divendres, 29 de setembre del 2017

Explotació laboral

Amb massa freqüència tenim notícies de casos d'explotació laboral que van associats a detencions policials, i en els quals, en general, no apareix cap actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS). Aquests casos van molt més enllà de la irregularitat administrativa, o de l'incompliment d’una o una altra norma laboral, de prevenció de riscos laborals, o de la Seguretat Social. Aquestes pràctiques se sancionen segons el que estableix la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social. Fins i tot, posat que la ITSS té entre les seves funcions la d'assessorar i mitjançar, en molts casos ni tan sols se sanciona una pràctica irregular. Per exemple, la comprovació de contractes en frau de llei (contractes temporals que han de ser fixos o fixos discontinus) no porta sempre associada una sanció a l'empresa. S'opta amb molta freqüència per la conversió d'aquests contractes fraudulents a una situació de legalitat. És, sens dubte, una pràctica desincentivadora del compliment de la llei, i molt en la lògica catòlica de solucionar els incompliments socials amb una petició de perdó (i una mica de penitència). Als països de tradició luterana, a més de tenir unes Inspeccions de Treball molt més robustes en efectius humans i recursos que les nostres, qui la fa la paga, i es compromet a fer-ho bé en el futur. Potser és per això que en uns llocs el frau laboral és d'una dimensió estructural –com ho és el frau en la contractació arreu de l'estat espanyol– i en uns altres està lluny de ser-ho.

La qüestió és que els casos que es presenten com d'explotació laboral són aquelles pràctiques empresarials que “investiga” la policia i la judicatura i que estan tipificades en el Codi Penal sota la rúbrica de "delictes contra els drets dels treballadors". A tall d'exemple, pràctiques empresarials que provoquen riscos físics i/o psíquics evidents per als treballadors i les treballadores (per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, per jornades laborals o càrregues laborals excessives, etc.); situacions relacionades amb màfies d'immigració; falta d'alta a la Seguretat Social d'una pluralitat de treballadors/es; o, dit més en genèric i en paraules del Codi Penal espanyol, pràctiques empresarials que "mitjançant engany o abús de situació de necessitat, imposen als treballadors al seu servei condicions laborals o de Seguretat Social que perjudiquin, suprimeixin o restringeixin els drets que tinguin reconeguts per disposicions legals, convenis col·lectius o contracte individual".

Aquests casos, que impliquen càstig de privació de llibertat de qui, perquè ens entenguem, practica explotació laboral, són, com deia al principi, massa freqüents. Malauradament, no n'hi ha –o són de molt difícil disponibilitat– estadístiques oficials. He intentat trobar dades sobre la magnitud del fenomen actual d'explotació laboral en les fonts estadístiques del Poder Judicial i del Ministeri de l'Interior, però sembla ser un assumpte d'escàs interès. No obstant això, si un fa cas al que han informat els mitjans de comunicació de les Illes Balears, resulta que a casa nostra s'han produït més de 20 detencions per causes relacionades amb explotació laboral en els dos últims anys. Segurament només és la punta d’un 'eisberg', però, en qualsevol cas, un símptoma que permet afirmar que estem en presència d'una mena de "fòbia als drets humans als centres de treball", que té molt a veure amb un model econòmic d'espais públics, de ciutats i pobles convertits en grans terrasses privatitzades de "food&beverage", en un context de precarietat laboral com a norma.

Valgui com a exemple l' últim cas conegut fa uns dies: dos responsables de set restaurants detinguts perquè, entre altres coses, obligaven els empleats a treballar més de 12 hores diàries durant tots els dies de la setmana. En alguns casos, sense contracte laboral, i sense cap dia lliure durant anys. És el perfil més habitual d'aquest tipus d'informacions (restauració, jornades laborals inhumanes, absències de contracte laboral i de Seguretat Social...), però que, en aquesta ocasió, incorpora una informació prou rellevant que no hauria de passar desapercebuda: "Les perquisicions van permetre comprovar que en els darrers anys havien passat pels restaurants dels investigats més de 200 treballadors". És a dir, tot i no saber la durada dels contractes dels treballadors que sí que en tenien, la pèrdua 'de facto' de la causalitat en la contractació temporal és un factor importantíssim de l'explotació laboral actual. El motiu és clar: aquest tipus d'explotació humana està associada a l'estat de necessitat de qui la sofreix i, consegüentment, a la pèrduda de llibertat de debò que provoquen les ocupacions de curta durada. Moltes persones viuen, com a conseqüència de l'absència d'estabilitat en l'ocupació i de salari suficient per arribar a meitat del mes, en un estat de, en paraules de l'escriptor i investigador Mark Fisher, capitalisme putrefacte.

Però l'explotació laboral no és ni una maledicció bíblica, ni un fenomen irreversible de la naturalesa. Es produeix per un conjunt de decisions polítiques com ara la seva certa invisibilització (i per això no se'n publiquen estadístiques); l'existència d'un Salari Mínim Interprofessional que, incomplint descaradament la Carta Social Europea, és de misèria (en aquest sentit la campanya ' Anem a 1.000', a més dels objectius que pretenen els seus impulsors, de retruc, és una campanya antiexplotació laboral); la falsa creença que al sector de serveis de restauració –i de turisme en general– li és intrínseca una gran dosi de precarietat laboral, malgrat que realment és la norma laboral la que precaritza l'ocupació. Però, en qualsevol cas, el millor antídot contra l'explotació laboral seria, sens dubte, una Renda Bàsica que, pel seu caràcter d'incondicionalitat, universalitat, i suficiència, és garantia de llibertat material per a tothom. Llibertat de debò i explotació laboral són un impossible oxímoron.

En fi, posar fi a aquesta putrefacció capitalista que significa l'explotació laboral és decisió política. Altrament dit, és qüestió de decència i de lesa democràcia.

Publicat originalment a l’Ara Balears (27-IX-2017) 

dimecres, 27 de setembre del 2017

Turismefòbia


Aquesta setmana, el dimecres 27, se celebra, a iniciativa de l'Organització Mundial del Turisme, el Dia Mundial del Turisme. Aprofitaré l’avinentesa per parlar de turismefòbia:

Els i les qui no ens empassem la mentida històrica que en aquestes illes, abans del boom turístic, es vivia exclusivament, i molt precàriament, de l'agricultura, menyspreant la importància de la indústria illenca, formem part de l'escamot turismefòbic.

No coincidir amb la interpretació segons la qual el boom turístic dels anys 60 va significar una autèntica modernització de la societat del tardofranquisme, i impulsà l'adveniment de la democràcia, és senyal de prendre part a una colla de turismefòbics i turismefòbiques. Tant se val que ens esforcem a explicar que no es pot oblidar que el denominat desenvolupament mitjançant el turisme del franquisme va enriquir a les elits franquistes, alhora que va reforçar la dictadura com a conseqüència del guany de reputació internacional de Franco. És més, en paraules d'Alicia Fuentes (Benvingut, Mr. Turisme) citant a Justin Crumbaugh, interpretar "el desenvolupament turístic com un camí cap a l'emancipació democràtica" implica l'acceptació que "com més lliure és el mercat, més lliure és la gent".

Turismefòbia practiquem els que ens escandalitzam que a hores d'ara se segueixi sostenint que el turisme és una "indústria no contaminant". La ximpleria de la "indústria sense xemeneies" serveix, únicament, per a les teories negacionistes del canvi climàtic. Però el cert i segur és que l'augment de turistes dispara les emissions de CO2. Els qui afirmam que la "petjada climàtica del turisme" és veritablement insostenible, i que l'activitat econòmica turística contribueix –i molt- a l'escalfament global, som persones turismefòbiques radicals.

Els i les que sostenim que les societats de monocultiu turístic tenen una major tendència a ser societats amb grans desigualtats socials, i amb uns mercats laborals especialment precaris, és clar, som desqualificats com a turismefòbics. Per més que aportem dades, els qui  sostenim que el mantra del "vivim del turisme", hauria de ser substituït pel de "malvivim del turisme" som gent abduïda per una perillosa turismefòbia. Aquesta acusació de turismefòbia és una descarada tàctica per a no acceptar que, malgrat situacions de monocultiu turístic, és possible un repartiment més just de la riquesa generada, i unes condicions salarials dignes i unes relacions laborals humanitzades.

El "sentit comú neoliberal hegemònic" considera com a coses de la turismefòbia internacional defensar la no mercantilització del territori per part de les multinacionals turístiques, o reivindicar un instrument internacional vinculant per a què les Empreses Transnacionals turístiques respectin arreu els Drets Humans i la Justícia Ecològica. És el mateix pensament purament ideològic (o, més aviat, de la confraria practicant de la "religió del creixement") que considera turismefòbia la defensa del Dret a la Ciutat a, posem pel cas, Lisboa, Berlín, Venècia, Barcelona, Palma... La mateixa religió que considera un sacrilegi de lesa turismefòbia exigir conèixer la gran contaminació ambiental i la explotació laboral que s'amaga darrere de la indústria dels creuers.

Per anar acabant, segur que, si dic que els discursos oficials del Dia Mundial del Turisme de 2017 em produeixen vergonya aliena, seré tractat com un afectat d'una acusada turismefòbia. M'és igual! Em sembla una indignitat que el vitalici Secretari General de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) i l'Autoritat de Turisme de Qatar ens parlin de Turisme Sostenible. Això és, si més no, un sarcasme molt feridor. Parlar de Drets Humans i de Qatar és un oxímoron, i el context global és d'agreujament de l'escalfament climàtic, i segueix sent absolutament actual que "una de les característiques del turisme al llarg dels segles, des de l'època del Gran Tour, és que a no gran distància dels hotels de cinc estels hi ha gana i misèria" (Paul Theroux a "L'últim tren a la zona verda").

En definitiva, amb el terme turismefòbia es pretén criminalitzar tot pensament crític amb l'actual model turístic, a tots els moviments socials que lluiten aquí i per tot el món contra els efectes negatius en les vides de la gent no estrictament rica del capitalisme turístic globalitzat. Fins i tot, es pretén criminalitzar als models alternatius de turisme que, per exemple, es desenvolupen en l'àmbit de l'economia social i solidària. Altrament dit, anomenen turismefòbics i turismefòbiques a la gent que pensam que una societat fraternal suposa oposar-se al pensament únic segons el qual "no hi ha cap altra sortida que no sigui la submissió del treball al capital i la submissió de les necessitats al consum de mercaderies; no hi ha vida ni societat més enllà de la societat de consum i del treball mercantilitzat, ni un altre model que no sigui el del capitalisme" (André Gorz en el pròleg de el "Manifest Utopia").

Turismefòbia vol dir: “Prohibit repensar el model turístic”. Amén!

Publicat originalnalment a dBalears (25-IX-2017)

Canvi de model turístic, ¿a pitjor?

Quantes vegades s'ha afirmat que era impossible introduir algun canvi al model de creixement de les Illes Balears? Doncs, les mateixes que s'ha pontificat que era impossible qualsevol modificació d'un model turístic com el balear, que es basa en l'incessant creixement del nombre de visitants, acompanyat d'un decreixent nombre de dies d'estada mitjana. Al final, hem tingut raó els que, des de fa temps, hem sostingut que els canvis en el model econòmic eren possibles. Ras i curt:  Des de la perspectiva dels que  des de  fa anys defensam que calen modificacions en el model turístic per transitar del monocultiu turístic de la "balearització" a un decreixement just, amb la Llei Turística de Bauzá&Delgado es van introduir rellevants canvis a pitjor. Més recentment, amb la legalització del lloguer turístic en habitatges plurifamiliars, s'ha incentivat un altre canvi prou important del model econòmic de les illes, un canvi que, a parer meu, no té garanties de ser a millor.

La Llei 6/2017, de 31 de juliol, de modificació de la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del turisme de les Illes Balears, relativa a la comercialització d'estades turístiques a habitatges, és un exemple paradigmàtic d'una nova tendència neoliberal en la qual l'alternativa a la desregulació ha esdevingut en noves regulacions en les quals les administracions (estatals, regionals, o locals) actuen d'ariet per a l'obertura de nous mercats liberalitzats. Contràriament a aquesta "lògica", existia l'alternativa -sempre existeixen alternatives!- de mantenir la prohibició, i la persecució d'una pràctica il·legal escandalosament no perseguida. Aquesta era l'alternativa que garantia el dret de ciutat, a partir de mantenir tant com es pugui la separació entre l'espai turístic i l'espai residencial.

El cas és que la nova regulació autonòmica sobre lloguer turístic planteja importants incògnites sobre els efectes a curt termini en àmbits tan importants com ara el mediambiental, la petjada climàtica, el dret de debò de l'espai públic a les ciutats i pobles, i, fins i tot, resten bastants dubtes sobre els seus efectes sobre el dret a un habitatge digne i assequible. Però ara em vull referir únicament a alguns dels dubtes sobre els efectes a les condicions laborals.

Per una banda, estableix que "la persona comercialitzadora ha de complir tots els requeriments normatius que exigeixi l'activitat, entre d'altres: els requeriments que puguin ser exigibles per exercir l'activitat empresarial; els de la legislació laboral, si té personal contractat; i els requeriments de caràcter tributari continguts en la normativa específica". Només caldria!  Si la norma hagués recollit l'obligació d'aplicar a aquest personal contractat el Conveni Col·lectiu d'Hoteleria de les Illes Balears que, si no record malament, era una de les reivindicacions dels sindicats, hauria estat  una  novetat en positiu. Com no és així,  les conseqüències que s'albiren són que una part dels turistes podran allotjar-se  a immobles en què determinats serveis turístics seran prestats per persones amb salaris i condicions laborals legals  que no els  permetrà alliberar-se del risc de pobresa i/o exclusió social.
Per una altra banda, convé tenir present que la qüestió de qui i com es presten aquests serveis turístics, i la conseqüència que això comporta, no és una qüestió menor. Tingui's en compte que la Llei 6/2017, de 31 de juliol, estableix que "la persona comercialitzadora d'estades turístiques a habitatges d'ús residencial ha de garantir, amb l'objecte de facilitar l'estada, la prestació directa o indirecta dels serveis turístics següents: a) Neteja periòdica de l'habitatge, abans de l'entrada de nous clients, o durant l'estada d'aquests. b) Subministrament de roba de llit, llenceria, parament de la casa en general, i reposició d'aquests. c) Manteniment de les instal·lacions. d) Qualsevol altre que es pugui determinar reglamentàriament. En cas de contractar-se personal per dur a terme els serveis esmentats, s'han de complir les normes laborals, de seguretat social i de prevenció de riscs laborals aplicables als treballadors, així com el conveni col·lectiu que sigui d'aplicació". A part del que s'ha dit sobre els efectes de l'aplicació d'un conveni col·lectiu diferent del sectorial que s'aplica en hotels i apartaments turístics, i que la ràtio de persona empleada per client serà, ho és ja, molt menor que als hotels, cal prendre en consideració, en paraules del professor i investigador en Dret del Treball a la Universitat de València, Adrián Todolí, els trets de laboralitat de qui fa aquestes funcions. Todolí afirmava a les pàgines de Diario de Mallorca, (17-09-2017) referint-se als que lloguen i gestionen el lloguer turístic, que: "Han d'estar donats d'alta com a autònoms. Ho diu l'article 305 de la llei de la seguretat social, si hi ha una activitat econòmica de forma habitual han de cotitzar com a autònoms".

Per tant, o els lloguers turístics són gestionats per empreses, perdent així el suposat caràcter d'"ajuda a l'economia familiar", o aquestes famílies hauran de cotitzar com a autònoms. Controlarà la Conselleria de Turisme aquest requisit? M'alarma que, de moment, no s'hagi sentit ni una paraula sobre aquest assumpte per part dels i les responsables de la Conselleria amb seu al carrer Montenegro de Palma.

Tot plegat, demostra empíricament que els canvis són possibles. El dubte rau en si amb aquests canvis sobre els lloguers turístics són, en l'àmbit sociolaboral, més versemblants escenaris de creixements turístics sense generació equivalent d'ocupació, amb més precarietat laboral, majors desigualtats socials, i majors borses d'economia submergida. Mala peça al teler que no estigui garantit un progrés basat en la cohesió social.

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (26-IX-2017)

divendres, 22 de setembre del 2017

#FinsAquíHemArribat

"Al mar d'Ulisses cada cop hi ha més formigó i menys zones verges. Els pins, que abans creixien sobre les roques, a frec d'onades, són substituïts ara per palmeres, i les roques són cobertes amb formigó i rajoles perquè el vianant hi tengui bon passejar, ran de mar, no fos cosa que es mullàs els peus o li entràs arena dins de les sabates. No tenc res contra les palmeres, però m'agraden més les que creixen, salvatges, a les platges del carib".   Manlleu aquestes paraules llegides en un dels plafons de la superba exposició "d'anar i tornar" de Toni Catany, que vam poder gaudir en el Casal Solleric de Palma fins al passat 20 d'agost, per fer una crida a la manifestació del dissabte 23 de setembre, a les 18 hores a la Plaça Espanya de Palma.

El crit de "Fins aquí hem arribat. Aturem la massificació turística" no em sembla una consigna antigovernamental, ni tan sols una queixa d'allò que va poder ser i no va ser. És, a parer meu, un dir prou als malparits que parlen de turismefòbia mentre que, a tall d'exemple, callen quan en ple mes d'agost a Cala Millor un grup de turistes es manifesta contra els mals serveis rebuts a un hotel, o dels malparits que s'omplen la boca sobre la necessitat de créixer, desestacionalitzar, o diversificar el turisme, però resten muts quan es tracta de parlar -i practicar- sobre alguna cosa semblant al repartiment de riquesa, al progrés social equitatiu, o a la justícia ecològica.

"Fins aquí hem arribat" ho consider un clam per la dignitat. Contra la turistització dels espais vitals. Ara mateix una de les batalles transcendentals per a una societat decent és la que es dóna pel manteniment dels llocs nascuts per i per a la pràctica social. És a dir, la Ciutat per a qui l'habita. No per a quí la visita.

"Aturem la massificació turística" em suggereix un clam contra la mentida neoliberal de desregulacions privatives de drets, com ara el de ciutat i el del medi ambient. També sembla ser un crit per dir prou regulacions incentivadores de l'obertura de nous mercats del capitalisme turístic. Desregulacions i regulacions van molt sovint de la mà si porten el segell del neoliberalisme!
"Fins aquí hem arribat! Aturem la massificació turística" té tota la pinta de ser una mobilització a favor d'un decreixement turístic just, perquè comencem a alliberar de formigó el, en paraules de Catany, "mar d'Ulisses”.

Del que sí que estic segur és que dissabte sortirem al carrer la gent que no renunciem a una Ítaca en què Mallorca no es converteixi en un Gran Hotel Tot Inclòs, ni en una d'aquestes postals que podem veure, fins a finals d'aquesta setmana, a l'exposició "Ciutat de Vacances" (És Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma). Una d'aquestes postals que, com a conseqüència de l'adoració  del "Vedell d'or turístic", reflecteixen la total turistització folclorització de  Mallorca.  Fins i tot de la nostra identitat com a poble!

Publicat originalment a dBalears (18-IX-2017)

A la feina, en català?


Fan bé els mitjans de comunicació i els grups polítics centrant el focus en l'assumpte del requisit del català per al personal de l'IB-Salut. Però, més aviat que tard, s'haurà d'ampliar aquest focus a altres incompliments de la Llei de Normalització Lingüística i dels compromisos del Govern amb l'extensió de l'ús social de català. Per exemple, caldrà interrogar-se què està passant amb l'ús de la llengua pròpia de les Illes Balears en l'àmbit laboral i empresarial.
Convé recordar que, en el Pla general de normalització lingüística de les Illes Balears, que en el seu dia –18 de juny de 2009– aprovà el Consell Social de la Llengua Catalana i que podeu consultar aquí, s'hi inclogueren tot un seguit de mesures orientades a "garantir el dret dels ciutadans a emprar la llengua catalana en les relacions laborals i empresarials", i a "garantir els drets dels ciutadans d'usar el català i de ser-hi atesos en les relacions comercials i financeres". Crec no equivocar-me si dic que res s'ha fet.
Per una altra banda, s'ha de recordar, també, que el Pacte per a la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears, signat durant la legislatura 2007-2011, contenia (mirau-lo aquí) un acord en matèria de normalització lingüística i de potenciació de l'ús del català en els àmbits sociolaborals de les Illes Balears, amb accions concretes a desenvolupar en els àmbits de la negociació col·lectiva, la formació professional per a l'ocupació i la immigració laboral. Però res es va fer en els darrers anys d'aquella legislatura, ni, per descomptat, en el quadrienni del Govern de José Ramón Bauzá Díaz. Però, ara mateix, el que més em neguiteja és que no tinc cap notícia que aquest assumpte s'hagi inclòs en la concertació social de l'actual govern amb els agents socials i econòmics. Val a dir que no és un tema menor, si veritablement volem que el català sigui llengua de cohesió social.
Ha passat més de la meitat de la legislatura i se m'acuden alguns exemples d'aquesta, diguem-ho suaument, desídia governamental: 1. A l'anomenada 'Estratègia balear de la formació professional a l'ocupació' del Govern no hi ha ni rastre d'ensenyament de la llengua catalana, ni prop fer-hi, d'accions formatives desenvolupades en català. 2. Segueix en vigor l'article 111 del Decret 20/2015 que desenvolupa la llei turística de Bauzá i Delgado. Aquest article, d'una forma insòlita, estableix que els establiments de restauració han de "disposar de personal que parli alguna de les llengües oficials de la comunitat autònoma". Deix als juristes i als lingüistes la interpretació acurada d'aquest disbarat, però sospit que entre la sobreprotecció jurídica de què gaudeix el castellà i la situació sociolingüística de diglòssia del català, el que tenim legislat és que als locals de restauració no tenim garantits els nostres drets lingüístics i no podem queixar-nos si el personal que ens atén no sap, posem pel cas, què és un tallat. 3. El Tribunal d'Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB) és una fundació de la qual són part CAEB, UGT, i CCOO, finançada pel Govern, i que, en la seva tasca de mediació i arbitratge, és clau en el desenvolupament de les relacions laborals. Idò, si entrau a la seva web us adonareu que documentació tan rellevant com ara les memòries anuals o el model de reclamació estan únicament en castellà. M'informen que la burocràcia d'aquest organisme és gairebé exclusivament en castellà. Per tant, com tots els conflictes laborals individuals, i la majoria dels col·lectius que no es concilien al TAMIB, van a parar als jutjats, una institució en la qual l'administració autonòmica balear té competència directa –i per això la finança– fa que plogui sobre banyat en la situació d'ínfim ús del català a l'àmbit de la justícia.
Hom diria que s'ha decidit que l'ús del català en els àmbits laborals i socioeconòmics no és una qüestió prioritària. Potser perquè consideren que no aporta res a la competitivitat ni productivitat, i, per tant, la consideració del català com a llengua de cohesió social ha esdevingut en retòrica. En fi, contestant la pregunta del títol d'aquest article: A la feina, en català? És clar que ara mateix no. Fins quan?

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-IX-2017) 

dilluns, 18 de setembre del 2017

Índia (el nord)


Taj Mahal (Agra)
De la xafogor d'agost a Palma, a la de Delhi en qüestió d'hores, tot passant per Munic. Pot ser que la sensació tèrmica no haguera canviat massa, però, excepte això, havien canviat moltes coses. La principal, sens dubte, el fet d'iniciar un viatge massa temps ajornat. Des de fa anys, sempre hi havia una destinació alternativa a la de l'Índia. Potser, inconscientment, pesava la idea que, en moltes ocasions, el viatge és gaudi, i, alhora, patiment. En el cas d'un viatge a l'Índia això pesa bastant, però, tot i les brutals diferències socials i les carències materials de molta gent, almenys en el nord d'aquest grandiós país, no m'atreviria a qualificar ni de generalitzada, ni de fenomen estructural, la mendicitat. No obstant això, sí que, almenys a la capital, s'observen arreu bastants campaments de sense sostre.


La immersió en el caos de Delhi va ser disruptiva. El tràfic és d'un desordre total (i, no obstant això, no passa res...); el soroll de clàxons és ensordidor (i, no obstant això, arriba a ser imperceptible...). La forma més ràpida de transport és el "tuc-tuc", unes motos-taxis que es mouen com a peixos en l'aigua per esquivar els embussos i les vaques. En tot cas, el mitjà de circulació més silenciós és el metro. Fins i tot, és, amb les andanes i vagons d'ús exclusiu per a les dones, el més "ordenat" (la violència i l’assetjament masclista és un seriós problema a l'Índia).
Porta de l'Índia (Delhi)

A Delhi descobrim veritables oasis: Des del National Museum, al parc que envolta l'Índia Gate, i en el qual estan els memorials dels personatges rellevants del país, fins a, posem per cas, Humayun's Tomb. Visites imprescindibles, com Qutub Minar o Jamma Masjid. Curiositats, com un netejador d'orelles, que ofereix els seus serveis en la Plaça Connaught, o la gent que a l'esplanada enfront del Fort Roig em demana "selfis" (pel que ens van dir, tinc un gran semblant amb un protagonista d'una sèrie d'una canal televisiu indi, no sé si de Bollywood). Delhi ens va donar grans sorpreses, com ara, coincidir amb un vell lluitador per la independència de l'Índia a la visita al memorial a Mahatma Gandhi -el Raj Ghàt-, o anar al Silver Market i trobar totes les argenteries tancades, i el carrer convertit en el carrer dels micos. Abans de deixar Delhi tenim la primera immersió en la litúrgia de l’hinduisme amb la visita al temple Gurudwara Sis Ganj, i en la gastronomia índia. Mancant de vi, ens apanyarem molt bé amb la cervesa Kingfisher.

El gruix dels dies del nostre viatge els invertim en un itinerari per Rajasthan. Des de Mandawa a Jaipur, passant per Bikaner, Jaisalmer, Jodhpur, Ranakpur, Udaipur, Chittorgarh, Pushkar i Jaipur. Gran part de les notes del meu "quadern de viatge" per aquestes terres les vaig utilitzar per a escriure un article titulat "Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia". Seguidament transcric la resta de notes:


Brutícies a una façana d‘un  Haveli (Mandawa)
Mandawa: Preciosos "Havelis" (cases dels comerciants) . Esplèndid allotjament en el Castle Mandawa. Fantàstic sopar en la terrassa del Mandawa Haveli. Guia local molt dolent. Bon lloc per comprar a les tendes locals gens turistitzades. Mai havia vist tants homes orinar pels carrers.

Bikaner: És imprescindible dedicar temps a visitar Junagarth Fort, monumental per fora i força bell per dins. Interessant visita a Camel Farm (una granja de camells). Si la meva fe en la reencarnació era molt poca, després de visitar Shri Karni Mata Temple (Temple de les Rates) ha esdevingut en nul·la. En qualsevol cas, val la pena aquesta raretza de les curioses creences hinduistes. Fantàstic allotjament en el Laxmi Niwas Palace, on gaudim d'un dels millors sopars del viatge.

Interior del Junagarth Fort (Bikaner)
Jaisalmer: Una gran fortalesa que, sent l'única de Rajasthan que està habitada, sofreix una acusada turistització, i alberga una meravella: És difícil no quedar-se amb la boca oberta, tot i que els jainistes són tan pacífics i respectuosos amb tots els éssers vius que, fins i tot, es tapen la boca per no menjar-se involuntàriament algun insecte. Fora de la fortalesa hi ha preciosos Havelis (en alguns es poden fer compres de certa qualitat), un interessant llac artificial, el Gadisar, i es pot prendre bon Te Masala. Al Carrer del Mercat les motos tenen una gran habilitat per esquivar a les vaques, que es converteix en mínima si d'esquivar visitants es tracta. Les Dunes de Sam i els camells em semblen quelcom massa per a turistes i prescindibles. Els "tuc-tuc" ens han salvat de la llunyania de l'hotel i la plata ha resultat ser cara.

Vista d’un temple jainiste  (Jaisalmer)

Mercat del rellotge (Jodhpur)



Jodhpur: La primera nota referida a aquesta ciutat diu: "Temps de monsons, temps de peregrinacions". Hem fet bastants quilòmetres, i en les carreteres hem observat un constant anar i venir de pelegrins i peregrines que van i vénen dels temples. Sens dubte, el millor fort (Fortalessa de Mehrangarh) i el millor "lassi" (batut de iogurt, safrà i cardamom) de Rajasthan. El Mercat del rellotge és un lloc excel·lent per comprar espècies i tes.


Udaipur: Després de visitar, a Ranakpur, el Temple jainiste de Adinath, resulta dur arribar amb un monumental embús de tràfic provocat pels cotxes, les vaques, els tuc-tuc... Tindrà algun encant això de Udaipur? Resolt el dubte amb la primera incursió a la ciutat vella.


Interior del  Temple jainiste de Ranakpur

A pesar que el Palau de la ciutat està abarrotat de visitants locals, és una visita que t'impacta (els maharajàs vivien com a tals). Amb manco gent, podem visitar el llac Pichola. És millor anar al Temple Jagdis, sempre replet de fidels, a la nit. La ciutat vella es viu d'una altra manera des dels terrats, amb terrasses amb vistes al llac. Per sopar, a peu de carrer, cal anar amb compte a no estar cara a cara amb una vaca que es passeja pels voltants del llac. Bon lloc per fer alguna compra en les argenteries locals......

 Vista des del el llac Pichola  (Udaipur)
Un carrer d' Udaipur

Chittorgarh:
La gran fortalesa està plena de gom a gom de visitants locals. Sembla que som els únics estrangers. És dia 15 d’agost, el dia de la Independència de l'Índia. Ens acompanya un senyor d'avançada edat. Les seves explicacions en anglès em semblen de les més sentides de tot el viatge.

Una construcció a la Fortalesa de Chittorgarh

Pushkar: Primera nota: "Això més que una ciutat santa, sembla un gran basar". La segona: "Primera impressió equivocada. La gran concentració de pelegrins i pelegrines, procedents de tot el país per visitar l'únic temple del món dedicat al déu Brahma, justifica la gran oferta de comerços". Tercera nota: En els Ghats del llac de Pushkar (el lloc més bonic de la ciutat) no es poden fer fotos. Però es fan". I una nota final, ja de sortida: "Un bon sopar, i, sens dubte, la millor cervesa". Aquest final de nota requereix una explicació: la cervesa va ser servida clandestinament, posat que a Pushkar la beateria dels hinduistes fa que molt pocs restaurants estiguin autoritzats a servir begudes alcohòliques. Allò que és clandestí sempre té un plus!


Vista dels Ghats del llac de Pushkar

Jaipur: Gran ciutat. Dues visites només arribar: Lassiwala (el més antic i millor productor de Lassi de la ciutat), i l' Indian Coffe House (pot ser que no facin el millor cafè, però no hi ha dubte que la companyia dels paisans i l'ambient  són insuperables). Hi ha dues coses que s'han de fer "despacito": 1.-Deixar passar el temps observant la façana del Hawa Mahal o Palau dels Vents, si pot ser, des d'un dels terrats dels edificis de davant. 2.- No tenir presses per comprar. Els carrers comercials no s'acaben mai! Més de pressa es pot fer la visita del palau del Maharajá i del fort d’Amber per així tenir més temps per dedicar a l'observatori astronòmic Jantar Mantar (interessantíssim), i, fins i tot, arribar-se al petit i peculiar Museu del Turbant.

Palau dels Vents (Jaipur)

Dues nits en Jaipur amb dos molt bons sopars: Un en el Niro's, l’altre en el Four Season.  El primer amb una certa elegància per a locals i visitants,  el segon la senzillesa vegetariana per a una clientela gairebé exclusivament local. Dues nits en les quals ens van arribar molt males notícies: Els atemptats de Barcelona i Cambrils.

Els últims dies de la nostra estada a l'Índia van ser per anar a Agra –passant abans per la ciutat abandonada però bellíssima de Fatehpur Sikri- i, en un vol interior, a Benarés (o Vanarasi).

Vista de l'interior de Fatehpur Sikri

Agra és una ciutat en general lletja, desordenada (a tall d’exemple, veus nens jugant al criquet en uns lamentables camps, i amb uns no menys lamentables equipaments), i, exceptuant el Fort Roig (o Fort d'Agra), amb molt poc interès, per més que el bon guia local s'obstini en el contrari. Però allò fonamental és que allí està el Taj Mahal, un gran recinte i voltants que constitueix una mena de "república de la bellesa, la tranquil·litat i la fascinació per les coses perfectes que sabem fer, malgrat tot, els humans". El Taj Mahal té, únicament, una pega: Per més que el mires, més el miraries!

En fosquejar, després d'haver-ho contemplat durant un dia sencer, des dels quatre punts cardinals, amb pluja i amb sol, amb les diferents tonalitats de la llum, amb més o menys visitants, conclous que àdhuc hi hauria unes quantes fotos més per fer. Tens la satisfacció d'haver estat en un lloc imprescindible, i que, només per aquest dia, ja val la pena haver anat a l'Índia.

Taj Mahal (Agra)

El viatge arriba a la seva fi amb les hores més intenses... cal aprofitar el poc temps que estarem a Benarés (Vanarasi). Només deixar l'equipatge, ens submergim en una riuada de gent d'allò més colorit (santons, pelegrins, gent normal, algun turista...) que es dirigeix a la cerimònia Aarti (l'acció de gràcies diària en honor a la deessa Ganga i al riu Ganges, el riu més sagrat de tots els rius). La cerimònia és espectacular. Per a nosaltres és un espectacle, però pels hinduistes és pura religiositat. No debades, en paraules del guia local, a les cases de Benarés pot ser que no hi hagi un llit, però segur que hi ha un temple.


Ghats del Ganges (Benarés)
Sopar i matinada per a viure l'extraordinària experiència de veure, des d'una petita embarcació, la sortida del sol en el riu Ganges; observar les ablucions en el sagrat riu, i les no menys importants cremacions (veure-les d'a prop, previ pagament d’una petita propina, és realment impactant). Per arrodonir la intensa impressió, que Vanarasi és un món diferent a la resta de llocs visitats en el viatge, res millor que un passeig per l'antic barri que voreja els ghats, el Chowk.


 L'estada a l'Índia toca acabar. Aterram a la terminal de vols domèstics de Delhi. Des d'allí hem de fer un salt fins a la terminal de vols internacionals per iniciar el retorn a casa. Tenim una última agradable sorpresa: Per fer aquest trajecte ens espera Satís, el xofer sense el qual el viatge de Delhi a Agra no hagués estat el mateix. Namasté!

Exteriors del Museu  Nacional de Delhi  



divendres, 15 de setembre del 2017

Bones ocupacions per a tothom? Sí que es pot!

A les Illes Balears, en finalitzar el passat mes d'agost hi havia una mitjana de 27.045 afiliacions a la Seguretat Social més que al final del mateix mes de l'any anterior. No obstant això, l'atur registrat tingué un descens interanual de 5.413 persones. Aquesta aparent falta de lògica en les xifres s'explica per diverses raons: d'una banda, les afiliacions són registres administratius (una mateixa persona pot computar-se unes quantes vegades), mentre que la xifra d'atur registrat es refereix a persones; d'altra banda, cal tenir en compte que els requisits per ser considerada "persona aturada registrada" són tremendament restrictius. A tall d'exemple, a les persones amb relació laboral de fixos discontinus o a les que, estant en atur, participen en algun programa de polítiques actives d'ocupació (posem per al cas un curset de formació) no se les computa.

En qualsevol cas, la distorsió de xifres entre els dos registres esmentats es produeix, sobretot, per la gran volatilitat de la permanència de les persones al mercat de treball, una vegada hi han entrat, i s'ha registrat la seva afiliació a la Seguretat Social. En l'article de la setmana passada a l’ARA Balears aportava una dada prou il·lustrativa: des del 2012 –l'any de la darrera reforma laboral– els contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%, i ara afegesc que en el passat mes d'agost, dels 41.876 contractes registrats, un 85% eren temporals, gairebé un 34% dels quals tenien una durada inferior a 30 dies, i més d'un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Això fa que, per exemple, en el mes de juliol d'aquest any (última informació disponible) es registressin 68.482 altes i 59.182 baixes a la Seguretat Social. Òbviament, ni es van crear, ni es van destruir tantes ocupacions. Simplement, amb tants contractes de curtíssima durada, i amb tanta rotació en els llocs de treball, la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social ha esdevingut més un indicador de la temporalitat laboral, que no pas de la creació d'ocupació. Per acabar d'arrodonir-ho, convé tenir en compte que el registre d'atur, a més de les exclusions abans assenyalades, no computa “l'atur desanimat", és a dir, la gent que cerca treball assalariat al marge del SOIB. Val a dir que, als països desenvolupats –excepte a Espanya– es considera un bon indicatiu el fet que creixi la xifra de gent inscrita en els serveis públics d'ocupació perquè indica l'augment de l'interès per la formació contínua, l'aprenentatge de noves competències, etc. En definitiva, és un bon símptoma d'una població activa, diguem que activada. No crec, més aviat al contrari, que a casa nostra puguem bravejar en aquest àmbit, car, no debades, les perspectives de l'INE són d'una taxa d'activitat a la baixa en els anys vinents.

Què vull dir amb tot plegat? Doncs que repensar com es fan els diagnòstics del mercat laboral és una qüestió fonamental. Tant o més ho és bandejar tòpics sobre una suposada baixa productivitat de la nostra mà obra, sobre la inevitabilitat de la precarietat laboral en els serveis turístics, o dogmes sobre les bondats de la flexibilitat laboral, entesa com l'absoluta absència de flexiseguretat.

És per això que m'ha semblat tan interessant un informe que, amb el nom i l'objectiu d'aconseguir good work for all (bones ocupacions per a tothom), recentment s’ha publicat al Regne Unit. No és el lloc per analitzar les propostes que en aquest document es fan, i sobre les quals tinc coincidències i divergències. Tampoc no és el lloc per reflexionar sobre la conveniència que aquests estudis siguin encarregats a experts i expertes, però avanç que, al meu entendre, en aquests assumptes del mercat laboral, i en molts altres, bé està recordar els advertiments de Rossana Rossanda sobre la presumpta "neutralitat social de la ciència".

Tanmateix, el punt veritablement rellevant és que l'encàrrec i les reflexions no són, només ni prioritàriament, sobre com mantenir o crear ocupació en un context de canvis estructurals provocats per una globalització cada vegada menys governable democràticament, l'extensió dels sectors econòmics de serveis o els efectes de la nova revolució industrial de la robòtica i la digitalització. El repte plantejat és com aconseguir bones ocupacions per a tothom.

No és un repte fàcil, però cal tenir en compte que "imposar la idea que estem condemnats a viure al món en què vivim ha estat i és un triomf del neoliberalisme" (Javier Tébar Hurtado a ‘No tingueu por del nou’). El seu triomf total i definitiu seria acceptar que no es pot revertir la situació actual de precarietat laboral com a norma.

Publicat originalment a l’Ara Balears 14-IX-2017

Precarietat laboral com a factor de manca de llibertat

Coincidesc amb els autors i autores que, amb alguns matisos, defineixen el treball com el conjunt d'activitats, remunerades o no i sovint poc escollides, que fem per satisfer les nostres necessitats materials i simbòliques. La precarietat laboral fa referència a la inestabilitat –que res té a veure amb una flexibilitat ben entesa- de les activitats remunerades, i que, en conseqüència, converteix en precària i inestable la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques. És per això que cada vegada som més els i les que associem precarietat laboral amb vides precàries que, alhora, esdevenen en trajectòries vitals viscudes amb por, i, per tant, amb falta de llibertat. Curt i ras: La majoria de les persones i/o famílies que no tenen un mínim de seguretat que podran cobrir les seves necessitats materials bàsiques, no són veritablement lliures. Viure amb por i viure amb llibertat és, senzillament, un oxímoron.

Les reflexions anteriors vénen al cas de l'agreujament de la precarietat laboral existent a casa nostra, i d'alguns exemples de por, que són més que anecdòtics, ocorreguts la setmana passada.

Sens dubte un indicador fonamental -encara que no únic- de precarietat laboral és la temporalitat en la contractació. Doncs bé, si hom observa les últimes dades disponibles, podem afirmar que la temporalitat contractual aquest any ha fet un magnífic agost: Dels 41.876 contractes registrats,  un 85% eren temporals, dels quals, gairebé un 34% tenien una durada inferior a 30 dies, i més  d’un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Val a dir que des del 2012 -l'any de la darrera reforma laboral- aquests contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%.

De segur que aquestes xifres expliquen situacions com les següents: 1.- El dijous passat em vaig veure amb un vell conegut, de qui sabia que feia mesos estava en atur, i que és independentista de soca-rel. Ens prenguérem un cafè, i m'explicà que a la fi d'agost li havien fet un contracte de dos mesos, i que, justament, el dijous és habitualment el seu dia lliure. En acomiadar-nos li coment que, sent el seu dia lliure, segur que a la tarda ens veuríem en l'acte de suport al Si a la República Catalana. Em contesta que de cap de les maneres, que no vol que el seu cap el vegi a alguna foto de l'acte. 2.- L'endemà al matí em dirigesc a la Plaça Espanya de Palma per participar en la presentació de la manifestació #FinsAquíHemArribat. De camí, em trob amb una companya de la meva etapa de sindicalista. Ens saludam, li dic on vaig i que m'acompanyi. Va semblar que li havia nomenat al Dimoni! I em va dir que li feien contractes de quinze dies, i que no volia arriscar-se a què la identifiquessin amb cap activitat reivindicativa.

Són només dos exemples de la manca de llibertat associada a situacions de precarietat laboral. Caldria fer algun estudi sociològic per esbrinar la magnitud d'aquest fenomen. Però com, en paraules de Joseph Stigliz, "allò que mesurem afecta a les decisions que prenem", no es mesurarà la pèrdua de llibertat com a conseqüència de situacions laborals precàries, no sigui que algú sol·liciti decisions per revertir aquesta situació.

Addenda: Escrivint sobre llibertat en un 11 de setembre és impossible defugir de fer una menció a la Diada Nacional de Catalunya, que enguany se celebra amb el Referèndum d'Autodeterminació de l'1-O convocat; i al 44 aniversari del cop d'estat a Xile. Permeteu-me que associï ambdós esdeveniments amb unes paraules del Compañero Presidente Salvador Allende: "La historia es nuestra y la hacen los pueblos".

Publicat originalment a dBalears (11-IX-2016)

dilluns, 11 de setembre del 2017

Salvador Allende: “El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente”


Les paraules més icòniques que va pronunciar el Compañero Presidente Salvador Allende aquell infaust 11 de setembre des del palau de La Moneda i transmeses per Radi Magallanes són, sens dubte, les següents:

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse. Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Com és sabut pertanyen a la seva última al·locució (just devien ser 9,30 h) al poble xilè.

No obstant això a mi sempre m'han impressionat més unes paraules pertanyents al seu penúltim discurs al poble de Xile. Eren les 8,45 hores de l'11 de setembre de 1973 quan Allende va informar de la gravetat de la situació i va començar a acomiadar-se del seu poble:

"Compañeros que me escuchan: La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971,  se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. 
Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse.”

Si encara no ho han fet, no deixin de llegir aquest llibre:  

diumenge, 10 de setembre del 2017

Neoautoritarisme

M’afany a precisar que, amb aquest títol, em referesc al sistema de neoautoritarisme de relacions laborals, és a dir, en paraules del catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Castella-la Manxa, Antonio Baylos, a la "recomposició del poder econòmic i social dirigit per una globalització financera que degrada els drets laborals i socials, devalua el salari i precaritza l'existència laboral i vital de les persones". Val a dir que aquest neoautoritarisme en les relacions laborals no és una qüestió teòrica, ans al contrari; veiem tres exemples pràctics:

La temporalitat extrema: A pesar que el missatge oficial sobre les xifres d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats corresponents al proppassat mes d'agost sigui que "Balears ha registrat un increment interanual de 27.045 (5,07%) afiliacions respecte al mateix mes de l'any passat", tot associant aquest augment de registres a un augment de persones incorporades al mercat laboral, el cert i segur és que, amb dades de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes registrats d'una durada inferior a 30 dies han passat de 10.985 l'agost de l'any passat a 12.240 aquest any, és a dir, aquests contractes de curta durada han augmentat un 11,42%. Quantes d'aquestes suposades noves 27.045 ocupacions són contractes d'escassos dies?, i, fins i tot, quants d'aquests contractes de molt curta durada –amb el seu corresponent registre d'alta a la Seguretat Social– són d'una mateixa persona? Val a dir que els contractes d'1 a 5 dies registrats l'agost de 2012 van ser 3.962, mentre que a l'agost d'enguany s'han enfilat als 8.980. És a dir, amb la Reforma Laboral de 2012, la temporalitat extrema ha augmentat gairebé un 127%. El neoautoritarisme laboral vol dir que l'ocupació millora poc en quantitat, i empitjora molt en qualitat.

El qüestionament del dret de vaga: Independentment del seu contingut, el Laudo Arbitral Impost per donar per finalitzada la vaga dels treballadors i treballadores de l'empresa Eulen Seguretat a l'aeroport el Prat de Barcelona és un clar atac al dret de vaga. Constitueix un cridaner qüestionament d'un dret per part d'un Estat que prefereix mantenir la regulació del dret de vaga amb normes que són una antigalla, com ara un Reial Decret de 1977, i una sentència del Tribunal Constitucional de 1981. La modernització no autoritària del dret de vaga requeriria mecanismes de mediació voluntària, i procediments d'autoregulació en els serveis essencials per a la societat. No obstant això, l'enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa (ambdues normes per criminalitzar l'exercici d'aquest dret, i, especialment, als piquets informatius) són les úniques aportacions del neoautoritarisme laboral.

Recentralització contra les víctimes de la crisi: El cas més sagnant –i actual– d'aquesta recentralització duta a terme des del Madrid Oficial és, sens dubte, la que afecta el pla Prepara. Aquesta ajuda extraordinària de 400 o 450 euros mensuals que es concedeix durant sis mesos improrrogables als treballadors/es aturades registrades que han esgotat totes les prestacions i subsidis, i que, al mateix temps, hauria de facilitar formació per intentar que puguin tornar al mercat laboral, ha estat, des de sempre –recordi's que aquest programa té el seu origen en una iniciativa del govern de Zapatero l'any 2009– una subvenció i, per tant, la gestió hauria d'haver correspost des de sempre a les comunitats autònomes. Amb un retard escandalós, el passat 20 de juliol, una sentència del Tribunal Constitucional així ho ha confirmat, i les subvencions estan, a hores d'ara, paralitzades. Pur neoautoritarisme contra els i les pobres. No tinc dubte que, si les persones afectades fossin riques o molt riques, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hauria, almenys, interromput les seves vacances estiuenques per resoldre aquest assumpte.

En definitiva, l'estratègia de sortida de la crisi a base de precarietat laboral extrema, salaris de pobresa, protecció social minvant i criminalització del dret de vaga difícilment pot ser una estratègia que garanteixi la llibertat material efectiva de la gent que necessita un salari. Per això, no és gens exagerat qualificar aquesta estratègia de neoautoritarisme.
Publicat originalment a l’Ara Balears (07-IX-2017)

dijous, 7 de setembre del 2017

Una setmana que pot capgirar la història

En el llibre "I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya", editat el 2015 per Arrela, Georgina Sas Sanuy clou el seu text –cal recordar que l'obra és un recull de "33 articles per a la reflexió"- fent-se seves les següents paraules de Martí i Pol: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història". Idò, pot ser que la setmana que comença sigui una setmana que capgiri la història. Passi el que passi en els dies vinents en el Principat de Catalunya, de segur que seran transcendentals, també, per a la ciutadania de les Illes Balears.

Tot indica que, per la lògica de la calendarització del full de ruta del procés d'autodeterminació català, durant la setmana que comença aquest dilluns s'aprovaran les dues lleis claus: la del referèndum d'autodeterminació, i la de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Aquesta setmana és, també, la prèvia a l'Onze de Setembre d'enguany, de la Diada del Sí, que mobilitzarà a centenars de milers de persones sota l'eslògan "REFERÈNDUM ÉS DEMOCRÀCIA", i en la que, probablement, el President Puigdemont convocarà formalment el Referèndum de l'1 d'octubre. A més a més, la setmana que començam pot, sens dubte, capgirar la història segons la reacció i mesures que, eventualment, prengui l'Estat Espanyol davant tot plegat.


I a casa nostra, què? És evident que els esdeveniments d'aquests pròxims dies canviaran, també, la nostra història. Per això, resulta transcendental la concentració del dijous 7 de setembre a les 19 hores a la Plaça Major de Palma, que, per donar suport al "Sí a la República Catalana", han convocat l'Obra Cultural Balear (OCB), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, i Avançam. L'acte és, a parer meu, transcendent, no tant pel nombre de persones que ens concentrarem, sinó per la presència dels representants institucionals que hi participin. A mi em sembla essencial saber si, posem pel cas, el Vicepresident del Govern de les Illes Balears, el President del Consell de Mallorca, o el Batle de Palma diuen a la palmesana Plaça Major: Sí a la República Catalana!

Per una altra banda, com de forma incompressible s'ha estat -hem estat- extraordinàriament mandrosos en el debat, i no hem fet un treball curós sobre les repercussions a casa nostra d'una hipotètica independència de Catalunya, malauradament pot ser que actes com el de dijous d'aquesta setmana siguin manco massius del que alguns voldríem. En el llibre abans citat, Joan Buades ja escrivia -abans d’arribar als graus de saturació trística que hem arribat l’any passat i aquest-  que "si no espavilem, i la independència de Catalunya sud és una oportunitat que toca a la porta com poques vegades en els darrers segles, el futur [de les Illes Balears] s'assemblarà prou més al de les colònies turístiques insulars, empobrides i aculturades, com la República Dominicana o Jamaica, que al d'una societat europea amb una alta qualitat de vida, amb una cohesió social forta capaç de passar un testimoni digne al jovent que puja".

El cert i segur és que ens esperen dies i hores emocionants i transcendentals. Al Principat, amb seguretat, es farà realitat allò que ens va dir Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. I a les Illes? Doncs Georgina Sas Sanuy remata l'article esmentat al començament d'aquestes línies afirmant que "el futur no se'ns presenta gens fàcil”. I, tanmateix, l'existència de la República Catalana ho pot capgirar, per bé, tot.

Publicat originalment a dBalears (04-IX-2017)