ordeno y mando” -però també com a conseqüència d'una legislació absolutament recentralitzadora-, s'ordena a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears l'aplicació de noves retallades. Una vegada descodificats els eufemismes de la burocràcia madrilenya, el que Montoro li ordena fer a Catalina Cladera és un ajust dels comptes autonòmics que podria tenir, a tall d’exemple, les següents conseqüències: que l'acord amb la comunitat educativa, que va permetre desconvocar la vaga educativa indefinida, se'n vagi en orris; que les llistes d'espera hospitalàries siguin més llargues; que els centres de salut tornin a tancar les tardes; que es privi a la gent malalta d'algun fàrmac que els permet viure amb certa qualitat de vida o, fins i tot, seguir amb vida; que els immigrants “sense papers” siguin privats una altra vegada del dret a la sanitat publica; que es torni a retardar l'atenció a les persones en situació de dependència; que la recentment aprovada Renda Social Garantida sofreixi algun retard en la seva posada en pràctica; o que es tornin a paralitzar les Polítiques Actives d'Ocupació autonòmiques. Del magre pressupost de la CAIB no hi ha per on retallar, si no és ficant les estisores als drets socials bàsics de gran part de la ciutadania. Dit sense embuts: Cal rebel·lar-se contra aquest intolerant atac a la nostra feble capacitat d'autogovern.

Independentment de l'opinió que es tingui sobre els objectius de dèficit del Regne d'Espanya, imposats per les polítiques d'austericidi europeu -la meva és que és una política econòmicament ineficient i catastròfica per a la gent no rica, i fantàstica per als bancs i les elits molt riques-, el que és indiscutible és que la distribució d’aquests objectius entre Administració Central i Comunitats Autònomes es fa únicament amb criteris ideològics: Centralització i deteriorament de l'Estat de l'Estat del Benestar. Dins de la il·lògica de l'anomenada “estabilitat pressupostària” el racional, des d'un punt de vista econòmic i social, seria un repartiment diferent d'aquests objectius de dèficit. L’Administració Central s’hauria d’estrènyer més el cinturó. Però, clar, això obligaria al Govern d'Espanya a, entre altres coses, fer alguna retallada en despeses militars, comptabilitzar d'una altra manera els costos del rescat bancari, o, deixar de fer regals a costa de les cotitzacions a la Seguretat Social.

En fi, l’única resposta digna és rebel·lar-se, organitzar la “rebel·lió de les conseqüències”. A més d'espoliar-nos i donar-nos un tracte colonial, se'ns pixen a sobre i Montoro ens vol fer creure que plou.

Publicat originalment  a dBalears (11-IV-2016)


diumenge, 10 d’abril del 2016

Etiòpia i “L’origen de la vida”

“En la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espacio ofrecen consuelo”escriu Paul Theroux en el seu darrer relat de viatges titulat “El último tren a la zona verde”. Jo, modestament, diria més: Qualsevol viatge per l’Àfrica subsahariana ofereix energia per, a més de gaudir de viatjar per territoris gairebé sempre sorprenents, seguir lluitant per un món millor, social i mediambientalment més just.
Acab d’arribar d’un viatge pel nord d’Etiòpia i, encara que no hagi digerit del tot els impactes i emocions, m’atrevesc a improvisar quatre reflexions:
I.- La situació política és, si més no, tensa. El partit governant -el Front Democràtic Revolucionari Popular (EPRDF)- porta més d’un quart de segle governant ininterrompudament. Un comentari bastant estès és que pot provocar-se un esclat social a causa de: 1.- Els casos de corrupció. 2.- Un creixement econòmic escandalosament mal repartit (segons el Banc Mundial el creixement del PIB ha estat del 10,28% en 2014, amb una renda mitjana per càpita de 550 dòlars anuals i, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Etiòpia ocupa el lloc 174 sobre un total de 188 pel que a desenvolupament humà es refereix). 3.- De les desigualtats creixents (a la capital Addis Abeba és tan visible com a feridora aquesta desigualtat). 4.- De la manca de cohesió social i la falta d’una perspectiva d’un futur millor (el treball infantil i les deficiències d’escolarització són ben evidents). 5.- De la dificultat d’alternança política per mor d’una legislació electoral que tendeix a què, en realitat, l’etíop sigui un règim de “quasi partit únic”. La meva percepció és que se li tem més a aquest possible “esclat social intern” que al contagi de la conflictivitat dels països del seu voltant. En conseqüència, com denuncien les ONG defensores dels Drets Humans, la conculcació d’aquests drets és cada dia més gran.
II.- El canvi climàtic es manifesta, de moment, per una pujada d’uns graus de la temperatura mitjana. El problema de la sequera és cíclic i, ara mateix, molt associat al fenomen climàtic de “El Niño”. En qualsevol cas, en el nord d’Etiòpia no s’aprecia el dramatisme que sembla ser és més justificat en el sud del país. És cert que l’any passat va ser terrible i es van perdre pràcticament totes les collites de l’any, i enguany ja s’ha perdut la primera. Les escasses pluges que vaig poder veure amb veritable goig, salvaran, en el millor dels casos, una mica d’aliment per al bestiar. No és estrany, doncs, que el personal del Programa d’Aliments de l’ONU comenci a desplegar els seus efectius.
III- M’ha impressionat la presència social de la religió ortodoxa etíop. Sent cert que moltíssim patrimoni històric està associat a aquesta fe (l’exemple més clar són les impressionants esglésies excavades en la roca a Lalibela), pens que ara mateix opera com a element d’alienació social. Aquests dies no he pogut deixar de pensar en la famosa frase atribuïda a Karl Marx -en realitat és del seu amic i membre de l’esquerra hegeliana, Bruno Bauer- “la religió és l’opi del poble”. En qualsevol cas, la frase es refereix al simplisme de la religió, i a Etiòpia he vist molt simplisme religiós i bastant menys espiritualitat.
IV.- Fent quilòmetres per terres  etíops, a més de gaudir de l’impressionant patrimoni històric, cultural, gastronòmic (la injera és cosa seriosa), natural, i etnològic, m’adonava de la necessitat de rellegir l’obra de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes “En la espiral de la energía”, perquè, tal com ells mateixos subtitulen, analitzen la història de la humanitat des del paper de l’energia (però no només). Aparentment, la societat etíop no urbana -que és la immensa majoria- està encara en un procés de metabolisme (des de l’agricultura d’autoconsum, als treballs vitals però no remunerats) que ecosocialment pot desembocar en un desastre o en un escenari d’esperança. Val la pena apostar pel segon i, per a això, la cooperació internacional és clau.
No sé si és molt encertat l’eslògan de la promoció turística d’Etiòpia que, a propòsit de Lucy és a dir de l’esquelet d’homínid de l’espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d’anys d’antiguitat, que s’exhibeix en el Museu Nacional de la capital Addis Abeba, no és altre que “L’origen de la vida”. Del que sí que estic plenament convençut que la gent no rica etíop i d’arreu del món ens mereixem una altra forma de viure la vida. Una forma més justa i lliure de neoliberalismes i neocolonialismes extractivistes depredadors del planeta.
Publicat originalment a www.elperiscopi.com (04/04/2016)

Etiòpia: Molt més enllà del cafè amb crispetes


Aquestes vacances de Pasqua han estat per fer un viatge imprescindible i llegir un llibre molt recomanable. Altrament dit, he aprofitat la possibilitat de gaudir de vacances -quin privilegi!- per viatjar al nord d'Etiòpia i, en les hores de vol i alguna estona abans de dormir, llegir “El último tren a la zona verde” de Paul Theroux.
Vet aquí algunes reflexions més aviat improvisades:
I.- El nord d'Etiòpia és un lloc molt recomanable per viatjar: Es percep seguretat (tingui's en compte que la seva situació geogràfica és un dels entorns més potencialment perillosos de la terra: La “Banya d'Àfrica”); hi ha patrimoni cultural, gastronòmic i natural més que suficient; i infraestructures, modestes però adequades. Tanmateix m'interessa ressaltar dues coses: a) El nivell de turistització és baix (750.000 turistes anuals en un país amb una població que ronda els 90 milions d'habitants). b) El govern etíop està promocionant el seu país com a destinació turística amb un singular eslògan en el qual, a propòsit de Lucy (l’esquelet d'homínid de l'espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d'anys d'antiguitat, que s'exhibeix en el Museu Nacional d ’Addis Abeba), atribueix a Etiòpia “l'origen de la vida”. Esper que no tingui molt èxit en el seu intent de turistització, especialment del sud del territori etíop. Allà l'oferta turística per excel·lència són les diferents tribus que poblen el territori. El pitjor per a la seva supervivència és el contacte amb el voyeurisme turístic. Val dir que el taoista Lie Zi va escriure: “Algunes persones, quan viatgen, es limiten a contemplar el que tenen davant els seus ulls. Jo, quan viatj, contempl el procés de mutabilitat”. Per això, encara que hagués tingut temps, el meu interès a viatjar pel sud d'Etiòpia s'apropava a zero.
II.- Etiòpia, malgrat els intents de la Millennium Challenge Corporation (una organització creada durant el govern de George W. Bush amb l'objectiu de privatitzar la cooperació internacional d'USA), ha resistit al creixement turístic d'altres països de l'Àfrica subsahariana. Potser per això, manté, en el sentit positiu i en el negatiu, una autenticitat gairebé total. Excepte a la capital, Addis Abeba, no s'observen grans inversions turístiques estrangeres. Aquesta autenticitat et permet gaudir, gairebé en solitari, del seu gran atractiu cultural, molt lligat a l'aclaparadora presència de la religió cristiana ortodoxa etíop (les esglésies excavades en la roca de Lalibela són el màxim, però ni molt manco l’únic exponent), de les ruïnes de Aksum, o del ja citat Museu Nacional de la capital etíop. Igualment, et permet perdre’t pel Parc Nacional de les immenses muntanyes de Simien (i jugar amb els babuïns endèmics d'aquest idíl·lic lloc). Però, sobretot, tret que siguis d'una pasta especialment insensible, t’obliga a empatitzar amb els problemes polítics, econòmics, socials i ecològics que pateix la gent etíop. A tall d'exemple, tens a tocar, els següents problemes: a) Els efectes del canvi climàtic i, conjunturalment, els de “El Niño” que amenacen d'estendre al nord l'extrema sequera que ja es pateix al sud. L'amenaça d’una epidèmia de fam és més que certa. b) Les terribles desigualtats existents. Si globalment és realista parlar d'una societat de l'1% - 99%, en el cas etíop el que és realista és definir la seva estructura social com una societat del 0,00001% de rics i d’un 99,99999% de no rics. c) El mite del creixement de PIB com a factor de prosperitat compartida. Segons el Banc Mundial el creixement del PIB ha estat del 10,28% en 2014, però segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Etiòpia ocupa el lloc 174 pel que a desenvolupament humà es refereix. És el país amb més creixement de PIB d'Àfrica subsahariana, però en el rànquing del PNUD només supera a Gàmbia, República Democràtica del Congo, Libèria, Guinea Bissau, Mali, Moçambic, Sierra Lleona, Guinea, Burkina Faso, Burundi, Txad, Eritrea, República Centreafricana, i Níger. Per exemple, Sud-àfrica amb un modest 1,52% de creixement de PIB, progressa millor en matèria de desenvolupament humà.
III.- Paul Theroux escriu en el llibre que em va acompanyar en el viatge pel nord d’Etiòpia que “una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y miseria. En la mayoría de los lugares, uno no puede ser turista sin dar la espalda a la desesperación humana o taparse la nariz”. Els assegur que quan vaig llegir la primera part de la frase vaig pensar –encara que no he trepitjat, ni prop fer-hi, un hotel de cinc estrelles, en Etiòpia i, alhora, en casa nostra. Mentre jo viatjava es presentava a Palma el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles” un text que ens posa davant els nostres nassos la precarietat laboral i social associada al negoci hoteler i que, de vegades, frega la misèria relativa i la carència material de molta gent que treballa als hotels espanyols i de les Illes Balears. Pel que fa a la segona part de la frase, ha de ser que, malgrat haver pres cafè (bunna, en amariña) amb crispetes –una sorprenent tradició etíop-, sóc un turista anormal. Ni he pogut girar l'esquena a la desesperació humana, ni m'he tapat el nas. Al contrari, torn amb les piles molt carregades per seguir lluitant per un altre món que, a més de necessari, és possible. En aquest sentit em sent orgullós del Govern de les Illes Balears car l'aprovació del projecte del III Pla de cooperació de les Illes és una excel·lent noticia.
Publicat originalment a dBalears (04/4/2016)

dijous, 7 d’abril del 2016

Capitalisme [també hoteler] canalla

Començar a conèixer el contingut dels “Papers de Panamà” i associar-ho amb el fantàstic llibre de César Rendueles, “Capitalismo Canalla”, va ser automàtic. Rendueles repassa en aquesta “història personal del capitalisme a través de la literatura”, molts textos literaris que evoquen l'eterna pugna de democràcia contra capitalisme. Pràcticament acabant el text escriu: “La globalización neoliberal es la historia de cómo el noventa y nueve por ciento entregamos voluntariamente el control de nuestras vidas a fanáticos con una percepción delirante de la realidad social. Dimos carteras de economía, sueldos principescos, privilegios fiscales y un alto reconocimiento social a gente cuyo lugar natural es un rancho en Waco rodeado por el FBI”. Doncs això, en lloc d'estar rodejats per la policia, gairebé totes les elits incloses en aquest 1%, i els seus acòlits, són els que tenen gran part de les seves fortunes en els anomenats Paradisos Fiscals (paradisos per a la minoria, que esdevenen infern per a la majoria).

En aquest cas, igual que passà amb Wikileaks, s’ha d’anotar que, davant la inactivitat dels Governs, aquestes pràctiques d'evasió o elusió fiscal, blanqueig de capitals, o “de societats pantalles que oculten pràctiques criminals -inclòs el finançament del terrorisme i tràfic d'armes i estupefaents- (el Minotaure Global que fa algun temps ens va explicar Yanis Varoufakis), arribin a l'opinió pública a través de la recerca periodística. Dret de i a la informació contra capitalisme.

Una vegada coneguts els noms i cognoms de clients de Mossack Fonseca que, digui's de pas, és només la punta del iceberg el lògic seria que, a escala general, s'actués per a, si més no, eradicar els paradisos fiscals; establir d'una vegada per sempre una taxa a les transaccions financeres internacionals; obligar a les corporacions multinacionals a donar publicitat completa de les seves activitats, incloses les financeres i fiscals, i la regulació de la tributació fiscal a cada país; i dotar a l'Agència Tributària dels mitjans perseguir el frau fiscal. A més, seria de tota lògica una gran mobilització ciutadana en demanda de justícia fiscal.

I a casa nostra? Doncs una vegada coneguda la implicació de les hoteleres Meliá i Riu, seria lògic que aquestes dues grans empreses es disculpessin davant la societat d'Illes Balears i que la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) sortís del seu cridaner silenci. Per què? Doncs perquè aquestes empreses i aquesta associació empresarial han exercit d'agents polítics i, en més d'una ocasió, han condicionat la política turística i territorial que han volgut aplicar el Parlament o el Govern i, alhora, han fet moltes prèdiques sobre moralitat pública, eficiència econòmica de la iniciativa privada sobre lo públic, política fiscal, etc. Ambdues empreses farien bé no seguir amb la hipocresia i el cinisme de mantenir actius els seus respectius departaments de Responsabilitat Social Corporativa (RSC).


Finalment, ara més que mai és urgent que l'equip de govern de l'Ajuntament de Ciutat compleixi el seu compromís de declarar Palma lliure de paradisos fiscals.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (07/07/2016)

dimecres, 6 d’abril del 2016

Renda Social Garantida, tan necessària com insuficient

El Parlament de les Illes Balears va aprovar ahir la llei de la Renda Social Garantida (RSG). És, sens dubte, una boníssima notícia que acaba amb la vergonya de la legislatura passada en la qual es va mantenir bloquejat el desenvolupament de la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears que, el 2009, havia aprovat la majoria parlamentària que sustentava el Govern del “Segon Pacte de Progres”. Digui's sense embuts: El Govern del PP, capitanejat per Bauzá&Cia, va ser cruel amb els més necessitats. I ara, amb l’empenta de la consellera Fina  Santiago, es capgira aquesta crueltat neoliberal.

La Llei aprovada garantirà –sembla que els primers pagaments es faran el pròxim mes de juny- una prestació que oscil·la entre, 429 i 776 euros, en funció del nombre de persones que formin el nucli familiar. La implantació serà progressiva. Per a 2016 es limita a les famílies -no a les persones- sense cap ingrés i amb menors a càrrec. Els càlculs governamentals són que hi haurà de 3.000 a 3.500 persones beneficiàries, i per a això s'han pressupostat 20 milions d'euros enguany.

Ho repetesc: Una llei absolutament necessària, de pura decència democràtica, però, alhora, amb moltes mancances: De moment es limita a un petit univers de situacions de necessitat, no pot catalogar-se d'un “dret universal i subjectiu” allò que depèn de la disponibilitat pressupostària de cada any. És cert que aquestes, i altres, mancances no són obstacle perquè es millori el grau de cohesió social i d'igualtat i, no obstant això, ni s'evitarà la pobresa, ni s'aconseguirà donar un real i estructural impuls a la igualtat. És més, aquesta RSG -depenent de qui i com es gestioni- pot esdevenir en un altre “pobre programa per a pobres”.

Val dir que la situació de necessitat és molt greu. Permetin-me que recordi algunes dades contingudes en el número 53 de Temes Socioeconòmics Gadeso: 1.- La quantitat d’ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 4,7% des de 2011 a 2014. 2.- Malgrat que s’han endurit les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc pobresa en 2014 es situà en un 18,4% (152.466 persones majors de 25 anys). 3.- Segons l’indicador AROPE (que, seguint els criteris de l’oficina d’estadística de la UE, Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa), el nombre de persones empobrides es va enfilar l’any 2014 fins a 197.212. 4.- En 2014 un 31,5% de persones illenques (261.016 persones majors de 25 anys) arribà a fi de mes amb dificultats, és a dir, un 0,5% més que l’any 2011. 5.- Un 39,8% de les llars illenques, durant el 2014, no tenien capacitat per afrontar despeses imprevistes, i un 18,1% tinguè retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas o comunitat).

Sembla evident, doncs, que la RSG aprovada és tan necessària com insuficient. Segurament, la solució definitiva és una Renda Bàsica, concebuda com un dret ciutadà a l'existència material i amb dignitat de tothom, i que, per eficiència, eficàcia i decència, els “programes per a pobres” passin a la història de la humanitat.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (06/04/2016)

dilluns, 4 d’abril del 2016

La singular turistització de Menorca

Per més que ens entestem a parlar de model de creixement balear, cadascuna de les illes ha tingut les seves singularitats històriques, encara que cada vegada tendim més a una turistització homogeneïtzadora. En el cas de Menorca és especialment notori que ha tingut un singular –i bastant diferenciat de la resta de les illes- model de creixement, i de procés de metamorfosi econòmica i social fins a arribar a la situació actual. Aquesta qüestió està prou estudiada per la literatura econòmica menorquina des d'aquell precursor “La via menorquina de creixement” de Farré, Marimon i Surís (1977), passant per molts informes de conjuntura, aportacions claus d'autors, entre d’ altres, López Casasnovas, fins al recentment publicat llibre de Carolina Beltrán Andreu, “El model turístic menorquí: Mite o realitat (1960-2015)” (Edicions Documenta Balear, 2015).

La doctora en Economia Aplicada per la Universitat de les Illes Balears ens ofereix en un curt text –amb prou feines seixanta pàgines- però molt divulgatiu d'aquestes singularitats en el model de creixement menorquí, i, fonamentalment, de com el pes més gran que a les altres illes del sector industrial en l'economia menorquina va retardar la incorporació de l'illa a la turistització. Després d'una atapeïda síntesi de la història econòmica recent de Menorca, se centra a analitzar les febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats de l'actual “model turístic menorquí”. La veritat és que en aquest DAFO hi ha algunes coincidències rellevants amb les altres illes, entre altres coses, perquè la majoria dels processos de turistització tendeixen a estandarditzar les problemàtiques.

Per exemple, Carolina Beltrán situa com a amenaça del model turístic menorquí “el risc de deteriorament de la imatge turística en relació amb els atributs ambientals que la defineixen, en cas de seguir un model de creixement intensiu i poc respectuós amb els recursos naturals”. On no és això una amenaça? Cal dir, sense embuts, que a les Illes Balears compartim una gran feblesa: No hi ha capacitat d'acord per posar límits al “tot turisme”, és a dir, de posar un sostre al creixement de més i més turistes; de, en definitiva, ser capaços de governar democràticament el creixement turístic en el sentit de, en paraules del desaparegut Antonio Caparrós Benedicto, “generar una identitat balear basada en uns valors identitaris vinculats al medi ambient i al turisme”. En aquest sentit, ha estat una llàstima que l'Impost Turístic no hagi estat una “Ecotaxa” destinada exclusivament a fer polítiques a l'engròs de resiliència ecològica, ambiental i identitària.

Carolina Beltrán afirma: “La preservació de la riquesa ecològica i natural de Menorca és cabdal per a l’increment de la competitivitat de la indústria turística, ja que ofereix la potencialitat de desenvolupar determinats tipus de productes turístics amb major valor afegit en consonància amb el gaudir de la natura...”. Sempre m'ha semblat que, en un context neoliberal i en un territori tan fràgil com l’insular, és perillós associar increment de competitivitat amb capital natural. El capital natural és un bé comú però finit i, per contra, la competitivitat se sol entendre com a enriquiment infinit d'uns pocs que, alhora, cada vegada reparteixen menys la riquesa generada, i neguen qualsevol política econòmica predistributiva.

En qualsevol cas, el llibre de Beltrán Andreu és de molt recomanable lectura, inclús pels que ens resistim que turistitzin fins i tot les ànimes.


Publicat originalment a dBalears (28.03.2016) 

Hotels atesos per robots?


Probablement per culpa d’una joventut de lectures de les novel·les d'Isaac Asimov (record haver devorat en diverses ocasions la seva famosa Trilogia de la Fundació), tingui una certa tirada per la ciència-ficció. Però albirar un futur pròxim amb una hostaleria atesa, almenys en gran part, per robots no té res de ficció.

Sembla evident que cada vegada estem més a prop d'aquell escenari que, a mitjans dels anys 90 del segle passat, va predir Jeremy Rifkin en la seva gran obra “La fi del treball. Noves tecnologies contra llocs de treball: El naixement d'una nova era”. Es miri com es miri, les previsions són que anam a marxes forçades cap a una societat amb menys ocupacions retribuïdes per als humans. Entre els molts autors i estudis que ens adverteixen d'aquesta tendència, cal citar, a tall d’exemple, que a la fi de 2014, l'investigador del prestigiós think tank dedicat a qüestions econòmiques Bruegel, Jeremy Bowles, presentà un estudi en el qual es pronosticava que en poc temps més de la meitat dels llocs de treball a Europa seran exercits per màquines. Un altre exemple més recent és l'informe presentat en la darrera reunió del Fòrum de Davos segons el qual fins a l'any 2020 la robotització de nous sectors de l'economia desplaçarà més de 7 milions d'ocupacions en les 17 economies més importants del món, i, a canvi, es crearan, amb prou feines, 2 milions de nous llocs de treballs. Les elits, reunides en el World Economic Forum que se celebrava el passat mes de febrer a les muntanyes nevades de Suïssa, van escoltar coses, com ara, que “El salt de la intel·ligència artificial anuncia una revolució sense precedents que, en 10 o 20 anys, podria portar a les màquines a exercir funcions avui impensables”, o que ja és possible visualitzar “un món laboral on el debat sobre salaris o precarietat és història. Simplement perquè milions d'ocupacions han estat substituïts per robots”. A Davos no solen agafar el rave per les fulles!

Tanmateix es pot pensar que això segueix sent ciència-ficció per a una economia majoritàriament hotelera com la illenca. Doncs no és així. Fa uns anys, dos estudiants d'Enginyeria Industrial de la Universitat Miguel Hernández (UMH) d'Elx van presentar el disseny d'un robot, anomenat "UrCocktail", que prepara còctels automàticament, i que està pensat per a ús professional en bars, hotels, i restaurants. La cocteleria robotitzada és, des de fa algun temps, l'última moda al Japó. Precisament, al país nipó està a punt d’inaugurar-se el luxós hotel “Henn-Na”, que tindrà 10 robots encarregats de rebre als clients, portar el seu equipatge, i realitzar les tasques de neteja i manteniment, entre d’altres. A més, es planeja substituir l'ús de claus per a les habitacions per tecnologia de reconeixement facial. Coses dels japonesos? Doncs tampoc, car precisament la recent fira turística ITB de Berlín ha estat el marc per a la presentació del primer robot humanoide per a hotels europeus. Una notícia que a casa nostra passà totalment desapercebuda, però no crec que a molts hotelers illencs els hagi passat per alt que, a la presentació d’aquest robot que han batejat amb el nom de Mario, el gerent general de Ghent Marriott Hotel, Roger Langhout, remarqués l'eficiència del robot, tot assegurant que pot arribar a cobrir tres llocs de treball "al mateix temps". Poca broma!

Paga la pena, idò, que estiguem preparats pel que ens ve a sobre. En aquest sentit, pot ser útil recordar que, a l’epíleg de “La fi del treball”, Rifkin proposa “establir un impost sobre la riquesa generada per l'economia de la nova era de la informació, i reconduir-ho cap als barris i les comunitats, així com cap a la creació de nous llocs de treball i la reconstrucció social, que proporcionaria noves esperances i un detallat esbós de com podrà ser la vida al segle XXI”. Amb permís del sociòleg, economista i escriptor nord-americà, m'atrevesc a dir que en qualsevol “esbós de com podrà ser la vida al segle XXI” resulta imprescindible la instauració de nous drets de ciutadania, entre ells, i en un lloc molt destacat, una Renda Bàsica de Ciutadania que permeti socialitzar la convivència en una societat amb poc treball remunerat.


Publicat originalment a dBalears (21.03.2016)