Ocupació indefinida: No hi ha motius per bravejar

Publicat originalment a dBalears (18-02-2019)

El Govern de les Illes Balears no s'està de bravejar d'una millora quantitativa i qualitativa de la situació laboral de casa nostra. A tall d'exemple, en la presentació del resum de dades anuals de 2018, referides a atur registrat i afiliacions a la Seguretat Social, sobre la qualitat de l'ocupació s'afirma: "... per primera vegada es viu un procés de creixement econòmic sostingut només en creació neta d'ocupació de tipus indefinit", o "2018 és el primer any en què tota la nova ocupació és indefinida i a temps complet".

Segurament, em moc per ambients ben diferents als que freqüenten  els membres del govern, i, per això, no atur d'escoltar cometaris com ara: "aquest any el treball a l'aeroport ha sigut  més precari que mai"; "la temporada estiuenca de 2018 a l'hotel han fet fixes discontínues algunes cambreres de pis, però han treballat menys temps que els anys anteriors"; "enguany em fan contracte els mateixos dies que l'any passat, és a dir, quan hi ha creuers a Palma, però per menys hores". Em preocupa molt que els missatges governamentals difereixin tant de bona part de les percepcions ciutadanes, i de les realitats que viuen i sofreixen les persones. És, a parer meu, un incentiu al creixement del neofeixisme, car la precarietat laboral és, alhora, precarietat vital, i un dels orígens de les grans desigualtats.

Aquesta retòrica discursiva del Govern envers la qualitat de l'ocupació és extraordinàriament problemàtica per, almenys, tres motius: i) Per la manca d'empatia amb el sofriment de la gent que, al cap i a la fi, és el que  més hauria de preocupar. ii) És extraordinàriament contradictòria amb el corrent més progressista de la doctrina sobre les actuals relacions laboral, que sosté que, sense derogació de les darreres contrareformes laborals de 2010 i 2012, és a dir, les imposades en el marc de les polítiques del sofriment i la vulnerabilitat per a les persones no estrictament riques, parlar de qualitat de l'ocupació és una cosa delirant. iii) Oblida la complexitat de la realitat de la normativa laboral actual, que ha aconseguit que,  en paraules del professor i la professora de la Universitat de València, Raúl Lorente Camós i Adoración Guamán Hernández, "la figura del 'contracte indefinit' es presenta com un 'camaleó normatiu' que cada vegada es mimetitza més amb el contracte temporal".

Per a entendre'ns vet aquí tres exemples d'aquest camaleó normatiu: En primer lloc, la facilitació i abaratiment de l'acomiadament ha deixat gairebé despullat de protecció el contracte indefinit. Per una altra banda, cal tenir en compte que un dels trets distintius de la situació laboral illenca és l'extraordinària presència de contractes fixos discontinus. Aquests contractes són normativament i estadísticament indefinits, però, convindran amb mi que la "indefinitud" d'un contracte de fix discontinu de, posem per cas, quatre mesos a l'any, és bastant camaleònica. I, per acabar amb els exemples, vegem el que em sembla conceptualment més cridaner: la contrareforma laboral del PP (la del 2012) va instaurar una modalitat contractual anomenada "contracte indefinit per a emprenedors", que poden emprar les empreses de fins a 50 persones de plantilla, és a dir, la majoria de les que hi ha a les Illes Balears. A més de les bonificacions a la Seguretat Social i els incentius fiscals, aquest contracte té la peculiaritat de tenir un període de prova d'un any, durant el qual l'acomiadament és absolutament lliure i gratuït. Torna-m'hi torna-hi amb el camaleonisme: parlar de contracte indefinit, amb acomiadament lliure i gratuït és un oxímoron! Idò el nombre d'aquests contractes no ha deixat de créixer. Concretament, a les Illes Balears ha tingut l'evolució que indica el gràfic que acompanya aquest article, és a dir un creixement des del 2012 fins a l'any passat d'un 1.179%, i d'un 237% durant els anys d'aquesta legislatura.

Tot plegat indica que, potser,  no convé bravejar massa de millora substancial pel que fa a ocupació indefinida. Encara que només sigui per empatia envers la gent que sofreix la precarietat laboral realment existent.

Corvus

Publicat originalment a dBalears (11-02-2019)

No em puc estar. Alhora que m'emociona, m'indign cada vegada que escolt la cançó "Corvus", inclosa en el disc "SOM", el darrer d'Els Pets. "Corvus" és una peça escrita per Joan Reig en la que fa referència als abusos sexuals d'un capellà que el músic i poeta va patir als anys setanta.

M'emociona la forma poètica amb que Joan Reig fa públic el cas. S'ha de tenir molta sensibilitat, i una valentia fora mida per a escriure això: “Tenia son i els ulls oberts com a pomes, / des d’aquella nit només dormia a estones. / Una figura en la foscor, estava mort de por. / ‘Abriga’t minyó, que a la nit fa frescor.’ / Com un àngel caigut que regnava en les tenebres, / cap al tard sortí de dins d’un cel de pedres / lluint les ales del pecat damunt la negra vall, / restant amagat, silent en el brancall. / Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu / d’olor de préssecs i bicicletes prop del riu, / ball a la pista, tardes al tros i avellaners, / érem nens empaitant la vida pels carrers./ ‘Perdona’ls que no saben el que fan’, / va dir Jesús a la creu agonitzant, / un gran tro els núvols va esquinçar / l’esguard d’un infant es va trencar. / On era el teu Déu quan la meva pell tocaves / i on era el meu quan jo espantat callava, / encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç, / sotanes, sermons, creus cobertes de pols. / Una esquela al diari em fa tornar / a un vell refugi de muntanya anys enllà, / la teva màcula al taüt per sempre més, / si també els records el vent se’ls endugués / ‘Perdona’ls que no saben el que fan’ / va dir Jesús a la creu agonitzant, / un gran tro els núvols va esquinçar, / l’esguard d’un infant es va trencar.”

M'indign a cop de notícia relacionada amb els abusos sexuals a l'església catòlica arreu, de casos de pederàstia, de capellans, monjos, membres de les jerarquies de l'Església Catòlica Romana i Apostòlica. M'indigna la manca d'empatia de la jerarquia eclesiàstica amb les víctimes, la seva hipòcrita -i inútil- petició de perdó. M'indigna que el "poder judicial" no hagi engegat una investigació com cal davant l'alarma social que provoquen la proliferació de casos de pederàstia a l'Església catòlica espanyola. M'indigna que el Gobierno de España i el Congreso de los Diputados no allarguin els terminis  per a la prescripció d'aquests delictes i, sobretot, no acabin d'una vegada amb el vergonyós concordat entre l'Estat espanyol i el Vaticà. M'indigna que no hi hagi cap resolució -PNL o com es digui- sobre aquest assumpte a algun parlament ...

I, tanmateix, el que més m'indigna és el silenci que hi ha a casa nostra. Potser l'escàs suport social, mediàtic, judicial, i, sobretot, humà, a les víctimes d'alguns casos coneguts fa algun temps, faci pensar a alguns i algunes que, de moment, estem aïllats d'aquesta plaga gens bíblica. Però crec que s'equivoquen. És qüestió de temps! Mentrestant, gairebé amb tota seguretat, "Corvus" sonarà el dissabte vinent al Teatre de Lloseta, i, un altre pic, caldrà dir: Indignar-se no basta!

Treball i llar

Publicat originalment a Diario de Mallorca (13-02-2019)

"Trabajo y hogar" (Treball i llar) és un llibre de recent publicació i de recomanable lectura. La seva autora, Núria Sánchez Mira, ens presenta un estudi (basat en la seva tesi doctoral) sobre la divisió social i sexual del treball a Espanya durant l'últim període històric. Entre altres coses hi explica en quin sentit s'estan produint canvis en la manera en què les llars organitzen la participació laboral (treball remunerat o ocupació) en aquesta època de canvis múltiples, i quines implicacions té tot plegat per a les relacions de gènere en el si de la llar. El text té, a parer meu, especial interès per les pistes que dóna  sobre com organitzen les parelles  l'ocupació i el treball domèstic i de cures (no remunerat), i com aquesta organització difereix segons la classe social.

Seguint el fil del citat treball, pot ser interessant apuntar alguns d'aquests canvis en les llars illenques pel que fa als treballs domèstics i de cures que realitzen les classes treballadores. És clar que s'han produït canvis, però la pregunta és si han estat a millor i/o amb suficient intensitat. A l'espera d'estudis de la realitat especifica de les Illes Balears tan detallats com el de la doctora en sociologia Sánchez Mira, m'atrevesc a avançar que estem molt lluny d'alguna cosa semblança a una situació de coresponsabilitat en aquests treballs no remunerats (ni computats al PIB, ni en els índexs de competitivitat), vitals primer per a la vida de l'ésser humà i, secundàriament, perquè l'economia funcioni.

Tot i que fa dècades que a Balears –fruit, en bona part, de la translació del treball domèstic al treball turístic- es va produir una important incorporació de les dones a l'activitat laboral, continua existint un important gap de gènere en la taxa d'activitat. Sense anar més lluny, en el recentment acabat 2018 el percentatge mitjà d'homes amb capacitat, desig i necessitat de treballar va ser, segons dades de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), d’un 69,87% mentre que el de les dones va ser d’un 59,06%. Un gap de gairebé un 10%, que està estretament associat a una altra dada de l'Enquesta de Població Activa (EPA) de la que se'n xerra massa poc: la mitjana de persones inactives que en 2018 declararen que ho eren perquè es dedicaven a treballs domèstics va ser de 88.400 persones, de les quals un 87% eren dones. Canvis, se n'han produït però no a bastament.

 Un altre dels àmbits en els quals s'han produït canvis és, sens dubte,  el dels permisos per maternitat i maternitat. A les dades corresponents a 2018, que recentment va oferir el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, s'observa que continua augmentant el nombre de permisos de paternitat, que van arribar a la xifra de 6.492 (un 1,15% més que l'any anterior), però continua sent molt inferior als permisos de maternitat, que van ser 7.165. La diferència de més d’un 10% entre tots dos tipus de permisos sembla excessiva per a atribuir-la a situacions de monoparentalitat. Una explicació més versemblant és que hi ha un percentatge important de pares que  segueixen sense coresponsabilitzar-se ni tan sols  en aquest mínim temps al qual tenen dret. Probablement el canvi no es completarà fins que els permisos de maternitat i paternitat siguin iguals, intransferibles i obligatoris. Val a dir que aquest mateix informe ministerial ofereix una dada menys difosa i comentada que la dels permisos de maternitat/paternitat: el d'excedències per cura familiar que, a les Illes Balears, van ser un total de 1.266. Però, el veritablement rellevant és que el 86% van ser per a dones. Poc canvi hi ha hagut en aquest últim aspecte dels treballs de cures.

Un altre aspecte a considerar és que en  l'últim decenni, des que en  l'anomenat mercat laboral es van començar a notar amb força els efectes de la crisi-estafa, s'ha produït un canvi transcendental, però poc estudiat per les institucions que ho poden fer. Em referesc a la pèrdua d'hegemonia de l'home com a sustentador principal de la llar. Primer va ser per la gran pèrdua d'ocupació en sectors extraordinàriament masculinitzats, com ara la construcció i empreses auxiliars, i després la reincorporació laboral amb una ocupació devaluada en salari i condicions de treball. Aquest augment relatiu de les dones com a sustentadores principals de la llar, explica, entre altres coses, que en aquests anys hagin coincidit fenòmens, com ara, la "rebel·lió de les kellys", o una major contestació per part de les dones enfront de la situació de desigualtat en la distribució del treball que és vida, és a dir del domèstic i de cures. Una saludable contestació que és part de la formidable nova ona feminista perquè, malgrat els canvis, el sostre de cristall i el sol enganxós segueixen funcionant com a mecanismes de desigualtat de gènere.

El llibre de Núria Sánchez Mira acaba amb una proposta que, en paraules seves, no és "gens nova, però no per això menys pertinent". Es tracta de la reducció de jornada laboral "no entesa simplement com una mesura de creació d'ocupació, sinó prioritàriament com una manera d'intervenir en la divisió sexual del treball, afavorint una major presència masculina en l'esfera reproductiva".

En un context de precarietat extrema, de prolongacions de jornades laborals no retribuïdes, de treball a temps parcial no desitjat i feminitzat (en 2018, en termes de mitjana, el 78% de persones assalariades a temps parcial a les Illes Balears, van ser dones), d'afebliment del moviment sindical... pot semblar utòpic plantejar la reducció de jornada laboral com "una eina que contribueixi a reordenar les prioritats socials, traslladant el seu focus de l'esfera del mercat a la de la vida". Però el fet cert i segur és que la imatge , que fa uns dies va circular per les xarxes socials, d'una repartidora de "Glovo" -una rider- amb una enorme "motxilla" de repartiment a l'esquena, i alhora  empenyent el carret de nadó, és una perfecta metàfora de la distòpia del turboneoliberalisme.

Palma: Ciutat de "MacJobs"

Publicat originalment a dBalears (04-02-2019)

Allà per 2007-2008, a l'inici de la darrera crisi-estafa, i en un context de precarització laboral estructural, una part de la literatura de sociologia del treball va popularitzar el terme "MacJob" per a referir-se als treballs remunerats de molt mala qualitat (efímers, mal remunerats, associats a la pobresa laboral, en contexts de dificilíssima sindicalització...). L'expressió "MacJobs" té a veure amb la totèmica franquícia de menjar ràpid, i de mala qualitat nutricional, McDonald's. Hom podria dir que és el resultat del procés de "macdonalització" de les ocupacions. Aquest procés de precarització laboral extrema s'ha produït de forma especialment intensa a les ciutats que han transitat de, en paraules de China C. Cabrerizo, la ciutat "ciutadana" [en la qual és factible exercir el Dret de Ciutat] a la ciutat "globalitzada" [convertida en una franquícia turística que nega, de facto, aquest Dret de Ciutat].

Palma no està al marge d'aquest procés de "macdonalització" de les seves ocupacions. No ho podia estar, atès que l'agenda de turistització global es va posar en marxa en paral·lel a l'agenda global de la precarització laboral. És a dir, la turistització de les ciutats –i la desaparició de la distinció entre l'espai turístic i l'espai residencial- va coincidir amb la progressiva substitució del Dret del Treball (establiment d'un cert equilibri en el conflicte capital-treball) per un denominat Dret de l'Ocupació, al servei, gairebé exclusivament, de la competitivitat i el benefici empresarial.

Un aspecte, encara que no sigui l'únic, que il·lustra molt bé l'èxit dels MacJobs a Palma és l'evolució de la temporalitat (ocupacions efímeres), i la de contractació de molt curta durada (ocupacions superlativament efímeres). Les dades proporcionades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (un organisme dependent de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears) són les següents: 1. Del total de contractes nous registrats en 2018 (218.946), un 83% van ser temporals. 2. D'aquests 181.987 contractes temporals, almenys un 22% van tenir una durada d'1 a 5 dies, i un 30% una durada inferior a un mes. Cal tenir en compte que per 53.338 d'aquests contractes temporals no existeix informació sobre la seva durada i es presenten com a "indeterminats". 3. Mentre que el percentatge de contractes temporals en el període 2010-2018 (els nou anys de vigència de les Reformes Laborals turbo precaritzadores de 2010 i 2012) ha sofert lleugeres variacions, situant-se sempre per sobre del 80%, la temporalitat extrema ha tingut un espectacular estirabot: el nombre de contractes amb una durada d'1 a 5 dies ha crescut un 128%, i els de menys d'un mes de durada ho han fet en un 81%. 4. Durant la present legislatura (2015-2019) els contractes registrats de menys de cinc dies de durada han passat de representar almenys un 24% del total de contractes temporals a un 22%. Pel que fa als contractes de durada inferior a un mes, aquest percentatge ha passat d'un 33% a un 29%. Aquestes modestes variacions a la baixa no garanteixen, ni de bon tros, que hàgim sortit de la "macdonalització" de les ocupacions a Palma.

Els "MacJobs", per la pobresa laboral que duen implícita, són una peça força important de l'economia de les grans desigualtats. En aquest sentit, la Palma dels MacJobs és, sens dubte, una ciutat amb reeixides desigualtats socials, associades, com arreu, a la turistització i a l'economia falsament col·laborativa de plataformes digitals, com ara Airbnb.

Londres 2019

Qualsevol ocasió és bona per a anar a Londres. Començar l'any revisitant Londres és una excel·lent idea. Si, a més, la climatologia acompanya tant que, pràcticament no arribes a estrenar el paraigua, i, durant unes hores, fins i tot veus algun raig de sol, és una passada.

El pla és bastant concret: 1. Marató de museus. 2. Passejar per alguns barris i zones del centre. 3. Assaborir la nit del Soho.

1. Museus: Amb els quatre visitats teníem "comptes pendents". No coneixíem el Victoria & Albert Museum i, potser per això, comencem per ell. El museu V&A presenta, tenint en compte la gran quantitat de peces exposades, una molt cuidada tècnica expositiva, encara que algunes sales (especialment algunes dedicades a ceràmiques i porcellanes) s'assemblen bastant a magatzems ben cuidats. I, tanmateix, el que està extraordinàriament cuidat és el marxandatge. La gratuïtat dels museus londinencs, a més de les omnipresents urnes demanant donacions, segur que es compensa en part amb la venda d'aquest marxandatge. No em resulta fàcil destriar què va ser el que més em va agradar, però, sens dubte, la gran Catifa d'Ardabil està entre el bo i millor.

Detall dels relleus del palau assiri de Nínive (British Museum)

El "compte pendent" amb el British Museum era la Pedra de Rosetta. En anteriors visites aquest fragment d'una antiga estela egípcia estava "de viatge". Desgraciadament, amb tant mòbil intentant una foto, o, sobretot, una selfie, és difícil contemplar la peça. Del British Museum m'agrada gairebé tot –des de la cúpula de Norman Foster, fins a, posem per cas, qualsevol de les peces dels Escacs de Lewis. Però, les meves preferències mai han estat a les sales més concorregudes. No estan en les dedicades a l'Antic Egipte (per molt impressionant que sigui el que hi ha exposat, la massificació de visitants és també impressionant, i, d'altra banda, mai és el mateix contemplar peces similars en territori egipci). Tampoc està a les sales que mostren les escultures del Partenó. La seva contemplació em produeix una desagradable sensació de descontextualització d'aquest gran patrimoni de la humanitat, que hauria de poder-se gaudir al mateix Partenó, i al museu de l'Acròpoli. On està, doncs, el meu "racó preferit" del British Museum? Idò a les sales que exposen els relleus del palau assiri de Nínive. Després de tota una jornada de museu, s'imposa una pinta de cervesa, i un sopar al Steak & Co al districte de Covent-Garden.

"Stack" de Tony  Cragg (Tate Modern)

En la Tate Modern el que teníem pendent era el nou edifici de l'ampliació. Malgrat contenir algunes interessants obres de, per exemple, Claude Monet o Amedeo Modigliani, o peces fonamentals de Barbara Kruger (el quadre "Who owns what?"), de Tony Cragg ("Stack"), o d'André Fougeron (“Atlantic Civilisation”), aquesta ampliació, amb els "tanks" (els magatzems d'oli de quan era una central elèctrica), o la terrassa panoràmica de la planta superior del Switch House (edifici nou), ha incrementat la meva impressió que la millor obra d'art de la Tate és l'edifici en si mateix.

És difícil, estant a Londres i tenint una mica de temps, no acostar-se a la National Gallery per a visitar les sales dels impressionistes. Si, endemés, hi ha una exposició temporal titulada "Courtauld Impressionists. From Monet to Cézanne", la visita esdevé obligatòria. Vam estar debatent sobre si ens agradava més el "La loge (The Theater Box)", o el "At the Theatre (La Première Sortie)" de Renoir. No ens vam posar d'acord. Jo em quedo amb el primer. Acabada aquesta discussió, toca dinar i, per a fer-ho, ens dirigim a un lloc que consider d'obligada visita si pares per la zona de Trafalgar Square: el Cafe in the Crypt, un molt recomanable self-service a la cripta de l'Església St. Martin in the Fields.

2. Passejos: Em va donar la sensació que Londres està en ple apogeu constructiu. En el gran centre londinenc, miris on miris, veus grues i grans edificis en construcció. Sembla que les "citys" d'edificis moderns es van multiplicant. Però, dit això, i més enllà dels llocs més o menys tòpics, com ara la caminada des de la Torre de Londres a la Tate Modern, amb una parada imprescindible en el mercat de Borough, on vam poder reposar forces i comprar pebre de Madagascar; la zona de Knightsbridge, amb el Big Ben tapat per reformes, i ni rastre de discussions sobre el "Brexit"; Piccadilly Circus; Covent Garden... em referiré a dos passejos una miqueta especials:

Un carrer d'East End

Primer, un diumenge al matí pel East End. Allí es troba l'autenticitat dels mercats (de flors, de roba de segona mà, etc.), de les botigues freqüentades per la gent local (em va cridar especialment l'atenció una de vinils), i, per descomptat, el forn jueu "Beigel Bake, on, potser, he menjat el millor "bagel" de ma vida (no hi ha excusa per a no provar-los car "Beigel Bake està obert 24 hores cada dia de l'any).

Segona visita especial, el Cementiri de Highgate que, veritablement, és part d'una reserva natural, i en el qual reposen les restes de, entre moltes altres persones famoses, Karl Marx. El gran pensador i revolucionari va ser enterrat allí en una modesta sepultura que cal buscar, però, des de fa algun temps, les seves restes van ser traslladades a una nova sepultura, amb un gran bust de facilíssima localització, i on dones i homes d'arreu del món li continuen retent testimoniatge i homenatge diàriament.

El Pizza Expres Jazz Club (Soho)

3. La nit del Soho. Qualsevol hora és bona per a perdre's pel Soho londinenc. Però la nit és especial. Fins i tot els pubs són especials una vegada ha enfosquit (cosa que succeeix ben aviat). És "obligatori" un sopar el Bar Shu (excel·lent i picant cuina xinesa), i, no cal dir-ho, la nit és per al jazz: el triangle escalè que formen el Jazz After Dark, el Ronnie Scott's i el Pizza Expres Jazz Club és un itinerari  que t’assegura una bona vetllada. Cal triar –nits disponibles, disponibilitat d'entrades, dies de tancament dels locals, actuacions- i triam el Pizza Expres Jazz Club posat que, entre altres coses, actua Scott Hamilton, amb la seva banda actual denominada "Scott Hamilton Quartet".

En el "French House" que, val a dir-ho, va ser lloc de trobada dels membres de la Resistència Francesa durant a segona Gran Guerra, prenem l'última pinta de cervesa d'aquesta visita a Londres. Fins aviat!

"Minijobs" a la balear

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-01-2019)

Entre els anys 2002 i 2005, el canceller alemany Gerhard Schröder va impulsar l'Agenda 2010. Era un potent artefacte neoliberal que, entre altres mesures, contenia les reformes laborals conegudes com a Hartz I-IV en referència a Peter Hartz, director executiu de recursos humans de Volkswagen, i cap de la comissió que va assessorar al govern alemany en les dites reformes. Una peça clau d'aquests canvis substancials de les regles del mercat laboral alemany van ser els anomenats "minijobs", és a dir, la regulació d’unes ocupacions efímeres, i de baixa remuneració. Aquests mini treballs tenien com un dels seus objectius declarats (els no declarats són figues d'un altre paner)  reduir la taxa de desocupació, i van tenir -i continuen tenint- un considerable èxit en el terreny estadístic, especialment en els Länders menys industrials.

Val a dir que en el Regne d'Espanya no s'ha arribat a implantar expressament una modalitat contractual idèntica al "minijob" alemany, però, amb les dues últimes reformes laborals (la de 2010 i la de 2012) i els seus desenvolupaments, s'ha arribat a una situació molt similar en la pràctica. Dit en paraules del sociòleg Jorge Moruno, "...el treball adopta la forma d'ocupació per a tornar a una modalitat de treball més semblant a la del segle XIX: intermitent, insegur...", i, és clar, aquesta ocupació més efímera, i més mal retribuïda en termes de salaris reals anuals, té especial èxit en zones geogràfiques desindustrialitzades, i molt especialitzades en serveis turístics. És el cas de les Illes Balears? Els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2018, que recentment ha publicat l'INE, fan plausible, a parer meu, aquesta hipòtesi. Vegem algunes dades:

L'EPA estima que en el quart trimestre de 2018 a Balears la població ocupada, és a dir, el nombre de persones que, durant la setmana en la qual han estat enquestades, han treballat , almenys, una hora a canvi d'una retribució en doblers o espècie, va ser de 556.100, la qual cosa suposa un increment interanual de 35.700 persones ocupades (+6,9%). Per una altra banda, la població aturada s'estimà en 68.100 persones que, en relació amb el quart trimestre del 2017, representa un descens de 7.000 persones aturades (-9,3%). La taxa d'atur (percentatge de persones aturades respecte del total de població activa) es situà en el 10,9%, amb una baixada interanual de l'1,7%. Cal concloure que, tot i que la metodologia de l'EPA exigeix que, per a ser considerada com a tal, una persona aturada ha d'estar força activa en la cerca d'ocupació, i és possible que en persones fixes discontinues en atur l'activació en la cerca d'ocupació sigui més aviat poc activa, és innegable que les dades quantitatives s'han de qualificar positivament. Ni més ni menys que els resultats de creació d'ocupació i de baixada de taxa d'atur aconseguits a Alemanya amb la implantació dels “minijobs”.

La comparació no és gratuïta si prenem en consideració que els resultats d'ocupació reflectits a l'EPA han d'associar-se, almenys, a: 1. Una de les xifres més grans en la sèrie històrica de persones ocupades a temps parcial. De fet, una població ocupada a temps parcial de 72.100 persones en un quart trimestre només ha estat superada lleugeríssimament en 2015. Cal afegir que l'ocupació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada (en el trimestre que comentam representa el 21,2% del total de l'ocupació de les dones, i un 6% de la dels homes). 2. Una alta taxa de temporalitat estimada en un 26,5%. Certament és una mica inferior a la dels dos últims anys, però no es pot negligir d'anotar que el 28% de la població activa té un contracte d'una antiguitat inferior a un any, o que en el període 2010-2018 -això és, des de l'aplicació dels programes de càstig social que van representar les citades reformes laborals de 2010 i 2012- el nombre de contractes registrats d'una durada inferior a un mes ha crescut un 144% , i el dels que no superen els 5 dies de durada  ho ha fet un 106%. Tot plegat sembla estar indicant que la temporalitat minva moderadament, mentre la seva intensitat  creix amb força.

En un "mercat laboral" amb aquesta incidència de parcialitat i temporalitat, encara que els salaris, convencionalment (conveni col·lectiu) o legalment (Salari Mínim Interprofessional), creixin, no tenen l'efecte de resiliència de la situació laboral que asseguri la no generació d'un nombre significatiu de biografies laborals amb precarietat vital. En definitiva, a la llum de les informacions de l'última EPA, no sembla aventurat afirmar que encara queda molt per fer -entre altres coses reformar, en clau d'estabilitat laboral i de devolució al treball retribuït del seu caràcter socialment inclusiu, les reformes laborals- per a superar la situació descrita per Luis Enrique Alonso, en la que "la cerca de la competitivitat universal, de l'adaptació a la demanda, de la flexibilitat radical, afecta a tots (també es produeix una desestabilització dels que gaudeixen d'estabilitat, amb els seus efectes 'ganga' laborals que posen a persones molt qualificades a preus de saldo) però, sobretot, als socialment, culturalment i econòmicament més desprotegits, ja que els sotmet als imperatius dels McJobs o les ocupacions de mala qualitat". O, altrament dit, als imperatius dels "Minijobs" a la balear.

Sobirania?

Publicat originalment a dBalears (28-01-2019)

Discrep dels discursos sobiranistes que se centren únicament en el "model de país" i no volen saber res -o gairebé res- del "model de societat". Modestament, pens que, des de finals del segle XX i primers lustres del segle XXI, ha esdevingut totalment inseparable la lluita per aconseguir àmbits de sobirania front als poders realment existents, és a dir, del neocolonialisme extractivista, de la lluita per a una societat radicalment democràtica i amb justícia social, mediambiental i climàtica.

Agradi o no agradi, vivim temps en els quals no només els Estats-nació neguen sobirania als pobles. Els Tractats Internacionals de Comerç i Inversions i el model d'UE molt allunyat de subsidiarietats i/o de sobiranies compartides són elements, diguem que “fundacionals”, de la globalització neoliberal, i representen noves pèrdues de sobiranies, especialment pels pobles sense Estat.

En aquest sentit, em semblen lluites sobiranistes cabdals les campanyes "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer", i la que va contra la que podíem dir "Directiva Bolkestein Plus", que pot atorgar a la Comissió Europea nous poders per a anul·lar decisions locals. La primera d'aquestes dues campanyes ha engegat una acció especifica que, amb la denominació "Drets per a les persones, normes per a les transnacionals", exigeix l'eliminació dels 'tribunals corporatius' ISDS en totes les seves formes, la sortida dels tractats de comerç i inversió que continguin els ISDS o un altre mecanisme semblant, i no signar nous tractats d'aquest calat en el futur, i promou "l'establiment d'un tractat vinculant de les Nacions Unides sobre empreses transnacionals respecte als drets humans, així com establir lleis europees i nacionals per posar fi a la impunitat corporativa".

Val a dir que la campanya "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer" va més enllà de l'oposició a aquests "Tribunals Privats". No debades, en el manifest de la campanya mallorquina es pot llegir que els seus integrants volen: 1. Mantenir "amb fermesa la sobirania de les nostres societats i dels nostres pobles per a la presa de decisions en la defensa i millora de l'interès públic i el bé comú per sobre dels interessos privats". 2. Preservar els "serveis públics de la sobirania social i de les institucions públiques, per preservar i desenvolupar aquests serveis en funció dels drets de la ciutadania i la sostenibilitat de la vida social". 3. Defensar "el dret de les administracions públiques a desenvolupar una planificació democràtica, que tingui en compte la protecció dels espais naturals, la capacitat de càrrega del territori, la singularitat dels espais insulars, la promoció i la protecció de l'economia social i solidària, la gestió acurada dels recursos escassos i la seva adequació a les exigències d'una justa economia circular. En les condicions específiques de les nostres realitats insulars i pluriinsulars, aquest dret és una condició fonamental per a garantir el futur sostenible de les nostres societats".

Aquests plantejaments tenen molt a veure amb els continguts de l'altra campanya que comentava. La Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, coneguda com a Directiva Bolkestein, significà una brutal pèrdua de capacitat de decidir –de ser sobirans- pel que fa al model de societat. Si llegeixen amb atenció aquesta explicació, s'adonaran que aquesta nova volta de rosca pot ser la mort definitiva d'un model de serveis sobiranament decidit per la població illenca.

En definitiva, un sobiranisme que no s'enfronti als poderosíssims lobbys neoliberals, esdevé, a parer meu, en un melancòlic pensament de pa i fonteta.