dijous, 29 de setembre del 2016

Y en eso llego Felipe [Gonzalez]... y mando parar...


La celebèrrima cançó de Carlos Puebla "Y en esto llego Fidel" és una bona metàfora del que ahir va passar en el PSOE: Va bastar que Pedro Sánchez insinués tímidament que estava disposat a parlar amb els independentistes catalans per explorar les possibilitats de formar un govern espanyol alternatiu al PP de la corrupció, de les retallades socials i de drets, de la involució democràtica, de la mala gestió (creixement del deute públic, escurament de la guardiola de les pensions, mercat laboral convertit en un mercat de pobresa i precarietat), de la irrellevància del Regne d'Espanya al món..., perquè arribés Felipe González i manés a parar.

La tornada de la cançó de Puebla, referint-se a Fidel, diu: "Se acabó la diversión, llegó el Comandante y mandó a parar..." Fidel manà parar a les oligarquies cubanes i a l’ imperialisme. Felipe González va fer callar la democràcia interna del PSOE, qualsevol somni de canvi més o menys seriós, i, sobretot, als pocs i poques resistents a les oligarquies que quedaven a aquest més que centenari partit.

Molt mala peça al taler que tingui tant poder en el PSOE l'individu de:

"Blanco o negro, lo importante es que el gato cace ratones"

El que, sense complexos, va dir que deixava el consell de Gas Natural "perquè és molt avorrit". S’avorria cobrava 126.500 euros, mentre que la majoria de la població s'empobria..
.
El defensor selectiu dels Drets Humans: Bé està que es preocupi per les violacions de drets humans a Veneçuela. I a Hondures? El preocupa i ocupa els assassinats de les lluitadores i dels lluitadors socials i mediambientals?

El que, en la mateixa entrevista d'ahir en la que va desvetllar una conversa privada amb Sánchez, va tenir la poca vergonya de dir: "Hemos tenido los peores resultados de la historia en Euskadi a pesar de las cosas que hicimos allí." Quines coses Felipe, els GAL?

En fi,Felipe González artífex de la instauració del bipartidisme borbònic espanyol, va manar parar i, alhora, virar cap a on l'IBEX i les elits espanyoles ordenaven. Ha esdevingut en la icona de la gran coalició borbònica espanyola. Qui el seguirà?

dimecres, 28 de setembre del 2016

Autònoms i proletaris autònoms


Alguns mitjans de comunicació han informat que les Illes Balears han estat de les poques comunitats autònomes -amb Canàries i Andalusia- que han tancat el passat mes d’agost amb més autònoms que a l’inici de la crisi. Efectivament, el mes d’agost d’enguany es va tancar amb un total de 92.656 afiliacions al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) de la Seguretat Social, mentre que el mateix mes de 2008 ho va fer amb 91.365 afiliacions.
A partir de dades com les anteriors, subministrats per l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), es construeix el mite d’una suposada millora del mercat laboral en general, i, molt especialment, del dels treballadors autònoms i les treballadores autònomes. En la construcció d’aquesta mitologia s’obvia que les dades emprades per fer-ho fan referència a afiliacions -siguin d’hores, dies, o diverses altes d’una mateixa persona en el mateix mes-, però que mai fan referència al nombre de persones que en una data concreta estan “d’alta” en el RETA. Però, fonamentalment, s’oculta el fenomen dels “falsos autònoms”, i dels “autònoms forçats” (vegin aquí).
Les estratègies empresarials per abaratir costos laborals, i, alhora, estendre la pobresa laboral, no tenen límits. Com a conseqüència del seu baix cost, la figura de l’autònom per realitzar els mateixos treballs que abans realitzava el personal assalariat no ha fet més que créixer en aquests anys de crisis i retallades socials i de drets laborals. Val a dir, a tall d’exemple, que, a principis d’estiu, va circular una oferta de treball en la qual s’oferien contractes fixos. Però els oferents havien ocultat, amb gran sorpresa de qui escriu aquestes línies, que, en realitat, les ofertes eren de contractes mercantils.
Em sorprèn, doncs, que se sigui tan imprudent en llançar les campanes al vol amb aquestes dades d’afiliacions del RETA. I si ens estiguessin indicant un element més de precarització del mercat laboral illenc? La figura de l’autònom-precaritzat és senzillament cruel: A més plusvàlua per a l’ocupador, l’ocupat, ha d’intentar guanyar un salari que basti per acabar el mes i, endemés, ha de pagar-se les despeses de Seguretat Social, i, habitualment, també els estris i infraestructures necessàries per a la realització del treball.
Amb tot, el més preocupant és, digui’s sense embuts, la monumental impostura de les associacions d’autònoms -ATA i UPTA són les majoritàries- sobre aquest assumpte. No solen dir ni una paraula sobre falsos autònoms, i molt menys es refereixen als autònoms forçats. Les seves reivindicacions solen anar orientades, gairebé en exclusiva, a reduir la morositat de les administracions, i a superar les traves administratives. I qui es preocupa de la morositat de la gent forçada a fer-se autònom per treballar de, posem per cas, programador informàtic d’una gran empresa, de venedor en un emblemàtic gran comerç, o de comptable en una petita cadena hotelera?
Però aquestes associacions d’autònoms tenen qui els escolti: Ciutadans s’ha apressat a portar al Congrés dels Diputats algunes de les seves reivindicacions més reiterades. Curiosament, per a això no hi ha problemes de viabilitat ni de sostenibilitat econòmica! Àdhuc a risc que se m’acusi de populisme, propòs que a aquesta nova legislació s’incloguin mesures eficaces per frenar l’explotació laboral consistent en forçar a la gent a fer-se autònom si vol un lloc de feina no sempre amb garanties de decència.
Tanmateix, per molt que l’establishment s’entesti a ignorar la progressiva i rapida proletarització del col·lectiu d’autònoms i d’autònomes, i en associar una pujada de la xifra d’afiliacions burocràtiques d’autònoms en el RETA a una suposada millora de les condicions objectives i subjectives per l’emprenedoria, no deixa de ser un mite. Entre altres coses, perquè això de l’emprenedoria és un altre mite. En paraules de César Rendueles: “El mercado libre no es el resultado espontáneo de un instinto emprendedor innato en la especie humana. Hasta la modernidad, ninguna civilización ha sido tan idiota como para apostar su propia supervivencia material a la ruleta comercial” (Capitalismo canalla, página 23).
Publicat originalment a El Periscopi   (28-IX-2016)

dilluns, 26 de setembre del 2016

Gent a l’atur i sense càrregues familiars


Des de fa anys, potser massa, l’esquema tradicional de protecció social per atendre la població activa (és a dir, en edat i condicions de treballar) al Regne d’Espanya s’ha articulat sobre dues estructures principals: d’una banda, la denominada Protecció per Desocupació, que, depenent normativament i pressupostàriament de l’Estat central, s’estableix per a atendre les persones que perden una ocupació retribuïda. D’altra banda, les comunitats autònomes (unes molt més que d’altres) han desenvolupat prestacions en el marc dels serveis socials, orientades, encara que no exclusivament, des de l’òptica de la lluita contra l’exclusió social. És el cas de la Renda Activa d’Inserció (RAI) i de la Renda Social que la Conselleria liderada per Fina Santiago ha engegat fa poc.

Fins i tot, encara que amb menor extensió i intensitat, els ajuntaments han implantat el que podríem anomenar algunes prestacions ‘en espècie’, com, per exemple, descomptes en el transport col·lectiu i beques per als menjadors escolars. Aquestes ajudes municipals, igual que les prestacions autonòmiques, van generalment lligades al risc d’exclusió social de les persones potencialment usuàries. Val a dir, però, que en aquest risc de pobresa o exclusió social l’absència d’un treball remunerat és molt important.

El cas és que, per a moltes d’aquestes ajudes, excepte per a les que són contributives, a més del requisit de “manca de rendes” (un eufemisme administratiu per referir-se a la situació de pobresa o, segons els casos, de pobresa extrema) es requereix que la persona que necessita el subsidi o l’ajuda tingui càrregues familiars. Altrament dit, no n’hi ha prou d’estar fregant l’exclusió social, per tenir dret a una ajuda de les administracions. Endemés és condició ineludible tenir un o més membres de la família que depenguin de la persona necessitada, i que la família tingui en el seu conjunt uns ingressos molt minsos. A aquestes altures del segle XXI es continua mantenint un model públic de lluita contra l’exclusió social amb un potentíssim caràcter familiarista. Hom podria concloure que, a aquest efecte, les persones que (voluntàriament o involuntàriament) viuen soles no són ciutadans i ciutadanes amb el dret de no ser discriminades en aquests casos de necessitat.

Aquesta és la qüestió que molt oportunament ha posat sobre la taula l’Associació de Majors Aturats per l’Ocupació de les Balears, AMPEB, amb la campanya “Sense càrregues familiars també menjam”. Pretenen posar fi a la discriminació de tenir dret a un subsidi de desocupació (una vegada esgotades les prestacions contributives) d’únicament 6 mesos de durada si no es tenen càrregues familiars, i de fins a 21 mesos si es reuneix aquest requisit familiarista. I també a les discriminacions que, pel mateix motiu, es donen en els últims estadis de la xarxa de protecció per a la gent aturada, com ara el ‘Programa de requalificació professional de les persones que esgotin la seva protecció per desocupació’ (Prepara), o en gairebé tots els programes i les ajudes d’àmbit autonòmic i municipal.

Les conseqüències de la crisi-estafa i de les retallades ens han deixat un panorama social i laboral desolador. Un exemple: en el segon trimestre d’enguany, l’EPA estimava que a les Illes Balears menys d’una de cada quatre persones en atur tenia alguna prestació per desocupació, i que les dones tenien una taxa tres punts inferior a la dels homes. D’altra banda, en apropar-nos a les dades de protecció per desocupació de les persones majors de 45 s’observa una major taxa de cobertura que la general (una mica més d’una de cada tres persones d’aquesta edat cobrava alguna prestació), però, atenció: la taxa de cobertura de les dones era un 34% inferior a la dels homes.

Sens dubte, el requisit de “càrregues familiars” per tenir dret a determinats subsidis i ajudes en cas de desocupació és una de les causes del baix percentatge de població aturada protegida, entre altres coses, perquè persisteix un elevat atur de llarga durada, i la realitat sociofamiliar ha canviat. Em sembla vergonyós que el sistema de protecció social continuï aliè a allò que determinades marques i plataformes comercials fa anys que van integrar a les seves estratègies de vendes: el fenomen del single. Però, sobretot, no crec que resisteixi una anàlisi amb perspectiva de gènere que, de ben segur, conclouria que el requisit de “càrregues familiars” és clarament discriminatori per a les dones.

Publicat originalment a l'Ara Balears ( 25-IX-2016) 

divendres, 23 de setembre del 2016

#SenseLimitsNoHiHaFutur

Dissabte passat es va presentar públicament el manifest #SenseLimitsNoHiHaFutur, signat ja per més de mil cent persones d’arreu de les Illes Balears. El grup impulsor feia una crida a la societat illenca per a què el signi (aquí) –cosa que sembla s’està aconseguint-  i es mobilitzi, alhora que es reclama als governants "una resposta a l'altura de la crisi social i ecològica que vivim".
És, sens dubte, un toc d'atenció als governs municipals, insulars i, sobretot, al de la Comunitat Autònoma. Em sembla pertinent recordar que a l'Acord de Governabilitat per a les Illes Balears, signat per les forces polítiques de l'actual majoria parlamentaria que donen suport al govern, s'afirma que "davant l'obligació de deixar als nostres fills unes Illes Balears en millors condicions que les que vàrem rebre, hem de treballar en la salvaguarda del territori, del paisatge, del patrimoni natural, de la sostenibilitat a les Illes Balears...". És, idò, escaient exigir celeritat en l'aplicació de les mesures acordades en aquest apartat dels citats acords o, dit en paraules del manifest, cal "un canvi de ritme en les polítiques que afecten el territori".
Però, tanmateix, el fet essencial és fer camí de debò en el canvi de model de creixement actual que, com s'afirma molt encertadament en el manifest #SenseLimitsNoHiHaFutur, està basat en "una economia de demanda infinita que no preveu límits" que "ens arruïna ecològicament i ens empobreix". Altrament dit, seguir amb l'actual model és quelcom semblant a la irresponsabilitat organitzada [per les elits productivistes-turístiques] que el sociòleg alemany Ulrich Beck explicava a finals del segle passat, alhora que proposava, com a antídot a aquesta irracionalitat, allò que anomenava "il·lustració ecològica".
És evident que, conscientment o inconscientment, en bastants àmbits polítics, socials, i mediàtics, hi ha un cert miratge en relació a la capacitat infinita de generació d'ocupació del "tot turisme". Fixin-se que, com a conseqüència dels rècords turístics de l'any passat i d'enguany, des del govern i des de la majoria de mitjan de comunicació s'emfatitza sobre algunes dades quantitatives del nostre mercat laboral, mentrestant els discursos i relats sobre, posem per cas, la fugacitat de la contractació laboral, la pobresa laboral, o les situacions -com la de les Illes Balears- de creixements turístics sense creixements equivalents d'ocupació han, gairebé, desaparegut o s'han convertit en col·laterals. Vol dir això que la súper massificació turística de 2015 i 2016 ha fet bona la Reforma Laboral del PP que, abans de l'estiu de l'any passat, era considerada, amb tota la raó del món, pels que ara governen una mena de màquina de triturar a l'engròs drets laborals? El que és cert i segur és que, com bé s'afirma en el manifest presentat abans-d'ahir: "Els rècords turístics però, no reverteixen actualment en una millora de les condicions de vida de la majoria de la gent. El preu dels habitatges, dels lloguers i certs productes bàsics pugen i pugen, mentre els sous, la renda familiar i els drets laborals baixen". Tinc per segur que, o capgiram això, o d' “èxit” en “èxit” turístic, serem una societat amb més –i més punyent– desigualtat.
Com es capgira un model de creixement com l'illenc, amb els minsos instruments d'autogovern que disposam? Doncs, com a mínim, amb la conjuminació de:  a) Iniciar de debò un procés de transició cap a un model més de desenvolupament i manco de creixement. En aquesta transició és clau donar tot el suport possible a les alternatives econòmiques al marge del turisme i, sobretot, avançar "cap a la sostenibilitat, conscients que sols s'aconseguirà reduint els futurs creixements residencials i turístics." b) Guanyar capacitat d’autogovern -en la perspectiva de guanyar sobirania-  amb el desenvolupament de l’ordenació i planificació de l’activitat econòmica de les Illes Balears i batallar de valent per a fer efectiva la participació del Govern de les Illes Balears en la cogestió dels aeroports. És a dir, aplicació real dels articles 31.6 i 32.15 de  l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
Encara som a temps. Però, com ens fan viure molt per sobre de les possibilitats ecològiques d'aquestes illes i, com les elits ens volen fer creure que no hi ha alternativa al més i més creixement, permeteu-me que recordi aquella jota popular aragonesa que diu: "Al empezar el Diluvio / todos estaban alegres, / diciéndose unos a otros: / ¡qué buen año va a ser éste!"

Publicat originalment a dBalears (19-IX-2016)

dimecres, 21 de setembre del 2016

Mercat laboral post democràtic (un exemple)

Escena de l’obra de teatre “Sobre el fenomen de les feines de merda” 
Palma Activa és, segons la seva pròpia definició que poden llegir al seu web oficial, “l’Agència de Desenvolupament local de Palma que impulsa el creixement econòmic sostenible i integrador de la ciutat, fomentant la creació i consolidació d’empreses, la capacitació professional i l’ocupació de qualitat des de la cooperació publicoprivada i la proximitat a la ciutadania”.
Doncs bé, fa uns dies aquest organisme, depenent de l’Ajuntament de Palma, que també fa funcions d’intermediació laboral, va fer circular la següent oferta d’ocupació:
“Lloc sol·licitat: Recepcionista de Spa. Data oferta: 14/09/2016. Activitat econòmica: Sanitat i salut. Sector: Privat. Perfil: atenció telefònica, presencial i en xarxes, facturació i vendes, gestió d’agenda de cites, coordinació amb l’equip de treball, control productivitat i d’estoc. Imprescindible diploma en turisme o similar, dos anys d’experiència relacionada, català alt parlat i anglès nivell mitjà parlat i informàtica nivell usuari. Dedicació: de dilluns a dissabte, matins i horabaixes en torns rotatius. Tipus de contracte: contracte eventual amb possibilitat de ser indefinit. Sou: segons conveni. Lloc de Feina: Palma”
Em va deixar estupefacte per diverses raons, entre les quals destacaria les quatre següents:
I.- Per la multi funcionalitat del perfil sol·licitat. Més que recepcionista de Spa, el que es demanda és una persona que “faci de tot” -des de l’atenció al públic, pròpia d’una persona ocupada en una recepció, a tasques de control de facturació, control de productivitat, etc.- Això ja no és polivalència funcional. És, més aviat, un component més de l’absència de seguretat en el lloc de feina, un component bàsic de la precarització laboral. Val a dir que una indefinició de funcions laborals és font de riscos psicosocials. A tall d’exemple, tot i que no és ni molt menys la causa principal, els efectes psicosocials nocius d’un quadre d’obligacions laborals indefinides, és un dels assumptes que s’investiga en el cas dels suïcidis de France Télécom.
II.- Pel contrast d’unes funcions tan polièdriques, amb unes les condicions contractuals i salarials tan precises: Contractació eventual amb una, només faltaria!, vaga possibilitat de fixesa, i un salari entorn als 30 euros/hora.
III.- Amb tot, allò que més estupefacció em va causar va ser la titulació acadèmica requerida com a “imprescindible”. Ni més ni menys que un “diploma en turisme o similar”. Per a una ocupació no regulat administrativament i no excessivament qualificada, s’exigeix una titulació de grau universitari. Em sembla que és un clar exemple de sobrequalificació.
Aquest fenomen consistent en persones que tenen un nivell de formació superior al que exigeix la seva ocupació s’ha estès com una taca d’oli. En els primers anys de crisi les teories més ortodoxes de l’economia (teoria del capital humà) justificaven el fenomen de la sobrequalificació considerant-ho una situació transitòria com a conseqüència de la dificultat que empresaris i treballadors i treballadores trobessin la informació adequada sobre les possibilitats dels llocs de treball i dels salaris. Segons aquestes teories era simplement un problema d’ajust del mercat, en aquest cas, del mercat de mà d’obra. Però el pas del temps ha demostrat que les teories ortodoxament neoliberals no han encertat, ni en aquest cas ni en gairebé cap. La sobrequalificació no va ser un fenomen transitori, ans al contrari, es va consolidar com un element més de la devaluació salarial i de drets d’aquesta etapa aparentment de post crisi.
Es podria dir, idò, que, amb les normes laborals de la crisi-estafa, s’ha aconseguit talent -format majoritàriament amb fons públics- a low cost. El que, de retruc, posa de manifest, almenys, dues coses: a) El cert menyspreu social i empresarial als títols d’educació superior i a la inversió pública que representen. b) Tot i que segueix sent cert que una major formació va associada a una major taxa d’ocupació (concretament, l’any 2015 a les Illes Balears la taxa d’ocupació va esser del 20%, 52%, 63,2% i 76% segons es tingués, respectivament, educació primària, ESO 1a etapa, ESO 2a etapa, o estudis superiors), en absolut una major formació garanteix una major taxa d’ocupació decent.
IV.- Per acabar amb les meves estupefaccions davant una oferta d’ocupació de Recepcionista de Spa per a la qual es requereix com a imprescindible un títol de grau universitari, he de dir que, a parer meu, que aquesta es difongui des d’un organisme públic és intolerable. Potser ha arribat l’hora que, excepte per a professions regulades, qualsevol organisme públic hauria d’abstenir-se de promocionar la sobrequalificació al nostre mercat laboral.
Ben pensat,  no sé a què  ve la meva estupefacció. A  hores d’ara,  ja hauria de saber que estem en la fase del mercat laboral post democràtic, és a dir, un mercat en el qual els drets de les persones –sobrequalificades o no- són un valor -borsari o no- a la baixa.
Publicat originalment a  El Periscopi  (21-IX-2016)

divendres, 16 de setembre del 2016

"Compañero Presidente"

Gairebé cada estiu em toca fer dissabte a les prestatgeries de llibres. En cadascun d'aquests fer dissabte, com per més que ho intent ja no em queda molt espai per acumular més llibres, revistes i papers diversos, pens que, més d'hora que tard, no quedarà més remei que passar-me al llibre electrònic, o fer-me el carnet de la xarxa de biblioteques públiques de Mallorca. Tanmateix aquesta idea de fer-me del club de l'ebook o soci del servei de préstec de llibres, s'esvaeix tot just tenir a les meves mans un llibre -amb una mica de pols- i que fa algun temps vaig llegir. Normalment hi trob algun subratllat, i més d’una nota escrita. Ja no té la mateixa olor que va tenir quan va venir de la llibreria... i, no obstant això, el retrobament és alguna cosa semblant a retrobar un bon amic.
Aquest estiu em vaig retrobar, entre uns altres, amb un llibre d'edició relativament recent (2008), i que, a més, he consultat algunes vegades en escriure alguna cosa entorn de l'aniversari del cop d'Estat a Xile, del que ahir es van complir 43 anys. Em referesc l'obra "Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo" de Mario Amorós. Rellegint els subratllats i les notes, no m’he pogut estar de, aprofitant l'efemèride, fer alguns comentaris sobre aquest llibre.
Salvador Allende sol ser recordat, fonamentalment, per la seva mort heroica, com un màrtir de la decència democràcia i de la lluita per un socialisme democràtic de debò. És ben cert que les imatges del bombardeig de la Casa de la Moneda (la seu de la Presidència xilena), els últims discursos, i la mort del Compañero Presidente són imatges i paraules potentment icòniques. Però tinc per a mi que existeix un altre Salvador Allende tant o més important que el que s'ha convertit, ben merescudament, en un mite. És l'Allende -el Dr. Allende- abans de la seua victòria electoral, és a dir, del militant d'esquerra d'aquests que lluita tota la vida; del que, coherent amb les seves idees, defensa allò que és públic treballant com a metge en el servei públic i defensant (com a professional i ministre de sanitat) una concepció prou avançada i pionera per a l'època de la sanitat pública i universal; el que no s'està de col·laborar amb els sindicats; el que, com a líder del Partit Socialista, inicia l'aproximació al Partit Comunista. En fi, l'Allende que, a més de modificar les estructures economicosocials de Xile, va aconseguir modificar la consciència dels seus ciutadans, i ho va fer "picant pedra" durant molts anys, defensant i aconseguint la unitat de l'esquerra. El llibre de Mario Amorós permet aproximar-se amb molt detall a aquest Salador Allende.
Òbviament a l'obra d'Amorós es reflecteix el dramatisme dels dies previs al cop d’Estat capitanejat per l'infame Augusto Pinochet, fins i tot, es narren les darreres i dramàtiques hores del President Allende a la Casa de la Moneda, es transcriuen gran part dels seus cèlebres discursos emesos per Radio Magallanes, i les intervencions del Company President dirigides a les persones que l'acompanyaven, resistint al cop d'Estat, a l'interior de la seu de la presidència de Xile, i les reaccions d'aquestes.
A tall d'exemple Mario Amorós escriu que, quan Salvador Allèn commina als seus més propers a abandonar la Casa de la Moneda amb les següents paraules: "Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad ", es va fer un impressionat silenci i explica que el doctor Óscar Soto, que era el cardiòleg d'Allende, va escriure que "A casi todos las lágrimas nos resbalan incontenibles. Cantamos el himno nacional; finalizado éste, gritos de ¡Viva Chile! ¡Viva la Unidad Popular!...",
Salvador Allende, que per a molts i moltes militants d'esquerres serà sempre el Compañero Presidente, la seva obra i exemple no són coses del passat, ni un pòster dels anys 70, o una imatge en una camiseta més o menys usada. Sens dubte, és una referència molt actual del valor de no claudicar en allò que és essencial. Convindria que els i les governants que es reclamen de l'esquerra ho tinguessin en compte. El que ara mateix és essencial és la democràcia de debò, es a dir,  acabar amb les polítiques d'austeritat autoritàries, avançar en igualtat social i no defraudar a un poble cívicament, pacíficament, insistentment i massivament mobilitzat, com va tornar a demostrar ahir el poble del Principat de Catalunya.
Publicat originalment a dBalears  (12-IX-2016) 

dijous, 15 de setembre del 2016

El que és vell i el que és nou per a l'anàlisi del mercat laboral


En una data tan poc assenyada perquè tingués una certa repercussió pública, l'1 d'agost, l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) va publicar l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears del 2015. Recoman força la lectura, o, almenys, donar-li una fullejada, a aquest treball de l'organisme depenent del govern autonòmic. L'abundant informació (fins a un total de 95 quadres i 38 gràfics sobre l'evolució de les dades més rellevants en els últims anys) i la seva anàlisi ens permeten tenir una perspectiva del que és vell o, altrament dit, del que no canvia en el mercat laboral illenc  i, alhora, ens presenta l'evolució de, diguem-ho així, els trets ja clàssics del nostre mercat de treball. Però, de moment, no apareix allò que és nou, és a dir, els efectes de la persistent crisi-estafa i de les polítiques laborals de devaluació salarial i precarització laboral que s'han aplicat per a, teòricament, invertir la tendència d'absència d'ocupació retribuïda i d'atur creixent.

Entre els trets essencials del que hem denominat vell, destaquen els problemes associats a la formació inicial de la població jove De fet, seguim liderant el rànquing autonòmic de taxa d'abandó escolar primerenc (un 26,7%, enfront d'un 23,0% al conjunt del Regne d'Espanya, o de l'11,0% a la UE-28), i tenim un baix percentatge (29,1%) de població jove amb estudis superiors, gairebé dotze punts menys que en el conjunt d'Espanya, i un -9,6% si ens comparam amb la UE-28. Aquest és un greu problema per a la futura ocupabilitat quantitativa i qualitativa de la societat balear. No debades, a l'informe que es comenta es constata, un any més, que una major formació es correspon amb una millor taxa d'ocupació. Concretament, l'any 2015 aquesta dada va ser la següent: 20%, 52%, 63,2% i 76% segons es tingués, respectivament, educació primària, ESO 1a etapa, ESO 2a etapa, o estudis superiors.

D'altra banda, no hi ha canvi quant a la composició del teixit empresarial illenc, de fet, bastant més del 50% del total d’empreses són d'unitats empresarials sense assalariats, i gairebé el 42% de menys de 10 assalariats. La pregunta, encara que reiterativa en el temps, segueix sent escaient: Es pot ser competitiu i aplicar flexiseguretats internes amb empreses de tan poca grandària? Tampoc hi ha canvis quant a la nostra condició de "terra de cambrers/as", car aquesta va seguir sent l'ocupació amb més contractació, tant entre el col·lectiu masculí com entre el femení, seguit de personal de neteja d'oficines, hotels, i altres establiments similars en el cas de les dones, i de paletes i peons de construcció pel que fa als homes.

Finalment, seguint la tradició, l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears de  l’any2015 ens ofereix dades sobre: a) El descens de l'atur registrat i l'estimat que, potser, caldria relacionar no només amb una certa recuperació econòmica al 2015, sinó també amb la tendència a la baixa del pes relatiu de la població estrangera a casa nostra (d’un 21,7% el 2009, a un 17,4% l'any passat). b) La persistència del problema estructural de l'atur registrat de molt llarga durada (21% amb més de dos anys) el que, al meu entendre, pot ser el germen d'una situació social d' inocupabilitat en la que els febles serveis socials quedin col·lapsats. c) L'evolució creixent de l'afiliació a la Seguretat Social que s'inicia l'any 2013, és a dir, l'any que la Reforma Laboral de Mariano Rajoy havia començat a tenir efectes al mercat laboral. Per tant, és molt pertinent plantejar-se si aquest increment de la mitjana l’afiliació obeeix a un creixement de l'ocupació real, o, més aviat, a l’efecte provocat per un major nombre de registres en el fitxer d'altes a la Seguretat Social, com a conseqüència de la major precarització  provocada per la norma laboral imposada per la majoria absoluta del PP.

Però, què és el que és nou i essencial avui dia en qualsevol anàlisi seriós del mercat de treball illenc? Una de les qüestions d'imprescindible abordatge que sí que inclou l'informe de l’OTIB  és la dramàtica baixada de la protecció per desocupació. Val a dir que, de mitjana, en 2015 el 52,7% de les persones aturades registrades no van cobrar cap prestació. I, tanmateix, hi ha altres aspectes que, en el marc de la devaluació salarial i la precarització laboral a les que m'he referit en començar d'aquestes línies, han esdevingut medul·lars i, lamentablement, segueixen oblidant-se en les anàlisis convencionals de la situació laboral. A tall d'exemple, citem que és bàsic: incorporar informació de quants contractes d'una setmana de durada i menys s'han registrat; conèixer en quina mesurada la dinàmica del mercat del treball contribueix a l'augment incessant -segons Eurostat- de la desigualtat; o si el creixement del nombre de persones amb treball (mal)retribuït permet reduir les situacions de carències materials de la població.

En conclusió, l'anàlisi del mercat laboral en l'època de la, en paraules de Bauman, "postdemocràcia i de l'apogeu del neoliberalisme" requereix avaluar el grau de fugacitat dels contractes i esbrinar si les ocupacions són inclusives i, com a tals, garantia de no entrar o seguir en risc de pobresa relativa.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-IX-2016) 

L'Església del Creixement Econòmic [turístic]


El més rellevant d'aquest estiu que ja s'acaba, ha estat, a parer meu, el que es podria denominar "crisi i estabilitat i expansió de les Esglésies". Em referesc, és clar, a les Esglésies -o congregacions- majoritàries en aquestes contrades.

Com és sabut, una d'aquestes confessions majoritàries és l'Església Catòlica que, aquest final d'estiu, ha viscut un episodi absolutament fascinant: El seu màxim dirigent mundial, el Papa, ha procedit a la degradació del bisbe de Mallorca per la seva "relació inadequada" amb la seva exsecretària. Aquesta història, en la que es combinen la "poca ètica de l'exemple" amb el que es predica; les relacions de la jerarquia catòlica mallorquina amb l'alta societat illenca (mentre es fan prediques sobre la "església dels pobres", es va de festa amb els molt rics); detectius privats, infidelitats i anul·lacions matrimonials, política, etc. és, sens dubte, una història que hauria de ser novel·lada. Si, no fa molt, gaudirem amb "Sicília sense morts" de Guillem Frontera, perquè ens hem de privar de gaudir d'un relat sobre els amors inconfessables a La Seu?

Tinguem o no tinguem en el futur el novel·lo inspirat en aquests fets, el cert i segur és que, per al comú dels i les mortals –creients i no creients-, són fets que no fan més que aguditzar la crisi d'autoritat ètica d'aquesta Església i palesa una certa divisió a  la seva direzione.

L'altra congregació majoritària en l'àmbit de les nostres Illes, malgrat no tenir un reconeixement formal com a tal església, és la que el savi Bauman ha denominat "la del Creixement Econòmic", que, per cert, gaudeix d'una salut envejable i no s'albira que pugui tenir cap crisi ni divisió ni a casa nostra ni arreu. "La Iglesia del Crecimiento Económico es una de las pocas congregaciones -quizá la única- que no parece perder fieles y que tiene probabilidades reales de alcanzar un verdadero estatus ecuménico" afirma Zygmunt Bauman a la pàgina 96 del llibre "Estado de crisis", en el qual dialoga amb Carlo Bordoni.

L'Església del Creixement Econòmic (turístic en el cas de les Illes Balears) ha palesat aquest estiu la seva capacitat militant per a predicar el seu dogma: el pensament turístic únic és el del creixement sense fi. Val a dir que l'excés de pressió humana, motivada, entre altres factors, per: a) una afluència turística inusitada, que no pot anar de vacances a altres mercats mediterranis competidors, b) una estada mitjana a la baixa, que fa que per omplir instal·lacions turístiques es necessitin més i més turistes, c) l'ampliació de l'estoc de places turístiques, i d) unes polítiques delirants sobre creuers i de slots en els aeroports, és un assumpte que hauria d'abordar-se assenyadament, democràticament, i amb perspectiva de sostenibilitat ecològica. Però, no obstant això, el que sembla imperar és el manament únic de l'Església del Creixement Turístic: "¡Más madera!", Més creixement! I, és clar, no hi ha església com cal, sense el seu particular dimoni que, per a aquesta confessió del creixement, és el decreixement. Cal, idò, en lloc de fer un debat laic, científic i civilitzat sobre l'evident necessitat de decréixer turísticament, demonitzar el debat.

Vet aquí alguns exemples d'aquesta missió d'apostolat del més i més turisme: 1. El president de Foment del Turisme de Mallorca, Eduardo Gamero, escriu: "El debate sobre el futuro modelo turístico que conviene a Mallorca hay que abordarlo con serenidad, sin apasionamientos ideológicos y con conocimiento de causa [sic], siendo muy conscientes de que donde hemos de incidir con todas nuestras fuerzas y capacidades [sic] es en la mejora continua de la oferta..." (Diario de Mallorca, 01-IX-2016), i "Ahora es tiempo de trabajar y de intentar por todos los medios una respuesta adecuada a las expectativas de nuestros visitantes y tratar de fidelizar a estos cientos de miles de clientes que este año han decidido [sic] pasar sus vacaciones entre nosotros" (Ultima Hora, 02-IX-2016). 2. A l'informe 2016 d' APTUR Balears s'afirma: "En cualquier caso, desde APTUR BALEARES creemos que la ciudad debe estar preparada para absorber a todas las personas que quieran acceder a ella...".

I per acabar-ho d'arrodonir-ho, el batle de Palma, afirma que "cree que Palma no está saturada y apuesta por gestionar el "éxito turístico". És obvi que el batle palmesà no té raó. A Palma hi ha una triple saturació: Saturació turística, saturació de pensament únic turístic, i saturació de polítics i polítiques que, diuen Amén! a l’Església del Creixement Econòmic [turístic].


Publicat originalment a  El Periscopi (14-IX-2016) 

diumenge, 11 de setembre del 2016

Myanmar, paradís amagat (i 2)

Vegeu primera part aquí 

III.- LLAC INLE

Dit sense embuts: Un dels paratges naturals més bells que conec. El reclam turístic diu que el Llac Inle és on els pescadors remen amb els peus. És cert que la tècnica intha, consistent a envoltar el rem amb una cama per impulsar la pala mentre que amb les mans es treballa amb la xarxa, és endèmica d'aquest lloc. Però el Llac Inle és molt més que això. Les hores de camí en una llanxa des de Phae Khone fins a Inle són un espectacle de vida, de naturalesa, d'horts flotants de tomàquets, de pobles sobre l'aigua del llac... En el camí hi ha dues imprescindibles parades. La primera a les ruïnes de pagodes al poble de Sagar, i la segona en la pagoda Tar Kaung.

Plou, primer lleugerament, després intensament... i la bellesa de les stupes i del llac acreix. Mentre dinem, la pluja escampa. El sol acompanya les primeres hores de la tarda i les últimes del dia. En la riba del llac hi ha una gran activitat de gent netejant la roba que l'endemà tornaran a emprar i, alhora, és l'hora de rentar-se. Els últims rajos del sol sobre el llac ens acompanyen mentre travessam els pobles flotants més propers a la part amb major densitat poblacional d'Inle. Arribem a l'hotel. Ens espera una excel·lent amanida de tomàquet verd i una molt freda Myanmar Beer.

L'endemà passegem amb canoa pel llac. La primera parada és el mercat Phaung Daw Oo i la pagoda del mateix nom que, com totes les pagodes de Myanmar, té en els baixos una autèntica "galeria comercial". Al mercat hi ha pocs turistes i és fàcil comprar sense massa regatejos. En la pagoda és difícil no contribuir -els homes, és clar- a deformar més l'estàtua del Buda a força de posar-li pa d'or.
Voltant i voltant, ens sorprèn que la plata sigui tan cara, que les coses (para-sols, ventalls, etc.) fetes amb paper artesà siguin tan barates, o que un snack local al qual li diuen "tofu fregit" (pasta de cigrons fregida) estigui tan bo. Ens sorprèn la bellesa del monestir Nga Phe Chaung (conegut com el monestir dels moixos saltarins) i del Shwe Yan Pyay (el monestir de les finestres ovalades) i els seus centenars d'estatuetes de budes...

Veritablement, en el llac Inle tot és bell, fins i tot els horts flotants que, com a conseqüència del canvi climàtic, comencen a escassejar; o les ruïnes entorn de la pagoda Shwe Inn Thein, on es posa de manifest la cridanera falta de criteri per a la restauració i la urgentíssima necesitat d' intervenció de la UNESCO. Fins i tot resulta bella la innocència, gairebé preturística, d'alguns venedors als mercats més freqüentats per turistes. En el de Khaung Daing ens arribaren a demanar, per no record que, 15.000 Kyats, per finalment baixar a 3.000 (que era el preu habitual per als locals).



Acab aquestes línies dedicades al llac Inle amb una recomanació i una confessió: Si van per aquelles contrades, no deixin de visitar l'hotel Paramount Inle Resort i tastin l'excel·lent tempura de verdures que preparen. L'advertiment és que, si em perd... aquest és un dels llocs del món en els quals, malgrat les dures condicions de vida de la gent, em poden cercar.

IV.-MANDALAY


La primera impressió de Mandalay és d'una ciutat desagradable, amb dificultats per moure's com a conseqüència de les grans distàncies, l'absència de transport col·lectiu i l'escassetat de taxis. Més aviat que tard ens topam amb la muralla del Palau Real. Sembla que la ciutat s'organitza a partir d'aquest immens quadrilàter. En la mesura que coneixem una mica de la ciutat i dels seus voltants, Mandalay es torna més agradable. Hi ajuda força la seva Pagoda Mahamuni (de gran devoció budista), el molt animat mercat Zegyo, el monestir Shwe Nan Daw (l'única cosa que queda de l'antic palau real), o la pagoda Kuthodaw (coneguda com el llibre més gran del món, ja que en més de 700 làpides, protegeixes per petits temples, es reprodueixen la pràctica totalitat dels "ensenyaments de Buda"), el monestir Mahagandayon on viuen més de 1000 monjos, el pujol de Sagaing...

Però molts dels llocs interessants de Mandalay estan als afores de la ciutat. Per exemple, la zona de Mingún amb la pagoda Hsinbyume, la pagoda Pahtodawgyi (inacabada), on, per cert, està perfectament indicada la prohibició d'apujar-hi, però hi ha una escala molt concorreguda perfectament preparada i indicada per pujar-hi (sic). Amb tot, el meu lloc favorit dels afores de Mandalay és Ava amb les seves precioses ruïnes de pagodes, el monestir de teca Bagaya i l'imponent Menu Okkyaung (monestir dels diables).
Per acabar l'estada en Mandalay cap lloc millor que el Pont U Bein (segons diuen els birmans, el pont de teca més llarg del món). És un costant anar i venir de gent on, malgrat ser època de pluges, pot contemplar-se una bona posta de sol. Per poc que es pugui, resulta gairebé obligat visitar algun temple gastronòmic, per exemple, el restaurant Green Elephant. No tot han de ser ofrenes per a Buda!
En fi, el Mandalay d'avui segueix fent honor al poema de Rudyard Kipling que, incomprensiblement, no té traducció fiable ni en català ni en castellà. A veure si algú s'anima a fer-ho!

V.-BAGAN


Tanta sort que entre Mandalay i Bagan va haver-hi unes hores de navegació pel riu Ayeyarwaddy que ens donaren temps a fer-se al cas que estàvem a punt d'arribar a un lloc totèmic per a qualsevol viatger. Qui no ha vist les imatges de la immensa esplanada repleta de pagodes i temples? Qui no ha tingut interès de passejar entre aquests temples i restes arqueològiques que són, sens dubte, el reclam turístic més gran de Myanmar?

Referint-se a Àfrica, Paul Theroux escriu que "hi ha llocs als quals mai va ningú de fora". Això, pel que fa a Àsia, no és aplicable a Bagan, però en ser època de pluges -temporada baixa- en més d'una ocasió visitam temples i pagodes en solitari, i les poques ocasions en les quals coincidim amb grups de gent, la majoria és local que va a fer les seves ofrenes. No és la serenitat i espiritualitat de, posem per cas, Luang Prabanh (Laos), ni la majestuositat -i rigor arqueològic en la restauració- d'Angkor (Cambodja), però ... Déu n'hi do!

A la pagoda Shwezigon (la més important del lloc) t'adones que el budisme birmà és gran, molt gran en pompositat. No debades les cúpules daurades són part del paisatge del país. Abans em preguntava quina persona viatgera no ha volgut anar a Bagan. Després de patejar per l'obra mestra que és el temple Annanda, contemplar la posta de sol des del Shwesandaw, i les vistes panoràmiques des de la Pagoda Bulei Thee o des del temple Pya That Gyi; visitar un gran nombre de temples i pagodes, i passejar entre ells i elles amb cotxe, a peu, i amb cotxe de cavalls, puc afirmar que les imatges mundialment conegudes de l'esplanada de Bagan amaguen -recordeu allò de paradís amagat- una meravella imprescindible: Els interiors d'alguns temples amb pintures del segle XVI com les de Sulamani o les, sens dubte les millors, del temple Gu Byauk Gyi.

A Bagan, hi ha tant temple i pagoda per visitar que és fàcil que gairebé tot el dia hagis d'anar descalç -és, per això, molt comprensible que les xancletes siguin el calçat nacional!- però hi ha llocs als quals és millor anar calçat. És el cas del mercat Mani-Sithu, el museu arqueològic, el poble Mynkaba, les tendes i restaurants de la coneguda com a "carrer dels motxillers". Per gaudir de Bagan es necessita temps... per anar i venir, passejar, sigui caminant o amb bicicleta. Es necessita temps per anar, almenys dues nits, a sopar al restaurant Black Bamboo!

Crec recordar que una de les darreres s compres a Bagan va ser alguna cosa així com mig quilo de myin mo oo, és a dir, de caramels de tamarinde. Aquests caramels tenen un sabor dolç i, al mateix temps, amarg. Un sabor semblat -sobretot la part amarga- al que em van deixar els esperits birmans en no advertir-nos que, en uns dies, quan ja estiguéssim a Mallorca, aquella terra tremolaria.



Per tot, jày-zùding-ba-de, Myanmar. Gràcies i, sobretot, bona sort!, que bona falta us farà.