Bon Any Nou, poble singalès!

Publicat originalment a dBalears (23-04-2023

El calendari administratiu de Sri Lanka comença el dia 1 de gener, però, com a altres països del Sud-est Asiàtic (Tailàndia, Cambodja, Birmània, Laos i Bengala), l'any nou se celebra a mitjans d’abril (el 14 d'abril enguany). El canvi d'any va lligant a un canvi de lluna i, tot i que tradicionalment era una celebració de la comunitat Sinhala i Tamil que, a Sri Lanka és al voltant del 75% del total de la població, avui ho celebra, d'una manera o d'una altra, tothom, inclòs -encara que sigui amb menys entusiasme- la comunitat musulmana. El cas és que la nit del 13 d'abril (la nostrada nit de Cap d'Any) ja es notava una gran tranquil·litat als carrers singalesos, i el dia de Cap d'Any la bullícia de carrer tan característica de Sri Lanka era inexistent. Hi ha dues excepcions a aquesta estranya calma: els temples budistes que a determinades hores concentren força gent, i el mercat de Pettah (a la ciutat de Colombo) on sent molt majoritàriament comerciants musulmans celebren el Cap d'Any sense tancar els negocis.

Sigui com sigui, diria que Sri Lanka va acomiadar, tot just fa una setmana, un any amb algunes certeses que basta ser un poc observador per constatar-les. En destacaria les següents: La pandèmia de la covid-19 és cosa del passat. Les immenses potencialitats turístiques de l'illa són un autèntic perill de massificació. El sarong i el sari resisteixen, però el vestit occidental ha guanyat ja moltes posicions. La indústria tèxtil de l'Índia i de Tailàndia ha colonitzat el paisatge singalès (la venda als carrers de roba fabricada a aquests països –amb gran presència de falsificacions de marques internacionals- és impressionat, alhora que és símptoma d'un segur atzucac ecològic). La presencia militar sobre el territori és importantíssima, i l'escreix de militarisme governamental no té aturador (Sri Lanka té una despesa militar -declarada oficialment- que ja supera el 20% dels seus recursos), i, alhora, és un militarisme malaltís. No és una anècdota que, per exemple, a la ciutat antiga d'Anuradhapura s'hagin construït uns enormes dàgobes (stupes), i que el govern singalès les hagi dedicades a glorificar "èxits militars". És una fragant contradicció amb l'aclaparadora religiositat budista de la ciutat. De moment, no són massa evidents els efectes de la crisi climàtica. En aquest sentit, la vegetació exuberant, la pluja de gairebé cada tarda, les temperatures no més altes de les que fa temps són habituals... semblaria que Sri Lanka és un oasi aliè a l'escalfament climàtic global; però... les marees són les de sempre?, l'escassetat de fauna als parcs nacionals és normal? És una gran certesa que el conreu i la producció de te de l'antic Ceilan gaudeixen de bona salut. També ho és que recol·lectar fulles de te continua sent un treball per a les dones. Diuen, diuen, diuen que ho és per tradició (sic). A Sri Lanka no es fuma en els espais públics, i, no obstant això, és evident que el seu món no s'ha ensorrat. I una última certesa personal: A Sri Lanka el nombre de llocs de culte (especialment budistes) només és superat pel nombre de vehicles tricicle motoritzat –els famosos i sempre presents tuks-tuks-, i pot ser que només la proliferació de spas i d'habitacions de lloguer sigui similar a la de llocs de cultes diversos.

Ara bé, la gran incertesa amb què Sri Lanka començà el nou any té a veure amb la seva situació política, social, i econòmica: Aparentment, han superat els estralls de la guerra que, en el període 1983-2009, enfrontà el govern i la guerrilla dels Tigres d'Alliberació de la Terra Tamil (LTTE). I, tanmateix, la petjada del genocidi Tàmil és indeleble. Els odis no s'han superat del tot. En qualsevol cas, el que sembla marcar l'actualitat és el record del terrible atemptat d'abril de 2019, i, sobretot, la persistent crisi politicosocial. Les grans mobilitzacions populars iniciades a finals de març del 2022 han sigut apaivagades a cop de repressió, i d'aguditzar la crisi de deute que des de fa anys Sri Lanka manté amb la Xina. Tot i que al visitant pot passar-li inadvertida la tensió social, no posaria messions que la "pau social" sigui realment estructural. Ans al contrari, no descartaria nous esclats socials que tornin a posar Sri Lanka sota el focus mediàtics de la política internacional.

Una anècdota: en alguns pobles i en algunes ciutats mitjanes, les associacions de comerciants emeten per altaveus publicitat dels comerços. Pensava que eren missatges polítics o religiosos, però no, són missatges per incentivar el consum. Una de tantes contradiccions del país singalès: Poca capacitat adquisitiva combatuda amb publicitat. No vaig aclarir si també anunciaven l'adveniment del nou any. En qualsevol cas, desitj al poble singalès –especialment als homes i a les dones resistents- un bon i venturós any nou. I que, alhora, sigui un ferest any per a les elits corruptes singaleses.

Preparant el 50è aniversari del Front Polisario

Publicat originalment a dBalears (16-04-2023)

En la història del molt criticable procés de descolonització del continent africà, hi ha una data i un esdeveniment que la història oficial solen oblidar, o, millor dit, invisibilitzar. La data és el 10 de maig de 1973, i l'esdeveniment és la fundació del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, és a dir, del Front Polisario.

Segons la historiografia mainstream, la descolonització d'Àfrica, que començà en la dècada dels anys 50 del segle passat, finalitzà el 1975. Idò, això no és cert. És un procés que encara no ha finalitzat. No es pot donar per conclòs fins que el Sàhara Occidental conquereixi la seva plena descolonització.

El que sí que és cert és que un dels esdeveniments més vergonyosos de la història recent d'Espanya té data de 14 de novembre de 1975: Aquest dia a Madrid es firmà la "Declaración de principios entre España, Marruecos y Mauritania sobre el Sahara Occidental", coneguda com els "Acords tripartits de Madrid", que suposà la cessió del territori del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània. Posteriorment, es produí la invasió del territori sahrauí pels marroquins i mauritans, i la consumació, el 26 de febrer de 1976, de l'abandó d'Espanya de la que fou la província espanyola número 53. Aquesta és la frenètica successió d'esdeveniments que contextualitzen la proclamació -a les primeres hores del 27 de febrer de 1976, és a dir, l'endemà de l'abandó formal d'Espanya del Sàhara Occidental- de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Val a dir que els "Acords tripartits de Madrid" mai van ser considerats vàlids per Nacions Unides, i, per tant, la presència del Marroc i Mauritània al Sàhara Occidental era contrària a la legalitat internacional. Eren, dit sense embuts, ocupants il·legals. Una condició que continua tenint actualment el Marroc. La RASD es va proclamar, doncs, en un territori agressivament ocupat, en el context d'un procés encara ara inconclús de descolonització. Tanmateix, la República Sahrauí té un importantíssim reconeixement formal arreu del món, és membre fundador de la Unió Africana. Ara bé, tal volta, allò que és més important és que la RASD opera, malgrat que depengui de l'ajut humanitari internacional, com un veritable Estat, desplegant en el territori que controla polítiques públiques (sanitat, ensenyament, cures de tota mena, seguretat, cultura, etc.).

En qualsevol cas, allò que, en la perspectiva de l'imminent de 50è aniversari del Front Polisario, sembla imprescindible posar en relleu és que l'Estat sahrauí ha desenvolupat un singular sistema polític en plena simbiosis amb el Moviment d'Alliberació Nacional Sahrauí, és a dir, amb el Front Polisario que és, atenint-nos a la legalitat internacional, l'únic i legítim representant del poble sahrauí. Sense el Front Polisario no s'entenen els gairebé cinquanta anys de lluita per la independència de Sàhara Occidental, és impossible explicar la capacitat de resistència d'un poble –el sahrauí- condemnat il·legalment a viure al duríssim exili en els camps de refugiats de Tindouf (Algèria), al territoris militarment ocupats pel Marroc on el respecte als drets humans és inexistent, o a la diàspora.

Fóra bo que a l'espera de commemorar aquest imminent 50è aniversari del Front Polisario es reblés la històrica solidaritat (humanitària i política) de la societat de les Illes Balears, així com de les institucions (autonòmiques, insulars i municipals), amb la causa sahrauí. En aquest sentit, deixeu-me convidar-vos a, per poc que pugueu, participar en el "Programa Vacances en Pau". Per tant, si aquest estiu voleu acollir una nina o un nin  sahrauí, poseu-vos en contacte amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears al telèfon 971 72 88 39.

Mentre us ho penseu, recordarem unes paraules del fundador del Front Polisario, primer president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i màrtir sahrauí, El Uali Mustafa Sayed: "La Revolució es va iniciar perquè existeix un poble. Aquest poble té la seva pròpia identitat, la seva civilització, les seves pròpies idees i les seves estructures organitzatives. Aquest poble existirà sempre malgrat els plans del colonialisme espanyol i dels imperialistes". Sense cap dubte: Polisario, vencerà!!

Prou jets privats!

 

Punlicat originalment a dBalears (09-04-2023)

Es percep un cert deixondir en el debat sobre la distribució de les emissions de CO₂ segons la classe social. A l'Estat espanyol, la petjada mitjana de carboni és de 5,4 tones de CO₂ per persona, però atenció: l'1% més ric emet 64,7 tones. És una desigualtat esfereïdora, encara més brutal si posem el focus en les emissions del selecte 0,1% de les persones ultrariques. Aquestes xifres i percentatges, que poden veure amb més detall a "World Inequality Report 2022", amaguen comportaments ostentosos (viatges espacials, cotxes que consumeixen deu vegades més que un utilitari, mansions que devoren kilòmetres de territori, consums d'aigua desorbitats, i, per descomptat, jets privats per a viatges de caprici). És la indecència de la indústria del luxe. És, en definitiva, el capitalisme que destrueix el planeta. Un capitalisme destructiu en què el turisme de luxe hi té molt a veure.

I la cosa va en augment. Fixem-nos en els jets privats (en una altra ocasió parlarem del consum de recursos naturals i la generació de residus dels ultrarics, o d'altres excessos del luxe). Resulta que, segons AENA, l'any passat foren gairebé 34.000 els jets privats que operaren (aterratges i enlairaments) als aeroports illencs (16.600 a Mallorca, 15.300 a Eivissa, gairebé 2.000 a Menorca). Això representa un creixement d'un 32% respecte a l'any 2019, és a dir, des d'abans de la pandèmia de la covid-19.

Val a dir que, segons l'entitat internacional Transport&Environment, especialitzada en l'impacte en la crisi climàtica del transport, els jets privats "consumeixen 10 vagades més energia per passatger que els vols comercials, i 50 vegades més que els que viatgen amb tren". També afirma que "l'impacte climàtic de l'aviació és desproporcionat, i creix ràpidament, i que la causa principal és un grup molt petit de persones”: Només l'1% de les persones provoquen el 50% de les emissions mundials de l'aviació, tot posant en relleu "el gran paper exercit pels superrics volant en jets privats per fer distàncies molt curtes".

Per això, els jets privat, independent del pes que tinguin en l'emissió global de diòxid de carboni, tenen un simbolisme potentíssim. El cas és que un fantasma recorre les nostres societats. El que, al crit de "els rics estan destruint el món", clama "prou jets privats!".

Senyora Armengol i staff directiu de PSIB-PSOE: no diguin en va "Renda Bàsica"

Publicat originalment a dBalears (02-04-2023)

La presidenta Armengol i la direcció del PSIB-PSOE ho han tornat a fer! S'han fet un embull i han provocat titulars com aquest: "Armengol anuncia que, si gana, aplicará una renta básica universal en Baleares". Altres mitjans, com  dBalears, han sigut més curosos i han parlat d'una proposta de renda universal. No és la primera vegada que la presidenta (i els seus socis) s'embullen amb aquest tema. El juliol de 2015 ja va ser necessari posar els punts sobre les is per a, en nom de la claredat i el rigor, aclarir què és la Renda Bàsica (RB) -que per ser-ho, ha de ser universal i incondicional- i allò que no ho és.

El que sorprèn és que, amb la revifada dels darrers anys del debat sobre la RB, visquem un lamentable "tornem-hi torna-hi!". En aquesta ocasió els socialistes balears han fet un exercici retòric que és el súmmum d'embolicar la troca. Diuen que ampliaran "la renda social garantida perquè sigui un dret per a tots els ciutadans de les Illes Balears fent-la una renda bàsica universal per a tots i totes" (sic). El que no aclareixen és si aquest "dret per a tots els ciutadans de les Illes Balears" vol dir, veritablement per a tothom (com, posem pel cas, el dret a la sanitat) o és un dret per a tota la ciutadania que pateixi una situació de pobresa greu o molt greu. És a dir, si el que proposen és una transferència dinerària suficient per viure una vida digna, que és incondicional i universal o que no ho és. En resum: Allò que sembla que suggereixen és "millorar" l'actual Renda Social Garantida i res més. Val a dir que, per molt que es millori, una política pal·liativa no deixa de ser inútil per resoldre el problema de fons: La necessitat de garantir el dret a l'existència material de tothom, com a condició necessària de llibertat de debò i de distribució real de la riquesa.

Senyora presidenta Armengol i membres de l'staff  del PSIB-PSOE: no usin en va el terme "Renda Bàsica" si no és per referir-se a un ingrés (una quantitat dinerària per a tothom, igual, com a mínim, al llindar de la pobresa) pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per a les persones víctimes de l'empobriment o l'exclusió social) a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, o, altrament dit, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es puguin tenir, i sense importar amb qui es convisqui. Òbviament, la Renda Bàsica, com a política econòmica predistributiva, és la millor proposta per acabar –perquè actua ex ante- amb el risc d'exclusió social i una potent política igualitària, perquè els no rics hi guanyen, i els rics i molts rics hi perden en termes de major contribució fiscal. Sí, els multimilionaris cobrarien (de la mateixa manera que, malgrat la seva riquesa, tenen dret a ser atesos pel sistema públic de salut) la RB, però contribuirien molt més amb els seus impostos que la quantitat que cobrarien per aquest concepte.

Amb tot, el fet més preocupant és que l'staff dels socialistes balears no s'han llegit –o tenen seriosos problemes de comprensió lectora- els documents del Fòrum de la Societat Civil. Si haguessin fet un cop d'ull al capítol "Agenda d'objectius per a la implementació d'una Renda Bàsica Universal Incondicional (RBUI) a les Illes Balears" (a partir de la pàgina 130) del document "El futur que volem" farien propostes més acurades pel futur social d'aquesta terra.