divendres, 23 d’agost del 2013

Irlanda

( Éire o Republic of Ireland )

Una setmana voltant per l’Illa d’Irlanda és poc temps per a fer-se una idea de com estan les coses polítiques, socials, econòmiques, turístiques, ambientals... a la República irlandesa. A Irlanda encara és molt habitual cobrar el sou setmanalment però, en set dies és imposable apreciar en plenitud les quaranta tonalitats del verd amb que és pot gaudir el paisatge irlandès. En qualsevol cas deixeu-me dir d’entrada dues coses: Primera, i no poc important, la cervesa Guinness té una salut envejable. Segona, no puc assegurar que les misses (catòliques i protestants) omplin de parroquians. Si sé de bon segur que els pubs omplen de gom a gom. Tot i que la pobresa és relativament present als carrers, no semblen una societat rescatada i intervinguda per la troika.

Set dies donen pel que donen i no hem pogut visitar Irlanda del Nord. Així i tot hem pogut veure, al manco, tres Irlandes: L’ Irlanda del Dublín que encara manté molts icones del “Tigre Celta” dels anys de la bombolla financera: l’Agulla a O'Connell Street, els comercials Grafton Street i Henry Street, el “Centre d’interpretació” de Guinness Storehouse, etc. Però també del Dublín del Trinity College, amb el magnífic llibre de Kells i la fantàstica biblioteca; la ciutat de, entre d’altres, James Joyce o Oscar Wilde; el Dublín de Custom House i de Molly Malone, amb un casc antic petit, però amb molt d’encant i animació. Particularment encantadors em semblaren els voltants del Ha’ Penny Bridge, la zona de cases georgianes, la Christ Church Cathedral o del National Museum of Ireland. La més gran animació sens dubte és al barri de Temple Bar.

La segona Irlanda és la de la gran urbanització dispersa del seu territori. Cases i més cases (mai amb més de dues alçades i, de tant en tant, un dels tradicionals cottages), algun camp de golf (crec que sense cap altre sistema de regadiu que no sigui, és clar, l’aigua de pluja) i molt de bestiar que pastura. Sembla que en aquesta continua urbanització de l’ espai rural irlandès a base de B&B (Bed and Breakfast) no hi ha de haver espai per a l ‘espectacle de la natura: Idò no, són molts els espectacles de la natura d’Irlanda. Citaré només els penya-segats de Moher (el Burren estava tapat per la boira).

I la tercera Irlanda és la dels pubs. Allà hi ha una atmosfera especial. El Pub és molt més que un lloc on anar a beure alguna cosa (preferentment una pinta de cervesa), escoltar música més o menys tradicional, menjars deliciosos plats (des d’ un senzill sandwich fins a un sofisticat aguiat), o parlar i conviure amb els irlandesos. No se com explicar-ho però qui no assaboreix els pubs, no assaboreix Irlanda...


Una botella de whiskey d’una petita destil·leria, un CD de The Dubliners i una gorra per quant faci fred, m’aguaitaran a recordar aquesta setmana que passà com un no res. 



dimarts, 20 d’agost del 2013

La temporalidad laboral como precarización vital

Les impresentables propostes de CEOE m'han fet recordar la “Declaració de València” que es va fer aquesta primavera.  Aquest és el text:

Ámbitos académicos, institucionales y empresariales vienen remarcando que la mayor intensidad del impacto de la crisis en España –en términos de destrucción de empleo tiene como principal factor determinante una afirmada “rigidez” de las instituciones laborales. Esta supuesta característica de nuestro sistema laboral habría impulsado a muchas empresas a hacer frente al cambio de ciclo con medidas de ajuste del empleo.

El argumento debe ser puesto en cuestión dado que no es coherente con la realidad de nuestro modelo. Por un lado, es incapaz de explicar porquecon la misma legislación laboral, a la que ahora se tilda de rígida y se culpa del aumento del paro, España fue el estado miembro de la UE que más empleo creó entre los años 1995 y 2007; por otro lado, también omite que, ya en un escenario de crisis, los niveles de paro presentan una significativa diversidad territorial entre las Comunidades Autónomas, difícilmente imputable a una regulación legal única para el conjunto del Estado. la situación actual de nuestro mercado laboral no puede analizarse con aproximaciones unidimensionales y reduccionistas ni ofrecer soluciones simples, que pretenden combatir el desempleo con una actuación centrada únicamente en el factor trabajo y en el aumento de la precariedad. Al contrario, es necesario subrayar que los problemas actuales del mercado de trabajo no derivan de un solo factor y mucho menos de una pretendida dualidad contractual sino fundamentalmente de la segmentación asentada en la última etapa de crecimiento económico, que se ha plasmado en la creación de puestos de trabajo de baja calidad e inestables, queridos y buscados por la propia estructura productiva española.

No obstante esta realidad, la temporalidad y la precariedad son ya elementos ausentes en el discurso del Gobierno, que pretende la solución de estos problemas mediante manipulaciones del lenguaje (contrato indefinido de apoyo a los emprendedores) o simple opacidad en las encuestas. Peor aún, nos encontramos ante una situación en la que la propia precariedad laboral es una de las líneas maestras de la actual política de reformas del mercado de trabajo español, que vuelve a caer en la trampa de perseguir en vano la creación de empleo por la vía de promocionar y generar empleos sin derechos. Así, la precariedad ya no es una señal de identidad de los contratos temporales únicamente, sino que se puede afirmar también respecto de los contratos indefinidos, sometidos a larguísimos periodos de prueba, a modificaciones salariales o de condiciones de trabajo con pocas garantías o a despidos fáciles y baratos.

Se trata de un error de consecuencias sociales mayúsculas, contrario a nuestro marco normativo, estatal e internacional y, además, probadamente ineficaz. lejos de generar empleo, la precariedad (teniendo la temporalidad como uno de sus factores) conduce sistemáticamente a una reducción en la calidad de los trabajos, a una mayor siniestralidad, a una rebaja constante de los salarios, a mayores dificultades de acceso a la formación, a la cuasi imposibilidad de obtener la tutela y la representación colectiva frente al empresario y es, en definitiva, un camino abonado hacia la exclusión social.

Por todo ello, convencidos de que la precariedad no crea empleo, el grupo pluridisciplinar de expertos sobre temporalidad, compuesto por profesores e investigadores de diversas universidades y organizaciones, mantenemos que el canje de trabajo a cambio de derechos fundamentales no puede aceptarse. la salida de esta crisis no se conseguirá por la vía de la precarización laboral sino que requiere una urgente recomposición de la relación de empleo estable y digno, de los equilibrios de fuerzas entre los agentes sociales así como del respeto estricto a los marcos normativos internacionales respecto de los principios del trabajo decente y estabilidad en el empleo. Por todo ello, proponemos las siguientes vías de trabajo y acción contra la precariedad:

  • Reorientar a corto plazo las prioridades en materia de política económica, a fin de contrarrestar los efectos negativos de la aplicación indiscriminada e intensa de las políticas de austeridad sobre la actividad económica y el empleo.
  • Establecimiento de un marco jurídico que desincentive la temporalidad, asegurando el estricto respeto del principio de causalidad, por las siguientes vías:
  • Impedir el uso del contrato de obra y servicio para atender la subcontratación de actividades y las concesiones administrativas.
  • Reforzar la actuación contra el fraude. Paraello, en particular, aumentar los medios (personalese informáticos) así como los instrumentos jurídicos de la inspección de trabajo: permitiendo por ejemplo la declaración directa de la fijeza del contrato; en esta misma línea se aumentarían los medios de control sindical del recurso a la temporalidad en cada una de las empresas.
  • Introducir garantías disuasorias al uso del fraude de ley como la regulación de la nulidad a la finalización del contrato en supuestos de fraude de derecho.
  • Regular y establecer las garantías jurídicas efectivas que limiten el encadenamiento subjetivo de contratos, sobre la misma persona trabajadora. Y, simultáneamente, prohibir el encadenamiento contractual objetivo, respecto un mismo puesto de trabajo.
  • Promover la utilización de los contratos fijo periódico y fijo discontinuo, para la cobertura de las actividades de naturaleza intermitente y/o de temporada mediante la contratación indefinida y estable, asegurando una adecuada protección social durante los períodos de inactividad.
  • Eliminar el contrato indefinido de apoyo a los emprendedores, por ineficaz, precarizador e incompatible con el corpus constitucional y los compromisos internacionales asumidos por el Estado español.
  • Reforzar la exigencia del principio de igualdad entre trabajadores temporales e indefinidos, impidiendo la obtención de ventajas competitivas del incumplimiento de un principio fundamental del derecho de la Unión Europea. El trabajador temporal debe dejar de ser más barato a diario.
  • Desincentivar realmente el recurso a la contratación temporal mediante el incremento significativo de la cotización a la seguridad social, de forma coherente con los efectos que sobre la protección social tiene la inestabilidad laboral.
  • Establecer un mayor control de la cesión de trabajadores mediante empresas de trabajo temporal, limitando su actividad a los supuestos de contratación temporal del art. 15 ET y al sector privado. En esta misma línea, deben reforzarse los controles sobre las empresas de servicios que actúan de facto como ETTs.
  • Promover un cambio en las bases actuales del modelo productivo, que se ha revelado como claramente insostenible tanto en términos económicos, como sociales y medioambientales. Las propuestas en este campo no pueden reducirse sin embargo a estimular cambios en la composición sectorial de la actividad económica y el empleo (potenciando la modernización de los sectores tradicionales y el desarrollo de nuevos sectores emergentes de futuro). la reorientación del modelo productivo debería implicar además transformaciones significativas en la organización y funcionamiento de las empresas, que favorezcan el tránsito de un modelo de competencia basado de forma mayoritaria en la reducción de costes y precios, a otro orientado hacia la innovación, la inversión productiva, los productos y servicios de mayor valor añadido y la calidad del empleo.
  • Establecer un diálogo social permanente a efectos de permitir el establecimiento de vías adecuadas para solucionar el problema de la precariedad.

Concluimos afirmando no es posible plantear una salida de la crisis del mercado de trabajo profundizando en el modelo productivo que la ha provocado. Frente a las políticas continuistas es necesario reforzar los mecanismos de protección social, las políticas de salario social, las vías y estructuras de consulta y democracia social, las políticas de empleo orientadas a la calidad en el empleo y el trabajo digno, sin perder de vista que existe una conexión fundamental entre los mercados de trabajo europeos, cuya regulación debe, cada vez en mayor medida, abordarse con un análisis y unas propuestas de conjunto.

Grupo Promotor: Adoración Guamán, Amat sánchez, Raúl lorente, Fernando Rocha, Joaquín Pérez Rey, Vicent Saragossà, Josep Vicent Pitxer, Vanessa Cordero, Fernando Fita, Ricard Calvo, Héctor illueca, Miguel ángel Garrido,
Jorge García y Carlos Alfonso.

Adhesiones Declaración de Valencia: profesores e investigadores de las disciplinas de Derecho, Economía y sociología,magistrados, abogados laboralistas, inspectores de trabajo, sindicalistas y otros expertos en materia de mercado de trabajo, normas laborales y precariedad:

Antonio Baylos (Catedrático de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Joaquín Aparicio (Catedrático de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Margarita Ramos Quintana (Catedrática de derecho del trabajo, Universidad de la laguna), María Amparo Ballester (Catedrática de derecho del trabajo, Universitat de València), Berta Valdés (Catedrática de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Miguel ángel Falguera (Magistrado TsJ de Cataluña), Frederic lópez Mora (Profesor de derecho del trabajo, Universitat de València), Celia Fernández Prats (Profesora de derecho del trabajo, Universitat de València), Elena García Testal (Profesora de derecho del trabajo, Universitat de València), Pilar Fernández Artiach (Profesora de derecho del trabajo, Universitat de València), Gemma Fabregat (Profesora de derecho del trabajo, Universitat de València), Ricardo Esteban legarreta (Profesor de derecho del trabajo, Universitat Autònoma de Barcelona), Elena Hysás (Profesora de derecho del trabajo, Universitat Autònoma de Barcelona), María Tebelia Huertas (Profesora de derecho del trabajo, Universidad Complutense de Madrid), Rosario Gallardo Moya (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), José Francisco Trillo (Profesor de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), natividad Mendoza (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Juana María serrano (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Amparo Merino (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), nunzia Castelli (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Ana Marta Olmo (Profesora de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Antonio Loffredo (Profesor de derecho del trabajo), Marcial sequeira (Profesor de derecho del trabajo, Universidad de Castilla la Mancha), Vicent Arrandis (Profesor de derecho del trabajo, Universitat Jaume i), Pura Peris García (Profesora de derecho financiero, Universidad de Castilla la Mancha), Sebastián Martín (Profesor de historia del derecho, Universidad de sevilla), Julián sanz (Profesor de historia, Universitat de València), Trinidad Núñez Dominguez (Profesora de comunicación, Universidad de sevilla), Juan José Castillo (Catedrático de sociología, Universidad Complutense de Madrid), Ramón Alós (Profesor de sociología, Universidad Autónoma de Barcelona), Fátima Perelló (Profesora de sociología, Universitat de València), Mila Julve (Profesora de Trabajo social, Universitat de València), Fernando Esteban (Profesor de sociología, Universitat de València), Miguel Ángel García Calavia (Profesor de sociología, Universitat de València), Pedro García Pilán (Profesor de sociología, Universitat de València), Giuliana ingellis (Profesora de sociología, Universitat de València), José Beltrán (Profesor de sociología, Universitat de València), Josep Pérez, Profesor de sociología (Universitat de València), Andreu Tobarra (Profesor de sociología, Universitat de València), Francisco Torres (Profesor de sociología, Universitat de València), Juan Pecourt (Profesor de sociología, Universitat de València), Pere J. Beneyt (Profesor de sociología, Universitat de València), Enric sanchis (Profesor de sociología, Universitat de València), Francisco Cano (Profesor de sociología, Universitat de València), lola Meseguer (Profesora de sociología, Universitat de València), Albert Moncusí (Profesor de sociología y Antropología social, Universitat de València), Javier Gómez Ferri (Profesor de sociología, Universitat de València), Empar Aguado Bloise (Profesora de sociología, Universitat de València), Javier Ferrer Riquelme (Profesor de Trabajo social, Universitat de València), Daniel Gil-Perez (Profesor de Didàctica de las CC. Experimentales, Universitat de València), Gabriel Vidal (Profesor de Enfermería, Universitat de València), Carmina Pascual (Profesora de Didàctica de la Expresión Corporal, Universitat de València), Alexandra Valencia (Profesora de Didàctica de la Expresión Corporal, Universitat de València), Consuelo Mata (Profesora de Arqueología), Amparo Vilches (Profesora de Didàctica de las CC. Experimentales, Universitat de València), José V. soler Gironés (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Fausto Miguélez, (Catedrático de sociología, Universidad Autónoma de Barcelona), Teresa Torns (Profesora de sociología, Universidad Autónoma de Barcelona), Ernest Cano (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Vicente lopez Martinez (Profesor de sociología, Universitat de València), David llácer (Economista, Gabinete Técnico CCOO-PV), Josep Banyuls (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Juan R. Gallego (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Paco Molina (secretario General, CCOO-PV), lorenzo Revuelto Taboada (Profesor de Dirección de Empresas, Universitat de València), Carlos Ochando (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Miguel Torrejón (Profesor de Economía Aplicada, Universitat de València), Antonio Martín Artiles (Profesor
de sociología, Universidad Autónoma de Barcelona), Andreu lope (Profesor de sociología, Universidad Autónoma de Barcelona), isabel Hernández de la Rosa (QUiT, Universitat Autònoma de Barcelona), Artur Aparici (Profesor de sociología, Universitat Jaume i), Vicent Querol (Profesor de sociología, Universitat Jaume i), Alberto Montero (Profesor de Economía, Universidad de Málaga), Bibiana Medialdea (Profesora de Economía, Universidad Complutense de Madrid), ignacio álvarez Peralta (Profesor de Economía, Universidad de Valladolid), Alberto Garzón (Economista, diputado del Grupo de izquierda Plural), Enrique Díez (Profesor de Educación, Universidad de león), loles Dolz (Catedrática de Filosofía, iEs), Jorge Rodríguez seguin (inspector de Trabajo), Paloma lópez (secretaria Confederal de Empleo, CCOO), José luís lópez Bulla (sindicalista), Javier Doz (Adjunto a la Presidencia de la CEs), Javier Fernández González (Fundación 1º de Mayo), Enrique negueruela (Fundación 1º de Mayo), Jaume Mayor (sindicalista), Josep Antoni Carrascosa (sindicalista), luís Fernando Castro (sindicalista), Cristina Terol (sindicalista), Miguel ángel Vera (sindicalista), Mercedes Aller (sindicalista), Jordi Ribó (sindicalista), Miguel ángel Fernández Auñón (sindicalista), Ferran Navinés (sindicalista), Ramón González Díaz (sindicalista), Manuel Pina Lasheras (sindicalista), Estella Acosta (sindicalista), soledad Fernandez Cano (sindicalista), Vicente Canet Juan (sindicalista), José Gallo (sindicalista), Cristina segura del Pozo (Abogada, Gabinete interfederal CCOO), isabel Martinez Pérez (sindicalista), María José Cherro (sindicalista), Josefina Cueves (sindicalista), Eduardo Gutierrez Benito (Economista, Gabinete interfederal CCOO), Mª Teresa Uceda Bermejo (sindicalista), Ramón Baeza san Juan (Director Fundación 1º de Mayo), Francisco
Gaspar Palomo (sindicalista), santiago Bonilla Anton (sindicalista); Bartomeu Compte (sindicalista); Cristina Reos (sindicalista); Enrique lópez Téllez (Abogado); David álvarez (sindicalista); José Antonio de Mingo Blasco, (Fundación 1 de Mayo); lourdes Fraguas, Profesora de secundaria (FOl); Manuel García Morales (sindicalista); Rocío Ramada (Asesora laboral); Julián Gutiérrez del Pozo (sindicalista); nieves san Vicente (Abogada); Bernat Asensi (sindicalista); Rafael del Barrio (sindicalista); Rafael Borràs Ensenyat (Fundació GADEsO); Marciano sanchez Bayle (Asociación para la Defensa de la sanidad Pública); María Jesús Esparza (sindicalista); Óscar Rodríguez (sindicalista); José Mª Fernández de Villalta (sindicalista); José Campos (sindicalista); Pedro A. Paracuellos (sindicalista); Pedro Santiago Morte; Ana de sande; César Jaime; Gustavo Guzmán; Francí Xavier Muñoz Sánchez.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Canvi de model: créixer o prosperar?


Em sorprèn la baixa intensitat política, acadèmica i social entorn a les polítiques alternatives que poden desenvolupar-se com a via per aconseguir una sortida més justa social i ecològica de la crisi. És clar que hi ha molta unanimitat en la  crítica fundada a les polítiques que s'apliquen.  Però no tinc tant clar que entre la cohort de crítics hi hagi unanimitat sobre la necessitat de promoure canvis substancials del model socioeconòmic sobre bases de major sostenibilitat, un canvi radical en matèria de fiscalitat, una altra concepció de l'empresa, un nou paradigma de l'Estat del Benestant i una nova concepció del treball remunerat i no remunerat. En definitiva, una nova prosperitat democràtica.

Em feia aquestes cabòries una vergada llegit el número 12 de la revista digital Panorama Sociolaboral Gadeso titulat “La crisi es perllonga i cal començar l'avaluació dels danys”que teniu disponible aquí. A la publicació de la Fundació Gadeso s'hi poden identificar els següents blocs de problemes estructurals de l'economia de Balears:

I.- S'accentua la superespecialització turística de l'economia balear, fins a un extrem que qualsevol política orientada a incentivar una certa diversificació sembla una quimera. Aquesta política de jugar-ho  tot a la sola carta del turismecomporta evidents riscos de futur. Cada cop són més els estudis i els analistes que ens recorden dues coses fonamentals: 1.- Que turísticament estem vivint unes temporades amb una impressionant disminució del paper dels mercats competidors del Magrib (i de Grècia, en menor mesura) però que, encara que el Cop d'estat a Egipte i la brutal repressió del general Abdel Fatá al Sisi, pugui fer creure el contrari,  aquesta situació de manca de competència no serà eterna. 2.- Que es consoliden els escenaris de creixements turístics amb minsos creixements de l'ocupació laboral. Balears està avançant vers una  situació de creixement sense ocupació.

II.- El teixit empresarial segueix deteriorant-se en quantitat, qualitat, diversificació i robustesa tecnològica. Les polítiques retòriques a favor de l'emprenedoria se combinen amb polítiques sectorials com ara la legislació turística i la política de comerç;  fiscals i creditícies que desincentiven molts projectes empresarials nous i autòctons.

III.- Augmenta l'estacionalitat del mercat laboral illenc. L'espectacular augment de persones amb relacions laborals de fixos discontinus apunta a que cada cop hi ha més sectors econòmics -a banda del turístic- que organitzen la seva activitat econòmica amb períodes anuals d'inactivitat. L'estacionalitat laboral s'ha extremat tant que els estirabots estacionals d'ocupació estiuenca no tenen gairebé cap incidència en la reducció de l'atur de llarga durada.

IV.- S'està produint una gran pèrdua de capital humà amb l'acceleració del procés d'emigració i la baixa participació de les persones aturades en algun programa de Polítiques Actives d'Ocupació, especialment formatives. Alhora seguim essent receptors de ma d'obra d'altres comunitats autònomes.
V.- La inclusió en el mercat laboral no garanteix la plena inclusió social. La política d'impuls a una competitivitat amb baixos costos laborals i el creixement dels col·lectius de subocupats (a temps parcial, autònoms involuntaris i econòmicament dependents, treballs superestacionals, etc.) fa que cada cop sigui més gran la cohort de persones amb condicions salarials inferiors al mileurisme que, alhora, han de fer front a una política de retallades en els serveis públics bàsics i de copagaments en qüestions no elegibles, com ara, els medicaments, l'habitatge o l'ensenyament.

VI.- Avancem cap una societat més dual. L'atur de llarga durada s'apropa al 40% de les persones desocupades i el percentatge de llars illenques que tenen a totes les persones actives en situació d'atur es gairebé del 12%.

És a dir, pot ser caminem cap un minso creixement econòmic. Però això no serà sortir de la crisi. Una societat radicalment dual, profundament desigual no deixa de ser una societat en crisi.  La sortida de la crisi-estafa hauria ser sinònim de canvi del modeld'alta rendibilitat per a uns pocs i sofriment per a la majoria. No hi ha sortida sense parlar de Renda Bàsica de Ciutadania, economia de la cura de les persones (des del naixement fins a la mort), repartiment de la jornada laboral, nous nínxols d'ocupació,  valoració del treball no remunerat, el no pagament del deute públic il·legítim i la quitació del deute privat,  una economia productiva baixa en emissions de CO2 i d'una nova cultura empresarial. O parlam més de desenvolupament i manco de creixent o no en sortim!

dijous, 8 d’agost del 2013

Recompte de danys



Article que em va publicar el Diario de Mallorca el dia 7 d’agost de 2013


Randall Wary que és, a més de professor d'economia a la University of Missouri-Kansas City, un dels analistes econòmics més respectats als EUA publicà fa uns dies a www.economonitor.com) un article en el qual afirmava: “Només un programa orientat a l'ocupació decentment pagada pot combatre amb èxit la pobresa en la població no anciana d'una manera políticament acceptable”. Aquesta frase m’ha inspirat els comentaris que voldria compartir entorn al número 12 de la revista digital Panorama Sociolaboral GADESO que hem titulat   “La crisi es perllonga i cal començar l’avaluació dels danys” que teniu disponible a www.gadeso.org.


Panorama Sociolaboral GADESO no és una publicació amb dades i anàlisis propis. Si se’m permet, diria que té l’originalitat de ser un recull de lectures comentades dels informes i estudis que, en els darrers mesos, s’han publicat sobre el mercat laboral de Balears, del Conjunt de l‘Estat Espanyol i de l’àmbit europeu i internacional. D’aquesta pluralitat –i, en ocasions, divergència d’enfocaments- de documents i treballs científics hom pot concloure, per una banda, que, segons la majoria de les previsions, la recuperació econòmica, i la possibilitat (no certesa) de creació d’ocupació no s’albira que arribi, en el millors dels casos, fins a finals dels anys 2013 o 2014. Per un altre costat, pren força la idea de que, independentment, de quan finalitzi l’actual etapa recessiva, el que importa és el com en sortirem de l’actual crisi i que, per tant, convé començar a fer una primera avaluació dels danys provocats. 


Pel que fa a les Illes Balears és poden identificat nítidament mitja dotzena d’escenaris problemàtics:


I.- S’accentua la superespecialització turística de l’economia balear, fins a un extrem que qualsevol política orientada a incentivar una certa diversificació sembla una quimera. Aquesta política de “posar tots el ous en el mateix paner” o de jugar-ho  tot a la sola  carta del turisme, comporta evidents riscos de futur. Cada cop són més els estudis i els analistes que ens recorden dues coses fonamentals: 1.- Que turísticament estem vivint unes temporades amb una impressionant disminució del paper dels mercats competidors del Magrib (i de Grècia, en menor mesura), però que aquesta situació de manca de competència no serà eterna. 2.- Que es consoliden els escenaris de creixements turístics amb minsos creixements de l’ocupació laboral. Balears estem avançant cap una  situació d’ obless growth (creixement sense ocupació).


II.- El teixit empresarial segueix deteriorant-se en quantitat, qualitat, diversificació i robustesa tecnològica. Les polítiques retòriques a favor de l’emprenedoria se combinen amb polítiques sectorials com ara la legislació turística i la política de comerç;  fiscals i creditícies que desincentiven molts projectes empresarials nous i autòctons.


III.- Augmenta l’estacionalitat del mercat laboral illenc. L’espectacular augment de persones amb relacions laborals de fixos discontinus apunta a que cada cop hi ha més sectors econòmics -a banda del turístic- que organitzen la seva activitat econòmica amb períodes anuals d’inactivitat. L’estacionalitat laboral s’ha extremat tant que els estirabots estacionals d’ocupació estiuenca no tenen gairebé cap incidència en la reducció de l’atur de llarga durada.


IV.- S’està produint una gran pèrdua de capital humà amb l’acceleració del procés d’emigració i la baixa participació de les persones aturades en algun programa de Polítiques Actives d'Ocupació, especialment formatives. Alhora seguim essent receptors de ma d’obra d’altres comunitats autònomes.


V.- La inclusió en el mercat laboral no garanteix la plena inclusió social. La política d’impuls a una competitivitat amb baixos costos laborals i el creixement dels col·lectius de subocupats (a temps parcial, autònoms involuntaris i econòmicament dependents, treballs superestacionals, etc.) fa que cada cop sigui més gran la cohort de persones amb condicions salarials inferiors al mileurisme que, alhora, han de fer front a una política de retallades en els serveis públics bàsics i de copagaments en qüestions no elegibles, com ara, els medicaments, l’habitatge o l’ensenyament. 


VI.- Avancem cap una societat més dual. L’atur de llarga durada s’apropa al 40% de les persones desocupades i el percentatge de llars illenques que tenen a totes les persones actives en situació d’atur es gairebé del 12%.


En definitiva, suposo que comprenen perquè la reflexió del professor Randall Wary em va semblar tant escaient per començar aquestes reflexions. Només l'ocupació decentment pagada pot combatre amb èxit la pobresa, però mentrestant les polítiques que s’apliquen per, teòricament, superar la crisi van en sentit contrari. En qualsevol cas, és hora de fer balanç dels danys d’aquesta crisi que, cal emfatitzar-ho, és econòmica, social, ecològica i democràtica. Des de la Fundació GADESO hem fet la nostra aportació a aquesta reflexió amb la publicació del llibre CAP A ON ANAM? Els ciutadans de les Illes Balears”. Tant de bo hi hagi moltes altres aportacions.

dimecres, 7 d’agost del 2013

... aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!

Ja queden manco dies per a que, a les cinc de la matinada del 2 d’agost,  soni la primera nota de l’Alborada de la Patrona de 2014. Queda manco temps perquè tornin a ballar els cossiers, comenci l’espectacle incomparable del simulacre de moros i cristians (per a quan Patrimoni de la Humanitat?), perquè els cristians cantin el Tedeum, el Puix Patrona, el Visca Pollença...i els moros celebrin la seva festa d'una altra derrota. Quedem manco dies perquè tornin els focs artificials del fi de festa...


I tanmateix el 2 d’agost de l’any que ve, puntualment a les 19 hores, la Plaça de l’Almoina tornarà a ser l’escenari on Joan Mas proclamarà: Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!. I la batalla començarà...


Ben mirat pot ser una proclama que ens acompanyi fins a la Patrona de l’any que ve:


Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos...


Permeteu-me que invoqui a la Patrona pollencina com a metàfora contra la degradació de la democràcia que provoquen les polítiques del PP i de la Troika i del triomf del neoliberalisme que ens porta a una societat post-crisi dual, molt injusta i depredadora dels recursos naturals del planeta. Assistiu-mos dels “matalassos a on caure mort” en què volen convertir l’Estat del Benestar i dels genocides del català i de la nostra cultura... Assistiu-mos, en definitiva, d’aquesta tropa que ens mal governa!


... Pollencins, aixecau-vos...


Aixecau-vos (pollencins i forasters). Diguem sense complexos que als no rics ens han robat massa i ara ho volem tot! Ciutadans i ciutadanes, marees i consells de la societat civil, sindicats i plataformes, 15-M i Padrins i padrines flautes, Jubilats per Mallorca i no jubilats... posau-vos d’acord en uns mínims mobilitzadors. Feu-nos aixecar per rebutjar la política d’austericidi; per exigir un canvi de política socioeconòmica que garanteixi més justícia social i un repartiment equitatiu dels costos de la crisi; per la democratització de la malmesa democràcia amb garantia de zero corrupció i major participació ciutadana en els assumptes públics. Aixequeu-nos per la llengua, la cultura, la terra del nostre país. Contra el TIL, a favor de La Trapa....

... que els pirates ja són aquí!


Els pirates que posen en escac a la democràcia amb el “no hi ha alternativa”. El que ens volen imposar la creença que el treball digne és un privilegi i no un dret. Els pirates que ens volen enganar amb les dades i ens volen fer creure que s’albira el fi de la crisi social amb 69.354 persones aturades registrades a Balears en ple mes de juliol. S’ha de ser molt pirata per afirmar que la situació millora quan en plena temporada turística el 40,2% de les persones illenques registrades com aturades ho són de llarga durada. S’ha de ser pirata molt mal parit per ignorar que segons l’EPA del segon trimestre de 2013 a les Illes Balears només una de cada quatre persones aturades percebia alguna prestació de desocupació. És a dir, amb una taxa de cobertura del 27%, l’actual sistema de protecció social a les persones aturades deixà a gairebé cent mil persones en atur que no perceben cap prestació. Els pirates de la espanyolització, de la incultura, del empobriment.


Malgrat tot, ja queda manco per prendre un mescal a la salut de la Patrona de 2014.

dilluns, 5 d’agost del 2013

Mercat laboral: sense símptomes de millora

Aquí vos deixo un article que l’Ara Balears em publicar el passat dia 3.

El segon trimestre és tradicionalment un trimestre en el qual l'ocupació creix en relació als tres mesos anteriors. L'inici de la temporada turística en una economia turística eminentment estacional té com a conseqüència lògica la disminució de la població aturada, un considerable augment de l'ocupada i, per l'efecte "crida de la feina de temporada", una apreciable remuntada de la població activa. Per tant, les variacions que reflecteix l'EPA d'aquest trimestre en relació a l'anterior (-22,68% de població aturada, +16,10% de població ocupada i +5,02% de població activa) són, amb lleugeres variacions, les habituals de tots els anys.

El realment important són les variacions en relació al mateix trimestre de l'any anterior. Estem millor que l'any passat? Tenint en compte que la població activa ha crescut un 1,6% (9.800 persones), els ocupats un 1,92% (9.200 persones) i la població aturada ha baixat un 0,43% (600 persones), podria interpretar-se que existeixen alguns símptomes de millorança. És, però, molt agosarat -gairebé temerari- fer aquesta interpretació. 

El creixement de la població activa és conseqüència de dues circumstàncies: a) La ineficiència de les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) autonòmiques, que provoca que Balears sigui, especialment en el segon trimestre de l'any, una comunitat autònoma receptora de contractació temporal d'altres CA. b) Hi ha una major necessitat dels membres de la llar tradicionalment inactius de cercar un treball retribuït. Aquesta hipòtesi sembla corroborar-se si s'observa l'augment del nombre de llars amb tots els membres actius (en condicions de treballar) en atur. Val a dir que aquest és un dels indicadors més punyents de la conjuntura laboral illenca i un drama que no deixa de créixer: en el segon trimestre de l'any passat hi havia 31.700 llars en aquesta situació; enguany ja en són 36.300. 

La lleugera reducció de l'atur cal associar-la necessàriament al fenomen de retorn de població estrangera als seus llocs d'origen i, probablement, a l'escassa creació d'ocupació. Però quina ocupació? Si es pren en consideració l'increment anual del treball temporal (25,5% en el segon trimestre de 2012 i 26,1% en aquest 2013) i que més de 69.000 persones ocupades tenen ocupacions a temps parcial, hom pot concloure que estem en presència de: 1.- Un fort deteriorament qualitatiu del mercat laboral illenc. 2.- Un greu problema d'atur de llarga i de molt llarga durada (tenir més de 64.000 persones aturades des de fa mes d'un any i amb la temporada turística ben començada és una barbaritat) 3.- Una taxa d'atur insuportable que s'ha enfilat per sobre del 21%. 

No hi ha cap símptoma raonable que les persones i les famílies millorin de debò la seva situació, ans al contrari. Continua avançant el procés de dualització social i es manté l'aturada general dels ascensors socials que funcionaven a força d'un mercat laboral dinàmic. Per exemple, si hom analitza amb cura l'EPA del segon trimestre de 2013 podem observar una dada que sol ser poc divulgada: a les Illes Balears només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació de desocupació. És a dir, amb una taxa de cobertura del 27%, l'actual sistema de protecció social a les persones aturades deixa gairebé cent mil persones en atur que no perceben cap prestació. Val a dir que aquesta taxa de protecció d'atur ha baixat del 32,1% del segon trimestre de l'any passat a la del 27% d'enguany (s'han perdut cinc punts en un any). També convé deixar dit que les dones tenen una taxa de protecció dinou punts inferior a la dels homes i que aquesta bretxa de gènere en la protecció social de les persones aturades es va ampliant (ara fa un any era de 10,7 punts). 

Arribat a aquest punt em permeto compartir algunes preguntes amb els lectors i lectores que hagin tingut la paciència d'arribar fins aquí. Per què es continua lligant un gran nombre d'arribada de turistes amb possibles generacions d'ocupació? No ens adonem que l'actual -i el que s'impulsa des de la conselleria del carrer Montenegro de Palma- model turístic incorpora un baix creixement d'ocupació (el que els anglosaxons diuen jobless recovery)? Què s'ha fet de l'anunciat Pla d'Ocupació de les Illes Balears? No ha arribat l'hora de recuperar algunes polítiques d'igualtat? Per què les Illes Balears són la comunitat autònoma amb el menor cost laboral dedicat a formació professional? Definitivament, hi ha massa dubtes per afirmar que anem pel bon camí de la productivitat amb cohesió social.