diumenge, 26 de maig del 2013

PP (Pensions Precàries)



 
La publicació de la nòmina, corresponent al mes de maig 2013, de les pensiones contributives és molt útil per reflexionar sobre la més que provable retallada que ens ve a sobre. Què vol reformar la troica? Perquè el govern del PP  munta un Comitè d'Experts totalment al·lèrgic a les pensions públiques? (vegeu informació aquí) Perquè parlen de factor de sostenibilitat quan volen dir  privatització? Hi ha algú que se preocupi per la suficiència i equitat de les pensions?

La suficiència de les pensions  contributives públiques -principalment la de jubilació-  a més de ser un precepte constitucional[1], és un aspecte clau per a la cohesió social i per a que el país no s'empobreixi a un nivell insuportable. El nombre de persones que, posem pel cas, en aquest mes de maig cobren pensions és de 9.037.597 en el Regne de Espanya (174.346 a les Illes Balears). La pensió mitjana del mes de maig  es de 855,54 euros al mes en el conjunt de l'estat i de  les illenques un 9% menys (784,37 euros). Per tant, qualsevol  retallada a aquest ampli col·lectiu que té uns ingressos tan ajustat pot ser catastròfic en termes de suficiència, cohesió i justícia social.

El cas de la pensió de jubilació és encara més punyent perquè és el col·lectiu de pensionistes majoritari (5.430.419 en el conjunt del Regne d'Espanya i 106.604 a Balears) i, donat que aquesta pensió és la que té un aspecte més  substitutiu del salari o de l'ingrés dels autònoms, és mal de suportar una retallada a pensions mitjanes de 978,34 euros al mes pel conjunt d'Espanya i de 895,86 pel que fa a les de les illes. I tanmateix és la que  troica  (i el PP a les seves ordres) té més  entre sella i sella.

Perquè? Idò perquè -sense menystenir les altres: invalidesa, viudetat, orfandat, a favor de familiars-  les de jubilació són les pensions que, en els darrers anys  han anat millorant en suficiència. A tall d'exemple val a dir que, amb les dades disponibles, les noves pensions de jubilació reconegudes en el passat mes de març tingueren en el conjunt del Regne d'Espanya una quantia mitjana de 1.280.88 euros al mes i de 1.120,51 pel que fa a les 516 pensions noves illenques.  Aquesta modesta millora és fruit d'una correlació de forces no del tot desfavorable, per la repercussió electoral i capacitat de mobilització social per oposar-se a qualsevol retallada injustificada i no dialogada, de les pensions.

Està  clar que la troica,  de la mà del  PP,  ha decidit retallar les pensions  actuals i  futures. La idea (la mala idea) és que els i les  pensionistes  siguin una part important de la nova classe social que, en el seu molt recomanable primer llibre traduït al castellà,  Guy Standing  titula  EL  PRECARIADO.  Una dada que corrobora aquesta tendència:  L'Enquesta a les persones sense llar que ahir publicà l'INE (disponible aquí)   ens informa que al Regne d'Espanya hi ha 710.000 persones jubilades sens llars, un 1,6% del total. Quants hi ha a les Illes Balears?

Aquesta deriva  es pot evitar, clar que si!.  Però cal mobilitzar-se. El dia 1 de juny és  una bona ocasió: Els pobles units contra la troica.

[1] L'article 50 de la Constitució Espanyola diu que “Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”.

dijous, 23 de maig del 2013

Desfent mites



Publicat a www.elperiscopi.com

Hi ha diverses accepcions de la paraula mite. Pot referir-se a una història de caràcter sagrat i “explicar” l'origen del món i de l'univers (la mitologia clàssica). També pot emprar-se aquesta paraula per referir-se a alguna cosa falsa però difosa àmplia i reiteradament com a certa; aquest significat de mite està molt proper al que es coneix com a “llegenda urbana”. En aquest comentari la utilitzo en aquest segon significat. Millor dit, en aquest cas la paraula mite es podria emprar com un sinònim de les mentides del poder sobre el mercat de treball.

Això ve al cas d’una informació oficial cabdal que ahir va publicar l’INE: Les variables de submostra de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de 2012 (disponible aquí). És una informació que, tant en allò que fa referència a l’àmbit del Regne d’Espanya, com pel que fa a les Illes Balears, paga la pena escodrinyar amb atenció. Moltes mentides repetidament dites pel poder queden desmentides. Dels molts mites del Govern de Bauzá, que amb la informació oficial queden molt malt parats, només en comentaré tres. Ja hi haurà altres ocasions per seguir desfent embulls.

Diuen que millora l’ocupació, però resulta que el nombre d’assalariats a empreses (no confondre amb l’auto ocupació forçada) ha passat de 379.700 l’any 2011 a 368.600 l’any  passat, es a dir ha baixat un 3%. Val a dir que la caiguda de la població assalariada ha estat del 14,8% des de l’inici de la crisi (any 2008).

Bravegen que l’atur registrat baixa, però allò que queda demostrat és que el registre del SOIB és molt poc rellevant en matèria d’intermediació laboral. A l’any 2012, només un 1,1% dels assalariats tenen el treball que tenen per mediació d’una oficina púbica d’ocupació. El registre d’atur baixa més per la finalització de les prestacions de desocupació, i pel desànim dels demandats de feina, que no per qualsevol altra circumstància. En aquest sentit la gairebé eliminació del subsidi d’atur per a majors de 55 anys, (una de les darreres malifetes del PP), és una excel·lent mesura per fer baixar l’atur registrat. Atents!

Presumeixen d’incentivar els emprenedors i la creació de noves empreses, però mentre el nombre d’empreses amb assalariats (tot i que sigui un) baixa, augmenten espectacularment els ocupats independents. L’any 2012 s’ha arribat al rècord del 13,9% del total de població ocupada. Una autèntica barbaritat que dóna prova de l’acceleració de la precarietat laboral a base d’un augment dels treballadors autònoms econòmicament dependents o falsos autònoms. 

Per cert: Com va el Pla d’Ocupació promès? Incorporarà una diagnosi de la situació del mercat laboral illenc? Em moro de curiositat!

dimecres, 22 de maig del 2013

El dia de la ira (Cambodja)


Fotografies que m´atreveixo a compartir


A Cambodja, el 20 de maig,  es commemora “el dia de la ira” per no oblidar el genocidi de Pol Pot. Veure en directe el dolor del poble i les ferides, encara presents,
  impressiona. I molt!

Fotos, agost 2011 (Nom Pen)









Els aturats estrangers se'n van



Estar en atur té repercussions materials, com ara, descens de la capacitat adquisitiva i acceleració del risc d'exclusió social etc. Són les conseqüències més immediates i tenen repercussions macroeconòmiques: baixa el consum i l'estalvi. Però també  té conseqüències, sobre tot quan parlam d'atur de llarga durada, socio-psicològiques (desànim, auto culpabilització, etc.), professionals (obsolescència de les qualificacions  adquirides, etc.) I tenen repercussions macrosocials: pèrdua de capital humà, descohesió social... Per molt que els ideòlegs neocons insisteixin, el més normal, amb les excepcions que confirmen la regla, les persones en atur (registrades o no) pateixen situacions de manca de treball no desitjades.

Aquesta situació no desitjada és particularment punyent per a la gent que no té xarxa familiar, o la té molt dèbil, per exemple, els aturats de llarga durada estrangers. Aquest col·lectiu ha passat d'estar composat per un total de 561 l'any 2008 a enfilar-se a 4.695 l'any 2011. A partir d'aquesta data comença un degoteig de baixes del registre. Se'n van als seus llocs d'origen o a l'economia submergida però, òbviament, això no vol dir que se creï ocupació ni que la situació del mercat laboral millori. Contràriament al discurs governamental que defensa que a Balears hi ha reducció d'atur des de fa alguns mesos, jo mantinc la tesi que el deteriorament d'aquest mercat ha arribat a un extrem que, fins i tot, alguns registres s'han anat en orris.

Les dades d'afiliacions a la Seguretat Social de persones estrangeres, confirma aquesta tesi?  Penso que sí. A les dades que ahir se feren públiques (disponibles aquí), les corresponents al mes d'abril d'enguany, hi ha una aparent variació interanual positiva del 0,33%. Però allò que realment passa és que, per diverses regulacions administratives hi ha moltes altes de treballadors i treballadors de les llars que ja hi eren i que ara emergeixen. A tall de exemple, a partir de l' 1 d'abril de 2013, els treballadors/es de la llar que prestin els seus serveis durant menys de 60 hores per ocupador hauran de formular directament la seva afiliació.
Si descontam les afiliacions de persones estrangeres del règim de la llar, resulta que la variació interanual és de -756 afiliacions, una baixada interanual del -1,34%. Tot quadra. Els aturats estrangers se'n van. A poc a poc fan el camí de retorn. I ja preparen el retorn a l'Espanya en blanc i negre. A la Espanya de la migració a l'estranger (vegeu aquí). La dictadura franquista no podia donar oportunitats de futur a la gent jove. La dictadura de la troika (FIM, BCE, UE) tampoc.

Publicat a www.elperiscopi.com

divendres, 17 de maig del 2013

Les crisis de les pensions



Aquí vos deixo un article que avui em publica  Diario de Mallorca 

Les pensions públiques, singularment les de jubilació, estan en una doble crisi. Per una banda pateixen una crisi de suficiència, que s’agreuja en l’actual context de crisi social. Ja no és només que la pensió, d’una mitjana d’uns vuit-cents setanta euros, no basti per dur una vida amb uns estàndards mínims de dignitat personal. Tingui’s en compte que, per arribar a aquesta mitjana, hi ha moltes persones jubilades que cobren quantitats sensiblement més baixes, i que la magnitud de fenòmens socials, com ara, l’atur de llarga durada que afecta cada vegada a més persones, i el número de llars amb tots el seus membres actius en atur que ha augmentat molt, provoca una mena de “familiarització de la pensió”. És el que passa amb el cada cop major nombre de persones amb edat i capacitat de treballar, que malviuen amb la pensió dels pares o dels padrins.

Per una altra banda, estam en presència del que podrien anomenar crisi de legitimitat democràtica de les pensions públiques. Què vol dir això? Idò que ha perdut revifada la idea de que l’Estat del Benestar -del qual les pensions en són una peça clau– és imprescindible per garantir graus d’equitat i cohesió social pel bé comú, la concòrdia i el govern en democràcia. En aquest sentit hom ha de recordar que l’article 50 de la Constitució Espanyola diu que “Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat”. Efectivament  aquest és un precepte més lligat a la recuperació, desprès de la llarga dictadura franquista, de la democràcia i no tant al precepte de la darrera reforma constitucional, que l’estiu de 2011, en plena “dictadura del mercats” va imposar la limitació dels dèficits públics i l’anomenada estabilitat pressupostària. Hem passat del “Els poders públics garantiran...” a la exigència de “factors de sostenibilitat” que es suposa tenen l'objectiu de mantenir la proporcionalitat entre les contribucions al sistema (cotitzacions a la Seguretat Social) i les prestacions esperades del mateix (pensions, fonamentalment de jubilació). Però el problema és que allò que està en crisi és el sistema de contribucions per mor de la crisi de l’ocupació i de la baixada dels salaris. La devaluació interna, instrumentalitzada amb les polítiques d’austeritat compulsiva i la Reforma Laboral, provoca una forta devaluació del finançament del sistema públic de pensions. Es a dir, el sistema actual de pensions, a l’estar basat en les cotitzacions, té problemes financers a curt i mig termini derivats de la destrucció d’ocupació i de la devaluació dels salaris. Els problemes a llarg termini estan més associats al creixement demogràfic, la millora de l’esperança de vida i la conseqüent permanència en el sistema. Mentre no es solucioni el problema del finançament del sistema, les reformes basades únicament en la reducció de costos (i de prestacions) estan abocades al fracàs.

Aquestes són les crisis de les pensions –les de suficiència i legitimitat democràtica- i no unes altres. No hi ha cap crisi de liquiditat a curt termini i, en tot cas, per fer front a possibles problemes de tresoreria, existeix el Fons de Reserva. La immensa majoria d’ informes que no tenen un marcat biaix ideològic o interessos en la privatització de les pensions determinen la solvència econòmica del sintema públic de pensions per les properes dècades.

D’aquestes coses, amb informació de l’estat de situació de les pensions a Balears, en parlam en el número 18 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO al que podeu accedir a www.gadeso.org. En qualsevol cas, puc avançar allò que em sembla més rellevant de les dades: L’any 2012 el total de població balear beneficiària de pensions de la Seguretat Social arribà a 173.784 persones, és a dir el 19,1% del total de població major de 16 anys. El col·lectiu majoritari és el de pensionistes de jubilació amb 105.798 persones (el 60,1% sobre el conjunt de població beneficiària) i crida l’atenció que el segon col·lectiu en importància sigui el de pensionistes de viudetat, que suma un total de 43.824. Pel que fa a les quanties val a dir que l’any passat acabà amb un valor mitjà del total de pensions en vigor de 764,88 euros i de 872,46 euros per la pensió de jubilació. Però allò manco conegut és que el conjunt de pensions noves (les reconegudes durant l’any 2012) tenen un valor mitjà de 930,06 euros i de 1.129,19 euros per la pensió de jubilació, la qual cosa vol dir que la diferència de les pensions noves en relació al total de pensions en vigor és del +21,60% pel total de pensions i del +29,43% pel que fa a la pensió de jubilació. Per acabar aquesta bateria de dades diré que -amb dades de 2011, les darreres disponibles- el percentatge de la pensió de la jubilació en relació al darrer salari cobrat és del 68,4% a Balears i del 78,3% en el conjunt de l’Estat Espanyol i que la pensió mitjana de Balears dels homes fou un 38,4% superior a la de les dones.

Acabem aquestes reflexions i anàlisi de dades amb una doble conclusió: Per una banda consideram cabdal augmentar la transparència i la informació sobre l’estat de situació del sistema públic de pensions i per això s’haurien de millorar el contingut i accessibilitat pel públic en general de les estadístiques sobre pensions. Seria imperdonable que s’eliminés la informació que, fins ara, ha proporcionat la Memòria del CES de les Illes Balears. I per una altra banda, cal emfatitzar que el consens polític i social és bàsic per a qualsevol reforma de les pensions. És fonamental reforçar els marcs de diàleg social existents i el “Pacte de Toledo” com a àmbit polític-institucional de diàleg i consens, en front de qualsevol intent d’imposició d’organismes supraestatals.
Convindria que els partidaris de  reformes radicals del sistema de pensions prenguessin en consideració que, en paraules de Belén Barreiro, “l’empobriment del país està destruint les bases del recolzament de la democràcia i de l’economia de mercat”. Alerta, idò, a passar-se de frenada amb tanta austeritat compulsiva que no farà altra cosa que aguditzar la crisi de suficiència de les pensions públiques i de la legitimitat democràtica de l’Estat Social i de Dret. 

dimecres, 15 de maig del 2013

Dos anys de 15-M



Ja fa dos anys que, de sobte, gent anònima però molt indignada sortí al carrer. La inicial mobilització del 15-M va sorprendre a l’establishment i, reconeguem-ho, la magnitud de la mobilització sorprengué als propis convocants i a gairebé tots els que després no s’han estat de dir que ho havien previst.


Penso que el 15-M significà moltes coses i, sens dubte, la principal va ser el punt i final al papanatisme sobre el procés de transició de la dictadura a la democràcia parlamentària que, a finals dels anys setanta del segle passat,  es produí en el Regne d’Espanya. Es pot comprendre que la dreta hagi convertit el resultat d’una determinada correlació de forces al seu favor, i un seguit de renúncies (voluntàries i involuntàries) per part de l’esquerra, en una mena de santedat. S’entén molt manco que bona part de l’esquerra s’hagi convertit en una colla de fans, acrítics i devots de la Santa Transició.


Pot ser que durant anys -mentre es vivia en la bombolla financera i del consumisme- els mals de fons (absència de democratització de la democràcia formal, revifada de les desigualtats socials, etc.) passessin desapercebuts. Els grans debats eren uns altres (quins?). En qualsevol cas hauríem d'assumir que molts no vam voler pensar massa per no molestar de més al sistema. No havíem llegit i rellegit, posem per cas, la “Breu Història del neoliberalisme” de David Harvey?


Que veinte años no es nada”  diu, amb raó, el tango. Idò dos anys no arriba ni a un sospir. Però no em puc estat de lamentar que, des d’aquell maig de 2011,  s’hagi revolucionat tant poc la societat, la política, el moviment sindical o el món de l’empresa. A aquestes contrades semblen impossibles moviments tranversals que influeixin, de debò, en els programes dels partits polítics -des de la socialdemocràcia formal fins a la seva esquera unida oficial, al moviment sindical i al món de l’empresa. No hi ha embranzida per un moviment semblant a Utopia de França. Cal recorda que a la introducció del Manifest Utopia s’afirma que “per a construir és necessari, primer, desmuntar i per a això hem d'identificar les alienacions que hem de combatre. Per a Utopia, les primeres alienacions de les nostres societats desenvolupades són: el dogma del creixement com a solució als nostres mals econòmics, el dogma del consum com a únic criteri per a la realització individual i la centralitat del valor treball com a única organització de la vida social”.


Efectivament alguna cosa es mou. Hi ha algunes crides a engegar “processos constituents” i intents de reformular algunes idees totèmiques de la socialdemocràcia. Però em sembla que, fa no fa, tot és massa offside o pur instint de supervivència.


En tot cas el 15-M  té molt a veure amb el millor d’aquesta etapa de resistència i mobilització social contra la dictadura dels mercats que ha imposat el turbocapitalisme. Té a veure amb la  dignitat d’ Ada Colau i de les PAH,  amb la de Biel Huguet i de tots els Padrins i Padrines Flautes, té a veure amb la Plataforma Crida per una  Educació  Pública i de Qualitat... i tindrà a veure amb mobilitzacions com la de Pobles Units contra la Troika. Hi ha futur!  El fi de la historia és molt llunyà.

Publicat a www.elperiscopi.com

dimecres, 8 de maig del 2013

Aturat desanimat, president estràbic


Ahir es varen publicar les dades d'atur registrat  i de les afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril de 2013. Ambdues xifres milloren en relació al mes anterior, cosa absolutament lògica i que passa cada més d'abril des de que la meva padrina (que en pau descansi) començà a fer feina els estius a la cuina d'un hotel. És a dir, des de que som -i ja fa molts anys- una de les regions europees més estacionals. Però el que paga la pena és no perdre de vista que la primavera ha començat amb 84.041 persones aturades registrades.  Efectivament hi ha una baixada de  6.535 persones (un 7,21%) en relació al mes de març i de  5.766 (un 6,42%) en relació al mateix mes de l'any anterior. Però s'ha de prestar atenció a la següent dada: L'atur de persones estrangeres representa el 31% de la baixada d'atur mensual i més del 64% de la baixada anual. La qual cosa ens indicaria que la baixada d'atur registrat està molt associada a la sortida del nostre mercat de treball de persones estrangeres. Algunes d'aquestes persones  retornen als seus països d'origen i  d'altres transiten cap al mercat laboral sumergit.
 
Per un altre costat, la  dada  d'atur de persones menors de 25 anys,  explica  també la baixada d'atur registrat en clau d'atur desanimat (persones aturades que, davant la inexistència d'ofertes de feina, no renoven la demanda d'ocupació en el SOIB) i en els efectes estadístics de la normativa que regula el registre d'atur. L'atur interanual d'aquest col·lectiu baixa un 17,1%,   mentre que el de majors de 25 anys ho fa només en un 4,8%. Hi ha més treball per a els joves? No, ans el contrari.  El que hi ha és un cert efecte substitució de treball adult  per treball jove (ma d'obra a un preu raonable substituïda per una de preu de saldo), però allò fonamental és que hi ha una forta sortida de les llistes oficials d'atur cap a les ofertes formatives del SOIB que, per cert, són cursos per a la obtenció de certificats de professionalitat i, per tant , de llarga durada. Una oferta formativa pròpia d'una situació de bonança i no d'extraordinària precarietat com l'actual. Estam fent unes Polítiques Actives d'Ocupació adequades a una situació laboral amb un atur de llarga durada (més de 12 mesos ininterromputs en atur sense participar a cap programa de PAO) equivalent a un percentatge  d'un dígit sobre el total d'atur registrat; però absolutament equivocada amb un atur de llarga durada del 34,8%.
 
Tot plegat, amb la dada d'altes d'afiliacions a la Seguritat Social (384.169 de mitjana)  que, per molt que tingui un augment, per raons exclusivament estacionals, del 7,25% en relació al mes anterior, ens segueix informant de la pèrdua estructural de llocs de treball amb una  baixada en termes interanuals de 0,45%, hom pot entendre que  hi hagi molt desànim i poques expectatives de trobar feina.
 
No hi haurà ànim fins que el president JR Bauzá pugui escriure un article semblant al que ahirpublicava a El País el seu col·lega del PP i president d'Extremadura. Vos imagineu que el nostre president pugues escriure això:  “Durante casi dos años de Gobierno hemos tomado muchas decisiones: solicitar al Gobierno central subir los impuestos a los ricos, mantener el impuesto de patrimonio; nos opusimos y pagamos la paga extra a nuestros funcionarios; hemos luchado por nuestra industria de renovables e incrementado los impuestos a las nucleares; hemos aplicado deducciones para que el IVA cultural en Extremadura sea del 13% y no del 21%, lo mismo con el material escolar; hemos iniciado una reforma de nuestra ley electoral para que se abran las listas políticas en nuestra región a la sociedad civil; hemos sido pioneros en la aprobación de una la Ley de Transparencia...”
 
Jo no m'ho imagino.Tenim un president estràbic. Amb un ull mira els seus negocis i amb l'altre les ordres dels poderosos. Tot manco mirar de cara els problemes dels seus conciutadans amb més necessitats. Són les persones les que han de millorar i no només les estadístiques oficials!
 Publicat a www.elperiscopi.com

dijous, 2 de maig del 2013

Hay alternativa

BOAVENTURA DE SOUSA SANTOS
Publicat a Público.es 1/5/2013

La muerte de Margaret Thatcher sirvió de motivo para revisitar y debatir el eslogan que la hizo famosa: TINA (There Is No Alternative), o sea, no hay alternativa al capitalismo neoliberal. Mucho se discutió sobre lo que podría y debería haber sido hecho de otro modo y solamente los conservadores (y tal vez ni todos) permanecieron fieles a la bondad absoluta del eslogan. Los indicadores de bienestar de Inglaterra tienen hoy valores muy inferiores a los de la época en que Thatcher llegó al poder. Nada de esto tuvo relieve en la Europa continental y la razón es sencilla: la zona del euro vive de forma aguda una nueva versión de la TINA, las políticas de austeridad impuestas por Alemania. El daño social que la nueva ortodoxia puede causar en Europa es muy superior al que causó en Inglaterra, pero tenemos una moneda que, a pesar de común, es administrada apenas por un país, porque no tenemos un mar del Norte para descubrir petróleo y porque el nivel de bienestar del que se parte es ya bajo en algunos países, como es el caso de Portugal. ¿Estaremos condenados a solo cuestionar eficazmente la nueva ortodoxia cuando los jóvenes europeos asistan al funeral de Angela Merkel y la degradación social haya alcanzado el nivel de catástrofe?


Para responder negativamente a esta pregunta son necesarias dos condiciones: identificar las alternativas y disponer de actores políticos capaces de luchar por ellas. En este momento, en Portugal como en otros países europeos, la reflexión seria sobre estas condiciones fue relegada a los márgenes de la sociedad política, sean ellos los jóvenes indignados y las masas de desempleados decididos a luchar en la calle para huir del abismo del suicidio, o los grupos de activistas e intelectuales forajidos de la mediocridad partidaria para poder pensar críticamente y actuar de manera que no contradiga el pensamiento. En esos márgenes reside la esperanza. El próximo 11 de mayo, los forajidos de la mediocridad partidaria se reúnen en Lisboa en el coloquio Vencer la crisis con el Estado Social y con la Democracia. Me refiero a la iniciativa del Congreso Democrático de las Alternativas. Los participantes saben que se enfrentan a un enorme desafío: identificar, a partir de los márgenes, alternativas que sean menos marginales que ellos mismos. O sea, crear una contra-hegemonía creíble entre los ciudadanos y las organizaciones sociales como condición previa a cambiar los partidos existentes o, en caso de que fuese inviable, a crear nuevos partidos. He aquí los desafíos

.
Primero, vencer la barrera de comunicación social, hoy dominada por intereses y comentaristas que, como máximo, quieren que todo cambie para que todo siga igual. Segundo, explotar la idea de que, en la lucha social, la renovación de la izquierda puede venir de los que saben que están en el lado de la dignidad sin distinciones marcadas por los pasados de izquierda y/o de derecha. Tercero, no renunciar a concebir la cohesión social en el único terreno en el que no es la pócima milagrosa de los discursos presidenciales: en la disminución de las desigualdades sociales y en la eliminación de las discriminaciones sexuales, raciales, religiosas. Cuarto, mostrar que la democracia necesita ser constantemente democratizada so pena de ser secuestrada por dictaduras varias, sean éstas el capital financiero, la corrupción endémica, los autarcas dinosaurios, los legisladores que legislan en defensa propia por el encanto de un corto viaje entre los escaños parlamentarios y el bufete de abogados, o los dueños de supermercados que enseñan educación cívica a los portugueses como si estos fuesen una oferta más. Quinto, convencer sobre todo a los jóvenes de que la apatía social es tan antidemocrática como el terrorismo y que hay más activismo más allá de Facebook y Twitter. Sexto, hacer las cuentas de manera que quede claro que los portugueses nunca vivieron por encima de sus posibilidades, excepto el 1% que hizo fortuna en paraísos fiscales, en las sociedades público-privadas, en los fraudes bancarios, en comisiones ilegales de obras públicas innecesarias, en premios de gestión que, al final, fue ruinosa, en honorarios astronómicos de gestores entrenados para dar beneficios a patrones chinos extorsionando los últimos céntimos a consumidores empobrecidos también por el recibo de la luz. Séptimo, dar voz a la lección de la historia europea de que el Estado Social no es un peso o una "grasa" sino un músculo imprescindible de la cohesión social, del desarrollo y de la democracia. Octavo, prestar atención especial a los técnicos de la administración pública y a las fuerzas de seguridad, mostrándoles que la otra cara de la austeridad es el desprecio por la condición de ciudadanía y la represión de la protesta social, y que se deben mirar en el espejo de cada víctima que hayan provocado.


* Boaventura de Sousa Santos es doctor en Sociología del Derecho por la Universidad de Yale y catedrático de Sociología en la Universidad de Coímbra.