divendres, 30 de juny del 2017

Pressupostos familiars


I.- El secretari general de Càritas, Sebastián Mora, va dir que "s'està produint un empobriment de la pobresa". És una frase contundentment rodona que resumeix l'escàs avanç en la superació de la intensitat i la cronicitat de l'empobriment que sofreixen la majoria de les famílies espanyoles. El dirigent de l'ONG catòlica s’expresava així a la presentació, el proppassat dijous 22 de juny, de l'Informe 'Anàlisi i Perspectives 2017. Desprotecció social i Estratègies familiars' que, com cada any, ha elaborat Fundació FOESSA.

La conclusió principal d'aquest estudi és que el 70% de les llars no estan notant els efectes de la recuperació. Dos són els factors que provoquen aquesta situació: d'una banda, la precarització estructural de l'anomenat mercat laboral. El Comitè Tècnic de la Fundació FOESSA ho explica, al meu entendre, a la perfecció en afirmar que "sabem que l'ocupació és una eina fonamental en el procés d'integració social. Però la seva feblesa, quantitativa i qualitativa, l'està convertint en una estratègia cada vegada més relacionada amb el fet de sobreviure i menys amb el benestar". Per un altre costat, l'informe de Càritas-FOESSA analitza les febleses del nostre Estat de Benestar. Unes febleses existents en l'etapa precrisi, i agreujades per l'aplicació dels programes de càstig social, mal anomenats d'austeritat. L'absència de programes de lluita de debò (amb eficàcia avaluable) contra la pobresa fa que només un 9% de les llars sota el llindar de la pobresa percebi, en aquests moments, la recuperació econòmica en les seves condicions de vida. És a dir, existeix recuperació econòmica, però no superació de la crisi, almenys, en el que fa referència a les desigualtats socials.

II.- L'Enquesta de Pressupostos Familiars de 2016 publicada aquesta setmana per l'INE té com a principal objectiu obtenir estimacions de la despesa de consum anual de les llars privades, de com es distribueix aquest entre els diferents béns i serveis, i de l'evolució d'aquesta despesa respecte de l'any anterior. Els resultats principals són prou clars: la despesa mitjana anual per llar espanyola en termes corrents va ser de 28.200 € (un 2,6% més que l'any anterior), mentre que a les Illes Balears superava els 31.400 €, amb un creixement interanual del 6,7%. Entre les llars espanyoles i les insulars no hi ha gran diferència en la distribució percentual de la despesa familiar, i és el grup d'habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles el que s'endú la major part, atès que en tots dos casos supera el 30% del pressupost total. En qualsevol cas, el més rellevant és: a) la major despesa de les famílies illenques ens està confirmant que aquí la carestia de vida és major que la que existeix de mitjana al conjunt de l'Estat, i el seu creixement aquí està desbocat, i b) en ser uns resultats en termes de mitjana, tot indica que les diferències entre famílies riques i famílies empobrides són bastant superiors a les Illes Balears que al conjunt d'Espanya.

III.- A l'informe de Càritas s'expliquen les estratègies, diguem que de subsistència, de les famílies més empobrides per fer front a la seva situació de precarietat. Les principals són: 1. Mesures per gastar menys energia (reduint hores de calefacció, apagant llums, etc.) 2. Invertir doblers per reduir la despesa energètica (canvi de bombetes, aïllament tèrmic, finestres, etc. ). 3. Acceptació per part d’algun membre de la llar d'algun treball mal pagat i/o sense contracte.

I els pressupostos de les famílies molt riques o riques? Com posen de manifest les dades de l'Enquesta de Pressupostos Familiars, bé. Com sempre!
Publicat originalment a l'Ara Balears (30-VI-2017)

dijous, 29 de juny del 2017

Infantesa precària com a conseqüència de la precarietat laboral

Ja estem en ple estiu, i es repeteixen els debats de gairebé sempre: Qualitat del turisme, qualitat de l'ocupació que genera l'activitat turística, rendibilitat econòmica i social de la temporada turística, desestacionalització, sostenibilitat ecològica del model, ¿Hi ha turistes sobrers?, etc. Hi ha, certament, alguna important novetat a l'inventari de debats estivals que en els últims anys s'ha incorporat amb força: saturació turística i resistència a la turistització de pobles i ciutats. Per tal de diversificar un poc més els debats amb la xafogor estiuenca propòs incorporar urgentment un nou tema: L'abandó de nins i nines mentre estan de vacances escolars, i els seus progenitors sofreixen alts ritmes -en extensió i intensitat- de treball remunerat. És una problemàtica que, amb menor gravetat, es produeix durant els mesos no estivals de l'any  quan molts nins i nines no tenen qui els vagi a cercar a la sortida de l'escola, però en els mesos d'estiu augmenta exponencialment i esdevé un gravíssim problema. També és cert que aquesta problemàtica ve de lluny -ja en els anys 90 del segle passat alguns ajuntaments turístics, record singularment el de Calvià, es van preocupar per l'assumpte i van implantar algunes polítiques municipals pal·liatives- no obstant això, ara la gravetat és extrema donada la intensitat de la precarietat i la pobresa laboral.

Molt oportunament, la Fundació EDUCO, que és membre de la prestigiosa ChildFund Alliance, ha publicat recentment un informe titulat En busca de los niños de la llave. Una mirada indiscreta a la España que emerge de La Gran Recesión en el qual posen sobre la taula els efectes de la precarietat i la pobresa laboral sobre "una infància silenciosa que sobreviu esquivant els paranys de l'escassetat". Els efectes del mix precarietat-pobresa laboral i responsabilitats en la cura de fills i filles de poca edat (menors de 6 a 14 anys) són devastadors per a la cohesió social i el dret a una infància digna per a tothom. Val a dir que en els darrers anys, en aplicació de les polítiques de retallades dels DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals), de les quals la Reforma Laboral de 2012 és una peça fonamental, s'ha convertit en estructural la situació de persones amb treballs precaris, i amb salaris que tot just basten per a malviure, i que, en cap cas, no permeten cap extra: ni vacances, ni campaments, ni colònies, ni tan sols l’ajuda d’ algú que pugui cuidar dels seus fills (no tothom té padrins o una altra xarxa familiar) mentre ells compleixen amb el seu horari laboral. En aquest sentit, recordin que, segons les darreres dades disponibles de l'Agència Tributària, l'any 2015 el 30% de persones assalariades de Balears tenien uns salaris que no arribaven al Salari Mínim Interprofessional (9.080 €/any), i el 17% ni tan sols arribaren a la meitat del SMI (4.540 €/any). No és, idò, inversemblant que a casa nostra hi hagi molts casos que, com assenyala el citat estudi de la Fundació EDUCO, "mentre els pares treballen, els nins han de quedar-se sols a casa i sense el seu únic menjar complet al dia".

Cal confrontar els discursos governamentals, que afirmen que estem en la senda de la recuperació, amb algunes dades feridores, com ara que un de cada tres nins i nines d'arreu d'Espanya, segons dades d'Unicef (2017), segueixen estant en risc de pobresa o exclusió social. Cal confrontar, igualment, l'augment del PIB de Balears, i la històrica i saturadora temporada turística de l'any passat, amb el fet que en 2016 el 27,9% dels nins i les nines a les Illes Balears estigueren en risc de pobresa (dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) elaborada per l’INE, i sol·licitades per EDUCO).

Tanmateix, l'informe d'EDUCO ens adverteix que "l'escassetat no és tan sols de recursos econòmics, sinó a més de temps ..." Avui en dia tenir una ocupació remunerada, a més de no garantir la inclusió social, pot comportar una pèrdua de llibertat, i necessitat de disponibilitat de temps vital. Hom podria afirmar que el capital s'ha apropiat de la disponibilitat absoluta del temps dels treballadors/es. No parl d’unes hores prefixades de jornada laboral de difícil conciliació amb la vida familiar i/o personal de la gent, ni d’horaris irracionals. Allò que sostinc és que la disponibilitat total del temps “laboritzat” és cada pic més freqüent: Torns diaris incompatibles amb qualsevol altra obligació o desig; prolongacions de jornades; hores extres imposades, i, en molts casos, no pagades; o dificultat extrema d'uns mínims de controls, com ara, la dispositiva del Tribunal Suprem del proppassat mes d'abril que ha sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral.

Amb tot plegat, no és agosarat concloure que els efectes de la devaluació salarial, i de la implantació d'un model autoritari de relacions laborals van més enllà de la contracció del consum, i de l'estirabot de les desigualtats. Estem en presència d'una situació de precarietat vital de la qual els nins i nines no se'n surten. Cal capgirar aquesta situació abans que sigui massa tard, i hàgim de lamentar alguna desgràcia, o es consolidi la desigualtat d'oportunitats d'una bona part d'una futura generació.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-VI-2017)

divendres, 23 de juny del 2017

Joves, formació, mercat laboral i ascensors socials


La setmana passada, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, va anunciar una ajuda directa de 430 euros/mes per a joves que ni estudien ni treballen, és a dir, els "ni-ni". L'anunciada ajuda estarà vinculada a un contracte de formació i aprenentatge. L'anunci de la ministra ha coincidit en la mateixa setmana que l'Institut Nacional d'Estadística (INE) publicava el 'Mòdul sobre els joves al mercat laboral' de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del passat 2016. Val a dir que cada any l'INE, amb dades de l'EPA, aprofundeix en l'anàlisi estadística d'un aspecte de la situació laboral, i en aquesta ocasió, i realitzat en col·laboració amb Eurostat (Oficina Estadística de la Unió Europea), ha revisat a fons la incorporació de la gent jove (entre 16-34 anys) al mercat laboral.

Pel que fa a les comunitats autònomes, s'han analitzat dos aspectes que tenen a veure amb la proposta ministerial. D'una banda, s’ha quantificat el nombre d'aquestes persones, segons si realitzassin o no algun treball remunerat mentre van cursar el nivell de formació més alt aconseguit. Sobre aquest aspecte, els resultats referits a les Illes Balears són els següents: el total de persones joves amb les edats abans assenyalades arriba a 255.200, només el 17,94% de les quals han treballat remuneradament al mateix temps que aconseguien el seu màxim nivell acadèmic, mentre que un molt majoritari 76,52% no ho han fet, i un 5,55% no ho sap o no contesta. I, d'altra banda, l'esmentat treball de l'INE ens permet saber que el 41,06% de casos d'aquestes persones joves que havien realitzat algun treball mentre estudiaven, l'experiència laboral formava part obligatòria del seu pla d'estudis.

La conclusió sembla òbvia: combinar treball i estudis és una opció molt minoritària per a la població illenca d'edats compreses entre 16 i 34 anys, i un bon percentatge de qui ho fa és per obligació del pla d'estudis.

Dit sense embuts, són unes dades manifestament millorables, i unes conclusions gens positives quant a l'hàbit social d'aprendre mentre es treballa. Amb taxes d'atur entorn del 40% per a la població de 16-24 anys, i properes al 20% per a la de la franja d'edat de 25-34 anys, i, a la vegada, sent líders al Regne d'Espanya en fracàs i abandó escolar primerenc, em sembla que la proposta de la ministra Fátima Báñez és, a l’espera de conèixer-ne més detalls, un nyap més per part del govern d'Espanya per intentar, malament, esmenar la seva pèssima gestió del programa de Garantia Juvenil de la UE. Tot indica que, mentre seguim sense una autèntica estratègia integral d'ocupació juvenil i de tractament del fenomen dels i les "ni-ni", del que es tracta és de malgastar, a corre-cuita, els fons europeus, o, si la Verge del Rocio no concedeix un miracle a la ministra, retornar-los a Brussel·les. De pas, es prossegueix amb l'estratègia d'abaratiment dels costos laborals, i de substitució de llocs de treball amb condicions laborals i salarials decents per ocupacions precàries i mal pagades. Val a dir que les males experiències de les primeres entrades en el mercat laboral són, també, causa prou important de l'atur juvenil i, fins i tot, de molts casos de "ni-ni".

Potser ha arribat el bon punt de treballar una autèntica política autonòmica d'ocupació i d'integració social de la gent jove. En aquest sentit, algunes línies d'actuació incloses en el Pla d'ocupació de qualitat de les Illes Balears 2017-2020, aprovat recentment per la Mesa de Diàleg Social, van en la bona direcció. No obstant això, si prenem en consideració que, en paraules de l'investigador Bernat Albaigés i Blasi, "la joventut seria aquell període de vida, entre l'adolescència i la vida adulta, que conclou quan: s'aconsegueix una ocupació i s'assumeixen rols familiars; finalitza socialment amb la integració plena de l'individu en la societat, mitjançant un treball estable –emancipació laboral–, l'autonomia amb relació a la família d'origen –emancipació familiar i emancipació residencial– aconseguint així les característiques pròpies de la vida adulta...", calen polítiques més integrals, no únicament laborals, si veritablement volem posar en marxa els ascensors socials ascendents per a la gent jove.

Publicat originalment a l’Ara Balears (22-VI-2017)

"Retrotopia" turística del Govern


Dues lectures -una de fa algun temps, i una altra molt recent- em serviran per reflexionar entorn del comunicat en el qual el GOB "demana que es revisin els objectius i criteris d'adjudicació de l'Impost del Turisme Sostenible" i del darrer informe de Terraferida en el que es denuncia que la Conselleria de Turisme tramita 50.557 noves places turístiques per Mallorca.

La primera de les lectures és un article de l'economista ecològic i catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de la Laguna (Tenerife) Federico Aguilera Klink on escrivia: "El principal problema ambiental consisteix en l'aplicació de decisions autoritàries". Un text que em suggereix que la democratització de la presa de decisions sobre les polítiques turístiques i ecològiques d'arreu, i a les Illes Balears en particular, és fonamental. L'Impost del Turisme Sostenible mai no serà una Ecotaxa, no cal entossudir-se a encabir-lo en el marc de la fiscalitat verda. Però és possible i desitjable corregir el desastre de l'any passat amb la primera adjudicació dels fons recaptats amb l'impost turístic. El Govern, doncs, hauria de fer cas a les propostes del GOB plantejades en el comunicat abans esmentat i democratitzar tot allò que té a veure amb la gestió dels fons que es recapten amb l’anomenat impost sobre estades turístiques i de mesures d'impuls del turisme sostenible.

Si el Govern rectifiqués i fes cas al GOB, això significaria un gest per part del Vicepresident Biel Barceló. Si, a més a més, el gest fos acompanyat d'un canvi d'orientació més general, significaria, alhora, acabar amb la "retrotopia" que caracteritza la seva gestió de la política turística autonòmica. "Retrotopia" és el nom d'un nou concepte amb el qual Zygmunt Bauman titulà el seu últim llibre (pòstum). Vet aquí la segona lectura a on el creador del concepte "societat liquida" defineix el procés de pèrdua de la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, i la tendència a recórrer a les grans idees del passat (val a dir que això de “turisme sostenible” és una idea-ocurrència comercial bastant antiga) com "retrotopia". Bauman arrodoneix el seu nou concepte inscrivint-ho en el corrent inaugurat per Margaret Thatcher amb la celebèrrima sentència "There is no alternative" (TINA). A hores d'ara, i a les Illes Balears, qualsevol política turística que no sigui de decreixement cal inserir-la en els marcs polítics i mentals del "no hi ha alternativa" al creixement. En aquest sentir l’informe de Terraferida presentat dissabte passat és una prova irrefutable d'una política turística “retrotopica” mai vista.

Al final del llibre, Bauman ens planteja el següent dilema: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobam en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna". Morir d'èxit turístic seria una nostrada fossa comuna! En aquest sentit, val a dir que fa algun temps Aguilera Klink ens va ensenyar -encara que, pel que sembla, el Govern no es va assabentar- a distingir entre l'economia ambiental i l'economia ecològica, és a dir, entre capitalisme verd, però capitalisme sense complexos i a ultrança, i una política economia d’arrel, diguem-ne, d’ecologisme social no conformista.

La veritat és que no sé si és per aquest aprenentatge o no, però el punt cert i segur és que cada vegada som més la gent -els i les habitants humans d'aquesta terra illenca- que tenim clar que la relació entre deterioració de la qualitat de la democràcia i deterioració ecològica no s'arregla amb polítiques d'economia ambiental, o, altrament dit, amb polítiques "ambientals-sostenibles" de creixement (sic). És aquesta convicció la que fa revifar el moviment social a favor del decreixement turístic. Sens dubte, és un moviment en la millor tradició de la defensa dels drets de ciutadania, en definitiva, de lesa democràcia.

Publicat originalment a dBalears (19-VI-2017)

dijous, 22 de juny del 2017

Les abstencions del PSOE


“En 1.600 páginas del Tratado, sólo hay 4 sobre nuestros derechos medioambientales. Tenemos diferencias en el modo de resolución de disputas, en el desequilibrio en la protección de los derechos laborales frente a los inversores y en la ausencia de penalizaciones en la violación al Tratado”
Aquestes són les opinions de Pedro Sánchez sobre el CETA (vegeu aquí)  però sembla que no són suficients raons per votar no!
El PSOE primer s'absté en la investidura de Rajoy, després s'absté a la moció de censura de PODEMOS, ara s'abstindrà en l'aprovació del CETA.
Molta abstenció, no?  Abstencions que sempre afavoreixen als poderosos.


dijous, 15 de juny del 2017

Temporalitat laboral



La setmana passada es publicaren les dades d'atur registrat, d'afiliacions a la Seguretat Social, i de contractes del proppassat mes de maig. Sembla que, amb una xifra de 41.429 persones formalment registrades a l’atur, un total de 526.115 registres d'afiliacions, i 75.066 contractes registrats, hi ha una satisfacció més o menys generalitzada. La cosa, podria anar millor, però va bé, diuen.

El més curiós de tot plegat és que el Govern, i la majoria de mitjans de comunicació posen l'èmfasi en l'increment interanual de 32.552 afiliacions (6,6%), i que la patronal es fixa, sobretot, en l'estirabot de contractes registrats (8.060 en termes absoluts, i un 12% en termes percentuals) d'aquest mes de maig, en relació a l'any passat.

Dic que és curiós perquè ningú repara en una dada clau: El maig de 2016 el nombre de contractes necessaris perquè creixés una afiliació (un registre) a la Seguretat Social era de 2,33; i enguany aquest nombre ha crescut fins a 3,75. És a dir, la temporalitat contractual segueix desfermada des de la Reforma Laboral del PP (2012).

Tot i que a final de maig d'enguany encara tenim 15.696 persones, el 37,8% del total de persones desocupades registrades, en atur de llarga durada (més de 12 mesos), una altra curiositat és que ens parlin d'un -18.8% de reducció interanual d'aquest col·lectiu. Sembla que ningú no vol reparar que, per a ser considerada persona aturada de llarga durada, aquests 12 mesos de permanència en situació d'atur registrat han de ser, sine qua non, ininterromputs. Per tant, amb un contracte de molt curta durada -posem per cas d'uns dies- es deixa de ser aturat o aturada de llarga durada.

Amb tot plegat, hom pot concloure que fa falta tenir sempre present el factor temporalitat a l’hora d’analitzar les estadístiques laborals, i, sobretot, és imprescindible una "nova gramàtica" per interpretar l'evolució  de la situació laboral. En aquesta gramàtica interpretativa allò clau és tenir en compte que la funció de l'ocupació remunerada com a factor d'inclusió social només es compleix si aquesta ocupació té uns nivells acceptables d'estabilitat, d'ingressos salarials, i de qualitat de les relacions laborals. Em tem que, per parlar de millora qualitativa de la situació laboral illenca, gairebé resta tot per fer!

Publicat originalment a dBalears (12-VI-2017) 

diumenge, 11 de juny del 2017

L'oxímoron de la política turística del Govern

I.- Els fets: Dimecres 31 de maig, a les 12.26 hores el GOB llança a l'opinió pública un comunicat "Contra la suposada Estratègia de Turisme Sostenible". Val a dir que el document “d’estratègia” governamental, amb el segell de quatre conselleries i dels quatre Consells Insulars, era, fins aleshores, un document desconegut per a l'opinió publica. La seva publicació s'ha d'associar a la promoció que fa el Govern de la conferència "Turisme sostenible: una estratègia competitiva", que ha d'impartir un ex assessor de Barack Obama, Juan Verde. Tot allò que es relaciona amb el "neoliberalisme progre" provoca una tremenda excitació al nostre govern autonòmic!

A les 16.54 hores del mateix dimecres 31 de maig, el Govern publica al Web oficial una notícia mitjançant la qual fa públic l'anomenat "Pla d'Equilibri Ambiental i Turístic (PEAT) 2017‐2020". Fins aquell moment era un document desconegut, i, és clar, per als que no creiem en les coincidències, sembla obvi que el nou document és un intent de tapar mediàticament les raonades crítiques contingudes en el comunicat matinal del GOB. És una forma molt peculiar de governar!

II.- Els continguts: Malgrat que el PEAT és un document extraordinàriament pobre de contingut, i, en la meva opinió, fruit de la improvisació, hom hi pot observar algunes qüestions prou preocupants, com ara: a) La dicotomia actual envers el turisme illenc no és quantitat versus qualitat. El veritablement transcendent és la dicotomia que gira sobre decreixement si, o decreixement no. El repte fonamental és decréixer desestacionalizant. b) Comença a ser preocupant l'aposta del establishment pel turisme de qualitat sense definir-lo (¿Turisme de luxe, inassolible per a les classes mitjanes i mitjanes baixes empobrides? ¿Demonització de la classe obrera de la qual en parla Owen Jones aplicada al turisme? c) La democratització de la política turística passa, almenys, per dues coses: Garantir l'aplicació de la llei, i promoure de debò la participació social en el seu disseny. Ni el document d’ “Estratègia de Turisme Sostenible", ni el del PEAT parlen d'una Inspecció de Turisme com cal, ni han passat pel sedàs de la participació. d) L'anunciat impuls de l'oferta de formació professional en l'àmbit turístic sembla ser una proposta de fer més, i, potser millor, el que s'ha fet sempre. És a dir: Teoria neoliberal del capital humà, mercantilització, i turistització de bona part del sistema educatiu. e) La gran renuncia (¿o el gran oblit?): En el PEAT es plantegen mesures relacionades amb matèries sobre les quals qui té la competència és l'estat Espanyol (per exemple la modificació de la LAU o la gestió dels aeroports). No obstant això, per fer versemblant l'objectiu de l'Estratègia de Turisme Sostenible "de foment de l'estabilitat i la qualitat en el treball" no es sol·licita la derogació de la Reforma Laboral de 2012 (sic).

III.- Conclusió: Parlar d'Equilibri Ambiental i Turístic sense decreixement turístic, i de millora de l’ocupació remunerada en el turisme sense derogació de la Reforma Laboral del PP és un oxímoron com un cove. Altrament dit, si el Govern vol fer una política turística equilibrada i sustentable de debò, el camí és un altre: A tocar d'aquest clic té una proposta: la que conté el document del GOB per a la campanya #overBOOMking.

Publicat originalment a dBalears ( 05-VI-2017)

dimecres, 7 de juny del 2017

Pla d'Ocupació de Qualitat de les Illes Balears: Un bon analgèsic


L'anomenat mercat laboral -l'espanyol i l'illenc- pateix des de fa temps el mal de la temporalitat excessiva. És un fet constatat que organismes internacionals, de tan diferent discurs com l'OCDE o l' OIT, estan indicant que la temporalitat laboral innecessària té a veure amb els problemes de productivitat, d'ocupabilitat, de distribució de la riquesa generada (és un factor important d'insuficiència salarial), de disfuncions de les polítiques de prestacions per desocupació, etc. etc.

És, per tant, urgent posar al centre del debat públic la necessitat de, en paraules de Vicente-Antonio Martínez Abascal, "la recuperació formal a la llei del principi de preferència pel contracte de treball de durada indeterminada i la consegüent delimitació legal, objectiva i precisa, de les causes excepcionals que autoritzin a subscriure contractes de durada determinada... Entre aquestes causes no hauria de figurar en cap cas la relativa al foment de l'ocupació per la via de la contractació temporal, ja que es tracta d'una causa genèrica que ha demostrat fins a la sacietat la seva contribució directa i exponencial a la eventualització i la precarietat en l'ocupació per la via d'abaratir els costos de la força de treball i de sotmetre addicionalment al treballador a condicions d'ocupació abusives o directament il·legals..." ("Balance de la reforma laboral de 2012". Pàgina 232. Editorial Bomarzo).

En definitiva, el que ens proposa el catedràtic i professor emèrit de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la tarragonina Universitat Rovira i Virgili és que es derogui la Reforma Laboral de 2012. Sense aquest requisit, em tem, que objectius del "Pla d'Ocupació de Qualitat de les Illes Balears 2017-2020" (POQIB) tan rellevants, com ara, "estendre unes condicions laborals dignes per a totes les persones treballadores, que permetin assegurar una feina de qualitat...", o "avançar cap a un mercat de treball més inclusiu", no deixen de ser unes lloables declaracions de bones intencions.

No obstant això, el POQIB té un gran valor que no es pot menysprear. Un diagnòstic compartit, unes accions acordades, i un pressupost compartit, no és poca cosa. Caldrà seguir, doncs, amb atenció l'evolució dels resultats, amb el benentès que qualsevol millora, encara que sigui petita o parcial, del nostre mercat laboral ha de ser celebrada.

Però mentiria si, en el marc actual de vigència de la Reforma Laboral del PP (un instrument dissenyat exclusivament per instaurar una brutal devaluació salarial i un mercat laboral no inclusiu), no apuntés el meu escepticisme quant a les millores qualitatives, i no només quantitatives (o estadístiques). Els meus dubtes tenen a veure amb la mencionada reivindicació del principi de preferència pel contracte de treball de durada indeterminada, i de dificultar l'acomiadament capritxós. És a dir, estan associades a la necessitat sine qua non de revertir la dinàmica que el mateix POQIB diagnostica afirmant que: "La contractació ha experimentat un fort impuls en els darrers anys, si bé es detecta un creixement dels contractes de poca durada, i fins i tot de molt poca durada i també de la rotació laboral". Aquesta dinàmica de temporalitat extrema pot, fins i tot, desvirtuar objectius del POQIB (si no són exclusivament estadístics), com ara el de la "reducció del 50 per cent dels aturats de llarga durada". Val a dir que, si no canviem la forma de mesurar-ho, amb un dia (o amb una hora) de contracte, es deixa de ser aturat de llarga durada (A tocar d'aquest clic hi trobareu una explicació).

En definitiva, el mercat laboral illenc no guanyarà en inclusió estructural si no es dificulta la sortida d'ell sense justificació, es reforça novament la negociació col·lectiva, i, com a conseqüència d'ambdues coses, els salaris tenen un creixement considerable. Bé estan els analgèsics -i el POQIB en pot ser un de bona qualitat- però no oblidem que la malaltia es diu Reforma Laboral del PP.

Publicat originalment  a http://elperiscopi.com/  (07-VI-2017)

dimarts, 6 de juny del 2017

Prou subcontractació i externalització de talent públic



La crisi provocada pels contractes per a la realització d'estudis que foren atorgats a empreses del cap de la campanya electoral de MÉS per Mallorca no ha estat mai, en el que és fonamental, un assumpte de legalitat o il·legalitat. Si inicialment es podia tenir algun dubte raonable, tot i que la darrera paraula la tindrà la Fiscalia, ha quedat bastant esvaït amb l'Informe (A F1/2017) de Control Financer.

Per una altra banda, no crec que en aquesta crisi siguin un element rellevant els dubtes sobre la rendibilitat dels estudis realitzats. Això està prou clar en la majoria -no en tots- dels treballs. Val a dir que, sense tenir ni la més remota idea sobre l'autoria, en un  article publicat a Diario de Mallorca el 25-10 2016 vaig afirmar (i ara que m'he rellegit els documents ho reiteraria) que "tant l'estudi ‘El consum cultural a les Illes Balears’, com el que han titulat ‘Aproximació a la determinació de l'impacte econòmic de la cultura a les Illes Balears’, s'han presentat com uns treballs de recerca pioners. Això és, si més no, una fal·làcia que, potser, pretengui ocultar la falta de transparència, participació i eficiència en l'elaboració d'aquest imprescindible pla de cultura que ja hauria d'estar en marxa. Curt i ras: en cap dels citats estudis hi ha massa de pioner ni d'innovador. El substancial d'allò que s'ha ‘estudiat’ en el primer dels esmentats treballs ja se sabia només consultant alguns productes estadístics de l'INE, de l'IBESTAT, i, sobretot, els anuaris d'estadístiques culturals del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, amb una novetat important: el que en aquestes estadístiques es nominen hàbits i pràctiques culturals, a l'informe del Govern més progressista de la nostra història autonòmica s'han transformat en consums culturals".

En qualsevol cas, aquest assumpte ha palesat -i això és el que em sembla més rellevant per al futur- una pràctica que qualificaria de subcontractació i externalització de talent públic. Amb això vull dir que no em sembla de rebut que, a tall d'exemple, tenint, com té la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el Centre Balears Europa, l'Ajuntament de Palma hagi de subcontractar a una empresa privada la gestió d'una sol·licitud de fons FEDER; que amb el potencial que té l'Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB) no pugui dissenyar amb recursos propis un "baròmetre turístic"; o que, amb els excel·lents professionals que hi ha a la Direcció General d'Innovació i Recerca, s'hagi d'externalitzar la diagnosi de l'economia del coneixement. Diguem-ho sense embuts: Una administració autonòmica que ha de recórrer a aquestes pràctiques per fer les diagnosis de la realitat que ha d'administrar, i, si és el cas, transformar, o és una pobra administració d'autogovern, o fa una utilització dels diners públics, si més no, poc exemplar.

Acabi com acabi l'afer dels "contractes menors de MÉS", seria molt recomanable que fos el darrer cas de nyaps semblants i, per tant,  s’implementessin  mesures per evitar que torni a passar una situació semblant. Altrament dit, bé estaria que s'aprofités la situació de crisi per a impulsar alguns canvis polítics-institucionals per tal reforçar i prestigiar el talent públic autonòmic. Se m'ocorre que, a tall d'exemple, és hora de reforçar l'IBESTAT, d'accelerar la reobertura del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears, o de posar en marxa un Institut Demoscòpic Balear.

Em diran que sóc un utòpic i, potser no els falta raó. Però, per si de cas, recordin que, en paraules de Xavier Antich, "tot el pensament utòpic sorgeix, en realitat, de l'activitat de la imaginació que especula amb una realitat altra que corregeixi les deficiències de la realitat existent" i que, més enllà d'aquest trist episodi de contractes menors, "imaginar un altre escenari, per a la nostra vida en comú, que esmeni la realitat en allò que ens apareix com a deficient i injusta, és l'única manera de no caure en la complaença per l'estat actual de les coses o de no convertir l'acció en una mera inèrcia i en una claudicació". En aquest sentit la gestió dels #AcordsPelCanvi  precisa un gir, perquè passats els dos primers anys de legislatura, té un preocupant tarannà claudicant.

Publicat a Diario de Mallorca (06-VI-2017)

diumenge, 4 de juny del 2017

Economia i Ecologia Política del Turisme

Aquest és el títol del curs que -coordinat pel GOB, La Hidra Cooperativa, i Alba Sud- comença el dimecres d'aquesta setmana, 31 de maig, i continuarà els dimecres 7, 14, 21 i 28 i el divendres 30 de juny.

El desenvolupament del capitalisme ens ha demostrat la cosa fal·laç que era pensar en un procés ininterromput de progrés. La consolidació de la globalització neoliberal ha generat un conflicte ecològic-distributiu que, en opinió de cada vegada més gent, és insòlit quant a la intensitat de la seva injustícia mediambiental i social. La formula autoritàriament imposada de sortida de la crisi-estafa, és a dir, el daltabaix financer-especulatiu que s'inicià en 2008, i que, convencionalment, es coneix com a Gran Recessió, és la política de la desigualtat i del deteriorament ecològic. A tall d'exemple, basta recordar el darrer informe d'Oxfam, que va posar a l'abast de tothom una dada feridora: només vuit persones posseeixen més que la meitat més pobra de tot el món; i també les insuficiències fàctiques del "capitalisme verd" per aturar l'escalfament global. Hom podria dir que el capitalisme ha mutat a pitjor. Hem passat d'un capitalisme, diguem-ne, amb "rostre humà" (el del pacte social), i, si més no retòricament, amb certa responsabilitat social i ambiental (el del neoliberalisme progre), a un, en feliç expressió de César Rendueles, capitalisme canalla.

Per una altra banda, a Mallorca, Eivissa, Menorca, i Formentera, juntament amb altres zones del planeta, vivim una insostenible revifada de la turistització de l'economia, la societat, i, fins i tot, de la consciència de bona part de la ciutadania. Hom podria dir que una bona part de la societat illenca no estrictament rica pateix una mena d' "alienació turística". Aquesta idea d'alienació -que he manllevat dels "Manuscrits econòmico-filosòfics" de Karl Marx- potser és la causa que dificulta que la majoria de la societat s'adoni que la turistització ja no garanteix els ascensors socials (la suposada "prosperitat compartida" del lloguer turístic és una gran fal·làcia), i que la situació ha degenerat en un capitalisme d'acumulació per disposició (David Harvey).

Posaria messions que en els debats d'aquest curs hi serà present la necessitat d'ecologitzar l'economia, i, per tant, de posar entrebancs al lliurecanvisme i al llibertinatge dels mercats, i de limitar el poder del capital. I, alhora, des de l'ecologisme social haurem d'espavilar per tal de concretar, en la mesura que seguem  capaços, que hem de posar fre a la mercantilització del treball i de la naturalesa. Val a dir que, un dels referents del decreixement, Ted Trainer, ens recorda sovint que el que cal és cercar allò que sigui suficient en comptes de perseguir sempre més. Pot ser una bona pista de per on ha d'anar el debat.

Sens dubte el "Curs Economia i Ecologia Política del Turisme" servirà per avançar en diagnosis concretes del desgavell ecològic i social actual, i en alternatives als grans reptes del segle XXI, de com aconseguim la justícia social i ecològica. Però per fer això hi ha una cosa prèvia i imprescindible: Cal que hi hagi pensament crític.

Us apunteu al debat? Clicant aquí teniu tota la informació.

Publicat originalment  a dBalears (29-V-2017)

divendres, 2 de juny del 2017

Rajoy, corrupció, i moció de censura


Ahir em va indignar llegir que Rajoy, després de la "dimissió" del Fiscal Anticorrupció Manuel Moix, havia dit que: "Hacer política es hacer las cosas a lo grande" y "no ocuparse por los chismes."

Ara acab de llegir el document del Consell Europeu "RECOMENDACIÓN DEL CONSEJO relativa al Programa Nacional de Reformas de 2017 de España" en el qual es pot llegir, entre altres coses relatives a la corrupció i a les males pràctiques en la contractació pública, el següent:
 “... a pesar del incremento del número de investigaciones en casos de corrupción a escala local y autonómica, ni se han diseñado estrategias preventivas específicas en esos niveles de la Administración ni tampoco existe una estrategia preventiva compartida entre ellos. Por otra parte, tampoco se ha hecho hasta ahora un seguimiento específico de otras deficiencias, como la ausencia de legislación para proteger a los denunciantes, el grado de independencia de la recientemente creada Oficina de Conflictos de Intereses y la inexistencia de normas que regulen las actividades de los grupos de presión.”

Per resoldre el problema estructural de la corrupció espanyola  és  condició sine qua non fer fora a Rajoy i companyia.

Indignar-se  no basta: Cal censurar a aquesta tropa!