dijous, 17 de març del 2016

En defensa dels drets de la infància, i del personal de l’IMAS


Nota: Una versió més curta d'aquest article es va publicar dilluns passat, 14 de març, en el digital dBalears.



"No hi ha causa que mereixi més alta prioritat que la protecció
i el desenvolupament del nin, de qui depenen la supervivència, l'estabilitat i el progrés de totes les nacions i, de fet, de la civilització humana". (Pla d'Acció del Cim Mundial a favor de la Infància, 30 de setembre de 1990)

Fa força temps, un grup de, diguem-ho sense embuts, impresentables demagogs i demagogues estan fent una campanya de desprestigi dels i les professionals del Servei de Menors de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i de l'IMAS com a tal. Els falta poc per a, si fa no fa, acusar a aquestes persones de segrestadores de nins i nines, i a l’IMAS d'organització criminal que empara aquestes pràctiques. Com tota demagògia, basen la seva campanya en falsedats i arguments sense rigor. El problema és que, com succeeix amb qualsevol argumentació demagoga, pot arribar a calar en la societat. Em tem que l’ autodenominada “Asociación Infancia y Derecho” està aconseguint certa -encara que segurament molt minoritària- “comprensió” de la ciutadania en general i, la qual cosa ja és el súmmum, de reduïts grups de gent que van per la vida de més esquerranes, més demòcrates i més progressistes que ningú. On anirem a parar!

El passat dia 8 de març, aquesta colla d'activistes de la demagògia farcida de mentides va participar -amb pancarta inclosa- a la manifestació que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, es va dur a terme a Palma. Es van dedicar a repartir un escrit titulat “Somos madres y padres afectados por la injusta y violenta retirada de nuestros hijos” (disponible aquí) que, a parer meu, els retrata. Si hom el llegeixen amb una mica d'atenció, observarà que el punt substancial és la seva reclamació de “el derecho de nuestras familias a una justa y rápida (sic) reunificación”. La seva invocació dels drets fonamentals dels nins, endemés d'una evident impostura, és, en qualsevol cas, subsidiària a la seva veritable i única reclamació.

No tinc coneixements jurídics sobre gairebé res, i manco sobre els drets de la infància, la qual cosa no em priva de saber que tot el dret internacional sobre la matèria, introduït en gairebé totes les constitucions democràtiques, se sustenta en protegir l'interès superior del nin o nina. No he estat pare i ja no ho seré, però vull viure en una societat on es garanteixi que totes les mesures respecte de la infantesa estiguin basades en la consideració de l'interès superior dels petits, i on correspongui a l'Estat (en aquest cas a l’IMAS) l’obligació d’assegurar una adequada protecció i cura, quan els pares i mares, o altres persones responsables, no tenen capacitat -diagnosticada amb criteris tècnic i no a base de subjectivitats- per fer-ho.

Tampoc tinc gens d'interès professional propi, familiar o corporatiu per defensar públicament el bon nom i la professionalitat que, si haig de fer cas a les persones que conec, és vocacional, del personal professional del Servei de Menors de l’IMAS. Si ho faig, és per decència democràtica. Ha d'acabar aquesta campanya de difamació dels servidors, servidores, i serveis públics mallorquins que, sense cap mena de dubte, protegeixen amb excel·lent diligència a la infància. Tal vegada ha arribat el bon punt de sol·licitar la intervenció de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor de les Illes Balears perquè ens aclareixi si aquests pares i mares, a més de les causes per les quals se'ls van retirar els menors, amb campanyes tan barroerament demagògiques com la que coment, estan exercint, encara que sigui indirectament, violència cap als seus fills i filles.

Tanmateix, gent que en sap (i a la que, lògicament, he consultat) em comenta que a l’escrit de l’ “Asociación Infancia y Derecho” hi ha grans i perilloses fal·làcies. A tall d’exemple:

1.- Escriuen que “Sin pruebas  ni garantías judiciales y sin dejarnos ningún derecho a réplica. Pero no lo dice un juez: lo afirman los técnicos de esta Institución con polémicos informes que no se contrastan ya que ellos, aunque son simples funcionarios administrativos, operan por encima de la Justicia a la hora de mandar arrancar a un niño de sus seres queridos.” Diguin el que diguin la veritat és que  totes les famílies tenen dret a recórrer la mesura de protecció adoptada per l'entitat pública competent en matèria de protecció (que en aquest cas és el Servei de Protecció al Menor qui té assignada la funció executiva i la gestió de les competències en matèria de tutela, acolliment i adopció de persones menors d'edat) davant el Jutjat de Família. És a dir,  és el Jutge qui té la darrera paraula.

2.-  Més endavant diuen que “para llegar a esta conclusión, su trabajo consiste en invadir y controlar la vida de familias con pocos recursos, la mayoría golpeadas por la crisis, y de apropiarse de las tutelas de nuestros hijos cuando consideran que factores como la inestabilidad de vivienda, estar sin trabajo o carecer de apoyo familiar son motivos de riesgo para los niños”. Però els experts em fan veure que, legalment,  es considera com a desemparament aquella situació que es produeix de fet, a causa de l'incompliment, o de l’ impossible o inadequat exercici dels deures de protecció establerts a les lleis per la guarda dels menors d'edat, és a dir,  quan aquests quedin privats de la necessària assistència moral o material. Així ho diu l'article 172 del Codi Civil. A més a més, m’asseguren  que mai es declara una situació de desemparament per factors socioeconòmics. (Malgrat les injustes retallades en els serveis socials , vivim en una societat en la qual existeixen recursos d'ajuda per a les famílies en crisis,  i professionals que permanentment duen a terme actuacions per pal·liar situacions de desavantatge social).  Existeixen , a més, altres mesures jurídiques de protecció que no impliquen la separació dels nens del seu context familiar. La separació d'un menor del seu nucli familiar només es produeix quan es valora l'existència d'una situació greu de maltractament o negligència (notificada a més en nombroses ocasions per altres serveis que atenen o estan en contacte directe amb el menor). Vivim en un Estat de Dret  que, encara,  gaudeix d’uns estàndards mínims de  decència, pels quals   el deure la protecció a la infància és un deure tothom.

3.- L’ “Asociación Infancia y Derecho” no s’està de dir que els i les professionals de l’IMAS “deberían comprender que el derecho de nuestras familias a una justa y rápida reunificación”. A aquesta afirmació és particularment difamant. S’ha de dir que aquest és, justament, el treball tècnic que el Servei de Menors de l’IMAS  duu a terme de forma immediata a la declaració de desemparament i assumpció de la tutela: posar a la disposició de la família tots aquells recursos que serveixin per fer desaparèixer o disminuir els indicadors que van donar lloc a la intervenció; és el que es diu pla de cas de reunificació.

La demagògia dels redactors de l'escrit vergonyosament repartit en una manifestació de profunda reivindicació democràtica, els porta a insinuar que els “segrests” executats des de l’IMAS es practiquen gairebé en exclusiva entre la població més necessitada. Pens que algunes “ments poc privilegiades” que es mouen entorn d'aquest grup potser han volgut donar-li una certa pàtina de lluita de classes a la seva indigna actuació. Si és així, és que hauran oblidat –o no van llegir mai- “L'origen de la família, la propietat privada i l'estat”, on Friedrich Engels afirma: “… entre els bàrbars amb prou feines pot establir-se la diferència entre els drets i els deures, la civilització assenyala entre els dos una diferència i un contrast que salten a la vista de l'home menys intel·ligent, en el sentit que dóna gairebé tots els drets a una classe i gairebé tots els deures a l'altra”.


El pensador, economista, i polític alemany que, amb Karl Marx, va escriure el Manifest Comunista tenia raó, i la segueix tenint ara, quant a l'existència de classes socials, i en l'assignació de més drets als rics, i més deures als no rics. Però l’analogia dels ensenyaments del gran revolucionari amb l’assumpte que ens ocupa és la següent: Entre els bàrbars els pares/mares tenen tots els drets, mentre que en una democràcia civilitzada els fills menors d'edat gaudeixen d’una protecció reforçada, sempre tutelada judicialment i sense que la família deixi de tenir els seus drets que, per cert, també es defensen des del Servei de Menors de l’IMAS. 

Segona Fira del Mercat Social

L'èxit que va tenir l'any passat la Fira de Mercat Social de les Illes Balears va ser indiscutible. Amb tota seguretat l'èxit de la seva segona edició  -que s'inaugura aquest dissabte, dia 19 de març, i que es prolongarà al diumenge- serà l'èxit que impulsarà la tercera edició d'aquesta fira imprescindible. L'esdeveniment, que és promogut per l'associació Mercat Social Illes Balears, tindrà lloc  a Palma, al pati de la Misericòrdia (aquí tenen el programa d'actes).


L'Economia Social i Solidària és ja una realitat en la nostra economia insular. De ben segur que la seva partició al PIB és cada any major. Però m'importen menys les dècimes de Producte Interior Brut que, per una banda, les capacitats d'aquest sector econòmic d’incorporar valors no exclusivament monetaristes o borsaris i, per un altra banda, la capacitat de resistència a la crisi econòmica i a la seva gestió neoliberal, tal com va posar de manifest l'Informe sobre l’Economia Social i Solidària a les Illes Balears 2006-2013, publicat per la Fundació Gadeso.

Però m'importa àdhuc més la capacitat objectiva de l'Economia Social i Solidària (ESS) d'innovar formes empresarials que permetin la construcció d'un món cohesionat, equitatiu, amb treball remunerat veritablement decent, i amb un veritable respecte als límits ecològics del planeta. Un creixement de l' ESS, amb un descens de l'economia capitalista crua i pelada, és part del mix per a un decreixement veritablement practicable i no només teòric.

Val dir que això de l’ESS no és una qüestió marginal i de “uns quants arreplegats”. Afortunadament comença a agafar el suficient volum per a ser un dels elements  del debat sobre la necessitat d'una altra UE. No debades el passat 28 de gener va tenir lloc, a la seu del Parlament Europeu, el Primer Fòrum Europeu d'Economia Social i Solidària.  Allà es va poder demostrar que les conclusions d'àmbit insular de l'Informe de Gadeso abans citat, són aplicables a l'àmbit europeu. I ho són tant des del punt de vista qualitatiu (l’ESS ha mostrat una resistència extraordinària a la crisi, a les retallades i a l'austeritat imposada perla UE), com des de un perspectiva  quantitativa (entorn de 14 milions d'ocupacions, el 6,5% de tota Europa, són d'empreses i entitats pertanyent a l’ESS).


Hi ha molts motius per a anar a aquesta Fira del Mercat Social de les Illes Balears.  Per a mi hi ha un que és  fonamental: Em resistesc a acceptar que el planeta, la cohesió social, la solidaritat, la democràcia amb impuls igualitari, o el mercat de debò (i no dopat de neoliberalisme) siguin productes amb obsolescència programada.

Publicat originalment a El Periscopi (17/03/2016)

dimecres, 9 de març del 2016

8 de març: Precarietat i lluita amb cara de dona

No nos queda otro camino más que luchar"
Berta Cáceres


El dia 8 de març és, oficialment, el Dia Internacional de la Dona. Però jo-que sóc un antic- aquest dia seguesc commemorant el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Com a tal el vam començar a commemorar en els darrers anys de la dictadura franquista i en els primers de la restauració de la monarquia borbònica. És cert que hi ha una certa polèmica entorn del seu origen: El corrent majoritari atribueix el naixement d’aquesta commemoració al fet que el 8 de març de 1908 les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York, anomenada Cotton, van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball imposades. El seu cap no va acceptar la vaga, i les dones van decidir ocupar la fàbrica. Com a resposta, l’empresari les va tancar a dins la fàbrica, va calar-hi foc, i va matar a les 129 treballadores que hi havia dins. Un altre corrent, sense negar l'anterior, emfatitza que la decisió de convertir aquesta data en una festivitat internacional va sorgir de Clara Zetkin (1857-1933), líder del moviment alemany de dones socialistes, en el marc de la celebració de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, que es va fer a Copenhaguen l’any 1910. La proposta de Zetkin es va inspirar en el “Women’s Day”, que les socialistes nord-americanes celebraven l’últim diumenge de febrer des de 1909 per reivindicar el dret a vot de les dones, el qual, no va ser aprovat per la Constitució nord-americana fins a l’any 1920, i a Espanya fins a 1933. En qualsevol cas, sembla clar que l’origen d’aquesta commemoració no és interclassista ni burgès.

Fet aquest aclariment, en el 8 de març de 2016 no em puc estar de parlar de la major precarietat laboral i social de la meitat de la població mundial. No debades, l’Organització Internacional de Treball (OIT), en el seu informe “Perspectives socials i de l'ocupació al món – Tendències 2016”, afirma que existeixen importants diferències de gènere pel que fa a la qualitat del treball, fins a l'extrem que, en alguns països, les dones tenen d’un 25% a un 35% més de risc d'ocupació vulnerable que els homes. I, a casa nostra? Per una banda, hi ha una important bretxa salarial en termes de mitjana, sense oblidar que, de cada tres persones que cobren el Salari Mínim, dues són dones; i per una altra banda, una major presència de parcialitat entre les dones assalariades (ocupacions a temps parcials, majoritàriament no desitjades), i una temporalitat més intensa (contractes de molt curta durada) són indicatives d’una posició desigual i discriminatòria de les dones en el mercat laboral illenc. Aquesta situació agreuja severament l’empobriment de moltes famílies perquè, en els anys de crisi, moltes dones han substituït als homes com a sustentadores principals de les llars.

Tampoc em puc estar de denunciar la feminització dels treballs de cura en les llars illenques. A tall d’exemple, la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%, i la proporció de dones sol·licitants d’excedències per cura de familiars és entorn d’un 90%. És clar que cal reivindicar l'ampliació dels permisos de maternitat i fer-los intransferibles. Però convindria reivindicar, també, una major implicació des del sector públic per a cobrir les necessitats de cura.

Molt manco em vull oblidar de les lluites. Només a tall d’exemple: 1.- La campanya arreu del món en pro del treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics amb la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Val a dir que el Regne d’Espanya segueix sense fer-ho i, per tant, no s’amplien els drets del col·lectiu majoritàriament femení que treballa, posem per cas, als xalets de la urbanització Son Vida de Palma. 2.- La lluita contra la violència i els assassinats masclistes. Cal insistir en l'impressionant mobilització social del 7 de novembre de 2015. 3.- La infatigable lluita de “Las Kellys”. Han aconseguit visibilitzar més que mai les precàries condicions de feina d’aquestes dones, i que una denúncia com el llibre d’Ernest Cañada -"Las que limpian los hoteles”- hagi tingut una difusió extraordinària. Enhorabona!

Tanmateix, aquest 8 de març estarà marcat per l'assassinat, el dijous 3 de març, de la líder de la comunitat indígena lenca, militant ecologista, defensora dels drets humans i feminista, l’hondurenya Berta Cáceres. No l’oblidarem, ni oblidarem allò que ella solia repetir molt sovint: "No nos queda otro camino más que luchar".


Publicat originalment a dBalears (07/03/2016) 

Dones: Ocupacions més precàries i més mal pagades

Un altre any, la Fundació Gadeso, coincidint amb el dia internacional de la dona, ha publicat un nou número de Temes socioeconòmics (disponible aquí) en el que analitzam els trets més rellevants de la situació de les dones en el mercat laboral de Balears, a partir de les dades mitjanes disponibles de dues estadístiques claus: l'estadística del mercat de treball i pensions en les fonts tributàries, i l'Enquesta de Població Activa (EPA).

La situació és, en poques paraules, la següent: la bretxa salarial és, segons dades de l'Agència Tributària, d'un 17,9% en 2014. L'any 2015, el 79,7% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina. En el període 2011-2015, la taxa d'activitat masculina baixà en un 0,64%, mentre que la femenina augmentà en un 1,30%. Entre la població activa, el gap formatiu és favorable a les dones. La taxa d'ocupació masculina augmenta menys que la femenina (3,05% i 3,46%, respectivament). En el període analitzat, el percentatge de dones ocupades com a directives o gerents és només un 33% del total. En 2015, en relació a 2011, la població assalariada femenina augmenta un 7,8%, mentre que la masculina ho fa en un 6,4%. En el període 2011-2015, la població aturada femenina ha estat sempre inferior a la masculina, i ha descendit en un 14%, mentre que la masculina ho ha fet en un 21%. El percentatge d'atur femení de llarga durada (més d'un any) és l'any 2015 d'un 28,6%, mentre que el masculí és d'un 27,3%. L'any 2015, de cada deu persones ocupades en la categoria de "treballador/a independent/e" o "empresari/a sense assalariats", sis varen ser dones. En el període 2011-2015 la temporalitat creix en el cas dels homes un +2,9%, i baixa un -3,7% pel que fa a les dones. No obstant això, la temporalitat extrema (contractes inferiors a un any) de les dones augmentà en un 5,7% en el quinquenni i, en aquest mateix període, la parcialitat laboral dels homes ha crescut un 19,4%, mentre que la de les dones ho ha fet en un 29,9%.

Més enllà de les dades concretes, em sembla imprescindible anotar tres tendències que es detecten arreu d'Espanya i, en particular, a Balears. La primera és que, en els darrers anys, s'ha produït una millora quantitativa de l'ocupació de les dones en relació a la dels homes, però s'agreujat la precarietat de l'ocupació, en general, i de la de les dones, en particular. En alguns casos (entre d'altres, bretxa salarial, atur de llarga durada, o precarietats laborals) es detecten, contràriament del que reclama l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu informe "Perspectivas sociales y del empleo en el mundo. Tendencias 2016", processos de "igualació a la baixa". És a dir, en alguns aspectes del mercat laboral, les dones i els homes són manco desiguals perquè els estàndards de qualitat de l'ocupació estan sota mínims. La segona és que la major presència de parcialitat entre les dones assalariades (ocupacions a temps parcials, majoritàriament no desitjades), i una temporalitat més intensa (contractes de molt curta durada) són indicatives d'una posició desigual i discriminatòria de les dones en un mercat laboral caracteritzat per una situació de precarietat estructural. Val a dir que, i aquesta és la tercera tendència de les que volia fer esment, aquesta situació agreuja severament l'empobriment de moltes famílies perquè, en els anys de crisi, moltes dones han substituït als homes com a sustentadores principals de les llars.


Tot, plegat aconsella transitar de les polítiques d'austericidi a unes que, en el marc de la recuperació de la garantia d'inclusió social del treball remunerat, recuperin la centralitat de les dones en les polítiques d'ocupació. Aquest necessari canvi de política no és ni un caprici, ni un entestament ideològic. És una exigència democràtica perquè, tal com ens indiquen molts autors i autores, la participació en el món del treball assalariat és, encara ara, el salconduit que permet obtenir drets socials i econòmics (la possibilitat de cobrar una pensió, o una prestació per desocupació, d'accedir a un crèdit, etc.). Per tant, cal situar qualsevol desigualtat de les dones en el mercat laboral com una discriminació present en l'obtenció de recursos econòmics i estatus social i, alhora, com una discriminació en diferit en l'accés als drets socials i de ciutadania. En aquest sentit em permetran que, en aquest 8 de març, suggereixi un desenvolupament amb perspectiva de gènere del recentment re inaugurat diàleg social autonòmic.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08/03/2016) 

8 de març: Conèixer bé la desigualtat, per aconseguir la igualtat de debò

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia en 2001, va presidir la Comissió per al Mesurament del Desenvolupament Econòmic i el Progrés Social que, a instàncies del President de la República Francesa Nicolas Sarkozy, havia de proposar indicadors alternatius i/o complementaris al PIB. En l’informe final de conclusions –que lamentablement han caigut en el més absolut dels oblits- Stiglitz va deixar escrit: “El que mesurem afecta les decisions que prenem”. És una frase que he citat molt en aquests últims anys per reivindicar més i millors estadístiques d’arreu i, particularment, de les Illes Balears. Perquè en sentit contrari, podríem dir que res, o poc, es fa sobre allò que no es mesura.
Doncs bé, avui 8 de març, en què commemorem el Dia Internacional de la Dona, em sembla un dia adequat per fer una modesta proposició: Que urgentment es revisi el Pla d’Estadística de les Illes Balears 2014-2017, introduint rigorosos criteris de gènere, complint estrictament la legislació sobre perspectiva de gènere a les estadístiques públiques, i, òbviament, dotant de mitjans a l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) perquè es pugui mesurar el que passa, per a, eventualment, prendre mesures per canviar aquesta realitat.
Sóc dels que pensen que només coneixem la punta de l’iceberg de la desigualtat entre dones i homes a les Illes Balears. Per exemple, no disposam d’informació al detall sobre l’envelliment de la població per sexes, no sabem quantes dones i homes conformen les llistes d’espera hospitalàries, ens falta molta informació sobre les bretxes per gènere en àmbits tan rellevants com: l’educació, la salut, el risc de pobresa i/o d’exclusió social, l’ exclusió financera, la pobresa energètica o qui és la persona “sustentadora principal” de les llars.
Sabem algunes coses sobre bretxa salarial, ús de les TIC, precarietat laboral, persones beneficiàries de la Llei d’ atenció a persones en situació de dependència (per exemple, sabem que a les Illes Balears la majoria de les prestacions econòmiques reconegudes corresponen a familiars i, per tant, podem intuir que l’aplicació pràctica d’ aquesta llei té un biaix important que, almenys, no ajuda a posar fi a la quasi exclusiva presència de dones als treballs de cures). Acab amb un de tants altres exemples que podria posar: Quina és la bretxa de gènere a les pensions públiques? Per què quan cada mes s’informa del valor mitjà de les pensions en vigor, no s’ofereix la dada segregada per sexe? Es pot intuir que aquesta bretxa és molt gran, per exemple, les darreres dades disponibles de l’Agència Tributària (corresponents a l’exercici fiscal 2014) ens indiquen que la pensió mitjana declarada a hisenda per les 195.341 persones pensionistes illenques va ser de 12.357 euros anuals (14.294 els homes, i 10.468 les dones), és a dir, una bretxa d’un 26,8%. Però aquestes dades no són únicament de les pensions públiques, ja que inclouen, lògicament, les privades provinents de fons de pensions o altres modalitats complementaries.

En definitiva, avançar cap a una societat amb igualtat entre homes i dones exigeix conèixer més i millor la realitat existent. Qüestió de prioritats? Doncs sí. Però la igualtat és o no és una prioritat? Aquesta és la qüestió.
Publicat originalment a www.elperiscopi.com 

dilluns, 7 de març del 2016

El “sostre de vidre” a les Illes Balears

Un altre 8 de març és a tocar i, per a commemorar el Dia Internacional de la Dona 2016, a la Fundació Gadeso –seguint amb el costum d’aquests darrers anys– hem publicat una anàlisi de les darreres dades disponibles que ens han semblat més rellevants sobre la posició de les dones en el mercat laboral de les Balears.

No és la meva intenció comentar tota la informació que hem inclòs al darrer número de Temes Socioeconòmics (disponible aquí), però no puc estar d’esmentar allò que em sembla més significatiu i menys conegut: la bretxa salarial és, segons dades de l’Agència Tributària, d’un 17,9% el 2014. Entre la població activa, el gap formatiu és favorable a les dones: l ’any 2015 de cada deu persones ocupades en la categoria de “treballador independent” o “empresari sense assalariats” (denominació que inclou mols falsos autònoms), sis van ser dones. En el període 2011-2015 la parcialitat laboral dels homes ha crescut un 19,4%, mentre que la de les dones un 29,9%. És a dir, les dones pateixen una precarietat laboral més intensiva i només guanyen posicions envers la meta de la igualat en els indicadors en els quals s’han produït processos d’ “igualació a la baixa”.

Tanmateix, la intenció principal d’aquestes línies és reflexionar sobre dues dades de la realitat illenca que demostrarien que la desigualtat amb què les dones es posicionen al mercat del treball remunerat, en paraules de Lina Gálvez i Juan Torres, “depèn en última instància del, predomini de valors patriarcals que estableixen una visió del treball discriminatòria que confina les dones a les tasques domèstiques i al servei dels altres membres de la llar i que, alhora, frena l’establiment de normes coactives que garanteixin la igualtat” (Desiguales. Mujeres y hombres en la crisis financiera). I tant que depèn! Sembla que hem avançat força en la superació d’aquests, diguem-ne, tics patriarcals. Però és un miratge més formal que no real.

Les dues dades esmentades són les següents: per una banda, l’any 2015, el 79,7% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina, la qual cosa deixa bastant clara la persistència dels rols femenins tradicionals, amb dedicació a tasques reproductives i treball (no remunerat) de cura. Per una altra banda, m’interessa posar de relleu que en el període analitzat (2011-2015), el percentatge de dones ocupades com a directives o gerents és només un 33% del total. Aquesta dada ens dóna pistes de quin és el ‘sostre de vidre’ a les Illes Balears. Però, què és això del ‘sostre de vidre’? Diguem que aquest concepte es va començar a utilitzar en els anys 80 per definir la barrera invisible que dificulta l’accés de les dones al poder, als nivells de decisió i als nivells més alts de responsabilitat d’una empresa o organització a causa dels prejudicis sobre les seves capacitats professionals. En l’àmbit laboral el ‘sostre de vidre’ és una metàfora de les barreres invisibles que impedeixen a moltes dones amb elevada qualificació i capacitat personal i professional accedir i promocionar-se a llocs de direcció i responsabilitat. Per tant, hom podria dir que les dades oficials (EPA-INE) corroboren que la dinàmica del mercat laboral illenc no garanteix la paritat desitjable –i recomanada per la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes– en els llocs de direcció o gerència de les empreses. Aquesta situació és encara menys justificable en una economia com la de les Illes, amb un pes molt determinant del sector serveis amb una àmplia presència femenina i que hauria de tenir més facilitats per rompre aquest ‘sostre de vidre’ que les que tenen societats amb economies més industrialitzades. A més, segons un estudi de l’empresa de consultoria INFORMA D&B, SA, només el 26,31% de les empreses amb domicili social a les Illes compleix l’esmentada Llei d’igualtat pel que fa a la paritat (un mínim de 40% de dones) en els consells d’administració.

En definitiva, no podem bravejar de model econòmic socialment equitatiu i equilibrat si no milloram les nostres posicions en el “Global Gender Gap”, que mesura la igualtat entre dones i homes per a un fòrum tan poc sospitós de feminista radical antiempresariat com el World Economic Forum (WEF). Cal, idò, encarar de debò la tasca d’elaboració i aplicació dels plans d’igualtat a les empreses.


Publicat originalment a Ara Balears (06/03/2016) 

Austeritat desigualitària

Un any més, a la Fundació Gadeso hem dedicat un número de la revista digital Temes socioeconòmics (disponible aquí) a presentar i analitzar les dades acumulades de l'any passat -i la seva evolució en el període 2008-2015- relatives a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat i a les excedències per a la cura de fills i filles, i familiars. Val a dir que el tema és rellevant, entre altres coses, perquè aquestes prestacions són actualment gairebé les úniques polítiques públiques que s'apliquen per a promoure la conciliació entre els treballs de cura i els laborals i/o professionals.

Les dades ens mostren una persistent feminització de la responsabilitat de les tasques de cura en les llars. Concretament, a Balears, en el període 2008-2015 les prestacions per maternitat han baixat un 23,3%; la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%; des de l' entrada en vigor del permís per paternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit d'aquest permís ha descendit en 2015 un 18,9% en relació a 2008; i la feminització de la cura de familiars és total, car, en el període analitzat (2008-2015), la proporció de dones sol·licitants d'excedències per cura de familiars no ha baixat del 89%.
Vistes les dades anteriors, ens ha semblat pertinent, per una banda, insistir en el suport a les reivindicacions de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiMA), i, per una altra banda, suggerir que, socialment i institucionalment, s'impulsin iniciatives tendents a la racionalització horària i a una organització del temps més eficient i pensada amb criteris de gènere que facin possible l'adaptació i la conciliació de la vida personal, familiar i professional i, alhora, una millor optimització del temps de treball. Finalment, però no menys important, sembla necessari que les administracions públiques facin una tasca de sensibilització de la població en general, i de la masculina en particular, perquè s'impliqui en igualtat en la dedicació a les tasques de cures a les llars.
Però, com aquesta manca de corresponsabilitat en les tasques de cura vitals al llarg de tot el nostre cicle vital (en la infantesa i en la vellesa, però també quan estem malalts o passem per problemes de qualsevol índole) és gairebé tan antiga com el patriarcat, hom podia pensar que ja està bé com està. Idò no. Tot el contrari. En els nuls avanços en la igualtat en aquests treballs de cura d'ençà de 2010 hi tenen molt a veure les polítiques d'austeritat per als no rics imposades per una Unió Europea reconvertida en una mena d'Unió Bancària. Les retallades, com la no aplicació del permís de paternitat de quatre setmanes inclòs en la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes i la llei 9/2009 d'ampliació del permís de paternitat, són el trist balanç d'aquests últims anys en aquest àmbit.
Al número 67 de Temes socioeconòmics Gadeso, a més de dades, anàlisis, suggeriments, i propostes, hi incorporam una informació que, a parer meu, és cabdal: l'assumpte dels permisos per maternitat i paternitat sembla tenir algun protagonisme en la discussió política espanyola d'ara mateix. Resulta que les quatre principals formacions polítiques l'inclouen en els documents han fet públics per a negociar una eventual investidura presidencial i la formació d'un nou govern espanyol. El PP proposa "favorecer la conciliación de la vida laboral y familiar, alcanzando un acuerdo en materia de permisos por paternidad, excedencias por cuidado de hijos o incentivos a la contratación de las mujeres que se reincorporan al mercado laboral tras la maternidad"; el PSOE advoca per "poner en marcha de forma inmediata el permiso de paternidad de cuatro semanas incluido en la ley orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva entre mujeres y hombres y la ley 9/2009 de ampliación del permiso de paternidad y establecer un calendario gradual para la ampliación del permiso de paternidad hasta que ambos permisos sean iguales e intransferibles"; la proposta de Podemos-En comú podem-En marea és de "reforma del sistema de permisos por nacimiento o adopción, para lo cual se establecerá un calendario de aumento del actual permiso de paternidad hasta igualarlo con el de maternidad. Para garantizar la igualdad efectiva de derechos, el permiso será igual para cada persona progenitora; intransferible, como todos los demás derechos laborales y sociales; pagado al 100% del salario, y con igual protección del puesto de trabajo durante el ejercicio de los derechos de maternidad y paternidad"; i la de C's és d' "igualación del permiso por paternidad al de maternidad, aumentando la duración de las prestaciones".
Tant de bo, sigui el que sigui el final del joc dels pactes, s'acabi aviat aquesta austeritat que, a més de ser profundament injusta i econòmicament ineficaç, és causa directa de desigualtat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03/03/2016) 

dissabte, 5 de març del 2016

Vitoria-Gasteiz, 3 de Març de 1976: No oblidam!


Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
(Campanades a morts. Lluís Llach)
Aquests dies, a propòsit de la signatura de l'acord PSOE-C’s, hem sentit que Albert Rivera -el mateix que l'octubre de 2013 abandonà el Ple del Parlament de Catalunya en lloc de votar una resolució contra el franquisme- es permet el luxe de divinitzar l'anomenada Transició, i de posar a Adolfo Suárez com a artífex, gairebé unipersonal, de la restauració de la democràcia formal a Espanya. Allà ell amb les seves bajanades! El que em sap greu és que tants companys i tantes companyes “socialistes” (ara ja els podem anomenar “Ciudadanosocialistes”) li riguin les gràcies. Molts tenim altres referents, i els tenim en el convenciment que la història és la que és, i no la que els manipuladors, siguin finançats per l'IBEX 35 o per la Fundació Francisco Franco, ens vulguin imposar.
Aquesta setmana, el 3 de març, es compleixen 40 anys d'un dels esdeveniments referencials de la lluita per la llibertat del que, ja en aquells temps, era el Regne d'Espanya. Recordem-ho, encara que sigui succintament: Durant el mes de gener de 1976 s'inicià una vaga a Forjas Alavesas en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. El moviment vaguístic s'estén de forma massiva i combativa per tot el País Basc. Després de dos mesos llargs de vaga, el 3 de març estava convocada una jornada d'atur total, que va tenir una adhesió majoritària dels treballadors, treballadores i ciutadania en general. Des del matí, la policia (els “grisos” i la Guardia Civil) va reprimir amb duresa qualsevol intent de concentració o manifestació, arribant, fins i tot, a disparar foc real, produint-se els primers ferits de bala.
A les cinc de la tarda estava convocada una assemblea general informativa a l'església de San Francisco de Asis del barri de Zaramaga. Es concentraren al voltant de cinc mil persones, romanent en l'exterior un nombre similar i, al cap de poc, fent cas omís de la decisió del rector de l’església i del contingut del Concordat, la policia va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent. Els primers que van sortir, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, van ser apallissats pels flancs, i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles. Com a resultat d’aquesta actuació policial, resultaren assassinats: Pedro María Martínez, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar, operari de pastisseria i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso, treballador d’Agrator, de 19 anys; i José Castillo, obrer de l'empresa Basa, de 32 anys. Dos mesos després moriria, Bienvenido Pereda, treballador de Grups Diferencials, de 30 anys. A més d’aquestes morts, s'ha d'assenyalar que es produirien més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus. Aleshores, Manuel Fraga Iribarne era el Ministre de la Governació, Rodolfo Martín Vila el Ministre de Relacions Sindicals, i el general Campano era el director de la Guàrdia Civil. Val a dir que, per aquests fets, la jutgessa argentina María Servini, que instrueix l'anomenada “Querella Argentina” contra els crims del franquisme, va sol·licitar l'extradició de Rodolfo Martín Vila, al que les “portes giratòries” han conduït a alguns súper remunerats consells d'administració, però, de moment, no davant la justícia. Cal dir, també, que hi ha suficients evidències dels fets ocorreguts en aquella tarda del dimecres 3 de març. A tall d’exemple, la transcripció de la molt coneguda gravació de la policia és feridora. Acaba així:
- Gasead la iglesia. Cambio.
- Interesa que vengan los Charlies, porque estamos rodeados de gente y al salir de la iglesia aquí va a ser un pataleo. Vamos a utilizar las armas.
- Seguro, además ¿eh? Charlie a J-1. ¿Ha llegado ya la orden de desalojo a la iglesia?
-Si,si la tiene J-3 y ya han procedido a desalojar porque tú no estabas allí. Muy bien, enterado. Y lástima que no estaba yo allí”.
- Intento comunicar, pero nadie contesta. Deben estar en la iglesia peleándose como leones.
- ¡J-3 para J-1! ¡J-3 para J-1! Manden fuerza para aquí. Ya hemos disparado más de dos mil tiros. ¿Cómo está por ahí el asunto? Te puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San Francisco. Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. ¡Muchas gracias, eh! ¡Buen servicio! Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.
- De acuerdo, de acuerdo.
- Pero de verdad una masacre”.
La mateixa nit de la massacre, Lluís Llach compon “Campanades a Morts”, una de les cançons emblemàtiques d'aquells anys de lluita per la ruptura democràtica i, pot ser, un dels més imponents himnes moderns de dol. Quaranta anys després, Lluís Llach tornarà a l'Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. En principi aquesta nova visita, dia 1 de març de 2016, era per ser anomenat fill adoptiu de la ciutat. Però, com la proposta del govern municipal necessitava majoria de dos terços per ser aprovada, el PP i el PSOE es van encarregar d'impedir-ho. Aquesta mesquinesa coincidirà amb el discurs de Pedro Sánchez defensant al Congrés dels Diputats el seu pacte amb Ciutadans. Una simbòlica coincidència!
Tanmateix, alguns no oblidam el que va passar ni el que vam ser, i, encara ara, som: Gent d'esquerres que, com a conseqüència d’una memòria pública democràtica, ens honoraria tenir a Lluís Llach com a fill adoptiu de les nostres ciutats. 
Publicat originalment a dBalears (29-02-2016)