divendres, 29 d’octubre del 2021

Vaga i fems


 Publicat originalment a dBalears  (25-10-2021)

Vaga: Els dies de vaga efectiva dels treballadors de recollida de fems a Menorca, i a bona part dels pobles de Mallorca, ha sigut exemplars: Una mobilització massiva; amb una dinàmica assembleària, i, conseqüentment, d'empoderament dels treballadors; sense cap incident; amb un impecable funcionament, malgrat els "serveis mínims" abusius, dels piquets informatius. És un conflicte transcendent, en un context de gairebé absència absoluta de vagues en el món illenc de les precarietats laborals i vitals. Aquesta vaga fa evident que "l'efecte disciplinari" que la precarietat provoca sobre les classes subalternes és vencible. Potser, aquest és el valor simbòlic més gran de la vaga! Unes paraules plenes de lògica en un moment de vaga "ajornada i no desconvocada”, segurament descontextualitzades i difoses maliciosament, del dirigent de CCOO Miguel Pardo poden ser un pretext per linxar a un sindicalista, i, de retruc, al dret a vaga, i poca cosa més.

Val a dir que, qualsevol vaga en els serveis públics, siguin o no especials per a la comunitat, té efectes directes sobre la ciutadania. En aquest sentit, el moviment vaguista de recollida de fems planteja una qüestió rellevant: Si la gestió dels serveis públics es privatitza, amb quins criteris es gestiona el conflicte entorn de la negociació col·lectiva? A unes empreses concessionàries, generalment multisectorials, i, en alguns casos, multinacionals, i amb forta participació de fons d'inversió voltors, que tenen com a objectiu únic els beneficis empresarials, se les pot tractar amb "cera del Corpus" en temes, com ara, serveis mínims, o "restauració de la normalitat" una vegada el conflicte s'ha acabat o està en un téntol? O caixa o faixa: O gestió pública (amb l'exigència d'autoregulació del dret de vaga), o gestió privada amb totes les conseqüències.

En el cas de la vaga dels treballadors de recollida de fems s'ha posat damunt la taula una altra qüestió força cridanera: La insensibilitat de les institucions municipals afectades envers les condicions de treball precàries d'aquest sector. La problemàtica no és nova, ni ho és la conflictivitat. Sobta, idò, que, si més no, els ajuntaments, especialment aquells amb equips de govern d'esquerra diversa, hagin fet tan poc per posar fi a la precarietat d'uns treballadors que presten un servei municipal tan rellevant. La precarietat i la desigualtat són marca de les dretes, però sembla que per a la diversitat d'esquerra municipal la qüestió sociolaboral de les empreses que subcontracten no és una de les seves prioritats. Parafrasejant al que fou dirigent de la CGIL (el gran sindicat italià que fa unes setmanes va sofrir un atac per part de les hordes feixistes a la seu de Roma) i del PCI, Bruno Trentin, la qüestió és si l'esquerra vol canviar el treball [precari] i la vida [precària], o només conquerir el poder [de gestió del que hi ha].

Fems: Els fems que s'han de retirar per via d'urgència són en els que habita el pseudofeixisme: Els que puden a desigualtat i a precarietat vital, l'artefacte al complet de la legislació laboral de l'austericidi (singularment les Reformes Laborals de 2010 i 2012), la precarietat, la pobresa laboral, la manca de democràcia en la jornada laboral, la gestió privada dels serveis públics, el -diguem-ho així- "sentit comú neoliberal" que idealitza el diàleg social sense conflicte... En aquest objectiu cal reforçar tarannàs democràtics. El veto no ho és gens democràtic!

divendres, 22 d’octubre del 2021

Hem après alguna lliçó de la pandèmia?

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-10-2021)

Just abans de la pandèmia de la covid-19, en cada vegada més amplis sectors acadèmics i de l'activisme revifava el record d'aquella cèlebre frase de "l'autoregulació per a resoldre tots els problemes s'ha acabat: le laissez-faire c'est fini. Cal refundar el capitalisme (...) perquè hem passat a dos dits de la catàstrofe", pronunciada el 2008 per l'aleshores president de la república francesa –i avui condemnat per corrupció- Nicolas Sarkozy. No van ser res més que paraules vanes d'un presumptuós president dretà, i el capitalisme, lluny de refundar-se, va accentuar les seves característiques estructurals de les primeres dècades del segle XXI: 1. Redistribució negativa de la renda i la riquesa a la inversa, és a dir, d'allò que en sociologia es coneix com a Efecte Mateu, i que, resumidament, consisteix en aquella construcció social en la qual "el ric es fa més ric, i el pobre es fa més pobre". 2. La seva intrínseca dinàmica de creixement sense límits. Recordem que en el Sisè Informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) s'assenyala que l'única manera d'evitar el col·lapse climàtic és apartar-se de qualsevol model basat en el creixement perpetu. Doncs, mala peça al teler si, com sembla, la "nova normalitat" és només reverdir, i fer un poc, només un poc, més compassives aquestes dinàmiques prepandèmiques. El punt assenyat, com fa, per exemple, Andreu Missé en el seu article editorial del número d'octubre de la revista Alternativas Económicas, és proposar-se com a nova normalitat "Superar el capitalisme".

Potser és arriscat qualificar la pandèmia com "la" catàstrofe, però, parafrasejant Sarkozy, si el 2008 vam estar a dos dits, a les Balears de monocultiu turístic el 2020 segur que hem estat a menys d'un dit de la catàstrofe. Tot plegat em fa pensar en aquell extraordinari text intitulat "Mesurar les nostres vides: les limitacions del PIB com a indicador de progrés" subscrit pels Premis Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz i Amartya Sen, i pel destacat economista francès Jean-Paul Fitoussi. Aquell informe recollia les conclusions d'un encàrrec formulat, precisament, pel mateix president de França que no va fer cas ni a les seves pròpies paraules sobre la refundació del capitalisme, ni a les conclusions i propostes d'aquests experts. El cas és que, en la presentació del citat informe, Stiglitz va pronunciar una frase molt potent: "El que mesuram afecta a les decisions que prenem". Fa tretze anys això era crucial, ara, en plena emergència climàtica i social, és una qüestió vital. Altrament dit: Per a imaginar una normalitat diferent de l’anormalitat prepandèmica, hauríem d'incorporar nous indicadors de mesurament.

En matèria d'ocupació laboral, continuam privilegiant les dades quantitatives de registres administratius pensats per a funcions diferents de les estadístiques (atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social), i de productes estadístics com ara l'Enquesta de Població Activa (EPA) amb una metodologia que fa gairebé impossible distingir entre població ocupada i població subocupada, o entre població assalariada i/o autònoma i població precaritzada. I tanmateix, una realitat laboral tan complexa, i que genera profundes desigualtats com la insular requereix, a parer meu, mesurar el grau d'integració social del treball remunerat. És a dir, tant com la taxa d'ocupació o d'atur, hauria de preocupar-nos la taxa de pobresa laboral.

Vet aquí un altre exemple: Urgeix una nova mirada sobre l'eficàcia de les polítiques socials públiques. En aquest sentit, la prestigiosa Fundació ISEAK (Initiative for Socio-Economic Analysis and Knowledge) acaba de publicar un informe sobre "l'impacte de l'Ingrés Mínim Vital per Comunitat Autònoma". Pel que fa referència a casa nostra, la conclusió més cridanera és que "l'IMV a les Illes Balears no compleix el seu objectiu fonamental d'erradicació de l'extrema pobresa". La pregunta escaient és: No ha arribat l'hora de tenir un indicador d'efectivitat de les polítiques contra l'empobriment pròpiament autonòmiques, com, per exemple, la Renda Social Garantida (RESOGA)?

En qualsevol cas, les esfereïdores últimes dades de l'informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN), com ara que una de cada dues persones de les Illes té dificultats per a arribar a final de mes, i un 22% es troba en una situació de risc de pobresa, ens interpel·len, si més no per decència, a avaluar els "èxits" econòmics d'una altra manera a la mainstream d'abans de la pandèmia.

I, per a acabar: Per què no innovam en matèria social posant, com està fent Catalunya, en marxa un pla pilot per a implementar la Renda Bàsica Universal? Sens dubte, els seus resultats constituirien un potent indicador  per avançar vers una normalitat en que es noti que alguna lliçó hem après de la pandèmia.


dijous, 21 d’octubre del 2021

Ocupació [del Sàhara Occidental] S.A.

Publicat originalment a dBalears (17-10-2021)

Dissabte d'aquesta setmana, 23 d'octubre, a les 11.00 hores al Cine Ciutat de Palma, hi ha un acte important: L'Associació d'Amics del Poble Saharaui de les Illes Balears (AAPSIB) ha organitzat una presentació d' "Ocupación S.A.". El documental, dirigit per Laura Daudén i Sebastià Ruiz Cabrera, és un molt bon producte cinematogràfic que paga la pena veure a la pantalla gran, i envoltat de la màgia sempre present a una sala de cine.

Però "Ocupación S.A." –un projecte de l'ONG basca Mundubat- és, sobretot, una denúncia –excel·lentment documentada- de la il·legal explotació econòmica i de l'espoli silenciat del Sàhara Occidental. En paraules extretes de la presentació oficial del documental, "Ocupación S.A. és el retrat d'una traïció. Amb un enfocament minuciós i inèdit, el documental exposa els noms i cognoms dels empresaris i polítics espanyols involucrats en l'explotació econòmica del Sàhara Occidental, l'última colònia d'Àfrica, i un dels territoris més violents, militaritzats i censurats del món. Els testimoniatges recollits en aquest documental també revelen la cadena de silencis i mentides, que comença en els centres de poder europeus, i acaba a les ciutats ocupades pel Marroc, on homes i dones sahrauís resisteixen al robatori i a la negació dels seus drets". De tot plegat en xerràrem amb la directora i el director del documental al programa "Bon dia sahrauí", emès el proppassat 23 de març a Ona Mediterrània. Podeu recuperar l'entrevista (aquí a partir del minut 10).

Aquesta presentació d' "Ocupación S.A." –que comptarà amb la presència de la seva codirectora, Laura Daudén, i de Fernando Vaquerizo de Mundubat- es fa en un context especialment intens pel que fa al conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental: Som a tocar l'any de la represa de la guerra entre l'exèrcit marroquí i el sahrauí, a conseqüència de la violació pel Marroc de l'alto-el-foc; hi ha una brutal revifada de la conculcació dels Drets Humans i de la repressió de les i els activistes sahrauís (el cas de Sultana Jaya i de la seua família és el més simbòlic, però, ni de bon tros, l'únic); es produeix algun moviment diplomàtic, com ara el nomenament de Staffan de Mistura, nou "enviat personal" del secretari general de l'ONU, António Guterres, pel Sàhara Occidental...

Tanmateix, hi ha dos assumptes que fan ara especialment interessant la visualització d' "Ocupación S.A": Òbviament, la gran victòria de la causa saharaui i del Front POLISARIO que significa la sentència del Tribunal General de la Unión Europea que anul·la els darrers acords de pesca i aranzels entre la UE i el Regne del Marroc, que inclouen el Sàhara Occidental, i reafirma al POLISARIO com a únic representant legítim del poble saharaui, conferint-li expressament capacitat processal davant els òrgans jurisdiccionals de la UE. Per una altra banda, però absolutament relacionat amb aquest il·legal espoli de recursos naturals, una prova que no tot són flors i violes en la qüestió de l'anomenada "transició energètica", ni hi ha d'energies "verdes" que veritablement són "energies criminals". Valgui, a tall d'exemple, aquesta notícia segons la qual gairebé el 50% de la producció d'energia renovable projectada pel règim alauita per a 2030 es generarà en plantes eòliques assentades en territori ocupat del Sàhara Occidental. De tot plegat en podrem debatre, després de la projecció d'"Ocupación S.A.", amb Laura Daudén i Fernando Vaquerizo.

Idò, ja ho sabeu, aquest dissabte abans del vermut, a més de veure de franc un extraordinari documental al Cine Ciutat, teniu l'ocasió de participar en un acte de compromís i solidaritat amb la causa sahraui.

 

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Aeroport i democràcia


 Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-10-2021)

L'aeroport de Palma està en disputa. Ho posaven de manifest els centenars de persones que el passat 19 de setembre ens concentràrem a les escales de la Seu. En aquesta disputa ve a tomb recordar un llibre de 2015 del professor Vicenç Navarro intitulat "Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante". L'associació entre la instal·lació aeroportuària de Son Sant Joan i els processos de, en paraules de l'historiador i politòleg Charles Tilly, "desdemocratització" del sistema polític resulta força escaient, car una gran infraestructura sistèmica per al present i futur de les vides de la gent que vivim -i de la que hi viurà- a Mallorca es gestiona amb exclusius paràmetres empresarials. L'ens gestor AENA és clarament un exemple paradigmàtic de transformació del sector públic estratègic que, fins i tot, en els casos de mantenir una majoria de capital públic, com és el cas d'AENA, actua amb criteris de negoci privat.

D'aquella, diguem-li així, "utopia realitzable" d'un aeroport cogestionat (estat-comunitat autònoma), amb una governança democràtica (participació de la societat civil en els termes establerts a l'article 15 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears), i coherent i lleial a una planificació estratègica de model de país expressament acordada per les institucions democràtiques, s'ha passat a una  certa distòpia de gestió aeroportuària al servei dels interessos del grup minoritari d'accionistes privats. Altrament dit, en lloc de prevaler criteris de democràcia i bé comú, allò que veritablement importa és la cotització borsària.

Per a més inri, a l'aeroport palmesà no es cuiden ni les formes. Per no allargar-me més del compte, posaré dos exemples: Abans de la pandèmia –ara les urgències sociolaborals semblen ser unes altres-, el conseller Iago Negueruela assenyalà, en més d'una ocasió, al Govern d'Espanya i a AENA de ser, a conseqüència de la legislació laboral del període de "l'austericidi" –per cert, encara ara no derogada-, i de la cadena de subcontractacions a la baixa en matèria de condicions de treball i salarials, els responsables de l'extremadament precària situació laboral que viuen moltes persones treballadores de Son Sant Joan. El conseller es queixava, amb raó, però, sobretot, es lamentava. El lament venia a col·lació de la impossibilitat d'incloure l'aeroport en els famosos plans estivals d'Inspecció de Treball. És a dir, l'aeroport es presentava com una mena de "paradís per a l'extrema precarietat laboral". Es feia sense complexos, sense un mínim gest d'aparent preocupació envers la pobresa laboral generada per la gestió d'AENA. Si els aeroports han sigut sempre un, en definició de l'antropòleg Marc Augé, "no-lloc”, és a dir, un espai intercanviable on l'ésser humà roman anònim, l'aeroport de Palma esdevingué en un "no-lloc sociolaboral" amb explotació laboral a l'engròs. La qüestió és si la "nova normalitat" postpandèmica, consistent en tornar a la situació d'abans del xoc pandèmic, inclou perpetuar aquestes situacions.

El segon exemple de pèrdua de les formes democràtiques és el missatge prepotent –desdemocratitzat- que s'emet des de l'autoritat competent. A una entrevista al Diario de Mallorca (19-09-2021) el director de l'aeroport de palmesà afirmà que "después de 25 años de su inauguración, el aeropuerto de Palma necesita una reforma integral", tot defensant que "no és necesario aumentar su capacidad, pero sí adaptarlo a la actualidad". Ens venia a dir que això és "un dit i fet". Emperò, la necessitat de reforma integral d'una infraestructura, insistesc, sistèmica pel desenvolupament de Mallorca és un assumpte de tanta transcendència que, a més del debat en l'àmbit institucional, exigeix màxima transparència a l'opinió pública i participació ciutadana reforçada. Mentre això no es doni, és legítim –sensat, diria jo- sospitar que ens donen gat per llebre sobre la inexistència d'ampliació. En qualsevol cas, en aquest debat no es pot negligir que el quart de segle d'ençà de la inauguració han sigut anys de creixement de passatgers sense límits, i, per tant, qualsevol adaptació a l'actualitat [d'emergència climàtica]  hauria de passar  per una reforma integral en clau de decreixement del nombre de passatgers. La disputa és si a l'aeroport es fan només reformes adaptatives a la crisi climàtica, o, per contra, si ha arribat l'hora de reformes de mitigació efectiva.

Abans he esmentat que la política aeroportuària a Mallorca hauria d'estar supedita als poders democràtics, i prendre part d' una planificació estratègica de desenvolupament del país. Hom té la impressió que planificació estratègia, més enllà del "qui dia passa, any empeny" -i les legislatures són quatre empentes!-, no n'hi ha. Tanmateix, el fet més frustrant és la creença  que l'horitzó és tornar a l'(a)normalitat prepandèmica, i posar les bases d'una nova ona expansiva de creixement turístic en un mix quantitatiu i de luxe. En la perspectiva d'aquest horitzó, ja va bé el que fa AENA, i com ho fa. La qüestió és si la ciutadania tolerarem el que és democràticament intolerable.

12 d'octubre, res a celebrar


Publicat originalment a dBalears (11-10-2021)

Tornem-hi torna-hi amb la Fiesta Nacional de España, el Día de la Hispanidad, el Día de la Raza, o com li vulguin dir. El cas és que, com cada 12-O, no tinc res a celebrar. En la mesura que compleixo anys, sóc més de Georges Brassens, i més fan de la cançó "La Mauvaise Réputation". Recordau, aquella que diu "Le jour du Quatorze Juillet / Je reste dans mon lit douillet / La musique qui marche au pas / Cela ne me regarde pas", és a dir "Quan la festa nacional / Jo em qued en el llit igual, / Que la música militar / Mai em va saber aixecar".

El cas és que no en celebr de festes nacionals. Festeig, això sí, les diades de les meves pàtries (de bastants moviments d'alliberació, de causes anticolonials, de defensa de terres –i espais naturals i cultures - amenaçades pel capitalisme extractivista). Comprenc que alguns moviments socials hagin volgut "contraprogramar" el 12-O, i que en aquesta data commemorin el Dia de la Resistència Indígena, però això ho preferesc commemorar cada dia.

Que no celebri res el 12-O, no vol dir que, amb el temps, no hagi adquirit algun costum associat a aquesta festa gran del nacionalisme espanyol. Per exemple, des de fa alguns anys, rellegeixo -i en faig difusió a les xarxes socials- aquella memorable columna de Manuel Vázquez Montalbán publicada a la contraportada de EL PAÍS el 12 d'octubre de 1987 que comença així: "Si el presidente González no consiguió desfranquizar el Azor por el procedimiento de navegar en él, los ilustres padres democráticos de la patria que han decidido que el 12 de octubre sea fiesta nacional no han conseguido disimular el carácter imperialista, chulesco, majadero e impresentable de la Fiesta de la Raza. Que un aventurero genovés, una reina que llevó durante 20 años la misma camisa, y unos cuantos echaos palante de la provincia de Huelva se fueran a hacer las Américas no es motivo para que la conciencia de los españoles quede hipotecada para siempre por tan pintoresco enredo".

En els darrers anys, el nacionalisme espanyol va desfermat. Fa temps que no els assacia el nacionalisme que el científic social britànic Michael Billig conceptualitzà com "nacionalisme banal", altrament dit, el nacionalisme de les nacions establertes, i, òbviament, amb estat, segures de la seva pròpia continuïtat, i que es manifesta "de forma quotidiana, rutinària, subtil i familiar per a reproduir-se com a tal i així recordar a la gent la seva pertinença". Ha tornat a revifar, sense que hagués desaparegut mai, el nacionalisme espanyol estructuralment agressiu i excloent de "España: una, grande y libre". Oposar-se a aquest pseudofeixisme és qüestió de lesa democràcia, de combatre, en paraules de Vázquez Montalbán, "l'apartheid de la prosperitat".

La necessària pulsió social a favor d'una societat amb més justícia social es vol anul·lar per la via d'atiar allò que la dreta i l'extrema dreta anomenen "guerra cultural". L'espanyolització proposada per aquell infaust ministre, de nom José Ignacio Wert, no era cap boutade o ocurrència. És un programa polític i ideològic, que pren part d'aquestes "guerres culturals", de manipulació a l'engròs, d'imposar una història nacional oficial, i farcida de "fake news" d'un estat-nació que res té a veure amb les veritables històries de les nacions reals.

Convé no badar i no deixar-ne passar ni una. En aquest sentit, en la setmana del 12-O s'escau recordar el que escrivia Pi i Margall –un personatge a reivindicar sense complexos- en un article intitulat "Rectifiquemos", i publicat amb data de 27 d'agost del 1898: "Algunos periódicos, para consolarnos de nuestros desastres, recuerdan hoy las glorias que adquirimos en la conquista de América. Sería mejor que las callaran. Si creyéramos en la Providencia, diríamos que el presente siglo nos hace purgar los crímenes que ahí entonces cometimos. Nuestras pretendidas glorias no fueron sino una interminable serie de hechos que nos deshonran".

Idò, ras i curt: 12-O, res a celebrar!


divendres, 8 d’octubre del 2021

#TardorCalenta

Publicat originalment a dBalears (04-10-2021)

Ja estem a la tardor, i ha començat socialment calent. Després de mesos de treball preparatori, el moviment #TardorCalenta - #OtoñoCaliente ha sortit al carrer. El proppassat dissabte, 2 d'octubre, va haver-hi manifestacions a Barcelona i a Madrid (en forma de marxa amb presència de manifestants de bona part  l'Estat). A casa nostra també s'ha sortit al carrer: Taula Rodona a Palma el divendres, concentració a Ciutadella de Menorca i manifestació a Eivissa Vila el dissabte.

Aquest moviment de #TardorCalenta està format per una unió de col·lectius de pensionistes (la Coordinadora balear per la defensa de les pensions públiques, entre elles), organitzacions sindicals, i moviments socials que s'han proposat mobilitzar a la ciutadania entorn d'aquest manifest. De ben segur, les mobilitzacions d'aquest passat cap de setmana són només l'inici d'una mobilització carregada de raons, i, sobretot, d'absoluta necessitat.

Necessitat de cridar als carrers i places que cal capgirar el "sentit comú neoliberal". Necessitat de: confrontar-se amb la suposada inevitabilitat de retardar l'edat de jubilació, i, alhora, d'empobrir i impulsar la privatització de les pensions públiques; posar de manifest que la precarietat laboral és una construcció social, i no una plaga divina; sortir al carrer per a dir, sense embuts, que hi ha pressa per a posar fi a les discriminacions i violències masclistes contra les dones. Necessitat de ser multitud que manifestam el nostre malestar pel funcionament, molt millorable, de serveis essencials, com ara la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, i els transports públics col·lectius; de rebel·lar-se contra fracassos com el de l'Ingrés Mínim Vital, i apostar, d'una vegada, per una Renda Bàsica Universal que erradiqui d'arrel el risc d'empobrir, i, alhora, insufli impuls igualitari a la democràcia. Necessitat que els carrers i places dels nostres pobles i ciutats clamin: "Fons voltors i mercaders: traieu les vostres mans brutes de les residències de persones majors!"; d'insistir que dret a l'habitatge i a no patir pobresa energètica és un dret humà, no són assumptes de mercats especulatius; que una banca pública és possible i necessària; que cal canviar el sistema i no el clima.

Ras i curt: O els moviments socials emancipatoris, entre els quals incloc #TardorCalenta, canalitzen els malestars socials i ambientals mitjançant la mobilització massiva i democràtica, o ho farà la ultradreta postfeixista. Vius i ungles!

Dit sia de passada que el nom de Tardor Calenta em sembla molt encertat. Supòs que vol rememorar l'Autunno caldo italià. Aquell gran moviment vaguista (en pocs mesos més de 440 hores de vaga a la regió) desencadenat en 1969-70 a les fàbriques i centres industrials del nord d'Itàlia en què els treballadors exigien millors sous i millors condicions de feina.

La nostra #TardorCalenta encara no té, ni prop fer-hi, la magnitud d'aquell Autunno Caldo. Però, s'ha començat a caminar, i, com ens va advertir Mario Benedetti "en la calle codo a codo / Somos mucho más que dos".

divendres, 1 d’octubre del 2021

Sultana Jaya, símbol de la lluita sahrauí contra l'ocupació marroquina


 Publicat originalment a dBalears (27-09-2021)

El proppassat 4 de setembre la Delegació del Front Polisario per a Espanya va emetre un comunicat amb un enunciat molt preocupant: "Crida urgent per a salvar la vida de l'activista sahrauí Sultana Jaya". La crida està més que justificada. Les notícies que circulaven a principis de setembre eren que les forces d'ocupació marroquines han contagiat deliberadament la COVID-19 a Sultana Jaya i a la seva germana Almumnin, les mantenen segrestades –des del passat 19 de novembre i sense cap mandat judicial- a la seva casa de la ciutat ocupada pel Marroc de Bojador, a la qual han llançat productes químics, advertint a les activistes sahrauís que no durarien ni deu dies. Tota la família de Sultana Jaya ha estat agredida físicament en diverses ocasions i ella i la seva germana violades. Sultana estava llavors molt greu. No hi ha cap indici que el seu estat de salut hagi millorat, i el segrest continua. L'alarma és màxima en tots els àmbits del moviment de solidaritat amb la justa causa del poble sahrauí.

Una alarma que sembla ser inversament proporcional al poder real (polític, econòmic) existent en els despatxos oficials. És indignant que el govern espanyol no hagi rescatat a les dues activistes del seu segrest domiciliari, i no les  hagi dutes a Espanya per proporcionar-les atenció mèdica! S'apunta el Govern d'Espanya "més progressista de la història" a la realpolitik sobre el Sàhara Occidental?, és a dir, s'apunta a la pràctica de convertir els territoris sahrauís ocupats pel Marroc en un espai sense respecte als drets humans? Sembla obvi que així és!

"Espanya sempre estarà compromesa amb la defensa dels drets humans", va dir el president del Gobierno, Pedro Sánchez, el 21 d'agost davant la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, el president del Consell Europeu, Charles Michel, i l'Alt Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors, Josep Borrell. Paraules retòriques. Mala peça al teler la banalització dels drets humans.

Qui és, emperò, Sultana Jaya? Sultana és una de tantes dones sahrauís que s'enfronten al règim marroquí, que no defalleixen en la seva legítima reivindicació d'independència per al seu poble. Ella té una estreta vinculació amb Alacant on, sense deixar ni un minut de militar en la lluita per la causa sahrauí, està empadronada i vivia. Als pocs dies que les Forces Armades marroquines violessin deliberadament l'acord de l'alto el foc signat entre les dues parts del conflicte al Sàhara Occidental (Front Polisario i el Marroc) en enviar forces militars a l'est de la bretxa il·legal de Guerguerat cap als civils sahrauís que es manifestaven pacíficament en la zona des del 21 d'octubre de 2019, i es reiniciés la guerra el 13 de novembre del mateix any, Sultana Jaya va tornar al Sàhara Occidental per estar amb la seva mare i les seves germanes. Una vegada a Bojador inicià una singular forma pacífica de seguir la lluita per la lliure autodeterminació del Sàhara Occidental i contra l'ocupació del Marroc: Fer onejar la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) en el terrat de la seva casa.

Sén molts els i les  activistes saharauis que corren perill, però ara mateix amb la seva determinació i la repressió marroquina que sofreix, Sultana Jaya ha esdevingut en un símbol de la lluita sahrauí contra l'ocupació marroquina. Cal salvar-la! El Marroc culpable, Espanya responsable!