divendres, 30 de desembre del 2016

Per acabar 2016: Elogi a la radicalitat

Tot l'any m'acompanya un quadern on anot idees, cites, i cabòries diverses. En arribar aquestes dates de finalització d'any, el canvio, i algunes anotacions del que ja està prou desgastat, i que no he utilitzat durant l'any que s'acaba, les transcric a un quadern nou de trinca.
En acabar-se 2016 ha resultat que he hagut de reescriure bastants cites que havia agrupat en unes pàgines dedicades a "ser radical". He decidit ordenar-les una mica i compartir-les amb les lectores i els lectors de dBalears:
La primera anotació l'arrosseg des de 2014, i és un paràgraf d'un article de Xavier Antich publicat a La Vanguardia. És un article al qual he acudit en moltes ocasions en aquests anys. L'anotació del meu quadern és el final del text titulat "La voracitat dels carronyaires". Diu així: "Perquè aquesta desigualtat, ara ja insostenible, és fruit d'una cobdícia insaciable i d'una corrupció omnipresent i sistèmica, la màscara econòmica i social d'un egoisme letal, voraç i carronyaire. Denunciar-lo i enfrontar-s'hi no és ingenuïtat, ni bonisme, ni superioritat moral, ni radicalisme, sinó, a hores d'ara, una necessitat: és oposar-se a la deriva letal del sistema econòmic contemporani. És acomplir allò que Emmanuel Lévinas, el filòsof més important del segle XX a judici de Bauman, considerava l'exercici propi de la raó: 'preveure i guanyar per tots els mitjans la guerra'. Perquè això, i ara no hi ha dubtes, és una guerra. La guerra".
A aquest inoblidable text li segueix una breu anotació d'una consideració sobre la corrupció del capitalisme. Segons Guy Standing una de les causes és que "els rendistes prosperen i treballar no compensa". Una anotació al marge diu: Això de "treballar no compensa" cal lligar-ho amb la problemàtica de la precarietat laboral extrema que provoca la pobresa laboral.
Tot seguit, tinc anotades unes paraules que Dario Fo escriví poc abans de deixar-nos: "El moderat és fort amb els febles i feble amb els forts". Una idea, la de Fo, extraordinàriament precisa que, potser, cal completar-la amb una altra de l'escriptor italià, Marco d'Eramo, en dir que "és curiós que, en política, el terme 'moderat' hagi adquirit una connotació positiva, mentre que resulta negatiu en altres àmbits de la vida, sobretot en forma adverbial: si una persona és moderadament intel·ligent, no volem dir que és un geni".
No puc obviar que l'any que acaba ha estat el de l'assassinat de Berta Cáceres de qui he traspassat al quadern de 2017 les següents paraules: "Despertemos, humanidad: ya no hay tiempo. Nuestras conciencias serán sacudidas por el hecho de sólo estar contemplando la autodestrucción basada en la depredación capitalista, racista y patriarcal...". Radical Berta Cáceres? Potser si ho era en el sentit que Karl Marx a la "Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel" considera quan afirma que: "Una revolució radical només pot ser una revolució de necessitats radicals".
Segur que, des del radicalisme democràtic, hi ha motius per desesperar-se, i, no obstant això, cal perseverar, i, amb Pere Casaldàliga, aixecar-se cada matí tenint ben present que "És tard, però és tot el temps que tenim a mà per fer futur".
Les últimes paraules que tenia anotades a les pàgines del quadern que m'ha acompanyat durant tot 2016 són aquestes: "El mandat de la Bíblia a l'Evangeli segons Sant Joan afirma Al principi existia la Paraula i Déu era la Paraula. A mi sempre m'ha agradat més el Faust de Goethe: Al principi va ser l'Acció." Definitivament sóc un radical que està d'acord amb aquesta reflexió de Xavi Domènech. Tinguin, idò, per segur que val la pena seguir en acció, en la batalla democràtica per un món i unes Illes Balears amb més justícia social i ambiental.
En qualsevol cas, no s'oblidin de ser feliços -a ser possible radicalment feliços- durant el 2017 i els anys vinents!
Publicat originalment a  dBalears (26-XII-2016)

dissabte, 24 de desembre del 2016

Reforma empresarial ja!

Des del primer Estatut dels Treballadors de la restauració borbònica (1980), s'han fet més de mig centenar de Reformes Laborals. Gairebé totes elles amb una mateixa orientació: Més flexibilitat i precarietat laboral. Cap d'aquestes reformes plantejat quelcom una reformulació i modernització de l'anomenada "teoria del capital humà". Dit d'una altra manera, cap d'aquestes reformes laborals s'ha plantejat el futur del treball a llarg termini; ni les noves formes, requeriments formatius i competències a curt i mitjà termini d'un món laboral que ja està "competint" amb els processos de digitalització i robotització d'una bona part del que fins ara eren exclusivament treballs de l'àmbit de l'ocupació retribuïda.
Però, al que anava, no hem ni sentit a parlar sobre la necessitat d'una reforma empresarial. I així ens va! Hi ha moltes qüestions que avalen aquesta necessitat de reformar les formes i maneres d'exercir l'activitat empresarial. No obstant això, a col·lació de la publicació de les dades definitives de 2015 de l'Enquesta sobre Innovació en les Empreses, em sembla oportú centrar-me en aquest assumpte de la innovació empresarial. Val a dir que la metodologia d'aquesta enquesta defineix les activitats innovadores com tota classe d'activitats científiques, tecnològiques, d'organització, financeres i comercials, incloent-hi la inversió en nou coneixement, que condueixen realment o potencialment a l'engegada d'innovacions. A partir d'aquesta definició es poden distingir dos tipus d'innovacions: tecnològiques i no tecnològiques.
Els resultats, pel que respecta-XII- a les empreses de les Illes Balears, són més que preocupants: 1. Només un total de 638 empreses han introduït en els seus pocediments innovacions no tecnologies (nous mètodes de comercialització de productes (béns o serveis) o nous mètodes d'organització de les pràctiques de negoci implementades per les empreses, així com les millores significatives de mètodes ja existents) 2. El percentatge d'empreses amb innovacions tecnològiques (les que han creat béns i serveis tecnològics i han introduït processos tecnològicament nous, així com millores tecnològiques importants en la seva activitat empresarial) durant el període 2013-2015, és un minso 7,4%. Estam en la cua del rànquing autonòmic i, únicament superam Ceuta!
Com estic segur que sense reforma empresarial no hi haurà millora del model productiu illenc, suggeresc que fem un pensament sobre quina reforma precisa el nostre teixit empresarial. Per cert, a l'organigrama del Govern de les Illes Balears hi ha algun departament que, a banda de gestionar el dia a dia, pensi en el model empresarial del futur?
Publicat originalment a dBalears (19-XII-2016)

dijous, 22 de desembre del 2016

Hipocresia dretana


La hipocresia de la dreta és infinita. Ara resulta que l'obertura d'expedients a les diputades Xelo Huerta i Montse Seijas i al militant podemita Daniel Batxiller, és una prova irrefutable que Podem és un partit antidemocràtic (sic). És evident que intenten que vegem la palla en l'ull aliè (de Podem) però no la biga en l'ull propi (de PP i altres dretes).

Argumenten que el motiu de la possible sanció és per un fet que no s'ha substanciat, car no han votat en contra dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Però la veritat sembla ser una altra:
Segons el que se sap pels mitjans de comunicació, l'expulsió de les diputades Xelo Huertas i Montse Seijas i de senyor Batxiller -si finalment es confirmen les tres - no serà per una o una altra votació dels pressupostos de la CAIB. El tema va d'un intent de les dues expedientades i del expedientat de condicionar un acord Govern-Podem sobre aquests pressupostos,  a un cas de "presumpte" nepotisme. A mi em sembla molt bé que els partits polítics siguin molt rigorosos en impedir intents i pràctiques de nepotisme i d'amiguisme.

A parer meu, això junt amb altres coses, és fonamental per a la democratització de debò dels partits polítics que, alhora, és fonamental per - Vade retro, Satanas!- democratitzar la democràcia.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Diversitat funcional: Una desigualtat invisibilitzada



No són bons temps per a l’impuls igualitari que la democràcia mai hauria d’haver perdut. Però la globalització neoliberal ha trastocat tot, i en lloc de globalitzar, posem per cas, drets humàns, estem assistint a una insostenible internalització de la desigualtat.
No obstant això, existeix gairebé arreu una major visibilitat de les desigualtats de gènere, classe social, orientació sexual, raça… Fins i tot, hi ha organismes internacionals relativament nous, Organitzacions No Governamentals, i moviments socials renovats que han donat una visibilitat inimaginable fa unes dècades a determinades desigualtats que, per dir-ho d’alguna manera, es consideren estructurals. A tall d’exemple, avui dia les desigualtats en funció del sexe de les persones són inocultables, entre altres raons, per l’existència d’ONU-Dones. O la labor de ONGs, com ara Intermón Oxfam, i moviments tipus Occupy, que han fet molt visibles les creixents desigualtats entre la gent que gairebé ho té tot, i la que sofreix un constant procés d’empobriment.
Però existeixen altres desigualtats que ni tan sols han trencat el mur de la invisibilització. Un d’aquests casos és, sens dubte, el de les persones amb discapacitats o, com a mi m’agrada referir-m’hi, el de les persones amb funcionalitats diferents de les de la majoria.
Pensava en aquestes coses mentre mirava les dades de 2015 sobre l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat que dilluns passat va fer públiques l’INE. Les informacions més rellevants subministrades per aquest treball i referides a les Illes Balears ens indiquen que:
a) En un total de 29.900 llars familiars (8% del total) hi viu alguna persona d’edat compresa entre els 16 i els 64 anys amb alguna discapacitat.
b) El total de persones actives (en edat i amb voluntat i/o necessitat de fer treball remunerat) i amb discapacitat reconeguda (amb un grau de discapacitat major o igual al 33%) va ser d’11.100 (1,9% de la població activa), mentre que el nombre de persones inactives en aquest col·lectiu va assolir la xifra de 21.400 (15,7%).
La conclusió em sembla bastant òbvia: D’una banda, la presència de la diversitat funcional a les llars illenques és força important, i, per una altra banda, tot indica que la diversitat funcional és un incentiu a la inactivitat laboral.
Per això, i, sobretot, per la poca repercussió mediàtica i social d’aquestes dades, em vaig decidir a escriure aquest darrer article de 2016 per a El Periscopi i, alhora, palesar que un dels meus desitjos per al proper any és que aquest debat sobre la igualtat de les persones amb diversitat funcional sigui part de la centralitat del discurs, i la pràctica de la lluita social i política per la igualtat de debò.
Publicat originalment a http://elperiscopi.com/

dimarts, 20 de desembre del 2016

2016: Oportunitats perdudes per a una cultura turística decent


A tocar el final d'un any que turísticament ha estat, sens dubte, històric, em sembla convenient fer un breu balanç de dues oportunitats perdudes relacionades amb el turisme. No se m'espantin, no m'entretindré a enumerar oportunitats perdudes per corregir la deriva d'insostenibilitat social i ecològica en la qual el model de tot turisme balear està immers. En qualsevol cas, històricament el fet més rellevant d'aquest ja gairebé acabat 2016 ha estat que, havent-se polvoritzat tots els rècords de pressió humana sobre les illes, la política turística pública segueix enfocada al creixement sota l'etiqueta oficial de "turisme sostenible". Probablement, amb aquest eslògan també s'ha batut el rècord d'una insubstancialitat que no crec sigui desinteressada. Val a dir que el mestre Josep Fontana, en la seua imprescindible obra "La construcció de la identitat" (2005), ja va escriure sobre "el mite del desenvolupament sostenible –una expressió que és en realitat un pleonasme, perquè si no és sostenible no és desenvolupament– s'usa en una diversitat de sentits per acomodar-lo a tota mena d'interessos...".

Sense seguir per les bardisses, parlem ja de les oportunitats perdudes que fan referència a l'oblit d'una commemoració històrica, i a l'absència de reconeixement d'allò què m'agrada anomenar "els altres pioners del turisme".

I.- Vuitanta aniversari del Conveni de la OIT sobre vacances pagades: Durant aquest any 2016 de saturació turística, entre altres activitats institucionals no estrictament promocionals, s'han instaurat els Premis del Turisme de les Illes Balears, i s'ha compromès la col·laboració del Govern Autonòmic en la celebració de l'Any Internacional del Turisme Sostenible -tornem-hi torna-hi amb l'oxímoron de sostenibilitat turística sense decreixement- que l'Organització Mundial del Turisme (OMT) organitza l'any vinent. No obstant això, ha passat absolutament desapercebut que aquest 2016 bé s'hagués pogut commemorar el 80è aniversari del Conveni de l' OIT en el qual s'establia, per primera vegada en la història, en l'ordenament legal internacional un període mínim anual (sis dies) de vacances pagades per a tots els treballadors i totes les treballadores. L'evolució, ampliació, i consolidació en el temps d'aquest dret a les vacances pagades, al costat d'altres drets socials, no van caure del cel. Ans al contrari, les grans lluites sindicals en l'Europa industrialitzada van ser claus per al naixement i consolidació del dret a les vacances pagades en el marc de l'anomenat Estat del Benestar. Cert és que l'estat actual d'aquest dret arreu del món segueix sent  dispar: en bastants llocs, el Conveni de l'OIT número 52 i les seves posteriors revisions segueixen tenint un paper clau; en uns altres és un dret constitucionalitzat; i en alguns es qüestiona, o és matèria de retallades.

El cert i segur és que no és imaginable el naixement, desenvolupament, consolidació i maduració (insostenible) de la turistització a l'engròs de les Illes Balears sense unes anomenades classes mitjanes i mitjanes baixes europees amb el dret a unes vacances pagades. És una llàstima que un aniversari tan rodó del conveni de l' OIT pioner en aquesta matèria no hagi estat commemorat en un dels llocs més turistitzats del planeta. Vull pensar que ha estat un oblit, i no un menyspreu a les lluites proletàries de finals del segle dinou i principis del passat a favor dels drets socials que, juntament amb altres factors polítics i econòmics, van possibilitar l'auge del negoci del turisme de masses, i una certa democratització del dret a l'oci vacacional en contraposició a decimonònica i l'actual tendència al luxe turístic excloent.

II.- Un any més d'oblit amb els "altres pioners i pioneres del turisme": L'any en el qual hem pogut gaudir d'una esplèndida edició revisada de la novel·la "Els carnissers", de Guillem Frontera, acabarà sense posar fil a l'agulla per saldar un deute històric amb les generacions d'homes i dones pioneres en el treball als hotels. És cert que tenim alguna literatura (narrativa i científica) sobre els començaments del fenomen turístic a casa nostra. També és veritat que es coneixen sobradament les principals trajectòries empresarials pioneres del negoci turístic d'aquestes contrades. Però coneixem poc la història personal i vital d'aquelles persones que en els anys 60-70 del segle passat -moltes vingudes de fora de les Illes Balears- començaren a treballar en els hotels. Aquells anys no foren només els anys de l'inici de la balearització, varen ser anys d'un gran canvi en el món laboral, dels costums, de resistències i lluites contra la dictadura franquista, del començament d'un canvi sociològic de gran magnitud.

Fa anys que, adesiara, suggeresc en privat que cal gravar en imatges i so les històries de vida d'aquests/es altres pioners i pioneres del turisme illenc. Tot just a punt d'acabar 2016 ho vull fer públicament, entre altres coses, perquè, per una banda, cada any que passa són més les persones d'aquelles generacions que ens deixen sense haver contat tot allò que varen viure en primera persona, i, per una altra banda, la història del turisme de les Illes Balears és, també, la seva història. Potser és una història incòmoda per a les elits en general i les turístiques en particular, però tanmateix cal reivindicar, en paraules del professor Michael P. Lunch, la importància de la veritat per a una cultura [turística] pública decent.

Publicat originalment a Diario de Mallora (20-XII-2016)

dilluns, 19 de desembre del 2016

El luxe de ser mileurista a les Illes Balears



Malauradament, algunes dades de la situació dels mercats laborals i de l’àmbit social, com ara les que proporciona l’Agència Tributària, passen massa desapercebudes per a l’opinió publica. És veritablement sorprenent, però no record cap responsable polític valorant els resultats de l’Estadística mercat de treball i pensions en les fonts tributàries, que es publica una vegada a l’any (la corresponent a l’any fiscal 2015 es va fer pública el proppassat dia 23 de novembre de 2016) i que és bàsica per conèixer els tarannàs d’aquests àmbits laborals i socials. Aquesta estadística és d’una solidesa inqüestionable, ja que es tracta d’una recerca de caràcter censal basada, d’una banda, en la Relació de perceptors de salaris, mitjançant la Declaració anual de retencions i ingressos a compte sobre rendiments del treball (Model 190); i de l’altra, en les pensions i prestacions per desocupació. És a dir, és una fotografia d’alta resolució de, si més no, el nombre de persones assalariades i dels salaris que es cobren a l’economia formal que passa comtes amb Hisenda.


En aquest sentit, paga la pena observar el gràfic 1, on es fa palès que el salari mitjà de les persones assalariades manté la tendència a la baixa que s’inicia el 2009 –any en què es començaren a notar amb força els efectes de la crisi– i que el 2012, que és l’any que entra en vigor la reforma laboral de Rajoy, es produeix un fort daltabaix de gairebé el 3% en relació amb l’any anterior. Sigui com sigui, l’any passat el salari mitjà era un 3,4% inferior al de 2009.



No obstant això, el que s’ha de tenir en compte és que el nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a Hisenda és molt important: d’aquesta manera, l’any 2015 un total de 149.901 persones (el 31,6% del total) tingueren salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.080,40€). Aquesta és la magnitud del col·lectiu de treballadors i treballadores pobres illencs, o, dit d’una altra manera, de la gent que té una ocupació formal però continua estant en risc de pobresa o d’exclusió social. Al gràfic 2 podem observar l’evolució, des de l’any 2009, del nombre de persones en situació de pobresa laboral.



I tanmateix, el punt més preocupant és el pes important de la pobresa laboral extrema: l’any passat un total 79.362 persones assalariades (el 16,7% del total) no superaren una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.540,20€. Val a dir que abans de 2009, el percentatge de treballadors i treballadores extremadament pobres no arribava al 13%.

A tall d’assaig de conclusions: 1. El model de creixement illenc és basa, estructuralment, en unes baixes retribucions salarials formals. S’ha de tenir en compte (vegeu gràfic 1) que, fins i tot abans dels estralls de la crisi, el salari mitja illenc tot just era el doble del salari mínim. 2. En un país com les Illes Balears, amb temporades turístiques de luxe i, sembla que amb una aposta pública i privada pel turisme de luxe, ser mileurista ha esdevingut, per a una part important de la ciutadania, un veritable luxe.

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 17-XII-2016) 

Més estratègia industrial i menys capelletes público-privada!


Just després d'enviar la meva anterior col·laboració a dBalears, vaig llegir això: "Revuelo en la Universitat por los 60 mil euros que el Govern pagará a la Fundació Impulsa de Toni Riera, a cambio de un plan industrial. Liberalismo con fondos públicos, un convenio del conseller Iago Negueruela en contra de las relaciones manifiestamente mejorables de su director general y profesor universitario Llorenç Pou con el catedrático Riera. Cumplen instrucciones de Francina Armengol para apaciguar a la Caeb. Mientras tanto, Podemos se entretiene arreándole al empresario Daniel Bachiller" (Matías Vallés. Diario de Mallorca. 4-XII-16).

És un assumpte que s'ha d'aclarir. El debat sobre el futur de la indústria illenca -si és que no arribem tard, i ja no en té de futur- és massa transcendent perquè es barregi amb assumptes que aparentment tenen a veure amb el finançament d'instruments que pretenen imposar-nos la seva única veritat sobre què és i què no és la competitivitat. És clar que s'ha d'aclarir. Per a casos com aquest hi ha una Conselleria de Transparència, no?

Si la informació de Matías Vallés és certa, la cosa és seriosa. El futur de la nostra indústria hauria de ser el gran debat polític, econòmic i social d'aquesta legislatura, i no el reiterat debat de com hem de seguir creixent en turisme. Per exemple: Sens dubte, seria millor deixar de gastar recursos públics en promoció turística i invertir, el que ens estalviem, en promoció industrial.

Probablement, més que un Pla d'Indústria, el que és urgent és una estratègia duradora en el temps de polítiques industrials per a les Illes Balears. Val a dir que una estratègia d'aquest tipus requereix parlar de moltes coses. Se m'ocorre que, almenys, cal abordar temes com ara: la política energètica (i acabar amb el carbó com a font d'energia); la d'internacionalització i el comerç exterior; les infraestructures logístiques i de transport; avançar cap a una certa sobirania alimentaria; l'R+D+i i el desenvolupament tecnològic i digital; una política de formació i ocupació que incorpori la perspectiva i la problemàtica de la digitalització i la robòtica; i la fiscalitat. Gairebé res! Per tant, en aquestes contrades necessitem més estratègia industrial (el més consensuada possible), i menys capelletes público-privades que ens facin plans industrials.

En definitiva, el tan citat "canvi de model de creixement" vol dir, entre altres coses, menys turisme i més indústria. Mala peça en el teler si en l'abordatge d'aquest repte, des del Govern de les Illes Balears, es dóna una posició i privilegia a algú. Per molt que aquest algú es presenti revestit de tecnicisme. En aquest cas, com en altres, el que és intel·ligent és desconfiar de, en paraules de Rossana Rossanda, la neutralitat social de la tècnica.


Publicat a dBalears (12-XII-2016)

dimecres, 14 de desembre del 2016

Dos contes nadalencs


I.- Màgica creació d’ocupació
En els preparatius i durant les festes nadalenques es crea, com per art de màgia, ocupació. Almenys, aquest és el missatge oficial que s’explicitarà el propvinent 2 o 3 de gener de 2017, quan coneguem les xifres d’atur registrat i d’afiliacions a la Seguretat Social.
Molts d’aquests treballs seran “treballs de merda”, és a dir, feines prescindibles, com ara la de Pare Noel convidant  al consum en un centre comercial, de patge dels Reis Mags animant a les compres en els carrers comercials, d’empaquetador/a de regals, o de repartidor/a de catàlegs (generalment sexistes) de joguines i altres regals. També hi haurà molts treballs menys prescindibles a comerços, bars, restaurants, hotels, seguretat privada, algun reforç sanitari, etc. Però tots ells tindran la característica comuna de l’extrema temporalitat i parcialitat (contractes de pocs dies i poques hores contractades), i de gran rotació (amb sort, entre l’aqüeducte de les festes del 6 i 8 de desembre, Nadal, Cap d’any, i preparació de Reis) hi haurà prou gent que tingui més d’un contracte durant el mes de desembre.
La màgica creació d’ocupació consisteix en el fet que, a major precarietat (temporalitat + parcialitat + rotació), major és la creació d’ocupació, estadísticament parlant. Recordin que, segons el missatge oficial, s’associa creació d’ocupació amb qualsevol creixement de la xifra d’afiliacions a la Seguretat Social. No obstant això, la realitat és una altra. Com he explicat en altres ocasions, fa anys que el Ministerio de Empleo y Seguridad Social té publicada la metodologia de les estadístiques laborals que, a l’apartat de “Principals definicions i conceptes”, en referir-se a aquestes Afiliacions a la Seguretat Social (vegeu aquí), afirma: “Asimismo, debe indicarse que el número de afiliados no se corresponde necesariamente con el de trabajadores, sino con el de situaciones que generan obligación de cotizar; es decir, la misma persona se contabiliza tantas veces como situaciones de cotización tenga, ya sea porque tiene varias actividades laborales en un mismo régimen o en varios“. És a dir, la persona que en aquest nadalenc mes de desembre hagi tingut, posem per cas, un contracte cada dissabte per a fer de Pare Noel, computa com si s’haguessin creat cinc llocs de treball!
La màgica creació d’ocupació consisteix, també, en un estirabot de treballs sense contracte i sense Seguretat Social, en la realització de moltes hores extraordinàries sense cobrar-les, o en prolongacions de jornades que incompleix qualsevol norma legal o Conveni Col·lectiu.
I tanmateix, aquest conte nadalenc, com gairebé tots els contes, també acaba amb més màgia: per una banda, a la presentació de les dades d’ocupació de desembre, les autoritats polítiques reconeixen que no és el mateix l’evolució de les xifres d’altes a la Seguretat Social que la de creació d’ocupació; i que l’Atur Registrat és un registre administratiu que exclou a tantes persones en desocupació que és possible que les excloses -en haver-hi moltes persones Fixes Discontínues en atur- siguin més que les que figuren en Atur Registrat. Per l’altra banda, al analitzar les dades d’ocupació de desembre, la patronal CAEB exigeix ferventment un Pla de lluita contra la precarietat laboral nadalenca.
II.- Emprenedoria màgica a Palma Activa
Aquest conte està basat en la història real d’un amic que conec prou bé. És una persona en atur de llarga durada, amb les prestacions contributives acabades, i, que, si no fora per l’ajuda de la seva família i algunes amistats, estaria en situació d’extrema carència material.
Malgrat tot, manté una frenètica activitat de cerca d’ocupació i una voluntat de reciclatge admirable. A banda d’ “aprofitar” la seva situació de desocupació per acabar estudis reglats, no hi ha oferta de curs de formació per a persones en desocupació a la qual no s’inscrigui, amb bastant èxit en la selecció per a participar en aquestes accions formatives. Però, al protagonista d’aquest conte se li resistia PalmaActiva. Per més que ho intentava, mai el seleccionaven per fer cursos en aquesta Agència de desenvolupament econòmic i d’ocupació depenent de l’Ajuntament de Palma.
Però aquest conte també acaba màgicament: En aproximar-se el Nadal, com si fos màgia, l’han seleccionat per a diversos cursos. El meu amic cerca treball i formació per a treballar per compte d’altri, però, veritablement, la màgia ha consistit a inscriure’s com a demandant de cursos de PalmaActiva per a emprenedors. A PalmaActiva l’absurda i classista ideologia neoliberal de l’emprenedoria ho impregna tot: O ets emprenedor o, en paraules, de Eduardo Galeano, “un nadie”!
Publicat originalment a El Periscopi de la Fundació Gadeso. 

dilluns, 12 de desembre del 2016

dissabte, 10 de desembre del 2016

A Mallorca, 31-D: Diada i punt!

He estat temptat de complir aquest grat i voluntari compromís de cada dilluns amb dBalears fent un article amb la frase del títol com únic i exclusiu contingut, és a dir: A Mallorca, el 31 de desembre: Diada i punt!

És tan fatigós haver de defensar allò que és obvi, que gairebé no sé què dir més. Hi ha un acord acadèmic molt majoritari que aquesta és la data fundacional del que avui dia som. Ningú, supòs, celebra el 31 de desembre de cada any les formes, maneres, costums, crueltats, o tradicions i formes de convivència de 1229. Però posar pegues a commemorar com a Diada de Mallorca la data de l'acte fundacional de la nostra catalanitat em recorda les teories creacionistes, i, per tant, negacionistes de la llei de l'evolució. El que som és conseqüència de l'evolució d'aquella conquesta de Mallorca per les tropes capitanejades per Jaume I el Conqueridor... i, certament,  d’una persistent - a vegades heroica- resistència a l'anul·lació del nostre origen com a poble. Recordeu l'enèrgica frase –crec que hi ha dubtes sobre la seva autoria- amb què Raimon acaba la seva superba cançó "Jo vinc d'un silenci": Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat... Si és d'això del que es vol discutir: A Mallorca, 31-D. Diada i punt!

La qüestió és que som a tocar el 31 de desembre de 2016 i el Consell de Mallorca segueix mossegant fesols amb aquest assumpte. És tan il·lús el Govern de Mallorca que veritablement creu que amb un "procediment participatiu" desactivarà al nacionalisme espanyol exterminador sense embuts de qualsevol origen que no sigui l'espanyolitat eterna? De què va aquesta  “pixada fora de test”  de Podemos de rebutjar el 31-D amb bajanades com ara la de qualificar l'ofrena a Jaume I com un acte monàrquic (sic)? Segons la informació de Diario de Mallorca, sembla que una de les pegues de PSOE i PODEMOS és la catalanitat del 31-D. I què volen que es reivindiqui un dia com aquest?

Permetin-me que, gairebé per acabar, faci una confessió personal: No he arribat al sobiranisme, ni m’he incorporat a la mobilització popular –i gens monàrquica, per cert- entorn del 31-D, des de la reivindicació identitària. El meu sobiranisme va de republicanisme-democràtic-emancipador. Després de picar pedra durant anys a moltes lluites socials, he arribat a la conclusió que el que és fonamental és transformar el sistema (no només fer canvis en el mateix), i no hi ha transformació possible, a casa nostra, sense sobirania plena. Per això, en paraules d'Espriu "no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser?"

Com m'he mig perdut per les bardisses, torn al concís "A Mallorca, 31-D: Diada i punt!". En aquest sentit convé recordar que el pròleg de "El llibre dels fets" -almenys en l'edició a cura de Jordi Bruguera (Proa. 2008)- comença amb aquestes paraules: "Retreu monsenyor sant Jaume que la fe sense obres és morta." Em tem que és millor tenir poca fe que els que ara governem el Consell de Mallorca declarin el 31 de Desembre com Diada de Mallorca. Alguns són tan “prudents” que poden esdevenir en traïdors. Les “obres” depenen d'una societat civil que, encara que algú la volgués morta, està ben viva. Doncs demostrem-ho, aquest 31-D, muntem-la grossa!


Publicat originalment a dBalears (5-XII-2016)

divendres, 9 de desembre del 2016

Què li passa a l'establishment neoliberal?


L'establishment neoliberal encaixa molt malament qualsevol derrota democràtica. Per això tem tant a democratitzar la democràcia representativa.

El cas del recent referèndum a Itàlia ens ha proporcionat un bon exemple. El derrotat Renzi va declarar: "No tenia idea que m'odiaven tant". Sempre treuen a relluir l'odi i, sense despentinar-se, ho atribueixen a "els populismes". Que en el cas italià Renzi insinuï, a tall d'exemple, que el gran sindicat italià CGIL és un factor d'odi, o que és pejorativament populista, és un disbarat.

Què li passa a l'establishment? L'analista de qüestions internacionals Mariano Aguirre fa algun temps ens oferia una molt encertada explicació:
 "... ni una sola de les decisions vinculades amb "l'austeritat" que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o al seu entorn immediat. Com no les sofreixen, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passes fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives..."

Més clar, l'aigua!

dimarts, 6 de desembre del 2016

La constitució de la "Gran Mentida"


Diuen que avui és "la festa de la Constitució". Veritablement hauria de ser "la festa de la Gran Mentida"

A tall d'exemple:

Article 41 de la Constitució: "Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació".

La realitat (Dades Conselleria Treball de Novembre 2016): Gairebé la meitat dels aturats de les Balears no reben cap prestació.


Pens que la Constitució del 78 (la de la gran mentida) no és reformable. És més, no m'interessa el seu improbable "aggiornamento". El que és convenient és engegar processos constituents com a conseqüència de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels pobles, i que garanteixin l'aplicabilitat directa dels Drets Econòmics, Social i Culturals (DESC).

divendres, 2 de desembre del 2016

Sense por: Renda Bàsica Incondicional


Els dies 18 i 19 d'aquest mes de novembre es va desenvolupar, a la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat del País Basc a Bilbo, el XVI Simposi de la Xarxa Renda Bàsica (XRB). Avancem que aquests simposis són la reunió anual de la secció oficial en el Regne d'Espanya de l'organització internacional Basic Income European Network (BIEN), és a dir, de la XRB. En aquests Simposis es debat multidisciplinàriament -encara que predomina el debat acadèmic, hi participen molts i moltes activistes- sobre la proposta de Renda Bàsica Incondicional, i s'aprofita la trobada per tractar els assumptes de l'associació (renovació, si s'escau, de la junta directiva, estat de comptes, pla de treball anual, etc.).

Diguem ràpidament que la Renda Bàsica Incondicional (RBI) és una assignació monetària pagada per l'Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és rica o pobre, o, altrament dit, independentment de en què puguin consistir altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui es convisqui. Per tant, la RBI res té a veure amb la panòplia de rendes de garanties d'ingressos condicionals, com ara la Renda Social de les Illes Balears. Tampoc té res a veure amb les polítiques d'Impost Negatiu sobre la Renda. És a dir, res té a veure amb els estigmatitzants programes per a pobres que, a més -ja sigui pels escassos recursos que se'ls dedica o pels forts condicionants per tenir-hi accés a ells-, solen ser pobres programes per a pobres.

Si aquestes línies precedents són la primera aproximació del lector o lectora a la proposta de Renda Bàsica Incondicional, segur que li sorgeixen, almenys, els següents dubtes: No serà això de la RBI una radicalitat d'una colla de friquis? Com pot ser just un ingrés que l'Estat paga per igual a persones riques i pobres? Una proposta d'aquesta envergadura, seria viable econòmicament? No seria, la RBI, un desincentivador per a l'ocupació productiva per a molta gent?

Efectivament la RBI és, per una banda, una proposta radical perquè garanteix d'arrel a tothom el dret a l'existència material, i, per tant, és, sens dubte, el millor abordatge a la necessària reducció de la desigualtat, com demostra, entre d’altres, el reconegut, i gens friqui, economista britànic Anthony B. Atkinson al seu llibre "Desigualtat: Què podem fer". De retruc, és una mesura social -que no exclou a una part de la societat, com solen fer les polítiques socials basades en subsidis condicionats- contra la pobresa. Per una altra banda, s'ha de concebre com a part important d'una política econòmica predistributiva (no és la solució, però és part de la solució) i, per tant, no tots/es guanyen. Les persones riques i molt riques, via imposts, aporten molt més del que reben. Per a què se m'entengui millor, i de pas desfer algun perjudici, posem l'exemple del dret universal i incondicional a la sanitat pública: Veritat que ningú qualifica d'injust que la persona més rica tingui dret a ella? El que és important per a què sigui un sistema just (en els termes què Robert Castel descriu a "La metamorfosi de la qüestió social") és que el balanç de guanyadors i perdedors sigui just.

En relació als dos dubtes restants: La viabilitat de la Renda Bàsica Incondicional està sobradament demostrada. Jordi Arcarons, Daniel Raventós, i Lluís Torrens han fet els comptes i surten, amb una profunda reforma de l'IRPF, amb major progressivitat, més equitat i inspirada en el principi de suficiència fiscal .A més de la via de l'IRPF, hi ha altres vies (altres polítiques fiscals) a explorar per fer econòmicament viable la RBI.

Finament, abordem el dubte sobre si la gent voldria seguir treballant si tingués un ingrés que garantís la seva subsistència material. Els treballs demoscòpics, i alguns estudis sobre casos empírics demostren que, excepte excepcions, amb una quantitat dinerària de RBI igual o lleugerament superior al llindar de la pobresa, no es deixarien les ocupacions productives. Però la RBI sí que produiria canvis substancials, almenys en els següents àmbits: a) Retribuiria, sense mercantilitzar-lo, el treball reproductiu. b) Equilibraria la negociació salarial i de condicions de feina entre l'empresariat i els treballadors/es. c) Eliminaria la principal causa objectiva (manca del dret garantit a l'existència material) de les situacions d'explotació laboral, i de les actuals formes d'esclavitud (prostitució, treball infantil, etc.) I d) Probablement, una tipologia de treballs productius entrarien -per fi!- en crisi: Els treballs de merda. Per exemple als que s'ha referit el president d'AC Hotels by Marriot, Antonio Català.

Algú va dir en el Seminari de Bilbo que no existeix política alternativa sense experimentació. Estic molt d'acord amb aquesta afirmació! Prengui's, doncs, nota i perdi's la por a la Renda Bàsica Incondicional. Almenys, estudiem la proposta, debatem-la sense prejudicis, i sempre recordant que el millor aliment de la por i del desdeny és la ignorància.


Publicat originalment a dBalears (28-XI-2016)

dijous, 1 de desembre del 2016

Avui cal recordar Rosa Parks


Avui cal recordar a Rosa Parks. Un 1 de desembre de 1955 va ser arrestada al negar-se a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús.


Rosa Parks ens deixà una frase que sempre he procurat tenir molt present en la meva militància sindical, social i política:
 "Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven..."
Tinguem clar, idò, que per llaurar un futur de llibertat, igualtat i solidaritat, no queda més remei que, en algun moment, desobeir!

Bretxes de gènere en el mercat laboral de Balears


La setmana passada compartia amb el lectors i les lectores de El Periscopi  una primera anàlisi -gairebé d'urgència- de les dades de l' estadística "Mercat de Treball i Pensions en les Fonts Tributàries", referides a l'exercici fiscal 2015. Ho feia en un article titulat “Hisenda fa els nombres de la pobresa laboral i de les pobres pensions” en el qual ja advertia que, en ser tan abundant la informació, cabien moltes anàlisis de les dades recentment publicades per l'Agència Tributària.

Avui em referiré succintament a les bretxes de gènere que palesen les referides dades tributàries.

En el primer gràfic es pot observar que existeix bastant "igualtat" en el nombre d'homes i dones en cadascun de conceptes subjectes a tributació: Del total de persones que tributen salaris, el 52% són homes i el 48% dones. Pel que fa al col·lectiu que tributen pensions, les dones, amb un 51%, predominen lleugerament Una possible explicació d'això és el gran nombre de dones que cobren pensions de viduïtat. Finalment, les declaracions a hisenda per ingressos provinents de prestacions per desocupació mostren que hi ha una pràctica equiparació entre dones i homes.


Una altra cosa, molt diferent, són les quantitats declarades, que es poden visualitzar al gràfic següent. Aquí sí que apareixen clarament les bretxes de gènere, excepte en les prestacions per desocupació perquè en elles operen mecanismes legals d'igualació. És a dir, existeix un topall màxim, i el subsidi -que cobren cada vegada més persones en situació de desocupació que han esgotat les prestacions contributives o no han accedit a elles- és igual per a tothom.




Els punts més importants a observar són, per una banda, que la bretxa salarial és de 4.068 euros de mitjana anual. És a dir, si ens atenim a les dades de l'Agència Tributària, les dones illenques van tenir en 2015 una retribució salarial mitjana anual un 21,3% inferior a la dels homes. I, d'altra banda la bretxa en en el cas de les pensions és encara major i arriba a gairebé el trenta per cent (exactament el 28,7%).

Aquesta és una foto del nostre mercat laboral que no es pot menystenir. Alguna cosa s'ha de fer. Potser no seria mala idea seguir l'exemple d'Alemanya que ha anunciat que exigirà a les grans empreses que publiquin les seves dades de bretxa salarial entre homes i dones. De ben segur seria una pràctica exemplaritzant però, donada l'hegemonia de la petita i mitja empresa en el teixit empresarial balear, seria, en qualsevol cas, insuficient. Pot ser que la seva combinació amb la revitalitzada labor de la Inspecció de Treball i Seguretat Social a les Illes Balears, el reforç de la negociació col·lectiva (amb la derogació de la Reforma Laboral del PP), la promoció dels Plans d'Igualtat, i de la realització d'Auditories Laborals amb perspectiva de gènere, siguin part de la solució.


Tanmateix, no es pot seguir tolerant calladament i de braços plegats aquesta situació. Cal passar a l'acció!