dimarts, 26 de juny del 2012

Algunes mentides sobre la imprevisibilitat de la crisi

Article publicat a www.gadeso.org

Des del començament de la crisi econòmica se n’han dit moltes de mentides sobre les seves causes, les possibles solucions o, fins i tot, sobre si la crisi era realment una crisi o era una altra cosa. Tothom recordarà alguns polítics i a qualque economista que teoritzà sobre els orígens de la pèssima situació econòmica, en base a la peregrina ocurrència de que hem viscut -tots i totes- “per damunt de les nostres possibilitats”. No fa massa temps que l’actual president del govern del Regne d’Espanya, aleshores cap de l’oposició, sostenia en seu parlamentaria, que el camí de la solució de la crisi del deute sobirà només es podia iniciar amb un canvi de llogater del Palau de la Moncloa. En els darrers tres anys ha esdevingut també una idea molt estesa que, malgrat els resultats empírics diguin el contrari, la solució a l’atur -una de les conseqüències més sagnats de la desfeta del sistema financer i de l’esclat de la bombolla inmobiliaria- són les reformes laborals. Qui més qui manco encara recorda al President Zapatero negant la pròpia existència de la crisi o bravejant del “millor i més solvent sistema financer d’Europa”.

He escrit que s’ha faltat a la veritat, però no és exacte. Allò més correcte és conjugar el verb en present. Aquest dies ens toca sofrir una ignominiosa mentida sobre el rescat d’una bona part de la banca espanyola. La gran mentida inicial fou negar que el rescat era un rescat. Però una vegada Mariano Rajoy trepitjà el pantà de les mentides no en sortí:
Primer va parlar de “condicions molt favorables en relació als mercats” pel crèdit dels 100.000 milions d’euros als bancs, via FROB. Però les institucions comunitàries han informat que la taxa d’interès pel Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària serà de entre 3% i el 4%. És a dir, dos punts per sobre de la inflació, un 3% per damunt dels crèdits del BCE a la banca privada... De quines condicions favorables parlà el President? Dels interessos, no inferiors al 8,3%, que s’aplicaran a les entitats financeres que necessitin recapitalitzar-se acudint al FROB per fer front a les fallides de productes financers tan qüestionables com les participacions preferents o els bons convertibles contingents (CoCos)?

Un altre exemple del pantanós camí de mentides de Rajoy fou la afirmació de que “La línia de crèdit no computa ni en el deute ni en el dèficit”. Òbviament els doblers que s’utilitzin dels 100.000 milions d’euros es computaran com a deute i dèficit en les condicions que Eurostat es va veure obligat a aclarir mitjançant una nota informativa (disponible aquí)

I així podríem seguir desmentint falsedats sobre el darrers esdeveniments associats a la crisi.
Però la mentida més gran, la més reiterada a la majoria dels àmbits acadèmics i politics, és la que fa referència a la imprevisibilitat de la desfeta econòmica i social. És a dir, emprant paraules de Gramsci, hi ha una mena de idea hegemònica a l’àmbit cultural, social i polític segons la qual era impossible preveure l’esclat i conseqüències de la crisi. Ja se sap que el concepte gramscià d’hegemonia inclou l'adopció per part del proletariat dels interessos de la burgesia. En aquest cas l’interès dels poderosos és ocultar que hi havia evidències suficients per preveure la crisi i les seves funestes conseqüències.

Vegem alguns exemples d’aquestes evidències:
I.- “El principal problema a resolver tendrá que ver con la gestión de un patrimonio inmobiliario sobredimensionado e insuficientemente utilizado. La situación actual pide a gritos políticas que, a diferencia de las actuales, propicien la rehabilitación frente a la construcciónescriví el Doctor en Ciències Econòmiques i estadístic, José Manuel Naredo l’any 2006 a un llibre titulat “Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas”. A aquesta obra el mestre Naredo també ens advertia que “... España al integrarse en ese club de los países ricos que es la Unión Europea , se permitió el lujo de ampliar sin problema su déficit comercial al desplazar el equilibrio exterior desde la cuenta corriente hacia la cuenta financiera”.
Però molt abans de que aquest llibre arribés a les llibreries J. M. Naredo ja venia batallant intel·lectualment contra els dogmes econòmics del moment, advertint de les conseqüències d’un model de creixement basat únicament sobre l’ enriquiment ràpid, d'impossible generalització i insostenible en el temps.
José Manuel Naredo no fou l’únic que a l’àmbit acadèmic advertí del perill de la crisi internacional i de les peculiaritats que aquesta tindria, més prest que tard, en el Regne d’Espanya. Tal vegada fou el més grollerament marginat pels centres de poder acadèmics. En qualsevol cas el sector acadèmic crític amb les idees dominants fou, aquí i a tot arreu, minoritari. No debades Florence Noaville, en el llibret titulat “Soc economista i us demano disculpes” escriu que, per alguns economistes, aquesta crisi, que tindrà repercussions més profundes i dramàtiques que la de 1929, “no pot dissociar-se del tipus de formació que reben les elits econòmiques i financeres”.
II.- Entre els mesos d’abril de 2005 i maig de 2006 circularen unes cartes dels Inspectors del Banc d’Espanya dirigides a Pedro Solbes, a les hores Vicepresident Econòmic de Govern d’Espanya, en les que es criticava severament al Governador de Banc d’Espanya que, en aquella època era el Sr. Caruana. A les queixes de l’Associació d’ Inspectors, tot i que tingueren certa difusió mediàtica, no s'els-hi va fer massa cas. El text íntegre de les cartes el teniu disponible aquí . Amb la perspectiva del que ha passat en els darrers anys, són uns documents “per sucar-hi pa”. Deixeu-me que en citi dos paràgrafs: “En nuestra opinión, detrás de este crecimiento desordenado del crédito –esencialmente, en la parte dedicada a la financiación de la actividad inmobiliaria- se encuentra en último término, la falta de determinación demostrada por el Gobernador para exigir a las entidades sometidas a la supervisión del Banco de España el rigor en la asunción de riesgos exigibles a gestores de recursos ajenos”. Més endavant el signants afirmen que Todo ello, que tiene su origen, en nuestra opinión, en la complaciente actitud del Gobernador ante el desmedido crecimiento del crédito en España –principalmente, con destino en el sector inmobiliario -, ha incrementado la exposición de las entidades de crédito españolas a los riesgos mencionados”.
Els Inspectors del Banc d’Espanya no foren els únics que dintre de l’àmbit de l’administració pública i la política advertiren del que podria passar si no es prenien les mesures correctores adients. Foren, amb seguretat, les més cridaneres. D’altres, com ara, algunes ONGs i alguns gabinets d’estudis de sindicats, passaren molt més inadvertides i, tanmateix, totes foren ignorades.

Segur que la història de l’economia ens donarà molt de llum sobre aquesta falsa imprevisibilitat de la crisi. De moment, no s’hauria de permetre passivament que s’aprofiti la situació de crisi, que s’hagués pogut preveure i intentar evitar, per aplicar un programa ideològic de partit molt allunyat del programa electoral presentat. És el que fa el Govern de Marino Rajoy.

diumenge, 24 de juny del 2012

Reprendre el camí


Si algú vos digues que “ens sorprenem quan veiem aquest govern etzibar contínuament martellades contra l’escola pública, contra la cultura i contra l’educació, però potser la nostra sorpresa no és més que un símptoma d’ingenuïtat. Tornar a fer del saber el patrimoni d’uns pocs, un instrument de poder en mans dels poderosos, és una condició essencial per a qui ha de manllevar a les persones tot control sobre la seva existència, els seu treball, els sentiments, la sexualitat, l’entorn, la llibertat de moviments; alhora, vol fer-los creure que tal cosa succeeix per raons de força major, perquè ho demana l’economia…” no creieu que és podria referir als governants del PP? Per exemple, el Rajoy i el Bauzá?
A mi en sembla que els retrata molt encertadament. Però és un paràgraf de les primeres pàgines del llibre de Nichi Vendola titulat “REPRENDRE EL CAMÍ. Per una nova generació de bona política” i l’autor es refereix a Berlusconi. (Semblances sorprenents).
Nichi Vendola és el president de la regió italiana de Pulla i, alhora, president del partit Sinistra Ecologia Libertà. El seu llibre és un cop d’aire fresc per a l’esquerra transformadora d’avui en dia. És un tex no exempt d’autocrítica pels fracassos dels projectes emancipadors del segle XX però, sobre de tot, és una crida a l’esperança i una proposta de feina i de construcció de l’esquerra verda a Europa. Reprendre el camí, amb més força, amb voluntat de donar resposta als reptes del segle XXI, amb la reivindicació de la noblesa de la política per aconseguir un Món habitable i amb equitat social, és succintament el missatge d’aquest llibre.

L’Ateneu Pere Mascaró, la Llibreria Quars i l’Editorial Base, han organitzat la presentació del llibre de Nichi Vendola a Palma.
L’acte, que tindrà lloc a la Llibreria Quarts el proper dimecres 27 de juny a les 19.00 h, serà presentat per David Abril (coordinador d’IniciativaVerds) i hi intervindran Joan Herrera, el secretari general d'ICV, i un representant del partit Sinistra Ecologista Libertà. La cosa promet…

divendres, 22 de juny del 2012

Opinions que m'interessen especialment: EL GRAN EXPOLIO DE LA CRISIS: LA RIQUEZA SIGUE CONCENTRÁNDOSE


Daniel Raventós

Toda especulación mercantil que hago a expensas de la vida de mis semejantes no es tráfico, es bandidaje y fratricidio (…) ¿Por qué no deben las leyes detener la mano homicida del monopolista, del mismo modo que lo hacen con el asesino ordinario? (M. Robespierre)

Ante el constante y creciente número de bancos e instituciones financieras que fueron entrando en quiebra, el 25 de septiembre de 2008 el gobierno de Estados Unidos aprobó un plan general de rescate a la banca conocido como TARP (Troubled Asset Relief Programm). El plan se evaluaba en la enorme suma de 700.000 millones de dólares. [1] El TARP fue aprobado, la banca fue rescatada generosamente, y los mismos senadores que mayoritariamente votaron a favor, “se negaron a continuación a votar un plan para extender los beneficios del subsidio de paro de 800.000 norteamericanos sin trabajo”. [2]

La justificación del rescate financiero fue que se necesitaba restablecer el flujo crediticio (que con la crisis bancaria se había cortado abruptamente), paso imprescindible para lograr la recuperación económica. Como es sabido, los bancos no dieron entonces ni dan ahora crédito. Al contrario, restringieron severamente todas las líneas crediticias a empresas y particulares. Además, los bancos prestaron a los gobiernos grandes cantidades, aunque a costa de imponer sus condiciones que básicamente pueden resumirse así: recortar el gasto social, abaratar el despido y rebajar los salarios. Los banqueros son hoy más fuertes que antes de la gran crisis económica.El que fue inspector general del TARP hasta febrero de 2011, Neil M. Barofsky, escribió en el New York Times en fecha no muy lejana, el 29 de marzo de 2011, “Los grandes bancos son un 20% más grandes que antes de la crisis y controlan una parte de nuestra economía mayor que nunca. Asumen de forma razonable que el gobierno los rescatará de nuevo si fuera necesario.” [3]El economista Michael Hudson lo dejó dicho de forma contundente hace poco más de dos años: “para que pueda gobernar el capital financiero primero deben saquearse a fondo las economías.” [4] Y bien es verdad que los gobernantes se han esmerado en ello en los últimos tiempos. El empobrecimiento general de la población no rica es una constante en muchos lugares del mundo. Las economías están saqueadas y el capital financiero está gobernando.

Los capitales especulativos abandonaron provisionalmente los mercados financieros y centraron a continuación su atención en los productos alimenticios y en el petróleo. Para ellos la crisis era simplemente una coyuntura que aconsejaba un cambio de instrumento para seguir ganando dinero. [5] Hay especuladores que invierten para que suban los precios de determinados alimentos, aunque ello provoque la muerte por hambre o la subalimentación de decenas de millones de personas. Son negocios, no mala intención. [6] Susan George escribía muy recientemente: ”el acaparamiento de tierras está arrebatando decenas de millones de hectáreas a quienes tradicionalmente las han trabajado, poniéndolas a disposición de las multinacionales, con destino a la exportación. El agua es vista como un producto capitalista perfecto puesto que es indispensable, no puede ser sustituido y su mercado crece a medida que crece la población.” [7]

De ahí que no a todo el mundo le haya ido mal la crisis. Son muy informativas las cifras que ofrece el World Ultra Wealth Report 2011.[8] Este informe designa como Ultra High Net Worth Individuals (UHNWI), es decir, individuos con altísimo valor neto, a los que tienen activos superiores a los 30 millones de dólares. Pero entre esos activos no se contabilizan la primera residencia, los bienes consumibles, los bienes coleccionables y los bienes de consumo duradero. Es decir, se trata de evaluar en estos informes lo que estos ricos tienen como efectivo y en activos fácil y rápidamente convertibles en líquido. Queda claro que se trata de personas con una riqueza real muy superior a los 30 millones de dólares. Los 30 millones de dólares que definen a un UHNWI son pues de bienes inmediatamente convertibles en efectivo. Según este informe, en el 2011, había en todo el mundo 185.795 UHNWI con una riqueza global (recuérdese la definición) de 25 billones (trillions en el inglés de EEUU) de dólares. De los 185.795 en todo el mundo, 57.860 estaban en Estados Unidos y 54.325 en Europa. En el año 2009, según el informe anual de Merrill-Lynch, [9] los UHNWI eran un grupo formado por 93.100 personas con una riqueza conjunta de 13,8 billones de dólares. En dos años pues se han multiplicado por dos tanto los afortunados UHNWI, como sus riquezas acumuladas. Cabe mencionar que 25 billones de dólares es una cantidad muy superior al PIB de la Unión Europea de los 27. Y esta inmensa fortuna solamente está concentrada por 185.795 personas, es decir, el 0,002% de toda la humanidad.

En el Reino de España, según el citado informe de World Ultra Wealth Report 2011, había en el año 2011, 1.875 UHNWI, es decir, un 0,004% de la población. En Europa solamente hay más UHNWI en Alemania, Reino Unido, Suiza, Francia e Italia. Debe recordarse que la participación de los salarios en el PIB ha sido menguante en el Reino de España desde el año 1981 (73%) al 2012 (57,3%). La Comisión Europea calcula que para 2013 la participación será del 56,3%. Con las contrareformas contra el estado de bienestar puestas en marcha desde mayo del 2010 por el gobierno del PSOE y continuadas con fervor por el gobierno del PP, la pérdida de los salarios en el peso del PIB será cada vez más acentuada. Los salarios reales ya cayeron desde 1994 al 2006, casi un 6%.

Por otra parte, y como ya es de conocimiento común, distintos indicadores sobre el empleo ofrecen un panorama desolador. La tasa de paro ha crecido del 8,3% en el 2006 al 22,8% en el 2011. Y sigue creciendo. La tasa de paro juvenil ha crecido del 17,8% en el 2006 al 48,6% en el 2011. Y sigue creciendo. El porcentaje de parados que llevan más de un año buscando empleo ha pasado en el mismo período del 25% al 50%. Y sigue creciendo. El porcentaje de hogares con todos los activos en paro, también se ha multiplicado por más de tres en este período: del 2,5% al 9,1%. Y sigue creciendo.

Nada más normal que la brecha entre los ricos y los pobres en los países de la OCDE sea en estos momentos la más grande en los últimos 30 años, según un reciente informe de esta organización.[10]

Notas:

[1] Para hacernos una idea rápida de esta cantidad: representa aproximadamente la mitad de todo el PIB del Reino de España del 2012.

[2] Josep Fontana, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, Pasado y Presente, Barcelona, 2011, p. 939.

[3] Neil M. Barofsky, “Where the Bailout Went Wrong”, The New York Times, 29-3-2011.

[4] Michael Hudson, “The People v. the Bankers”, Counterpunch.org, 11-5-2010 http://www.counterpunch.org/2010/05/11/the-people-v-the-bankers/.

[5] Juan Hernández Vigueras, El casino que nos gobierna, Clave intelectual, Madrid, 2012.

[6] Se hace difícil no recordar el gran discurso de Robespierre ante la Convención el 2 de diciembre de 1792 que encabeza este artículo. “Toda especulación mercantil que hago a expensas de la vida de mis semejantes no es tráfico, es bandidaje y fratricidio (…) ¿Por qué no deben las leyes detener la mano homicida del monopolista, del mismo modo que lo hacen con el asesino ordinario?”, http://membres.multimania.fr/discours/subsistances.htm.

[7] Susan George, “Curbing the Corporations: Who? How? When?”, en VVAA Transnational Capital vs. People’s Resistance, junio 2012, http://www.alainet.org/publica/476-en.phtml


[9] Daniel Raventós, “Worldwide Concentration of Wealth”, Counterpunch.org, 29-5-2010, http://www.counterpunch.org/2010/10/29/worldwide-concentration-of-wealth/

[10] OCDE, “Divided We Stand: Why Inequality Keeps Rising”, 2001, http://www.oecd.org/document/51/0,3746,en_2649_33933_49147827_1_1_1_1,00.html.



Daniel Raventós es profesor de la Facultad de Economía y Empresa de la Universidad de Barcelona, miembro del Comité de Redacción de sinpermiso y presidente de la Red Renta Básica. Es miembro del comité científico de ATTAC. Su último libro, coeditado con David Casassas, es La renta básica en la era de las grandes desigualdades (Montesinos, 2011).

.



www.sinpermiso.info, 17 de junio de 2012

dilluns, 18 de juny del 2012

Canviem les prioritats: rescatem també a les persones


Article publicat avui a Diario de Mallorca

Tinc la impressió de que, a mesura que la crisi es prolonga en el temps, els seus efectes a l’àmbit sociolaboral inicialment diagnosticats, com ara l’atur laboral i el decreixement de la demografia empresarial, no només s’agreugen en grandària i intensitat si no que, alhora, també es transformen. De la lectura dels vuit números de la publicació digital Panorama sociolaboral Gadeso hom pot arribar a la conclusió de que hi ha una mena de mutació dels problemes que complica, certament, trobar-hi solucions.

 
Cal recordar que a mitjans de l’any 2009 hi havia una certa coincidència en el sentit de que s’havia de aprofitar la crisi per fer algunes modificacions a un model de creixement sustentat casi exclusivament en el totxo i en el turisme massivament estacionalitzat, que era possible —i desitjable— sortir-ne amb més fortaleses en capital social i humà, i que el valor de la sostenibilitat ecològica havia de ser alguna cosa més que un eslògan propagandístic.
Idò ara , a principis de 2012, la situació ha evolucionat de tal manera que, des de la Fundació Gadeso, ens veiem en la tessitura de proposar "canviar les prioritats polítiques i econòmiques, per posar a les persones en el centre del debat polític, i implementar polítiques avaluables en funció de la cohesió social que generen i no només pel dèficit que redueixen".

Sense resoldre la crisi financera, ens endinsàrem en la crisi d’ocupació laboral i, convivint amb les dues crisis precedents, esclatà la crisi del deute. Ara sembla que l’única prioritat és combatre els desficis públics i resoldre els problemes d’un sistema financer que ha fet fallida, entre altres coses, per la cobdícia infinita dels seus gestors i l’absència de control del regulador de torn. Evidentment, els dèficits públics s’han de reduir —el problema és com i en quant de temps—; òbviament els problemes dels bancs s’han d´ arreglar — una vegada aprovar el rescat bancari, la discussió està en si hi ha un mínim d’equitat amb els recursos públics emprats i, per tant, si hi ha d’haver responsabilitats polítiques i penals o si és convenient una banca publica d’una certa dimensió—. Reduir els dèficits de les administracions i garantir un sistema financer solvent i no especulatiu es pot fer sense crear altres dèficits com el social i el laboral, i sense crear altres disfuncions al sistema econòmic, com ara, un creixement inassumible d’externalitats ecològiques o un exagerat consum de territori. És per això que cal un canvi a les prioritats, un canvi que passa per incorporar a les persones —no cal excloure els altres dos assumptes— a les agendes polítiques i econòmiques.

Al número 8 de Panorama sociolaboral Gadeso (www.gadeso.org) plantegem aquesta necessitat de canvi desprès de fer una atenta lectura del que s’ha publicat sobre el mercat laboral especialment de les Illes Balears, encara que no exclusivament, en el darrer mesos. Hi trobareu tot un seguit d’informes dels quals es poden sintetitzar algunes idees: 1.- Es reafirmen les males previsions en matèria d’ocupació que fan els organismes internacionals i que són cada vegada més aplicables a Balears, amb l’únic tret esperançador d’una temporada turística que, de forma estacional, pugui generar ocupació. 2. Les polítiques exclusivament d’austeritat i de retallades no donen resultats per reactivar l’activitat econòmica i generar i mantenir activitat laboral. 3.- A pesar de les perspectives moderades de beneficis en el sector d’allotjaments, el nostre mercat laboral conserva una certa capacitat d’atracció d’ofertes laborals d’altres CC AA en aquest sector. Per contra, no sembla que la activitat hotelera absorbeixi l’atur crònic de sectors com ara el de la construcció o de la indústria associada a ella. Tal vegada per aprofitar les escasses oportunitats de reduir l’atur, ha arribat l’hora de fer polítiques d’ocupació i de Formació molt ajustades a les necessitats empresarials, ja que sembla que la capacitat d’atracció d’ofertes laborals d’altres CC AA en el sector d’hostaleria està associada a mancances formatives o competencials de els personers aturades registrades a les Illes Balears.

Per acabar una doble reflexió que està molt present al darrer número de Panorama Sociolaboral Gadeso: En els propers anys es poden registrar creixements del nombre de turistes i de beneficis, amb modests creixements d’ocupació, i això, a una comunitat especialitzada en turisme, és cabdal tenir-ho en compte, i més si tenim present que cada vegada són més nombrosos els treballs empírics que indiquen que ja no basten creixements del 3% perquè l’atur baixi. Alguns, molt seriosos, creuen que és precisen taxes del 3,5%-4% de creixement del PIB perquè la recuperació econòmica es noti en millores en l’ocupació.

La pregunta és: podem tornar a posar tots els ous en el mateix paner, com sembla que es vol fer amb les noves lleis de Turisme i la  d´Ordenació Urbanística ? I mentrestant, qui pensa en les persones i en la cohesió social? Quan i com rescatam a les persones i a les famílies que pateixen els pitjors efectes de la crisi?

Rafael Borràs Ensenyat. Coordinador de programes de Fundació Gadeso

El moviment sindical a Rio + 20



Resolució sindical sobre Treball i Medi Ambient

divendres, 8 de juny del 2012

Opinions que m'interessen especialment:MANIFEST CONSELL DE LA SOCIETAT CIVIL DE MALLORCA


Després d’un any de desgovern del PP, seguim reclamant: “Pels drets de la ciutadania, prou de retallades”

El passat 4 de novembre de 2011 les entitats que constituírem el CONSELL DE LA SOCIETAT CIVIL DE MALLORCA, alhora que cridàrem a la ciutadania a manifestar-se al carrer de forma massiva, contundent, exigent i pacifica, expressàrem que “davant els atacs de les institucions públiques de les Illes Balears als drets socials de la ciutadania, i davant els intents d’ofegament de la xarxa associativa que fa feina per garantir-los, nosaltres, representants de la societat civil mallorquina, ens unim per fer front comú a les retallades...”.


Des d’aleshores els atacs al benestar social; als drets laborals i sindicals; a l’autogovern; al sector públic, d’una manera molt especial en sanitat i educació; a la llengua i la cultura pròpia; als mitjans de comunicació públics –tancament de RTVM i castellanització i control d’IB3-; al territori; als drets cívics (a la igualtat real de les dones i els homes, a la joventut, a la població LGTB, als nouvinguts, etc...); al transport públic; a la conservació del territori; al dret democràtic a la memòria, i, en definitiva, a les organitzacions democràtiques i populars que articulen la societat civil, no han aturat. Els governants del PP practiquen un antidemocràtic menyspreu cap a totes aquelles persones i entitats socials que tenim una opinió critica amb el seu quefer polític.

Tenim propostes i alternatives; per això exigim el dret democràtic al consens social, i ho feim essent ben conscients que les posicions de partida són radicalment confrontades, perquè cercar el pacte és consubstancial a una forma democràtica de governar. Fer el contrari, com fa el PP, és crispar la societat i engegar perillosos processos de descohesió social i de deslegitimació d’una part de la ciutadania i de les seves organitzacions.

Cal no oblidar que el PP va guanyar les eleccions prometent que crearia llocs de feina i que preservaria l’estat del benestar, i que tot plegat ha demostrat ser, una vegada més, una gran mentida. Ben al contrari, hem assistit a la posada en marxa d’una sèrie de mesures duríssimes cap als més febles (acomiadament de centenars de persones, pujades d’imposts, retirada d’ajudes...) que contrasten amb la màniga ampla cap als poderosos (tolerància cap al frau fiscal, negativa a implantar l’impost de patrimoni i a investigar els possibles delictes de la banca, submissió davant les màfies financeres i l’Europa de l’euro). L’any transcorregut ha estat marcat per mostres constants d’ineptitud, ineficàcia i manca de resultats, dins un estil de governar caracteritzat per la falta de planificació, la improvisació i els pegats constants. Tot això posa en qüestió la llegenda de bons gestors de què ha presumit sempre el PP. El cinisme i la insensibilitat amb què han posat en marxa les seves retallades han provocat unes cotes de desgast i de desafecció sense precedents en època democràtica.   

Bauzá està governant de manera poc transparent, com ho demostren els seus negocis privats. A més, aquest Govern s’ha caracteritzat pel seu servilisme envers Madrid, que l’ha duit, per fer mèrits, a ordenar les majors retallades de l’estat i a no reivindicar-hi els drets dels ciutadans de les Balears. Bauzá ha demostrat estar disposat a sacrificar el país que presideix a canvi de la seva carrera política personal.

No ens enganyem: La crisi econòmica és una excusa per avançar cap a una societat més desigual, més inculta, més descohesionada, més insolidària. Mentrestant, l’atur no ha deixat de créixer fins a taxes del 28% i hem assolit el record  històric de 163.900 persones.

No obstant la societat civil de Mallorca ha estat a l’alçada de les circumstàncies a la hora de respondre a les agressions:


- Mai s’havia articulat un moviment, tan plural en iniciatives i tan constant, com el de defensa del català. Bona prova de això són la manifestació del 25 de març que, amb el lema de “Sí a la nostra llengua”, mobilitzà 60.000 persones; la vaga de fam de Jubilats de Mallorca; o la campanya Enllaçats pel català. També es nota en les mobilitzacions contra el president Bauzá quan es passeja pels pobles per assistir a actes de partit en cotxe oficial i envoltat de guàrdies civils que pagam els ciutadans.

- Totes les vegades que la ciutadania ha estat cridada per defensar els drets socials i laborals, els sindicats, tot i que han hagut de suportar atacs més que barroers per part del poder, han aconseguit un inqüestionable èxit de mobilització, com ho demostrà la manifestació de la vaga general del 29 de març, amb 50.000 persones al carrer reclamant l’aturada de la reforma laboral.

- Per molt que ho intentin, la lluita per la igualtat real de dones i homes, pel dret a l’avortament, a la memòria democràtica, a l’autoorganització del tercer sector de l’economia social i dels serveis socials o contra la corrupció –fins i tot quan afecta familiars de la monarquia espanyola-, són ja part inalienable de les mobilitzacions de la societat mallorquina.

- A l’àmbit del territori, la ciutadania ha reiterat el lema “Qui estima Mallorca no la destrueix” i ens hem tornat a manifestar massivament per salvar Es Trenc de les noves amenaces urbanitzadores.

- La lluita laboral i ciutadana en contra del tancament de l’Hospital General i del Joan March i per la defensa de la qualitat i equitat del Sistema Públic Sanitari, i la persistent lluita del conjunt de la Comunitat Educativa a favor de l’Escola Publica, són una clara prova de la capacitat de defensar els pilars bàsics de la nostra cohesió social.

En aquests moments, en què el desgovern, en què un Govern prepotent i inepte s’ha instal·lat a les institucions illenques, en aquesta època de patiments de molts de conciutadans i conciutadanes a causa de les retallades sense nord, el Consell de la Societat Civil de Mallorca manifesta el seu compromís de perseverar en la lluita i mobilització ciutadana per aconseguir, democràticament i pacíficament, capgirar l’actual estat de desgovern.

Per això –i com un pas més d’aquesta mobilització ciutadana- convocam un acte públic per fer balanç d’aquest primer any de desgovern del PP, per al proper dijous, 14 de juny, a les 19.00 h, a la Plaça d’Espanya de Palma.

divendres, 1 de juny del 2012

La qüestió social i Iniciativaverds


Iniciativaverds  farem el nostre segon congrés a mitjans del mes de juny. A mi em suggereix tres reflexions:

1.- Podem estar satisfets de la tasca feta en aquest curt espai de temps. El panorama polític mallorquí no seria el mateix sense el referent ecosocialista amb organització, discurs, presencia a les institucions i a les mobilitzacions socials ciutadanes. Les esperances d’un canvi de les majories polítiques és, al meu parer, directament proporcional, a la consolidació i extensió de la Coalició  PSM-IV-ExM.

2.- Em sembla que la tesis “Un partit en moviment, amb els moviments i en conflicte” és especialment important per dues raons: La primera perquè  a qualsevol programa emancipador l’ ideal de la igualtat  real  ha de ser-hi sempre present i, per una altra banda,  no s’ha de deixar de prestar atenció a la lluita sindical  ja que  les normes i institucions del anomenat mercat de treball són essencials per equilibrar els poders  que afecten  a les persones mentre estan treballant (la democràcia ha entrat molt poc a les empreses), i per donar oportunitats de treball per les qui no en tenen.

El discurs conservador comporta una deriva  brutal cap a la mercantilització del treball, el socialdemòcrata  és més gradual: El primers aposten per la flexibilització sense contrapartides, el segons per combinar la flexibilitat amb la seguretat. El discurs alternatiu  és parlar de democratització radical de les relacions laborals, de dret garantit a la subsistència (Renda Bàsica)

 3.-  En el futur immediat haurem de aclarir el nostre concepte pràctic (no només teòric) del binomi “creixement – decreixement”. De moment només sóc capaç d’avançar que cada dia tinc més clara la inviabilitat d’un capitalisme verd  i  que és possible crear demanda i activitat econòmica sense que hi hagi creixement depredador del planeta