Autoimputació

Publicat originalment a dBalears (21-10-2019)

Sobre el contingut de l'anomenada "sentència del procés" (la STS 459/2019 de 14 d'octubre) s'ha dit i escrit gairebé tot el que és pot dir i escriure de forma urgent. Qui més qui manco ja coneix els errors a l'engròs en els "fets provats" que, veritablement, haurien de dir-se "fets suposats" (com ara els que sustenten la malversació, la qualificació de “rebels” a les persones que, finalment, són sentenciades com a “sedicioses”, afegir a les competències de la consellera Dolors Bassa les de la consellera Clara Ponsatí, etc.); l'acarnissament vers les persones jutjades; el sorprenent nombre de pàgines dedicades a negar (excusatio non petita, accusatio manifesta) l'existència de vulneració de drets fonamentals durant la instrucció i la celebració del judici; o -per si algú tenia algun dubte de l'existència de presos polítics i preses polítiques- el "relat" polític sobre les "vertaderes" intencions (sic) dels condemnats i condemnades. Val a dir que, d'allò que he llegit, recoman fer un cop d'ull a dos articles: el signat pel catedràtic de dret penal de la universitat de Jaén, Guillermo Portilla Contreras, i el que signa el professor de ciència política a la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Sánchez-Cuenca.

En qualsevol cas, i més enllà de les urgències, ben segur que sobre aquesta sentència tremendament injusta queda per fer molt de debat tècnic, polític, social, i repercussional. Els efectes "col·laterals" per a l'exercici del dret a la mobilització social contra qualsevol element sistèmic del règim del 78 poden ser terrorífics. És una forma força barroera de convertir el Regne d'Espanya en un estat de "constitució militant", és a dir, contràriament al text vigent de la Constitució Espanyola, en la pràctica, s'exigeix l'adhesió ideològica vers als principis d'una constitució elaborada i aprovada en una situació d'excepció, i sota la vigilància d'un exèrcit amb uns comandaments majoritàriament franquistes. En conseqüència, la imposició, via codi penal, de la militància constitucional és apropar-nos molt i molt a un estat formalment autoritari.

En altres paraules, la Sentència del Tribunal Suprem 459/2019 de 14 d'octubre de 2019, tot el que l'ha envoltat, i el tractament policial (i, en bona mesura, el mediàtic) de les mobilitzacions ciutadanes de resposta a la injustícia sentenciada, dibuixa un escenari que s'ajusta com un guant a la mà al següent: "En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, reescriure retrospectivament la Història, distorsionar les notícies, suprimir les veritables, agregar les falses: la propaganda substitueix a la informació. De fet, en aquests països no s'és ciutadà, detentor de drets, sinó súbdit, i consegüentment, deutor a l'Estat...". Aquestes paraules són de Primo Levi escrites l'any 1976 en l'apèndix per a l'edició escolar del seu fantàstic i escruixidor "Si això és un home", llibre amb el que el torinès, que per cert el proppassat juliol hagués complert cent anys, inaugura la trilogia que dedicà als camps d'extermini nazi.

Concloguem recordant que en gairebé totes les lluites triomfants contra l’autoritarisme, la desobediència civil i pacifica ha sigut clau. Idò, ara se'ns en proposa una de desobediència civil a la qual crec ens hi hem de sumar: La campanya d'autoinculpacions impulsada per Òmnium Cultural i altres entitats socials, antimilitaristes i pacifistes.

Tant de bo a Mallorca  siguem un nombrós grup de persones autoimputades!

Turismedependència

Publicat originalment a dBalears (14-10-2019

El petroli va ser un dels motors essencials per a la globalització econòmica que, alhora, va potenciar els estats i regions petrodependents. Malgrat la situació d'emergència climàtica, no pocs estats, nacions i regions segueixen en la lògica de la petrodependència; tant se val si són models socials basats en la distòpia del neoliberalisme, o en models alternatius no neoliberals; és igual que aquests models socials tinguin forma política de democràcia formal o de dictadura real.

Tots els models socials amb petrodependència tenen, a parer meu, almenys les següents característiques comunes: i) La irresistible "necessitat" dels poders públics i privats de cercar -fins i tot manu militari contra la humanitat i el planeta- més i més reserves petrolieres. ii) Una gran iniquitat en la distribució de la riquesa, que fa que el creixement econòmic vagi intrínsecament associat a una situació de subdesenvolupament per a àmplies capes de la societat. iii) Una classe política amb una tendència molt accentuada a la retòrica buida de contingut. Hi ha, encara, una quarta característica comuna: Les polítiques públiques de subsidis (en alguns casos per a les elits, i en altres per a les persones no estrictament riques) als carburants. És a dir, per molt que es glorifiqui o es maleeixi l'economia de mercat, no es respecten els aspectes positius que, per exemple en termes de Karl Polany, tenen els mercats.

El cas és que, com el turisme del segle XXI és part essencial de l'actual estatus de la globalització, no és un disbarat fer un paral·lelisme entre realitats politicosocials de petrodependència i de turismedependència.

Tot plegat ve a tomb perquè aquest dies ha quedat novament palesat que la turismedependència de les Illes Balears no és només una construcció econòmica, social i cultural. Amb la sobreactuació de les institucions autonòmiques i insulars en tot allò que envolta la fallida de Thomas Cook, la institucionalitat de la nostrada turismedependència ha arribat a extrems vergonyosos. Hom diària que, tot plegat, és el "colmo"!

Amb un entusiasme que ja voldríem veure per fer front a autèntiques crisis, com ara la social i la climàtica, la irresistible "necessitat" de cercar noves "reserves de turistes" no ha tingut cap problema pressupostari, ni cap conflicte amb el Gobierno de España. Hi ha "barra lliure" per a més promoció turística, per a ajuts directes a les empreses turístiques (siguin quins siguin els beneficis empresarials, o facin més o manco acomiadaments de treballadors i treballadors), per gastar més dobles públics en connectivitat, etc. Pura lògica del model de turismedependència que, seguint amb Polany, res té a veure amb un model econòmic amb mercats, i, per contra, molt amb la lògica turbo-neoliberal de societat de mercat on sempre guanyen els poderosos.

La turismedependència balear -com qualsevol construcció social de petrodependència- provoca una feridora iniquitat. Vet aquí per demostrar-ho l' "Informe sobre exclusion y desarrollo social en las Islas Baleares" de FOESSA, publicat la setmana passada per Càritas. Algunes conclusions són prou rellevants: 1. Balears és una comunitat demogràficament dinàmica, amb nivells de renda per habitant i pobresa monetària similars al conjunt de l'Estat, i amb taxes més reduïdes de desocupació, però suporta majors taxes de desigualtat de renda i té una despesa social inferior a la mitjana. 2. Les taxes de desigualtat són elevades, degut, entre altres raons, al creixement dels ingressos de les persones més riques, i a l'estancament dels ingressos de la població més pobra. 3. Les persones en situació d'exclusió social representen el 21,5% de la població illenca, la qual cosa implica que més d'una de cada cinc persones (243.000 en termes absoluts) estan en una situació d'exclusió. 4. És molt significatiu que l'habitatge, l'ocupació, i la salut siguin de les causes que, en major mesura, generen situacions d'exclusió social.

Com deia abans, la retòrica buida de contingut de la classe política és una característica comuna de la petrodependència i de la turismedependència. El hit retòric d'aquesta època incorpora la novetat de declaracions "d'emergència climàtica", i, alhora, manté els estantissos conceptes retòrics de "sostenibilitat", i "canvi de model productiu". Però la pràctica és: més autopistes o carreteres desdoblades, més cotxes, més turistes, més creuers, més ciment en el sòl rústic, més connectivitat aèria, més i més... i zero trens, zero polítiques de decreixement (¿Algú recorda aquell temps en què alguna institució intentava dur a la pràctica operacions d' "esponjament", és a dir, d'eliminació d'hotels per a alliberar espais?). Ara vivim temps de pura retòrica turismedependent del no-res. La retòrica d'uns governants que sembla s'hagin begut enteniment perquè, fita a fita, construeixen la irreversibilitat del model d' "Illa Ressort" com avantsala del no retorn de la insostenibilitat ecològica, econòmica, social i democràtica. Se m'antulla que la disjuntiva és rebel·lió contra la turismedependència o crisi total.

Jessica, Juan, Coloma, Pere, Apoloniusz ... i el treball "no decent"

Publicat originalment a dBalears (07-10-2019)

Des de fa alguns anys, el moviment sindical internacional, organitzat entorn de la Confederació Sindical Internacional (CSI), i l'Organització Internacional del Treball (OIT), impulsen, cada 7 d'octubre, la "Jornada Mundial pel Treball Decent". L'OIT que, recordem-ho, és (amb una composició tripartida de governs, sindicats i patronals) l'organisme especialitzat de l'ONU en l'àmbit de l'ocupació i la Seguretat Social, afirma que el treball decent "resumeix les aspiracions de les persones en la seva vida laboral, aspiracions en relació amb oportunitats i ingressos; drets, veu i reconeixement; estabilitat familiar i desenvolupament personal; justícia i igualtat de gènere". És, veritablement, una definició amb un grau d'indefinició molt pròpia de les burocràcies tripartides internacionals, de difícil comprensió i avaluació pràctica.

Aplicant allò del "pensa globalment, i actua localment" convé no perdre de vista que aquest dilluns na Jessica, una empleada de la llar que treballa com a interna en una luxosa casa del Port d'Andratx, començarà la setmana sense tenir cap garantia de poder lliurar algun dia durant la setmana. I, tanmateix, allò que més la neguiteja i angoixa és saber si serà una setmana en la qual la situació de"assetjament ambiental" serà més o menys intensa. Jessica continuarà esperant, però decebuda amb els mesos de Govern de Pedro Sánchez, la ratificació per part el Regne d'Espanya del Conveni 189 de l'OIT sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors de la llar.

Durant la "Jornada Mundial pel Treball Decent" d'enguany, en Juan treballarà les quatre hores del seu contracte, que finalitza a final de mes, en una subcontracta d'AENA. En acabar, com cada dia, se n'anirà el més aviat que pugui, a la barraca que ha hagut de muntar-se sota el pont de la Via Cintura de Palma, a tocar Son Oliva. El salari no arriba per a un lloguer! Juan té una preocupació gairebé obsessiva: Que no el desallotgin de davall del pont!

El dilluns d'aquesta setmana na Coloma li sonarà el despertador a les 5.30 h i, gairebé en dejú, prendrà el seu primer fàrmac. A punt de complir 62 anys ha de continuar treballant en els pisos d'un hotel de Cales de Mallorca que, afortunadament -els no rics ens conformam amb poc-, no s'ha vist afectat per la fallida de Thomas Cook. Coloma ja assaboreix l'acabament de la temporada d'enguany. Ja no pot més! L'acabarà profundament emprenyada: Confiava que hi hauria un Govern d'Espanya d'esquerres (ella és una gran admiradora de Pablo Iglesias), i que les reivindicacions de les kellys es farien realitat. Està profundament irritada tot pensant que, com la jubilació anticipada no s'albira, la pròxima temporada haurà de seguir treballant amb l'elevat grau de medicació acostumat.

Per a en Pere el 7 d'octubre serà un "bon dia". Es podrà relaxar una mica després d'un cap de setmana de treballar molt, de molts quilòmetres en la bici, de moltes comandes de Glovo... Pere treballa moltíssimes hores. En la mesura que pot, combina la seva condició súper precària de "rider" amb contractes de molt curta durada i a temps parcial (generalment coincidint amb dies de gran presència de creuers en Palma) en un restaurant. I, així i tot, per a Pere, que es va acostant als 30 anys, emancipar-se de la llar dels seus pares continua sent una quimera.

Parlem, per acabar, d'en Apoloniusz. Un polonès que treballa en la construcció amb un contracte d'obra. Està angoixat perquè l'obra està acabant-se, i durant l'últim any i mig ell i la seva família només han pogut arribar a fi de mes amb els ajuts de Càritas.

Vet aquí algunes històries, de milers que hi ha a casa nostra, de vides reals de treball remunerat "no decent". Són històries de pors i d'angoixes amb les quals viuen les seves vides les persones protagonistes. Potser convindria simplificar la definició de "treball decent". Podria servir quelcom semblant a: ocupacions remunerades que no provoquin ni pors ni angoixes. Altrament dit, aquelles que permeten als treballadors i les treballadores viure -sense precarietats- vides desitjades, i en llibertat de debò.

S'ha acabat el bròquil: la Reforma Laboral no es deroga!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-10-2019)

Mai s’han desmentit aquelles declaracions de finals de maig passat en les quals la ministra d'economia, Nadia Calviño, advertia que "no és productiu desfer, revertir o reformar les reformes" referint-se expressament a la Reforma Laboral aprovada el 2015 per la majoria absoluta del PP, amb els vots de suport de l'extinta CiU. És a dir, ara resulta que no és productiu derogar una legislació laboral d'excepció, que va ser falsament justificada per una crisi que, en els seus orígens i extensió, res tenia a veure amb les normes laborals, ja prou flexibles, ni, molt menys, amb el cost del factor treball. El cas és que, fet i fet, la legislació laboral més antisocial mai coneguda al Regne d'Espanya, el "relat" governamental i del PSOE, l'ha normalitzada. És a dir, al marge d'escaramusses electorals, estam en presència d'una normalització política de precarietat laboral, social, i vital.

Aquest assumpte de la no derogació de la més radicalment precaritzadora de les reformes laborals hagudes en les últimes dècades és, sens dubte, un fet totèmic de la reconversió del PSOE i el seu líder, Pedro Sánchez, al marxisme. Al marxisme de Groucho Marx, és clar, per allò d' "aquests són els meus principis. Si no li agraden...  en tinc uns altres". Però la cosa no acaba aquí. Com si visquéssim en la delirant República Democràtica de Freedonia, de la no menys hilarant pel·lícula "Sopa de ganso", se'ns anuncia un anhelat esdeveniment històric (d'aquells que tant agraden a Rufus T. Firefly, el personatge central de l'emblemàtica cinta dels germans Marx). L'esdeveniment històric en qüestió és un "Estatut dels Treballadors del segle XXI".

Però, més enllà de genialitats marxianes, de què va això de l' "Estatut dels Treballadors del segle XXI"? Es tracta de complaure, posem per cas, les pretensions de Glovo, que amenaça d'invertir més en altres països si la regulació laboral a Espanya continua sent, en paraules del fundador i CEO de l'empresa de repartiment caracteritzada pels infrasalaris i les condicions laborals a base de falsos autònoms, Oscar Pierre, "molt agressiva"? Es tracta d'aigualir les reivindicacions de les kellys, singularment en el que fa referència a subcontractació i externalització? Es vol protegir o desprotegir més als treballadors i treballadores davant l'acomiadament en el context d'un model d'empresa en el que la generació de beneficis és directament proporcional a la immaterialitat empresarial? L'anunciat "Estatut dels Treballadors del segle XXI" significarà un reforçament de la causalitat per a la contractació temporal, o la flexi-inseguretat total? Es pretén un reforçament sindical de debò o, per contra, s'insistirà en un model d’afebliment sindical que dibuixa una negociació col·lectiva similar a la de Balears en el que, per a relativament equilibrar les capacitats negociadores de les parts -que legalment estan desequilibrades a favor de la part empresarial-, sembla imprescindible una tutela administrativa que depèn d'una voluntat política aliena a l'autonomia de les parts en conflicte?

Podríem seguir amb molts més interrogants sobre aquest inconcret anunci d' "Estatut dels Treballadors del segle XXI". Però aquesta inconcreció, acompanyada de l'absoluta concreció de reculada en el compromís de derogació de la Reforma Laboral de 2012, ens condueix a un de tants savis consells de Tony Judt: "Per convèncer a altres que alguna cosa està bé o malament, ens cal un llenguatge de fins, no de mitjans", escriu en el gran llibre "El món no se'n surt". En aquest sentit, un "Estatut dels Treballadors del segle XXI" hauria de ser un mitjà per a una fi, consistent en unes relacions laborals amb menys precarietat laboral, social i vital. Si la fi té a veure amb una societat amb major justícia social, en la que fora poc probable tenir treball assalariat i romandre en risc de pobresa i/o exclusió social, la proposta d' "Estatut dels Treballadors del segle XXI" només seria creïble prèvia derogació de la Reforma Laboral del PP. És condició necessària per encarar el diàleg social necessari sobre el seu contingut, sense les mesures laborals d'excepció que donen tota mena de posicions d'avantatge al capital.

Però tot indica que, darrere d'aquest "s'ha acabat el bròquil: la Reforma Laboral no es deroga!", només hi ha un intent de modernitzar la precarietat que, encara que modernitzada, continuarà sent part essencial de, en paraules del citat Tony Judt, "els malestars del present".

Fumar en pipa (i l'espectacularització de la política)

Publicat originalment a dBalears (30-09-2019)

Era l'any 1988, i, si no record malament, es preparava la famosa vaga general del 14-D, quan vaig assistir a un acte sindical a Madrid en el qual, entre altres persones, va intervenir Bruno Trentin, que acabava de ser elegit secretari general de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro, és a dir, de la CGIL. Bruno Trentin havia estat durant anys el secretari general de la, aleshores, poderosíssima Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM), integrada en la CGIL, i, a més de ser un dels dirigents dels comunistes italians més interessants dels darrers anys d'existència del PCI, va ser l'autor de "La Cité du travail: La gauche et la crise du fordisme", un dels llibres que més petjada m'ha deixat.

El cas és que Bruno Trentin fumava en pipa, i en els anys vuitanta del segle passat encara es fumava a les reunions i als actes públics. L'orador italià, entre frase i frase, feia unes pauses molt prolongades que, inicialment, vaig interpretar que eren una cortesia perquè entenguéssim millor el seu italià. Bastant més tard vaig saber que Albert Einstein havia dit en una ocasió que "fumar en pipa contribueix a un judici més tranquil i objectiu de tots els assumptes humans". És, doncs, versemblant que aquelles pauses de Trentin fossin per meditar molt cadascuna de les frases amb les quals embastava el seu discurs que, sigui dit de passada, era força potent.

Vénen a tomb aquestes anècdotes perquè fa uns dies vaig llegir un article del politòleg Xavier Peytibi en el qual conta que el "premier" britànic Harold Wilson fumava en pipa. Ho feia, escriu Peytibi, "especialment quan apareixia a la televisió. La pipa el feia recognoscible davant el públic, més calmat, segur de si mateix i savi, i, per descomptat, més a la moda. Feia el que tothom feia: fumar en pipa. Fins i tot va ser nomenat 'Fumador de pipa de l'any' el 1965, en un prestigiós -en aquesta època- guardó. També va ser 'Fumador de pipa de la dècada' el 1976. Harold Wilson fumava en pipa en públic, sí, però el curiós és que en privat fumava puros, moltíssim més cars, i allunyats de les possibilitats econòmiques de la gran majoria de la ciutadania britànica. Es tractava d'un efecte electoralista, per a crear empatia amb el públic, que, probablement, no hauria entès que algú que deia ser com ells fumés caríssims cigars". El fet de fumar en pipa era una mena d'espectacle polític que interpretava Wilson.

De tot plegat en podem extreure la següent conclusió: L'espectacularització de la política institucional ve de lluny. I, no obstant això, en els actuals temps de xarxes socials, aquesta espectacularització ha arribat a límits inimaginables no fa massa temps. Del parlamentarisme amb discursos, més o menys durs però treballats, i relativament ben presentats retòricament, hem passat al pur espectacle. En el mercat polític es cotitzen més uns segons de vídeo que es facin virals, que un bon argument! I, és clar, sense arguments, no hi ha continguts; sense continguts no hi ha programes ni compromisos amb la ciutadania. De fet, el postureig, l'eufemisme ... són essencials en aquest espectacle. Per exemple, la setmana passada vam haver d'aguantar una infame espectacularització política de Cs en el Parlament de Catalunya; vam veure com, amb la buidor de continguts de l'espectacularització política, la marca Más País es convertia en oferta electoral al Regne d'Espanya; com cada divendres vam tenir la ració setmanal d'eufemismes de la roda de premsa posterior al Consell de Ministres; i, entorn de la Vaga Mundial del 27-S, vam tenir una sobredosi de postureig polític a propòsit de l'Emergència Climàtica. Sembla evident que contra els eufemismes i el postureig no hi ha altra medicina que moviments socials forts i mobilització de carrer.

I, tanmateix, crec que en podem extreure una altra conclusió bastant més bèstia: Qui no practica l'espectacularització política se’ls empresona. Són els presos polítics catalans  i les presses polítiques catalanes que fa gairebé dos anys que estan a la presó preventivament a l'espera d'una seguríssima sentència injusta.

Fumar, en general, i en pipa en particular, no està de moda. I això és molt bo per a la salut. Però la moda de l'espectacularització de la política no és gens bona per a la salut de la democràcia.