divendres, 29 de desembre del 2017

Visca la terra, mori el mal govern!


L'INE va publicar el passat 15 de desembre una d'aquestes estadístiques a les quals –supòs que excepte en àmbits estrictament lligats al sector agrícola i ramader– se sol prestar poca atenció. I, no obstant això, sense que tingui (ni hagi tingut) cap relació professional amb el sector primari insular, és una de les informacions estadístiques que, des de fa alguns anys, seguesc amb especial interès. Hi ha molts debats (entre d'altres, els de sobirania alimentària, alimentació saludable i ecològica, propietat de la terra, preservació del territori, manteniment d'oficis i tradicions, generació d'ocupació, els mal anomenats acords de lliure comerç, com el CETA o el TTIP, etc.) associats a la situació de les nostres explotacions agrícoles. Paga, idò, la pena fer un esforç per analitzar la informació, almenys la més rellevant, que ofereix l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles.

Però, abans d'avançar, convé tenir en compte tres qüestions: a) Les dades de l'esmentada enquesta de l'INE es refereixen a l'any agrícola 2016, és a dir, a la campanya compresa entre l'1 d'octubre del 2015 i el 30 de setembre del 2016, excepte per a la ramaderia, per a la qual la data de referència és el dia 30 de setembre del 2016; b) S'entén que una explotació agrícola és "una unitat tècnica econòmica de la qual s'obtenen productes agraris i/o ramaders sota la responsabilitat d'un titular. Aquesta unitat es caracteritza per la utilització en comú de la mà d'obra i dels mitjans de producció: maquinària, terres, edificis, abonament, etc."; c) L'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles és una enquesta estructural, que es publica de manera no periòdica.

Val a dir que, tot i que pel que fa a l'ocupació assalariada és millor, en la meva opinió, consultar altres fonts, com ara l'EPA, l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles ofereix molta informació, per la qual cosa no queda més remei que fer-ne fer una tria. La meva és la següent:
I) El nombre d'explotacions amb superfície agrícola utilitzada (SAU) el 2016 va ser de 10.037, amb un total de 240.426 d'hectàrees, mentre que deu anys abans el nombre d'aquestes explotacions havia estat de 13.170, amb una superfície de total 314.278 hectàrees. És a dir, en un decenni s'ha perdut un 24% d'explotacions, i més d'un 23% de superfície agrícola utilitzada.

II) El 2016, el total de titulars (persones físiques i caps d'explotació) d'explotacions amb SAU van ser 17.007. Una dècada abans havien estat 22.558, és a dir, un 24,6% més. Continua augmentant l'envelliment d'aquestes persones, car en el 2007 les majors de 60 anys eren un 58% del total, i el 2016 ja en representaven el 64%. Tot i que es manté una gran masculinització, s'observa un cert augment de la presència femenina (28% el 2007, i 32% el 2016).

III) Una de les poques dades positives és la que fa referència a la producció ecològica: En el període 2007-2016 el nombre d'explotacions creix un 164% (de 128 a 338), i el nombre d'hectàrees dedicades a aquesta producció ecològica ho fa un 74% (de 5.898 a 10.284). Però el seu pes continua sent molt petit sobre el total del sector.
Aquestes tres dades –insistesc que a l'enquesta de l'INE n'hi ha moltíssimes més– em permeten acabar el darrer article de l'any a l'Ara Balears amb l'esbós d'algunes idees per, si més no, discutir-ne: Es pot parlar de modernitat i de país cohesionat i sostenible sense major i millor ús agrícola i ramader de la terra? Cal (o no?) qüestionar de debò que el xaleterisme i la turistització del camp és qualsevol cosa manco progrés? Com que aquestes coses de la terra tenen a veure amb el model de país, i som a tocar la Diada de Mallorca del 31 de desembre: Visca la terra, mori el mal govern!
Publicat originalment a l’Ara Balears (28-XII-2017)



dijous, 28 de desembre del 2017

1917- 2017: "-I, tanmateix, la lluita"

Aquest serà l'últim article que publiqui al dBalears en 2017. Acaba un any que, per raons personals, i per esdeveniments polítics, socials, i culturals, ha esdevingut inoblidable. En la cinquantena d'articles que he publicat aquí he escrit sobre multitud de temes de més o menys actualitat. En aquest opinar sobre el món i la bolla he tingut, com sempre, la total i absoluta llibertat de dir el que m'ha vingut de gust. Per això, i per tantes coses més, amics i amigues que feu l'estimat dBalears: Gràcies!

Ara que acaba 2017, m'adon que, si no record malament, no he escrit res sobre el centenari de la Revolució Russa. Potser no ho he fet perquè, sobre aquest esdeveniment històric que marcà l'esdevenir del segle XX, m'ha interessat més llegir i aprendre, que no escriure i opinar.

He après molt llegint al professor Josep Fontana, tant en el seu monumental llibre "El segle de la revolució . Una història del món des de 1914", com a les seves presentacions en dos dels cinc volums d'obres clàssiques de Lenin que l'editorial Tres i Quatre ha publicat aquest any. Uns textos que he pogut llegir per primera vegada en català, i presentats i/o prologats per signatures de luxe. Fontana ens introdueix, i, alhora contextualitza, en dues obres tan emblemàtiques del líder, i màxim ideòleg del primer estat socialista existent a la història, com són "L'imperialisme, fase superior del capitalisme", i "L'estat i la revolució". Els altres títols de la col·lecció són "El dret d'autodeterminació de les nacions", presentat per Pelai Pagès i Blanch, "Marx i Engels", la presentació del qual va a càrrec d'Anna Sallés, i, un títol que no podia faltar completa aquesta encertada selecció: "Què fer?", que inclou un bon i combatiu text introductori de David Fernández. Vet aquí un tast: "Què fer, avui, ara, aquí? Un clàssic, pensar abans d'actuar, resguardant-nos de distorsions –aprendre d'errors i horrors- de les temptacions hiperavantguardistes, dirigistes i buròcrates i optar –en les nostres condicions concretes- per fórmules enxarxades més autònomes, autoorganitzades i assembleàries ...". Bons consells per a la gent que pensam “que no es es tracta de fer més còmode la gàbia, sinó de sortir-ne”.

Durant aquest any del centenari de la Revolució Russa he gaudit, també, d'algunes relectures relacionades amb  aquest esdeveniment històric que va estremir al món: lògicament, la novel·la de Jonn Reed "Deu dies que van estremir al món", i un llibre editat en 1992, just després de la implosió de l'URSS, una altra vegada del Professor Josep Fontana. Em referesc a "La història després de la fi de la història". En aquest text he (re)trobat el paràgraf que potser millor sintetitza la meva posició sobre els fets i conseqüències d'aquella revolució: "... convé que quedi clar que hi ha quelcom que vam sostenir en el passat del que no ens avergonyim ni hem renegat: el propòsit de seguir lluitant per un món on hi hagi la igualtat més gran possible dins de la llibertat més gran. En aquest combat no importa perdre una batalla, perquè sabem que uns altres prosseguiran el combat. I fins i tot si sabéssim per endavant que és inútil, perquè totes les batalles han de perdre's, hauria valgut la pena lliurar-ho".

Altrament dit, en paraules de Maria-Mercè Marçal al poema Sextina Revolta, "-I, tanmateix, la lluita".

Publicat originalment a dBalears (25-XII-2017)

divendres, 22 de desembre del 2017

Contra la corrupció: També, salari màxim

La corrupció política i econòmica és un gravíssim tumor cancerós per a la democràcia. Un càncer amb una metàstasi molt estesa i complexa que, entre altres, autors i autores com Roberto Velasco o Loretta Napoleoni expliquen en els seus respectius llibres, 'Les clavegueres de l'economia', i 'La mordassa. Les veritables raons de la crisi econòmica'. Són, per a mi, dos textos fonamentals per entendre, sense apriorismes ideològics, la golafreria de l'actual capitalisme globalitzat.

Per tant, benvinguda sigui qualsevol iniciativa per fer front a aquesta xacra de la corrupció, i de les altres manifestacions d'aquesta golafreria, que van des de qualsevol manifestació de corrupció fins a l'oligopolitització de les agències mundials de qualificació financera, passant, entre d'altres, per fenòmens com els que Velasco desgrana en el seu llibre, abans esmentat: economia submergida (font de força casos d'explotació laboral), economia del narcotràfic, blanqueig de capitals, economia de la prostitució, finançament del terrorisme (del que Loretta Napoleoni té una àmplia i imprescindible bibliografia), comerç infame (tràfic de persones, tràfic d'òrgans i tràfic il·legal d'armes), evasió fiscal, estafes, paradisos fiscals i casos d'opacitat en els mercats de valors.

Dit això, una de les decisions a aplaudir d'aquests més de dos anys i mig de legislatura dels Acords pel Canvi ha estat l'aprovació de la Llei 16/2016, de 9 de desembre, de creació de l'Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció a les Illes Balears. Encara que crec que és un nanoinstrument per lluitar contra el megafenomen del capitalisme de la corrupció, insistesc, 'chapeau' per la iniciativa. Però –ai els perons, malauradament tan freqüents en aquesta legislatura!–, no tinc per segur que la seva posada en funcionament no burocratitzi més la persecució de la corrupció. I, la segona cosa, i més important, però: sense embuts, una de les decisions, per dir-ho suaument, més incomprensibles, de les forces polítiques que donen suport als Acords pel Canvi ha estat, sens dubte, l'assignació d'un salari de 95.000 euros anuals al director d'aquesta oficina. Aquesta és una mala decisió que pot restar potencialitat al nou organisme autonòmic. Per què? Doncs perquè "les accions que pretenen lluitar contra la corrupció han de tenir també en compte la percepció que la societat té respecte a la seva major o menor gravetat, perquè el judici moral pot canviar..." (Roberto Velasco, ja citat).

En aquest sentit, no és gens exemplaritzant aquesta assignació salarial. Més que ajudar a una positiva percepció de la societat illenca envers les nostres institucions en la lluita contra la corrupció, pot tenir l'efecte contrari. Personalment, pens que ajuda a generar indignació social davant les diferències abismals que denunciava Oxfam Intermón en el seu últim informe publicat, i en el qual es constata que "s'amplia la bretxa [de la població assalariada] entre el 10% que més guanya i el 10% que guanya menys". És cert que aquest informe d'Oxfam Intermón fa referència a les empreses de l'IBEX-35, però, tanmateix, són unes diferències que, si fa no fa, són extrapolables a la resta de persones assalariades. I, en qualsevol cas, quina serà la diferència salarial entre el director de l'Oficina Anticorrupció i la persona que menys cobri d'aquesta oficina? Pot ser d'escàndol, fins i tot més gran que la que hi ha a les empreses de l'IBEX-35!

Diuen que no hi ha mal que per bé no véngui. Tant de bo aquest cas serveixi per estendre socialment i políticament el debat sobre la conveniència d'una regulació sobre el salari màxim. Aquest debat sobre un topall legal de la retribució que pot percebre algú pel seu treball remunerat, ja sigui un CEO, un executiu, inversor, buròcrata o representant polític, és absolutament necessari i urgent, entre altres coses perquè la persona que ha de dirigir un organisme autonòmic de lluita contra la corrupció no hauria de poder cobrar un salari de més de nou vegades el Salari Mínim establert legalment per als seus conciutadans. O és que hi ha por de parlar de debò de les desigualtats? Sense por: lluitar contra les descomunals desigualtats és també lluitar contra la corrupció.

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-XII-2017)

Els nostres pensionistes

Avui tocaria escriure de la dimissió de Biel Barceló, de la crisi de Govern, dels efectes en diferit de dita crisi. Però aquests temes i personatges tenen suficients focus mediàtics, i els mitjans de comunicació en van plens d'anàlisis i de pronòstics. En alguna tertúlia de ràdio en que particip, i on s'imposa l'actualitat, he opinat, i, segurament, seguiré opinant d'aquests temes. La meva opinió es resumeix de la següent manera: La dreta pot limitar-se a gestionar l'statu quo, l'esquerra no. L'esquerra necessita un projecte de transformació, un relat alternatiu, i unes pràctiques coherents amb aquest projecte i relat. Els valors ètics i l'exemplaritat són elements imprescindibles en el projecte i en el relat de l'esquerra. En relació a aquests assumptes: punt.

Aquest espai de dBalears, en el que puc autodeterminar-me, ho empraré per a escriure sobre una gent que té manco repercussió mediàtica: La fotografia de 2016 que, sobre els nostres pensionistes, ens ha proporcionat fa uns dies l'Agència Tributària.

Efectivament, en els darrers dies de novembre es va publicar l'estadística de mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. El resum d'aquesta estadística és el següent: El col·lectiu de pensionistes illencs està format per un total de 198.657 persones. Aquestes quasi dues-centes mil persones cobren pensions de jubilació, d'invalidesa permanent, de viduïtat, d'orfandat, i a favor de familiars. Val a dir que el gruix són pensionistes per jubilació, i que les persones que perceben una pensió per orfandat i a favor de familiars són molt poques. La pensió mitjana anual (del conjunt d'aquestes prestacions) és de 13.187 € (552 menys que la mitjana estatal). El 48,8% són homes, i el 51,2% restant dones. Els primers tenen una pensió mitjana anual de 15.385 €, mentre que la de les dones és d'11.092 €. La bretxa de gènere de les pensions illenques és del 27,9%!
Una de les coses més interessants de l'estadística de l'Agència Tributària que coment és que permet conèixer la quantia mitjana de les pensions per trams. Així podem saber, per exemple, que de les 198.657 persones que en 2016 van cobrar alguna pensió, el 64% d’aquestes va tenir una quantia mitjana anual inferior a 10.075 €, és a dir, no van arribar a mileuristes. Però, allò més greu és que hi ha pensions de pobresa extrema: El 10,8% tot just van arribar a una mitjana de 1.887 € anuals, i el 23% a 6.804 €.

Perdonin l'excés de xifres i percentatges, però crec que la informació sobre la pobresa de les pensions s'ho pagava. Fa temps que em van ensenyar que cal conèixer les coses per millorar-les, i, si s'escau, defensar-les. Sens dubte, les pensions públiques necessiten millorar i acabar amb la pobresa de les persones pensionistes, i, alhora, cal defensar el seu caràcter públic. Aquest és, també, un combat per a una societat més igualitària i equitativa. Tinguin per segur que sí que es pot tenir un sistema de pensions públiques digne. No hi ha cap raó tècnica ni financera que ho impedeixi. És únicament qüestió de la voluntat política!

Publicat originalment a dBalears (18-XII-2017)

dimarts, 19 de desembre del 2017

Pobresa laboral com a element de la Gran Regressió

L'últim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN, per les sigles en anglès d'European Anti Poverty Network), titulat "L'estat de la pobresa. Seguiment de l'Indicador de Risc de Pobresa i Exclusió Social a Espanya. 2008-2016", que analitza les dades oficials de l'indicador AROPE, fixava en el 19.1% la població resident a les Illes Balears que en 2016 va estar en risc de pobresa i/o exclusió social. Sens dubte, és un percentatge dramàticament elevat, tot i que reflecteixi una tendència a la baixa en el període 2008-2016. En termes absoluts, encara que en 2016 es reduís  en un total de 41.712 persones en relació a 2008, és altament preocupant que 211.479 persones estiguessin en aquesta situació. Però, a més de les dades i xifres, hi ha algunes consideracions a l'informe d'EAPN que,  malgrat facin referència al conjunt del Regne d'Espanya, no es poden negligir perquè afecten qualsevol anàlisi que es faci de la situació sociolaboral illenca. Potser, la més rellevant d'aquestes consideracions es resumeix en el següent paràgraf "... el 14% [en el conjunt d'Espanya] de les persones amb ocupació està en situació de pobresa, la qual cosa indica que no qualsevol treball protegeix de la pobresa. Aquesta informació ha de ser complementada amb l'important fet que només el 31,4% de les persones pobres està en atur, en altres paraules, la desocupació no defineix la pobresa". És a dir, les males ocupacions i/o les subocupacions són ja un factor estructural del risc de pobresa i/o exclusió social.

Doncs bé, fa unes setmanes l'Agència Tributària va publicar l'estadística de 2016 dels salaris, que ens permet fer una aproximació a la realitat insular d'aquesta pobresa laboral: De les 497.410 persones assalariades (amb un salari mitjà de 17.748 €/any), el 16% van tenir un salari anual mitjà de 2.021 €, i, en qualsevol cas, cap d'aquestes persones va percebre un salari superior a la meitat del Salari Mínim; un altre 14.5% va tenir un salari que en cap cas superà aquest Salari Mínim, i es van haver d'apanyar amb una mitjana salarial anual de 6.998 €. Sumant tots dos col·lectius resulta que un 30% i  escaig de la població assalariada va tenir salaris de pobresa, de subocupació per treballs parcials no desitjats i/o temporals de molt curta durada, una pobresa laboral que és majoritàriament femenina car el 33% de les dones assalariades estan en aquesta situació, mentre que el percentatge d'homes no arriba al 28%.

Aquestes xifres són, al meu entendre, insuficients, encara  que són prou significatives, per avaluar la pobresa laboral a les Illes Balears, i extreure de tal evolució resultats robusts. El fenomen és polièdric perquè hi ha molts perfils de persones assalariades pobres (amb problemes afegits d'habitatge, llars en els quals tots els seus membres pateixen pobresa laboral, persones en precarietat laboral extrema que se situen fora de la protecció per desocupació, treballadors i treballadors pobres expulsats i expulsades de la panòplia de subsidis i rendes socials condicionades, etc.), i, alhora, és complex perquè qüestiona el, en paraules de César Rendueles, "classemitjanisme" sense límits. La teoria dels mítics ascensors socials que feia que la classe mitjana s'eixamplés ha d'incorporar la novetat dels ascensors estructuralment descendents que "normalitzen" que l'actual població assalariada tingui unes expectatives de viure pitjor que les anteriors generacions. En definitiva, la pobresa laboral és un dels elements essencials d’allò que alguns autors i autores, encertadament, han denominat Gran Regressió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-XII-2017)

divendres, 15 de desembre del 2017

Abandonament escolar i empobriment

El fracàs i l’abandonament escolar és un assumpte complex i polièdric. Hi ha abundant literatura que il·lustra aquesta complexitat, i una multitud de factors que influeixen en aquest fenomen. Simplificant molt, m'atreviria a dir que els autors i les autores es divideixen en dos grans grups: per una banda, els que emfasitzen com a causa l'especialitat productiva d'una determinada comunitat humana, i la dinàmica del mercat laboral associada a tal especialitat; i, per una altra, els que posen l'èmfasi en la problemàtica del mateix sistema educatiu. I, tanmateix, hi ha bastantes passarel·les entre tots dos enfocaments en concloure que "el risc de fracàs i d'abandonament escolar no es distribueix de forma aleatòria entre la població. Ans al contrari, són precisament els nois de baix estatus socioeconòmic i cultural i d'origen migratori els que, de forma sistemàtica, estan sobrerepresentats en les estadístiques de fracàs i abandonament escolar". Aquesta conclusió de l'informe de la Fundació Jaume Bofill, signat per la professora del Departament de Sociologia de la UAB Aina Tarabini, sota el títol "L'escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l'abandonament escolar", m'ha plantejat els següents dubtes en relació a aquesta problemàtica a les Illes Balears:

A casa nostra s'ha convertit en, gairebé, una veritat absoluta que la causa principal de l'alta taxa d'abandonament escolar primerenc -el 26,7% de mitjana en els tres primers trimestres d'enguany, i un percentatge molt similar en els dos anys anteriors- és la facilitat que té la joventut per incorporar-se a un mercat laboral que requereix poca formació. Però, per ventura, aquesta facilitat que té -i històricament ha tingut- la nostra joventut per incorporar-se a llocs de treball amb baixos requeriments formatius, posem per cas a sectors com ara la construcció o l’hostaleria, no va associada a la necessitat pels factors socioeconòmics de les respectives famílies? Altrament dit: és una primerenca incorporació al treball remunerat voluntària o induïda? En el cas de la ciutat de Barcelona hi ha estudis que indiquen que l'abandonament i el fracàs escolar té la seva primera i més important causa en la pobresa de les famílies, i, de fet, la taxa de fracàs escolar dels barris de menor renda multiplica fins per vuit la dels barris dels districtes rics. No seria molt interessant saber si aquesta situació es dona a Palma i a la resta de ciutats i pobles de les Balears i les Pitiüses?

Un altre assumpte que es dona per sentenciat és que la problemàtica de l'abandonament escolar primerenc és una conseqüència de les carències del sistema educatiu. Però, potser, caldria ampliar el focus i investigar l'associació existent entre la taxa de risc de pobresa i d'exclusió social (el 19.1% el passat 2016 i entorn del 25% en el període 2008-2015) i l'abans citada taxa d'abandonament escolar primerenc. Val a dir que, on s'ha estudiat aquesta associació, les conclusions indiquen que existeix una estreta relació entre pobresa en la família dels joves i abandonament escolar prematur. D'altra banda, encara que no disposi de dades empíriques, intuesc que una societat en la qual la majoria de la població adulta té el saludable hàbit de participar en activitats formatives al llarg de la vida és una societat amb menor taxa d'abandonament escolar primerenc. En aquest sentit, paga la pena tenir en compte que, segons el recentment publicat avanç de resultats de l'Enquesta elaborada per l'INE sobre Participació de la Població Adulta en Activitats d'Aprenentatge de l'any 2016, del total de 754.319 persones illenques de 18 a 64 anys, només el 15.3% i el 36% va realitzar, respectivament, activitats d'educació formal i informal.

No fa massa temps, una recerca de FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) -una entitat lligada a Càrites-, després d'identificar diversos factors de caràcter estructural que participen del fenomen de la pobresa (el nivell d'estudis, la situació laboral, l'ocupació i la renda), arribava a la dramàtica conclusió que la pobresa s'hereta. Estem segurs i segures que la principal causa i conseqüència de l'abandonament- i del consegüent fracàs escolar- no és la transmissió intergeneracional de l'empobriment? Sigui com sigui, em sembla urgent acabar amb l'abandonament prematur d'una anàlisi més complexa i polièdrica del fenomen de l'abandonament escolar primerenc a casa nostra.

Publicat originalment a l’Ara Balears (14-XII-2017)

Silencis informatius

És ben cert que sempre hi ha hagut silencis informatius molt sorollosos. En temps d’Internet, i de la suposada sobreinformació com a conseqüència del boom de les xarxes socials, a aquests silencis cal afegir la multiplicació de notícies falses, les tristament famoses fake news. Per acabar d'arrodonir aquesta situació de baixa intensitat democràtica, la brutal precarietat laboral que pateixen els professionals dels mitjans de comunicació segur que no és una garantia de bona, veraç, i no silenciada informació.

D'aquests silencis informatius se m'ocorren quatre exemples d'aquests últims dies:

I.- No he vist ni he sentit cap referència sobre l'avanç de resultats de l'Enquesta sobre la Participació de la Població Adulta en les Activitats d'Aprenentatge, que proporciona dades corresponents a 2016, i que es va publicar el proppassat 30 de novembre. A més de la poca participació de persones illenques d'entre 18 i 64 anys en activitats d'educació formal i informal, em semblen molt rellevants les informacions relatives a les llengües que pot usar la població de les Illes Balears. Resulta que, segons aquesta enquesta, el català pot ser utilitzat pel 63,1% d'aquesta població. Pel que fa a llengües maternes, el català és la llengua materna solament del 42,9% dels i les residents a casa nostra.

II.- Poca cosa s'ha pogut llegir o escoltar de la recent publicació per part de l'Agència Tributària de la informació sobre els salaris, les pensions i les prestacions per desocupació que es van declarar a Hisenda l'any 2016. D'aquesta estadística es poden fer moltíssims titulars, com ara, que el salari mitjà anual de la població assalariada illenca va ser l'any passat de 17.748 €. No obstant això, el que em sembla més cridaner és el que fa referència al salari de la població més jove: 2.227 € pels menors de 18 anys, i 6.999 € per a la gent de 18 a 25 anys. Queda, doncs, certificada la impossibilitat d'emancipació a aquestes edats!

III.- Una cosa que també crec que és molt "noticiable", però molt poc "noticiada", és una altra relacionada amb Hisenda: En el Regne d’Espanya més de tres milions de persones adultes estan, ara mateix, fora del radar fiscal de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària, és a dir, l'administració tributària espanyola no disposa ni d’ una sola dada dels seus ingressos o mitjans de subsistència. Són, doncs, tres milions i escaig de persones que viuen al marge de l'economia formal. Serà, per exemple, Jaume Matas un d'ells?

IV.- I un quart exemple, aquest en l'àmbit de la política internacional: L'escandalós silenci (o, en el millor dels casos, tractament informatiu de segon pla), desinformacions i equidistàncies dels grans mitjans de comunicació envers la situació d'Hondures. Els hereus del Cop d'Estat d'aquell 28 de juny de 2009 contra el legítim President José Manuel Zelaya Rosales; els responsables d'assassinats a balquena de dirigents i militants ecologistes, sindicalistes, de defensa dels drets humans, i dels pobles indígenes, com ara Berta Cáceres; els representants del ferotge capitalisme extractivista... varen perdre les eleccions presidencials celebrades el proppassat 26 de novembre. Des de llavors, estan preparant una monumental tupinada electoral per tal de perpetuar el Cop d'Estat. Ai!, si una cosa semblant passes a, posem pel cas, Veneçuela...

Publicat originalment a dBalears (11-XII-2017) 

divendres, 8 de desembre del 2017

Pensions: L’hora dels voltors

Hi ha realment un problema de finançament del sistema públic de pensions? A l'Anuari del Treball de les Illes Balears 2016 el professor de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Madrid, i membre d'Economistas frente a la crisis, Borja Suárez, escriu que, en qualsevol cas, "les actuals dificultats financeres res tenen a veure amb defectes de disseny –entesos aquí com a excessiva generositat– del sistema de Seguretat Social. Més aviat el desequilibri financer respon a la fortíssima destrucció d'ocupació provocada per la crisi econòmica i les receptes 'austericides' que han prioritzat la lluita contra el dèficit públic sobre la recuperació del mercat laboral. La millor prova de la naturalesa conjuntural d'aquests condicionants és que si ara tinguéssim el nivell d'afiliació i de salaris de 2008, la Seguretat Social gaudiria d'un folgat superàvit".

No puc estar més d'acord amb la idea que els veritables problemes de les pensions no són ni econòmics, ni demogràfics, són polítics. I, per tant, sí que és possible mantenir-ne i millorar-ne la  cistella de prestacions i posar fi a un ideològic reguitzell de retallades i, fins i tot, revertir-ne les més sagnants, com ara la reforma de 2013 que, entre altres coses, va eliminar la garantia de no pèrdua de la capacitat adquisitiva de les pensions ja reconegudes, i va introduir el retard de l'edat ordinària de jubilació, i la disminució de la quantia del valor de les futures pensions. Però, insensatament, no es va introduir cap modificació per a resoldre el problema estructural de la minva de la recaptació d’ingressos.

Resulta imprescindible recordar que els sistemes públics de pensions –d'ençà que Frances Perkins, secretària d'Estat de Treball amb el president Franklin D. Roosevelt, l'any 1935, creés el primer sistema modern de pensions– es van crear per combatre la pobresa i reduir la desigualtat, mitjançant polítiques econòmiques de distribució de rendes i de la solidaritat intergeneracional. Resulta escaient, idò, demanar-se si, amb l'actual turboneoliberalisme globalitzat i desfermat, aquests objectius són vigents i practicables. Alguns pensam, amb Josep Manel Busqueta, que "en la nova configuració capitalista no hi ha espai per a la distribució econòmica que garanteixi una societat amb drets de ciutadania" ('L'hora dels voltors. La crisi explicada a una societat estafada'. Edicions El Jonc. 2013). És en aquest context en el qual s'explica que els voltors dels plans privats de pensions planin sobre el sistema públic de la Seguretat Social.

En els darrers dies, a casa nostra ha sigut molt cridaner que un setmanari salmó d'un diari local de gran tiratge dediqués dues pàgines a informar de les dades de la nòmina de novembre del col·lectiu de persones pensionistes illenques, i que, tot seguit, en dediqués sis pàgines a la promoció directa i indirecta dels plans de pensions privats; o que un altre diari mallorquí donés veu a la demagògia –a col·lació de la pèssima gestió del Govern del PP, que gairebé ha escurat la guardiola de les pensions– d'analistes financers com Martín Huete, qui afirmava que el que cal és estalviar "tots els mesos i en trenta anys et jubilaràs milionari". Afirmacions com aquesta són força feridores si es tenen en compte la quantitat de famílies amb problemes per arribar a fi de mes, o la precarietat salarial de les primeres, segones, terceres, i... experiències laborals i/o professionals de la majoria de la gent jove. Com vol aquest predicador del darwinisme social que estalviï el jovent que té escassíssima capacitat material per emancipar-se?

I, tanmateix, el futur de les pensions públiques no està escrit. És possible –i desitjable– mantenir el sistema de repartiment millorant la "generositat", i garantint els objectius socials com a guia de la seva sostenibilitat. Em sembla cabdal que es contesti la següent qüestió: De què val únicament una sostenibilitat econòmica si el resultat és un sistema més de beneficència que no de cohesió social? És, com dic, rellevant, la contestació, perquè mantenir les retallades en diferit de la reforma de 2013 i, sobretot, introduir novament les tisores de retallar conduirà a un tipus de prestació de supervivència, i a un sistema cada pic manco equitatiu. Convé no oblidar que el sistema actual ja té un biaix força inequitatiu, com queda palesat, per exemple, a les dades de l'Agència Tributària de 2016, que recentment ens informaven que, del total (198.657) de persones pensionistes illenques –amb una pensió mitjana de 13.187 €/any–, el 34% no arriben a una pensió mitjana de 6.805 €/any, i l’11% ni tan sols supera una pensió mitjana anual de 1.862 €.


Val a dir que algunes propostes (OCDE, Banc d'Espanya, FUNCAS –el 'think tank' lligat a la banca–, etc.) emfatitzen com a "solució sostenible" la reducció de les pensions, amb un canvi de model en el qual la regla d'or sigui igualar la despesa als ingressos per cotitzacions i zero imposts. Per aquesta raó una altra dada important de casa nostra –i d'arreu del Regne d'Espanya– és la que fa referència a les recaptacions de cotitzacions que, malgrat l'augment del nombre de cotitzacions (que no vol dir que sigui sinònim d'augment de persones cotitzant), en el quadrienni 2013-2016, i fins a octubre d'enguany (informació disponible a la pàgina web de la Seguretat Social), està estancada. Però la tendència és clarament descendent si s'aplica la inflació d'aquest període. Per tant, en la lògica 'stricto sensu' neoliberal, la qualitat i l'abast protector del sistema públic de pensions han de tendir a la baixa.


Certament, el futur de les pensions públiques no està encara escrit. Si el que volem escriure és un futur de cohesió social i dignitat, cal retornar a polítiques redistributives de debò. En aquest sentit, és urgent augmentar els ingressos mitjançant, entre altres mesures, la derogació de la Reforma Laboral de 2012 (bones ocupacions garanteixen bones pensions), la reducció dràstica de les bonificacions per al foment de l'ocupació, la supressió del topall de les cotitzacions, l'augment significatiu del Salari Mínim, el finançament d’ algunes prestacions –pensions de viudetat i d'orfandat, per exemple– amb impostos, un major esforç en la lluita contra els fraus i l'economia submergida i, alhora, iniciar el debat sobre la contribució al pressupost de la Seguretat Social del conjunt de la recaptació impositiva.

Unes pensions dignes són possibles si es modifiquen les lògiques desposseïdores del capitalisme actual. En cas contrari, els voltors conqueriran un suculent negoci i faran realitat el que cantava el gran Guillem d'Efak:
“Sé que quan canteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és al contrari:
buida la deixàreu”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (7-XII-2017)

dijous, 7 de desembre del 2017

Adoctrinament


Un dia de la setmana passada, a un bar de Màlaga, fulleig un diari mentre prenc un cafè tot just abans d'entrar al Museu Picasso de la ciutat malaguenya. De sobte em top amb el següent titular: "Los jóvenes son víctimas ideales para el adoctrinamiento político".

No en feia comptes, però no puc resistir-me a llegir l'entrevista a aquest professor de Psicologia Bàsica de la Universitat de Màlaga. Vaig suposar -sóc un innocent- que l'entrevistat es referia a l’adoctrinament neoliberal, oferiria alguna dada concreta, o explicaria alguna recerca sobre, posem per cas, continguts dels llibres de text. Però anava ben errat, i l'entrevista és un reguitzell de consignes ideològiques d'un desbordant nacionalisme espanyol, falsedats, i una falta de rigor que esborronen. Vet aquí dues afirmacions claus en aquest discurs ideològic i fals:

"Esa es la gran paradoja de Cataluña. Porque esa escuela inclusiva y democrática casa muy mal con el nacionalismo excluyente, el separatismo y las ideas supremacistas. En Cataluña, todos estos centros educativos democráticos, integradores y diversos (aparentemente) han jugado un papel central en el proceso separatista". "Desde el momento en el que el pacto Aznar-Pujol impone el catalán como lengua única en los colegios se trata de favorecer la cultura catalana por encima del resto de culturas del Estado, que también enriquecen y son patrimonio de todos los españoles, incluidos los catalanes. Se transmiten consignas, ideas simples, prejuicios... hacia todo lo que no es catalán".

Potser algú pensi que no val la pena parar esment a opinions tan al·lucinants, com ara “incluso en los años del franquismo parece que había un cierto pacto para que los chicos se educaran en una cierta libertad de pensamiento” (sic), i manco si qui las reprodueix és un diari malagueny (del que, per cert, desconec si té gran nombre de lectors i lectores, o quina és la seva línia editorial), i que, en conseqüència, no passa de ser una anècdota. Discrep.

Declaracions com aquestes, replicades en infinitat de mitjans de comunicació, són essencials per a, seguint George Lakoff, crear i reforçar el marc mental cognitiu del nacionalisme espanyol i del seu anticatalanisme visceral. Val a dir que, per aconseguir aquest objectiu “d’adoctrinar al personal”, els importa un rave "la importància de la veritat per a una cultura pública decent" (Michael P. Lynch).

I, de retruc, s'aconsegueix que no parlem de l’implacable -i realment existent a les escoles- adoctrinament en el neoliberalisme. En el documental de Richard Normand "L'Encerclement. La democràcia presa pel neoliberalisme", Normand Baillargeon ho explica així: "... llavors l'educació es desvia de la ciutadania, del bé comú, cap als interessos de les empreses privades que s'apoderen de l'educació. No és el mateix pensar el món des del punt de vista de la cultura que pensar-ho des del punt de vista d’allò que ofereix una o una altra empresa. Aquest element sempre està present: L'apropiació d'un mercat dels cervells dels nens i la preparació de la mà d'obra. L'educació, cada vegada més, en la perspectiva que descric, perd les seves altres funcions de preparació per a la vida cívica, d'obertura al món, de pur plaer de l'enteniment i del saber, per orientar-se cap al sotmetiment del mercat, la preparació dels subjectes educats per a funcions econòmiques".
Altrament dit: L'adoctrinament realment existent és aquell que imposa el pensament únic de l'homo economicus. El perill és, doncs, que l'educació deixi de ser sinònim d’igualtat d’oportunitats per a l’emancipació.

Publicat originalement a dBalears (4-XII-2017)

Ja hi ha consciència de la necessitat i possibilitat de la Renda Bàsica


Aquí teniu un article que s'ha publicat a la revista
 L'Altra Mirada 

divendres, 1 de desembre del 2017

Cop d'ull a l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017

Com cada mes de novembre, d'ençà de l'any 2005, s'acaba de publicar l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017, elaborat per la Sotsdirecció General d'Estadística i Estudis de la Secretaria General Tècnica del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. La recopilació de dades estadístiques, procedents de diferents fonts, amb explotacions específiques per a aquesta publicació, i indicadors sintètics, és prou exhaustiva i abasta un ampli ventall de temàtiques de matriu cultural: evolució de l'ocupació, demografia empresarial, finançament i despesa pública, despeses del consum de les llars en béns i serveis, evolució de preus de determinats béns i serveis, propietat intel·lectual, comerç exterior, turisme, ensenyament, hàbits de la ciutadania, béns culturals, museus, biblioteques, llibres, arts escèniques i musicals, cinema i l'últim Compte Satèl·lit de la Cultura a Espanya disponible.
Som, per tant, davant una publicació de referència per fer qualsevol aproximació a l'anàlisi de l'estat de la situació de la cultura. És, fins i tot, prou útil per constatar que els assumptes taurins –que tenen el seu corresponent capítol en el citat anuari– són cada dia més residuals. Hom pot concloure que és bastant evident que la defensa que en fa el Govern d'Espanya, de les ‘corrides’ de toros, va associada a un interès identitari i simbòlic del nacionalisme espanyol i que molt poca cosa té a veure amb el seu pes econòmic, d'ocupació o d'hàbits de la població. Val a dir, per una altra banda, que aquesta publicació té una trajectòria consolidada –com s'ha dit més amunt, es publica des de fa tretze anys–. És per això que, en el seu dia, em va sorprendre l'encàrrec de la conselleria del Govern de les Illes Balears competent en matèria cultural de determinats estudis que, fet i fet, han aportat més maldecaps a l'administració autonòmica que no pas un major coneixement de la realitat de la situació cultural balear –sobretot pel que fa als hàbits i les pràctiques culturals dels illencs i les illenques– que la que s'ha pogut consultar en aquests anuaris ministerials que, no debades, ofereixen bastant informació de les comunitats autònomes.
En una primera ullada a aquesta última entrega de l'Anuari d'Estadístiques Culturals, que conté les dades corresponents al 2016 –i en alguns casos al 2015–, em semblen especialment rellevants les següents referides a les Illes Balears: la despesa liquidada [inversió] de l'administració autonòmica balear en cultura va ser el 2015 d'un total de 16.325.000 € –un 0,06% del PIB i un valor mitjà per habitant de 14,5 euros, és a dir, un dels més baixos en el rànquing autonòmic– i la despesa que va fer l'administració local es va enfilar fins als 77.364.000 €. Pel que fa a la despesa mitjana anual en béns i serveis culturals de les llars illenques, el 2016 va ser de 820,3 € per llar i de 324,3 € per persona.
D'altra banda, resulta imprescindible que faci un esment a alguns aspectes sociolaborals, com ara que l'ocupació mitjana anual en el polièdric sector cultural va ser de 14.100 persones el 2016, una xifra tan modesta que tot just representa un 3% del total de l'ocupació a casa nostra. Val a dir que l'any passat l'ocupació en l'àmbit cultural va anar a la baixa, encara que lleugerament, en termes interanuals –el 2015 la xifra de persones amb ocupacions culturals va ser de 14.700 i representava el 3,1% del total d'ocupació anual–. El nombre total d'empreses culturals va ser de 2.926 –107 més que l'any anterior– i la seva distribució segons activitat econòmica principal va ser la següent: 1.098 dedicades a activitats de disseny, creació, artístiques i d'espectacles; 435 a determinades activitats del comerç i lloguer; 349 a activitats de fotografia; 316 a arts gràfiques i reproducció de suports gravats; 196 a edició de llibres, periòdics i altres activitats editorials; 185 a activitats cinematogràfiques, de vídeo, ràdio, televisió i edició musical; 165 a activitats de traducció i interpretació; 153 a activitats de biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals; 26 a educació cultural i, tancant aquesta distribució, apareixen 2 i 1 empreses l'activitat principal de les quals és la fabricació de suports, aparells d'imatge i so i instruments musicals i la d'activitats d'agències de notícies, respectivament.
En qualsevol cas i encara que, hi insistesc, la informació estadística per comunitats autònomes és força important, aquesta té algunes mancances que no s'observen en les dades per al conjunt del Regne d'Espanya. En aquest sentit, n'assenyal dues que em semblen les més importants: 1. L'absència de perspectiva de gènere en les dades corresponents a les comunitats autònomes. 2. La poca segregació de les dades en matèria d'ocupació (modalitat de contracte, jornada laboral, règim de Seguretat Social, etc.) per poder avaluar el grau de precarització de l'ocupació cultural. No estaria de més, doncs, que l'IBESTAT es preocupàs perquè en pròximes edicions de l'Anuari d'Estadístiques Culturals milloràs, almenys, en aquests dos aspectes.
Acab amb un suggeriment: consultin les estadístiques culturals comentades alhora que avancin amb la lectura del llibre ‘Producció artística en temps de precariat laboral’ (Tierradenadie ediciones, 2017). És un recull de vuit col·laboracions de diferents autors i autores en el pròleg del qual, dels editors Juan Vicente Aliaga i Carmen Navarrete, entre altres coses s'afirma que "el text és una relectura i actualització d'altres treballs anteriors arrelats en la necessitat de pensar el treball com a artistes i productors i productores culturals en relació amb el context polític contemporani i els canvis esdevinguts en l'últim capitalisme, més que líquid, liqüefacte, putrefacte, i especialment a partir del panorama dibuixat per Mark Fisher i altres autors i autores entorn del que s'ha anomenat ‘realisme capitalista’ i les seves devaluadores conseqüències a l'educació i la producció cultural".

Publicat originalment a l’Ara Balears (30-XI-2017)

Cobdícia empresarial

Memorial -situat enfront de la Delegació d'Hisenda de Palma-
a les víctimes de l'explosió del polvorí de Sant Ferran
El dissabte passat es van complir 122 anys d'un dels més tràgics accidents laborals esdevinguts a Balears. Sens dubte amb l'explosió del polvorí de Sant Ferran l'any 1895 es produïa el sinistre laboral més gran de la història de Balears. Eren les dues de la tarda d'un 25 de novembre en el magatzem de pólvora de Sant Ferran, més o menys on avui hi ha la seu d'Hisenda, al carrer Cecili Metel de Palma. Allà, en unes condicions lamentables, treballaven, recuperant la pólvora i altres materials dels cartutxos de les armes de l'exèrcit espanyol que s'havien quedat obsoletes, més de cent persones, en la seva majoria dones i nins. Era un treball molt perillós, i les mesures de prevenció de riscos eren inversament proporcionals a aquesta perillositat. Un descuit provocà una explosió, i van morir 97 persones.


Convé no oblidar aquests fets històrics, alhora que cal recordar els noms de les víctimes d'aquella tragèdia, conseqüència de la cobdícia empresarial de llavors. Per fer-ho és molt recomanable un llibre que fa uns anys va publicar el sindicat UGT de les Balears, amb el títol "El record d'una tragèdia. Explosió al polvorí de Sant Ferran".
Aquests fets són part de la nostra història, però, lamentablement, la cobdícia empresarial illenca no és, ni de bon tros, història. Ara, òbviament, no té la crueltat que tenia l'any 1895, però conserva les motivacions de fons: En uns casos l'enriquiment ràpid a qualsevol preu, i, en uns altres, l’estratègia empresarial d'optimitzar beneficis empresarials a costa de l'abaratiment dels costos laborals. Val a dir, en aquest sentit, que existeix una molt estesa "cultura empresarial" que considera que les mesures de prevenció de riscos i de malalties laborals són un cost, i no una inversió que millora la productivitat, la qualitat dels serveis oferts i dels ben produïts, i és garantia cohesió social.

Tot plegat explica que les a Illes Balears, segons les últimes dades disponibles (gener-setembre 2017), liderem el rànquing autonòmic de l'Índex d'incidència d'accidents laborals amb baixa durant la jornada laboral (el nombre d'accidents amb baixa esdevinguts durant la jornada de treball per cada cent mil treballadors/res). El nostre lideratge en aquest lamentable rànquing ho és amb força, ja que tenim un índex de 423,6 sobre una incidència mitjana en el Regne d'Espanya de 278,9. No debades, en termes absoluts s'arriba en aquest període a l'escandalosa xifra de 15.933 d'aquest tipus d'accidents, dels quals 71 són greus, i 8 mortals. Per acabar d'arrodonir-ho, cal afegir que, en els primers nou mesos d'enguany, s'han registrat oficialment 2.385 (20 greus i 3 mortals) accidents laborals "in itinere", és a dir, anant, o tornant del treball. Convé advertir que les mesures més eficaçes per prevenir els accidents laborals són una major participació dels treballadors i de les treballadores en l'organització del treball, i una mobilitat amb major utilització del transport col·lectiu.

Si a les dades sobre sinistralitat laboral li afegim les penoses condicions de treball que sofreixen molts treballadors i treballadores -singularment les cambreres de pisos dels hotels-, i els excessivament freqüents casos d'explotació laboral, és fàcil concloure que la cobdícia empresarial, lluny de ser història, és una xacra molt actual.

Publicat originalment a dBalears (27-XI-2017)